TEMAS SELECTIVIDAD

La Restauració (1875 - 1902)

Introducció

El 29 de desembre del 1874 el general Martínez Campos a la ciutat de Sagunt (valència)

proclamat com a rei d’espanya Alfons XII de Borbó fill d’Isabel II, aquesta proclamació
posarà fi a la primera república i al sacceni democràtic. La proclamació d’Alfons XII com a
rei i el retorn dels borbons serà molt rebut i celebrat en el sectors benestants i conservadors
que esperaven del nou rei més estabilitat política i econòmica. Una de les figures que va
protagonitzar el retorn dels borbons i que a més dissenyarà l'estructura política del nou estat
serà Antonio Cánovas del Castillo el qual havia estudiat amb profunditat perquè la
monarquia dels borbons havia fracassat i dissenyará un nou sistema polític per blindar
(protegir) la monarquia.

El sistema polític de la restauració: el sistema canovista

El nou sistema polític tenia un caràcter clarament conservador (de dreta) que es
fonamentava en un sistema parlamentari liberal pero escassament democratic, hi havia dos
partits polítics que tenien l’objectiu de reparti-se el poder: el partit conservador liderat per
Cánovas del Castillo que tenia una ideologia on defensava el immobilisme (no mobilitat, no
reformas) polític de l'església i de l’ordre social i el partit liberal liderat per Práxedes Mateo
Sagasta, aquest partit és mostrava ideologicament inclinat a un sert reformisme de carácter
mes democrátic, són partidaris de la laïcitat (partidaris de no defensar cap tipus de religió) i
de la defensa de certes millores socials. Amb tot això gairebé és més els punts d'unió entre
els dos partits que no les diferències. Tots dos estaven formats per persones de classes
benestants que coincidien en la defensa de la monarquia, la defensa de la propietat privada
i en la definició d’un estat centralista i uniforme. Conservadors i liberals seguint el sistema
ideat per Cánovas és van posar d’acord per alternar-se en l’exercici del poder i controlar la
vida publica espanyola en el que s’anomena “El Torn Pacífic”. Això va ser possible perquè
arriba al poder no tenia res a veure en guanyar les eleccions de manera legal si no en ser el
partit escollit per el rei per formar un govern. Aquesta situació funcionava gràcies a un
sistema corrupte que manipulaba les eleccions utilitzants estrategies com comprar vots o
flasificar actes electorals. A mes a mes s’tulititzaba tot tipus de pràctiques mafioses valença
de la influència política i del poder económic que determinants individus exercien sobre el
conjunt de la societat. Aquests fenomen succeia sobretot en les zones rurals i rebia el nom
de Caciquisme.

La constitució del 1876

L’any 1876 és redactara i s’aprovará una constitució que definirá i posará les normes
bàsiques que regirán l’espanya de la restauració. Aquesta constitució será una clara mostra
del sistema liberal doctrinari caracteritzat per el sufragi censatari i la sobirania convertida
entre les corts i la corona. Es tractará d’una constitució clarament conservadora i inspirada
en els valors històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat. El text
constitucional considerada la monarquia com una institució superior i el marge de qualsevol
decisió política. La monarquía constituía un poder moderador amb la missió d’exercir
d'àrbitre de la vida política a més de garantir la bona entesa i la alternança entre els partis
polítics. La constitució establia la sobirania compartida entre la monarquia i les corts i
atorgaven amplis poders al monarca, com per exemple, el dret a vet, el nomenament de
ministres, podia convocar i suspendre les corts i fins i tot podía dissoldre les corts sense
comptar amb el govern. Les corts eres bicamerals i és componien de: senat i congrés dels
diputats. La constitució no fixava el tipus de sufragi però una llei del 1878 va establir el
sufragi censatari limitat els contribuents més alts. Tanmateix l’any 1890 el partit liberal va
aprovar una reforma que establia el sufragi universal masculí.

El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període 1876 al 1898 el torn de partis va funcionar amb regularitat. De totes les
eleccions que es van realitzar sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. El
partit conservador es va mantenir en el govern del 1875 al 1881 quan el partit liberal
liderat per Práxedes Mateo Sagasta va formar govern i engegarà una primera gran reforma:
el sufragi universal masculí per les eleccions municipals en una llei del 1882. L’any 1884 els
conservadors recuperen el poder però el temor d’una possible desestabilització del sistema
degut a la inesperada mort del rei Alfons XII l’any 1885 provoca que els liberals recuperin el
poder fruit d’un acord entre els conservadors i els liberals anomenat “El pacte del Pardo” de
l’any 1885.

La finalitat d’aquest pacte era donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la
continuïtat de la monarquia fins a la majoria d’edat del príncep hereu Alfons XIII (neix l’any
1886). Sota la regència de Maria Cristina el partit liberal va governar més temps que el
conservador desde l’any 1885 fins al 1890 els liberals impulsaran una important obra
reformista on per exemple van aprovar la llei d'associacions, van abolir l’esclavitud, van
impulsar un nou codi civil, van reformar l'exèrcit i finalment la més important van implantar el
sufragi universal masculí per les eleccions generals l’any 1890.

A la darrera dècada del segle es va mantenir el torn pacífic de partits, al 1890 els
conservadors es van fer amb el poder, al 1892 els liberals tornaran al poder i al 1895 els
conservadors liderats Cánovas del castillo tornaran a dirigir el país. Precisament en aquest
període Cánovas del castillo será assassinat l’any 1897 ha mans d’un anarquista Italià
durant les seves vacances en el balneario de Arrasate (país basc).

La independència de Cuba (la crisi del 1898)

L’any 1895 esclata una nova insurrecció a Cuba per la incapacitat de l’administració
espanyola de fer reformes polítiques a la illa per dotarla de plena autonomia i per reduir el
control econòmic que exercia Espanya. El conflicte s’allarga del 1895 al 1898 quan els
Estats Units entren en guerra amb l’excusa de l’enfonsament del Cuirassat Maine per part
de l'exèrcit Espanyol en el port de l'Havana, fruit d’aquesta acció els Estats Units declaren la
guerra a Espanya l’abril del 1898 i el desembre del mateix any es signen els acords de pau
de París on es fan oficial la derrota d’Espanya.

En aquest acord Espanya abandonava Cuba, Puerto Rico i les Filipines i es quedaba sense
cap dels territoris del seu antic imperi colonial.

Les conseqüències del desastre de 1898

El desastre del 98 va significar el final del sistema de la restauració tal com havia dissenyat
Cánovas del castillo i el sorgiment d’una nova generació de polítics intel·lectuals i
empresaris que van intentar aplicar una política regeneracionista, perquè no va aconseguir
implantar les profundes reformes anunciades si no que es va limitar a deixar que el sistema
continues funcionant amb uns canvis mínims.

La crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va causar un fort
impacte psicològic entre la ciutadania aquesta derrota provoca una gran frustració en la
societat i en la classe política en un moment en el que les principals potències mundials
estaven construint extensos imperis colonials a més la prensa extranjera retratava a
Espanya com una nació moribunda amb un exèrcit ineficaç, un sistema polític corrupte i uns
polítics incompetents una visió que era compartida per l'opinió pública.

Els partits polítics de la restauració

Partits dins del sistema canovista:

● el partit liberal conservador liderat per antonio Cánovas del castillo i també per
Manuel Sivela
● partit liberal fusionista liderat per Práxedes Mateo Sagasta i Montero Rios

Partit fora del sistema canovista:

Republicans:
● Partit posibilista liderat per Castelar
● Partit progresista liderat per Ruiz Zorrilla
● partit unitari liderat per Nicolás Salmerón
● Partit federal liderat per Pi i Maragall
Ultracatolics:
● Partit carlí liderat per Carles VII
● Partit integrista liderat per Ramon Nocedal
● Partit Unión católica liderat per Alejandro Pidal.

Nacionalistes:
 ● Lliga regionalista liderat per Enric Prat de la Riba
● Partit Nacionalista Vasc liderat per Sabino Arana.
Socialistes:
● Partit Socialista Obrer liderat per Pablo Esglèsias.

El moviment obrer Espanyol fins a final del segle XIX

Anarquisme: l’any 1891 la secció espanyola de la internacional anarquista canvia el seu

nom i passa anomenarse federació de treballadors de la regió espanyola.

Aquesta nova federació tindra la seva més gran implantació entre els jornalers d'Andalusia i
els obrers de Catalunya i anirà el seu nombre d'afiliats així com desenvolupant una acció
sindical de caràcter reivindicatiu.

Els desacords interns i la repressió constant de les autoritats van afavorir que una part de
l’anarquisme declara tendencia bakuninista obtés per l’acció directa i autoritzes grups
autonoms rebolucionaris amb l’objectiu de atentar contra els fonaments del capitalisme
(estat, església i burgesia).

Durant l’etapa 1893 - 1897 es van produir actes de violència per part d’aquests grups
anarquistes com seran els atentats contra Antonio Cánovas del Castillo i el general Martínez
Campos. També realitzaran atemptats com el llançament de bombes en el teatre del Liceu
de Barcelona o el llançament de bombes contra la procesor del Corpus Christi també a
Barcelona. Els atemptats i les revoltes anarquistes van ser seguides per una gran repressió
per part de les autoritats i van provocar una espiral de violencia basada en la dinàmica
acció-repressió.

El moment clau d’aquesta espiral van ser els anomenats PROCESSOS DE MONTJUÏC
1897, en el quals seran condemnats a mort 5 anarquistes. El creixent nombre d’atemptats
va aprofundir la divisió de l’anarquisme entre els partidaris de l'acció directa i els que
optaven per una acció reivindicativa de masses. Així amplis grups de obrers es van
manifestar en contra del terrorisme i van defensar la necessitat de fundar una organització
de carácter sindical. Aquesta reivindicació va començar a donar els seus fruits amb la
creació del sindicat de ideologia anarquista “la solidaritat obrera 1907” i més tard l’any 1910
amb la fundació de la “CNT” (confederació nacional del treball).

Socialisme: L’any 1879 a Madrid Pablo Iglesias funda el Partit Socialista Obrer Espanyol
conegut com PSOE, el nou partit presentaba un programa de ideologia marxista/socialista
que reivindicaba reformes inmediatas com per exemple el dret d'associació, reunió i
manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball
infantil i d’altres mesures de caire social.

El partit l’any 1890 participará activament en les vagues mineres d’Asturies i el País Basc i
en la celebració de l’1 de maig com a jornada de reivindicació obrera.

L’any 1888 el PSOE va celebrar el seu primer congrés a la ciutat de Barcelona on es

fundará el sindicat La Union General de Trabajadores (UGT). La nova organització responia
el model de sindicat de masses que englobaba tots els sectors de la producció i
s’organitzaba en seccions d’oficis a cada localitat.

Per ampliar la seva massa la UGT es va declarar independent de qualsevol organització

política i l’únic requisit d’admissió per els treballadors que és vulguessin afiliar era respectar
el reglament dels sindicats. El programa tenia un caràcter reivindicatiu que cercaba millores
en les condicions laborals dels obrers i defensava la negociació col·lectiva sense renunciar
a la vaga quan fos necessari.

El catalanisme finals del segle XIX / principis del segle XX

Els orígens del catalanisme

Els orígens del catalanisme polític cal anar a buscar-los al primer i segon terç de segle xix i
en dos àmbits diferents la cultura amb la Renaixença i el polític amb el republicanisme
federal. Pel que fa el moviment cultural la renaixença sorgeix a la dècada del 1830 amb
l’objectiu de reivindicar el català com a llengua de cultura i literatura i això es produeix degut
a que el català va anar desapareixent durant tot el segle XVIII i XIX per la prohibició del
estat central d’utilitzar el català en l'administració i en l’ensenyament quedant reduït a la
parla quotidiana dins l'àmbit familiar.

L’any 1859 dins del context de recuperació de la llengua catalana es va promoure la

restauració dels Jocs Florals que es tractava d’un concurs literari on es premiaven textos
escrits en català, aquest certamen va contribuir notablement a la recuperació del català com
a llengua de prestigi i a l’hora va donar a conèixer als seus escriptors més importants com
Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà.

Perquè el que fa als precedents politis el catalanisme cal buscarlos en tot un seguit de
moviment populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador de l’estat
espanyol el primer d’aquests moviments que va aconseguir un gran suport popular va ser el
republicanisme federal que es tractava d’un moviment de carácter progresista i amb un fort
component anticentralista el qual defensava l'organització federal de l'estat espanyol
Francesc Pi i Margall, Ildefons Cerdà i Josep Claver, van ser alguns dels seus dirigents més
destacats.

Valentí almirall i el centre català

Valentí almirall va ser una figura cap dalt amb la definició del Catalanisme polític del qual ha
estat considerat un dels principals impulsors Almirall va ser un dels dirigents federals més
destacats però va trencar amb Pi i Margall i es va decidir a impulsar una acció política
especificament catalana i al marge dels partits d'àmbit estatal.

L’any 1880 va promoure el primer congrés catalanista que pretenia aplegar tendencies
diverses del teixit associatiu i polític Català en aquest congrés valentí Almirall va explicar la
necessitat que el catalanisme superès la formulació literaria i cultural i pases a interesar-se
per les millores materials del país això significava fer política. Amb aquesta idea es va
aprovar la creació del Centre Català l’any 1882 aquesta entitat serà l'encarregada de
desenvolupar un programa pròpiament català i reivindicatiu.

Al Centre Català va denunciar al bipartidisme de la restauració i va fer una crida als polítics
catalans perquè abandonessín els partits dinàstics i s’impliquesin en organitzacions
estrictaments catalanes, L’any 1885 el centre català va convocar un meeting a l’edifici a la
llotja de barcelona en que van participar organitzacions econòmiques de la burgesia
institucions culturals i altres entitats de caràcter catalanista en aquesta ocasió es va redactar
un document anomenat Memorial de Greuges que va ser presentat al rei alfons XII
constituint al primer manifest polític unitari del catalanisme.

El memorial de Greuges denuncia del centralisme i demanava al dret a impulsar la vida

regional i defensar al proteccionisme i al dret civil català la s’obtada mort d’Alfons XII al 1885
va limitar l'eficàcia al document però el seu impacte a Madrid va ser notable, aquest
memorial servirà per aproximar el moviment catalanista a la burgesia. L’any 1886 Valentí
Almirall va publicar “Lo Catalanisme” on establia las bases ideològiques del catalanisme
progresista també va intentar fundar una organització política que tinguès la capacitat de
intervenir en les eleccions però va fracassar per la manca de suports l’any 1887 el Centre
Català va patir una divisió de la qual va néixer la lliga catalana que tenia un caràcter més
conservador que el projecte de Valentí Almirall finalment al 1888 el centre català acabarà
desapareixent

La formació de la unió catalanista i les Bases de Manresa

La campaña contra el projecte de codi civil unitari per tot l’estat espanyol va mostrar la
necessitat d’organitzar-se millor i es va proposar la fundació d’una nova entitat que
coordines tots els grups catalanistes comarcals. Amb aquesta finalitat l’any 1891 és va
fundar la UNIÓ CATALANISTA que era una federació de totes les organitzacions
catalanistes amb la finalitat de realitzar un projecte comú per a tots.

La nova organització va tenir un paper important en el despertar de la conciencia catalanista

arreu de catalunya. Un dels primers actes de la unió catalanista va ser la celebració a
Manresa l’any 1892 d’una assemblea de delegats amb l’objectiu de aprobar un programa
polític de caire catalanista i conjunt. Aquest document va rebre el nom de “Bases per a la
constitució general Catalana” conegut popularment com a Bases de Manresa i on es
compliava els principis del catalanisme polític.

Les bases s'estructuraven en 17 articles i definien un poder regional que reposaban en la

plena sobirania catalana. Les competències del govern central quedaven molt limitades i s’hi
atorgaven competencies: el poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre
públic, etc… També és proclamava la oficialitat de la llengua catalana i el cervell militar
passava a ser voluntari. S’establia el restabliment de antigues institucions medievals com la
audiencia reial i les corts i la vinculació de catalunya amb la resta d'espanya és faria per
mitjà d’un pacte entre aquestes institucions i la corona.

El catalanisme conservador/tradicionalisme
Durant la implantació de l’estat liberal bona part de la política va quedar en mans de
burgesos i classes benestants per la seva banda el clero català va veure com una bona part
dels seus sacerdots van abandonar les directius estrictes del vaticà que donaven ple suport
a Alfons XII i van optar per fundar un moviment cultural i intel·lectual amb epicentre a la
ciutat de Vic i conegut amb el nom de Vigatanisme. La tradició Vigatana la va liderar el vispe
de Vic Josep Torres I Bages un ferm defensor del catalanisme d'arrels cristianes.

Torres I Bages l’any 1892 va publicar el llibre “La tradició Catalana” on defensava que
l’esperit català reposava en la familia, en la propietat i en la religió. Alhora proposava la
planificació d’un canvi social i presentava una edat mitjana idealitzada com a model de
valors regionals per Catalunya la qual la volia allunyada de l’acció política de l’estat liberal.

La fundació de la lliga racionalista

L’any 1899 de la naofracás del projecte regeneracionista del govern espanyol els dirigents
de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona van optar per crear un grup
polític anomenat La Unió regionalista. En paral·lel un grup d’intel·lectuals provinents del diari
la veu de Catalunya van fundar un altre grup polític anomenat el Centre Nacional Català.

L’any 1901 la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van arribar a un acord per
presentar una candidatura unitària a les eleccions generals. La candidatura catalanista és
va imposar a Barcelona i va aconseguir 4 diputats. Aquesta victòria va afavorir la fusió entre
els dos grups polítics naixent el partit anomenat La Lliga Regionalista.

A partir d’aquest moment el joc polític de Catalunya ja no pasaria pel binomit entre Partit
Conservador i Partit Liberal si no que la hegemonía electoral serà disputada entre partits
Catalanistas i en menor mesura Partits Republicans.

La lliga regionalista va ser la primera formació política moderna de l’estat espanyol ja que
trencará el monopoli de les classes benestants i és dotara d’una organització moderna i
eficaç amb la introducció de conceptes com afiliats, seus electorals, secretariat electoral,
publicacions de partit, etc…

El màxim recolzament el tindran entre els industrials, propietaris agraris i professionals i

comercials de Barcelona. El seu programa polític lluitava contra el corrupte i ineficaç
sistema centralista de la restauració i apostava per aconseguir un règim autonòmic i
d’autogovern per Catalunya.

Els seus dos màxims representants seran: Enric Prat de la Riba com a principal responsable
polític a Catalunya i Francesc Cambó que va esdevenir portaveu dels interessos catalans a
Madrid.

La solidaritat catalana
Neix l’any 1906 com una coalició electoral que aplegava totes les forces catalanes amb
l’objectiu de presentarse units a les eleccions del 1907.

El programa comú de la solidaritat catalana anomenat el programa del tívoli defensava la

derogació de la recent aprovada llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar catalunya
òrgans d'autogovern.

La victoria a les eleccions de la cualisió va ser molt amplia aconseguint 41 dels 44 escons
en joc. Les creixents discrepancies dintre de la cualisió van provocar que despres de la
setmana tràgica l’any 1909 no és redites mai més (no es tornarà a fer).

La mancomunitat de catalunya

Amb la voluntat de dotar catalunya d'òrgans del govern propis la diputació de barcelona va
promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions provincials catalanes.

El president del govern espanyol José canalejas del partit liberal es va comprometre a tirar
endavant el projecte de mancomunitats. Despres d’un seguit de debats i discussions la
mancomunitat de catalunya és va constituir els 6 d’abril del 1914 amb Enric Prat de la Riba
com a president.

Aquesta constituia la unió de les quatre diputacions provincials catalanes per a fins
merament administratius. No va haver-hi en cap moment sessió de noves competències de
govern ni modificación presupuestaria (que no tenen competències de govern i el
pressupost és el mateix).

L’any 1917 degut a la mort de Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch asumirá la
presidencia. La mancomunitat troba el seu principal problema en el pressupost ja que no
disposa de recursos propis fora de les aportacions de cada una de les diputacions. Fet que
obliga a recorrer el crèdit i a l’endeutament. Malgrat això la mancomunitat actuarà amb
mandelitat de govern i realitzarà una tasca de modernització exemplar que permet iniciar
una etapa de construcció de noves infraestructures de gran relevancia com per exemple la
electrificació de catalunya, l'expansió de la xarxa telefònica o els plans de millora de la xarxa
viària. També serà important la tasca a nivell cultural amb la creació de la red de
biblioteques públiques i l'encàrrec a Pompeu Fabra del diccionari general de la llengua
catalana.

Finalment l’any 1925 tot i la tasca de vertebració del país així com l’organització dels seus
sector bàsics i haver mostrat un grau deficiència enorme la mancomunitat de catalunya serà
clausurada per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera.