La Restauració Borbònica

La monarquia constitucional

El polític conservador Antonio Cánovas del Castillo, va ser el arquitecte del nou sistema
polític de la restauració.
El 1873 va ser el líder de la causa alfonsina quan va aconseguir que Isabel II després de ser
destronada li atorgués poders polítics per defensar els interessos del seu fill, el príncep Alfons.
Cànovas creia que la monarquia era el millor forma de govern per a Espanya i que
modernitzaria el país. Conscient de la impossibilitat de la restitució en Isabel II per la mala
reputació personal va apostar per Alfons, que va formar-se com a soldat i futur rei
constitucional. Alfons es va formar a Sandhurst (Anglaterra). A principi del 1874, beneficiant-
se de l’aniversari del príncep, Cánovas va crear el Manifest de Sandhurst, un text que va
enviar a tots els que havien felicitat al príncep, on es presentava com l’únic i legítim
representant de la monarquia Espanyola i formulava la recuperació de la legalitat
constitucional a través de la restauració de l a monarquia que ell representava. Cànovas volia
que Alfons recobrés la corona a través d’un moviment d’adhesió popular tant progressista
com conservadora.

Cop d’estat de Martínez Campos

Alguns sectors monàrquics volien accelerar el procés restaurador. Aquests sectors van
afavorir un cop d’estat protagonitzat per el general Martínez Campos.
El general Martínez Campos va encapçalar la aixecament a Sagunt (Valencia) i va proclamar
Alfons XII com a rei d’Espanya el desembre de 1874. Cànovas se’n va lamentar molt, però el
cop d’estat ja estava fet. Alfons XII va tornar de l’exili i va dur a terme una entrada triomfal a
Madrid el gener de 1875.

Constitució de 1876

Es va elaborar a partir de la ideologia conservadora de la Constitució de 1845. Sobirania

compartida, Rei, corts i govern eren els tres elements del nou ordre polític.

El rei tenia el poder executiu, dirigia l'exèrcit, participava al poder legislatiu (sanció i
promulgació de les lleis). La iniciativa legislativa la compartia amb les corts, sobre les quals
tenia la potestat de convocar-les, suspendre-les i dissoldre-les. Les Corts s’organitzaven amb
un Congrés i un Senat. El rei era jurídicament inviolable i podia nomenar i destituir als
ministres, els quals s’encarregaven de la política.
La Constitució donava dret a llibertat d'expressió, reunió i associació dels ciutadans, però els
drets van ser restringits i no es van exercir fins que van ser regulats per algunes lleis.

La religió catòlica era afirmada com a l’oficial de l’estat i el deure del país a mantenir el culte
i ministres de l'Església. La llibertat religiosa va ser restringida a una simple tolerància.
El sufragi va ser desenvolupat per dues lleis. Una al 1878 va ser aprovada per un parlament
conservador i establia un sistema de sufragi censatari a partir dels 25 anys. El cos electoral
no superava els 850.000 electors. La segona, 1890, aprovada pels liberals, establia el sufragi
universal, per a homes a partir de 25 anys amb un mínim de dos anys de residència al seu
municipi. Va ampliar el cens electoral a 5 milions de ciutadans.

Sistema polític de la Restauració

Bipartidisme i el torn de partits

Entre el 1875 i el 1878 els conservadors en el govern van posar fi als conflictes que podien
afectar negativament en la monarquia: Tercera guerra carlina (1876) i el conflicte colonial
cubà (1878). Per evitar qualsevol mobilització en contra del govern, Cánovas va mantenir
l’estat de prevenció, que permet prendre mesures repressives superiors a la normalitat, fins
al gener de 1877 on es van determinar les garanties constitucionals.

Els conservadors van governar l’estat fins el 1881, Cànovas era conscient de que l’equilibri
del règim depenia de la participació amb els liberals i que el millor mètode era l’alternança
pacífica en el govern o torn de partits: el bipartidisme. El partit que no aconseguia la majoria
passava a l’oposició. Es tractava d’una oposició al govern, no pas al règim, que restava al
marge de la discussió.
El propòsit de Cànovas era que l’oposició política que acceptava la monarquia (oposició
dinàstica) no hagués de recórrer a la força, militar o revolucionaria per arribar a governar, com
havia passat des del 1836. És per això que a partir de 1881 la via parlamentaria es va regir
pel bipartidisme i l’alternança pactada dels governs entre els conservadors i liberals.

El torn no va començar fins 1877 on Cànovas va fer les primeres propostes a Práxedes Mateo
Sagasta, el futur líder del Partit Liberal Fusionista, que va arribar al govern per primera ocasió
el 1881. Cànovas i Sagasta van certificar el torn pacífic dels partits del règim de la Restauració
en el pacte d’El Pardo (1885). El propòsit era superar la crisi agreujada per la mort d’Alfons
XII i instaurar la regència de la seva vídua, Maria Cristina d’Habsburg, embarassada d’Alfons
XIII.

La manipulació electoral i el caciquisme

Durant la Restauració els governs no es decidien amb eleccions, sinó que el partit escollit pel
rei s’encarregava d’obtenir els vots necessaris per formar una majoria de diputats suficient
per poder governar sense problemes. El rei encarregava a un dels dos líders la formació del
govern. El líder polític seleccionat formava govern i convocava eleccions legislatives i
encarregava al ministre de Governació que aconseguís la majoria parlamentària requerida
per donar suport al govern.

Si el ministre havia de manipular els resultats electoral, ho feia: La xarxa la formaven el

ministre, els governadors de les províncies i els alcaldes, que estaven sota la força dels cacics
locals. Aquest sistema corrupte va ser assenyalat pels polítics i pensadors regeneracionistes.
Els cacics eren propietaris rics, amb poder i gran pes al municipi o província. Tenien
influències. Per mitjà de enganys aconseguien la majoria per al partit del govern. La
manipulació es deia tupinada. Els polítics del sistema van convertir el frau electoral en un
element fonamental per el funcionament del torn pacífic. D’aquesta manera evitaven l'ús de
cops d’estat per arribar al govern.

L’acabament dels focus d’inestabilitat i l’articulació de l’oposició

Cànoves sabia que per consolidar la monarquia havia de solucionar la Tercera Guerra Carlina
i la guerra cubana. I així ho va fer. D’altra banda, els partits d’oposició al règim es van anar
reorganitzant. Els primers van ser els republicans, després els carlins i es va fundar el PSOE.

Finalització de la 3ª Guerra Carlina

Un dels primers objectius va ser acabar amb la Tercera Guerra carlina, que s’arrossegava
des de 1872. Les lluites internes del carlisme, sobretot la decisió del general carlí Ramon
Cabrera de reconèixer Alfons XII, i l’esforç bèl·lic del nou govern va accelerar la derrota dels
carlins. L’ocupació militar de Estella i Tolosa per l'exèrcit liberal el febrer del 1876 assenyalava
el final del conflicte, però el final de la guerra no va constituir la solució del problema polític i
religiós. Una de les conseqüències de la derrota carlina, va ser la reforma del règim jurídic
foral basc en una direcció centralitzadora i uniformista, encara que després es van signar
acords econòmics.

La guerra Chiquita

La Pau de Zanjón va acabar amb la guerra per la independència cubana, però no va

solucionar el conflicte, que va seguir de forma intermitent en un seguir de conflictes fins que
va esclatar obertament el 1895. El 1879 es va produir l’aixecament Chiquita (1880), que va
ser sufocada amb facilitat per les forces colonials.

Oposició política a la Restauració

Republicans

Els principals partits republicans a la època van ser: el Partido Demócrata Posibilista (Emilio
Castelar), Partido Republicano Progresista (Manuel Ruiz Zorrilla), Partido Republicano
Centralista (Nicolás Salmerón) i el Partido Republicano Democrático Federal ( Francesc
Pi i Margall). L’expresident de la Primera República, Estanislau Figueras, va fundar el Partido
Republicano Federal Orgánico (1881). Després de la mort de Figueras, els federals
orgànics es van integrar en el partit de Salmerón.

Hi havia grans diferències entre els diferents partits, però tots estaven condicionats per la
personalitat dels líders. El Partit Republicà Progressista era l'únic que confiava en una
insurrecció de l'exèrcit per arribar al poder, mentre que la resta acceptava la legalitat
establerta, encara que els federals tenien esperança d’una insurrecció popular que portés la
proclamació de la República.
Els republicans van patir la repressió als inicis de la restauració i molts es van exiliar. Els que
es van quedar, no van participar electoralment, amb l’excepció d’alguns casos, el més
important dels quals va ser el de Castelar, que va obtenir acta de diputat per Barcelona a les
primeres eleccions.

Va haver-hi 3 períodes del republicanisme. El primer (1875-1878) caracteritzat pel retraïment

i subversió. El segon (1879-1881) subversió. Després del 1881 van abandonar la conspiració
per actuar en els comitès polítics i en la premsa.

L’aprovació del sufragi universal masculí els va desfavorir, ja que la llei i l’estructura
sociològica no eren favorables. En les eleccions de 1893 van obtenir 47 diputats, però amb
tant poca representació la seva tasca parlamentaria va continuar sent testimonial.

Socialistes

El corrent de pensament socialista va tenir dificultats per consolidar-se a Espanya, en part

perquè la implantació de l’ideari anarquista entre la classe obrera catalana i andalusa va ser
més ràpida. El 2 de maig de 1879 es va fundar el PSOE (Pablo Iglesias). L’emancipació de
la classe obrera, la creació de la propietat social i la conquesta del poder polític eren els punts
centrals dels treballadors en el currículum del partit. L’obertura política, que va començar amb
la vinguda al govern dels liberals fusionistes, va concedir un petit augment del nombre
d’afiliats. Fins a 1910 no van aconseguir la primera acta de diputat.

Qüestió social

A l'últim quart del segle XIX la classe obrera industrial cada vegada més nombrosa, sotmesa
a precarietat i pujades de preus van plantejar problemes greus als governs conservadors. Hi
havia risc d’explosió de violència social atiada pels socialistes o anarquistes. Sabent la
necessitat de reformes, alguns estats van començar a elaborar una legislació social que
buscava millorar les condicions dels treballadors i neutralitzar les corrents socialistes. Els
governs de la restauració ho van intentar, però es va arribar als anys noranta amb molta
crispació social. Els socialistes i anarquistes es van organitzar per aconseguir els seus
objectius.

Llei d’associacions i política reformista

Els primers anys de la restauració, el moviment obrer no va poder actuar amb llibertat a causa
de les restriccions polítiques conservadores. Amb l’arribada dels liberals es va arribar a una
etapa de tolerància que permetia reestructurar les organitzacions obreres. El 1887 els obrers
van rebre un gran impuls amb l’aprovació de la Llei d’associacions, que permetia l’exercici del
dret a la lliure sindicació.
La voluntat reformista de la Restauració no va anar més enllà de la creació de la Comissió de
Reformes Socialistes (1883).
El sindicalisme socialista

El 1879 un grup de socialistes madrilenys va fundar l’Agrupació Socialista Madrilenya. Van

mantenir estrets contactes amb els sindicalistes catalans de la federació Les Tres Classes de
Vapor. El primer gran sindicat socialista d’inspiració marxista, va ser la Unió General de
Treballadors, fundada a Barcelona el 1888. Aquest sindicat va seguir una estratègia de
moderació enfront del radicalisme anarquista. Un dels seus grans objectius era aconseguir la
jornada de vuit hores. La festa del treball, es va celebrar per primera vegada l’1 de maig de
1890, vinculada directament a aquesta reivindicació.

Moviment Anarquista

Aprofitant la tolerància, els bakuninistes van organitzar un congrés obrer a Barcelona, que va
reconstituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola que substituïa l’antiga
Federació Regional Espanyola. L’anarquisme va agafar força ràpidament. Els problemes
interns i assassinats atribuïts a una suposada organització anarquista van ser aprofitats pel
règim de la Restauració per desencadenar la repressió policial contra els anarquistes. Va
afectar molt a la FTRE i va desaparèixer el 1888.

El 1888 l'anarquisme va iniciar un període individualisme radical. Apostava per l’acció directa
contra els interessos de les classes dominants. Diferents ciutats espanyoles es van veure
afectades pels atemptats.

El 1893, el tipògraf anarquista Paulí Pallàs va llançar dues bombes contra la comitiva
encapçalada pel general Martínez Campos, que va resultar ferit. Pallàs va ser condemnat a
mort. Santiago Salvador, un altre activista, uns mesos mes tard va llançar dues bombes Orsini
al pati de butaques del Liceu, només va explotar una, i en 1896 es va llançar un altra contra
la processó del Corpus. Les autoritats van suspendre les garanties constitucionals i van
intensificar la repressió. El judici dels detinguts (procés de Montjuïc) va esdevenir el símbol
de la repressió contra l’anarquisme i de l’autoritarisme del règim. La repercussió internacional
va ser tan gran que l’anarquista Michele Angiolillo es va desplaçar a Espanya amb la intenció
de venjar-se i va assassinar el president Cánovas del Castillo.

Regionalismes peninsulars i el catalanisme

El llarg del segle XIX es van desenvolupar moviments regionalistes a diferents regions
d’Espanya, a partir dels noranta van evolucionar cap a formacions nacionalistes, sobretot a
Catalunya i Biscaia.
Defensaven les tradicions i la llengua, i el regionalisme es va desenvolupar vinculat al
catalanisme.

Regionalismes i Nacionalismes

A Galicia i València es van moure dins els límits estrictes del conreu literari de la llengua
pròpia. Al País Basc, els fueristes lluitaven per recuperar els furs tradicionals, i els euskaros
defensaven la llengua i les tradicions basconavarreses. Sabino de Arana va anar més enllà,
impulsant el nacionalisme basc a través de llibres, plataformes culturals i formacions
polítiques. El seu llibre Bizkaia por su independencia, el 1892 es considerada el punt
d’arrencada del nacionalisme basc. A Mallorca, el moviment regionalista va formar-se al 1899,
amb La cuestión regional, de Miquel dels Sants Oliver. A Catalunya es va desenvolupar lligat
a Mañé i Flaquer, autor de El regionalismo (1887) i a la tradició catòlica del bisbe Vic Josep
Torras i Bages, autor de La tradició catalana.

El catalanisme

És un moviment de reivindicació nacional catalana que es comença a definir políticament a

partir de la segona meitat del segle XIX. Al principi l’objectiu era la defensa del valor històric i
cultural de Catalunya. Els antecedents d’aquest moviment es troben en la renaixença cultural
i literària, en la defensa dels interessos econòmics del model de desenvolupament català i en
les diferents manifestacions d’articulació descentralitzada de l’estat.

El catalanisme polític

L'últim quart del segle XIX el catalanisme va adoptar formes polítiques. Valentí Almirall
encapçalava els plantejaments progressistes volent vertebrar Catalunya dins d’una Espanya
renovada. Prat de la Riba es va convertir en el gran teòric del catalanisme conservador i
Torras i Bages va sintetitzar els plantejaments del catalanisme regionalista catòlic.
L’acció política del catalanisme durant la Restauració es va concretar en la creació de
plataformes cíviques i d’associacions, en l’organització de campanyes de defensa dels
interessos de Catalunya i l’elaboració de manifestos per donar a conèixer la realitat catalana
i demanar la seva singularitat dins l’Estat espanyol.

Plataformes catalanistes

El 1870 es va fundar l’associació Jove Catalunya, que va impulsar la creació de les

publicacions periòdiques en català La Gramalla (1870) i La Renaixensa (1871). El 1880 es va
organitzar el Primer Congrés Catalanista, estimulat per diverses publicacions en llengua
catalana. L’objectiu dels organitzadors era debatre l’ideari catalanista. De les discussions del
congrés, van sortir les propostes de fundar una acadèmia de la llegua catalana, incitar la
revitalització del dret català i de crear el Centre Català. El Centre Català, impulsat per Valentí
Almirall es va fundar a Barcelona el 1882. El primer president va ser Frederic Soler. L’entitat
buscava el progrés moral i material de Catalunya sota el lema de “Catalunya i avant, avui,
demà i sempre”. Una de les fites més importants de l’organització va ser l’organització del
Segon Congrés Catalanista (1883).

La campanya contra el projecte d’unificació del codi civil

Els sectors catalanistes van reaccionar contra els intents dels polítics centralistes
d’uniformitzar el Codi civil espanyol. A Barcelona es va reunir el Congrés Català de
Jurisconsults, que va oposar-se al projecte d’unificació. El 1889 el Senat va aprovar el Codi
civil amb un article 15 en contra dels drets forals. Els sectors jurídics catalans van organitzar
una campanya contra la redacció de l’article 15. Segons l’article les persones nascudes fora
del territori foral i les que haguessin viscut un mínim de dos anys fora del territori, es regirien
pel nou codi civil i no pel dret foral. La campanya, dirigida per la Lliga de Catalunya i el Centre
Escolar Catalanista, va ser liderada per l’advocat Narcís Verdaguer. Malgrat les protestes,
les Corts van aprovar el text el mes d’abril, però l’article 15 va ser reformat el mes de juliol en
un sentit favorable a les regions forals gràcies a la intervenció de la reina regent. Narcís
Verdaguer ho va qualificar com “la primera victòria del catalanisme”.

Una fita important catalanista, considerat el primer manifest del catalanisme polític, va ser el
Memorial de Greuges. El 1886 Valentí Almirall va fer una important contribució teòrica a la
definició del catalanisme en el llibre Lo catalanisme. En aquesta obra, presentava el
particularisme regionalista català com si fos la solució de tots els problemes d’Espanya.

El tarannà personal d’Almirall i la seva lluita contra el projecte de l’Exposició Universal de

Barcelona (1888), defensat per membres del Centre Català, va provocar una escissió en el si
de l’entitat. Aquest fet va originar la creació d’una nova organització política, la Lliga de
Catalunya, fundada el 1887. La Lliga de Catalunya defensava els interessos morals, polítics i
econòmics de Catalunya des de plantejaments polítics conservadors. La lliga de Catalunya
va adreçar un missatge escrit en català on es demanava la instauració d’un sistema
autonòmic.

El 1885 s’havia creat el Centre Escolar Catalanista, una agrupació d’estudiants catalanistes
del Centre Català que, més tard, van evolucionar del regionalisme al nacionalisme. Entre 1878
i el final de segle el nombre d’entitats catalanistes va proliferar arreu del Principat.