TEMA 10. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902) .

1.LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC

L’1 de desembre de 1874, Alfons XII va fer públic des de l’exili el Manifest de Sandhurst,
en el qual es posava a disposició dels espanyols.

El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, el 29 de desembre del

1874 va accelerar la proclamació d’Alfons XII com a rei.

1.1. UN NOU RÈGIM POLÍTIC

La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de
negocis i alts càrrecs militars que compartien la defensa de de l’ordre social i de la propietat, i
la confiança en la monarquia com a garantia d’estabilitat.

El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador A. Cánovas del Castillo, amb
l’objectiu de superar els problemes de la monarquia d'Isabel II (caràcter excloent del partits,
intervencionisme militar i la proliferació d’enfrontaments sociopolítics.

Aquesta nova etapa s’havia de fonamentar en una Constitució moderada com a marc jurídic
del sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s’alternen
pacíficament en el poder (torn dinàstic).

1.2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1876

La Constitució del 1876 va afavorir l’estabilitat política. Tenia un caràcter conservador i es va
redactar amb l’objectiu de permetre governar de manera estable els dos partits, per tal de no
canviar-la cada vegada que un nou partit governara, i el seu articulat va establir:

- Àmplia declaració de drets i llibertats bàsiques (dret d'impremta, d'expressió,

associació i de reunió), però amb una regulació posterior de l’EXECUTIU
(conservadors ho apliquen amb més restriccions i liberals en un sentit més permissiu).
- Enfocament conservador de la divisió de poders basat en la Sobirania compartida
(Poder Executiu) entre el rei, atorgant-li àmplies competències (cap de l'exèrcit,
elegia el cap de govern i no tenia responsabilitat front a les Corts) i les Corts.
- Poder legislatiu requeia en un Sistema bicameral amb un Congrés dels Diputats,
escollit per sufragi, i el Senat, on ⅔ eren designats pel rei o per dret propi.
- Es mantenia també la independència del Poder Judicial (tribunals, jutges,etc.)
- Sufragi a decisió del govern. La Llei electoral de 1878 (conservadors) va establir un
sufragi censatari al 3% de la població (grans contribuents); fins al 1890 quan s’aprovà
el sufragi universal masculí, anul.lat pel frau electoral.
- Confessionalitat catòlica de l’Estat que assignava el control de l’educació i establia
un pressupost de culte i clero; tot i que es permetia altres cultes en l’àmbit privat.
 - Centralisme que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i
garantia la vigència i la unitat de les mateixes lleis en tot el país (supressió dels furs
bascos).

1.3. LA FI DELS CONFLICTES BÈL.LICS

L’estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres cubana i carlista,
intentant unificar a tots el monàrquics carlins sota la figura d’Alfons XII en acabar la guerra
(febrer del 1876).

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l’abolició del règim foral dels
territoris bascos, quedant subjectes al pagament d’impostos i al servei militar comuns.

El 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics atorgant certa autonomia fiscal a

les Províncies Basques.

El final de la guerra carlina va permetre posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu
Anys, 1868-1878) signant la Pau de Zanjón el 1878 i arribant a un acord amb els
independentistes cubans. Incloïa l’amnistia, l’abolició de l’esclavitud (1888), reformes
polítiques i administratives (representants cubans a les Corts).

L’incompliment d’aquestes reformes va provocar l’inici d’un conflicte el 1879 (Guerra

Chiquita) i la insurrecció del 1895.

2.EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC

2.1. UN SISTEMA BIPARTIDISTA
Cánovas va concebre un sistema bipartidista que s’alternara en el govern sense recórrer al
pronunciament o al colp d’Estat. Els dos partits, coneguts com a partits dinàstics van ser:

● El Partido Liberal-Conservador, creat i liderat per Cánovas del Castillo, que

substituïa el Partit Moderat.
● El Partido Liberal-Fusionista, fundat per Mateo Sagasta, amb un programa
progressista que incloïa ideals del Sexenni, però adaptats als límits del sistema
canovista.

Eren partits de notables, amb clienteles, òrgans de premsa i suports locals; el líder del qual
havia de mantenir unides les faccions del partit.

Ambdós partits coincidien en la defensa de la monarquia, de la Constitució, la propietat

privada i la consolidació d’un Estat centralista.
2.2. EL FUNCIONAMENT DEL TORN DINÀSTIC
L’alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una modalitat
de formació de govern peculiar: quan un govern experimentava el desgast o quan els líders ho
consideraven, se sugeria al rei el nomenament d’un nou govern.

El nou president del govern era sempre el líder de l’oposició i rebia el decret per a la
dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions amb l’objectiu d’aconseguir un nombre
de diputats per a formar un nou govern.

El resultat de les eleccions era acordat prèviament i es produïa de mutu acord entre els caps
respectius. Amb això, s’evitava de recórrer a l’exèrcit per a obtenir-lo mitjançant un
pronunciament militar, impedint que els republicans i carlins aconseguiren el poder.

2.3. EL DESENVOLUPAMENT DEL TORN DE PARTITS

La primera etapa del govern conservador (1875-1881):

- Sagasta formà un primer govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí
per als comicis municipals (1882).

El 1885, després de la mort d’Alfons XII, la por d’una desestabilització del sistema impulsà
un acord entre conservadors i liberals:

- Pacte d’El Pardo, per a donar suport a la regència de Mª Cristina d’Habsburg i

garantir la continuïtat de la monarquia i l’alternança en el poder.

Una nova etapa del govern liberal (1885-1890) va suposar un avanç en el terreny de les
llibertats individuals:

- Es regulà i amplià la llibertat de premsa, associació i expressió.

- Nova Llei d’associacions (1887) permetia l’entrada al joc polític de l’oposició.
- LLei de jurat (1888) establia els judicis per jurat.
- Es va abolir l’esclavitud (1888).
- Es redactà un nou Codi Civil (1889)
- S’aprova el sufragi universal masculí als majors de 25 anys (1890).

El 1897, Antonio Cánovas del Castillo fou assassinat, deteriorant els partits i provocant
divisions internes i la descomposició del sistema, degut al personalisme dels líders polítics.
3. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ?
El règim polític de la Restauració se sostenia en un sistema electoral caracteritzat pel
caciquisme, la corrupció electoral i l’abstenció generalitzada que facilitava l’adulteració
de les eleccions en benefici del partits dinàstics.

El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones

(cacics) que influïen en el comportament del electors rurals, tot i que actuaren també en el
món urbà.

El cacic era l’home més influent d’una localitat o comarca que exercia el control sobre els
electors de la zona. La missió del cacic consistia a aconseguir mitjançant la manipulació, la
coacció i la violència, uns resultats que confirmaren el resultat electoral acordat.

Hi havia un caciquisme persuasiu que considerava l’obediència al cacic com un fet normal;
i un altre de coactiu que utilitzava mesures administratives (pèrdua de faena, sancions…) o la
força pública (partides de la porra); d’aquesta manera el cacic podia agilitzar tràmits o
gestions, a canvi de la lleialtat dels electors.

El procés de les eleccions començava amb l’encasellat: el Ministeri emplenava les caselles
als districtes electorals amb els noms del candidats que el govern tenia previst que n’eixiren
elegits.

Posteriorment, el govern de cada província buscaba l’acord amb els cacics per aconseguir
ajustar el resultat electoral a les instruccions del Ministeri de Governació.

Per a aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria al frau electoral, un junt
de trampes que adulteraven el resultats electorals i que es coneix coma tupinada.

D’aquesta manera, es manipulaven els cens i les actes electorals, compraven o falsejaven vots
i s’amenaçava l’electorat amb coaccions, garantint el torn dinàstic durant el darrer quart del
segle XIX.
4.LES FORCES MARGINADES DEL SISTEMA
La Restauració va marginar de l’activitat política les classes populars urbanes, els camperols,
obrer, industrials i part de la classe mitjana, donant lloc a una oposició política creixent.

4.1 EL REPUBLICANISME
El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va fer front al
desencís dels seus seguidors. Tot i les seues divisions internes, els republicans compartien
quatre punts bàsics:

- República com a forma d’Estat

- Reformes per a afavorir els grups socials més necessitats
- La fe en el progrés científic i educatiu
- Defensa de la laïcitat (separació Església-Estat)

➢ Partido Republicano Posibilista, de tendència moderada i dirigit per Castelar, integrat

posteriorment al Partit Liberal de Sagasta.
➢ El Partido Republicano Progresista, liderat per Ruíz-Zorrilla, l’únic que confiava en
la insurrecció per arribar al poder.
➢ D’una escissió de l’anterior va nàixer el Partido Republicano Centralista, liderat per
Salmerón.
➢ Partit Democràtic Federal, el més nombrós, estava liderat per Pi i Margall, que
defensava la proclamació de la república per les armes.

Durant els primers anys de la Restauració, el republicanisme es va caracteritzar pel seu

retraïment electoral i pels intents insurreccionals, tot i que van abandonar la via
conspiradora, per introduir-se en la societat civil.

L’establiment del sufragi universal masculí l’any 1890 va facilitar l’elaboració de

candidatures republicanes conjuntes, com la Unión Republicana, aconseguint petits èxits en
les grans ciutats.

A la primeria del S. XX els nous sectors socials i econòmics van afavorir increments del
republicanisme. Els dos moviments més característics van ser el lerrouxisme, a Catalunya, i
el blasquisme, a València.
4.2. EL CARLISME
El carlisme, que havia tornat a ser derrotat el 1876, a tardar a reorganitzar-se i a partir del
1890 només va tenir una certa força en les províncies forals però, l’aparició dels
nacionalismes basc i català va reduir el carlisme.

Part del clero es va anar allunyant del carlisme i va apostar per la integració en el sistema
canovista (incorporació d’Unió Catòlica al Partit Conservador).

L’any 1886 Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina,

reflectida en l’Acta de Loredan, acceptant el nou ordre liberal capitalista.

A l’altre extrem, el sector integrista va sorgir de la disgregació carlista, liderat per R.

Nocedal.

Tot i la seua integració en el sistema, van continuar mantenint les jerarquies militars, fent que
fracassaren.

4.3. L’EXPANSIÓ DEL PSOE

Durant els primers anys de la Restauració, el moviment obrer va patir un retrocés com a
conseqüència de la il.legalització de la Internacional i les seues associacions, l’establiment
d’una rígida censura i de les fortes mesures repressives; i a partir del 1887, amb la Llei
d’associacions dels liberals, es legalitzaven les associacions obreres.

Aquest nou context de llibertat política va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo
Iglesias. El 1883, el govern liberal va crear la Comisión de Reformas Sociales, per estudiar
les condicions de vida de la classe obrera.

L’any 1886 es va iniciar la publicació d’El Socialista, l’òrgan d’expressió oficial del partit
que, durant dècades, va ser el vincle d’unió i relació entre les agrupacions socialistes
distribuïdes pel país.

El creixement del socialisme espanyol a partir del 1890 es va veure afavorit per diversos
factors:

- Moderació de la seua actuació, que defensava la vaga com a element reivindicatiu

- Aprovació del sufragi universal, incrementant les seues expectatives electorals.

Amb tot, l’expansió del socialisme va ser molt lenta.

5.L’AUGE DE NACIONALISMES I REGIONALISMES
La tendència centralitzadora i unificadora dels governs buscava l’aplicació de lleis,
impostos, obligacions tributàries i militars comuns a tota Espanya i va començar a sorgir
organitzacions que propugnaven un Estat descentralitzat, sobretot en regions on perduraven
elements culturals propis o s’hi produï un desenvolupament econòmic diferenciat.

5.1. ELS ORÍGENS DEL CATALANISME

El desenvolupament industrial va donar lloc a l’aparició de la burgesia industrial i de
negocis important fent que, a partir del 1830, nasquera un moviment literari conegut com la
Renaixença, que va impulsar la publicació d’obres en català i va promoure la celebració de
certàmens literaris, els Jocs Florals.

En la dècada del 1880, el pas a l’activitat política va fer que la burgesia donara suport a
aquest moviment, que podia facilitar mesures proteccionistes per a la indústria catalana.

➢ Un dels primers corrents del catalanisme polític va estar basat en el tradicionalisme

religiós (Torras i Bages).
➢ Un altre, de caràcter progressista, base popular i principis republicans i federalista,
fundat per Almirall el 1882, va proposar l’Autonomia de Catalunya i va encoratjar la
presentació del Memorial de Greuges a la reina regent el 1885 i,
➢ L’any 1891, la Unió Catalanista va aprovar les Bases de Manresa (Constitució
Regional Catalana)

5.2. SABINO ARANA I EL NACIONALISME BASC

L’abolició del Furs el 1876 va provocar la reacció en defensa de les institucions suprimides,
la llengua i la cultura basques i va sorgir un moviment en defensa dels drets històrics.

Al País Basc el nacionalisme es va basar en la singularitat de l’ètnia basca i en el rebuig

envers els costums de fora i es va procedir a idealitzar el món rural en un moment en que
Biscaia i Guipúscoa s’estaven industrialitzant acceleradament, rebent nombrosos immigrants
d’altres zones d’Espanya.

Des del 1890, Sabino Arana va proclamar que els bascos constituïen una nació particular i
independent i va convertir la reivindicació dels furs en símbol de la sobirania basca i l’any
1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNV), amb una implantació centrada a la
província de Biscaia.

Arana va popularitzar un nou nom per a la seua pàtria (Euskadi), una bandera pròpia i un
lema per al partit (Déu i llei antiga); caracteritzats per un sentiment catòlic i de defensa de la
tradició i la puresa racial dels bascos.
5.3 EL GALLEGUISME
A mitjan segle XIX, intel.lectuals i literàris gallecs van emprendre el camí de convertir la
llengua gallega en una llengua literària. Això va donar lloc al Rexurdimento, que va tenir
com a figura més influent la poetessa Rosalía de Castro.

Unes minories cultes van començar a responsabilitzar de l’endarreriment econòmic la

subordinació política, que forçava molts a emigrar. En l’última etapa de la Restauració, el
galleguisme va anar adquirint un caràcter polític amb Alfredo Brañas i Manuel Murguía,
que demanaven la descentralització i l’ús del gallec.

Amb tot, es va facilitar la convocatòria de l'Assemblea Federal de la Regió Gallega (1887),

que va aprovar el Projecte de Constitució per a l’Estat galaic.

5.4.VALENCIANISME, ARAGONESISME I ANDALUSISME

El primer moviment valencianista va nàixer como un corrent cultural de reivindicació de la
lengua y la cultura pròpies (Teodoro Llorente y Constantí Llombart).

També va destacar Vicente Blasco Ibáñez que ressaltava las peculiaritats valencianas y
reivindicaba les antigues constituciones del Regne Valencia.

El valencianisme polític es situa a principis del segle XX amb la creació de València Nova
(1904), que promogué la Primera Assemblea Regionalista Valenciana.

L’aragonesisme va sorgir al si d’una burgesia que va impulsar la defensa del dret civil
aragonés, la reivindicació de valors culturals propis i la recuperació dels orígens de l’antic
regne; afegint també l’arrelament aragonés de Joaquín Costa, qui va reclamar en els seus
escrits el dret del món dels camperols aragonesos.

A Andalusia es va mantenir el republicanisme federal i, el 1883, es va aprovar a Antequera el

text de la Constitució federal regional per a Andalusia, convertint-se en l’antecedent per al
moviment andalusista que va ser impulsat per l’activisme de Blas Infante.