BIENNI REFORMISTA   

  
La Segona República (1931-1936) té 4 etapes principals: el bienni reformista (l’abril de 1931 -
novembre 1933), el bienni conservador (novembre 1933 – febrer 1936) i el front popular
(febrer 1936-juliol 1936).  
Pel que fa al bienni reformista (1931-1933), les eleccions es van celebrar el 28 de juny de 1931
i la coalició d’esquerres va aconseguir la victòria amb un 59% dels vots. El Partido Socialista
Obrero Español (PSOE) amb Largo Caballero com a líder amb 155 escons no va tenir suficient
representació i es va unir amb el Partido Republicano Radical Socialista (PRRS) amb Lerroux
com a líder amb 59 escons, amb Esquerra Republicana Catalana (ERC) amb Francesc Macià i
Lluís Companys com líders amb 31 escons i amb Alianza Republicana (AR) amb Manuel Azaña
com a líder amb 26 escons. Lerroux, líder del Partido Radical Republicano (PRR) era el cap de
l’oposició amb 94 escons. La unió d’aquests partits formarà la coalició d’esquerres. Com a
resultat, Alcalá Zamora, president de la república espanyola, va ratificar com a Cap de Govern a
Manuel Azaña d’AR. A més, eren els mateixos que manaven durant el govern provisional.  
Respecte a l’acció reformista, després de l’aprovació de la Constitució el 1931, es van aplicar 6
reformes legislatives per modernitzar Espanya, les quals es van paralitzar durant el bienni
negre (1933-1935) per tal de beneficiar la burgesia i classes altes.    
  
En primer lloc, la reforma laboral. El PSOE aprovà una nova legislació laboral impulsada pel
ministre de treball Largo Caballero, líder del sindicat UGT, amb l’objectiu de protegir a l’obrer i
al camperol i continuar la tasca del govern provisional, per tal d’acontentar a les classes
populars. Aquesta legislació constava del següent: una llei de contractes de treball (1931), on
els treballadors tenien el dret a negociar el seu contracte amb la patronal, és a dir negociació
col·lectiva; la llei de jurats mixtos, per tal de garantir una vida digna als obrers que suposa
l’augment de salaris (5 pecetes), assegurances socials i vacances pagades pel tant la millora de
la qualitat de vida de l’obrer; la llei de Terminis Municipals, que prioritzava l’ocupació laboral
de la població del municipi, perjudicant als temporers els quals comencen a sentir odi a la
república; la Llei del Treball Forçós, la qual obligava als terratinents a cultivar tots els camps,
això està vinculat a la reforma agrària on el govern pot expropiar les terres a mans de la
pagesia; El decret d’Associacions d’Obrers Agrícoles, per tal de reforçar la importància
reivindicativa dels sindicats agrícoles a Espanya, com la Unió de Rabassaires a Catalunya, que
generarà un futur conflicte anomenat contractes de conreu. Finalment, van implantar la
jornada laboral de 40 hores setmanals com l’actual.  Aquesta reforma també ve
complementada amb foment comercial, fiscal hidroelèctric, industrial i agrari, ja que es volien
potenciar aquests àmbits. El resultat d’aquesta reforma va ser una forta legislació, ben
plantejada, però poca aplicació per falta de recursos. A més, al camp els horaris són inflexibles
i serà molt difícil controlar les hores treballades.  
  
En segon lloc, al 1932 es va realitzar la reforma agrària, amb els objectius de crear una classe
rural mitjana propietària per garantir un impuls industrial, millorar el repartiment de terres
eliminant el latifundisme, protegir els arrendataris i el jornalers on a Catalunya s’intenta
imposar-ho amb la llei de contractes de conreu, regular les jornades laborals d’acord amb les
reformes laborals i garantir els salaris mínims. Per fer-ho es crea la llei de Reforma Agrària. Per
complir aquests objectius, es va crear l’Institut de Reforma Agrària (IRA), un organisme propi
que garantia el pressupost anual i la gestió social.   
  
En tercer lloc, la reforma que més polèmica va tenir va ser la religiosa. L’objectiu principal era
diferenciar la religió de la cultura (secularització), així que s’evita la confessionalitat de l’Estat,
es suprimeixen els pressupostos al culte i el clero, s’accepten tant el divorci com el matrimoni
civil, es secularitzen els cementiris, s’elimina la religió obligatòria a les aules i es prohibeixen
les ordes religioses que desobeeixin la normativa com en el cas dels Jesuïtes. Serà al maig de
1933 quan s’elabori la llei de Congregacions, la qual regularitza i fiscalitza els béns de
l’església.   
Hi ha una forta oposició clerical, en destaca la figura del cardenal Segura, conegut com violent,
radical i feixista. Aquest tracte amb l’església provoca una aproximació de les idees feixistes a
la població espanyola.  
  
En quart lloc, es realitza una reforma militar. Azaña és ministre de guerra, pel que el sector
militar està disconforme. L’objectiu és reformar les institucions militar i policíaca. La primera és
de mentalitat més imperialista. En aquest context, hi ha molts alts oficials mal pagats però que
suposen una gran despesa econòmica, poques possibilitats de promoció, ja que s’obtenen per
mèrits de guerra i era època de pau, i hi ha un excessiu nombre de gent al sector davant les
relacions internacionals, perquè no hi ha conflictes. La guàrdia civil, per la seva part, no tots
simpatitzen amb el model republicà, pel que es vol un exèrcit republicà. Amb la necessitat
d’una reforma, al 1931 s’aprova la llei de retir de l’oficialitat, que possibilita la retirada
voluntària en òptimes condicions. Suprimeix el sistema de càrrecs i rangs militars, pel que
baixa el pressupost. També es tanca l’acadèmia militar de Saragossa, que inculca valors
feixistes i desapareixen institucions com les capitanies generals i el Consell suprem de justícia
militar abolint la polèmica Llei de Jurisdiccions. A més es retira la premsa militar i es creà un
exèrcit professional i democràtic. Davant de la reforma hi va haver un fort refús de militars
africanistes, com Sanjurjo i Goded, acusant-la d’agressió a la tradició militar i es crea ambient
de revolta a Sevilla. A partir d’això, el 10 d’agost del 1932 es duu a terme el cop d’estat de
Sanjurjo (conegut com Sanjurjada), però resulta un fracàs. Es sentencien els responsables a
pena de mort pel consell de guerra però es rectifica i se li aplica presó a l’executiu, per no crear
un màrtir i evitar més cops d’estat. Es crea una nova policia, la Guàrdia d’Assalt, un exèrcit
republicà de l’àmbit urbà. És lleial a la 2a república i intervé en manifestacions i protestes.  
  
 
En cinquè lloc, la reforma de l’Estat permetia concedir certa autonomia a les regions
històriques d’Espanya atenent a les promeses del pacte de Sant Sebastià, és a dir, la
descentralització. A Catalunya, on va tenir més èxit ja que va ser la primera regió que ho va
aconseguir), es va establir la Generalitat el 1931 i el 1932 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia.
Al País Basc, el 1931 es va elaborar el Projecte Estatut d’Estella, que s’acabarà aprovant el 1936
però l’esclat de la Guerra Civil impossibilitarà la seva. A Galícia, l’estatut no s’intenta aplicar
fins el 1936 amb Casares Quiroga però es troben amb l’esclat de la guerra civil en plenes
negociacions.   
 
 
En cinquè lloc, es dugué a terme una reforma de màxima prioritat, atenent a les promeses del
Pacte de Sant Sebastià, la reforma de l’estat. Amb aquesta, es podia concedir el règim
autonòmic a regions històriques (llengua, cultura i història diferent), com són Catalunya, el País
Basc i Galícia. En el primer cas, a Catalunya, va ser un èxit. Al 1931 s’havia aconseguit la
Generalitat de Catalunya (des de 1714 no s’havia tingut un òrgan polític de Catalunya, des que
Felip V ho va abolir). Això va tenir molta oposició de la dreta espanyola. Un any després, al
1932 es va aprovar l’estatut d’autonomia elaborat per Jaume Carner (catalanista republicà
d’esquerres i antic líder del partit Centre Nacionalista Republicà). Quant al País Basc, al juny del
1931 es va elaborar el projecte d’estatut d’estella, redactat pel partit nacionalista basc i els
carlins, ambdós col·lectius de dretes, pel que hi haurà oposició dels republicans d’esquerres i
socialistes perquè el consideraven poc democràtic, confessional i no compatible amb la
constitució del 1931. A l’octubre del 1936 es va aprovar definitivament l’estatut, modificat, i
comença el govern de Lehendakari Aguirre, que no funciona a la pràctica perquè esclata la
guerra civil i al 1938 Franco (llavors seria cap de govern del bàndol nacional) l’abolirà. A Galícia
el nacionalisme no és tan fort, el procés per aconseguir l’autonomia és lent. El 28 de juny
s’aconsegueix l’aprovació però fracassa per l’esclat de la guerra civil.  
 
 
 
 
  
Finalment, en aquest bienni es va dur a terme la reforma educativa, Es va invertir molt en
l’ensenyament per reformar a fons la societat espanyola i aproximar-se a les idees
regeneracionistes de 1898. L’objectiu era eliminar l’analfabetisme, sobretot de la dona, ja que
només tenien accés a l’educació les classes altes i homes. Es buscava una educació liberal i
laica, amb coeducació (nois i noies a les aules, supressió de les escoles i classes per sexe) i
l’escola unificada. A més, es va augmentar el pressupost, es van crear missions pedagògiques
per tal d’apropar la cultura a partir de projectes solidaris i es va fomentar l’educació des del
lleure. La reforma educativa rep una forta oposició, conegut popularment com la “guerra
escolar”, acusant-la d’adoctrinament per part de la dreta, com Lerroux.  
  
Posteriorment, la coalició d’esquerres patiria una crisi que provocaria unes eleccions i un canvi
de govern a càrrec de la dreta, començant el bienni conservador (1933-1936), en el qual
s’abolirien la majoria de reformes establertes en el bienni reformista.  
  
  
BIENNI  CONSERVADOR: 
Arran de l’incident de Casas Viejas a l’11 de gener de 1933, el govern d’Azaña va quedar
desacreditat i Alcalá-Zamora no li va quedar més opcions que convocar eleccions pel 19 de
novembre de 1933, primeres eleccions on oficialment la dona va poder votar per primer cop
en la història d’Espanya. En aquestes eleccions la dreta, coalitzada, va aconseguir formar una
única candidatura en moltes circumscripcions, mentre que l’esquerra va decidir presentar-s’hi
en candidatures separades dividida arran del fracàs que n’havia suposat el primer bienni
(1931-33). Tots els sondejos apostaven principalment pel Partit Republicà Radical de Lerroux
(republicà de centre d’ideologia anticlerical) on el món urbà eren els seus principals votants
(empresaris, comerciants, republicans i propietaris). Com a segona opció hi havia la CEDA de
Gil Robles, partit de dretes, popularment feixista, amb vot rural (sectors catòlics i
conservadors). La Falange Espanyola de Jose Antonio Primo de Rivera, partit feixista moderat,
tenia poca representació en les Corts. A més, hi havia les JONS (Juntas de Ofensivas Nacional
Sindicalista) amb Ramiro Ledesma com a líder, un feixisme molt radical, antisocialistes, en
contra dels ideals de Karl Marx, amb bona afinitat amb els militars. Finalment, hi havia la
Renovación Española de José Calvo Sotelo, l’únic partit monàrquic.  
Les característiques més destacables d’aquestes eleccions són la gran abstenció política on
3/10 es van quedar a casa, va ser la primera participació electoral de la dona i finalment hi
havia una dreta molt unida a diferència de l’esquerra, que estava totalment desorganitzada. 
El resultat electoral va afavorir a la dreta amb la victòria del PSOE (Partit  Socialista Obrer
Espanyol). El partit més votat va ser la CEDA amb 115 escons, seguit del PRR (Partit Republicà
Radical) de Lerroux amb 102 escons i el PSOE en tercer lloc amb 59 escons. Tot i això, el
president de la República, Nieto Alcalá Zamora es va negar a nomenar a Jose Maria Gil Robles,
líder de la CEDA, president del govern per evitar una forta oposició durant la República per la
seva ideologia feixista. Per aquest motiu es va designar a Lerroux com a cap de govern, el qual
va necessitar el suport de la CEDA en tot moment per mantenir-se en el càrrec. 
A Catalunya, fins i tot la Lliga Catalana va guanyar per 5 escons a ERC. L'obra del govern de
Lerroux, té com a objectiu acontentar les classes altes, es va definir com a una contrareforma
revisant totes les lleis i reformes que havia creat prèviament el govern de Manuel Azaña, amb
una mentalitat més progressista. Al camp hi va frenar la reforma agrària: es va establir la
devolució de terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió de terres mal conreades als pagesos i
es va concedir llibertat de contractació, cosa que va generar una tendència a la baixa dels sous
dels jornalers, ja que l’obrer va perdre la capacitat de negociar el seu contracte. Això va
provocar que empitjorés la qualitat de vida dels camperols.  
Pel que fa a l’exèrcit, el govern va aprovar una amnistia per a tots els qui s’havien revoltat amb
Sanjurjo el 1932, indultant-los per tots els crims, i el general va abandonar Espanya i es va
instal·lar a Portugal, per la presència del dictador feixista, Salazar, on es sentia protejit. En
matèria d’educació, el pressupost es va reduir considerablement, fet que va impedir la
construcció de noves escoles. També es van començar a destruir els ajuntaments que eren en
mans de republicans i de socialistes, els quals van ser substituïts per comissions gestores
formades per membres dels vells partits monàrquics, adscrits a Lerroux o a la CEDA. Aquesta
va ser interpretada com una derivació de l'estat cap al feixisme, fet que posava un perill la
mateixa república. 
 
 
Pel que fa a la qüestió religiosa, l'estat laic es va mantenir tots i la pressió per part de la CEDA,
juntament amb les lleis de congregacions del 1931. Tot i això, si abans no hi havia pressupost
de cara a esdeveniments culturals, Lerroux va instaurar el finançament al culte i el clero tot i
que l’estat sigui laic perquè l’estat creu que ha d’indemnitzar l’església pels danys ocasionats
durant el govern d’Azaña, per la crema de convents massiva que hi va haver del 1931-33 on
l’Església va quedar perjudicada amb molt patrimoni cremat, sense cap ajuda econòmica per
part de l’Estat. A més, l'estat es va disculpar amb el Concordat de la Santa Seu, fet que va
permetre gaudir de finançament extern. 
Pel que fa a la reforma de l’estat, es va paralitzar la negociació de l'estatut basc sota la pressió
de la CEDA, més centralista, mentre que el projecte gallec no tenia força. El govern espanyol és
de centre dreta, mentre que l’altre únic govern paral·lel que hi ha a Espanya és d’esquerres i
antifeixista, fet que provoca un seguit de disputes ideològiques. 
La tensió va arribar finalment l'any 1934 amb la negociació de la llei de contractes de conreu,
la qual va substituir els contractes de rabassa morta donant lloc a 6 anys a un rabassaire per
recuperar-se d'una situació que abans hauria provocat la seva explosió. A més donava el dret
de compra de la terra al propietari. L'estat central va portar aquesta llei al tribunal
Constitucional, el qual la va suspendre. Tot i això, el Parlament català la va tornar a aprovar
donant lloc a una tensió oberta que acabaria amb els fets del 6 d'octubre de 1934 en què Lluís
Companys, president de la Generalitat, proclamaria l'estat català dins d'un republicà federal
espanyola, fet que provocaria la proclamació d'estat de guerra a Catalunya i el seu
empresonament juntament amb altres membres de la Generalitat. A partir d’aquest fet, la
Generalitat va passar a ser controlada pel govern espanyol. 
Respecte al moviment obrer, aquest va veure l'actuació de l'estat i les seves reformes com una
derivació cap al feixisme fet que va provocar la radicalització del PSOE UGT, afavorida per
Largo Caballero. Aquests van iniciar una sèrie de revoltes l'octubre del 1934 davant l'entrada
de tres ministres de la CEDA en el govern de Lerroux i van convocar una vaga general pagesa
per defensar les conquestes legals i les millores sociolaborals assolides. La revolta d'Astúries va
fer l'única que va resistir amb el suport de la CNT i on és proclamar l’anarquisme amb
l'ocupació de l'ajuntament d’Oviedo i casernes militars per robar armes. Gràcies a la seva
situació geogràfica, al nord entre muntanyes, va dificultar que accedissin els policies, fet que
implica la mobilització de l’exèrcit. Lainsurrecció va ser sufocada pels generals Franco i Goded
amb una repressió implacable: uns1100 miners morts, 2000 ferits i 300 morts en les forces de
seguretat i l’exèrcit. Les detencions dels membres de les organitzacions d’esquerra es van
estendre per tot Espanya i es van clausurar indefinidament seus partits i de sindicats. 
A la primavera del 1935 es va formar un nou govern que Lerroux va presidir, amb cinc
membres de la CEDA; Gil Robles va ser nomenat ministre de Guerra, i el general Franco, cap
d’Estat Major. L’executiu va començar la contrarevolució que tant esperaven i que feia temps
que el líder de la CEDA, Gil Robles, anunciava, presentant un avantprojecte per modificar la
Constitució que significava la restricció de les autonomies, l’abolició del divorci i la negació de
poder expropiar terres. 
La proposta de Constitució no es va arribar a aprovar perquè la crisi del govern es va fer
irreversible. D’una banda, les divisions entre els partits que donaven suport al govern de
centredreta van accentuar-se; de l’altra, escàndols de corrupció que afectaven a Lerroux (cas
Estraperlo relacionat amb el joc als casinos i el cas Nombela de malversació de fons públics)
van provocar-ne el descrèdit total. Per això, fent ús de les seves prerrogatives, el president de
la República, Alcalá-Zamora, va decidir dissoldre les Corts i convocar eleccions per al 16 de
febrer de 1936, que guanyarien el Front Popular, una coalició d’esquerres que va durar fins a
l'esclat de la guerra civil (1936-1939).