BLOC TEMÀTIC 2:

Unitat 12: La Guerra Civil (1936-1939)

1. DEL COP D’ESTAT A LA GUERRA CIVIL.

Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que els permetés
apoderar-se dels òrgans de govern, declarar l'Estat de guerra i extingir els signes d'oposició. El cop
militar no va triomfar, i van sorgir dos bàndls que es van enfrontar a una guerra civil.

1.1 L’aixecament militar

• El pronunciament anomenat Alzamiento Nacional es va iniciar el 17 de juliol a Melilla, el dia

18 va arribar al Marroc el general Franco des de Canàries i va prendre el comandament de
l’exèrcit d’Àfrica. Va tenir suport de falangistes, religiosos, CEDA,...

• El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció.

• Malgrat els advertiments, ni Azaña ni el cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures
(el 17 i 18 de juliol) i es va perdre un temps necessari per a la defensa de la República.
Casares Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral de Cap de govern.

• La primera mesura va ser el lliurament d’armes als anarquistes, republicans, socialistes,

comunistes, etc. Aquests, juntament amb l'exèrcit lleial a la República i la Guàrdia d’Assalt, van
lluitar contra els colpistes i van impedir el pronunciament militar (sobretot a Md i BCN)
1.2 La insurrecció a Catalunya

• Goded va dirigir la insurrecció a Catalunya. Després de dirigir el pronuncionament a Mallorca

(18 de juliol) va volar cap a Barcelona (19 de juliol).

• El cap militar que comandava a Catalunya, Llano de la Encomienda, era lleial a la República
i no donava suport al cop d'estat.

• Si ho feien alguns dels seus oficials, que van reunir tropes per ocupar la ciutat de BCN, però
van trobar una forta resistència de les forces de l'ordre lleials al govern i de les organitzacions
obreres.

• Les organitzacions d'esquerres van demanar armes, la CNT i la UGT van assaltar armeries i,
juntament amb la Guàrdia d'assalt i la Guàrdia Civil, es van enfrontar amb els insurrectes.

• Goded, en arribar, va detenir Llano i va reorganitzar les tropes, però la capitania general va ser
assaltada i Goded va ser detingut.

• El cop d'estat no va triomfar a Catalunya, on els nacionals tenien poc suport civil.

1.3 La consolidació dels bàndols

El pronunciament no havia triomfat, però tampoc no va ser extingit totalment pel govern i la situació va
derivar cap a un enfrontament civil armat, i va originar la formació de dos bàndols:

Insurrectes

• Formats per militars, conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics, falangistes,

tradicionalistes (carlins) i els que s'havien oposat a les reformes de la República.

• Suport i inspiració el feixisme i es definien com a “nacionals” i catòlics.

• Les diferències d'opinió es pal·liaven amb la força

Lleials a la República

• Eren bàsicament les classes populars→ obrers i empleats, petita burgesia i pagesos sense
terres. Estaven afiliats o influïts pels anarquistes, comunistes, socialistes.

• Tots defensaven la legitimitat republicana i havien fet costat al Front Popular. Tot i això,
representaven interessos molt diversos.

• Dues maneres de fer la guerra: com a revolució o simplement guanyar la guerra.

2. PER QUÈ LA GUERRA CIVIL VA ASSOLIR UNA DIMENSIÓ INTERNACIONAL?

Des del primer moment, la Guerra Civil Espanyola, va tenir una gran repercussió internacional. Es va
veure com una confrontació entre els demòcrates i els feixistes. Es va creure que allò era l’antesala d’un
enfrontament a nivell mundial.

• L'opinió democràtica progressista, els partits obrers i l’URSS a favor de la República

• Els feixistes com Itàlia i Alemanya donen suport al bàndol nacional.

Tant els insurrectes com el govern legítim de la república van recórrer a l'exterior per tal de trobar
suports, els insurrectes van enviar agents als països feixistes per obtenir ajuda militar.

• Les democràcies van aliar-se per evitar la Segona Guerra Mundial, i van involucrar a 27
països més en la no-participació. El Regne Unit va declarar que si França intervenia, no
donarien suport britànic davant l’amenaça de Hitler.

• França va crear el Comitè de No-Intervenció.

• La política de no-intervenció va constituir una gran injustícia per a la República.

• Es va iniciar una mobilització social, gent va vindre a lluitar a Espanya i es van anomenar
Brigades Internacionals.
3. EL BÀNDOL REPUBLICÀ: GUERRA I RESOLUCIÓ.

3.1 Un clima de revolució social

• Situació de crisi en la societat catalana. S’hi va produir una resposta popular contra tots
aquells i tot allò que podia tenir relació amb els insurrectes.

• L'Església, burgesia, propietaris, classes benestants, catòlics, etc. van ser perseguits durant
les primeres setmanes: assassinats, crema d'esglésies, entre d’altres. La violència va arribar a
un extrem.

• Les primeres setmanes van ser caòtiques, es van obrir presons, puix que va sorgir molta
violència espontànea.

3.2 La conformació d’un poder popular

• A finals de juliol de 1936, es va formar una xarxa de poder popular al voltant dels sindicats i
dels partits d’esquerres. En molts pobles i ciutats, els comitès locals van substituir els
ajuntaments.

• Com a nou poder revolucionari es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes (iniciativa

de la CNT-FAI) integrat per les forces oposades als insurrectes (el govern de la 2a República
proposa la seva substitució, ja que no funciona ni s'està gestionant bé).
• Controla l'organització de la guerra i l'exèrcit popular, format per les columnes de
milicians.

• El caos va continuar tot i que l’exèrcit popular aconsegueixi reduir-lo.

• Aquest caos explica per què la 2a república acaba perdent la guerra, tot i que
controlaven els territoris més rics i poblats.
 3.3 Col·lectivitzacions i economia de guerra

Un dels elements molt important va ser la col·lectivització d’una gran part de la propietat industrial
agrària. Els treballadors estaven organitzats en comitès perquè:
- Els empresaris havien estat detinguts o assassinats, per formar part del bàndol nacional.

• Decrets del govern de la República de la Generalitat van legalitzar les confiscacions

d'indústries i terres (col·lectivitzacions).

• L’11 d’agost del 1936 es va crear el Consell d’Economia de Catalunya: va dissenyar un pla
socialista de reorganització de l’economia.

• Per mantenir l’activitat productiva, es van decretar mesures: control de la banca, creació
d’entitats de crèdit públic, regulació dels salaris i municipalització del sòl urbà.

3.4 El govern de Largo Caballero (1936-1937)

• El 5 de setembre, Largo Caballero va formar un govern amb republicans i socialistes: dos

mesos després, s’hi van incorporar quatre ministres anarquistes. Caballero volia:

• Crear una gran aliança per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l’Estat, la
militarització de les milícies i la formació de l’Exèrcit popular (això no agrada als
anarquistes i comunistes, que volien fer la guerra de manera diferent) .

• Va tenir problemes greus amb els comunistes i anarcosindicalistes

• Lluís Companys va continuar com a president de la Generalitat a Catalunya fins finals de

setembre es va formar un govern Josep Tarradellas com a conseller de cap:

• Es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes.

• Els comitès locals van ser substituïts pels ajuntaments.
• Es van centralitzar els serveis policials.
• Es va reconstruir l’aparell judicial per acabar amb la violència.
• Es van militaritzar les milícies.
• La generalitat va iniciar la intervenció en l’economia per les necessitats de la guerra.
3.5 Els fets de Maig del 1937

• Els Fets de Maig van acabar amb el govern de Largo Caballero.

• Els primers dies de maig uns anarquistes van decidir ocupar un edifici de Telefònica a
Barcelona per tenir el control de les comunicacions.

• El 3 de maig la generalitat juntament amb el suport del PSUC, ERC i la UGT i faran un
enfrontament armat: assalten l’edifici d'una manera molt brutal durant tota la setmana.
• Al conflicte es van produir més de 200 morts, la derrota dels anarquistes més radicals i
una crisi de govern molt profunda.

• El conflicte, a més, va servir com a pretext al govern republicà de Madrid per intervenir al
govern autonòmic de Catalunya, amb l'objectiu de posar fi a la crisi.

• La CNT i el POUM seran substituïts pel PSUC, ERC i la UGT, generaran tensions entre la
generalitat i el govern de Madrid: afirma que la generalitat no és capaç de controlar el seu
territori.

3.6 El govern de Negrín. La resistència a ultrança

• Els Fets de Maig van disminuir la influència de l'anarquisme i van enfortir les posicions
comunistes, sobretot per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República. Els comunistes
espanyols van exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero es
va negar i va dimitir.

• Es va constituir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín. Elabora un nou govern amb
Indalacio Prieto (socialista) com a ministre de defensa. El govern va deixar d’incloure els
sindicats (CNT i UGT) i es va constituir només amb els partits polítics. Es va il·legalitzar el
POUM i els seus líders van ser detinguts.
 • El govern de Negrín va ser l'últim president de la República amb l'objectiu de guanyar la
guerra. Per això, es va:
• reforçar el poder central
• unificar la direcció bèl·lica
• integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular
• establir un control sobre la producció industrial i l'agrària

• A Catalunya es va formar un nou govern amb Companys (aliança de ERC i PSUC), les
relacions amb el govern de la República seguien sent tenses.

• Al novembre del 1937 Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona. (comença a

assumir funcions que no li corresponen deixant de banda l’administració autonòmica)

• El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República fins al final, tot i
que mai no va deixar de cercar un acord amb l’enemic que salvaguardés la República i la
democràcia.

• Franco mai acceptà, ja que estaven guanyant la guerra.

4. QUINES DUES OPCIONS ES VAN ENFRONTAR AL BÀNDOL REPUBLICÀ.

El bàndol republicà tenia una característica bàsica: la dualitat de poder. Suposa un dels processos
més dolorosos viscuts al territori republicà:

• Per una banda, un bàndol que controlava els carrers: sindicats, anarquistes i POUM que eren
partidaris de fer primer la revolució i després la guerra. Es produeixen un gran nombre
d’execucions i caos social, la 2a república mai va ordenar aquestes execucions, però va donar
els medis perquè això succeïes (armes).

• Per una altra banda, el bàndol que controlava les institucions: republicans i comunistes de PCE
i socialistes del PSOE→ volen primer guanyar la guerra i reconstruir un Estat fort.
5. LA ZONA INSURRECTA: LA CONSTRUCCIÓ D’UN ESTAT TOTALITARI.

5.1 Militarització i comandament únic

• En la zona nacional hi havia ordre per la disciplina militar i la proclamació de l’Estat de Guerra.
Els generals s'imposaven autoritàriament

• El General Sanjurjo mor accidentalment el 20 de juliol de 1936 i es qüestionen per què no va

triomfar el cop d’estat.

• Junta de Defensa Nacional: Es va crear el 24 de juliol. Estava integrada per militars (Franco,
Mola…) i presidida per Miguel Cabanellas. A Burgos, seu central de la zona més important
que es controlava.
• Objectiu de governar el territori ocupat.
• Van prohibir l’activitat de tots els partits polítics.
• Van suspendre la constitució i la reforma agrària.

• Quan desapareix la Junta de Defensa Nacional, es forma la Junta Técnica del Estado. Aquesta
busca com governar el territori ocupat:

• Franco va anar guanyant partidaris per a la direcció de la guerra. Hitler i Mussolini el van
reconèixer com a únic interlocutor per negociar.
• El 30 de setembre és elegit cap de l’Alzamiento.
• L'1 d’octubre el nomenaven cap de govern de l’Estat i generalísmo dels exèrcits
espanyols.
5.2 La creació del partit únic

• Es van prohibir tots els partits polítics i sindicats. Només eren legals: La Falange Española i de
las JONS (el cap José Antonio Primo de Rivera afusellat pels republicans), la Comunion
Tradicionalista (carlins).

• Franco s’inspirà en el feixisme italià i alemany (partit únic i un cap amb tots els poders), i el
1937 va crear el Decret d’Unificació: Partit únic (FET y de las JONS).

• Franco era el cap nacional del partit i concentrava tot el poder. El partit portava un uniforme
amb la camisa blava falangista i la boina vermella carlina. També alçaven el braç com a
salutació feixista.

5.3 El govern de Burgos

• L’any 1938 desapareix la Junta Tècnica i es forma el primer govern de Franco (ell era el cap
d’Estat i president del govern). Estava inspirat en el feixisme i defensa el conservadorisme i el
catolicisme.
• Es va abolir la legislació republicana, econòmica, social i laboral.
• Es va suprimir les llibertats religioses, polítiques i sindicals
• S’imposà censura de premsa i mitjans de comunicació.
• Es van suprimir els estatuts d’autonomia, i es va restablir la pena de mort.

• Fuero del Trabajo: Llei inspirada en el feixisme italià amb un únic sindicat que agrupava
empresaris i treballadors patronals. Prohibició de vagues i reivindicacions obreres.

• L'Església seguia tenint una influència important. El nou Estat era confessional (va acabar amb
la llei del matrimoni civil i del divorci i va establir el culte religiós en l’ensenyament i l’exèrcit).

• La zona nacional era un Estat totalitari. El bàndol nacional mata molt més i hi ha més repressió
a partir del poder, el bàndol republicà té un mètode anàrquic menys voluminós.
6. VIURE EN GUERRA.

• La guerra va alterar la vida de la gent. Hi havia dificultats per sobreviure, fam i falta de
productes bàsics.

• Les morts, ferits, bombardejos i ocupacions van causar un patiment molt gran. A causa d’això
molta gent fugia i passaven a ser refugiats en unes condicions miserables i d’inseguretat.

• Hi havia persecucions de persones per les seves idees polítiques (en tots dos bàndols). Al
bàndol nacional, la violència era més extrema i sense justificació en molts casos.

• Les dones també van experimentar canvis importants:

• Zona republicana: Més llibertat i igualtat durant la guerra (moltes eren milicianes i
treballaven en fàbriques, hospitals…)
• Zona insurrecte: Reduïda a les taques de la llar (mentalitat catòlica i conservadora).
7. L’EVOLUCIÓ DEL CONFLICTE BÈL·LIC.

7.1 La batalla de Madrid

• El primer objectiu era Madrid, la capital de la República. Les tropes comandades per Yagüe
enllacen amb la zona sublevada del nord per Badajoz. Queipo de Llano comandava les tropes a
Andalusia.

• Després de la mort de Sanjurjo, Franco ocupà Toleda posant fi al setge del alcàsser.

• Per evitar la conquesta de la capital, el govern de la República decretà la mobilització general:

es van entregar armes a les organitzacions del Front popular per defensar els accessos i interiors
de la ciutat.

• El govern republicà es trasllada a Valencia, deixant a Madrid una junta presidida pel general
Miaja i la defensa de la capital en mans del general Rojo. Madrid va resistir força, gràcies a
l'arribada de les Brigades Internacionals i la Columna Llibertat, comandada per Durruti.

• La resistència de Madrid va tancar la fase de "columnes", milícies formades per voluntaris de

partits i sindicats.

7.2 Les batalles de Jarama i Guadalajara

• Fracassat l'intent d'entrar a Madrid, busquen aïllar la capital i tallar les comunicacions amb
Valencia.

• La primera maniobra va ser la batalla de Jarama (febrer 1937): van ser detinguts pels
republicans i no aconseguiren l'objectiu.

• En la batalla de Guadalajara (març 1937): les tropes feixistes italianes aliades de Franco van
ser derrotades fortament per l'Exèrcit Popular. Va ser la primera gran victòria republicana.
7.3 La batalla del nord

• Franco abandona l'atac a madrid i trasllada la lluita al nord, on comandà Mola.

• A l'abril es va produir el primer bombardeig del món damunt una població civil, Guernica. Aquest
atac va ser portat per l'aviació alemanya i italiana sense cap valor militar.

• Els insurrectes guanyaven en tropes, armament i aviació i van ocupar la ciutat de Bilbao (juny del
37).

• La República va atacat Brunete i Belchite per alleugerar la pressió militar. No va funcionar i tota
la franja nord va quedar en mans dels rebels.

7.4 La fractura del territori republicà

• Per capgirar el desenvolupament de la guerra, l'exèrcit republicà es reorgnaitza creant les

Brigades Mixtes i posant al capdavant el general Rojo, qui havia defensat Madrid.

• El nou exèrcit va fer diverses ofensives, la més exitosa va ser la batalla de Terol. Els republicans
van ocupar la zona fins febrer del 38, quan van entrar finalment els nacionals

• Franco va avençat fins arribar al Meditarrina, separant el bàndol republicà en dues zones.

• En aquell moment, Franco hagués pogut atacar catalunya directament, però ho va fer lentament,
per 'netejar' Espanya de 'rojos'. Va atacar Castelló i Vàlencia, capital de la República.

7.5 La batalla de l’Ebre. L’ocupació de Catalunya

• La Batalla de l’Ebre va ser l'últim intent pels republicans d’aturar les tropes franquistes i poder
tornar a unificar els dos territoris dividits.

• Era un terreny pantanós, van lluitar la Quinta del Biberó (joves no preparats van ser enviats a
la guerra).

• Va començar l’atac republicà el 25 de juliol 1937, que van avançar durant bastants mesos,
però Franco va enviar reforços i va aconseguir aturar l’atac.
 • Van contraatacar, però l’exèrcit republicà va haver d’arreplegar-se, mentre l’exèrcit de Franco
guanyava territori.

• Franco inicià l'ofensiva contra Catalunya i ocupa Tarragona i Girona. Això obliga els
republicans a fugir cap a França (membres del parlament, Lluís Companys, Manuel Azaña…)

• Al febrer ja havien completat l’ocupació de Catalunya.

7.6 La fi de la guerra

• El febrer de 1939 la República només disposava de la zona centre (Madrid i part del voltant).
Tot i que Juan Negrín va tornar de França i volia continuar la guerra, no es va produir cap més
batalla important. (insistia en la necessitat de resistir amb l’esperança que arribés la Segona
Guerra Mundial per aconseguir que la guerra civil s’englobés a un marc més ampli)

• El Regne Unit i França reconeixen el govern de Franco i Manuel Azaña dimitex com a
president Rep

• Es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern de la República (Casado), 5 de

març.

• Es va crear una Junta de Defensa per negociar amb Franco una pau honorable, però no va
acceptar i va obligar al lliurament de les armes.

• El dia 28 de març, les tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència. L'1
d'abril, Franco va signar a Burgos el darrer "parte de guerra", amb el qual declarava la fi del
conflicte i la seva victòria.
7.7 Les conseqüències del conflicte

La Guerra va deixar conseqüències que van durar molt temps:

• Moltes víctimes (500k) i refugiats (500k) van passar a la frontera francesa, cap al nord d’Àfrica i
altres destins com Rússia.

• Va arruïnar el país: infraestructures destruïdes, habitatges afectats, activitat econòmica

paralitzada…

• Va destruir la convivència i el sistema democràtic (substituït per una dictadura militar)

7.8 Exili

• En començar els bombardeigs, molts nens (30k) van ser embarcats cap a altres països europeus
que s'oferien a acollir-los. Quant tot va acabar, tornaren a Espanya, però molts havien perdut el
vincle familiar i alguns no es queden a Espanya

• Quan va acabar la guerra, molts espanyols es van exiliar

• Aquell hivern va ser molt fred, i això afegit als bombardeigs va fer que molts no arribessin ni a
França. Els intel·lectuals i persones més importants van fugir en transport i va ser més fàcil per
ells.

• En un principi frança no obre les fronteres, doncs era massa gent i tenien por del seu caràcter
comunista. Finalment, van obrir les fronteres i els van allotjar en unes condicions pèssimes a
zones de platja.

• La Segona Guerra Mundial s'aproxima i molts espanyols es recluten a l'exèrcit francès, amb
l'esperança de guanyar a Hitler per després fer fora a Franco

• Alguns republicans espanyols van ser detinguts pels nazis i Hitler preguntà Franco què fer amb
ells. Franco contesta que no hi ha espanyols fora d'Espanya i són portats a camps de
concentració

• Els que intenten tornar són empresonats majoritàriament, si no s'amaguen.

 Unitat 13: El Franquisme: la postguerra
(1939-1959)
1. EL CARÀCTER DEL RÈGIM FRANQUISTA.

1.1 Un règim dictatorial

Al 1939 era evident que Franco pretenia construir un nou ordre polític “regenerador d’Espanya”.. Les
característiques d’una dictadura feixista:

● La concentració de poders en la persona de Franco, qui va adoptar el títol de caudillo. Era

cap d'Estat, president del govern, generalíssim dels tres exèrcits i cap nacional del partit
únic.

● Règim totalitari: es va suprimir la Constitució del 1931 i inspirat en el feixisme italià: amb un
sol partit polític i un sol sindicat.

● Caràcter unitari i centralista de l’Estat: Es va fonamentar la marginació de la llengua i

cultura pròpies de Catalunya, País Basc i Galícia.

● La repressió constant dels vençuts, sotmesos a una censura rígida. (NODO, símbols)

1.2 El suport de l’exèrcit, del partit i de l’Església:

● L'exèrcit va ser el suport més destacat de règim. Es va configurar com a instrument de la

repressió política i va participar activament en el poder. (bona part dels ministres i
governadors eren militars)

● FET y las JONS va esdevenir el partit únic i va integrar els participants més actius del
franquisme. Va ser el gran instrument de difusió del discurs oficial del règim.

● Per aconseguir suports socials, el partit va crear:

○ Frente de Juventudes: adoctrinament de joventut sexista
○ Sección femenina: adoctrinament femení franquista
○ Sindicato Español Universitario: s’assegura que els estudiants pensen
únicament en idees del règim amb espies a les aules que controlin que els
estudiants no parlen de política.
○ Central Nacional Sindicalista: alternativa sindical que engloba patrons i
treballadors.
 ● L'Església: paper destacat en la justificació i defensa del règim franquista, que es definia
com a Estat confessional catòlic. A canvi, l'Església va obtenir beneficis econòmics, una
gran influència en el sistema educatiu i kla societat.

1.3 Les actituds socials

Les diferents actituds socials pel que fa al franquisme s'han classificat en:

➔ Suport:

● Les classes altes (comerciants, empresaris, grans propietaris...), que van

recuperar la influència econòmica, social i política perduda durant la Segona
República.

● Bona part dels petits i mitjans propietaris agrícoles del nord d'Espanya. (havien fet
costat a l'aixecament militar del 1936)

Passivitat:

● El trauma de la guerra va atemorir la classe mitjana, que va desenvolupar una

actitud majoritàriament passiva davant la dictadura.

Rebuig:

● Malgrat que una minoria va exercir una oposició activa al règim franquista, la por i
el control policial, juntament amb la misèria van portar a una situació de passivitat
política que, això no obstant, no podia amagar una hostilitat generalitzada.

1.4 Les “famílies” del règim

Dins el franquisme sempre van coexistir tendències ideològiques diferents que es rivalitzaven per
aconseguir tant poder com fos possible.

● Durant els primers anys, els qui havien donat suport al bàndol sublevat durant la Guerra
Civil: falangistes, carlins, membres de la CEDA, etc.
● L’Església va influir també en la vida política del règim amb grups de pressió d’inspiració
catòlica, com l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNDP) a les dècades de
1940 i 1950, i, a partir de 1960, l’organització Opus Dei.
 2. LA REPRESSIÓ DELS VENÇUTS.

Es van elaborar un seguit de lleis coercitives:

➔ Ley de reponsabilidades políticas (1939): llei de caràcter retroactiu que s’encarrega

de jutjar totes les persones que havien col·laborat amb la República.

➔ Ley de represión del comunismo y la masoneria (1940): qualsevol persona que

hagués atacat la religió, la pàtria o les seves institucions podria anar a presó.

● Volia posar fi a tot allò que havia defensat la República.

● No es buscava només el càstig, sinó també que el càstig fos exemple per prevenir i evitar
tota actuació opositora. Es limitaven la quantitat d’afusellaments que arribaven a la
població per mantenir la sensació d’exemplaritat.

● Amb la mínima sospita, ja s’empresonava. Per això, la gent evitava parlar de política als
carrers (autocensura de la població)

● “Temps de por i de silenci”. L’objectiu era difondre el terror en la població i apaivagar

qualsevol intent de revolta.
3. EL FRANQUISME A CATALUNYA.

3.1 El franquisme i els franquistes catalans

● El règim va tenir unes característiques especials a Catalunya, pel sentiment identitari tan
arrelat.

● Per això,només entrar, Franco va signar el decret d'abolició de l'Estatut de Catalunya,

amb el qual posa fi a l'autogovern. Pretenia fer una “Catalunya espanyola”, acabant amb el
catalanisme. .

● Tot i que una part de la població va donar suport (industrials, propietaris, comerciants) no hi
havia gaire militars catalans a la Falange.

● Les màximes autoritats del nou règim a Catalunya (capitans generals i governadors civils)
provenien majoritàriament de la resta d'Espanya.

● En canvi, la major part dels càrrecs menors, sobretot als ajuntaments, diputacions estaven
ocupats per franquistes catalans.
3.2 La persecució dels vençuts

La repressió contra les persones, els partits i les associacions considerades rojo-separatistas va ser
molt àmplia.
● A nivell social:
- Van ser executats 3500 catalans, entre els quals, el president de la Generalitat, Lluís
Companys.

- El nombre d’empresonaments va ascendir a 280.000 al 1940, per aquest motiu va

ser necessari habilitar camps de concentració.

- Molts dels reclusos van ser enviats als batallons de treballadors que duien a terme
obres de reconstrucció similars a treballs forçats.

- L’any 1939 foren sotmesos a tribunals militars a Catalunya 78.000 persones.

- Es van exiliar al voltant de 60.000 catalans.

● A nivell laboral:
- Va expulsar a qui s’havia declarat a favor de la República.

- Va haver-hi una severa depuració de treballadors de les administracions públiques i

d’entitats privades.

- Van ser acomiadats 15.000 funcionaris i empleats de la Generalitat, només es van

mantenir els adherits al Movimiento.

- El 44% del professorat de la Universitat de Barcelona va ser acomiadat.

- També es van depurar els col·legis professionals i els periodistes, així com alguns
treballadors de la majoria dels bancs, caixes i empreses.

● A nivell de confiscació de propietats:

- Es van confiscar propietats de les persones i les identitats lligades als republicans.
3.3 La repressió de la identitat catalana

La política franquista a Catalunya va voler esborrar la identitat catalana i va reprimir tot signe de
catalanitat, va ser un genocidi cultural.

● La llengua castellana s'hi va imposar com a única llengua oficial i la catalana va ser
considerada un “dialecte” inapropiat, l'ús del qual va ser prohibit en la vida pública i va ser
considerat causa de sanció i multa fora de l'àmbit privat.

● Es van impedir la publicació de llibres, revistes, diaris en català, ràdio, teatre, cinema…

● Eliminació d’identitats culturals catalanes com l’Institut d’Estudis Catalans que van passar a
la clandestinitat. La Biblioteca de Catalunya passà a anomenar-se Biblioteca Central.

● Va provocar l'efecte contrari al desitjat per les autoritats: es va identificar l’ús de símbols
catalanistes amb l'antifranquisme.

● A l'actitud de resistència passiva de molta gent, s'hi va afegir un activisme creixent per
mantenir la llengua i la cultura catalanes.

4. PER QUÈ ESPANYA NO VA INTERVENIR EN LA SEGONA GUERRA MUNDIAL?

● Després de la guerra civil, Espanya estava en una crisi econòmica, demogràfica i social per
això, va declarar la seva neutralitat. Malgrat aquesta postura, va mostrar el seu suport a les
potències de l’Eix.

● Però després de la victòria alemanya sobre França (1940) va declarar la no-bel·ligerància

al suport diplomàtic i econòmic a Alemanya.

● Franco es va entrevistar amb Hitler i també amb Mussolini per parlar sobre la possibilitat de
la integració d’Espanya a la guerra. Franco demanà quedar-se amb algunes colònies
franceses a l’Àfrica.

● Un grup de voluntaris espanyols (División Azul) van donar suport a les tropes alemanyes, i
l’Estat va ajudar-los amb recursos materials (tungstè).

● Després de la batalla de Stalingrad (1943), els americans i britànics van pressionar Franco
perquè tornés a la neutralitat: ho va fer.

● La propaganda franquista va divulgar que, gràcies a l'habilitat de Franco en la trobada amb

 Hitler a Hendaia, Espanya no va entrar en guerra i el país es va salvar de mals més grans.

5. LA CONSOLIDACIÓ DEL FRANQUISME (1939-1951).

5.1 La necessitat d’un canvi d’imatge

● Amb la derrota d'Alemanya el 1945, el franquisme va haver d'assumir que havia de

distanciar-se del feixisme.

● El discurs oficial el va presentar com un règim catòlic, conservador i anticomunista, que

tenia l'objectiu final d’evolucionar cap a una monarquia en el moment adient.

● Aquesta nova fase va comportar la marginació del falangisme més radical.→ continua
mantenint una orientació totalitària.

5.2 Els anys del boicot internacional (1945-1947)

La postguerra mundial va suposar per al franquisme una etapa d'aïllament i de rebuig

internacionals.

● L’oposició de les democràcies occidentals es va fer evident al llarg de 1945 i 1946 quan les
Nacions Unides van condemnar el règim de Franco

● El govern de França va tancar la frontera amb Espanya i un acord de l’Assemblea General

de les Nacions Unides va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid al 1946.

● La persistència del franquisme va tenir un cost econòmic i polític enorme. Espanya

gairebé no va rebre ajudes econòmiques: programa d'ajuda nord-americana a Europa (Pla
Marshall), i va ser exclosa de l'OTAN (1949).

bruno te amo, no te agobies que tu puedes aprenderlo de sobras amor dale

5.3 La guerra Freda salva el franquisme

● A partir del 1947, la configuració de dos blocs antagònics (l’URSS i els EUA) i el
començament de la Guerra Freda van alterar de manera significativa la situació
internacional.

● Per als EUA era important comptar amb un bon aliat en la lluita contra el comunisme, per
aquest motiu. El 1947 els EUA es negaren a imposar noves sancions a Espanya i
pressionaren l’ONU per no ratificar la condemna de l’any anterior.

● El 1950 es revoca l’acord de retirada d’ambaixadors d’Espanya.

5.4 La institucionalització del règim

El règim, amb la pretensió de dotar-se de legalitat jurídica, va elaborar les Leyes Fundamentales
(marc institucional), que no tenien res a veure amb una constitució democràtica.

➔ El Fuero del trabajo (1938): Regulava les relacions laborals i establia els principis del
nacionalsindicalisme. (per al funcionament del règim)
➔ La Ley Constitutiva de las Cortes (1942): Creava les corts com a òrgan legislador
deliberatiu i amb dependència de Franco (per al funcionament del règim)
➔ El Fuero de los españoles (1945): Declaració dels drets espanyols (per al funcionament
del règim)
➔ La Ley del Referéndum Nacional (1945): El cap de l’Estat podia sotmetre a consulta
popular les qüestions que considerés oportunes. (Legitimitat)
➔ La Ley de Sucesión (1947): Establia Espanya com a regne i preveia la monarquia com a
successora del Franquisme. (Legitimitat)
● Les Corts tenien una funció consultica i sempre aprovaven les lleis que proposava Franco.
Tots els seus membres, els procuradors, eren designats des del poder.

● Amb la Llei Orgànica (1966), s’incorporen els procuradors pel terç familiar, escollits per

sufragi pels caps de familia. democràcia orgànica

● A cada província hi havia un governador militar com a prova de la dualitat de poder.

● La Ley de Unidad Sindical (1940) va organitzar els sindicals verticals, que establien quins
empresaris i quins treballadors havien d’integrar-se en un mateix sindicat.
5.5 La política econòmica de l’autarquia

● El règim franquista va afirmar poder abastir-se per si mateix (autarquia) sense necessitat
de comerç internacional.

● Amb aquest propòsit, es va fomentar una política que proposava l’aïllament de l’exterior i
l’intervenció de l’Estat:
- La reglamentació del comerç exterior: major control a les importacions,
només permetien importar els productes imprescindibles. → encariment dels
productes que calia importar, una gran escassetat de béns de consum i inflació.
-
- El Foment de la indústria: 1941 es funda l’INI per promour la nova política
industrial, es creen noves empreses, com Movistar
-
- La regulació estatal de la comercialització i dels preus: els preus baixos
oficials dels productes de primera necessitat van disminuir la producció Es creen
les cartilles de racionament per l’escassetat de productes fins a 1952 →mercat
negre (estraperlo)
-
● La política autàrquica va suposar l’estancament econòmic caracteritzat pel col·lapse del
comerç exterior i per una disminució del nivell de qualitat de vida.

5.7 Racionament, mercat negre i estraperlo

Control del mercat per part de l’Estat.

● Els agricultors estaven obligats a lliurar tota la producció a un preu també regulat.
Provoca falta d’aliments i racionament dels aliment bàsics a partir d’una cartilla de
racionament (1939 i 1952). Aquestes cartilles establien quan et tocava segons els
membres, l’edat i sexe.

● Es van acabar fent cartilles individuals ja que quan moria algú no ho deien i així podien
continuar agafant el menjar que li corresponia.

● La taxació dels preus dels aliments per sota del valor real va comportar que molts
productors preferissin amagar la producció per vendre-la al mercat negre a un preu tres o
quatre vegades superior a l’oficial (estraperlo) i obtenint així uns guanys més elevats.
 ● Aquest mercat afectava els aliments, les matèries primeres i els productes industrials, i
només va poder funcionar gràcies a la tolerància i la corrupció de moltes autoritats.

5.8 Unes condicions de vida i de treball molt dures

● Durant la dècada del 1940 hi va haver salaris baixos, escassetat de productes i preus alts.
Van ser anys de fam i misèria.

● El nivell de vida de la població va disminuir a conseqüència de la inflació i dels salaris

baixos.
- Aquesta situació va obligar molts treballadors a fer jornades de treball de fins a 12 i
14 hores diàries, o fins i tot a fer més d’una feina alhora. (pluriempleo)

● La fam va augmentar la incidència de malalties com la tuberculosi. Així, augmenta la

mortalitat, sobretot l’infantil. La misèria generalitzada també es va manifestar en la manca
d’habitatges dignes. Es van construir cases molt ràpidament i amb poc material (cases
d’autoconstrucció)

● El 1945, l’esperança de vida era molt baixa: 47 pels homes i 53 les dones.

6. ELS ANYS DEL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL (1951-1959).

6.1 Del falangisme al nacionalcatolicisme

● Va haver-hi protestes per les dures condicions de vida i treball: La vaga general de Bilbao
del març el 1948 i el moviment popular de Barcelona del 1951.

● Les dificultats polítiques i econòmiques va portar a Franco a remodelar el govern al 1951,

amb la intenció de facilitar l’apropament a les potències occidentals.

● El nou govern va obrir una nova etapa política caracteritzada pel predomini del
nacionalcatolicisme, donant més pes als catòlics i menys als falangistes.

● Lluís Carrero Blanco va ser el successor de Franco i anomenat subsecretari de presidència

del govern i conseller màxim de Franco
6.2 L’entrada en el context internacional

● La Guerra Freda va facilitar les relacions internacionals d’Espanya. El reconeixement

internacional definitiu va ser l’any 1953 per mitjà de la signatura dels acords amb els
Estats Units i del concordat amb la Santa Seu.

- Els acords amb USA van permetre als americans obtenir d’Espanya el dret d’utilitzar
instal·lacions militars en territori espanyol, com les bases de Torrejón, a canvi de
material bèl·lic i ajuda econòmica i tècnica.
- El concordat regulava les relacions entre el règim i l’Església Catòlica

- Franco va aconseguir el suport polític de la gran potència, que va assegurar el

règim i una acceptació internacional progressiva.

6.3 La necessitat de la reorientació econòmica

● L'any 1957, Franco va promocionar encara més els sectors catòlics, entrant al govern els
tecnòcrates, molt provinents de l’Opus Dei. Són decisius en la direcció econòmica,
basant-la en el turisme i la construcció.

● La majoria d'aquesta nova generació de polítics no havien participat en la Guerra Civil i van
protagonitzar l'etapa següent del franquisme, caracteritzada per un intens creixement
econômic durant la dècada del 1960.

6.4 La Ley de Principios del Movimiento Nacional

● El nou govern promulgà la Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958), que
actualitzava els principis rectors del règim sense alterar-ne el caràcter dictatorial. Tots els
funcionaris públics estaven obligats a jurar aquests principis abans de prendre possessió
del càrrec.

● Els dirigents de FET y las JONS van pretendre que la llei atorgués grans poders al partit per
poder controlar el govern, però l'oposició de l'Església, dels militars i dels sectors
empresarials va fer que finalment el Movimiento Nacional es configurés com a agrupació de
totes les “famílies” franquistes, sense predomini falangista.
● La llei també va refermar Espanya com a regne, però deixava en mans de Franco l'elecció
del futur monarca i el moment en quê es produiria la successió.
 7. L’ADOCTRINAMENT DE LA SOCIETAT.

7.1 Les normes de comportament social

El franquisme provoca canvis en la vida quotidiana i va voler imposar els seus valors ideològics i
morals:

● Es va imposar un culte a Franco mitjançant les publicacions i mitjans de propaganda

oficial. Una de les efemèrides principals era el dia del caudillo (1 d’octubre). Hi havia una
omnipresència de Franco al carrer (cartells, figures, NO-DO)

● Pel que fa a l’església, el fet d'assistir a missa era gairebé una obligació. Es van prohibir el
matrimoni civil i el divorci i es van penalitzar l'avortament, l'amistançament i
l'homosexualitat.

● Va marcar uns codis de vestimenta: els vestits no havien d'anar cenyits al cos ni
marcar-ne les formes, els escots no podien ser molt oberts, les noies estaven obligades a
dur mitges des dels dotze anys i nois i noies no podien coincidir en llocs públics, com
platges.

● Per tal d'enquadrar la societat i d'adoctrinar-la, es van crear diferents organitzacions.

L'organització juvenil va ser el Frente de Juventudes, que els volia instruir de manera
pseudo-militar i en valors com la valentia o la obediència.

● La branca femenina del Movimiento era la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de
Rivera, i equivalent al servei militar dels homes.

7.2 El sotmetiment de la dona

Per a les dones el franquisme va significar la pèrdua de tots els drets aconseguits durant la Segona
República.

● S'afirmava que les capacitats físiques i intel·lectuals de l'home eren superiors, i es veia la
dona com un complement que mentre l’home treballava hava de cuidar de la llar.

● El Codi Civil va retirar a les dones la capacitat legal i el marit va esdevenir l'administrador de
les seves propietats i el representant legal.

● En el terreny laboral, es va allunyar la dona casada del treball fora de la llar. Es va acceptar
la desigualtat salarial i l'acomiadament de les dones.
7.3 Una educació per adoctrinar

● L'educació va quedar en mans de l’Església i es va utilitzar per adoctrinar. Es va imposar

l'obligatorietat de la religió i de la Formación del Espiritu Nacional, assignatura que
ensenyava els principis bàsics de la doctrina falangista i era impartida per membres del
Movimiento.

● Es va prohibir la coeducació. (diferència de sistema educatiu).

● L’educació per homes i dones era separada, doncs el destí fonamental de la dona era fer de
mare i esposa, i tenien assignatures distintes.

8. L’OPOSICIÓ EXTERIOR: ELS REPUBLICANS DE L’EXILI.

● En la fase final de la Guerra Civil, més de 400K persones compromeses amb la República
van fugir a França a través dels Pirineus o al nord d'Àfrica. Una bona part d'aquests exiliats
van tornar a Espanya quan el règim de Franco va comprometre's a no actuar contra els qui
no haguessin comès delictes, una promesa que va incomplir.

● La resta, un 170000 (60000 catalans) van romandre a l'exili o només van tornar a Espanya
després de la mort de Franco. Va suposar la pèrdua de personalitats intel·lectuals i un baix
nivell de producció cultural durant la postguerra.

● A França s'hi va establir una colònia d'emigrants espanyols important. La situació del exiliats
es va complicar durant l'ocupació alemanya de França, que va comportar la persecució de
molts espanyols. Alguns van fugir a G.B o Amèricai altres van lluitar contra els nazis.

● A l'exili va haver-hi una oposició important. Les institucions de la República i dels governs
català i basc van continuar funcionant a l'exili.

● El 1945 es van celebrar a Mèxic les primeres Corts republicanes a l'exili i s'hi va elegir un
nou govern republicà, amb Tarradellas com a president, va ser una institució que es va
mantenir fins al 1977.

● Després de l'execució del President Companys, Josep Irla va succeir-lo com a President de
la Generalitat, i l'any 1946 va formar un govern a l'exili integrat per personalitats de prestigi
cultural i polític.

● La manca de suport internacional i les discrepàncies entre les forces republicanes (esperar a
l’acció de les potències al·liades o lluita guerrrillera) va dificultar la creació d’un programa
comú a l’exterior. L’oposició exterior es va quedar com una idea, no va tenir cap impacte i, a
més, Franco havia sigut acceptat internacionalment.
 9. LA RESISTÈNCIA A L’INTERIOR

Del desmantellament a la clandestinitat

● En acabar la guerra, els partits i sindicats opositors van quedar desmantellats i la seva
reconstrucció es va fer a la clandestinitat. Els qui millor ho van fer: PSUC i PCE.

Tres etapes d’oposició al franquisme:

● 1939-1944: el més significatiu va ser la persistència d’uns guerrilers (els maquis)

● 1944-1947:

- Condicionada per la derrota de l’Eix — possible caiguda de Franco

- La possible intervenció dels aliats va reorganitzar les forces antifranquistes i a Cat.

es van crear nous partits com el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) i el Front
Nacional de Catalunya (FNC)

- Els sectors monàrquics també s'organitzen davant una possible restauració de la

monarquia amb Joan de Borbó. Fan el manifest de Lausana demanant això,
finalment reganarà el seu fill (Juan Carlos I) quan Franco mori.

- Es crea l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas (socialistes, republicans)

● 1948-1951:

- Desmoralització per la consolidació del franquisme — recomposició del moviment

opositor.

- Cap potència internacional intervindria, l’oposició exiliada estava cada cop més
distanciada i finalment, l’interior va ser la més efectiva.

L’activitat guerrillera: els maquis

● Acabada la 2GM, molts espanyols es van organitzar en guerrilles actuant a zones rurals i de
muntanya

● OBJECTIU: desestabilitzar el franquisme i provocar l’entrada de tropes aliades.

● L’acció més important va ser la invasió de la vall d’Aran (1944), la van ocupar durant 10
dies però van haver de retirar-se i l’acció va fracassar.
 ● Els del CNT van actuar a Barcelona fent actes de sabotatge

● El 1948, comunistes i anarquistes abandonen la lluita armada però alguns maquis hi van
continuar fins els anys 50.

● La dura repressió –3500 guerrillers morts i 20000 detinguts– i la manca d’ajut exterior van
fer de la lluita armada un fracàs.

El ressorgiment de la conflictivitat social

A finals dels 40, sorgeix un moviment de protesta de la clase treballadora.

● Comunistes i cenetistes es recomponen a la clandestinitat per ajudar als treballadors.

● Sectors catòlics reivindiquen amb l’ l’Hermandad de Obreros de Acción Católica (HOAC).

● Vagues generals a Manresa (tèxtil),, a Biscaia i a Barcelona (tramvia)

● Oposició al SEU a les universitats, més important a Barcelona i Madrid i es va extendre.

 TEMA 14. EL FRANQUISME:
L’ETAPA DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-1975)

1. LIBERALITZACIÓ ECONÒMICA I PLANS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC

1.1. El plan de estabilización

● Cap al 1957 l’economia espanyola estava a la vora del col· lapse: les reserves del Banc
d’Espanya s’havien exhaurit, hi havia un gran dèficit comercial, una inflació elevada i un
fort desequilibri pressupostari.

● Espanya demana ajuda a organismes internacionals com a l’OCDE i el FMI. Va comportar la

fi de la política dirigista i autàrquica.

● Orientació econòmica al voltant del Plan de Estabilización (1959): posar fi a l’intervenció de

l’estat i afavorir la liberalització. 3 grans eixos d’actuació:

- L’estabilització de l’economia per reduir la inflació: elevant tipus d’interès,

congelant sous i limitant crèdits bancaris.

- La liberalització interior de l’economia amb l’eliminació d’organismes estatals

interventors i la reglamentació de preus fixos.

- La liberalització exterior de l’economia eliminant els obstacles que limitaven

l’entrada de mercaderies extrangeres. Per facilitar intercanvis, es va devaluar la
pesseta un 50%.

● Alguns organismes internacionals van otorgar prèstecs que van ajudar a la greu situació
econòmica que patia el país.

● Aquestes mesures tenien l’objectiu d’incorporar l’economia espanyola als mercats

internacionals i estimular el creixement econòmic.
1.2 L’hora dels tecnòcrates

● A partir de 1957, s’incorpora una nova generació de polítics, alguns pertanyents a l’Opus
Dei. Tenien un perfil més tècnic que ideològic i estaven més preparats que els antecessors.

● Per ells, lamanera de mantenir el règim era fer reformes administratives i, sobretot, impulsar
una política de creixement econòmic, el desarollismo econòmic.

● El predomini dels tecnòcrates va despertar queixes al sector falangista ja que que van ser
destinats als ministeris socials (treball, habitatge, sindicats).

1.3. Els plans de desenvolupament

● Després del Plan de Estabilización, al 1960 es creen uns plans de desenvolupament

econòmic i social. Tenien l’objectiu d’impulsar l’activitat del sector públic i d'oferir ajudes als
inversors privats.

● Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal (1964-1967,1968-1971 i 1972-1975) i,

per controlar-ne el funcionament d’aquests, es va crear una comisaria del Plan de
Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó.

● Aquests plans van promoure dues actuacions:

- Les accions estructurals per resoldre algunes deficiències de la indústria.

- Els pols de desenvolupament per disminuir les diferències entre les diferents zones
del país.

● Els resultats van ser molt limitats, perquè sovint els recursos s’invertien ineficaçment. El més
eficient va ser dotar al país d'infraestructures (electrificació, refineries de petroli, carreteres,
etc.) i de matèries bàsiques (acer, carbó, etc.).
1.4. El paper de l’estat

● Els tecnòcrates proposaven adequar el funcionament de les administracions públiques a la

nova orientació econòmica i incrementar-ne els recursos: es va fer una reforma fiscal:
ineficient perquè afectava als impostos indirectes

● Hisenda s’encarregava de limitar el dèficit públic i controlar la despesa pública.

● Les prioritats econòmiques van canviar els pressupostos dels ministeris dedicats a serveis
socials i a infraestructures van créixer notablement, a diferència de la defensa i governació.

2. ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC

2.1. El protagonisme de la indústria

● El motor principal de l’expansió econòmica va ser la indústria, que entre 1960 i 1973 va
augmentar la producció a un ritme de 10% anual.

● Les causes van ser la millora de la productivitat industrial, la importació de maquinària i

de tecnologia, la inversió estrangera i els baixos costos salarials.

● També es modernitza i es diversifica la producció, a causa del creixement del sector metal·
lúrgic, químic, d’alimentació.
- Es reestructuren els sectors tradicionals com el tèxtil.
- Creixen les indústries que no requerien tecnologia.

● Les zones de tradició fabril seguien predominant com Biscaia i Catalunya, però també es va
donar l’industrialització en zones noves com Madrid, Sevilla i Pamplona.

● A Catalunya creixen notablement les indústries metal· lúrgiques, químiques, les

farmacèutiques i a als anys setanta s’obren les primeres centrals nuclears.
2.2. La transformació de l’agricultura

● Crisi de l’agricultura tradicional cerealista. La producció s’adequa a les necessitats de la

dieta de les classes urbanes, i s’abandonen les explotacions menys rendibles i es
transformen altres.

● Augmenta la demanda de productes ramaders i hortofructícoles i molts propietaris van invertir

en maquinària, adobs, noves espècies i llavors. Que va comportar l’intensificació dels
conreus i creació d’explotacions ramaderes modernes.
- A Catalunya, elc canvi més important va ser en la ramaderia intensiva (sobretot
aviram i bestiar porcí) que va arribar a ser més del 50% de la producció total.

● Per a que l’agricultura fos més rendible, el govern va estimular la concentració parcelària i va
promoure els regadius.

● La mecanització de l’agricultura provoca la disminució de l’ocupació al camp (èxode rural),

l’augment de l’emigració cap a zones industrials.

2.3.La modernització dels serveis i la construcció

● Incrementa considerablement el pes dels serveis pel procés d'urbanització, l’augment de

les xarxes de distribució i de comerç, la millora de transport i comunicació i el turisme.

● El comerç internacional va créixer i augmenten tant les importacions com les exportacions
(que deixen de ser productes agrícoles i minerals, i passen a ser-ho els béns d’equipament).

● Respecte la construcció, es van edificar molts habitatges a les zones urbanes.

● Les noves activitats econòmiques necessitaven finaçament, i el sector bancari es va

desenvolupar, que va invertir en noves indústries.
2.4.La fragilitat del model econòmic

● La llarga etapa de creixement econòmic va generar un increment del 40% de la renda per
habitant entre 1960 i 1975.

● Però rere d’aquestes transformacions s’intentava amagar la feblesa del model econòmic que
depenia de factors externs.

● El govern franquista no va dur a terme una reforma fiscal progressiva, i va fer que l’Estat no
pogués complir amb la distribució de les rendes ni la construcció de les infraestructures
adequades ni crear serveis públics.

● Les febleses es va fer evidents en la greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973.

3. EUROPA VA SALVAR ESPANYA?

● El discurs franquista va fer veure que el desenvolupament i la modernització de la economia

era mèrit del règim (“miracle espanyol”), però la clau va ser la vinculació de l’economia
espanyola al mercat internacional i l’aprofitament de l’expansió econòmica europea.

● Els recursos de l’exterior van evitar la fallida de l’economia espanyola: les trameses dels
emigrants, les divises de l’arribada massiva de turistes i les inversions d’empreses
estrangeres.

● Van permetre equilibrar el dèficit de la balança de pagaments per les importacions de

tecnologia, maquinària i dels productes imprescindibles per modernitzar i fer més competitiva
la producció.
4. ELS CANVIS DEMOGRÀFICS I SOCIALS

4.1. Un gran creixement demogràfic

● De 1960 a 1975 va haver-hi l’augment de població més gran de la història d’Espanya, i va ser
encara més notable a Catalunya.

● Com a resultat de les millores de les condicions de vida, va descendir la mortalitat, sobretot
la infantil, que va comportar que es mantingués una taxa de natalitat elevada.
- A Catalunya, l'índex de mortalitat infantil va passar del 3,2% el 1960 a l'1,5% el
1970.

● A més, al 1970, la piràmide d’edats catalana mostrava un rejoveniment de la població,

augmenten els habitants de 0 a 14 anys i es van situar en el 27,8%, també va augmentar la
població més gran de 65 a causa de l’increment de l’esperança de vida que era de 70 per
als homes i 76 les dones.

● El franquisme proposava una política natalista, per tant, el nombre de naixements era elevat,
al 1975 la taxa de fecunditat era de 2,7 fills per dona.

4.2. Del camp a la ciutat

● El fenomen demogràfic més destacable van ser els moviments migratori: 1M cap a fora i 5M
dins Espanya.

● Les causes van ser les condicions de vida i de treball bones que oferien les ciutats més
industrialitzades comparada amb la vida de subsistència i amb manca d’ocupació de les
zones rurals.

● L’èxode rural va ser molt intens a les zones agrícoles latifundistes del sud d'Espanya, com
ara Andalusia i Extremadura, on les transformacions de l'agricultura van deixar sense feina
molts pagesos. Però també les àrees de minifundi, com ara Galícia i Castella i Lleó, que va
perdre part de la seva població agrària.

● Les zones de més atracció d'immigrants van ser les que oferien més oportunitats de feina,
com Madrid, Catalunya, el País Basc i València.
 ● El procés migratori va ser especialment intens a Catalunya, 1,8 milions d’immigrants entre el
1940 i el 1975.

- Procedien d'Andalusia, Extremadura, Aragó i de les zones de muntanya i de l'interior

de Catalunya.
- Van instal· lar-se a Barcelona i, sobretot, al cinturó industrial (Badalona, Santa
Coloma, Sabadell, etc.), on es va assentar el 80% de la població que arribava.

● Va comportar un increment de la natalitat a les zones receptores, perquè la majoria dels

immigrants eren joves, i alhora es va produir l'envelliment de les zones emissores.

● Però, va haver-hi un problema amb les vivendes a les zones receptores perquè es va haver
de construir molts habitatges molt ràpidament que va comportar barraquisme, barris mal
equipats, habitatges precaris i amb manca de serveis socials bàsics.

4.3. Els canvis de l'estructura laboral i social

● El creixement de la població urbana va fer que s’apliquessin a la societat, les professions i les
formes de vida de la ciutat.

● Van incrementar notablement els assalariats, que va comportar que les classes mitjanes
tinguessin més pes i es va consolidar una nova burgesia urbana.
- A Catalunya els assalariats representaven el 85 % de la població activa.

● Més treballadors autònoms, funcionaris de l'administració i professionals liberals. -Van

disminuir els treballadors agrícoles i van augmentar els dedicats a la indústria i als serveis.

● Per primera vegada en Espanya, el nombre d'obrers industrials era superior al de pagesos (4
milions d’obrers al 1975 a les zones més industrialitzades.

4.4. La millora del nivell de vida

● Puja la renda per capita i familiar per la millora dels salaris i l'increment del nombre
d'ocupats (Espanya s’apropa als valors internacionals).

● Van disminuir les despeses familiars destinades a l’alimentació (de 55% al 1958 a 38% al
1973) i van incrementar les despeses destinades a habitatge (electrodomèstics, televisors,
etc.) i al lleure.
5. PROCÉS D’URBANITZACIÓ I DESEQUILIBRIS TERRITORIALS

● Les transformacions demogràfiques i socials de l'etapa de 1960-1975 van ser molt ràpides i
gairebé no van ser regulades pel govern i per les administracions locals.

● Va donar lloc a desequilibris econòmics, demogràfics i de nivell de vida entre les diferents
regions espanyoles.

● Es van configurar dues Espanyes: una més poblada, dinàmica i amb població jove, i una
altra despoblada, endarrerida econòmicament i amb una població cada cop més envellida.

● Davant el moviment migratori, van ser incapaces d'atendre eficaçment les demandes
creixents d'habitatge, d'infraestructures i de serveis públics que es produien a les ciutats.

6. LA MODERNITZACIÓ DE LA SOCIETAT

Es van deixar enrere les pautes de conducta i la rígida moral de la postguerra. La societat es va
tornar més oberta per la influència dels hàbits socials i culturals de les societats europees.

● S’accedeix progressivament a una societat de consum gràcies a l’augment del poder

adquisitiu i a la millora en les condicions de vida.

● Un procés de laïcització i secularització distancia a la societat de l’Església, que va perdere

influència.

● La Llei general d’educació (1970) remodela el sistema educatiu: més escolarització, més
universitaris, obligatorietat fins als 14 anys, més inversió de l’Estat i la reducció de
l’analfabetisme.

● De familia extensa a familia nuclear, típica del món urbà.

● Canvia el paper de les dones: s’incorporen als estudis i feina assalariada, idees feministes

● El canvi social i el fet que els adults no haguessin viscut la Guerra Civil fa créixer l’oposició al
franquisme, ja que la societat volia igualar-se amb altres societats europees, desenvolupades
econòmicament, modernes i democràtiques.
7. REFORMISME POLÍTIC SENSE LLIBERTATS

7.1. El reformisme limitat dels tecnòcrates

● Els governs dels 60, formats a partir de l’influència del viceprecident Carrero Blanco, van
impulsar reformes polítiques adequades a les noves transformacions i que amaguessin
alguns aspectes més autoritaris del règim.

● Els tecnòcrates els van dirigir cap al desenvolupament econòmic i cap a una renovació
política per modernitzar l'administració, la legislació i les institucions del país.

● Rere això, hi havia la convicció que el desarrollismo consolidaria el règim franquista gràcies
al consens dels diversos sectors de la societat.

7.2. Les reformes institucionals i legislatives

● Tribunal de Orden Público (TOP) (1963) que sotmetia els delictes polítics a jurisdicció civil
per tal de suavitzar el perfil de la dictadura a l’exterior.

● Ley de Bases de la Seguridad Social (1967), ampliant les assegurances de malaltia,

vellesa i viduïtat a càrrec de l’Estat. Es comença la construcció d’un Estat del benestar..

● Manuel Fraga Iribarne, promulga la Ley de Prensa e Imprenta (1966) que va suprimir la
censura prèvia, però es posaven multes a les publicacions que superaven la permissivitat de
la llei.

● Ley Orgánica del Estado (1967) que consolidava el sistema polític i de poder franquista.

● Ley de Representación Familiar, va permetre l’elecció de 108 procuradors a Corts del “terç
familiar” (només es podien presentar els afins al règim i els caps de família).

● Ley de Sucesión (1969) on Franco designava com a successor Joan Carles de Borbó, que
significava la culminació del programa d’institucionalització de Carrero Blanco.
7.3. Tensions entre immobilistes i oberturistes

● Van incrementar divergències ideològiques dins del règim franquista i, fins i tot, dins del
mateix govern. Per això, algunes lleis van ser bloquejades, com la Ley de Bases de la
Seguridad Social, que va estar bloquejada durant tres anys.

● Tampoc no es va aprovar el projecte de Ley Sindical, per temor a que les candidatures
antifranquistes s’imposessin (eleccions sindicals del 1966).

● La mateixa Ley de Prensa de Fraga va ser durament censurada per Carrero perquè era
excesivament permissiva i tolerant.

● Escàndol Matesa, que va destapar un cas de corrupció que implicava uns quants ministres
de l’entorn de l’Opus i va ser difós àmpliament per la premsa. Els sectors immobilistes, van
culpar a la Ley de Prensa per l'excessiva tolerància informativa.

● La crisi es va resoldre amb la victòria de Carrero i amb la formació de l'anomenat govern

monocolor, que van sortir els ministres més oberturistes (Fraga i Solís).

● Carrero Blanco, el braç dret de Franco, va restringir la Ley de Prensa i va ordenar reprimir
sense contemplacions als opositors.

7.4. Crisi i renovació de l’Església

● El Concili Vaticà II va fer evident que l'Església catòlica s’havia de distanciar del règim
franquista i retirar el suport incondicional que li havia atorgat des del 1939.
- Com va fer evident l’Abat de Montserrat, Aureli M. Escarré.

● Per això, la Santa Seu va renovar la jerarquia eclesiàstica i va posar al capdavant de la

Conferência Episcopal el cardenal Vicent Enrique i Tarancón, que defensava el reformisme i
les llibertats democràtiques, i va provocar irritació del govern.

● Aquest canvi també va ser a causa d’una crisi interna de la institució com les secularitzacions
i per la laïcització creixent de la societat i per la pèrdua d’influència.
8. LA REORGANITZACIÓ DE L’ANTIFRANQUISME

8.1. Els grups d’oposició política

● Les organitzacions opositores planifiquen una nova manera per plantar cara al franquisme
denunciant les condicions de vida i la manca de llibertats polítiques. També van proposar la
necessitat de superar la Guerra Civil i fer pau entre vencedors i vençuts.

● El Partido Comunista de España (PCE), dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo,
era el grup més actiu.

● Sorgeixen noves organitzacions socialistes i marxistes (FLP, PCE-ML i PCI) i grups que
propugnaven la lluita armada (FRAP).

● El PSOE amb menys presència en els moviments socials, va ser condicionat entre la direcció
de l’exili i la militància interior.

● També es va reunir una part moderada opositora, formada per Ruíz-giménez, entre altres.
Van participar al Congrés del Moviment Europeu per tal de denunciar internacionalment la
dictadura de Franco. (contuberni de Munic)

8.2. El nacionalisme basc i la creació d’ETA

● Al País Basc el Partit Nacionalista Basc (PNB) era el partit més important i inspirava al
govern basc que estava a l’exili.

● Al 1959 apareix ETA, una organització revolucionària i nacionalista radical. Es va fragmentar

a la meitat de la dècada, i el sector partidari de la lluita armada, a partir del 1968 van cometre
els primers atemptats mortals contra policies i guàrdies civils.

● L'increment del terrorisme d'ETA va comportar que el govern franquista declarés sovint
l'Estat d'excepció i que tots els delictes amb violència tornessin a ser considerats rebel ·lió
militar.

● El judici contra ETA celebrat a Burgos al 1970 en el qual es demanava la mort a sis militants,
va provocar grans mobilitzacions i protestes, i es van commutar.

● Fins a l'any 1975 van provocar 44 víctimes (24 membres de les forces de l'ordre públic i 20
civils) i 500 membres van ser empresonats .
8.3. El nou moviment obrer

● Entre l'any 1960 i el 1975, els conflictes laborals es van multiplicar i es localitzaven tant a les
zones de tradició obrera com a les noves ciutats industrials.

● Cal destacar la creació de CCOO al 1964, una organització clandestina que impulsava la
lluita laboral i política.

● Després de l’èxit a les eleccions sindicals del 1966 el govern les va declarar il· legals, las va
reprimir i va aplicar condemnes molt severes com la de Marcelino Camacho.

● Al 1967, els sindicalistes vinculats al Joventuts Obreres Cristianes es van separar de CCOO i
van fundar la Unió Sindical Obrera (USO).

● Dels antics sindicats, només la UGT va mantenir una activitat clandestina, mentre que la CNT
va desaparèixer.

8.4. Protestes estudiantils i ciutadanes

● Els nous estudiants tenen una nova mentalitat. Les protestes van crear molta conflictivitat.

● La lluita contra el SEU, sindicat falangista obligatori, comporta la creació de sindicats

democràtics com SDEUB (1966).
- El govern responia amb repressió, tancat el centre, expulsant professors, que va
radicalitzar el moviment.

● Van sorgir nous moviments socials a favor de les Ilibertats i de la democràcia a través
d'entitats legals com Justícia i Pau.

● Les associacions de veïns van prendre un activisme molt notable a partir de la demanda de
millors condicions de vida, dèficits dels serveis públics…
9. LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’AUTONOMIA

A la segona etapa del franquisme a Catalunya hi va haver moltes actuacions antifranquistes.

● En el pla cultural va augmentar el català en l’ús públic i: més revistes en català (Cavall Fort),
entitats (Òmnium cultural), projectes culturals , noves editorials (Edicions 62) i discogràfiques
(EDIGSA).
- Importància de la Nova Cançó catalana (Joan Manuel Serrat)
- Van haver-hi campanyes reivindicatives en defensa de l’ús de la llengua catalana, els
signes d’identitats catalans i les llibertats democràtiques.

● Augmenten les reivindicacions dels treballadors, sobretot en Barcelona entre 1968 i 1973.
- Van haver-hi vagues constants en el sector del metall, tèxtil, sanitat, ensenyament...

● A les universitats hi havien constants mobilitzacions d’alumnes i professors (Manifest de

Bellaterra 1975 per demanar una universitat democràtica, autònoma…).

● El PSUC era el partit clandestí més sòlid, altres grups com el FOC i el MSC també van tenir
importància.

● Es crea la Unió de Pagesos (1974) que agrupava joves agricultors i ramaders.

Al final de la dictadura la majoria de catalans eren partidaris d’un règim de llibertats polítiques,
amnistia pels presos polítics i un autogovern català sota el lema: “llibertat, amnistia i estatut
d’autonomia”.
10. L’AGONIA DE LA DICTADURA

10.1. Els darrers governs franquistes

● Al juny del 1973, Carrero Blanco va ser nomenat president del govern, assegurant la
continuïtat del franquisme, però al desembre va ser assassinat per ETA en un atemptat a
Madrid.

● A partir d’aquell moment, uns opten per la permanència del règim (búnquer) i altres per la
necessitat d’un canvi (oberturistes).

● Al 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir
oberturistes i immobilistes gràcies a l’anomenat “espíritu del 12 de febrero”, data en la qual
es va presentar a les Corts el seu projecte d’obertura moderada.

● Finalment, no va tenir suport i va fracassar, i com no hi havien reformes autèntiques, els

ministres oberturistes van sortir del govern, mostrant la incapacitat del franquisme per
democratitzar-se.

10.2. L’increment de la mobilització popular

A partir del 1973 l’oposició va créixer i van fer accions conjuntes per l'imminent mort del dictador.

● Es van crear organismes unitaris per reivindicar el sistema democràtic i impedir la continuïtat
del franquisme:

● Es constitueix a París la Junta Democrática (1974) impulsada pel PCE i el PSOE impulsa la
Plataforma de Convergencia Democrática (1975) que proposaven la formació d’un govern
provisional democràtic, que declarès l'amnistia i eleccions lliures.
- A Catalunya l’Assemblea de Catalunya.

● La violència d’ETA es va incrementar i va sorgir terrorisme d’ultraesquerra com el FRAP i el

GRAPO. Al 1974 va ser executat Puig Antich, un jove militant anarquista.
10.3. El conflicte del Sàhara i la mort del dictador

● Al 1956, França pacta amb el rei del Marroc la independència de les colònies franceses, i els
Espanya hauria d’haver fet el mateix amb el protectorat espanyol.

● Després d’un conflicte armat, el 1957 Espanya va cedir el territori d’Ifni i Guinea Equatorial.
Per procedir a la descolonització del territori del Sàhara, el govern espanyol havia d’acceptar
un referèndum d’autodeterminació d’aquest territori. El Marroc ho reclamava i organitza la
Marxa Verda, una invasió pacífica.

● El 1975, aprofitant la greu malaltia de Franco, el Marroc va exigir el lliurament d’aquest

territori, i es va organitzar la Marxa Verda, una invasió pacífica. Davant d’un possible
conflicte bèl·lic, el govern d’Arias va lliurar el territori al Marroc i Mauritània.

10.4. La mort de Franco: la fi de la dictadura

● Internacionalment s’havia condemnat la repressió franquista amb la retirada d’ambaixadors

europeus, hi havia tensions dins el mateix règim i el conflicte del Sàhara, tot sumant la mort
de Franco el 20 de novembre de 1975, es deixa enrere un règim obsolet i en crisi.

● Tot i que el futur d’Espanya estava clar, a causa del mecanisme de successió que havia
legitimat, no es podia seguir endavant el franquisme sense Franco.