LA II REPÚBLICA

La Constitució de 1931 i el Bienni Reformista.

Les eleccions municipals del 12 d'abril van donar un clar canvi a la situació del país. El
resultat va ser desigual ja que mentre els monàrquics guanyaven en el camp, els republicans
el feien en les grans ciutats.

Després de conéixer-se el resultat de l'escrutini, el 14 d'abril es va anar proclamant la

República en diverses ciutats espanyoles, la població eixia al carrer per a celebrar el nou
règim. Davant això, Alfons XIII, sense renunciar als seus drets, va abandonar el país i va
partir cap a l'exili.

Es va formar un Govern provisional en el qual van participar la dreta liberal republicana (M.
Maura, N. Alcalá Zamora), republicans d'esquerra (M. Azaña), republicans radicals (A.
Lerroux), socialistes (F. Largo Caballero, I. Prieto), nacionalistes catalans i galleguistes
(Casares Quiroga). El Govern va convocar eleccions a Corts constituents per al dia 28 de
juny.

Les eleccions van donar la majoria a la coalició republicà-socialista i van suposar una
aclaparadora victòria de les forces d'esquerra. Les Corts van nomenar una Comissió
encarregada d'elaborar un projecte de constitució que va ser aprovada al desembre de 1931.

La Constitució de 1931 va tindre un marcat caràcter democràtic i progressista; definia a

l'Estat espanyol com “una República de treballadors de totes classes”. Els seus punts bàsics
eren:
• L'Estat es configura de manera integral, però s'acceptava la possibilitat de constituir
governs autonòmics en algunes regions.

• La separació de poders: el poder legislatiu residia en les Corts que eren unicamerals,
l'executiu en el Consell de Ministres i en el President de la República i el judicial es confiava a
jutges independents.

• Es preveia la possibilitat d'expropiació forçosa per causa d'utilitat social, mitjançant

indemnització i de nacionalitzar els serveis públics.

• Presentava una àmplia declaració de drets i llibertats que s'estenia a temes

econòmics i socials (dret al treball i a l'educació). Es concedia el vot a les dones.

• Es declarava la separació de l'Església i l'Estat, i es reconeixia el matrimoni civil i el

divorci.

La Constitució no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques, evidenciant

profundes discrepàncies entre l'esquerra i la dreta referent a la qüestió religiosa i autonòmica.
Els sectors catòlics més conservadors i la dreta més centralista es van oposar.

Bienni Reformista (1931-1933)

Des de desembre de 1931 fins a setembre de 1933, Manuel Azaña va presidir un govern
integrat per republicans d'esquerra i socialistes i va impulsar un ampli programa de
reformes: de l'exèrcit, de l'Església, agrària, de l'Estat, socials i educatives.

La reforma de l'exèrcit pretenia reduir els efectius militars i crear un exèrcit professional i
democràtic que acabara amb la tradicional intervenció del mateix en la vida política i amb el
colpisme. Es va fer mitjançant la “llei de retir de l'oficialitat” que va provocar tensions en el si
de l'exèrcit i no va ser ben rebuda per part dels militars africanistes.

La República es va proposar limitar la influència de l'Església en la societat espanyola i

secularitzar la vida social. El temor als ordes religiosos per la influència que tenien a través de
l'ensenyament, va portar al Govern a dissoldre als jesuïtes i a prohibir l'ensenyament a les
altres ordes. El problema religiós va crear a la República els seus majors enemics i va
protagonitzar els debats més exaltats. Gran part de la jerarquia eclesiàstica va manifestar el
seu antagonisme i va mobilitzar als catòlics en contra del règim. Van contribuir a augmentar el
clima de tensió, l'anticlericalisme tradicional d'una part de les classes populars i la violència
esporàdica dels sectors més radicals (crema d'esglésies i convents).

La reforma agrària va ser el projecte de major envergadura. Pretenia millorar la situació dels
llauradors sense terra i posar fi al secular endarreriment de l'agricultura. L'objectiu de la Llei
de reforma agrària no era un canvi radical en el camp ni una col·lectivització de la terra, sinó
l'expropiació dels latifundis i l'assentament dels llauradors. Els resultats van ser limitats i
l'aplicació de la llei va tindre conseqüències socials importants. Els grans propietaris van
mostrar el seu descontentament, es van aliar amb els enemics del règim i els llauradors van
quedar decebuts per la lentitud del procés d'expropiació i assentament, es van orientar cap a
postures més revolucionàries que sovint van comportar actuacions violentes (revolta
anarquista en Casas Viejas).

La Constitució reconeixia el dret de les regions amb sentiments nacionalistes a accedir a

l'autonomia. A Catalunya es va formar un govern autònom, la Generalitat, i en 1932
s'aprovava l'estatut. El règim autonòmic català comptava amb un govern i un parlament, tenia
competències en matèria econòmica, social, educativa i cultural. Les primeres eleccions
legislatives van donar el triomf a l'Esquerra Republicana de Catalunya i Maciá va ser elegit
president de la Generalitat.

Al País Basc la concessió de l'autonomia es va retardar fins a octubre de 1936, ja iniciada la

guerra. El motiu va ser que nacionalistes i carlistes van elaborar un projecte d'estatut de
caràcter partidista i tradicionalista que no va ser acceptat pels republicans d'esquerra i
socialistes ja que ho van considerar excessivament confessional, poc democràtic i
incompatible amb la constitució republicana.

El socialista Largo Caballero, ministre de treball, va propiciar una sèrie de reformes socials
destinades a millorar les condicions laborals (negociació col·lectiva, setmana laboral de 40
hores, seguretat social) que van provocar la irritació de les organitzacions patronals.

La reforma de l'ensenyament pretenia promoure una educació pública, liberal, laica i

obligatòria per a tota la població. L'interés per promoure el desenvolupament cultural de la
població va portar a la creació de les Missions Pedagògiques que van difondre la cultura per
les zones rurals (biblioteques, cinema, teatre...).

Les reformes van polaritzar la vida política espanyola i el règim republicà va topar amb la
resistència i l'oposició dels sectors més directament afectats – Església, Exèrcit, propietaris
de terres, organitzacions patronals- que a poc a poc van anar reorganitzant la dreta
monàrquica, mentre els sectors més intransigents van crear organitzacions de tarannà
autoritari (JONS, Falange Espanyola). D'altra banda, la impaciència dels treballadors enfront
de les reformes i el desencantament davant la lentitud i timidesa d'algunes d'elles van
promoure una onada de conflictivitat, encoratjada per la incidència de l'atur i les dures
condicions de vida en algunes zones d'Espanya (Andalusia. Extremadura).

Al llarg de 1933 es va anar fent cada vegada més evident la crisi de la coalició
republicà-socialista i el desgast del Govern, que va anar perdent la confiança d'una part de les
classes mitjanes i es va veure desacreditat a conseqüència de les dures mesures policials
adoptades per a controlar l'ordre públic i mantindre la legalitat vigent. En aquestes condicions
Azaña va dimitir, el president de la República va dissoldre les Corts i va convocar eleccions
per al novembre de 1933.

El Bienni Conservador

Les eleccions generals de novembre de 1933 van donar la victòria als partits de centre-dreta
(CEDA i Partit Radical) i van marcar un punt d'inflexió en la política republicana.

El govern va ser presidit per Alejandro Lerroux que havia perdut el caràcter demagògic de
principis de segle i havia virat cap a posicions clarament conservadores. Lerroux, secundat
per la CEDA, va iniciar el seu mandat paralitzant bona part de les reformes empreses pel
govern anterior. Es va frenar la reforma agrària i el camp va conéixer un ambient de revenja ja
que els propietaris es van rescabalar de les reformes anteriors (van baixar els salaris dels
jornalers) i els llauradors van respondre a l'empitjorament de les seues condicions amb
nombroses vagues.

La qüestió agrícola va enfrontar al govern central amb la Generalitat de Catalunya, que

seguia en mans dels republicans d'esquerra, arran de la Llei de Contractes de cultiu que
permetia als llauradors arrendataris de les vinyes accedir a la propietat de la terra. La llei va
ser declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals. La Generalitat no va
acceptar el veredicte i va tornar a elaborar una nova llei molt similar a l'anterior.

El govern central també es va enemistar amb els nacionalistes bascos en paralitzar la

discussió en el Parlament del projecte d'estatut.

Es va voler contrarestar la reforma religiosa mitjançant la dotació d'un pressupost per a culte i
clergat. També es va aprovar una amnistia per als revoltats en el colp d'estat de Sanjurjo. Per
contra la reform a militar va continuar vigent.

El viratge conservador i l'obstrucció de les reformes van tindre com a conseqüència una
radicalització del PSOE i de la UGT. L'ala més radical liderada per Largo Caballero defensava
la revolució social, mentre que el sector més moderat encapçalat per I. Prieto defensava la
necessitat de col·laborar amb els republicans d'esquerra per a estabilitzar la República i
aprofundir en el projecte reformista.

L'enfrontament amb els nacionalistes catalans i bascos, la radicalització dels socialistes i la

proliferació de vagues i conflictes van portar a la CEDA a endurir la seua posició, a reclamar
mesures més contundents en matèria d'ordre públic i a reclamar la seua participació en el
Govern. Lerroux va accedir i va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA.

L'entrada de membres de la CEDA en el govern va ser interpretada per l'esquerra com un

camí cap al feixisme i la reacció no es va fer esperar. La UGT va convocar vagues generals
en les grans ciutats com a mitjà per a defensar la democràcia republicana i el reformisme
social. Les vagues van fracassar per la falta de coordinació del moviment i per la repressió
governamental que va decretar l'estat de guerra. Només van tindre importància a Astúries i
Catalunya.

A l'octubre de 1934, els miners asturians van protagonitzar una revolució social amb el suport
d'anarquistes, socialistes i comunistes. Els miners van controlar els pobles de la conca, van
prendre les casernes de la Guàrdia Civil, van substituir els ajuntaments per comités
revolucionaris i van formar patrulles disposades a defensar la revolució que van arribar a
assetjar Oviedo i es van enfrontar al Govern que va enviar a la Legió que va acabar amb
l'alçament. La repressió va ser duríssima i va ocasionar moltíssimes morts.
A Catalunya, el president de la Generalitat, Lluis Companys va proclamar el 6 d'octubre la
República catalana dins de la República Federal espanyola. Simultàniament les forces
obreres van convocar una vaga general. La rebel·lió va ser sufocada i el Govern
radical-cedista va suspendre l'autonomia catalana i va detindre als líders del comité de vaga
entre els quals es trobava Largo Caballero.

A conseqüència de la revolució d'octubre va augmentar la influència de la CEDA en el

Govern, que va arribar a elaborar un avantprojecte de reforma de la Constitució que pretenia
restringir les autonomies, l'abolició del divorci i la negació de la possibilitat de la socialització
de la propietat. El projecte no va arribar a ser votat a conseqüència de la crisi de govern de la
tardor de 1935.

La crisi es va originar per la pèrdua de la qüestió de confiança d'Alejandro Lerroux en el

Parlament i perquè el partit radical es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols de
corrupció (estraperlo, assumpte Nombela) que van agreujar les diferències entre radicals i
cedistes. L'enrariment del clima polític i la falta de majoria parlamentària va decidir a Alcalá
Zamora, President de la República, a convocar eleccions per a febrer de 1936.

El triomf del Front Popular

Les eleccions de febrer de 1936 es van caracteritzar per la desaparició del multipartidisme
anterior i per la formació de dos blocs antagònics. La vida política va quedar polaritzada i
dividida entre esquerres i dretes.

Els partits d'esquerra –republicans, socialistes i comunistes- es van agrupar en el Front

Popular, una coalició electoral basada en un programa comú que defensava l'amnistia per als
empresonats per la revolució d'octubre i l'aplicació de la legislació reformista que havia sigut
suspesa per la coalició radical-cedista.

Els partits de dretes van formar el Bloc Nacional, constituït per la CEDA, els monàrquics i els
tradicionalistes. Però les dretes no van aconseguir confeccionar una candidatura única per a
tota Espanya ni redactar un programa electoral consensuat.

En les eleccions, el Front Popular va obtindre el 48% dels vots, mentre les dretes van
aconseguir el 46,5%, mentre que els partits de centre només van obtindre un 5,4% dels vots.
La dreta va triomfar en les dues Castilles, Navarra i part d'Aragó, mentre que l'esquerra
guanyava en les grans ciutats, Andalusia, Extremadura, Astúries, Catalunya i el litoral
mediterrani.

El Govern presidit per Manuel Azaña, integrat per ministres republicans i recolzats en el
Parlament pels socialistes va posar en marxa el programa pactat. Es va decretar l'amnistia, es
va restablir la Generalitat i l'Estatut d'autonomia, també s'iniciaven les negociacions per a
l'aprovació dels estatuts basc i gallec. Es va reprendre la reforma agrària i es va apartar del
poder a alguns generals més proclius al colpisme i a uns altres se'ls va traslladar a altres
destins (Franco a Canàries i Mola a Navarra).

El triomf electoral va comportar la reorganització de la República, Manuel Azaña va ser

nomenat President de la República amb l'oposició de la dreta i de bona part dels militars i
Casares Quiroga va assumir la Presidència del Govern.

El triomf de les esquerres va crear un clima de tensió social. Els sectors més conservadors de
la societat van reaccionar negativament als projectes reformistes. Molts propietaris agrícoles
es van oposar a les noves mesures, alguns empresaris van tancar fàbriques i van expatriar
capitals i l'Església catòlica temia el retorn a una política anticlerical. Els partits d'esquerra i
els sindicats, esperançats per les mesures de canvi, es van llançar a una mobilització popular.
A les ciutats es van convocar vagues i en el camp els llauradors ocupaven les terres. Els
anarquistes defensaven la revolució, mentre un sector del socialisme, encapçalat per Largo
Caballero s'acostava als comunistes i buscava solucions més radicals.

Entre els partits de dreta, Falange Española va assumir un fort protagonisme i va fomentar un
clima d'enfrontament civil i de crispació política. Grups de falangistes van formar patrulles
uniformades i armades que van iniciar accions violentes contra els líders d'esquerra. Els
enfrontaments entre militants de dreta i esquerra es van propagar entre febrer i juliol de 1936.
Aquest clima de violència va ser el detonant perquè entre els sectors més conservadors de la
societat començaren a prendre cos la idea que el recurs al colp d'estat militar era l'única
solució possible.

El general Emilio Mola va ser l'encarregat d'organitzar el colp. El cap suprem de la revolta
seria el general Sanjurjo. El pla consistia en l'organització d'un pronunciament simultani en
totes les guarnicions militars possibles, amb protagonisme especial de l'exèrcit d'Àfrica dirigit
pel general Franco. La conspiració militar comptava amb el suport de les forces polítiques
més dretanes (monàrquics, carlistes, falangistes, JONS), que van col·laborar en la creació
d'enllaços militars i civils per a estendre el moviment conspirador i buscar suports i ajuda a
Alemanya i Itàlia.

L’assassinat el 13 de juliol de 1936 del líder dels monàrquics alfonsins José Calvo Sotelo a
mans d’integrants de forces policials, com a venjança per l’assassinat del tinent Castillo fet
per la ultradreta, va accelerar la insurrecció militar.

La revolta es va iniciar al Marroc el dia 17 de juliol i l'endemà es va estendre a tota la

Península. L'alçament va fracassar en les grans ciutats, Andalusia (excepte a les ciutats), el
litoral cantàbric i mediterrani, i va triomfar en les zones més conservadores: Navarra,
Castella-Lleó, Galícia, Balears i Canàries. El fracàs del colp militar en bona part del país va
desencadenar l'inici d'una guerra civil que es prolongaria durant tres anys.