TEMA 10

LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

ÍNDEX

▪Les claus del nou sistema polític.

▪El bipartidisme i el torn pacífic.
▪Era democràtic el sistema de la Restauració?
▪Les forces polítiques marginades del sistema.
▪L'auge de nacionalismes i regionalismes.
▪La crisi d'ultramar (Cuba i Filipines)
▪La guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les últimes
colònies.
▪Les conseqüències de la crisi de 1898.
▪En què consistia el sistema polític de la Restauració?
LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC

L'1 de desembre de 1874 Alfons XII, des del seu exili a Gran Bretanya, va fer
públic el Manifest de Sandhurst, en el qual es posava a la disposició dels
espanyols.

…Per virtut de l'espontània i solemne abdicació de la meua augusta

mare, tan generosa com infortunada, soc únic representant jo del
dret monàrquic a Espanya… Per tot això, sens dubte, l'única cosa que
inspira ja confiança a Espanya és una Monarquia hereditària i
representativa. En l'entretant, no sols està hui per terra tot el que en
1868 existia… Si de fet es troba abolida la Constitució de 1845,
trobara de fet abolida la que en 1869 es va formar sobre la base
inexistent de la Monarquia…No cal esperar que decidisca jo gens de
pla i arbitràriament… Arribat el cas, fàcil serà que s'entenguen un
príncep lleial i un poble lliure… Siga la que vulga la meua pròpia sort,
ni deixaré de ser bon espanyol, ni, com tots els meus avantpassats,
bon catòlic, ni, com a home del segle, veritablement liberal.”

El pronunciament de Sagunt del general Martínez Campos el 29 de desembre

de 1874 acceleraria la proclamació d'Alfons XII com a nou rei.
La Restauració va ser promoguda per polítics
conservadors, homes de negoci i militars
d'alta graduació. L'objectiu era la defensa de
l'ordre social i de la propietat i la confiança en
la monarquia com a garantia d'estabilitat.

Antonio Cánovas del Castillo, conservador,

serà el que dissenye el nou règim polític amb
l'objectiu de superar els problemes de la
monarquia d'Isabel II: caràcter excloent dels
partits en arribar al poder, intervencionisme
de l'exèrcit i multiplicació de conflictes
polítics.

No es tractava d'un sistema democràtic sinó

de crear un sistema bipartidista en el qual
s'alternaren pacíficament conservadors i
liberals (torn dinàstic).
LA CONSTITUCIÓ DE 1876

E n c a ra q u e t e n i a u n c l a r c a rà c t e r
conservador, es va redactar amb una certa
flexibilitat amb l'objectiu que governaren els
dos partits del torn de manera estable sense
necessitat de canviar-la.

Establia:

Àmplia declaració de drets i llibertats

individuals (impremta, expressió, associació i
reunió).

Sobirania compartida entre les Corts i el rei,

atorgant àmplies competències a la Corona.
LA CONSTITUCIÓ DE 1876

El rei ocupava un paper moderador. Exercia la prefectura de l'exèrcit, triava

lliurement al cap de govern i no era responsable davant les Corts.

Les Corts eren bicamerals amb un Senat format per membres en funció del seu
càrrec o designats pel rei, i un Congrés triat per sufragi directe.

Cal assenyalar que es mantenia la independència del poder judicial.

El sufragi quedava en mans del govern. La Llei Electoral de 1878 va establir el

sufragi censatari, limitat als majors contribuents, que representaven al 3% de la
població.
DON ALFONS XII, per la gràcia de Déu Rea Constitucional d'Espanya, a tots els que les presents veren i
entengueren, sapieu: que en unió i d'acord amb les Colts del Regne actualment reunides, hem vingut
a decretar i sancionar la següent

Constitució de la Monarquia Espanyola

TÍTOL I

Dels espanyols i els seus drets

Article 1 Són espanyols:

Primer. La persones nascudes en territori espanyol.
Segon: Els fills de pare o mare espanyols, encara que hagen nascut fora d'Espanya.
Tercer. Els estrangers que hagen obtingut carta de naturalesa.
Quart. Els que sense ella, hagen guanyat veïnatge en qualsevol poble de la Monarquia.
La qualitat d'espanyol es perd, per adquirir naturalesa en país estranger i per adquirir ús d'un altre
Govern sense llicència del Rei.

Article 2 Els estrangers podran establir-se lliurement en territori espanyol, exercir en ell la seua
indústria o dedicar-se a qualsevol professió per a l'acompliment de la qual no exigisquen les lleis títols
d'aptitud expedits per les Autoritats espanyoles.
Els que no estigueren naturalitzats, no podran exercir a Espanya cap càrrec que tinga annexa autoritat
o jurisdicció.
Article 3 Tot espanyol està obligat a defensar la pàtria amb les armes, quan siga cridat per la llei, i a
contribuir, en proporció dels seus havers, per a les despeses de l'Estat, de la Província i del Municipi.
Ningú està obligat a pagar contribució que no estiga votada per les Corts o per les Corporacions
legalment autoritzades per a imposar-la.

Article 6 Ningú podrà entrar en el domicili d'un espanyol, o estranger resident a Espanya, sense el seu
consentiment, excepte en els casos i en la forma expressament previstos en les lleis.
El registre de papers i efectes es verificarà sempre a presència de l'interessat o d'un individu de la seua
família, i en defecte d'això, de dos testimonis veïns del mateix poble.

Article 7 No podrà detindre's ni obrir-se per l'Autoritat governativa la correspondència confiada al

correu.

Article 8 Tot ordre d'empresonament, de registre d'estatge o de detenció de la correspondència, serà

motivat.

Article 9 Ningún espanyol podrà ser compel·lit a mudar de domicili o residència sinó en virtut de
mandat d'Autoritat competent, i en els casos previstos per les lleis.
Article 10 No s'imposarà mai la pena de confiscació de béns, i ningú podrà ser privat de
la seua propietat sinó per Autoritat competent i per causa justificada d'utilitat pública,
prèvia sempre la corresponent indemnització.
Si no precedira aquest requisit, els Jutges empararan i en el seu cas reintegraran en la
possessió a l'expropiat.

Article 11 La Religió catòlica, apostòlica, romana, és la de l'Estat. La Nació s'obliga a

mantindre el culte i els seus ministres.
Ningú serà molestat en el territori espanyol per les seues opinions religioses, ni per
l'exercici del seu respectiu culte, excepte el respecte degut a la moral cristiana.
No es permetran, no obstant això, altres cerimònies ni manifestacions públiques que
les de la Religió de l'Estat.
LA CONSTITUCIÓ DE 1876

El final dels conflictes bèl·lics:

L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlista i

cubana.

Martínez Campos va aconseguir la rendició dels carlistes a Catalunya, Aragó i

València. Al País Basc i Navarra va perdurar fins a 1876. La seua derrota va implicar
l'abolició del règim foral pel que van quedar al règim fiscal general i al servei
militar. No obstant això, en 1878 es va crear un sistema de concerts econòmics que
donava un cert grau d'autonomia fiscal a les Províncies Basques.

D'altra banda també es va tancar la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878)
signant la Pau de Zanjón, que atorgava una àmplia amnistia, abolició de
l'esclavitud (aprovada en 1888) i la promesa de reformes perquè Cuba tinguera
representants en les Corts. L'incompliment generaria un conflicte en 1879 i una
insurrecció en 1895.
2. El bipartidisme i el torn pacífic.

Cánovas va plantejar un sistema bipartidista en el qual els dos

partits s'alternaren en el govern si la necessitat de recórrer a
pronunciaments militars o colps d'estat com ocorria amb Isabel
II.

Els dos partits dominants, coneguts com a partits del torn o

dinàstics seran:

-Partit Liberal-Conservador, o Partit Conservador. Creat i liderat

per Cánovas fins al seu assassinat en 1897 i substituïa a l'antic
Partit Moderat.
-Partit Liberal-Fusionista, o Partit Liberal. Fundat en 1880 per
Práxedes Mateo Sagasta, amb un programa més progressista,
que incloïa ideals del Sexenni Democràtic però adaptats als límits
del sistema ideat per Cánovas.
Cal assenyalar que no eren partits de masses, amb seus,
agrupacions i afiliats. Es tractava de partits de notables, amb líders
polítics amb les seues respectives clienteles, els seus òrgans de
premsa i els seus suports locals.

Tots dos partits coincidien ideològicament en el fonamental:

defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat
privada així com la consolidació d'un Estat unitari i centralista.

L'alternança es produïa d'una manera peculiar: quan un govern

experimentava desgast de la seua gestió o quan era necessari, se
suggeria al rei el nomenament d'un nou govern. El nou president,
que era el líder de l'oposició, rebia el mandat de dissoldre les
Corts i convocar eleccions per a lograr una majoria suficient per a
governar.
El resultat de les eleccions era acordat per endavant per tots dos partits, per la
qual cosa l'alternança en el poder s'aconseguia de manera artificial, de mutu
acord.

Amb aquest sistema s'evitava que un dels partits monopolitzara el poder i que
l'altre recorreguera a l'exèrcit per a obtindre el poder.
Al llarg del període que va entre 1876 i 1898, el torn va funcionar amb
regularitat. Sis eleccions guanyades pels conservadors i quatre pels liberals.

Mirar DOC. 2, 3 i 4. (P.232 i 233)

Cal assenyalar que la primera crisi del sistema va sobrevindre amb el desastre
de 1898.
La primera etapa del govern conservador es va estendre des de 1875 fins a
1881 , amb Cánovas com a president. Quan Sagasta va formar el primer govern
liberal, en 1881, va introduir el sufragi universal masculí per als comicis de 1882.

A la mort d'Alfons XII en 1885, i davant la por a una inestabilització del sistema
polític, es va imposar un acord entre conservadors i liberals anomenat Pacte del
Pardo. La seua finalitat era donar suport a la regència de María Cristina
d'Habsburg i garantir la continuïtat de la monarquia i l'alternança en el poder
davant les pressions de carlistes i republicans.

El govern liberal (1885-1890) va suposar un important avanç en el terreny de les

llibertats individuals. Es va regular i va ampliar la llibertat de premsa,
d'expressió i associació.

Llei d'Associacions (1887): va permetre l'entrada en el joc a forces opositores.

Llei del jurat (1888): va establir la celebració de judicis per jurats.
Es va redactar un nou codi civil en 1889.
Es va aprovar el sufragi universal masculí en 1890 per als homes majors de 25
anys.
L'assassinat de Cánovas en 1897 cal assenyalar que va ser el començament de la
desintegració del sistema degut al marcat personalisme dels partits, ja que va
provocar dissidències internes i la descomposició progressiva del sistema.

https://www.youtube.com/watch?
v=ox67gl9szb0
3. Era democràtic el sistema de la Restauració?

Com hem vingut comentant, el règim de la Restauració es recolzava en un

sistema electoral caracteritzat per:

-Caciquisme: influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que

influïen en el comportament dels electors.

-Corrupció electoral: els resultats eren alterats, produint-se un frau electoral per
mitjà del que es coneix com a topinada .

-Abstenció generalitzada.
Vegem el procediment:

En primer lloc es produïa l'encasellat , que consistia en el fet que el Ministeri de

la Governació emplenava les caselles corresponents als districtes electorals amb
els nomene dels candidats que el Govern tenia previst que resultaren triats.

A continuació el governador civil buscava l'acord dels cacics per a aconseguir

ajustar els resultats electorals a les instruccions rebudes pel Ministeri de la
Governació.

Una vegada fet això, es procedia a la votació, els resultats de la qual eren
alterats, donant-se el frau electoral, conegut com a topinada . Es modificava el
cens, permetent votar a persones mortes o impedint el vot als vius, a més de
falsejar les actes, incloure més vots que votants en les urnes i amenaçar a
l'electorat amb coaccions de tota mena.

Amb aquest sistema es garantia el torn dinàstic durant l'últim quart del segle
XIX. La suma de diputats conservadors i liberals sempre arribava al 80% del total
i el partit al qual corresponia governar va obtindre sempre entre el 60 i 65% del
total de diputats electes.
DOC. 4 L'Encasellat. P. 235
4. LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES DEL SISTEMA.

Aquest sistema, com s'infereix del vist fins ara, va marginar a

amplis sectors de la societat: classes urbanes, llauradors, obrers
industrials i fins i tot a part de la classe mitjana. Això generaria una
creixent oposició política que es toparia de cara amb la realitat del
sistema.
El republicanisme

Aquest sector va patir el desencantament de la I República a més

d'una dura repressió en els primers anys de la Restauració.

Malgrat les seues divisions internes, compartien 4 punts bàsics:

-La república com a forma d'Estat.
-Necessitat d'afavorir als grups socials més necessitats.
-La fe en el progrés científic i educatiu.
-La defensa del laïcisme de l'Estat.

El Partit Republicà Possibilista, més moderat i liderat per E.

Castelar, acabaria integrant-se dins dels liberals.

El Partit Republicà Progressista, liderat per Ruiz-Zorrilla, confiava

en la insurrecció de l'exèrcit per a arribar al poder.
D'una escissió del Partit Republicà Progressista, naixerà el Partit
Republicà Centralista liderat per Nicolás Salmerón.

Ara bé, el grup republicà més nombrós i amb major implantació

era el Partit Republicà Democràtic Federal, liderat per Francisco Pi
i Margall, que defensava la proclamació de la República com a
resultat d'una revolta popular.

Durant els primers anys de la Restauració, el republicanisme es

caracteritzarà pel seu retraïment electoral i pels intents
insurreccionals. Finalment, abandonarien la via conspirativa i van
formar coalicions per a obtindre alguns diputats en les Corts a més
de crear casinos, ateneus i periòdics per a introduir-se en la
societat civil.
El sufragi universal masculí, en 1890, facilitarà l'elaboració de
candidatures republicanes conjuntes que obtindrien xicotets èxits.

En els inicis del s. XX, el republicanisme s'afermaria i estendria

sobretot a les ciutats. Destaca el lerrouxisme a Catalunya i el
blasquisme a València.
El carlisme

Derrotat novament en 1876, tardarà a reorganitzar-se i a penes

participaria en les eleccions anteriors a 1890. A partir d'aqueix any
tindrà una certa força a les províncies forals: Àlaba, Guipúscoa,
Navarra i Biscaia. Cal assenyalar que l'aparició del nacionalisme
basc i català minaria les seues bases socials.

A més, la unió entre el règim de la Restauració i l'Església, deixaria

al carlisme sense un dels seus suports tradicionals.

En 1886, Vázquez de Mella va liderar un intent de modernitzar el

carlisme amb l'Acta de Loredan, on reafirmaven el caràcter catòlic,
tradicionalista i el foralisme però acceptaven el nou ordre liberal-
capitalista encara que hi haurà una escissió, liderada per Ramón
Nocedal, integrista.
L'expansió del PSOE

En els primers anys de la Restauració el moviment obrer patiria

una reculada per la il·legalització de la Internacional i les seues
associacions i una rígida censura.

L'arribada dels liberals en 1881 va comportar una certa

permissivitat al que va sumar la Llei d'Associacions de 1887, que
legalitzava les associacions obreres.

Això afavorirà les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias,
partidari de participar en política.

El govern liberal crearà un Comité de Reformes Socials per a

estudiar les condicions de vida de les classes obreres. A l'any
següent el PSOE presentaria un informe denunciant els horaris
prolongats, els treballs de dones i xiquets i els baixos salaris.
En 1886 va començar la publicació del Socialista, òrgan d'expressió
del partit, on apareixien les seues postures i reivindicacions.

L'expansió del socialisme cal dir que va ser molt lenta. En 1886
comptava amb 16 agrupacions, en 1888 amb 41 i en 1892,
únicament amb 37. UGT passarà de 3500 afiliats en 1888 a 15000
en 1899.

A partir de la crisi del 98 el socialisme començarà a difondre's.

Caldrà esperar a 1910 perquè Pablo Iglesias siga elegit primer
diputat socialista.
5. L'AUGE DE NACIONALISMES I REGIONALISMES.

Enfront de la tendència centralitzadora i unificadora dels successius governs de

la Restauració, començaran a sorgir forces que s'oposaran a aquest procés,
propugnant un model d'Estat més descentralitzat, especialment en les zones
amb particularitats culturals pròpies o amb un creixement econòmic diferenciat.
Els orígens del catalanisme:

El desenvolupament industrial de Catalunya durant el s. XIX va

generar una potent burgesia industrial i de negocis que
contrastava amb una societat espanyola agrària i més tradicional.

Aquest desenvolupament va coincidir amb un renaixement de la

cultura catalana i una expansió de l'ús del català, destacant el
moviment literari la Renaixença en 1830, l'objectiu de la qual era
la recuperació de la llengua i els senyals d'identitat catalanes.

En la dècada de 1880, el catalanisme cultural farà el salt a la

política, afirmant l'existència d'una nacionalitat catalana i
reivindicant major autogovern per a Catalunya. La burgesia donarà
suport a aquest moviment, més procliu a l'adopció de mesures
proteccionistes.
Va haver-hi un corrent catalanista basat en el tradicionalisme
catòlic, destacant el bisbe Torras i Bages.

Una altra va ser de base popular, apostant pel republicanisme i el

federalisme, destacant Valentí Almirall, que en 1882 va fundar
Centre Català, que presentarà el Memorial de Greuges a la reina
regent en 1885.

Un pas clau serà la creació en 1891 de la Va unir Catalanista en la

primera assemblea de la qual, a Manresa en 1892, es va aprovar
les bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de
Manresa), on es reclamava la recuperació de les institucions
històriques i el traspàs a Catalunya d'àmplies competències
polítiques i econòmiques.

La crisi del sistema en 1898 acreixerà el moviment i en 1901 es

crearà la Lliga Regionalista, fundada per Prat de la Riba i Cambó,
que aspirava a tindre representació en les institucions.
Sabí Arana i el nacionalisme basc.

L'abolició dels furs en 1876 provocarà una reacció en defensa de

les seues institucions suprimides i de la llengua i cultura basca.
Malgrat aconseguir els Concerts Econòmics, a Biscaia va sorgir un
moviment en defensa dels drets històrics.

A diferència de Catalunya, al País Basc el nacionalisme no es

basarà en la llengua, l'ús de la qual es conservava en les zones
rurals, sinó en la singularitat de l'ètnia basca i en el rebuig cap als
costums arribats de fora. Es va idealitzar el món rural basc en un
moment en el qual Biscaia i Guipúscoa s'estaven industrialitzant
de manera accelerada i arribaven immigrants d'altres zones
d'Espanya.
La figura més representativa serà Sabí Arana, que des de 1890 va
proclamar que els bascos eren una nació particular i independent
de la resta d'Espanya, amb la reivindicació dels furs bascos com a
símbol de la sobirania basca.

En 1895 va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB), la implantació

del qual se centrarà en la província de Biscaia.

Arana va popularitzar el nom d'Euskadi, una bandera pròpia i el

lema del partit: Déu i llei antiga. Era un moviment catòlic i
tradicional que defensava la puresa racial del poble basc.

Text de Sabí Arana

http://www.historiasiglo20.org/he/texto-arana.htm
Posteriorment la seua posició se suavitzaria, en acceptar que
l'autonomia havia d'aconseguir-se des de la legalitat i dins de la
unitat de l'Estat espanyol.

Aquesta evolució facilitarà el seu acostament cap a les elits

burgeses basques, que veien en el nacionalisme un possible aliat
davant l'increment del moviment obrer provocat per la
industrialització de Biscaia a partir de la dècada de 1880.
Els orígens del galleguismo:

Serà també a mitjan s. XIX quan

intel·lectuals i literats prenguen el camí de
convertir el gallec en una llengua literària.
Això donaria lloc al naixement del
Rexurdimento, on destaca Rosalía de
Castro (1837-1885).

En aquest marc, una minoria culta

començarà a tirar la culpa de
l'endarreriment econòmic a la
subordinació a Madrid, la qual cosa els
obligava a emigrar. Aquest corrent
s'organitzarà políticament i es convocarà
l'Assemblea Federal de la Regió Gallega
(1887), que aprovaria el Projecte de
Constitució per a l'Estat Galaic.
Valencianisme, aragonesisme i andalucisme:

A València, el primer moviment va nàixer com a corrent cultural de

reivindicació de la llengua i la cultura pròpies: renaixença i va
tindre en Teodor Llorente i Constantí Llombart els seus màxims
representants.

També destacarà V. Blasco Ibáñez, que ressaltava les peculiaritats

valencianes i reivindicava les antigues institucions del Regne de
València. A principis del s. XX naixerà el valencianisme polítics amb
la creació de València Nova (1904), que va promoure la I
Assemblea Regionalista Valenciana.
A Aragó el moviment aragonesista, va impulsar la defensa del dret
civil aragonés i la recuperació romàntica dels orígens del regne.

A Andalusia, el Partit Republicà Federal, va aprovar la Constitució

Federal d'Andalusia i que serà el germen del andalucisme
desenvolupat per Blas Infante en el s. XX.
6. LA CRISI D'ULTRAMAR: CUBA I FILIPINES
A principis del s. XIX Espanya tan sols comptava amb Cuba, Puerto
Rico, Filipines i xicotets enclavaments en el Pacífic. Lluny queda ja
aquell imperi en el qual no es posava el sol dels temps de Felip II.

De totes elles, Cuba era la més important, concentrant negocis i

interessos econòmics a més d'un gran flux de metropolitans que
acudien a la colònia.

L'economia cubana es basava en l'agricultura de plantació, amb

especial esment al sucre de canya, el café i el tabac per a
l'exportació. Aquesta última proveïa de grans ingressos a l'Estat
espanyol i a algunes empreses.

La política aranzelària a més convertia a les illes en mercats

captius i les obligava a comprar a elevats preus blat castellà i
teixits catalans, a més de dificultar-los l'exportació als EUA i
Europa.
La situació a Filipines era diferent perquè la població espanyola
era escassa i els interessos econòmics es basaven en la producció
de tabac i en què les illes servia d'accés als intercanvis amb Àsia.

Filipines comptava amb una guarnició permanent de l'exèrcit i

amb una gran presència d'ordes religiosos.

A nivell polític, tant Cuba com Filipines, rebien un tracte colonial,

sense cap dret polític i sense possibilitat d'enviar representants a
les Corts espanyoles ni a tindre institucions de govern o participar
en les lleis que afectaven les illes.
EL PROBLEMA CUBÀ

La Paz de Zanjón, en 1878, tancava la guerra dels deu anys a Cuba i suposava
pactar mesures per a facilitar la progressiva autonomia de Cuba, l'abolició de
l'esclavitud i la incorporació de representants cubans a les Corts espanyoles.

La realitat va ser ben diferent. A l'illa, els sectors més intransigents es van
agrupar en el Partit Unió Constitucional, mentre que els més reformistes en el
Partit Liberal Cubà. La majoria dels polítics espanyols eren contraris a concedir
autonomia a Cuba, el màxim que es va aconseguir va ser l'abolició de
l'esclavitud en 1888. L'intent de reformes en 1893 per part del ministre Maura
va ser rebutjat pel seu propi partit.

A aquest malestar es va sumar en 1891 un impost a la importació de productes

no procedents d'Espanya, anomenat Aranzel Cánovas, la qual cosa va
incomodar als EUA, que comprava la major part del sucre i tabac cubà i no
obstant això havia de pagar forts aranzels si volia vendre a l'illa.
L'ESCLAT DE LA GUERRA

Davant l'incompliment de la Pau de Zanjón, el nou aranzel i el

suport de EEUU, en 1895 re va reiniciar el conflicte cubà.

Els intents d'Espanya de posar fi al conflicte van combinar el diàleg

(per part del general Martínez Campos) amb una forta repressió
(comandada pel general Weyler).

Amb l'objectiu d'aïllar als rebels, Weyler va obligar els llauradors a

concentrar-se en determinats poblats i va castigar els rebels
presoners. La població patirà fam i epidèmies.

Espanya enviaria quasi 200.000 soldats a l'illa, encara que molts

van emmalaltir o van morir per malalties tropicals. Malgrat el gran
nombre, les tropes espanyoles no van poder derrotar als
insurrectes.
L'assassinat de Cánovas del Castillo, en l'estiu de 1897, va donar
lloc a un canvi de govern. Sagasta, nou president, iniciarà una
estratègia de conciliació: va destituir el general Weyler, va decretar
l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de
drets entre insulars i penínsulars i l'autonomia aranzelària.

Les mesures van arribar molt tard per a convéncer als partidaris de
la independència.
LA INSURRECCIÓ A FILIPINES:

El descontentament venia amb els mètodes de l'administració

espanyola i per l'excessiu poder dels ordes religiosos.

En 1892 es va configurar la Lliga Filipina, que exigia l'expulsió dels

espanyols i la confiscació dels seus latifundis.

La insurrecció es va iniciar en 1896 i es va estendre per la província

de Manila. La resposta espanyola va ser la repressió encara que el
nou govern liberal de 1897 nomenarà capità a Fernando Primo de
Rivera, qui promourà una negociació amb els insurrectes i que
donarà com a resultat una pacificació temporal.
7. LA GUERRA CONTRA ELS EUA I LA PÈRDUA DE LES COLÒNIES

El conflicte cubà, a priori qüestió interna, va suscitar l'interés dels

EUA, el president del qual, McKinley, enviava armes als rebels des
de 1897.

Els EUA va utilitzar com a pretext l'explosió i enfonsament al

començament de 1898 del seu vaixell de guerra Maine, ancorat en
la badia de l'Havana.
«Considerant que les horribles condicions que han existit a l'illa de Cuba, tan pròxima a les
nostres costes, per més de tres anys, condicions que han ofés el sentit moral del poble dels
EUA (…), i que han culminat en la destrucció d'un cuirassat dels EUA durant una visita
amistosa al port de l'Havana (…), no poden suportar-se per més temps com ho afirma el
president dels Estats Units en el seu missatge d'11 d'Abril de 1898, sobre el qual el Congrés
ha sigut convidat a pronunciar-se.
En conseqüència, el Senat i la Cambra de Representants dels Estats Units, reunits en Congrés
han resolt:
Primer: que el poble de l'illa de Cuba és, i té dret a ser, lliure i independent.
Segon: que els Estats Units tenen el deure de demanar, i per tant el Govern dels Estats Units
demana, que el Govern espanyol renuncie immediatament a la seua autoritat i govern sobre
l'illa de Cuba i retire de Cuba i de les aigües cubanes les seues forces terrestres i navals […].
Si a l'hora del migdia del dissabte pròxim, 23 d'abril, no ha sigut comunicada a aquest
Govern pel de Espanya una completa i satisfactòria resposta a la Resolució, en tals termes
que la pau de Cuba quede assegurada, el president procedirà sense ulterior avís a usar
poder i autorització ordenats i conferits a ell, tan extensament com siga necessari.»
Espanya va subestimar el potencial militar dels EUA, que va
destruir la flota espanyola en dos breus combats, Santiago de
Cuba i Cavite (Filipines), quedant Espanya entre l'espasa i la paret i
demanant la pau.

EL 10 de desembre se signava el Tractat de París, pel qual Espanya

cedia Cuba, Puerto Rico i Filipines als EUA. Les últimes colònies en
el Pacífic, es van vendre a Alemanya en 1899 davant la
impossibilitat de mantindre i fer efectiva la seua ocupació.

Amb això, Espanya perdia les últimes restes de l'imperi colonial a

Amèrica i Àsia
8. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI DE 1898

La derrota espanyola enfront dels EUA va suposar una humiliació

per a tota la societat espanyola i va comportar una commoció
moral col·lectiva, mostrant un país derrotat i en crisi.

Mostra d'això és la Generació del 98, amb Pío Baroja, Unamuno,

Valle-Inclán o Machado.

A nivell econòmic, encara que la guerra va comportar pèrdues

materials en la colònia, no va anar així en la metròpoli, on fins i tot
va tindre un efecte beneficiós a llarg termini.

La volta a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs

i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en començar el
s.XX.
La crisi va estimular el creixement de moviments nacionalistes i va
posar en escac al sistema de la Restauració.

La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la

societat va ser àmpliament defensada per la corrent
regeneracionista, que va denunciar els defectes del sistema de la
Restauració.