LA SEGONA REPÚBLICA

ESPANYOLA (1931-1936)
Per a comprendre les raons de la proclamació de la República a
Espanya, és necessari remuntar-nos breument a l'evolució
política dels anys anteriors. La decadència del règim de la
Restauració havia portat a la implantació de la dictadura de
Miguel Primo de Rivera (1923-1930) secundada per sectors
diversos de l'Exèrcit i de la burgesia, amb una actitud per part
del rei Alfons XIII que com a mínim podem qualificar de
comprensiva, el beneplàcit dels sectors més conservadors i la
passivitat de bona part de la societat espanyola.

El consens inicial es va anar desgastant perquè un règim que

s'havia presentat com a provisional per a solucionar els
problemes més greus del país (qüestió marroquina, ordre públic,
etc.) s'intentava consolidar i s'allargava més del que es preveu.
I la degradació de la dictadura afectava al seu torn la pròpia
Monarquia. Per a l'oposició era clar que la regeneració
d'Espanya passava per una república.

Primo de Rivera va dimitir al gener de 1930 i va ser substituït

pel general Berenguer. Teòricament havia d'encarregar-se de
retornar la normalitat constitucional, però la seua lentitud va
permetre que l'oposició s'organitzara: en 1930, mitjançant el
Pacte de Sant Sebastià, tots els sectors republicans (amb la
participació de socialistes) es van aglutinar en la seua lluita
per enderrocar a la monarquia. Després de Berenguer, el nou
govern de l'almirall Aznar va convocar unes eleccions municipals,
però que en realitat es van interpretar com un plebiscit sobre
la continuïtat de la monarquia.

Les eleccions es van celebrar el 12 d'abril de 1931, i les

candidatures socialistes i republicanes van triomfar en quasi
totes les capitals de província. És cert que en els municipis
rurals el resultat va ser molt diferent i, en el conjunt
d'Espanya, van ser triats més regidors monàrquics que
republicans. Però per a tots els implicats era evident que en
l'àmbit rural el caciquisme i la pressió sobre els electors
influïen sobre els resultats, i que el resultat a les ciutats
només es podia interpretar com una derrota inqüestionable dels
monàrquics. Així ho va entendre el mateix Alfons XIII, qui va
renunciar al tron i va abandonar Espanya. El 14 d'abril es
proclamava la Segona República.

La República va despertar unes expectatives exagerades en un

país que arrossegava greus problemes estructurals: distribució
molt desigual de la propietat, alts percentatges d'analfabetisme,
sistema fiscal ineficaç, infraestructures insuficients, etc.
Mentre que les esperances dels més desfavorits eren excessives,
també eren excessius els temors d'uns grups conservadors que
consideraven en perill la propietat, l'ordre i la mateixa
religió catòlica. En realitat, la Segona República va nàixer amb
l'ànim d'aplicar un programa modernitzador, de reformes
relativament cautes que permeteren implantar una vertadera
democràcia i milloraren les condicions de vida de la majoria
dels espanyols.

L’ETAPA DE LES REFORMES: EL BIENNI REFORMADOR (1931-1933)

El context internacional en aquells moments era molt advers, en

plena depressió del 29 (encara que va afectar menys a Espanya
que a altres països) i amb un increment de la tensió política a
Europa, amb l'enfortiment dels moviments comunistes i feixistes
enfront d'uns sistemes democràtics cada vegada més qüestionats.

El govern provisional, presidit per Niceto Alcalá-Zamora, es va

constituir el 14 d'abril amb una composició política molt
variada. A causa de la pressió popular es va veure obligat a
començar a aprovar reformes abans que se celebraren les
eleccions a Corts Constituents i, per tant, abans d'haver-se
produït la necessària legitimació democràtica.

Així que durant els primers mesos el poder executiu va governar

a base de decrets. I, en alguns aspectes, es van aprovar
reformes importants com a noves normes per a la protecció als
xicotets arrendataris, l'establiment de la jornada laboral de
huit hores, el reconeixement del dret a l'autonomia de Catalunya,
la construcció de noves escoles i l'augment del sou dels mestres
o la reorganització de l'exèrcit. La més polèmica d'aquelles
decisions va ser l'eliminació de l'ensenyament religiós de les
escoles públiques, que va provocar la reacció contundent dels
sectors més conservadors de l'Església catòlica liderats pel
cardenal Segura. La tensió social va arribar fins a tal extrem
que, el 12 de maig, va explotar una reacció anticlerical amb
crema d'esglésies i convents. La frase atribuïda a Azaña, «tots
els convents de Madrid no valen la vida d'un republicà»,
juntament amb la passivitat de les forces de l'ordre, provocaria
un acusat ressentiment en molts catòlics.

Al juny de 1931 es van celebrar per fi les eleccions a les Corts

Constituents. A pesar que hi havia una excessiva atomització
dels partits, la qual cosa va ser al llarg de tota la República
un factor d'inestabilitat en dificultar la formació de majories
de govern estables, la victòria de republicans i socialistes va
ser incontestable enfront d'una dreta desorganitzada.
El primer objectiu de les Corts era dotar a la República d'una
Constitució. Després de mesos de discussió, al desembre de 1931
va ser aprovada la nova Constitució que convertia a Espanya en
un país democràtic, amb sufragi universal masculí i femení,
reconeixia el dret a l'autonomia, garantia els drets individuals
i separava a l'Església de l'Estat. El primer article afirmava:
«Espanya és una República democràtica de treballadors de totes
classes, que s'organitza en règim de llibertat i de justícia.
Els poders de tots els seus òrgans emanen del poble. La
República constitueix un Estat integral, compatible amb
l'autonomia dels municipis i regions». El principal problema
d'aquella Constitució va ser que naixia sense el necessari
consens.

Després d'entrar en vigor la Constitució, Niceto Alcalá-Zamora

va ser elegit president de la República i es va formar un govern
presidit per Manuel Azaña i integrat per republicans d'esquerra
i socialistes entre desembre de 1931 i setembre de 1933. Aquest
govern, ja plenament legitimat, va aprovar un gran programa
reformista en àmbits molt diversos.

Quant a «la qüestió religiosa», els problemes s'arrossegaven des

del mateix inici de la República i la separació entre Església i
Estat va suposar una vertadera commoció en l'opinió pública
catòlica. Per a una part important de l'esquerra, l'Església
catòlica representava l'aliat de les oligarquies tradicionals i
era necessari disminuir la seua influència, per la qual cosa es
van aplicar disposicions per a secularitzar els cementeris,
permetre el divorci o prohibir l'ensenyament als ordes
religiosos. La polèmica religiosa va dificultar la consolidació
de la República. En substitució de l'Església, l'Estat va fer un
gran esforç per construir una xarxa escolar pública i laica,
creant milers d'escoles i augmentant el nombre de mestres.

Una altra gran reforma va ser la de l'Exèrcit, on es va reduir

el nombre d'oficials i es va intentar assegurar la seua adhesió
al règim republicà: es va oferir als oficials poder jubilar-se
amb el sou complet o romandre en l'exèrcit si juraven fidelitat
a la República.

La reforma agrària va ser una altra de les prioritats del govern

d'Azaña. La Llei de Bases de la Reforma, aprovada en 1932,
pretenia expropiar terres dels grans latifundis (prèvia
indemnització excepte a la Grandesa d'Espanya) i repartir-les
entre els llauradors. No obstant això, la falta de recursos
econòmics va provocar que l'aplicació de la llei fora molt lenta:
els terratinents igualment es consideraven amenaçats, mentre que
els jornalers i xicotets propietaris es van sentir decebuts i
van anar perdent l'esperança que una reforma agrària fora
possible per vies no revolucionàries. L’encarregat de dur a
terme l’aplicació de la Llei va ser l’Institut de la Reforma
Agrària (IRA), creat per a aquest efecte el mateix any 1932.

Com a Ministre de Treball i Afers Socials, el socialista

Francisco Largo Caballero va dur a terme també una legislació
social i laboral molt avançada: la creació de jurats mixtos per
a la resolució de conflictes laborals, formats de manera
paritària entre obrers i patrons; la Llei de Termes Municipals,
que comportava la prohibició que els ocupadors agrícoles
contractaren obrers que no pertanyien al seu terme municipal,
amb el que es posava fi a abusos i xantatges; l'assegurança
d'atur forçós o les mesures per a propiciar una notable millora
en els accidents de treball.

Una última política reformista de gran abast va ser la

relacionada amb la descentralització de l'Estat. Encara que, des
del mateix moment de la proclamació de la República, Francesc
Macià ja havia anunciat la República catalana, llavors va acabar
acceptant un govern autonòmic provisional a l'espera que es
negociara el nou Estatut. Després d'un referèndum a Catalunya i
de la posterior retallada de competències en el Parlament
espanyol, en 1932 l'Estatut va ser aprovat i les institucions
catalanes es van consolidar.

El govern d'Azaña es va acabar trobant enmig de dues oposicions

radicals. Per als grups revolucionaris, la prudència
governamental impedia avanços socials reals i era necessari ser
més radical. La Confederació Nacional del Treball (CNT) es va
convertir en una preocupació per a l'executiu, encara que en el
PSOE també van sorgir crítiques en un sentit semblant: la crisi
econòmica i la conflictivitat social es retroalimentaven. Es van
produir insurreccions amb participació anarquista a la comarca
barcelonina del Alt Llobregat en 1932, a l'any següent a
Catalunya, València i Andalusia (successos de Casas Viejas, on
es van afusellar a diversos anarquistes) i a la fi de 1933 a
Saragossa i la conca de l'Ebre.

En canvi, per a les dretes el govern estava atacant elements

fonamentals com la propietat i la fe catòlica. A l'agost de 1932
el general Sanjurjo va encapçalar un intent de colp d'estat
(“sanjurjada”), però la revolta només va tindre un cert impacte
a Sevilla i Madrid i va ser ràpidament sufocada.

A més d'aquests atacs, a l'interior de la coalició governamental

es van incrementar les disputes. L'eixida va consistir a
convocar noves eleccions generals per a novembre de 1933.

L’ETAPA CONSERVADORA: EL BIENNI NEGRE (1933-1935)

En aquelles eleccions de 1933 els grans triomfadors van ser el

Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la Confederació
Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) liderada per José María Gil
Robles. Gràcies al sistema electoral majoritari, el resultat
electoral relativament ajustat es va convertir en el Parlament
en una clara derrota de les esquerres, perjudicades per la seua
fragmentació.

La CEDA es va convertir en el partit amb major representació

parlamentària. Pretenia ocupar el poder per mitjans legals per a
revisar la Constitució, amb l'objectiu de garantir el dret a la
propietat privada i protegir la pràctica de la religió catòlica.
També s'havia declarat contrària a algunes de les principals
reformes del primer bienni republicà, com l'Estatut de Catalunya
o la Llei de Reforma Agrària. Sense ser declaradament feixista,
Gil Robles s'havia relacionat amb dirigents d'Itàlia i Alemanya,
i fins i tot en 1933 va assistir al congrés nazi de Nuremberg.

Com a líder indiscutit de les dretes espanyoles, Gil Robles va

negociar la composició dels següents governs de centredreta
liderats pel Partit Republicà Radical de Lerroux i sense
representació de la CEDA. La raó d'aquesta estratègia de no
entrar en el govern es devia a la desconfiança que els cedistes
i el mateix Gil Robles inspiraven, començant pel mateix
president de la República Niceto Alcalá-Zamora.

Malgrat no tindre representació cedista, igualment aquells

governs encapçalats per Lerroux van alentir o van suprimir
moltes de les reformes iniciades anteriorment: l'agrària, la
militar, l'educativa, etc. En resposta, les organitzacions
obreres i en particular el PSOE es van anar radicalitzant.

Per a les esquerres, si la CEDA entrava en el govern Espanya

corria el perill de patir el mateix procés que Alemanya i
transformar-se en un règim feixista. Quan a l'octubre de 1934
tres cedistes es van incorporar al govern d'Alejandro Lerroux,
molts van creure que havia arribat el moment d'actuar.

La reacció d'una part considerable de les esquerres va consistir

a cridar a la revolta, mitjançant la convocatòria d'una vaga
insurreccional: la revolució d'octubre de 1934. El moviment va
tindre una repercussió bastant escassa, amb les destacades
excepcions d'Astúries i Catalunya.

 A Astúries tota l'esquerra es va unir en l'alçament i els

revolucionaris van aconseguir controlar la majoria de la
regió. L'exèrcit va recórrer a una repressió sagnant que
va deixar obertes moltes ferides que ressorgirien durant
la guerra civil.
 Quant a Catalunya, el president Lluís Companys va
proclamar l'Estat Català dins de la República federal
espanyola, però ràpidament es va trobar sense els
 suficients suports perquè l'intent insurreccional
triomfara. Va ser empresonat i l'Estatut d'Autonomia
suspés.

Després dels fets d'octubre, a més de la defunció de més de

1.500 persones, les esquerres van quedar desarticulades i amb
milers de militants empresonats. Molts dels seus dirigents
reconeixerien, posteriorment, l'error d'aquella acció.

El govern no va experimentar la involució feixista que molts

havien temut. Però després de la revolució d'octubre, mentre els
radicals preferien una política moderada, els cedistes volien
una profunda contrareforma. Es van produir canvis significatius,
com el nomenament a alts llocs de l'exèrcit de militars
contraris a la República o la suspensió de la coeducació en
l'ensenyament primari.

La qüestió més problemàtica va ser la reforma agrària. Encara

que ja s'havien produït alguns canvis legals abans d'octubre de
1934, va anar després quan es va iniciar una contrareforma molt
més profunda. La nova llei va fer costat nítidament als
interessos dels grans propietaris i milers de llauradors van ser
desallotjats de les terres que cultivaven en arrendament, amb
l'excusa que el propietari volia treballar la terra directament.

En els últims mesos de 1935 diversos escàndols van afectar

líders radicals, inclòs Alejandro Lerroux, la qual cosa va
provocar una greu crisi en aquell partit i la ruptura del govern
de coalició. La inestabilitat governamental va obligar a
convocar unes noves eleccions generals per a febrer de 1936.
L'agressivitat de la campanya electoral va reflectir el nivell
de tensió social al qual s'havia arribat.

LA VICTÒRIA DEL FRONT POPULAR (1936)

A principis de 1936 les principals opcions polítiques s'havien

radicalitzat. Una part significativa del principal partit de
l'esquerra, el PSOE, havia tendit cap a posicions
revolucionàries de la mà de Largo Caballero, mentre que la CEDA
va intensificar el seu extremisme. Davant unes eleccions que es
consideraven crucials, van ser PSOE i CEDA els dos pols de la
lluita electoral.

La diferència va ser que les esquerres van aconseguir integrar-

se en una gran coalició, el Front Popular, que va comptar fins i
tot amb la col·laboració de molts anarquistes que, per definició,
es declaraven apolítics: el programa, malgrat algunes
contradiccions, era moderat i pretenia recuperar les reformes
del primer bienni republicà. En canvi, les dretes no van
aconseguir res semblant, i la CEDA encapçalada per Gil Robles no
va poder pactar ni amb el partit radical, ni amb l'extrema dreta
ni amb els monàrquics.

En les eleccions va triomfar el Front Popular per una escassa

diferència, encara que en el Parlament el marge va ser molt
major a causa de la llei electoral. Les esquerres van tornar al
govern, però la negativa del PSOE a participar en ell el va
afeblir i el va deixar sota l'hegemonia de l'esquerra
republicana. Dins del PSOE s'havien imposat els partidaris de
Largo Caballero, de discurs més revolucionari i que proposaven
un acostament amb els anarquistes i els comunistes.

Les primeres decisions del nou govern presidit per Manuel Azaña
van ser l'amnistia a tots els empresonats per la revolució
d'octubre, inclòs el president Lluís Companys, i el restabliment
de l'Estatut de Catalunya. En comparació amb el primer bienni
republicà, aquest govern va evolucionar cap a unes reformes més
decidides, degut en bona part a la pressió externa dels
socialistes i dels anarquistes. La reforma agrària es va
accelerar alhora que es produïen ocupacions de terres per part
de jornalers i arrendataris, que optaven per l'estratègia dels
fets consumats.

Un fet destacat va ser la destitució del president de la

República, Niceto Alcalá-Zamora, a l'abril de 1936. Criticat,
entre altres raons, pel seu excessiu conservadorisme i per
suposats errors en la gestió de la vida política, va ser
substituït a partir de maig per Manuel Azaña, mentre que
Santiago Casares Quiroga va passar a ser cap de govern.

Mentrestant, a partir del mes de febrer, va haver-hi greus

problemes d'ordre públic i de violència política i social, amb
més de dos-cents morts. També des d'aquell mateix moment grups
conservadors es van negar a acceptar el resultat de les
eleccions i van començar a conspirar contra la República, per la
qual cosa van poder utilitzar el creixent clima d'inseguretat
com una excusa per a les seues maquinacions. El govern es va
veure incapaç de controlar els excessos originats per grups
d'esquerra i dreta, i que suposaven un perill per a la
supervivència de la democràcia a Espanya.

El moment culminant d'aquest clima es va produir el 13 de juliol

de 1936, amb l'assassinat de José Calvo Sotelo (figura ascendent
de la dreta espanyola, sobretot de l'extrema dreta) per part de
guàrdies d'assalt que van voler venjar-se de l'anterior
assassinat del seu company el tinent José Castillo.

El govern semblava incapaç de controlar la situació. I els

conspiradors de l'exèrcit van considerar que l'assassinat de
Calvo Sotelo els oferia l'excusa perfecta per a iniciar un colp
d'estat. El principal organitzador de la conspiració va ser el
general Mola a Pamplona, i també es van comprometre amb
l'alçament els generals Goded des de les Balears i Queipo de
Llano a Sevilla. Francisco Franco, a Canàries, no es va
incorporar a la conspiració fins al final, poc abans d'iniciar-
se la revolta militar.

En els preparatius del colp d'estat també va haver-hi una trama

civil, de menor importància en la presa de decisions, amb grups
tradicionalistes, falangistes i monàrquics, però sense Gil
Robles.