TEMA 1: Un nou model de creixement a partir de 1995 i el compliment

de les condicions de convergència nominal per a la UEM

Tipus de polítiques
Política monetària → l’adopten cada banc de cada país o de l’àrea monetària. A espanya, la imposava el Banc
d’Espanya fins el 1999, després va ser competència del Banc Central Europeu. Aquesta política te com objectiu el
control de preus de l’economia i ho fa mitjançant el moviment del tipus d’interès. Pot ser expansiva o contractiva, es
expansiva si es vol estimular el creixement econòmic (baix tipus d’interès), i es contractiva si el que es vol es frenar el
creixement econòmic (alt tipus d’interès)

Política fiscal → la fa el sector públic a traves del seus pressupostos. Pot fer una injecció de diners en l’economia per
estimular-la. Si l’increment de la despesa pública es major que l’increment dels ingressos públics tindrem una política
fiscal expansiva. En canvi, si l’increment de la despesa pública es menor que l’increment dels ingressos públics tindrem
una política fiscal contractiva.

Política canviària (fins 1999) → els governs poden actuar directament sobre la cotització de la moneda. Actualment
no hi ha política canviària ja que el canvi el marquen els mercats. Si baixem el valor de la moneda voluntàriament
estem portant a terme una devaluació, i quan es puja el valor de la moneda es porta a terme una revaluació. Però si
son els mercats que marquen el canvi parlem de depreciació i apreciació.

Evolució macroeconòmica
1985-1991: creixement econòmic
Aquest es un període d’expansió. Els xocs característics d’aquest etapa van ser tres:
1. Incorporació a la Comunitat Econòmica Europa (CEE) (1986)
2. Incorporació al Sistema monetari Europeu (1989)
3. Increment del sector públic degut a l’estat de benestar i als estats d’autonomia.

Aquest xocs van crear tres desequilibris. L’augment del dèficit públic juntament amb la manca de reformes van derivar
en un augment de la inflació que va comportar una pujada dels tipus d’interès reals a llarg termini. Això va fer que hi
hagués una pèrdua de competitivitat que va portar al dèficit exterior.

Les polítiques que va portar a terme en aquest període el govern va ser la política canviària, és a dir, van devaluar la
pesseta per recuperar competitivitat. A més, també van instaurar una política fiscal expansiva.
1992-1993: recessió curta però intensa
En aquest hi va haver una petita crisi canviaria per la inestabilitat dels tipus de canvi i pels desequilibris que s’anaven
acumulant de la etapa anterior.

En aquesta fase, el govern va instaurar una política canviària. Van fer tres devaluacions de la pesseta, al 1992, 1993 i
1995 per abaratir els productes als mercats internacionals.

1994-1999: expansió econòmica

El tret més destacable de l’evolució econòmica durant aquest període es que el vigor econòmic i la creació d’ocupació
(taxa d’ocupació del 3,3%) van venir acompanyats de progressos notables en els problemes que arrossegava
l’economia espanyola (desequilibris anteriors) fins l’examen de Maastricht.

Els factor impulsors del creixement en aquesta etapa van venir del costat de la demanda:
• Demanda interna → el consum privat i la inversió van estar impulsats pel fort descens dels tipus d’interès i les
bones expectatives econòmiques, i l’augment del valor dels actius financers i immobiliaris. La despesa pública,
en canvi, va tenir un efecte contractiu.
• Demanda externa → evoluciona des de una contribució positiva al creixement, és a dir, va haver un augment
del saldo de exportacions i importacions que era negatiu.

El tret més destacable d’aquest període es que es va trencar amb les similituds de dècades anteriors, es a dir, no hi
van haver períodes expansius acompanyats de desequilibris externs i interns.
D’altre banda, es va donar molta importància a aconseguir entrar a la UEM, es va aconseguir avançar en el procés de
convergència nominal i real. A més, es va aconseguir reduir la inflació per sota del 4%, reduir la taxa d’atur i reduir el
dèficit públic.

Les polítiques que va instaura rel govern per aconseguir aquests canvis van ser:
• Política monetària → va ser antiinflacionista i va estar instaurada per part de Banc d’Espanya. Les mesures van
ser establir objectius directes d’inflació i control de la massa monetària. Això va permetre reduir el tipus
d’interès del 8,8% al 3%.
• Política pressupostària → va ser la més restrictiva per aconseguir que el creixement econòmic fos compatible
amb un menor creixement de la inflació. Les mesures van ser la reordenació del SP empresarial, les
privatitzacions, les reformes de les prestacions socials, estricte control del consum públic i disminució de les
despeses financeres per la baixada dels tipus d’interès.
• Liberalització del mercat de béns i serveis, i reformes estructurals → la liberalització era fonamental per
guanyar eficiència i augmentar el potencial de creixement econòmic, però també per incrementar la capacitat
de resposta de l’oferta agregada enfront els canvis de la demanda, de manera que no augmenti la inflació.
L’esforç de liberalització va venir impulsat des de l’exterior per les exigències d’harmonització regulatòries
derivades de la integració europea i de la dinàmica de competència per eliminar els aranzels. També,
augmenta la competència i es liberalitzen el sector financer, de telecomunicacions, el sector enèrgics,
transport aeri... i es privatitzen les empreses públiques. Això va contribuir a la reforma laboral de 1994 i 1997.
• Política canviaria → l’ultima devaluació va ser al 1995. L’1 de gener de 1999 es van fixar els tipus de canvis de
les monedes amb l’euro i es va posar en circulació l´1 de gener de 2002. L’euro va néixer amb una cotització
1,2 dòlars nord-americans. L’euro va tenir una bona acceptació en els mercats financers, la banca i el món
econòmic.

Avantatges i inconvenients de la UEM (Delors)

Avantatges
1. Efectes positius en la consolidació del mercat únic i sobre els fluxos de béns, serveis i capitals, per l’eliminació
de la incertesa del tipus de canvi.
2. Major estabilitat de preus el que dona un impuls al creixement i a l’ocupació.
3. Eliminació dels costos de transacció canviaris.
4. Importància per compartir amb el dolar i el ien una moneda internacional important.
5. Harmonització del tipus d’interès i reducció de les primes de risc (diferencial de cost del finançament que paga
un país respecte al país mes estable dintre d’aquella àrea monetària)

Inconvenients
1. Impossibilitat d’utilitzar el tipus de canvia per devaluar la moneda en situació d’excés de deute. En van
subestimar els costos de la fixació canviaria entre països amb situacions econòmiques molt diferents.
2. Es perd la política monetària (passa a mans del Banc Central Europeu)

Tractat de Maastricht (1992)

Contemplava 3 etapes i establia els criteris que devien complir les economies candidates de forma que es comproves
la seva convergència d’aproximació al patró alemany. Hi van haver cinc criteris o condicions:

• Inflació: durant els 12 mesos anteriors la taxa d’inflació no hauria de superar en més d’1,5 punts la mitjana de
l’augment dels preus de les 3 economies mes estables.
• Tipus d’interès: el tipus d’interessos a llarg termini no podien excedir en més de 2 punts l’interès mitjà en els
3 països menys inflacionistes.
• Dèficit públic: no havia de superar el 3% del PIB
• Deute públic: havia de ser com a màxim el 60% del PIB (es podia acceptar nivells superiors si els països
acreditaven un procés de descens)
• Tipus de canvi: haver respectat durant els dos anys previs els marges de fluctuació normals dins del sistema
monetari vigent fins llavors.
Compliment dels criteris de Maastricht per part d’Espanya (1998)
Espanya va entrar en el primer grup l’1 de gener de 1999. Va complir amb les cinc condicions o criteris de convergència
nominal en un breu període de temps.

La inflació es va situar en 0.6 punts percentuals per sobre dels tres països mes estables de la UE, els tipus d’interès a
llarg termini van superar en 0.5 punts el dels tres països estables, el dèficit públic es va situar per sota del 3% del PIB,
el deute públic va superar el 60% del PIB però mostrava una tendència correctora i la cotització de la pesseta es va
mantenir.

No va tenir problemes amb el deute públic ni amb el criteri de l’estabilitat canviaria, en canvi, si va tenir problemes
amb el dèficit públic, la inflació i els tipus d’interès.

Pacte d’estabilitat i creixement (1996)

En 1196 per prevenir desviacions de les variables del Tractat de Maastricht es va aprovar el Pacte d’Estabilitat i
Creixement. Les economies havien d’estar en situació d’equilibri pressupostari, i nomes s’admetia dèficits de fins al
3% en el curt termini. El pacte contemplava un sistema de sancions mitjançant un criteri anomenat procediment del
dèficit excessiu.

El pacte va ser reformat al 2005 per relaxar el procediment sancionador, i al 2011, hi van imposar mes disciplina fiscal
per evitar en aquell moment la desaparició de l’euro.