La crisi del govern reformista i la reorganització de les dretes

CRISI PROVOCADA PER:

● Forta resistència de les classes benestants

● Reformes lentes, insuficients
● Augment de la conflictivitat social, vagues.
● Problema en l’economia espanyola, crisi econòmica mundial del 19129.
● 1933 va ser un any complicat per al Govern Azaña. Va començar amb una insurrecció
anarquista, que va desembocar en la matança de Casas Viejas i va minar la credibilitat
republicana.
● Va ser, també, l’any del sorgiment del feixisme espanyol, al compàs de les notícies que
arribaven de la destrucció de la República de Weimar a Alemanya per part de Hitler i els
nazis.

● Enfrontaments tràgics: l’11 de gener de 1933, a CASAS VIEJAS, una petita localitat de dos mil
habitants de la província de Jerez, un grup de pagesos afiliats a la CNT va assaltar un quarter
de la Guàrdia Civil per robar-ne les armes. Unes hores després, el capità Rojas, amb
quaranta guàrdies d’assalt, a qui el director general de Seguretat havia ordenat que es
traslladés des de Jerez per acabar amb la insurrecció i “abrir fuego sin piedad contra todos
los que dispararan contra las tropas”. Rojas va continuar amb la cerca de responsables. Va
enviar tres patrulles a registrar cases, acompanyats pels dos guàrdies civils del quarter de
Casas Viejas. Només començar, van matar un vell de 75 anys que cridava “¡No disparéis! ¡Yo
no soy anarquista!”. En van detenir uns altres dotze, dels quals només un havia pres part en
la insurrecció. El capità Rojas, que havia estat bevent conyac a la taverna, va començar el
tiroteig, seguit per altres guàrdies. Van assassinar els dotze civils. Poc després van abandonar
el poble. La massacre havia acabat. Dinou homes, dues dones i un nen van morir. Tres
guàrdies també. La Segona República ja tenia la seva tragèdia. (cal interpretar la insurrecció i
les conseqüències, no explicar els fets)

● Resposta d’ Azaña als fets de Casas Viejas. El Govern, disposat a sobreviure a les crítiques
que des de l’esquerra i la dreta se li feien per l’extrema crueltat amb què s’havia reprimit la
insurrecció, va eludir responsabilitats. “No se encontrará un atisbo de responsabilidad para el
Gobierno”, va declarar Azaña en un discurs a Corts el 2 de febrer de 1933. “En Casas Viejas
no ha ocurrido, que sepamos, sino lo que tenía que ocurrir. Se produce un alzamiento en
Casas Viejas, con el emblema que han llevado al cerebro de la clase baja trabajadora
española de los pueblos sin instrucción y sin trabajo, con el emblema del comunismo
libertario, y se levantan unas docenas de hombres enarbolando esa bandera del comunismo
libertario, y se hacen fuertes, y agreden a la Guardia Civil, y causan víctimas a la Guardia Civil.
¿Qué iba a hacer el Gobierno?”

● La Sanjurjada: un cop d’Estat fracassat . El malestar de l’exèrcit per la reforma militar

d’Azaña era evident ja des de l’estiu de 1931. A primeres hores del dia 10, un grup de militars
i civils armats van intentar prendre el Ministeri de la Guerra i el Palacio de Comunicaciones a
Madrid. Diverses unitats de la Guardia Civil i d’Assalt van neutralitzar la rebel·lió, en la qual
 van morir nou insurrectes. Així va acabar el que després es va conèixer com la “sanjurjada”,
la primera insurrecció militar contra la República, poc més d’un any després de la seva
proclamació.

● La reorganització de la dreta. La dreta autoritària. El triomf de Hitler a Alemanya (1933) va

captar l’interès de molts ultradretans que, sense saber encara massa del feixisme, van veure
en l’exemple dels nazis un bon model per acabar amb la República. A Espanya, no obstant
això, qualsevol projecte feixista que aspirés a germinar havia de comptar amb els monàrquics
i amb els catòlics. Aquest va ser el camí que va conduir a la fundació de Falange Española
(FE). José Antonio Primo de Rivera, fill del difunt dictador, va ser el vincle d’unió entre
l’autoritarisme monàrquic i les propostes feixistes amb segell italià.
● A principis de 1934, falangistes i jonsistes es van fusionar en la Falange Española de las JONS,
que es va mantenir, fins a la primavera de 1936, com una organització minúscula, amb uns
pocs milers d’afiliats, que cercava suport financer entre els monàrquics i la Itàlia feixista
sense gaire èxit. Els seus intents d’imitar els models feixista i nazi van fracassar fins que la
seva gran oportunitat va arribar amb la violenta guerra civil. Mentrestant, però, els seus
militars, integrats en grups paramilitars d’acció (las camisas azules), es van enfrontar amb
els líders del moviment obrer i dels partits esquerrans, i van crear el desordre necessari
perquè semblés que la situació era cada cop més insostenible.

● Niceto Alcalà Zamora va retirar la seva confiança al govern republicanosocialista (Azaña, va

nomenar a Diego Martínez Barrio president del nou gabinet, va dissoldre el Parlament i va
convocar eleccions el 19 de novembre de 1933. )

EL BIENNI CONSERVADOR (DESEMBRE 1933 – FEBRER 1936)

BIENNI CONTRARREFORMISTA, BIENNI RADICAL-CEDISTA, BIENNI NEGRE

● Per què la dreta, havent aconseguit quasi els mateixos vots que l’esquerra, va sumar el doble
de diputats?
Perquè van formar una única candidatura en moltes circumscripcions electorals, mentre que
les esquerres es van presentar per separat. La mobilització conservadora va aconseguir
concentrar tot el vot, mentre que el vot de l’esquerra es va dispersar en molts partits.
● La composició de les Corts que va sorgir de les eleccions no tenia res a veure amb la del
1931. La CEDA(Gil Robles) va ser el partit més votat i va obtenir 115 escons. Els radicals
(Partit Radical- Lerroux) van aconseguir 104 diputats, però després de dos anys d’oposició, el
partit només havia guanyat deu diputats respecte de les eleccions a Corts Constituents.

● Alcalá Zamora va demanar a Lerroux que formés un Govern “puramente republicano”, de

centre, en què no estiguessin ni els republicans d’esquerra,
● L’estratègia de la CEDA, per la seva banda, consistia en col·laborar(suport parlamentari)
primer amb els radicals al Parlament, entrar després al Govern i passar finalment a
presidir-lo.

LÍNIES POLÍTIQUES DEL GOVERN CONSERVADOR:

 ● FRE A LES MESURES DE SEPARACIÓ ESGLÉSIA-ESTAT. Un dels primers objectius de la dreta no
republicana va ser impedir que s’apliqués la Llei de Congregacions Religioses, aprovada el
juny de 1933. La llei va quedar derogada, els col·legis catòlics van seguir funcionant amb
normalitat, es va iniciar una ronda de contactes amb el Vaticà per signar un nou concordat i
es van restablir, parcialment, els béns del clero. Els efectes de la llei més anticlerical
quedaven congelats. Dotació d’un pressupost de culte i clergat.

● S’ATURA LA REFORMA AGRÀRIA. Una de les grans obsessions del terratinents era revisar la
reforma agrària. Així doncs, el Govern va aturar les expropiacions planificades i va decretar el
retorn de terres a alguns nobles; s’anul·la la cessió de propietats mal conreades; se suspenen
les lleis i els decrets relacionats amb les millores laborals i salarials dels pagesos. El 1935 es
va retallar el pressupost de l’Instituto de Reforma Agraria (IRA), que en suposava la seva
paralització definitiva.

● AMNISTIA PER ALS MILITARS SUBLEVATS AMB SANJURJO. Tot i que Lerroux no es va atrevir
a modificar la reforma militar empresa pel mateix Azaña, el Govern va portar a les Corts la
discussió d’una àmplia amnistia per als implicats en el cop d’Estat fracassat de l’agost del
1932, i especialment per al general Sanjurjo

● FRE AL PROJECTE D’ESTATUT DEL PAIS BASC- INTENT DE RETALLADA DE L’AUTONOMIA

CATALANA. A nivell de la reforma territorial, la tramitació de l’Estatut basc va quedar
completament paralitzada i les relacions entre la Generalitat i el Govern republicà van ser
molt tenses. Els traspassos de les competències que fixava l’Estatut es van paralitzar i
l’exercici de l’autogovern a Catalunya va esdevenir cada vegada més difícil. L’autonomia
catalana caminava cap a un atzucac. A més a més, el 25 de desembre de 1933 havia mort
Francesc Macià, que havia sigut l’element aglutinador d’ERC i un referent respectat i estimat
pel conjunt de la societat catalana. El seu funeral va ser el més popular i seguit a la història
de Catalunya. El detonant de la tensió entre Generalitat i Govern central, però, seria
l’aprovació al Parlament de Catalunya de les Llei de Contractes de Conreu.

● EN MATÈRIA D’EDUCACIÓ_ REDUCCIÓ DEL PRESSUPOST

● MESURES DESTINADES A REFORÇAR L’ORDRE PÚBLIC I A LA REPRESSIÓ DE LES ACTIVITATS

SINDICALS.

● PROJECTE DE REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ REPUBLICANA DE 1931.

● EL CONFLICTE RABASSAIRE I LA TENSIÓ GENERALITAT-GOVERN DE LA REPÚBLICA:

*LLEI DE CONTRACTES DE CONREU (PISSARRA)

● A finals de març, el Parlament català va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, promulgada

per Lluís Companys el 14 d’abril, amb la intenció d’afavorir els rabassaires, els arrendataris i
 bracers del sector vinícola estretament lligats a ERC, els quals podrien comprar la terra que
haguessin treballat durant 18 anys.

● La Llei convertia el contracte de rabassa morta en cens emfitèutic, donava a l’arrendatari el

dret a comprar la terra i creava un tribunal arbitral format paritàriament per propietaris i per
pagesos; fixava la durada mínima de l’arrendament en sis anys; el propietari només podia
anul·lar el contracte si anava ell mateix a cultivar la terra durant sis anys; la renda anual no
podia ser superior al 4 per cent del preu de la terra.

● En promulgar-se la llei, els diputats de la Lliga van abandonar els seus escons al Parlament
per mostrar el seu rebuig. L’Institut Agrari Català de Sant Isidre, l’organització de propietaris
agraris de Catalunya, amb el suport de la Lliga Catalana i de les organitzacions patronals, va
recórrer la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, entenent que el Parlament català i el
Govern de la Generalitat no tenien competències per legislar en aquesta matèria. El 8 de
juny, el Tribunal va declarar la llei anticonstitucional. Quatre dies després el Parlament català
ratificava la Llei de Contractes punt per punt sense cap esmena.

● CONSEQÜÈNCIES D’AQUESTES LÍNIES POLÍTIQUES:

1. RADICALITZACIÓ DEL PSOE I DE LA UGT. El sector radical del PSOE i els anarquistes van
declarar una guerra contra el nou govern conservador que es va materialitzar en
vagues i conflictes socials.
2. La CEDA va endurir les seves posicions i va reclamar una acció més contundent en
matèria d’ordre públic, va amenaçar amb la retirada del seu suport parlamentari.
3. Els radicals sabien que sense la CEDA no podien continuar al Govern, Alcalá Zamora, que
no volia dissoldre les Corts ja que la Constitució només li ho permetia en dues ocasions,
va accedir a la proposta de la dreta no republicana i va encarregar a Lerroux la formació
d’un nou Govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA (Agricultura, Justícia i
Treball).
4. La dreta no republicana passava a governar la República amb el més històric dels partits
republicans: el Partido Radical.
5. Els socialistes van declarar la seva revolució i Companys va cridar a constituir un govern
provisional de la República amb els partits d’esquerra espanyols a Catalunya per salvar el
sentit original de la República. Revolució i rebel·lió, octubre de 1934 marcava el punt
d’inflexió del règim republicà ja que després d’aquest mes ja res seria igual. La violència
es convertia en una extensió més de la vida política.

● LA REVOLUCIÓ, TAL I COM L’HAVIA PLANEJAT EL COMITÈ REVOLUCIONARI SOCIALISTA,

HAVIA DE COMENÇAR AMB UNA VAGA GENERAL A LES PRINCIPALS CIUTATS I CENTRES
INDUSTRIALS, SECUNDADA PER SECTORS AFINS DE LES FORCES ARMADES. Hi va haver
vagues importants a Madrid, Sevilla, Còrdova, València, Barcelona i Saragossa, amb conats
d’insurrecció armada en algunes localitats de la província de Saragossa. A la zona minera de
l’oest de Bilbao, l’exèrcit i la Guàrdia Civil van combatre durant unes hores amb els
insurrectes. En cap lloc, però, els soldats van sortir de les casernes a secundar la revolució i
 l’aixecament armat va quedar reduït a Astúries, tot i que la rebel·lió del Govern de la
Generalitat contra el poder central va tenir també un fort impacte polític.

FETS D’OCTUBRE DEL 1934

● La vaga general va començar a Catalunya el dia 5 d’octubre sense el suport de la CNT, malgrat
alguns grups anarquistes dispersos.

● A primeres hores del matí del 6 d’octubre forces addictes de la Generalitat ocupen llocs
estratègics de la ciutat. Els militants dels partits i sindicats d’esquerra estan concentrats en
els locals de les seves organitzacions esperant ordres i armes.

● El president Companys va anunciar que el Govern de la Generalitat trencava tota relació amb
“les institucions falsejades”,(DOC. 1) com havien fet ja tots els partits republicans d’esquerra
en conèixer-se l’entrada al Govern de la CEDA, i proclamava “l’Estat Català dins la República
Federal espanyola” com una mesura contra les “forces monarquitzants i feixistes [...] que
havien assaltat el poder”. Convidava, a més, al “Govern provisional de la República”, és a dir,
a les forces republicanes i socialistes que l’havien configurat a l’abril de 1931, a establir-se a
Catalunya.

● el general Domènec Batet, cap de la guarnició militar de Barcelona, i, després de parlar amb
Madrid, va declarar l’Estat de guerra i va ocupar la ciutat (DOC. 2). A primeres hores del matí
del dia següent, va situar les tropes davant del Palau de la Generalitat i després d’una petita
resistència i canoneig, el Govern català es va rendir.

● A un quart de set del matí les tropes entren al Palau de la Generalitat, on Companys es fa
responsable de tot. Queda detingut, amb el seu govern i amb alguns diputats (DOC. 3).
També l’Ajuntament és ocupat immediatament i detinguts l’alcalde Pi i Sunyer i els regidors
de l’Esquerra que li feien costat. Tots els presos van ser portats al vaixell Uruguay, ancorat al
port, que els faria de presó provisional. La rebel·lió fracassada va costar la mort a 46
persones: 8 soldats i 38 civils.

● Poques hores després de la rendició, el coronel Francisco Jiménez Arenas era nomenat
governador de Catalunya i president accidental de la Generalitat. L’exèrcit ocupa el local del
Parlament de Catalunya.

● És suspès l’Estatut(DOC. 4) .

● El 10 d’octubre de 1934 van començar els consells de guerra: Pérez Farràs i Frederic Escofet
van ser condemnats a mort, però indultats. El Tribunal de Garanties Constitucionals jutjaria
el president i el Govern de la Generalitat, que serien condemnats a trenta anys de presidi.

● Context històric: FRONT POPULAR . 1936: Anul·lació de la suspensió de l’Estatut d’Autonomia

i amnistia presos polítics (DOC. 5-6)
 LA REVOLUCIÓ D’ASTÚRIES

● El que va ocórrer a Astúries, en canvi, amb una violència revolucionària i una brutal
repressió posterior fins aleshores desconegudes a Espanya, va ser una cosa molt diferent. Va
ser un autèntic conat de revolució social: OCTUBRE DE 1934, L’OCTUBRE ROIG.

● A Astúries, L’ALIANÇA OBRERA, l’única que va aconseguir agrupar les forces de la UGT, la CNT
i dels comunistes, havia organitzat o secundat importants mobilitzacions els mesos anteriors,
amb diverses vagues generals des de febrer a octubre a les conques mineres.

● El moviment s’havia armat, amb el robatori d’armes, fusells, metralladores i cartutxos de

dinamita. Aquestes municions no eren suficients per derrotar les forces de seguretat i de
l’exèrcit, però eren suficients per llançar a milers de militants en una lluita contra els guàrdies
civils concentrats a les guarnicions de les quals s’esperava obtenir noves armes.

● La planificació armada dels insurrectes va ser duta a terme per les Juventudes Socialistas i
per grups anarquistes que van crear escamots paramilitars de combat.

● La insurrecció va començar la nit del 5 al 6 d’octubre quan milers de militants de les

organitzacions sindicals van ocupar les casernes de la Guàrdia Civil de la conca minera;

● van controlar Avilés i Gijón, es van apoderar de la fàbrica de canons de Trubia i van arribar a
ocupar el centre d’Oviedo

● Es va posar en marxa un ràpid control dels serveis públics i del transport, de proveïment de
les localitats assetjades; en alguns llocs es va arribar a suprimir la moneda oficial i van
aparèixer les primeres manifestacions de violència contra propietaris, gent d’ordre i el clero.

● La posterior repressió duta a terme per l’exèrcit i la Guàrdia Civil va ser duríssima, d’escarni
exemplar, i milers de socialistes i anarcosindicalistes van omplir les presons de tot Espanya.
Però l’Església i la premsa catòlica es van dedicar a recordar constantment les atrocitats
patides pels seus màrtirs, apel·lant al càstig exemplar i a la repressió com a únic remei contra
la revolució. Aquesta ceguesa de l’Església en l’àmbit social és el que lamentava el canonge
Maximiliano Arboleya, bon coneixedor del món obrer asturià, en una carta: “Nadie,
absolutamente nadie, se para a preguntar si este atroz movimiento criminal revolucionario
de 50.000 hombres no tiene más explicación que la consabida malsana propaganda
socialista; nadie piensa en que también puede haber tremenda responsabilidad por nuestra
parte”. Entre els miners i pobladors dels suburbis industrials de les grans ciutats, l’Església
catòlica apareixia identificada amb el capitalisme “opressor” i els sindicats catòlics tenien
com a única finalitat la defensa de l’Església i del capitalisme.

● Per sufocar la rebel·lió, el Govern va haver de recórrer a la Legión i a les tropes regulars del
Marroc. El ministre de la Guerra, el radical Diego Hidalgo, va escollir el general Francisco
Franco.
● El comitè revolucionari va ordenar el replegament cap a les muntanyes, tot i que hi va haver
grups de miners armats que es van negar a obeir i que van mantenir combats pels carrers
entre el 14 i el 17.

● El dia 18, Belarmino Tomás, president del comitè revolucionari, va negociar amb López
Ochoa la rendició.

● En front de la violència revolucionària, hi va haver també execucions sumàries sota la Llei

marcial. El balanç més aproximat de víctimes dóna 1.100 morts entre els qui van donar
suport a la insurrecció, uns 2.000 ferits i uns 300 morts dels cossos de seguretat i de l’exèrcit.
En la repressió més immediata, centenars de presoners van ser sotmesos a pallisses i a
tortures.

● Amb aquesta insurrecció, els socialistes van demostrar el seu repudi cap al sistema
institucional representatiu, com ho havien fet els anarquistes prèviament.

● L’aparició de Falange Española, la pujada de Hitler al poder, l’agressivitat verbal de Gil Robles
amb continues declaracions contra la democràcia i a favor del “concepte totalitari de l’Estat”
i les clares demostracions feixistes de les Juventudes de Acción Popular (JAP) van mobilitzar
el moviment obrer que es va llençar a enfrontaments polítics violents; uns enfrontaments
que havien estat absents durant els primers anys de República.

● Després d’octubre, l’esquerra va intentar restablir l’activitat política democràtica, vèncer la

dreta a les urnes i superar les conseqüències de les insurreccions.
● La CEDA va créixer en influència, va defensar la repressió fins a les últimes conseqüències

CRISI BIENNI RADICAL- CEDISTA

● Durant el 1935, la política del Govern radical-cedista es va fer encara més reaccionària.
1. Es va paralitzar definitivament la reforma agrària,
2. es va reduir el pressupost en educació
3. José María Gil-Robles va ser nomenat ministre de Defensa i es van nomenar militars
antirepublicans per ocupar càrrecs de responsabilitat (el general Franco va ser
nomenat cap de l’Estat Major), i hi va haver una política d’acostament diplomàtic
amb l’Alemanya nazi.
4. La divisió entre radicals i cedistes, però, es produiria en motiu d’un projecte de
reforma de la constitució (juliol de 1935). La CEDA volia modificar els articles sobre la
relació entre l’Estat i l’Església, anul·lar la descentralització de l’Estat i il·legalitzar el
divorci, mentre que els radicals es negaven a retocar els articles religiosos. Per la
seva banda, el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora exigiria a l’executiu el
compliment i el respecte cap a les autonomies, que quedava recollit a la constitució
del 1931.

● La tensió dins del Govern esclataria la tardor del 1935, quan el Partido Radical es va veure
afectat per un seguit d’escàndols de corrupció (el cas de l’Estraperlo i el cas Nombela, de
soborns i de malversació de fons).
 ● Quan al Congrés es va obrir una comissió d’investigació parlamentària, el Govern de
Lerroux va dimitir.

● Davant la dimissió de Lerroux, José María Gil-Robles va intentar ser nomenat president i
formar un nou Govern amb membres de la CEDA.

● ALCALÁ-ZAMORA, PERÒ, S’HI VA OPOSAR ROTUNDAMENT, VA DISSOLDRE LES CORTS I VA

CONVOCAR ELECCIONS PER AL FEBRER DEL 1936.
1. Les eleccions es van celebrar en un clima de gran polarització política i social, i el to
de la campanya va estar molt radicalitzat. La repressió contra les esquerres durant el
bienni conservador va propiciar la unió de les seves forces en una gran coalició.
2. El multipartidisme anterior va desaparèixer i es van conformar DOS BLOCS
ANTAGÒNICS: EL FRONT POPULAR (a nivell català va ser el Front d’Esquerres) I EL
BLOQUE NACIONAL (a nivell català va ser el Front Català d’Ordre). El nom de Front
Popular es va adoptar dels governs que s’estaven configurant a Europa per crear un
front unitari per tal de frenar l’ascens dels feixismes i dels autoritarismes.

EL FRONT POPULAR :
● Estava integrat pels republicans d’esquerra, els socialistes i els comunistes.
● El programa electoral de les esquerres era reformista, amb la intenció de recuperar les
polítiques progressistes del Govern Azaña, però amb la voluntat de dur-les a terme de forma
més decidida per no fer caure en la decepció als sectors més revolucionaris.
● El Front Popular prometia UNA ÀMPLIA AMNISTIA per als presos de la revolució d’Astúries i
dels fets d’octubre, el restabliment de l’autonomia catalana, la restitució del Govern de la
Generalitat i de la Llei de Contractes de Conreu, i la recuperació dels avenços polítics i socials
obtinguts durant el primer bienni.

LES DRETES, PER LA SEVA BANDA, VAN ERIGIR-SE COM:

● el fre a la revolució, i defensaven la necessitat de garantir l’ordre social i defensar el
catolicisme.
● Per dur a terme el seu programa van prometre una reforma de la constitució de 1931.
● El Bloque Nacional estava constituït principalment per la CEDA, els monàrquics (alfonsins i
carlins) i els republicans de dreta.
● Falange va decidir presentar-se en solitari.

La participació a les eleccions va ser la més elevada de les celebrades anteriorment, amb un 72%
del cens. L’alta participació es pot explicar per la transcendència de les polítiques que hi havia en joc,
per la polarització social, i perquè aquest cop la CNT no va defensar l’abstenció. A diferència de les
eleccions anteriors (novembre de 1933), on la CNT, desencantada per les reformes d’Azaña, havia
demanat l’abstenció, ara la situació era molt diferent. Els anarquistes tenien milers de simpatitzants
empresonats pels fets d’octubre i sabien que la victòria de les esquerres comportaria la seva sortida
de la presó.
 EL FRONT POPULAR (febrer a juliol 1936)

● El resultat de les eleccions va mostrar una clara victòria de les esquerres

● El Front Popular obtenia 271 diputats, mentre que les dretes n’obtenien 184.
● A Catalunya, el Front d’Esquerres s’imposava per 41 diputats a 13 diputats del Front Català
d’Ordre (Lliga Catalana i carlins, principalment).
● LÍNIES POLÍTIQUES DEL FRONT POPULAR:

1. Es decretava l’amnistia per a tots els presos polítics

2. i el 26 de febrer es restablia el govern de la Generalitat de Catalunya.
3. El 7 d’abril, Niceto Alcalá-Zamora era destituït com a president de la República i
substituït per Manuel Azaña, que esdevenia per primer cop cap de l’Estat.
Les esquerres no perdonaven a Alcalá-Zamora que no hagués dimitit arran de la
repressió desfermada després de la revolució d’octubre;
La CEDA, en canvi, no li perdonava haver impedit que Gil-Robles fos investit president
del Govern després de la caiguda de Lerroux.
L’elecció d’Azaña com a president de la República va ser orquestrada per Largo Caballero,
líder socialista, per inutilitzar el principal actiu (i el més capaç) del republicanisme
reformista. El de cap de l’Estat era un càrrec simbòlic pràcticament buidat de
competències executives. D’aquesta manera, Azaña quedava limitat a funcions
institucionals i donava peu a que la presidència del govern fos ocupada per elements
més revolucionaris.
4. SANTIAGO CASARES QUIROGA SERIA INVESTIT COM A NOU PRESIDENT DEL GOVERN.
5. D’acord amb el que s’havia signat en el programa del Front Popular, el nou Govern va
quedar format exclusivament pels republicans d’esquerres (Izquierda Republicana i
Unión Republicana), mentre que socialistes i comunistes es comprometien a donar-los
suport parlamentari.
6. Amb el nou govern reformista es van accelerar les negociacions per aprovar els estatuts
del País Basc i de Galícia,
7. I ES VAN REPRENDRE LES GRAN REFORMES DEL PRIMER BIENNI. Recuperar el temps
perdut i accelerar l’aplicació d’aquestes reformes va ser, sens dubte, una de les qüestions
prioritàries del nou Govern. Esperançats per les noves perspectives de canvi, els
elements més radicals de la CNT, del PSOE i del PCE van defensar la necessitat d’accions
revolucionàries, de manera que les convocatòries de vagues i les ocupacions de terres es
van multiplicar.
Bona part de les dretes no va acceptar els resultats de les eleccions i es van oposar a les mesures
del Govern. Alguns empresaris van tancar les fàbriques i van expatriar els capitals, l’Església va
llançar ferotges campanyes en contra de la República, una part de l’exèrcit començava a conxorxar-se
i els grups paramilitars de Falange (les camisas azules) van emprendre una campanya d’atemptats i
d’assassinats per estendre un clima de terror.
Imitant les estratègies dels feixistes italians i dels nazis, Falange fomentava el clima d’enfrontament
civil i de crispació política amb el que José Antonio Primo de Rivera va batejar com la “dialéctica de
los puños y las pistolas”.
Els falangistes formaven patrulles armades que atemptaven contra els líders d’esquerra i
que rebentaven els seus actes polítics i sindicals.
 Aquestes accions eren contestades pels anarcosindicalistes en una espiral d’acció i
reacció. D’aquesta manera la violència s’apoderava de les Corts, de la premsa i del carrer;
una violència que ningú no frenava. Les dretes van fer el possible per descriure una
Espanya que es trobava al llindar de l’abisme per defensar, així, la necessitat d’una
intervenció armada que “salvés” el país. El cop d’Estat, però, portava covant-se des de la
mateixa primavera, després de conèixer els resultats electorals.

Durant aquests mesos, la CEDA havia fet un procés d’acostament a les posicions autoritàries que
cada cop es feia més visible en el llenguatge utilitzat i en l’adopció de la salutació feixista i dels
uniformes per part de les joventuts del partit.

El Govern sortit de les eleccions de febrer va fer, durant les primeres setmanes, importants canvis i
trasllats que van afectar a alts comandaments militars de qui se sospitava de formar part d’una
conspiració militar.
Franco va ser substituït com a Cap de l’Estat Major i se’l va destinar a les Illes Canàries. Al general
Goded, director general d’Aeronàutica, se’l va destinar a les Illes Balears i a Emilio Mola se’l va
traslladar a Pamplona. Van ser substituïts per militars republicans o suposadament fidels a la legalitat
republicana, tot i que els esdeveniments van demostrar aviat que aquesta política de trasllats no va
servir per aturar la conspiració i frenar el cop.

L’organització de la conspiració va córrer a càrrec de la Unión Militar Española (UME), una

organització semisecreta i antiesquerrana, que incloïa alguns centenars de caps i d’oficials. El 8 de
març, Franco, Mola, Fanjul, Varela i altres generals es van reunir a Madrid per “acordar un
alzamiento que restableciera el orden en el interior y el prestigio internacional de España”. Els
assistents van acordar que el general Sanjurjo, que vivia a Portugal, liderés la insurrecció.

● El principal protagonista de la trama va ser el general Mola, que es va entrevistar amb els
caps de la rebel·lió i que va dictar, sota el pseudònim de “El Director”, diversos informes,
instruccions i annexos reservats per als comandaments de les divisions.
● Mola defensava la necessitat d’un cop d’Estat seguit una violenta repressió: “Se tendrá en
cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo,
que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los
partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al Movimiento, aplicándose castigos
ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas”.
● La guarnició del Marroc, la més ben dotada i entrenada, va ser la primera en adherir-se al
cop. El 4 de juliol el mallorquí Juan March va acceptar finançar els diners per aconseguir
l’avió, un Dragon Rapide britànic, que hauria de traslladar Franco des de les Canàries cap al
Marroc.

● Els esdeveniments es van accelerar.

● L’ASSASSINAT DE JOSÉ CALVO SOTELO va convèncer els colpistes de la necessitat urgent

d’intervenir i va sumar a la insurrecció a alguns indecisos, que estaven esperant que les coses
estiguessin molt clares per sumar-s’hi.
 ● LA TARDA DEL 12 DE JULIOL, DIVERSOS PISTOLERS D’EXTREMA DRETA VAN ASSASSINAR A
JOSÉ DEL CASTILLO, tinent de la Guàrdia d’Assalt, de coneguda filiació socialista. Unes hores
després, LA MATINADA DEL DIA SEGÜENT,13 DE JULIOL alguns dels companys policies van
anar al domicili de Calvo Sotelo, se’l van endur, el van assassinar i van deixar el seu cadàver al
cementiri de l’Almudena.

Calvo Sotelo, dirigent de Renovación Española, havia mantingut en els mesos anteriors durs
enfrontaments dialèctics a les Corts amb l’esquerra, i el seu assassinat, comès per membres dels
cossos de policia de la República, va causar una lògica indignació entre els seguidors i polítics de la
dreta. El dirigent monàrquic Antonio Goicoechea va dir durant el funeral: “empeñamos solemne
juramento de consagrar nuestra vida a esta triple labor: imitar tu ejemplo, vengar tu muerte y salvar
a España”.

El general Franco, quan va rebre la notícia el matí del 13 de juliol, va dir unes paraules que després
van ser utilitzades pels apologistes del cop d’Estat per justificar la insurrecció (el cop, però, havia
començat a preparar-se al març): “La patria ya cuenta con otro mártir. No se puede esperar más. ¡Es
la señal!”. Al dia següent, el Dragon Rapide va arribar a les Canàries. La tarda del 17 de juliol es van
aixecar al Marroc les guarnicions de Melilla, Tetuan i Ceuta. El 18, de matinada, Franco va firmar la
declaració de l’estat de guerra i es va pronunciar contra el Govern de la República. El 19 de juliol va
arribar a Tetuan. Mentrestant, moltes guarnicions militars de la Península se sumaven al cop. Era el
final de la República en temps de pau.