LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

1936-1939

La Guerra Civil, provocada pel cop militar feixista del 18 de juliol de 1936, constitueix
el fet més rellevant i tràgic de la història de Catalunya i del conjunt d’Espanya del s.
XX. La guerra va ser l’enfrontament entre els grups tradicionalment dominants
(aristòcrates, grans propietaris agrícoles, empresaris, Església, exèrcit) i les classes
mitjanes i populars (pagesos, obrers, petita burgesia) que havien donat suport a les
forces republicanes.

Es impossible entendre la guerra sense comprendre EL CONTEXT EUROPEU.

El resultat de la guerra va significar el final del règim democràtic i la consolidació de

la dictadura franquista.

ÍNDEX
1. Les causes de la Guerra Civil
2. L’esclat de la Guerra Civil
2.1 L’aixecament militar
2.2 Els dos bàndols
2.3 La internacionalització de la Guerra Civil
3. El conflicte bèl·lic en zona republicana
4. El conflicte bèl·lic en la zona nacional
5. Les operacions militars
6. Viure en Guerra
7. Conseqüències de la guerra.
Quan parlem de les causes de la Guerra Civil Espanyola podem diferenciar entre
unes causes profundes (derivades del s. XIX) i unes immediates.

Les causes profundes:

• El fracàs en la construcció de l’Estat liberal i la inestabilitat política del s.XIX i

XX. Paper de la monarquia, oposat a les reformes.
• Intervenció dels militars en la vida política.
• Grans desequilibris socioeconòmics a Espanya.

Les causes immediates:

• Oposició dels sectors conservadors de la societat a les reformes propostes pels

governs de la Segona República instaurada el 1931.
• Un motiu addicional va ser la creença de terratinents, alts comandaments de
l'exèrcit i la jerarquia eclesiàstica, que el govern republicà intentaria implantar
un règim socialista similar a l'establert pels bolxevics a Rússia, després de la
revolució de 1917.
• Radicalització de les forces polítiques i sindicals d’esquerra. Deriva de les
classes privilegiades cap a solucions autoritàries davant el temor d’una
revolució social.
• Polarització social i violència política. Augment de la conflictivitat social i
deterioració de l’ordre públic.
• Intenció d’acabar amb el govern del Front Popular.
• Assassinat de José de Castillo ( a mans de falangistes) i assassinat de José
Calvo Sotelo (a mans de forces d’esquerres).
 2.1 L’aixecament militar
Entre el 17 i 19 de juliol va tenir lloc l’alçament militar contra el govern del Front
Popular. El fracàs d’aquesta insurrecció va dividir el país i va desencadenar en una
guerra civil.

• L’aixecament s’inicià a Melilla el 17 de Juliol dirigit pel coronel Yagüe. Aquest

aixecament en armes contra la República s’anomena Alzamiento Nacional.
La insurrecció s’estendrà per tot el protectorat marroquí.
• El 18 de Juliol Queipo de Llano s’aixeca a Sevilla, Goded a les Balears i Mola a
Pamplona . Franco arriba des de Canàries al Marroc i va prendre el
comandament de l’exèrcit de l’Àfrica. El govern republicà tardà en
reaccionar, i el president Azaña ni el cap de govern Casares Quiroga van
prendre mesures el 17 i 18 de juliol.
• Santiago Casares Quiroga (republicà d’esquerra) va dimitir ja que es va negar
a armar als obrers i no va saber com controlar la situació. Azaña va anomenar
José Giral cap de govern. La primera mesura presa el 19 de juliol va consistir a
autoritzar el lliurament d’armes a les organitzacions obreres.
• L’acció combinada de la resistència obrera i del sector de l’exèrcit, la Guàrdia
d’Assalt i la Guàrdia Civil, que va romandre fidel a la República, els que van
impedir l’èxit del pronunciament militar.

El fracàs de la insurrecció a una bona part de l’Estat deixà Espanya dividida en

dues zones i provoca l’inici d’una imprevista guerra civil. Espanya quedarà
dividida en dos blocs:
L'Espanya Nacional.
Liderada pel general Franco, que va imposar un
règim feixista i va reprimir durament tots els sectors
republicans. Des de Galícia, passant pel nord
d’Extremadura, Castella i Lleó, parts d’Andalusia, i els
dos arxipèlags.
D’alguna manera era l’Espanya més rural i menys
desenvolupada. Aquella que estava sota el domini
dels grans latifundistes.

L'Espanya republicana.
Es mantenia fidel a les institucions de la República,
dirigides per les forces democràtiques del Front
Popular que havien guanyat unes eleccions.
Tot l’arc mediterrani es va mantenir fidel a la
República, tot el centre de Madrid, part de Castella
i la Manxa, la cornisa cantàbrica i gairebé tot
Andalusia.
D’alguna manera eren les grans zones
industrialitzades i els grans nuclis urbans d’Espanya.

LA INSURECCIÓ A CATALUNYA

La sublevació militar a Catalunya va començar el 19 de juliol comandada pel general Goded. És derrotada
per la Generalitat amb el suport de les forces d’ordre a Catalunya ( mossos d’esquadra i Guàrdia Civil) i la
mobilització dels anarquistes armats (CNT-FAI). Partidaris dels partits d’esquerra. La sublevació fracassa a
Catalunya. S’instaura el desordre i la revolució violenta fins a mitjans de 1937.
FONT HISTÒRICA 1
Al siguiente día del alzamiento militar el gobierno republicano se encontró en esta situación; por un
lado tenía que hacer frente al movimiento que desde las capitales y provincias ocupadas tomaba la
ofensiva contra Madrid.; y por otro, a la insurrección de las masas proletarias, que sin atacar
directamente al gobierno, no le obedecían. Para combatir al fascismo, querían hacer una revolución
sindical. La amenaza más fuerte eran, sin duda, el alzamiento militar, pero su fuerza principal venía, por
el momento, de que las masas desmandadas dejaban inerme al gobierno frente a los enemigos de la
República. Reducir aquellas masas a la disciplina, hacerlas entrar en una organización militar del estado,
con mandos dependientes del gobierno, para sostener la guerra conforme a los planes de un Estado
Mayor, ha constituido el problema capital de la República.

Azaña, escritos políticos y de guerra

A) Quins van ser els dos problemes amb els que es va trobar el govern de la
República a partir de juliol de 1936?
B) Quines organitzacions estaven a favor de donar-li prioritat a la guerra i quines
a compatibilitzar la guerra amb la revolució?
C) Dintre del bloc republicà es va produir una guerra civil dins una guerra civil.
Per què?

FONT HISTÒRICA 2
Entrevista del general Franco publicada per el diari anglès “NEWS CHRONICLE” el 29 de juliol de 1936.

A mi pregunta: ¿Ahora que el golpe ha fracasado en sus objetivos, por cuánto tiempo seguirá la
matanza. Contestó tranquilamente: No habrá compromiso ni tregua, seguiré preparando mi avance
hacia Madrid. Avanzaré -gritó-, tomaré la capital. Salvaré España del marxismo, cueste lo que cueste.
No dudaría en matar a media España si tal fuera el precio a pagar para pacificarla.
Pregunta:¿Qué haría su gobierno si venciera?. General Franco.- Yo establecería una dictadura militar y
más tarde convocaría un plebiscito nacional para ver lo que el país quiere. Los españoles están
cansados de política y de políticos.

Pregunta: ¿Cómo consiguió usted colaborar con la República con aparente lealtad durante tanto
tiempo? (Franco fue jefe de Estado Mayor en 1934 y 1935). General Franco: Colaboré realmente todo
el tiempo en que pensé que la República representaba la voluntad popular

Pregunta: Y las elecciones de febrero, ¿no representaron la voluntad popular? General Franco: Las
elecciones nunca la representan

a) En l’entrevista a Franco apareixen idees polítiques que després es

desenvoluparan en la dictadura. Recull una frase que demostri els següents
pensaments: "El fin justifica los medios".El seu aparent caràcter apolític, "Haz
como yo, no te metas en política". La seva oposició al liberalisme, a la
democràcia.

2.2 Els dos bàndols

El fet que “el Alzamiento Nacional” no triomfés a tot arreu de la península provocarà
el que ha estat anomenat amb el nom de Guerra Civil Espanyola. Es tracta d’un
enfrontament armat entre els partidaris de continuar amb la legítima República
contra els sublevats, contraris a la república. Els dos bàndols enfrontats són:

➢ Republicans: també anomenats rojos. Representen a tots els sectors que

recolzaven la legítima República. Són les classes treballadores, i els partidaris
dels partits d’Esquerra. Valors de Llibertat, democràcia i antifeixisme. Obrers i
empleats urbans, petita burgesia ,pagesia sense terra...

➢ Nacionals: falangistes, feixistes o franquistes. Representen als diferents sectors

contraris a la República, propietaris agraris, església catòlica, empresaris
industrials, i els partidaris de partits de dretes, monàrquics. S’oposen a les
reformes de la República. Es definien com a nacionals (per la defensa de la
unitat d’Espanya) i catòlics. Els militars volien establir una dictadura militar
mentre que els monàrquics i la CEDA volien tornar a la monarquia Alfonsina.
Els falangistes pretenien imposar un règim feixista a la italiana i els carlins volien
la instauració de la monarquia tradicionalista.

2.3 La internacionalització de la Guerra Civil

Des del primer moment la Guerra d’Espanya (nom pel qual era coneguda la guerra
a nivell internacional) va tenir una gran repercussió a nivell internacional. L’esclat
bèl·lic va ser vist com una lluita entre les forces democràtiques i en part
revolucionàries (socialistes i comunistes) en contra dels règims feixistes alemany i
italià.
Els països prenen tres postures:

• A favor dels Nacionals: Els governs feixistes d’Alemanya (Hitler: material militar,
legió Còndor) i d’Itàlia (Mussolini: menys importància de la tècnica, més
soldats, suport aeri, naval i equipament bèl·lic) van veure en la insurrecció un
fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers en mostrar la seva simpatia
cap als rebels. També el règim filofeixista portuguès d’Oliveria Salazar
(Subministraments, 20.000 voluntaris) va ser un aliat fidel dels insurrectes, així
també com el catolicisme tradicional i el papat.

• A favor dels Republicans: l’opinió democràtica i progressista mundial i els

partits obrers d’arreu del món es van manifestar de manera decidida a favor
de la República. La URSS va donar suport a la República (armes i aliments,
pilots, instructors, tècnics...). Cal destacar la creació de les Brigades
Internacionals: voluntàries anònimes de més de 50 països del món de partits i
sindicats d’esquerres en defensa de la llibertat davant el feixisme que
s’apoderava cada vegada més d’Europa.

• A favor de la neutralitat: Els països democràtics d’Europa com ara França o la

Gran Bretanya defensaren una política de no intervenció, pensant en
endarrerir la guerra imminent a Europa contra l’expansionisme feixista i nazi. La
societat de nacions (precedent de l’ONU abans de la segona guerra mundial)
també va defensar una política de no intervenció. Malgrat la posició neutrals
d’aquests països i institucions, molts ciutadans i organitzacions públiques o
privades d’aquests mateixos països van fer una crida a favor de la llibertat i en
contra del feixisme. En el Comité de No intervenció van participar 27 estats
europeus. Alguns estats com Alemanya, Itàlia i Portugal no van suspendre en
absolut el seu enviament d’armes i municions als insurrectes.