Al 1957 l'economia española entra en una greu crisi degut a una alta i relació amb una alta inflació un

desequilibri pressuposar-hi és a dir es gasta més del que es guanya un gran dèficit comercial déficit comercial
entre parets de sis s'importa en un altre negoci apte.
Obligada a demanar ajut econòmics a les principals institucions mundials com son el el fons monetari
internacional i l’organització per la cooperació i desenvolupament econòmic. Prestar diners a espanya amb la
condició que abandoni l'autarquia i adopti una economia de mercat Espanya està obligada a entrada d'economia
mercad. a per adaptar-se a les exigències dels al govern de franco va elaborar un pla d’estabilització que
s’estructurava en 3 grans ambits
1. estabilització de l’economia: per reduir l’alta inflació es van pujar els tipus d'interès, es van reduir els
credits i es van congelar els sous
2. Liberalització de l'economia interior: es deixen de fixar els preus i s’eliminen els organismes estatals
interventors
3. Liberalització de l’economia exterior: Es devalua la peseta un cincuanta per cent resoecte al dolar i
s’eliminen els obstacles per a l’entrada de mercaderies i invasions estrangeres.

Com a consecuencies d’aquestes mesures , els rognaismes internacionals presten diners a Espanya per evitar
una posible suspensió de pagaments i fer front a la greu crisi económica i Espanya al mateix temps entra en
contacte amb els grans mercats financers
A partir de 1957 els nous governs de Franco canvien la seva imatge, les camises blaves de falange son
substituides pels trajes dels tecnòcrates, son una sèrie de persones ultacatòliques que pertanyen a l’Opus Dei
disn de la familia católica, tenen un perfil més tecnic que ideologic, estàn ben formats i han anat a estudiar a
l’estranger i per aquests tecnòcrates l’única manera d’acabar amb la crisi económica i continuar amb la dictadura
es abandnar l’autarquia i obrir-se al lliure mercat, per ells el dessarrolllismo ecnómic significava la garantia
d’estabilitat social i la continuació política del règim sense questionar els seus principis.
Junt amb el plan destabilització un altre de les mesures estrella d’aqiuest periode son els plans de
desenvolupament económic i social, es tractaven d’una planificació de l’economia orientativa per tal d’impulsar
l’activitat del sector públic i oferir unes previsions i ajudes al sector privat, van haver-hi 3 plans el primer de
(1964-1967) i el segon de (1968-1971) i el tercer de (1972.1975) es va crear una comisaría del pla de
desenvolupament per controlar el bon funcionament d’aquestes mesures i el front d’aquesta comisaria es va
situar a Laureano López Rodó, dins d’aquests plans destaquen 2 actuacions, d’una banda una serie de mesures
estructurals per resoldre deficiències de la indústria i en segon lloc la creació d’uns pols de desenvolupament per
corregirr els desequilibris regionals creant empreses en zones oon hi havia poca activitat industrial, com la zona
de tarragona. Els resultats d’aquesta planificació van ser molt limitats principalment perquè els recursos
econòmics van ser invertits de forma ineficaç pero com a part positiva s’ha de destacar la dotació
d’infraestructures pel pais com era el cas de carreteres, electrificació o bé es van explotar metries primeres com
el carbó o l’alumini entre altes. Llaors la proposta dels tecnòcrates per porta a terme aquest desarrollismo
económic calia de recursos econòmics i per aquest motiu es va fer una reforma fiscal que va ser insuficient degut
a que no es va aplicar segons un sentit progressiu (els més rics no pagaven més per tenir més diners) sinó que
principalment afectava als impostos indirectes. L'actuació de la hisenda es va concentrar a limitar el déficit públic
i a controlar la despesa pública, per acabar les prioritats econòmiques del govern de Franco van canviar en
aquesta segona etapa del franquisme si a la primera etapa la majoria del pressupost es destinava al ministeri de
defensa i a al ministeri de governació en aquesta segona etapa el pressupost dels ministeris dedicats als serveis
socials i a les infraestructures van créixer considerablement.

Els anys del creixement econòmic:

Entre el 1960-1973, la industria va ser el motor de creixement de l’economia espanyola, la producció va
augmentar a un ritme del 10% anual molt per sobre de la mitjana europea i les causes d’aquest creixement va
ser la millora de la productivitat, baixos salaris i inversió estrangera que va facilitar la importació de maquinària i
tecnologia. A més a més, la producció és va diversificar gràcies al creixement del sector metal·lúrgic, siderúrgic i
químic, altres sectors més tradicionals que no necesitaven tanta tecnologia cmo són el calçar,el teixit, van
experimentar un fort creixement gràcies als baixos costos de producció. Les principals zones industrials del país
van seguir sent Catalunya i el País Vasco, se'ls hi va afegir; Madrid, Pamplona, Sevilla, Huelva, Valladolid… A
Catalunya en aquesta època destaca: la indústria de la petroquímica a Tarragona, així com les centrals nuclears
d’Ascó i Vandellòs.
A partir de la dècada dels 60 es produeix una crisi de l’agricultura cerealista per la baixa productivitat i l’abundant
mà d’obra, poc a poc les ciutats demanden un canvi en les seves dietes que portarà a abandonar aquelles
explotacions menys rendibles. Les ciutats demanden principalment carn, llet, verdures i fruites i això va portar a
molts propietaris a invertir en maquinaria adobs i espècies i llavors seleccionades, això va comportar una
mecanització dels camps, una intensificació dels conreus i la creació d'explotacions ramaderes modernes, per
millorar la rendibilitat el govern va promoure l’agricultura de regadiu i la concentració de parcel·les i això va ser
degut a que per la mecanització del camp i la intensificació dels conreus molts pagesos van abandonar el camp i
van marxar a buscar feina a les ciutats, per tant tenim un gran èxode rural que va portar a la disminució de
població activa agrària, la desaparició de moltes petites propietats i la creació de noves empreses que van
absorbir aquestes petites parcel·les. Paral·lelament va créixer el procés d'urbanització que va anar associat
d’una millora dels mitjans de transport, de les comunicacions, un creixement dels serveis públics, un augment de
les xarxes de comerç i el desenvolupament del turisme gràcies a aquest creixement de les ciutats, la construcció
va patir un gran creixement es van edificar numerosos habitatges tant a les àrees urbanes com a les zones
turístiques i es van crear equipament públics per donar resposta a aquesta població com escoles, hospitals,
carreteres.. El comerç internacional també va créixer notablement tant les importacions com les exportacions,
Espanya va passar d’exportar productes agraris i minerals a exportar automòbils i béns d’equipament per tant
per finançar aquestes noves activitats la banca va créixer considerablement va atorgar crèdits a particulars, va
actuar com a intermediari a les inversions estrangeres i va invertir diners en noves indústries , el resultat va ser
un augment dels beneficis compannyat d’una concentració bancària. Aquest creixement econòmic superior a la
mitjana europea va fer créixer un 40% la renda per habitant entre els anys 1960 i 1975 i aquesta millora ens va
apropar a la resta de països de l’europa occidental però aquest creixement també tenia els seus punts foscos i el
més important era la dependència d’Espanya dels factors externs, Espanya depenia molt de les inversions
estrangeres i era necessari un bon clima econòmic per poder invertir, españa necesita importar tecnología,
comprar patents, maquinària i per això era necessària la inversió estrangera que estava subjecte als interessos
de les empreses estrangeres, manquen recursos públics perquè el govern franquista no es va atrevir a fer una
reforma fiscal progressiva, es a dir que paguèessin més impostos qui més guanyava per tant la manca de diners
va fer que l’estat no pogués crear serveis públics necessaris per la població construir bones infraestructures, o
redistribuir les rendes , totes aquestes mancances es van veure agreujades amb la greu crisi econòmica mundial
del 1973.
EUROPA VA SALVAR ESPANYA
Espanya va créixer considerablement en aquest període gràcies a un canvi en la orientació económica basat en
el pla d’estabilització i en els plans de desenvolupament, la propaganda franquista presentava aquest creixement
econòmic o desarrollismo com un èxit per les decisions preses pels seus governs pero avui en dia la majoria
d’historiadors coincideixen a explicar que aquest miracle economic no va ser degut a les polítiques preses pel
règim sino com a resultat de l’obertura d’espanya al lliure mercat i a l’existència d’un cicle de donança econòmic
a europa, els diners que es vn nivertir a espanya per evitar la fallida del pais provenien sobretot d’europa i
aquests van arribar a través de 3 camins o vies: 1 diners enviats a espanya pels emigrants espanyols desde la
dècada dels 50 alemanya, frança, suïssa i bèlgica havien absorbit la majoria de població procedent del camp
espanyol, els diners enviats per aquests immigrants a les seves famílies van ajudar a millora el seu nivell de vida
i al mateix temps van ajudar a equilibrar la balança de pagaments.
2: els diners aportats pels turistes, el turisme va arriba en massa a espanya i van deixar molts diners, es va
potenciar la construcció d’hotels i apartaments i de serveis relacionats amb aquests àmbits es tractava d’un
turisme de sol i platja, és a dir un turisme massiu, barat de baixa qualitat vinculat als mesos d’estiu i molt
concentrat a la costa mediterrània, les balears i canàries

LES INVERSIONS ESTRANGERES

Els principals països inversors a espanya van ser Alemanya, França, Suïssa, Anglaterra i EEUU i Espanya era
atractiva econòmicament per aquests inversos, per l’augment del nivell de vida, els baixos costos salarials, els
baixos impostos i la rendibilitat de les empreses, per tant espanya va rebre amb aquestes nversions el sdiners
necesaris per equilibrar la balança de pagaments i així poder importar tecnologia o maquinaria necesaria per
modernitzar l’economia i ferla mes competitiva. En consecuencia la prosperitat de l’economia europea dels anys
60 va salvar a espanya i la va ajudar a créixer econòmicament

CANVIS DEMOGRÀFICS I SOCIAL

Entre 1960 i 1975 Espanya va experimentar un creixement de la població sense precedents a la seva història,
les raons d’aquest augment d epoblacio l’hem de buscar en un descens de la taxa de mortalitat sobretot la
infantil i un augment de la taxa natalitat. La millora d’aquests indicadors era posible gràcies a la millora de les
condicions de vida, cap als anys 70 la taxa de fecunditat es situava en 2,7 fills per dona.
Pel que fa a l’esperança de vida aquesta va augmentar i a l’any 1970 es va situar en 70 anys pels homes i 76 per
les dones. En aquest període el fet més remarcable van ser els moviments migratoris, tant a l’exterior com a
l’interior del país a l'estranger van emigrar 1 milió y mig d’espanyols, en canvi a veritable revolució va tenir lloc a
l’interior on 5 milions de persones van emigrar d’una província a un altre. Les causes d’aquest fenomen tenen a
veure amb una manca de feina i poques perspectives de futur en les zones rurals i l’atractiu que oferien les
ciutats espanyoles i europees amb feina i una condicion de vida molt superior. Aquest èxode rural va ser molt
intens a les zones d’espanya on hi havia latifundis i grans propietat de terra com Andalusia, Extremadura,
Castella la mancha i Murcia pero també va afectar aa glunes zones amb minifundis i petite explotacions agraries
poc rendibles com el cas de galícia i castella i lleó. Les destinacions d’aquesta gent van ser les ciutat
industrialittzades de Catalunya, Pais Basc, Madrid i València, en el cas de Catalunya molts immigrants van
passar a viure a barcelona i a les ciutats del cinturó industrial. Aquesta immigració va comportar un increment de
la natalitat i al mateix temps es va produir un envelliment de les zones on procedien aquest emigrants. A nivell
social aquest moviment migratori massiu va provocar també l’aparició del barraquisme en moltes ciutats per la
manca d’una planificació urbanística. El creixement de la població urbana va permetre la millora de les activitats
professionals i poc a poc la forma de vida urbana es va anar imposant a la agraria. La indústria i els sectors
serveis van ajudar a canviar l’estructura econòmica d’Espanya, van augmentar el número de assalariats i això va
permetre la consolidació d’una important classe mitjana, també va augmentar als autònoms funcionaris i
professionals liberals. Per primer cop a la història d'Espanya el nombre d’obrers supera el de pagesos i aquests
obrers viuen a les zones més industrialitzades del país (Catalunya, País Basc, Madrid i Astúries), la millora dels
salaris i l’increment del nombre de treballadors van permetre un augment de la renda per capita i aun augment
de la renda familiar i així es va reduir la distància entre espanya i la resta de paisos d’europa occidental, va
augmentar al nivell de vida i les despeses familiars van canviar si durant la postguerra, la majoria dels diners de
la familia es gastaven en alimentació a partir dels anys 60 canvia radicalment i els families destinen mes diners a
l'habitatge, la compra de béns de consum i l’oci.
PROC´S D’URBANITZACIÓ I DESEQUILIBRIS TERRITORIALS
Les transformacions demogràfiques i el creixement econòmic del período 1960 a 1975 van ser molt ràpids i poc
regulats pel govern i les administracions locals, com a conseqüència va sorgir un procés d’urbanització molt
intens amb la creació de nous barris, molt poblats amb una manca de serveis que van donar lloc a l’existència de
desequilibrios económicos i de nivell de vida entre les diverses regions d’Espanya, el fenomen migratori va
desbordar les previsions oficials i les administracions van ser incapaçes de donar resposta a les demandes
creixents d’habitatge infraestructura i de serveis a les ciutats, les zones del país més agrícoles, es van anar
despoblant i l’activitat econòmica es va acabar estancada, com a consecuencia es van ampliar les diferències
territorials i es van configurar 2 espanyes a ritmes diferents, una mes poblada dinàmica i amb població jove al
voltant de les grans ciutats industrials i un altre despoblada, endarrerida, envellida, al voltant de les zones
agràries.
MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT
Les transformacions socials, l’organització de les ciutats i la millora del nivell de vida van possibilitar el canvi en
les normes de conducta de la societat espanyola que poca a poc va anar abandonant la rigidesa com a
conseqüència de la forta influència de l'església i va adoptar una postura mes flexible, la societat es va anar
obrint al costums socials i culturals dels països de l'europa occidental, aquesta modernització es va evidenciar en
una sèrie d’aspectes:
1. La majoria de la societat accedeix a la societat de consum gràcies a l’augment del poder adquisitiu de les
famílies i a la progressiva incorporació de la dona al mercat laboral
2. La societat es va tornant més laica i es va distanciant de les normes rígides que l'església havia imposat
durant la primera part del franquisme
3. L’accés a l’ennsemyament bàsic de tots el espanyols tant homes com dones i un augment dels estudiants
universitaris, la llei d’educació´del 1970 va reorganitzar el sistema educatiu i va possibilitar l’accés dels
fills de les famílies obreres a l’estudi
4. La composició de les famílies es modifica i es passa d’una família nombrosa típica del món agrari a la
familia nuclear formada pels pares i fills propia del mon urbà, aquest canvi va ser posible gràcies a
 l’influència tant del cinema com de la televisió, el contacte amb el turisme i els viatges a l’estranger i poc a
poc es van imposar les tradicions existents a Europa occidental
5. El canvi de les dones: les dones poc a poc s’incorporen al mon dels estudis universitaris i al món laboral,
comencen a difondre's idees feministes que defensen la igualtat d’oportunitats entre sexes i poc a poc es
va abandonant aquell model tradicional on les dones es dedicaven exclusivament a ser mares i esposes e
l’hàmbit domèstic
Aquests canvis socials van ser protagonitzats per unes generacions que no havien viscut la guerra civil i
d’aquesta manera el règim franquista va veure com el seu suport social s’anava debilitant, el lema franquista
(espanya es diferent) cada cop va ser menys acceptat per al societat espanyola que volia apropar-se a les
societat europees molt més desenvolupades econòmicament modernes socialment i democràtiques políticament.

REFORMISME POLÍTIC SENSE LLIIBERTATS

Durant els anys 60 els diferents governs sota la influència de Carrero Blanco es van dedicar a promoure una
serie de reformes polítiques per adecuar al règim a les noves transformacions econòmiques i socials del país, al
mateix temps amb aquestes reformes es pretenia camuflar els aspectes més autoritaris de la dictadura. En
aquests governs on cada cop hi ha més tecnocrates de la familia catolica, la política anirà encaminada a una
renovació que modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del país, desde el govern hi havia la falsa
creença que aquest benestar economic on hi havia prosperitat podrien suplir la manca d’un govern democràtic
amb llibertats pero cada cop l’oposició al règim era més forta i demanava llibertats polítiques a mes a mes de la
prosperitat economica. Per canviar la imatge repressiva del règim es van promoure diverses reformes i les més
destacades van ser:
1. L’any 1963 es crea el tribunal de orden público (TOP) a partir d’aquest moment els delictes polítics passen a
ser jutjats per un tribunal civil en lloc d’un tribunal militar. Tot i això aquest canvi no va suposar una reducció
del nombre opositors al règim
2. Al 1966 Manuel Fraga Iribarne, ministre d’informació i turisme va promoure la llei de prensa i impremta amb
aquesta llei es suprimia la censura teoricament i es permet la publicació de reviste, diaris i llibres fins ara
prohibits, la llei també preveia un sistema de multes i suspensions per aquelles publicacions que s'excedeix
en la seva informació crítica
3. A l’any 1967 entra en vigor la llei de bases de la seguretat social on a càrrec de l’estat s’amplien les
cobertures per malaltia, vellesa i viduïtat. Poc a poc es va construir un estat del benestar en un cert
endereriment respecte la resta d’Europa i sense que els empresaris contribueixin a finançar-lo.
4. També al 1967 es promou la llei orgànica de l’estat que era també una llei fonamental i que va ser aprovada
en un referèndum on només podien participar als votants del Sí. Aquesta llei confirmava el caràcter
monàrquic del règim.
5. També el mateix anys (1967) s’aprova la llei de representacion familiar on es creava el terç familiar per ser
escollit a les corts, només es poden presentar homes a fins al moviment i caps de família amb l’excepció
d’alguna dona que fos cap de família.
6. L’any 1969 s’aprova la ley de sucesión on Franco designa a Joan Carles de Borbó fill de Joan de Borbó com
el successor de Franco
Totes aquestes reformes van aguditzar els enfrontaments entre els falangistes i els tecnòcrates fins al punt que les
diferències van ser tan grans que els falangistes van bloquejar tot el que van poder obstaculitzar l’aprovació
d’algunes d’aquestes lleis. Així va passar per exemple amb la ley de bases de la seguretat social que va estar 3
anys bloquejada o la mateixa ley de prensa que va ser molt criticada per Carrero Blanco perque era molt
permissiva i toba, el punt més alt d’aquest conflicte va ser l'escàndol que l’any 1969 va esclatar en una empresa
de maquinaria textil anomenada Matesa, molt vinculada amb l’opus dei. Aquesta empresa fabricaba maquinaria
textil per vendre-la al estranger i amb les vendes obtenir subvencions estatals, l’escàndol de corrupció va esclatar
quan es va saber que havien cobrat unes subvencions d’unes maquinas mai venudes. Aquest escàndol Matesa va
provocar una crisi de govern qu va implicar a uns quants ministres de la familia católica. La premsa va difondre
àmpliament l’escàndol i el sector immobilista del govern (falangistes) van acusar a la llei de premsa per la seva
tolerància informativa del descrèdit del govern. Aquesta crisi de govern es va tancar amb la victòria del sector
falangista liderat per Carrero Blanco que va cesar del govern als ministres oberturistes (Manuel Fraga, Jose Solis)
i en el seu lloc van entrar mes ministres falangistes.
Com a conseqüència d’aquest nou canvi de govern Carrero Blanco va modificar la Ley de Prensa i la va fer més
restrictiva i va ordenar reprimir amb contundència qualsevol oposició al règim.
Entre 1962 i 1965 va tenir lloc a Roma, una serie de trobades conegudes amb el nom de Concili Vaticà Segón, on
les autoritats de l’esglèsia relfexionaben sobre el paper de l'església i el mon modern, allà es va manifestar la
necessitat que l'església catòlica espanyola, s’havia de distanciar del règim franquista i retirar-li el seu suport
incondicional desde la guerra civil, per aconseguir aquest objectiu el vaticà va canviar a tota la cúpula eclesiàstica
espanyola i va anomenar com a cap de la conferència episcopal al cardenal Vicente Enrique Tarancón. Aquest
dirigent eclesiàstic era reformista, partidari de la democràcia, de les llibertats democràtiques i la reconciliació
política aquest nomenament va causar molt irritació i malestar al govern de Franco per la seva orientació política.
Aquest canvi en l'església espanyola també veia donat per la propia crisis interna de la institució on cada cop hi
havia menys vocacions religioses, cada cop la societat era més laica i cada cop l'església anava perdent influència
en els àmbits de la vida pública.

REORGANITZACIÓ DE L’ANTIFRNQUISME
Als anys 60 l’antifranquisme es va planificar de forma diferent I per plantar cara a la dictadura es denuncia la
precarietat de les condicions de vida i la manca de llibertat, també es planteja la necessitat d’una reconciliació
entre els vencedors i els vençuts i per poder tenir èxit en aquestes reclamacions es van adonar que la millor forma
era a través de plataformes unitàries, L’esquerra política va ser la más activa en la lluita contra el franquisme. El
partir mes important a la clandestinitat era el partido comunista d’espanya (PCE) liderat per Dolores Ibarruri
coneguda com la Pasionaria i un jove Santiago Carrillo. Era un partit de masses, havia patit durant la repressió
alguns dels seus líders com J.Grimau va ser executat. Del PCE van sorgir més endavant algunes formacions
minoritaries i algunes aprtidafies de la lluita ramada com el FRAP, el segon partit important era el Partido Socialista
Obrer ESPANYOL (PSOE) que tenen al seu interior un conflicte entre la direcció a l’exili i la militància a l’interior
d’Espanya. A inicis de 1972 en un congrés celebrat a la localitat francesa de Suresnes la militancia liderada per
felipe gonzález es va fer amb el control del partit. Dins del règim també hi havia una oposició moderada formada
pels dissidents del règim entre els quals destaquen Joaquin Ruiz Gimenez i Dionisio Ridruejo. En contra de la
repressió del govern i la seva política antidemocrática, totes aquestes formacions opositores es van reunir l'any
1962 en el Congrés del moviment Europeu celebrat a Munic (alemanya) van asistir partir d’esquerres, republicans i
bona part de l'oposició conservadora moderada formada per monàrquics liberals i demòcrates cristians. En aquest
congrés es denuncia internacionalment la dictadura de franco i el règim molt molest per la presència de persones
molt properes ideologicament a la dictadura, va anomenar aquesta trobada de manera despectiva com el
CONTUBERNI DE MUNIC. Paral·lelament el partit nacionalista basc era el referent polític i tenia el seu govern a
l’exili, el fet més destacat en aquests anys és l’aparició l’any 1959 de la banda terrorista ETA, desde el
començament va haver-hi dins de l’organització un enfrontament entre 2 sectors, d’una banda un sector moderat
socialista, revolucionari que defensava aconseguir els objectius per a via política, aquest sector era conegut com
el sector político militar, l’altre sector era el sector militar que defensava la lluita armada per aconseguir els seus
objectius. A partir de 1968 comencen els primers atentats contra policies i guàrdies civils i l’augment del terrorisme
va provocar un enduriment de la repressió del govern contra els seus activistes considerant els atentats com
rebel·lió militar. L’any 1970 va tenir lloc el procés de Burgos on 6 membres d’ETA van ser condemnats a pena de
mort i va aparèixer una campanya de protestes i mobilitzacions tant a Espanya com a l'estranger que van
aconseguir aturar les execucions.
A nivell laboral el període entre 1960 i 1975 va ser molt conflictiu, les protestes es multipliquen a les zones
tradicionalment industrials com Asturies, País Basc, Catalunya i Madrid i es va estendre ales noves ciutats
industrials com Sevilla, Valencia, Valladolid etc… Els treballadors demanaven millores salarials de condicions de
vida i llibertats polítiques i el règim va respondre amb una forta repressió contra les vagues i manifestacions
il·legals. L'any 1964 es crea el sindicat Comisiones Obreras (CCOO) liderat per Marcelino Camacho, era un
sindicat clandestí vinculat al partit comunista d’Espanya. Aquest sindicat defensa la lluita laborals i la lluita política i
utilitzava per aconseguir els seus objectius accions legals com introduir se en el sindicat vertical aprofitant les
seleccions sindicals com accions il·legals organitzant vagues i manifestacions. L’any 1967 es funda la unió sindical
obrera (USO) vinculada a les joventuts obreres cristianes que estaven dins de comissions obreres, dels antics
sindicats d’època republicana la UGT continuava actuant en la clandestinitat i la CNT va desaparèixer.
A nivell estudiantil els estudiants de les universitats nascuts després de la guerra civil i molt influenciats pels
canvis socials van ser un focus de revoltes permanent, es van crear sindicats democràtics d’estudiants a la
clandestinitat per lluitar contra el SEU (sindicat falangista obligatori), el règim va ser molt repressiu contra els
estudiants i profesor contraris a la dictadura en forma de sancions, tancament de centres i expulsions. Amb el
maig de 1968 que va tenir molt de res´so a frança el moviment estudiantil es va radicalitzar i les universitats van
ser centres contraris a la dictadura. Per últim destacar les associacions de veïns que van ser molt actives en la
seva lluita contra el franquisme defensant millors condicions de vida en uns barris amb manca important de
serveis públics,
LLIBERTAT AMNISTIA, ESTATUT DE AUTONOMIA
A Catalunya en aquesta període de 1960-1975 hi ha un augment considerable de la oposició contra el franquisme,
un augment de la participació ciutadana en les manifestacions i la creació d’organisme de coordinació, a nivell
cultural es produeix un augment de la difusió de la llengua catalana en l’àmbit públic aprofitant una relaxació del
règim, això va provocar l’aparició de revistes com cavalla fort, entitats culturals com omnium cultural, editorials
com Edicions 62, projectes culturals com la enciclopedia catalana, discogràfiques com Edigsa, també va ser molt
important la difusió de la música catalana en la Nova cançó on destaquen Raimon, Joan Manuel Serrat, Lluís Llac.
Aquesta empenta cultural va anar acompanyada de campanyes reivindicatives en defensa de l'ús de la llengua i
de la recuperació dels símbols (bandera, himne).A nivell laboral la reivnidicació del treballadors va augmentar i van
haver-hi constants vagues en el sector de la construcció, sanitat, ensenyament, metall i tèxtil. Les universitats
també van ser focus de revelion i mobilitzacions d’estudiants i professors en defensa d’una universitat
democràtica, autònoma científica i catalana. També les associacions de veïns van ser molt actives, denunciant la
manca de serveis públics i les operacions especulatives amb la vivenda. A nivell polític els opositors al règim es
van adonar que era més efectiu lluitar contra la dictadura tots units i per aquest motiu van crear una plataforma,
anomenada assemblea de Catalunya on s'integren partits polítics, sindicats, associacions de veïns, col·legis
professionals o assemblees locals i comarcals. L'actuació d’aquesta oposició va ser cada cop més activa i una
gran part e la societat catalana era partidaria de una democràcia, d’amnistà als presos polítics i recuperar els
òrgans d’alt govern i aquesta voluntat es veia resumida en el lema de les manifestacions: Llibertat, amnistia i
estatuts d’autonomia.
LA FI DE LA DICTADURA
Durant els darrers anys de la dictadura la tensió entre el sector tecnòcrata més oberturista i el sector falangista
més immobilista es va agreujar fins al punt que moltes lleis van ser bloquejades o endurides per aquest segon
sector, a meitat de 1973 Carrero Blanco és nomenat president del govern i quedava clar que la seva figura sería
la continuadora del franquisme després de la mort de Franco, per aquest pla va fracassar a final d’any quan
Carrero Blanco va ser assassinat per ETA a un atentat a Madrid, a partir d’aquest moment es radicalitza la fractura
entre el sector immobilista conegut amb el nom del “Búnquer” partidaris de la continuïtat del règim i el sector
aperturista, partidari d’anar-se obrint el règim cap a una democràcia, al Gener de 1974 és nomenat president del
govern Carlos Arias Navarro. El nou govern d’Arias Navarro pretenia unir els dos sectors enfrontats en l’anomenat
espíritu del 12 de febrero, la data en la cual va presentar a les corts el seu projecte de reformas moderada pero
Arias Navarro no va convèncer a las dos famílies i el sector oberturista decebut per les reformes timides del
govern va decidir que els seus ministres dimiteixen i el govern va mostrar la incapacitat del franquisme per
democratitzar-se . A partir de 1973 els grups opositors amb previsió de la propera mort del dictador, van optar per
una acció conjunta aixì a l’any 1974 per iniciativa del partit comunista d’Espanya es crea l ajunta democràtica 1974
(CE + CCOO + PARTITS D’ESQUERRA + PERSONALITATS DE LA DRETA POLÍTICA DEMOCRÀTICA) Al
mateix any es crea la Plataforma de Convergència Democràtica (1974) integrada pel PSOE + UGT + PNB i
GRUPS DEMÒCRATES CRISTIANS. Aquestes dos plataformes proposaven en el seu programa la creació un
govern provisional, l'amnistia dels presos polítics i la celebració d’eleccions lliure.Aquuests darrers anys del
franquisme van ser testimoni d’un augment de la violència terrorista sobretot per part d’ETA però també d’altres
grups d’extrema esquerra com el GRAPO i FRAP, la resposta del govern franquista va ser una dura represión, aixì
l’any 1974 va ser assassinat l’activista anarquista salvador puxanti i al setembre de 1975 van tenir lloc les darreres
execucions d’activistes d’ETA, paral·lelament això va tenir lloc el problema del SAHARA espanyol al 1956 Franco
havia pactat amb el rei del Marroc el lliurament del territori francés del marroc sense avisar a espanya que es va
veure obligada a procedir de la mateixa manera. Aixì al 1957 espanya torna al marroc Sidi Ifni, pero va quedar
pendent el tema del sahara, espanya va arribar a un acord amb la ONU i el front policia i una organització
independentista Saharaui per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació al sahar, pero el Marroc es nega a
acceptar aixo el sahara es un territori estratègicament important per la seva riquesa minera sobretot en fosfats i
per la pesca, al 1975 aprofitant la greu malaltia de franco el Marroc a exigir el lliurament del Sahara i veient en un
primer moment la negativa del govern espanyol va organitzar l'anomenada marxa verda, que era una invasió
pacífica del sahara era part de població civil marroquina. Davant del perill d’una guerra amb e Marroc el govern
d’arias va acabar cedint i el 14 de novembre de 1975 es signa l’acord de madrid on es lliurava el Sahara al Marroc
i a Mauritania.
En un context de condena internacional Internacional de crisis econòmica i socials i amb el conflicte del sàhara
encara recent el 20 de noviembre de 1975 mor el dictador franco i tot i semblar que el futur estava ben lligat cada
cop era més evident la impossibilitat d’un franquisme sense franco .