TEMA 10

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC “el sistema canovista”

L'1 de desembre del 1874, el futur rei Alfons XII va fer públic des de l'exili a la Gran Bretanya el Manifest
de Sandhurst, en el qual es posava a disposició del espanyols.

El pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos el 29 de desembre del 1874, va
acelerar la proclamació d'Alfons XII com a rei.

Manifest de Sandhurst: va ser signat per el príncep Alfons de Borbó l’1 de desembre de 1874, va ser
redactat per Cànovas del Casrillo; sintetitzava el programa de la nova monarquia Alfonsina: monarquia
conservadora i catòlica que garantitzava el sistema lliberal amb estabilitat política i ordre social.

1.1. Les bases d’aquest nou règim polític

1.1.1. La monarquia parlamentària

La restauració de la monarquia va ser promoguda per polítics conservadors, homes de negocis i militars
d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat: la defensa de
l'ordre social i de la propietat, i la confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat.

El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, amb l'objectiu de superar els
problemes de la monarquia d'Isabel II: el caràcter excloent dels partits quan aconseguien el poder,
l'intervencionisme de l'exèrcit i la proliferació d'enfrontaments polítics. No es tractava, però, d'un sistema
democràtic, perquè, a diferència de l'etapa del Sexenni, no reconeixia el sufragi universal masculí.

1.1.2. El sistema bipartidista

Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en una Constitució moderada i en la creació d'un sistema
bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternaren pacíficament en el poder (torn
dinàstic).
Turnisme: quan dos partits s’alternaven pacíficament en el poder.
1.1.3. La Constitució del 1876

La Constitució del 1876 va afavorir l'estabilitat política. Malgrat que tenia un caràcter conservador
inequívoc, es va redactar amb una certa flexibilitat amb l'objectiu de permetre governar de manera estable
els dos partits del torn sense haver de canviar-la cada vegada que un nou partit arribava al poder, com
havia passat anteriorment. Els elements principal de la Constitució del 1876 eren aquests:

● Una declaració extensa de drets i libertats individuals (impremta, expressió, associació i reunió)
● Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les
Corts i el rei i l'atorgament de competències àmplies a la Corona.
● La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat i un Congrés dels
Diputats.
● El tipus de sufragi quedava a decisió del govern. La Llei electoral del 1878, tramitada pels
conservadors, va establir el vot censatari.
● El sufragi universal masculí es va aprovar el 1890, amb un govern liberal, tot i que la seua
eficacia va quedar anulada pel frau i la corrupció electoral.
● El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat que assignava a l'Esglesia el
control de l'educació.
● El caràcter centralista del sistema, que posava ajuntaments i diputacions sota el control del
govern i garantia la vigència de les mateixes lleis en tot el país mitjançant la supressió dels furs
bascos.

1.1.4. La fi dels conflictes bèl·lics

L'estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlina i cubana. La intervenció de
l'exercit el 1875, amb Martínez Campos al capdavant, va forçar la rendició dels carlins a Catalunya, Aragó
i València.

La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. D'aquesta
manera, els territoris bascos van quedar subjectes al pagament dels impostos i al servei militar, comuns a
tot l'Estat. No obstant això, el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que atorgava un cert
grau d'autonomia fiscal a les Províncies Basques.

El final de la guerra carlina va permetre posar fi més fàcilment a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu
Anys, 1868-1878). Com a resultat de l'actuació militar i de la negociació amb els insurrectes, el 1878 es va
signar el Conveni de Zanjón, en el qual s'incloia una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud i la
promesa de reformes politiques i administratives per les quals Cuba tindria representants en les Corts
espanyoles. L'endarreriment d'aquestes reformes va provocar l'inici d'un nou conflicte el 1879 (Guerra
Chiquita) i la insurrecció posterior l'any 1895-98.
 2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC

2.1. Un nou sistema bipartidista. Els partits dinàstics

Cánovas va concebre un sistema bipartidista que s'alternara en el govern sense haver de recórrer al
suport de l'exèrcit en forma de pronunciament o colp d'Estat, com havia succeït en temps d'Isabel Il.

Els dos partits dominants, coneguts també com a partits dinàstics o partits del torn, van ser:
● El Partit Conservador. Va ser creat i liderat per Cánovas del Castillo, fins que fou assassinat el
1897, i substituïa l'antic Partit Moderat.
● El Partit Liberal. Va ser fundat l'any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista.

En tots dos casos es tractava de partits de notables, és a dir, de líders polítics amb les clienteles
respectives, òrgans de presa i suports locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions
del partit.Tots dos partits coincidien en la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat
privada.

2.1. El funcionament del torn dinàstic (impt.)

2.2.1. Funcionament

En la Restauració quan un govern experimentava el desgast de la seua gestió, o quan els líders polítics
consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d'un nou govern.

El nou president del govern era sempre el líder de l'oposició i rebia el decret per a la dissolució de les
Corts i la convocatòria d'eleccions, amb l'objectiu d'aconseguir un nombre de diputats suficient per a
formar una majoria parlamentària que li permetera governar.

El resultat de les eleccions era acordat prèviament per tots dos partits. Amb això, s'evitava que un dels
partits monopolizara el poder i que l'altre recorrirar a l'exèrcit per a obtenir-lo mitiancant un pronunciament
militar. Alhora, s'impedia que els partits aliens al règim (republicans i carlins) pogueren aconseguir el
poder.

2.2.2. El sistema electoral. Carènica reial de democràcia

El règim polític de la Restauració se sostenia en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la

corrupció electoral i la abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en
benefici dels partits del tron.

- Caciquisme: es fonamentava en la influència sobre la societat dels cacics (home més influent
d’una localitat o comarca), servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels
electors.
 -
- Encasellament: el Ministeri de la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes
electorals amb els noms dels candidats que el govern tenia previst que n’eixiren elegits.
Posteriorment, el governador civil de cada província buscava l’acord amb els cacis per aconseguir
ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes del Ministeri de Governació.
- Frau electoral: conjunt de trampes que adulteraven els resultats electorals i que es coneix com a
tupinada.

2.3. El desenvolupament o evolució del turnisme al llarg de la Restauració

Al llarg del període que va transcórrer entre el 1876 i el 1898, el torn va funcionar amb regularitat. La
primera crisi del sistema es va produir com a consequència de l'impacte del desastre del 1898, que va
erosionar els polítics i els partits dinàstics.

La primera etapa de govern conservador comprén del 1875 al 1881, quan Sagasta va formar un primer
govern liberal que va introduir el sufragi universal masculí per als comicis municipals. La por a una
desestabilizació del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII va impulsar un acord entre
conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Pardo, que tenia com a finalitat donar suport a la regència
de Maria Cristina d'Habsburg i garantir la continuitat de la monarquia i l'alternança en el poder davant de
les fortes pressions de carlins i republicans.

Una nova etapa de govern liberal (1885-1890) va significar un avanç important en el terreny de les
libertats individuals: es va regular i ampliar la libertat de premsa, d'expressió i d'associació. Una nova Llei
d'associacions va permetre l'entrada en el joc polític a les forces opositores, mentre que una Llei del
jurat establia la celebració de judicis per jurats. També es va va redactar un nou Codi civil i es va
aprovar el sufragi universal masculí en les eleccions generals per a homes majors de 25 anys.

3. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA

La Restauració va marginar de l’activitat política a les classes populars ubranes, els camperols, els obrers
industrials i fins i tot una part de la classe mitjana. Això va donar lloc a una oposició política creixent.

3.1. El republicanisme

El republicanisme va patir la repressió dels primers anys de la Restauració i va haver de fer front al
desenís de part dels seus seguidors. Els partits republicans compartien quatre punts bàsics: la república
com a forma d'Estat, les reformes per a afavorir els grups socials més necessitats, la fe en el progrés
científic i educatiu i la defensa de la laïcitat .
La tendència més moderada era el Partido Republicano Posibilista, dirigit per Emilio Castelar, que va
acabar integrant-se al Partit Liberal de Sagasta. El Partido Republicano Progresista, liderat per
Ruiz-Zorrilla, era l'únic que confiava en una insurrecció de l'exèrcit per a arribar al poder.
D'una escissió de l'anterior va naixer el Partido Republicano Centralista, el líder principal del qual era
Nicolás Salmerón. El grup republicà més nombrós i que tenia més implantació era el Partit Republicà
Democràtic Federal, liderat per Pi i Margall.

Durant els primers anys de la Restauració, el republicanisme es va caracterizar pel seu retraïment
electoral i pels intents insurreccionals.

L'establiment del sufragi universal masculí va facilitar l'elaboració de candidatures republicanes

conjuntes, com la Unión Republicana, que en les eleccions de 1893 i de 1901 va aconseguir alguns petits
èxits electorals en les grans ciutats.

A la primeria del segle XX, l'ascens i l'enfortiment de nous sectors socials i econòmics van afavorir un cert
increment del republicanisme. Els dos moviments més característics d'aquest nou republicanisme van ser
el lerrouxisme, a Catalunya, i el blasquisme, a València.

3.2. El carlisme i l’aparició d’altres partits conservadors

El carlisme, que havia tornat a ser derrotat el 1876, va tardar a reorganitzar-se i abans del 1890
pràcticament no va participar en les eleccions. A partir d'aquell moment, només va tenir una certa força en
les provincies forals (Alaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia).

Bona part del clero es va anar allunyant del carlisme i va apostar per la integració dels catòlics en el
sistema canovista, com ho demostra la incorporació del grup Unión Católica , al Partit Conservador.

L'any 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernització de la ideologia carlina, que va quedar
reflectida en l'Acta de Loredan. A l'altre extrem, el carlisme va patir una escissió, la del sector integrista
que estava liderat per Ramón Nocedal.

3.3. L’expansió del PSOE

Durant els primers anys de la Restauració, el moviment obrer va patir un retrocés. L'arribada dels liberals
al poder el 1881 va comportar una certa permissivitat governamental.

Aquest nou context de libertat política va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias, que
era partidari de participar en l'activitat política. El 1883, el govern liberal va crear la Comisión de
Reformas Sociales, per estudiar les condicions de vida de la classe obrera. L'any següent, el PSOE va
presentar un informe en el qual es denunciaven el horaris prolongats, els treballs de dones i infants i els
baixos salaris obrers.
L'any 1886 es va iniciar la publicació d'El Socialista, l'òrgan d'expressió oficial del partit.
El creixement del socialisme espanyol a partir del 1890 es va veure afavorit per diversos factors: la
moderació de la seua actuació i l'aprovació del sufragi universal. Tanmateix, l'expansió del socialisme va
ser molt lenta.

3.4. L’auge dels nacionalismes i els regionalismes

La tendència centralitzadora i unificadora dels governs de la Restauració buscava l’aplicació de lleis,

impostos, obligacions tributàries i militars comuns a tot Espanya. Van començar a sorgir organitzacions
que propugnaven un model d’Estat més descentralitzat.

3.4.1. Origen del nacionalisme català

El desenvolupament industrial experimentat a Catalunya en el segle XIX va donar Iloc a l'aparició d'una
burgesia industrial i de negocis important.

Aquest desenvolupament socioeconòmic va coincidir amb un renaixement de la cultura catalana i una

expansió de l'ús del català. A partir del 1830, va nàixer un moviment literari conegut com la Renaixença,
que tenia com a objectiu recuperar la lengua i els signes d'identitat catalans. La Renaixença va impulsar la
publicació d'obres en lengua catalana i va promoure la celebració d'uns certàmens literaris, els Jocs
Florals.

En la dècada del 1880, el catalanisme cultural va donar pas a l'activitat política que afirmava l'existència
d'una nacionalitat catalana La burgesia va donar suport a aquest moviment.

Un pas important per a la consolidació del catalanisme va ser la creació de la Unió Catalanista, la primera
assemblea de la qual va aprovar les bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa) en
les quals es reclamava la restauració de les institucions històriques i el traspàs a Catalunya d'àmplies
competències polítiques i econòmiques.

La crisi del sistema polític de la Restauració, el 1898, va fer créjxer l'interés de la burgesia catalana per
tenir la seua pròpia representació política al marge dels partits dinästics. El 1901 es va crear la Liga
Regionalista, fundada per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. El partit aspirava a participar
activament en la política i a tenir representants en les institucions que defensaren els interessos del
catalanisme.

3.4.2. El nacionalisme basc. PNB i Sabino Arana

Al País Basc, l'abolició dels Furs el 1876 va provocar una reacció en defensa de les institucions
suprimides i, per extensió, de la llengua i la cultura basques. Malgrat que el 1878 es van aprovar els
concerts econòmics, que permetien a les províncies basques mantenir un sistema exclusiu d'autonomia
fiscal, a Biscaia va sorgir un moviment en defensa dels drets històrics.
Al País Basc el nacionalisme va procedir a una idealizació del món rural tradicional basc en un moment en
què Biscaia i Guipúscoa s'estaven industrialitzant de manera acelerada i rebien nombrosos immigrants
procedents d'altres zones d'Espanya.

La figura més destacada en aquesta primera etapa del nacionalisme basc va ser Sabino Arana. Va
proclamar que els bascos constituïen una nació particular i independent de la resta d'Espanya, i va
convertir la tradicional reivindicació del furs en símbol de la sobirania basca. L'any 1895 va fundar el Partit
Nacionalista Basc (PNB) a Bilbao, que va tenir una implantació centrada bàsicament a la província de
Biscaia.

Arana va popularizar un hou nom per a la seua pàtria, Euskadi, una bandera pròpia i va proposar un lema
per al partit, "Déu i llei antiga". El moviment estava impregnat d'un gran sentiment catòlic i defensava la
puresa racial del poble basc.

3.4.3. Regionalismes

a) El galleguisme

A mitjan segle XIX, intel·lectuals i literats gallecs van emprendre el camí de convertir la lengua gallega en
una lengua literària. Això va donar lloc al naixement del Rexurdimento, que va tenir com a figura de més
influència la poetessa Rosalía de Castro (1837-1885).

Unes minories cultes van començar a responsabilizar de l'endarreriment econòmic la subordinació política
de Galícia, que forçava molts gallecs a emigrar. En l'última etapa de la Restauració, el galleguisme va
anar adquirint un caràcter més politic. Van destacar Brañas i Murguía, que reclamaven una
descentralizació administrativa i l'ús de la llengua gallega.

b) Valencianisme, aragonesisme i andalusisme

El primer moviment valencianista va nàixer com un corrent cultural de reivindicació de la lengua i la
culturam(Renaixença), màxim representant : Teodor Llorente. També va destacar l'activitat de Vicente
Blasco Ibáñez reivindicava les antigues institucions del Regne de València. El naixement del
valencianisme polític cal situar-lo amb la creació de l'organització València Nova.

L'aragonesisme va sorgir al si d'una burgesia incipient que va impulsar la defensa del dret civil, la
reivindicació de valors culturals i la recuperació romàntica dels orígens del regne, A aquests factors es va
afegir l'arrelament aragonés de Joaquín Costa, que va reclamar en els seus escrits el dret del món dels
camperols aragonesos.
A Andalusia, la influència del republicanisme federal es va mantenir vigent i es va aprovar el text de la
Constitució federal regional per a Andalusia.
4. LA CRISI D’ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) . “EL DESASTRE DEL 98”

4.1. Situació de les colònies espanyoles a final del XIX: Causes profundes

Al final del segle XIX, Espanya tan sols disposava de les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib , i de les
Filipines i algunes altres illes xicotetes al Pacífic.

Cuba era la possessió principal i concentrava interessos i negocis espanyols importants i amb un gran
flux d'emigració procedent de la metròpoli. La vida econòmica de l'illa es basava en una agricultura de
plantació, esencialment de sucre de canya, café i tabac per a l'exportació.

La política aranzelària que imposaven el governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius.
Obligades a comprar a preus elevats els productes espanyols.
El cas de les Filipines era diferent, perquè ací la població espanyola era escassa i els interessos
econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i en intercanvis amb el continent asiàtic.

Pel que fa a la política, aquests territoris rebien un tracte colonial i no tenien cap dret a enviar
representants a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les

4.2. La guerra de Cuba

4.2.1. El problema cubà

En el Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures destinades a facilitar la gradual autonomia
cubana, l'abolició de l'esclavitud i la presència de diputats cubans al Parlament espanyol. En l'illa, el sector
més intransigent va formar el Partido Unión Constitucional, mentre que el grups més progressistes,
principalment criolls partidaris de l’autonomia, van crear el Partido Liberal Cubano.

La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir l'autonomia a Cuba.

El 1893, el Pla de Reformes Colonials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser rebutjat en les Corts
per l'oposició del seu propi partit, el conservador.

El malestar de la població cubana es va incrementar a partir del 1891, quan Espanya va introduir a Cuba
un impost a la importació de productes no procedents d'Espanya, l'anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta
mesura va incomodar els Estats Units.

4.2.2. L’esclat de la guerra

L'incompliment dels compromisos del conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport dels Estats Units van
fer que el 1895 es reiniciara el conflicte cuba. La insurrecció va comencar en la localitat de Baire (Grito de
Baire) i tenia en José Martí, fundador del Partido Revolucionario Cubano, el líder més conegut.
Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Martínez
Campos, amb una forta repressió, en el cas del general Weyler. Amb l'objectiu d'aïllar els rebels, Weyler
va obligar els llauradors a concentrar-se en uns llogarets determinats i va castigar els rebels presoners

A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo, l'estiu del 1897, va donar lloc a un canvi de govern
imprevist. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació: va destituir el general
Weyler i va decretar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculi, la igualtat de drets entre insulars i
peninsulars i l'autonomia aranzelària.
4.3. La insurrecció filipina

El malestar provenia del descontentament de la població amb els mètodes de l'Administració

espanyola i l'excés de poder dels ordes religiosos. L'independentisme va forjar la formació de la Liga
Filipina que exigia l'expulsió dels espanyols i la confiscació dels seus latifundis.

La insurrecció es va iniciar el 1896 i es va estendre per la província de Manila. El capità general Camilo
García Polavieja va dur a terme una política repressiva i va condenar a mort Rizal. El nou govern liberal va
nomenar capità general Fernando Primo de Rivera, que va promoure una negociació indirecta amb els
caps principals de la insurrecció.

4.4. L’intervenció dels Estats Units en el conflicte

La majoria dels polítics estadounidencs eren favorables a la intervenció militar a Cuba.

La insurrecció cubana va ser l’oportunitat per a mostrar el suport obert dels Estats Units als
independentistes cubanes. El 1897, el nou president McKinley, que enviaba armes als rebels, va decidir
intervenir directament en el conflicte.

Els Estats Units van utilitzar com a pretext l’enfonsament del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la
badia de l’Havana. La negativa d’Espanya a renunciar a l’illa va encetar l’enfrontament entre els dos
països. Com a extensió del conflicte, es va rependre també la insurrecció a les Filipines.

4.5. La fi de la guerra “El Tractat de París”

La flota espanyola va ser destruida, i no van tindre més alternativa que demanar la pau.

El Tractat de París, es va signar el 10 de desembre, i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i les Filipines
als Estats Units.

5. Les conseqüències de la “crisi” o desastre del 1898

La derrota en la guerra amb els Estats Units va resultar humillant per a tota la societat espanyola.
L’impacte és coneix com el “desastre del 98”.

El desastre va originar un profund pesimisme, que es va plasmar en un grup de literats i pensadors,

coneguts com la Generació del 98 (Pío Baroja, Miguel de Unamuno, Antonio Machado…). Van intentar
analitzar el problema, i després van argumentar que havia arribat l’hora d’una resignació moral, social i
cultural del país.

Tot i que la guerra va comportar pèrdues materials notables, també hi van haver beneficis. La tornada a
Espanya de capitals cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica
d’Espanya.

Aquest desastre també va posar en una situació crítica el sistema de la Restauració.

La necessitat de renovació del sistema polític va ser defensada pel corrent regeneracionista. Entre els
regeneracionistes va destacar Joaquín Costa, que va denunciar el frau electoral i l’endarreriment
econòmic i social d’Espanya. La regeneració s’havia de basar en la fi del caciquisme, en la millora del
camp espanyol i en l’elevació del nivell cultural i educatiu del país. Lema: “Escola i rebost”.