LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

Del cop d’Estat a la Guerra Civil

La conspiració militar
Febrer de 1936: a partir de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 i de
les reformes progressistes que van dur a terme, alts comandaments de l’exèrcit organitzen una
conspiració contra la República que tindrà com a objectiu dur a terme un cop d’estat → El cap
de l’aixecament era el general Sanjurjo, i amb el general Mola com a director → Compten amb
el suport de:

• Sectors militars monàrquics i conservadors i de la Falange

• Una part dels empresaris del país,

Eren antidemocràtics i volien:

• Acabar amb el govern, segons ells il·legítim, liquidar els intents democràtics de la
República i restaurar l'ordre i autoritat i
• La defensa de la unitat espanyola
• Defensa de la religió

Andrés Sáez de Heredia, cosí de Jose Antonio Primo de Rivera, va ser assassinat per José del
Castillo, un Guàrdia d’Assalt de la República.

12 de juliol de 1936: assassinat del tinent de la Guàrdia d’Assalt José del Castillo per part de
dos pistolers falangistes.

13 de juliol: assassinat del líder de la dreta monàrquica (monàrquics alfonsins) José Calvo
Sotelo a mans d'integrants de forces policials, com a venjança per l'assassinat el tinent Castillo
→ Aquest fet va precipitar l’inici del cop d’estat.

Després de l’assassinat de Calvo Sotelo, Primo de Rivera, des de la presó, demana als seus
fidels que s’uneixin a l’alçament, moment que coincideix amb els plans de Mola.

Fins aquest moment, Franco encara no s’havia definit en la participació de l’alçament, però els
fets de Madrid el fan posicionar-se al costat dels colpistes.

L’aixecament militar
17 de juliol: es va iniciar el pronunciament, el qual els insurrectes van anomenar com
“Alzamiento Nacional”, a Melilla → Poc després, Yagüe decreta l’estat de guerra a Ceuta i
l’endemà, els insurrectes ja dominen el protectorat del Marroc.

19 de juliol: Després d’assegurar l’èxit a les Canàries on també es declarà l’estat de guerra, el
general Franco va arribar al Marroc (l’empresari mallorquí Joan March va llogar l’avió, el
Dragon Rapide, que va portar a Franco des de les Canàries fins al nord del Marroc en el
moment de la insurrecció) i va prendre el comandament de l'exèrcit d'Àfrica, el més preparat i
més ben armat de la República

El mateix dia 19 va començar l’alçament militar a la Península → Es van revoltar uns altres caps
militars:

• Mola a Pamplona i va controlar Navarra

 • Queipo de Llano a Sevilla
• Goded a Mallorca
• Miguel Cabanellas a Saragossa

La reacció del govern

L’actitud del govern de la República, que va trigar a reaccionar davant la insurrecció, va ser
d’una total improvisació → Ni Azaña ni el cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures
el dia 17 i 18 de juliol, i es va perdre temps vital per a la defensa de la República.

18 de juliol: Casares Quiroga, cap de govern en el moment de la insurrecció, va dimitir → Es va

nomenar a Martínez Barrios cap de govern però va tornar a dimitir el dia següent, el 19 de
juliol.

19 de juliol: Azaña va nomenar José Giral cap de govern → La primera mesura presa el 19 de
juliol va consistir en autoritzar el lliurement d'armes als partits del Front Popular i a les
organitzacions obreres del Front Popular, que juntament amb l'exèrcit lleial a la República i la
Guàrdia d'Assalt (policia fundada per la República), havien de fer front als insurrectes.

El govern va llicenciar els soldats de les unitats comandades per oficials colpistes que havien
abandonat les seves unitats → Aquest abandonament, que no havia succeït en el bàndol rebel,
va desorganitzar l’exèrcit de la República.

A Madrid, la Guàrdia Civil i d’Assalt no es van afegir a l’alçament, la qual cosa va facilitar la
desarticulació dels rebels → Només va resistir la casera de la Montaña, centre de conspiració,
que va caure després d’intensos combats amb obrers armats.

El cop d’estat fracassa i el govern republicà també en no poder sufocar el cop → España es
divideix en dues zones → Va desencadenar l’inici de la Guerra Civil.

El 20 de juliol el país va quedar dividit en dos bàndols:

• Els lleials a la República → Eren les zones industrials i més urbanitzades, on les
organitzacions obreres estaven més implantades → Controlaven les fàbriques d’armes
i els parcs d’artilleria.
Territoris: Catalunya, Madrid, València, Múrcia, la franja cantàbrica (excepte Galícia i
Oviedo), Euskadi (llevat d’Àlaba), Castella-La Manxa, el sud d’Extremadura, Menorca i
Andalusia oriental.
• Els insurrectes → Controlaven les zones agrícoles, que van permetre abastir les zones
nacionals mentre les ciutats republicanes patien escassetat.
 Territoris: Galícia, Castella i Lleó, Àlaba i Navarra, Aragó, el Nord d’Extremadura,
Andalusia occidental i algunes ciutats andaluses (Sevilla, Granada, Cadis), Mallorca i
Eivissa, les Illes Canàries i el Nord Marroc.

La insurrecció a Catalunya
L'encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, que va dirigir el
pronunciament a Mallorca i Eivissa i posteriorment va viatjar a Barcelona.

Matinada del 19 de juliol: els militars insurrectes van fer sortir les tropes de les casernes amb
l’objectiu d’ocupar els centres de poder la ciutat → El cap militar que tenia el comandament
de Barcelona, Llano de la Encomienda, era lleial a la República i no participava en el cop.

Els insurrectes es van trobar amb la resistència de:

• Les forces de l'ordre lleials al govern

o La Guàrdia d’Assalt
o La Guàrdia Civil, que va mantenir al principi una actitud indecisa però
finalment va defensar la legalitat republicana
• Les organitzacions obreres (principalment CNT-FAI), que al llarg dels dies 19 i 20 van
aconseguir moltes armes (més de 20.000) provinents de l’assalt a algunes casernes

Al llarg del dia 19: els obrers armats, guàrdies d’assalt i guàrdies civils van controlar les zones
on s’havien fet fort els rebels.

Goded va detenir Llano en arribar a Barcelona però al vespre va ser assaltada la capitania
general i el general Goded es va rendir i va ser fet presoner → Companys el va convèncer que
anunciés per ràdio la seva derrota → Aquest fet assenyala la fi de l’aixecament a Barcelona,
cosa que va influir en la esta de Catalunya:

• A Tarragona: no es produeix cap moviment militar

• A Lleida i Girona: l’acció rebel queda ofegada per la intervenció de la Guàrdia d’Assalt
La Catalunya revolucionària. La desintegració del poder
18, 19 i 20 de juliol de 1936: militants de partits i sindicats van constituir comitès antifeixistes a
barris, municipis i comarques.

Un cop dominat l’aixecament militar, Catalunya es trobava en una situació complicada:

• La població armada i enquadernada en organitzacions obreres

• Les autoritats com la Generalitat desbordades
• L’exèrcit gairebé desaparegut → Molts oficials havien fugit, estaven detinguts o havien
estat executats i molts soldats havien abandonat les seves unitats (s’havien llicenciat
soldats de les unitats comandades per colpistes).

L’aixecament feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana →

Milers de persones circulaven amb armes per pobles i ciutats → Grups radicals (especialment
anarquistes de la FAI) van realitzar actes violents (assassinats, crema d’esglésies i convents...)
durant les primeres setmanes contra l’Església, la burgesia, els propietaris i les classes
benestants, persones considerades en contra de la revolució → Les forces de seguretat de la
República van intentar evitar aquests fets però van quedar desbordades per la multitud
armada.

20 de juliol: per reconduir la situació, la Generalitat va comprendre que si es volia controlar el

procés revolucionari i restablir l’ordre, s’havia de comptar amb els anarquistes → El president
Companys va oferir als dirigents anarquistes la creació del Comitè Central de Milícies
Antifeixistes.

21 de juliol: Es va constituir el Comitè de Milícies Antifeixistes

Comitè de Milícies Antifeixistes:

• Es va crear per integrar les forces populars i coordinaria les diferents organitzacions →
El conformaven membres de la CNT-FAI (majoritaris), UGT, PSUC, POUM, ERC i
Rabassaires, però amb un control real de la CNT-FAI
• Es va convertir en el centre de poder a Catalunya
• Les seves funcions eren militars i afectaven les Milícies en el front i la rereguarda
• Es va dissoldre quan les forces polítiques i socials que hi estaven representades van
entrar a formar part del Govern de la Generalitat.

El Comitè va organitzar columnes de milicians per recuperar les zones insurrecte de l’Aragó
que, malgrat les mancances de material bèl·lic i organització, van aconseguir estabilitzar el
front → Finalment, el govern republicà no considera prioritària la conquesta d’Aragó i el front
queda abandonat.

En les primeres setmanes van sortir de Barcelona un 20.000 combatents, organitzats en

columnes:

• Les anarquistes: Aguiluchos, Ortiz, Roja y Negra, Durruti

• La del PSUC:
• La del POUM
• La de Macià-Companys d’ERC

Les forces catalanes, comandades pel capità Alberto Bayo, van intentar la conquesta de les Illes
Balears però, després d’ocupar Eivissa, Formentera i Cabrera, van ser derrotades a Mallorca i
es van haver de retirar → Els nacionals van recuperar les Illes, tret de Menorca, que va estar
sota el control de la República en tot moment.

Juliol 1936: unificació dels diferents partits comunistes en el nou Partit Socialista Unificat de
Catalunya (PSUC).

La Generalitat i el poder. Setembre 1936 - febrer 1939

Per fer front a la nova situació revolucionària, l’executiu català va començar a assumir
competències no previstes en l’Estatut d’Autonomia:

• 31 de juliol: es va crear la Conselleria de Defensa

• 11 d’agost de 1939: es va crear el Consell d’Economia de Catalunya → Tenia com a
objectiu organitzar les col·lectivitzacions i, també, l’economia, reorientant la producció
per guanyar la guerra → El seu primer director va ser Josep Tarradellas, conseller
d’economia i serveis públics de la Generalitat
• Es va fer càrrec d’altres sectors estratègics com punts duaners, gestió de ferrocarrils i
ports

Això va provocar tensions amb el govern central

27 de setembre de 1936: Lluís Companys forma un nou govern d’unitat o concentració de la

Generalitat presidit per Josep Tarradellas en el qual estaven representades totes les forces
republicanes i obreres de Catalunya, incloent-hi la CNT→ El Comitè Central Milícies
Antifeixistes va ser dissolt l’endemà → Les seves competències van ser assumides pel
Departament de Defensa de la Generalitat.

Aquest govern va prendre mesures importants com el Decret de Col·lectivitzacions (24

d’octubre de 1936).

A Madrid, el socialista Largo Caballero estava fent el mateix, la formació d’un govern de
concentració nacional amb forces republicanes, burgeses i obreres.

28 d’octubre de 1936: la Generalitat va militaritzar les Milícies Antifeixistes → Van ser

absorbides per l'exèrcit regular republicà.

6 de desembre de 1936: la Generalitat va crear l’Exèrcit de Catalunya.

Abril de 1937: es va imposar la unificació dels exèrcits republicans → L’exèrcit de Catalunya va

passar a ser l’Exèrcit de l’Est.

Tanmateix, hi havia tensions entre les forces polítiques i sindicals sobre com s’havia de conduir
el procés de transformacions socials, polítiques i econòmiques que s’havia engegat → La
tensió va esclatar al maig de 1937.

Arran dels fets de Maig de 1937: amb la pèrdua de competències de la Generalitat en matèria
de defensa, l’Exèrcit de l’Est va passar a dependre directament del govern de la República.

Economia revolucionaria. Les col·lectivitzacions

Un cop controlat el cop d’estat del juliol: la situació laboral es normalitza i els treballadors es
reincorporen a les fàbriques.

Els obrers es troben sovint amb el fet que, a vegades, els propietaris han fugit o han estat
assassinats, així que els mateixos empleats assumeixen el control de moltes empreses i
reprenen la producció.
24 d’octubre de 1936: el Consell d’Economia de la Generalitat promulga el Decret de
Col·lectivitzacions per legalitzar el procés i donar validesa legal a les col·lectivitzacions de
l’estiu.

Al camp català, les col·lectivitzacions no assoleixen una forma complerta a causa de l’oposició
de la Unió de Rabassaires, la UGT i el PSUC, que defensen la propietat privada → Només es
produeixen al Baix Ebre i Baix Llobregat.

A l’Aragó sí que es produeixen un volum significatiu de col·lectivitzacions sota el control de la

CNT-FAI.

Gener del 1937: hi ha un enfrontament entre partidaris de les col·lectivitzacions de la CNT i

POUM i el contraris, rabassaires, comunistes, socialistes i afiliats a ERC, amb un resultat de 30
morts.

Agost de 1937: el ministre de Defensa, signa la dissolució de les col·lectivitzacions a l’Aragó.

La indústria de guerra
Sota l’impuls de la CCMA es crea l’agost del 1936 la Comissió d’Indústria de Guerra per
controlar la fabricació i distribució del material bèl·lic → La indústria catalana es va
transformar en una indústria de guerra, es va convertir en la fàbrica d’armament de la
República.

La guerra en territori republicà

El suport social de La República:
• Una part de l’exèrcit peninsular
• De les forces de seguretat:
o Gran majoria de Guàrdies d’Assalt
o Cos de carrabiners
o Una part de la Guàrdia Civil
• Classe populars identificats amb la línia reformista que el govern del Front Popular
havia iniciat:
o Petita i mitjana burgesia
o Camperols sense terra
o Obrers industrials
o Jornalers
• Anticlericals
• Republicans, socialistes, anarquistes i comunistes

Juliol-setembre de 1936: la conformació d’un poder popular

Al juliol 1936 (just després de l’intent de cop d’estat): va sorgir un poder popular format per
diferents organitzacions i grups revolucionaris que impedien al govern imposar la seva
autoritat → A cada poble i ciutat es van crear comitès locals que van substituir els
ajuntaments.

Als primers mesos conviuen dues formes de poder:

• Un de legal: govern republicà amb Azaña com a President i José Giral com a cap de
govern
 • Un altre de popular: organitzacions obreres i sindicats encapçalades per la UGT, CNT,
PCE i el POUM

La força de les milícies és superior a la del mateix govern republicà → El govern queda
desbordat per la dinàmica popular revolucionària després de la decisió de lliurar les armes a
les organitzacions polítiques i sindicals.

El govern de la República va decretar la dissolució de l’exèrcit tradicional i la creació de

batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies populars.

L’exercici de control de l’ordre públic passa a ser competència de Juntes i Comitès de les
organitzacions revolucionàries → Un dels seus objectius és l’Església acusada d’alinear-se al
costat dels rebels.

Agost: la situació es va agreujar perquè les tropes feixistes progressaven i això va posar en
qüestió la dissolució de l’exèrcit republicà i la capacitat militar de les milícies.

Col·lectivitzacions i economia de guerra

Els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses i béns
perquè els empresaris havien fugit o havien estat detinguts o assassinats, o bé perquè es van
apoderar del control i de la direcció de les empreses.

Al camp, la col·lectivització va ser encara més dràstica, tot i que desigual segons el territori o
tendència dominant:

• Aragó i Castella la Manxa: va donar lloc a experiències de comunisme llibertari

• València i Múrcia: aquests projectes van topar amb l’oposició dels qui defensaven la
col·lectivització de caire estatal o el respecte a la petita propietat privada camperola
(comunistes i socialistes)

El govern de Largo Caballero (setembre de 1936-maig de 1937)

5 de setembre de 1936: a Madrid, el socialista Largo Caballero va formar un govern d’unitat
amb totes les forces d’esquerra: republicans, socialistes i comunistes per tal de recuperar la
unitat i posar fi a la violència descontrolada.

5 de novembre de 1936: els anarquistes s’afegeixen al govern (Federica Montseny).

7 de novembre de 1936: el govern de la República es trasllada a València davant de l’escomesa

franquista sobre Madrid

A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat i es va formar un

govern d'unitat presidit per Josep Tarradellas → Es va dissoldre el Comitè de Milícies
Antifeixistes i els comitès locals van ser substituïts per ajuntaments.

Els Fets de Maig del 1937

Dins del bàndol republicà hi havia fortes tensions entre les forces polítiques i sindicals sobre
com s’havia de conduir el procés de transformacions polítiques, socials i econòmiques:

• CNT-FAI, POUM i els sectors més socialistes de la UGT: defensen que la revolució és el
mitjà per aconseguir una mobilització popular contra el feixisme i guanyar la guerra
• PSUC, PSOE, UGT, PCE i ERC: defensen que primer s’ha de guanyar la guerra i després
fer la revolució
3 de maig de 1937: les tensions van esclatar violentament quan les forces d’Ordre Públic de la
Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes (CNT-FAI) que havien ocupat l'edifici de la
Telefònica → L’excusa de la intervenció era que els anarquistes interferien en les
comunicacions entre la Generalitat i la República → Va provocar que anarquistes i militants del
POUM es revoltessin contra la Generalitat i aixequessin barricades pels carrers de Barcelona →
La lluita es va estendre arreu de la ciutat i es va allargar durant 4 dies → Els enfrontaments
entre anarquistes i comunistes van saldar amb uns 400 o 500 morts → El conflicte va servir
com a pretext al govern republicà per:

• Intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt amb l'objectiu de posar fi a la crisi
• Suspendre les competències d’ordre públic i disminuir el poder de la Generalitat

Va significar la sortida de la CNT dels òrgans del govern (inici del declivi polític i social de la
CNT) → La influència anarquista va disminuir i la presència comunista va augmentar, sobretot
per l'ajuda que la Unió Soviètica prestava a la República → A partir de llavors, el PSUC va tenir
més control de la situació.

Es procedeix a la dissolució i il·legalitzaria del POUM i a una forta repressió contra els seus
militants (assassinat del seu líder, Andreu Nin, pels serveis secrets estalinistes, els agents
soviètics).

L’ordre va tornar als carrers i les patrulles de control van ser dissoltes.

Es va constituir un nou govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys i integrat per ERC i
PSUC, la CNT-FAI va quedar fora.

Els fets de Maig van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero que va acabar dimitint
→ Juan Negrín es fa amb la presidència del govern → Negrín comparteix les tesis comunistes
per afrontar la guerra.

El govern de Negrín. La resistència a ultrança. (maig de 1937-març de 1939)

El govern va deixar d'incloure els sindicats, CNT i UGT, i es va constituir només amb partits
polítics.

El govern de Negrín va romandre al poder fins a la fi del conflicte → Es va:

• Reforçar i centralitzar el poder republicà

• Unificar la direcció bèl·lica
• Integrar totes les milícies en l'Exèrcit Popular
• Establir un control sobre la producció industrial i l'agrària

Juan Negrin va elaborar el programa del 13 punts (publicat el 30 d’abril de 1938) amb el qual
pretenia negociar una sortida acordada amb els rebels, el bàndol rebel no va acceptar aquesta
proposta → En aquell moment, el govern de Negrín va proposar una política de resistència de
la República fins a la fi amb l'esperança que l'inici d’un conflicte a Europa entre les potències
democràtiques i les feixistes alleugerís la presència alemanya i italiana a Espanya i comportés
la intervenció de les potències democràtiques en favor de la República.

Octubre de 1937: Negrín va traslladar el govern de València a Barcelona, on també s'hi havia
refugiat el govern basc des de la caiguda del nord d'Espanya → Va comportar un augment de
la tensió en les relacions amb la Generalitat, ja que el govern central va assumir noves
competències, com l’Administració de justícia.
La zona insurrecta: La construcció d’un Estat totalitari
El suport social del bàndol rebel
• Exèrcit africà
• Militars conservadors: una part de l’exèrcit peninsular
• Una part de la Guàrdia Civil
• Classes dominants → Recolzen la insurrecció per por a les reformes republicanes
o Propietaris agrícoles (terratinents)
o Alta burgesia industrial i financera
• Carlins
• Falangistes
• CEDA
• Tradicionalistes
• L’església catòlica → Les relacions entre el poder polític i eclesiàstic havien estat molt
tenses en diferents moments de l’etapa republicana, especialment durant el bienni
reformista → La guerra va arribar a agafar un caràcter de croada

Militarització i comandament únic

A la “zona nacional”, amb l’objectiu de guanyar la guerra, hi va haver un ordre mantingut i
disciplina militar.

Es va proclamar l’estat de guerra.

20 de juliol: mort de Sanjurjo en un accident d’avió quan volava des de Cascais, Portugal, on
s’havia exiliat després de la sanjurjada, cap a Burgos per fer-se càrrec de la insurrecció → Mola
i Franco van passar a dirigir la operació.

24 de juliol de 1936: es crea a Burgos la Junta de Defensa Nacional formada pels caps militars
de la rebel·lió i presidida pel general Cabanellas → Assumia tots els poders de l’estat → Va
aprovar alguns decrets que derogaven la legislació republicana:

• Prohibició de l'activitat de tots els partits polítics menys Falange Española y de las
JONS (el cap fundador de la qual, José Antonio Primo de Rivera, havia estat afusellat
pels republicans) i Comunión Tradicionalista (carlins)
• Suspensió de la Constitució
• Paralització de la reforma agrària

Agost de 1936: Franco assumeix el comandament de l’exèrcit del sud i estableix la seva caserna
general a Sevilla.

21 de setembre de 1936: a Salamanca, Franco és designat pels generals de la JDN cap de

l’Alzamiento i comandant suprem de tots els exèrcits i, per tant, passa a exercir el
comandament militar únic.

1 octubre de 1936: Franco va ser nomenat cap de govern i Generalísimo → Franco es convertia
en la màxima autoritat política i La Junta de Defensa Nacional quedava extingida.

Es va constituir la Junta Técnica del Estado, embrió del futur govern.

Centralització del poder
Les milícies armades i requetès (organització militar carlina) tenien una organització autònoma
i Franco les veia com un obstacle al seu poder creixent → 20 de desembre de 1936: va
militaritzar les milícies i van passar a formar part de l’exèrcit.

Abril de 1937: es promulgà el decret d'unificació que establia la creació d'un partit únic,
Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que comportava la unificació de falangistes i
carlins, sota la direcció de Franco → Franco s’havia convertit en la persona que acumulava tots
els poders: cap de l’Estat i del govern, comandant suprem de tots els exèrcits i cap del partit
únic.

El govern de Burgos
Gener de 1938: es va iniciar el procés d'institucionalització del nou Estat franquista amb la
formació del primer govern de Franco a Burgos.

El nou Estat s'inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadorisme

i en el catolicisme. Tenia una ideologia nacional catòlica, és a dir, defensava tres valors bàsics:
família, religió i pàtria → Mesures que es duen a terme:

• Abolició de la legislació republicana (decrets de reforma agrària, retorn de la llei de

jurisdiccions i de fugues)
• Supressió les llibertats religiosa, política i sindical
• Imposició d’una censura en la premsa
• Supressió dels estatuts d'autonomia (abril 1938: derogació de l’Estatut d’Autonomia
de Catalunya)
• Es va restablir la pena de mort
• Repressió dels partits i sindicats d’esquerra

Repressió i violència
Des dels inicis del conflicte es va produir una persecució contra les persones i organitzacions
vinculades a la República:

• Els tribunals, exclusivament militars, van realitzar nombrosos judicis sumaríssims que
dictaven sentències de mort
• Els grups paramilitars, falangistes i tradicionalistes també van exercir una gran
repressió

Internacionalització del conflicte

L'esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces
democràtiques i, en part, revolucionàries (socialistes i comunistes), i els règims feixistes en
ascens (Alemanya i Itàlia). Es va creure aleshores que a Espanya s'estava produint
l'enfrontament armat que molts temien a escala mundial → És per això que, des del primer
moment, la Guerra civil Espanyola va tenir una gran repercussió internacional → Molts
historiadors l’han considerada com un preludi de la Segona Guerra Mundial.

• A favor de la República:
o Les forces democràtiques europees (sobretot França, on governaven les
esquerres mitjançant un Front Popular)
o Les organitzacions obreres
o L'URSS.
 • A favor de la insurrecció:
o Els règims feixistes i autoritaris (Itàlia, Alemanya, Hongria, Portugal i Bulgària):
veien en la insurrecció de Franco un fre a l'expansió del comunisme i a una
possible revolució proletària
o El catolicisme tradicional també va estar a favor dels rebels, igual que el papat

Tant els insurrectes com el govern de la república van recórrer a l'exterior per tal de trobar
suports.

El govern de la República va demanar col·laboració militar i política a França, que també tenia
un govern del Front Popular. Però:

• El Regne Unit defensava una política de pacificació i de contenció davant

l'expansionisme de l’Alemanya nazi per tal d’evitar l’esclat de la guerra a Europa → Va
comunicar a França que si intervenia a Espanya ajudant la República, la política
internacional francesa no tindria el suport britànic davant l'amenaça de Hitler
• Els governants de les democràcies (França, Regne Unit, EUA) van ser molt prudents per
por que el conflicte es pogués escampar per Europa
• Aquests països es trobaven en una situació de feblesa per l’impacte de la crisi
generada pel crack de la Borsa de Nova York i per l’ascens de grups polítics extremistes
dintre de les seves fronteres

Aquests fets van portar a que, per iniciativa francobritànica, es creés el Comitè de No-
intervenció a la Guerra (agost de 1936), amb seu a Londres i format per 27 països → Consistia
en un acord entre les principals potències en el qual no es podia donar suport a cap del dos
bàndols → Es pensava que això comportaria al fi de la guerra de manera ràpida per falta
d’armes i munició → Aquest acord, però, només va ser respectat per França i Anglaterra i
violat per Itàlia i Alemanya, que oferien suport militar i financer a l’exèrcit rebel.

Suport internacional al bàndol republicà:

• URSS:
o La URSS es va alarmar en veure que Itàlia, Alemanya i Portugal violaven
sistemàticament l’acord de no intervenció → 15 d’octubre: La URSS va enviar
soldats, tancs, avions, material de guerra, periodistes, diplomàtics… però en
total quantitativament va ser inferior al suport militar que van rebre els rebels
→ A canvi, el govern republicà va enviar les reserves d’or que es trobaven en
el Banc d’Espanya a Moscou
• Brigades Internacionals:
o Eren joves voluntaris estrangers (entre els quals hi havia líders dels partits
comunistes i socialistes europeus, intel·lectuals d’esquerra i majoritàriament
treballadors a l’atur reclutats pels partits comunistes) que van venir a Espanya
a lluitar contra el feixisme i a favor de la República
o Promogut per partits comunistes, eren reclutats per un comitè a París i
entrenats a camps d’Albacete, tot i que les urgències de la guerra exigien
portar-los al front sense haver après els elements bàsics de la tècnica militar
o En total van arribar més de 60.000 brigadistes
o Es van retirar a finals d’octubre de 1938 des de Barcelona mitjançant un acord
entre la República i els feixistes, que, tot i que no van complir, també es van
comprometre a retirar les seves tropes
 • Mèxic:
o No va acceptar l’acord de no intervenció de 1936
o Juliol de 1936: va enviar el primer de varis carregaments d’armes per donar
suport a la República
o També va obrir les seves fronteres a exiliats espanyols

Suport internacional al bàndol rebel:

• Els règims feixistes van donar suport diplomàtic, polític i militar als insurgents
espanyols, amb els quals mantenien una clara afinitat ideològica.
• Alemanya:
o Alemanya va enviar uns 750 avions, uns 17.000 solidaris i 110.000 tones de
material bèl·lic
o L’aportació de Hitler va ser fonamentalment aèria amb la Legió Còndor →
Composada per aviador i soldat alemanys → Va bombardejar Gernika (1937) i
Barcelona (1938) → Eren substituïts periòdicament, ja que Hitler va considerar
la guerra d’Espanya com un camp d’entrenament
• Itàlia:
o Va facilitar uns 700 avions, 70.000 soldats i una gran quantitat de material
bèl·lic
• Portugal:
o No es va produir una intervenció armada directa
o Van arribar a Espanya uns 20.000 voluntaris disseminats entre els nacionals
o El més important va ser el recolzament logístic la facilitació als franquistes el
pas del seu territori, a diferència de les dificultats que tenien els republicans:
▪ En els ports portuguesos desembarcaven sense dificultats
subministres pels sollevats
▪ Salazar va posar a disposició dels nacionals les seves bases aèries, les
comunicacions, l’obertura de la frontera de manera puntual en cas
necessari

Tot plegat molt per sobre del suport que va rebre el bàndol Republicà.

27 de febrer de 1939: França i Gran Bretanya van reconèixer oficialment el Règim de Franco.

Mèxic es va negar a reconèixer el govern militar de Franco durant més de 30 anys

Etapes i operacions militars de la guerra civil

Primera etapa (juliol de 1936 - març de 1937)
Avenç dels rebels des del sud i des del nord: guerra de columnes (juliol -octubre de
1936)
Inicia una tàctica colonial concretada en l’enviament de columnes armades i després es
procedia a ocupar el territori del voltant.

L’objectiu dels rebels és unir les disperses zones que han quedat sota el seu control i ocupar la
capital de l’Estat, Madrid.

• Des de Sevilla es van enviar tropes per enllaçar amb les guarnicions de Córdoba o
Granada que havien quedat aïllades
 • Agost de 1936: Franco assumeix el comandament de l’exèrcit del sud i estableix la seva
caserna general a Sevilla → Des d’allà, amb l’objectiu d’unir el nord i el sud del territori
per Extremadura, Franco va iniciar un ràpid avenç prenent Mèrida, Almendralejo i
Badajoz (14 d’agost), on hi va haver una forta repressió → A continuació, les tropes de
Franco prenen Càceres i, més tard, es desvia cap a Toledo (28 de setembre) → Aquest
exèrcit enllaça el sud amb el nord de Mola
• Setembre de 1936: les tropes de Mola van ocupar Guipúscoa (Irun, Sant Sebastià...),
separant la franja cantàbrica que havia restat fidel a la República de la frontera
francesa i impossibilitant l’arribada de material bèl·lic a zona republicana → Les tropes
del nord, al capdavant del General Mola, es dirigeixen a Aragó i Madrid

Recordatori:

• Setembre de 1936: tant a Madrid com a Barcelona es formen governs de concentració

que inclouen des dels republicans d’esquerra fins els anarquistes → A Catalunya es
dissol el Comitè de Milícies
• Octubre de 1936: la Junta de Defensa formada pels generals que han fet el cop d’estat
lliura a Franco el comandament únic de la revolta, també va ser nomenat generalíssim
dels exèrcits i cap d’estat

L’intent de conquesta de Madrid i les batalles de Jarama i Guadalajara (novembre de

1936 - març de 1937)
La batalla de Madrid (finals d’octubre - novembre de 1937)
Finals d’octubre: els insurrectes es troben a les portes de Madrid → L’objectiu era prendre la
capital i acabar aviat amb la guerra.

• Mola ho intenta des del nord atacant per la Serra de Guadarrama però és frenat al
Sistema Central
• Els nacionals, al comandament de Varela, també van arribar a Madrid

Novembre de 1936: l’exèrcit de Franco intenta conquerir Madrid → Però la República uneix
tots els fan fracassar als nacionals → Madrid va ser defensada per les Brigades Internacionals i
la Columna Llibertat, una columna anarcosindicalista liderada per Durruti, anarquista que va
morir durant la batalla de Madrid.

Novembre: el govern es trasllada a València mentre el general Vicente Rojo s’encarregava de la

defensa de la capital amb l’ajuda de les milícies populars.

Madrid no torna a ser atacada.

Els insurrectes van iniciar maniobres per aïllar Madrid i tallar les comunicacions amb València,
destaquen: la batalla de Jarama i de Guadalajara:

Batalla del Jarama (febrer de 1937)

Victòria dels republicans, els nacionals no van aconseguir aïllar la capital.

Batalla de Guadalajara (8 - 23 de març de 1937)

8 de març de 1937: l’exèrcit italià va iniciar una gran ofensiva a la zona de Guadalajara.

Entre el 15 fins al 23 de març de 1937: es va produir la contraofensiva republicana que

comptar amb el suport de les Brigades Internacionals → Les tropes italianes aliades de Franco
van ser derrotades.
Segona etapa (abril - octubre de 1937)
La conquesta franquista del nord (abril - octubre de 1937)
Davant la dificultat de prendre Madrid, la lluita es va traslladar al nord, a la franja cantàbrica,
que havia quedat sota domini Republicà, amb el general Mola → Mola ja havia pres Guipúscoa
al setembre de 1936, aïllant la República de França.

26 d’abril de 1937: es produïa el primer bombardeig aeri del món sobre la població civil a
Gernika i Durango per part de la Legió Còndor → Va destruir la ciutat de Gernika.

Juny de 1937: els nacionals van ocupar Bilbao.

3 de juny: va morir el general Mola en estavellar-se prop de Burgos. → El comandament de

l’exèrcit del nord va passar al General Dávila.

Agost de 1937: va caure Santander.

Octubre de 1937: els nacionals ocupaven tota la regió d’Astúries → Pèrdua de la industria
siderometal·lúrgica.

Maig de 1937: Negrín es converteix en el president de la República → Adopta una política de

resistència ultrança → Per alleugerar la pressió militar al nord i dividir les forces franquistes,
els republicans van desencadenar diverses ofensives → La república va atacar Brunete i
Belchite, però no va impedir que la franja del nord quedés sota el control nacional.

La batalla de Brunete (5 - 25 juliol de 1937)

5-25 de juliol de 1937 (a prop de Madrid): ofensiva republicana sobre Guadarrama i Brunete
per dividir les forces nacionals → Va acabar amb la victòria dels nacionals del general Varela.

La batalla de Belchite (24 d’agost – 3 de setembre de 1937)

Agost-setembre de 1937 (a prop de Saragossa): va acabar amb victòria dels nacionals del
general Ponte i la destrucció total de Belchite.

Tercera etapa (desembre de 1937 – novembre de 1938)

Es tracta d’un període marcat per la progressiva davallada de les forces republicanes i l’avenç
imparable de les tropes franquistes

La batalla de Terol (desembre de 1937)

Es van planificar diferents ofensives per recuperar territoris.

Desembre 1937: es va produir la batalla de Terol, que va ser l’ofensiva més exitosa i va portar a
l’ocupació republicana de la ciutat fins al febrer de 1938.

La campanya d’Aragó: l’avenç cap a la Mediterrània (febrer – abril de 1938)

El desgast republicà en la campanya de Terol va possibilitar el posterior avenç dels nacionals.

Febrer de 1938: l’exèrcit de Franco va començar la campanya d’Aragó a Terol

Principis de març: van atacar en tot el Front d’Aragó

Les tropes franquistes van entrar a Lleida i el riu Segre es va convertir en primera línia de foc
durant 9 mesos.

13 d’abril de 1938: van arribar al Mediterrani, en concret a Vinaròs, Castelló → El territori

republicà va quedar dividit en 2 zones:
 • La zona central, al voltant de Madrid
• Catalunya, que queda aïllada de la resta del territori fidel a la República

Podria haver estat la fi de la guerra, però els republicans van rebre nou armament i van
desencadenar un poderós atac sobre el riu Ebre, a la província de Tarragona.

La batalla de l’Ebre (Juliol - novembre de 1938)

25 de juliol de 1938: La batalla de l’Ebre comença per una ofensiva dels republicans que tenia
com a objectiu unificar els territoris republicans.

L’ofensiva té èxit en una primera fase: travessen el riu Ebre i conquereixen Ascó, Móra d’Ebre,
Flix i altres pobles de la zona → Van prendre posicions a la serra de Pàndols, la serra de Cavalla
i la Fatarella → No van poder continuar avançant, va començar la guerra de posicions.

Finals d’octubre: Franco va contraatacar amb el suport alemany i italià, i l’exèrcit republicà ha
de retrocedir a l’altre riba del riu.

8 de novembre: l’exèrcit franquista entra a Móra d’Ebre.

15 de novembre: el republicans es retiren a l’altra riba del riu → significa la derrota

republicana → va significar l’enfonsament del bàndol republicà.

La batalla va afeblir molt l’exèrcit republicà, que ja no va poder oferir una resistència eficaç en
cap front

Destaca que va ser la batalla més llarga, més dura i més sagnant.

Els nacionals van ser superiors militarment.

Es calcula que van morir entre 20.000 i 30.000 soldats.

Quarta etapa (desembre de 1938 - abril de 1939)

Desembre de 1938-febrer de 1939. L’ocupació de Catalunya
A continuació l’exèrcit rebel inicia l’ofensiva per ocupar Catalunya → Pràcticament no troben
resistència.

• 15 de gener: ocupació de Tarragona

• 26 de gener: ocupació de Barcelona sense resistència
• 4 de febrer: Ocupació de Girona
• 10 de febrer: Ocupació de Puigcerdà i Portbou

La retirada de l’exèrcit republicà va significar la fugida cap a França de milers de refugiats → En

total, van marxar uns 470.000 catalans

El govern republicà, tant el català com l’espanyol van fugir a l’exili (Manuel Azaña) → Negrín va
tornar poc després al territori que restava sota control republicà.

L’ocupació de les zones central i sud-est (febrer - març de 1939)

27 de febrer de 1939: França i Anglaterra van reconèixer a Franco com a nou governant
espanyol.

Març de 1939: com a conseqüència, Azaña va renunciar a la presidència de la República.

Febrer 1939: la República només disposava de la zona del centre (Madrid i regió mediterrània
del nord de València fins a Almeria) → Negrín esperava poder resistir i continuar la guerra fins
que esclatés la guerra a Europa, però la feblesa de l’exèrcit republicà i les diferències entre els
mateixos republicans ho van fer impossible (els comunistes eren partidaris de defensar-se fins
al final, però importants sectors de l’exèrcit republicà volien acabar la guerra).

5 de març de 1939: cop d’estat a Madrid contra el govern de la República dirigida pel coronel
Casado, cap de l’exèrcit de Madrid (“cop d’estat de Casado”) → Creia que la influència dels
comunistes en la República era la causa de l’allargament de la guerra i seria possible acabar-la
negociant amb Franco → Juntament amb socialistes, anarquistes i republicans (els comunistes
van quedar fora), va crear un govern republicà antagònic al de Negrín, el Consejo de Defensa
Nacional → El Consejo va intentar negociar la pau amb Franco → Però Franco no va acceptar
cap condició per a la rendició i va obligar al lliurament de les armes i la rendició sense
condicions→ Finalment, Casado entrega Madrid a canvi de res.

28 de març: els nacionals entren a Madrid sense trobar resistència i el dia següent Casado
marxa a França.

Després de conèixer la notícia, es van rendir les darreres places republicanes → En només 3
dies es va ocupar la resta de territoris republicans (Albacete, Alacant, València, Múrcia...)

1 d’abril: Franco signa a Burgos un comunicat amb el qual declara la fi de la guerra i la seva
victòria.

Juan Negrín es va exiliat → Va continuar sent president de la República espanyola fins al 1946.

Les conseqüències del conflicte

Morts: la guerra va deixar un nombre de víctimes (400.000 morts).

Exiliats: va haver-hi al voltant de 400.000 exiliats.

• La majoria van anar a França

• Altres milers van marxar amb vaixells al nord d'Àfrica

Empresonats: unes 300.000 persones van ser empresonades a presons o camps de

concentració.

Crisi econòmica: Es va arruïnar el país per la destrucció de les comunicacions,

d'infraestructures i habitatges.

Repressió: Va suposar la destrucció de la convivència i la democràcia, i l'entrada a una

dictadura militar d'inspiració feixista que es prolongar durant 40 anys → Desenes de milers
consells de guerra i milers d’afusellats, empresonats o depurats → Les autoritats catalanes van
ser perseguides (assassinat de Lluís Companys al castell de Montjuïc).

La vida a la rereguarda
Les zones republicanes, especialment les grans ciutats, van patir la manca d’aliments → Les
zones productores de cereals va estar sota el control dels rebels → És per això que eren millors
les condicions alimentàries a la zona franquista, tot i que les dues zones tenien problemes
d’abastiments.