LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

1874 → Es va restaurar la monarquia borbònica en mans de Cánovas del Castillo, el qual va

organitzar un sistema polític basat en la monarquia parlamentaria, conservadora i
oligàrquica, amb l’objectiu de posar ordre social i econòmic. El sistema es va caracteritzar
pel bipartidisme (conservadors i liberals) i el frau electoral.

1.1 Objectiu Cánovas del Castillo:

L’objectiu del sistema canovista era la superació dels problemes de la monarquia d’Isabel II.
Es va caracteritzar per l’exclosió dels patits quan arribaven al poder, l’intervencionsime del
expercit i la proliferació d’enfrontaments polítics. No era un sistema polític perquè no hi
havia un sufragi universal masculí. A més, hi va haver un torn dinàstic (alternança en el
poder de liberals i conservadors: bipartidisme).

1.2 La Constitució de 1876:

→ Caràcter conservador i amb l’objectiu del torn dinàstic. Es caracteritzava per:

➔ Declaració de drets i llibertats (impremta expressió, associació, reunió) tot i que ho

regulava l'executiu. Els liberals eren més propicis d’aplicar-ho de manera més àmplia
respecte els conservadors.

➔ Divisió de poders en una sobirania (poder polític a manar) compartida entre Corts I
Reis, amb altes competències a la Corona

➔ Corts bicamerals, amb un Senat (membres en funció del càrrec) i Congrés dels
Diputats (elegits per sufragi)

➔ Vot censatari, limitada als contribuents principals en la Llei Electoral del 1878
tramitada pels conservadors (3% població). El sufragi universal masculí es va aprovar amb
un govern liberal (1890, poca eficacia).

➔ Catolicisme com a religió oficial de l’Estat: assignava a l'Església un paper

important en l’educació i es dedicava part dels pressupostos a aquesta.

➔ Caràcter centralista, amb Ajuntaments i diputacions sota control del govern

d’Espanya i el garantiment de les mateixes lleis a tot el país.
1.3 Fi de conflictes bèl.lics

La fi de la Guerra Carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys,
1868-78). Amb això, al Conveni de Zanjón, es va abolir l'esclavitud i es van prometre
reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tingués representació al Parlament
espanyol. L’incompliment d’això va provocar un nou conflicte (Guerra Chiquita) i una
posterior insurrecció.

2. EL BIPARTIDISME

2.1: Sistema bipartidista

CONSERVADOR LIBERAL

Lider Antonio Cánovas Sagasta

Dirigent Antics moderats i unionistes Antics progressistes

demòcrates i republicans
moderats

Ideolologia - Sufragi censatari - Sufragi universal

- Immobilisme social
- Desconfiança de
l’ampliació de llibertats
- Estat confessional i suport
a l'Església
- Reformisme social
- Ampliació de drets i
llibertats
- Societat laica i restriccio
de privilegis de l’Esglesia

Bases socials Aristocràcia, alta burgesia i Mitjana burgesia i classes

jerarquia eclesiàstica mitjanes

Canovas va concebre el sistema bipartidista, que s'alternen el poder conservadors i liberals

sense haver de recórrer a pronunciaments o cop d’Estats.

- El Partit Conservador va ser creat i liderat per Cánovas del Castillo fins el seu
assassinat (1897) i substituia l’antic Partit Moderat
- El Partit Liberal va ser fundat l’any 1880 per Segasta, amb un programa més
progresssita que incloia ideals del Sexxeni Democràtic, pero adaptat a Cànovas

Ambdós partits eren partits de notables, amb les seves clienteles i els seus òrgans de
premsa i dels suports socials. La missió del lier era mantenir unides les faccions del
bipartidisme. A més, aquest coincidien ideològicament amb: defensa monarquia,
Constitució, propietat privada i consolidació d’un Estat unitari i centralista.
2.2 Funcionament del torn dinàstic.

L'alternança de conservadors i liberals estava garantida, ja que quan un govern es

desgastava per la seva gestió o els líders veien necessari un relleu suggerien al rei el
nomenament d’un nou govern.

El nou president del govern sempre era el líder de l’oposició i a més rebia el decret de
dissolució de les Corts i la convocatòria de noves elecciones, amb l’objectiu de treure un s
diputats que aconseguí s la m aj o ria parlamentària. El resultat d'aquestes eleccions estava
previst perquè guanyaria un o l’altre amb l'objectiu d'evitar la monopolització del poder d'un
partit per evitar que l’altre partit de l'oposició tingués la temptació de recórrer a l'exèrcit. Això
feia que fos imposible que republicans i carlins, entre altres, arribessin al poder.

2.3 Desenvolupament del torn de partits

Entre 1876 i 1898, els conservadors van guanyar 6 eleccións i els liberals 4.

1875 - 1881 → Primera etapa del govern conservador.

1882 → Fi del primer govern conservador. Sagasta introdueix el sufragi universal masculí

Pacte del Pardo → Pacte que tenia com a finalitat donar suport a la regència Maria Cristina
de Habsburgo garantir la continuïtat de la monarquia i l'alternança e n el poder del torn
dinàstic ( davant les pressions de carlins i republicans )

1886 - 1890 → Nova Etapa Del govern liberal que va significar un avenç d e les llibertats
individuals → + Llibertat de premsa, expressió i associació. A més, va permetre l'entrada de
més forces opositores es va aprovar la Llei del Jurat ( 1888, establir la celebració de judicis
per jurats ). Es va abolir la esclavitud ( 1888 ), es va redactar un Codi Civil ( 1889 ) i es va
aprovar el sufragi universal masculí ( 1890 ), que permtia votar a homes majors de 25 anys.

1890 → Govern dels conservadores 1892 → Govern dels liberals 1895 a 1887 →
Presidència de Cánovas fins el seu assassinat. Va ser un fet important perquè va fer que el
personalisme deterioressin els partits i va provocar la descomposició progressiva del
sistema de la Restauració Borbònica.

2.4 Els partits dinàstics a Catalunya.

Els conservadors catalans (Lliga d’Ordre Social), eren catòlics i conservadors, van oposar-
se a la tolerància de cultes sancionat per la Constitució ( 1876 ) i es van mostrar contraris
pel reformisme dels liberals ( sufragi universal masculí i més llibertats ). Aquests es van
enfrontar a Cànoves perquè no estaven d'acord amb el seu centralisme del règim, i
defensaven el dret civil català i el proteccionisme econòmic. Van criticar el caciquisme, la
imposició dels diputats del Ministeri de Governació i la corrupció del sistema de la
Restauració.
Per altre banda, els liberals catalans s’articlaven al voltant d’antics progressistes i van
incloure a demòcrates. Defensaven un reformisme: que augmentessin les llibertats
individuals, restar influència a l'Església i instaurant el sufragi universal. També eren
partidaris d’aturar la revolta a Cuba.

La influència dels 3 partits provenia del fet de tenir el suport dels governadors que
controlaven les elecciones. Es van distanciar dels sectors socials més dinàmics de les
classes socials mitjanes, que van aposta pels nous partits catalanistes. Més tard, el 1901 els
partits d e l'oposició van guanyar a Catalunya i es va trencar el torn dinàstic a les grans
ciutats.

3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

Republicans, carlins, socialistes i nacionalistes van estar marginats pel mecanisme del
funcionament del torn dinàstic, que van tenir impossible formar govern o tenir molts diputats.

3.1 El republicanisme

Els republicans van patir la repressió dels primers anys de la Restauració. Tot i les divisions
internes, ells defensaven: la república com a forma d’Estat (sense rei), les reformes per
afavorir als grups socials més necessitats (intervenció de l’Estat, foment del cooperativisme,
concessió de crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i laïcitat (separació de
l’Església i l’Estat).

D'une escissió de l’anterior va néixer el Partido Republicano Centralista (Nicolás Salmerón),

però el que més força va tenir va ser el Partit Republicà Federal (líder: Pi i Margall), que a
Catalunya tenia un elevat nivell d’implantació. Aquest federalisme va rebre impuls l’any 1883
i defensava un Estat Federal amb un fort reformisme social. Tenia una forta influència a les
grans ciutats catalanes.

El republicanisme es va caracteritzar pel seu retraïment electoral i els seus intents

insurreccionals. A partir del 1890 amb el sufragi universal, es va facilitar l'elaboració de
candidatures republicanes (Unión Republicana), que unia republicans federals, unitaris i
progressistes, però els possibilistes van quedar al marge. Van tenir petits èxits electorals i
van entrar a les Corts, però de forma reduïda.

3.2 El carlisme

El carlisme va perdre la guerra amb els liberals (1876), i va trigar a reorganitzar-se. Només
va tenir força a les provincias forals (Àlaba, Guipúscuoa, Navarra i Biscaia). L'aparició dels
nacionalisme (basc i català) va fer reduir les bases socials del carlisme. La jerarquia
eclesiàstica catalana (líder: bisbe Josep), va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés
el carlisme. Molts capellans, tot i mantenir la visió tradicionalista, van renunciar a donar
suport al carlisme i van acceptar la col.labració amb el sistema liberal. Més tard, a partir del
1890 el carlisme va ser reconstituit amb l’aspiració de convertir el partit en massa i va
organitzar assemblees locals (cercles carlins). Es van difondre a tot Espanya, i amb el nom
de Comunión Tradicionalista, el carlisme va ser un grup actiu d'oposició de la Restauració.
1896 → 10 diputats a tot Espanya. Van estar a favor de la monarquia absoluta.

3.3 El socialisme

L’arribada dels liberals (1881) i la llei d'associacionisme va fer legal les associacions
obreres. El PSOE, liderat per Pablo Iglesias i fundat l’any 1879 després de l’Associació
Internacional de Treballadors (Marxisme: abolició propietar privada i Anarquisme de
Bakunin, que va ser expulsat), va incrementar les seves activitats (1886 → publicació El
Socialista: òrgan d’expressió oficial del partit). L'any 1888 es va fundar la UGT a Barcelona
(sindicat socialista). Tot i això, el creixement del socialisme va ser molt lent (increment
d'agrupacions i afiliacions a la UGT).

El socialisme destacava a Madrid, Astúries i País Basc, però a Catalunya tenia poca força
tot i la seva població obrera. El seu motiu es la força que tenia aquí el republicanisme
federal i l'arribada de l'anarquisme.

Més tard, el socialisme es va separar en: PSOE actual ( social democràtic ), i Partit
Comunista Espanyol ( revolucionaris )

5. La crisi d’ultramar (Cuba i Filipines)

5.1 L’imperi colonial espanyol.

Desde 1824 Espanya només tenia colònies a Cuba, Puerto Rico, Filipines, al Carib i altres
illes del Pacífic

Cuba era la principal possessió pels interessos i negocis espanyols amb un gran flux
d’emigració espanyola. Les activitats com l’agricultura de plantació, el conreu de sucre, cafè
i tabac constituia una notable font d'ingressos. La política aranzelària (proteccionista)
convertia a les illes en mercats captius. Aquests productes dificultaven l’exportació a altres a
Europa o EEUU per la legislació espanyola i els seus preus alts (com el blat castellà i teixits
catalans)

A Filipines hi havia poca població i els interessos econòmics dels espanyols es basaven en
la producció de tabac. Va ser una porta d’intercanvi amb el continent asiàtic. L’illa estava
controlada per un contingent de l’exèrcit (presència d’ordres religiosos).

Aquests territoris (Cuba i Filipines) rebien un tractament colonial i no tenien dret a la

representació a les Corts espanyoles, ni a les institucions de govern ni a elaborar lleis (illes).
5.2 El problema cubà

Conveni de Zanjón → pacte de mesures per facilitar la grandual autonomia cuba, l’abolició
de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament Espanyol. Es van formar 2
partits: Partido Unión Constitucional (latifundistes sucres, en contra de reformes i espanyols)
i el Partido Liberal de Cuba (progressistes i partidaris de l'autonomia de Cuba). La majoria
de polítics espanyols eren contraris a concedir l’autonomia i no es va abolir l’esclavitud fins
l’any 1888 (Sagasta).

La introducció d’un impost a la importació de productes no procedents d’Espanya va

incrementar el malestar dels ciutadans de Cuba (Aranzel Cánovas). Aquesta mesura
incomodava als EEUU (pels forts impostos, ja que adquiria bona part de sucre i tabac).

5.3 L’esclat de la guerra

El conflicte cubà es va reiniciar per l’incompliment de comprosisos de l’anterior conveni, a

més del nou aranzel i el suport d’EEUU a Cuba → Els intents d’Espanya per resoldre el
conflicte es dividien en: Martinez Campos (diàleg) i Weyler (forta repressió als camperols i
presoners ) → To t i els 200.000 soldats ( molts que van morir ), les tropes espanyoles no
van derrotar militarment als insurrectes cubans, adaptats a la guerra de guerrilles ( no
exèrcit organitzat ) → Després de l'assassinat de Cánovas del Castillo, Sagasta va iniciar
una estratègia de concliclació, decretant l’autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí,
igualtat de drets, destitució de Weyler… Però van arribar tard: Cuba es va independitzar.

5.4 La insurrecció filipina

Hi havia un descontentament amb l’administració espanyola → L'independentisme va for m

a r la Liga Filipina (José Rizal), que exigia la expulsió dels espanyols → La insurrecció i la
política represiva es va iniciar al 1896 i es va estendre per la província de Manila. Més tard
hi va haver una pacificació temporal de l'arxipèlag (gràcies a Fernando Primo de Rivera,
liberal 1897, que va promoure una negociació indirecta amb els caps d’insurrecció)

7. Conseqüència de la crisi del 1898.

Regeneracionisme → Moviment ideològic originat a Espanya com Conseqüència de la

pèrdua de les colònies el 1898, que proposava reformes polítiques, socials i culturals per
regenerar o millorar l'Estat i deixar enrere el sistema “ podrit ” de la Restauració
8. Catalunya i la guerra de Cuba

8.1 Els interessos catalans a Cuba

En el segle XIX les relacions dels catalans amb les colònies que restaven després de la
pèrdua de tot el continent americà es va intensificar. Cuba es va convertir en un gran centre
d'atracció demogràfic econòmica, i milers de catalans ( de la costa ) van obrir negocis i fer
fortuna. Uns ho van aconseguir i quan tornaven invertien en propietats i empreses →
Indians → Construccions de cases palmera (record).

Pel que va a relacions econòmiques també es van incrementar (proteccionisme). L’A r a n z

el de Cánovas va beneficiar les exportacions catalanes, i l’illa de Cuba es va convertir en un
mercat privilegiat per la indústria del tèxtil.

8.2 Les diferents actituds davant la guerra.

Per una banda les classes socials benestants (amb alta capacitat adquisitiva com el Foment
Del Treball Nacional) va donar suport a la política de guerra del govern espanyol. Les
classes populars van mostrar un sentiment en contra de la guerra ( actitud pacifistes i
antimilitaristes de rebuig a les quintes i del servei militar) amb fortes protestes. Els federals
republicans van ser els únics en posposar-se a la guerra Pi i Margall va ser de les poques
veus crítiques alertant que el patriotisme amagava interessos.

Per part del catalanisme inicialment estaven a favor de la guerra, tot i la publicació a la
premsa de denuncia incompliment del Conveni de Zanjón i de la causa dels patriotes
cubans. Al concedir l'autonomia a Cuba (Sagasta) els catalanistes van criticar que ja era
massa tard per negociar la pau amb ells abans de perdre la guerra.

8.3 Les conseqüències del 98

Econòmicament a Catalunya les exportacions de les antigues colònies es van reduir. Vam
haver de fer front a l'endeutament públic (alt cost de la guerra de Cuba) tot i que la
repatriació de capitals va moderar els efectes econòmics del 98.

El govern de Silvela va realitzar un increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra
(reforma de Villaverde). Hi va haver un Tancament de Caixes (1899) pel rebuig de
Barcelona a aquesta mesura. Davant aquesta situació la burgesia té la consciència de la
incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració.

Tancament de caixes → va provocar una entesa política entre les entitats econòmiques,
culturals i ciutadanes de Barcelona al haver-se mobilitzat contra el govern. Els grups polítics
catalanistes van desbancar als dinástics a les eleccions el 1901. Van irrompre altre forces.