LA GUERRA CIVIL (1936-1939)

1. Del cop d’estat a la guerra civil

Els insurrectes contra la República havien previst un pronunciament militar que els permetés
apoderar-se dels òrgans de govern i decretar l’Estat de guerra.

1.1. L’aixecament militar

El pronunciament, que els insurrectes van anomenar com “Alzamiento Nacional”, es va
iniciar el 17 de juliol a les casernes de Melilla i l’endemà havia triomfat a la resta del
Protectorat. El 18 va arribar al Marroc el general Franco des de les Canàries i va prendre el
comandament de l’exèrcit d’Àfrica. El mateix dia es van revoltar uns altres caps militars:
Mola a Pamplona, Goded a Mallorca, etc. Als militars s’hi afegeixen els carlins i els
falangistes.

El govern de la República va trigar a reaccionar a la insurrecció. Ni el president Azaña, ni el

cap de govern Casares Quiroga van prendre mesures el dia 17 i 18 de juliol. Casares
Quiroga va dimitir i Azaña va nomenar José Giral cap de govern. La primera mesura presa
el 19 de juliol va consistir en autoritzar el lliurament d’armes als sindicats i partits del Front
Popular. Van ser ells, juntament amb l’exèrcit lleial de la República i la Guàrdia d’Assalt, els
qui van plantar cara, especialment a Madrid i Barcelona.

1.2. La insurrecció a Catalunya

L’encarregat de dirigir la insurrecció a Catalunya va ser el general Goded, comandant
general de Balears. El dia 18 de juliol Goded va dirigir el pronunciament a Mallorca i Eivissa,
que va quedar en mans dels insurrectes, i el dia 19 va desplaçar-se amb un hidroavió a
Barcelona. Però van trobar força resistència de les forces lleials al govern i les
organitzacions obreres.

Durant el dia 18 les organitzacions d’esquerres havien demanat que donessin armes i
militars de la CNT i UGT van assaltar armeries i havien organitzat una estructura de
resistència. Aquests grups es van enfrontar tot el dia 19 amb els militars insurrectes. Al
vespre va ser assaltada la capitania general i Goded es va rendir i va ser detingut. Els
enfrontaments van continuar els dies 20 i 21, el cop va fracassar i els insurrectes de
Catalunya es van rendir.

La victòria va ser celebrada per l’important paper de les organitzacions d’esquerres. Però
també cal tenir en compte que a Catalunya els grups de la falange i els carlins eren molt
pocs.

1.3. La consolidació dels bàndols

A la darreria de juliol els insurrectes ocupaven una bona part del territori espanyol, el
pronunciament militar no va triomfar però tampoc va ser sufocat totalment pel govern, per
això es van originar dos bàndols:
- Els insurrectes (militars conservadors, monàrquics de dretes, grups catòlics,
falangistes, carlins i grups oposats a la República). Tenien el suport i la inspiració del
feixisme i es definien com a “nacionals”. Els insurrectes van manifestar que la seva
intenció era “restablir l’ordre” per mitjà d’una dictadura.
 - Els lleials a la República (obrers i empleats, petita burgesia i pagesos sense terres).
La majoria d’ells estaven associats a organitzacions socialistes, comunistes i
anarcosindicalistes i eren nomenats “rojos”. Tots defensaven la legitimitat
republicana, però representaven interessos molt diversos, des de sectors reformistes
fins a grups revolucionaris.

2. Per què la Guerra Civil va assolir una dimensió internacional?

Des del primer moment, la Guerra Civil va tenir una repercussió internacional. L’esclat de la
guerra es va veure com una enfrontació entre forces democràtiques (socialistes i
comunistes) i els règims feixistes (Alemanya i Itàlia).

L’opinió democràtica progressiva mundial va estar a favor de la República. També van ser
partidaris els grups obrers i la URSS. En canvi, les forces conservadores de les
democràcies (França, Regne Unit) i els governs feixistes veien en la insurrecció de Franco
un fre a l’expansió del comunisme.

Els dos bàndols van voler recórrer a buscar suport. Els insurrectes van enviar agents als
països feixistes amb la finalitat d’obtenir ajuda militar (avions, armes). El govern de la
República va demanar col·laboració militar però els governants de les democràcies van ser
prudents per por que el conflicte es pogués escampar per Europa.

El Regne Unit defensava una política de pacificació davant d’Alemanya nazi i va comunicar
a França que si ajudava a la República, França no tindria el suport britànic. França es va
doblegar a aquestes exigències i va impulsar la creació de Comitè de No-intervenció (agost
1936).

3. El bàndol republicà: Guerra i Revolució

3.1. Un clima de revolució social
L’aixecament militar va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana. S’hi
va desfermar una resposta popular espontània contra tots aquells i contra tot el que tenia
relació amb els insurrectes.

L’Església, la burgesia, els propietaris, etc. van ser objecte de persecució durant les
primeres setmanes. Alguns dels perseguits van fugir a l’estranger o amagant-se.

La violència va arribar a unes proporcions extremes, perquè, sota el pretext de la revolució

es va cometre molts fets delictius.

La conformació d’un poder popular

A finals de juliol de 1936, van sorgir organismes que s’havien anat formant a partir del cop
militar. Així, en l’àmbit municipal a molt pobles i ciutats comitès locals formats per
organitzacions d’esquerres.

D’altra banda, com a nou poder revolucionari es va constituir, a iniciativa de la CNT-FAI, el

Comitè de Milícies Antifeixistes. S’ocupà de la formació de les columnes de milicians, de
l’ordre públic, de l’organització de la indústria i el treball, etc.
A sososososososososososososososososososososossosososososososla resta del territori
republicà es va produir una situació similar. El govern de la República va decretar la
dissolució de l'exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien
d’integrar-se les milícies populars.

La situació, però, es va agreujar des de l’agost a causa del progrés constant de les tropes
feixistes, que va posar en qüestió la dissolució de l’exèrcit republicà i la capacitat militar de
les milícies.

Col·lectivitzacions i economia de guerra

La col·lectivització d’una gran part de la propietat industrial i agrària va ser un dels elements
centrals del procés de revolució social inicial el juliol de 1936. Els treballadors, organitzats
en comitès, es van posar al capdavant de les empreses o bé perquè els empresaris havien
fugit o bé perquè es va apoderar del control i de la direcció de les empreses.

Una sèrie de decrets del govern de la República de la Generalitat de Catalunya van donar
cobertura legal a les confiscacions d’indústries i de terres. L’11 d’agost de 1936 es va crear
el Consell d’Economia de Catalunya, que va dissenyar un pla per reorganitzar l’economia. A
l’octubre es va promulgar el decret de col·lectivitzacions.

Al final de la guerra hi havia unes 4500 empreses controlades per comitès obrers. Les
col·lectivitzacions agràries van tenir poca importància per el predomini de petites i mitjanes
propietats.

3.2. El govern de Largo Caballero (1936-1937)

A Madrid, el 5 de setembre, el socialista Largo Caballero va formar un govern amb
republicans i socialistes; dos mesos després, s’hi va incorporar quatre ministres anarquistes.
Això va coincidir amb la decisió de traslladar el govern a València davant l’escomesa
franquista sobre Madrid.

Largo Caballero pretenia crear una gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i
obreres, per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l’Estat, la militarització de les
milícies i la formació de l’Exèrcit Popular. Largo Caballero va tenir problemes amb els
comunistes i els anarcosindicalistes. Al seu torn, els anarcosindicalistes malgrat que
participaven en un govern d’unitat, insistien en les col·lectivitzacions i es resistien a integrar
les seves milícies en l’exèrcit.

A Catalunya, Companys va continuar com a president de la Generalitat i es va formar, el 26

de setembre, un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas. Es va dissoldre el Comitè de
Milícies Antifeixistes van ser substituïts per ajuntaments; es van centralitzar els serveis
policials, es va reconstruir l’aparell judicial per posar fi a la violència.

Els fets de Maig del 1937

Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero i que van obrir
una nova etapa en el govern i en l’organització del bàndol republicà van esclar a Barcelona
els primers dies de maig de 1937. Però el 3 de maig les tensions van esclat violentament a
Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que
havien ocupat l’edifici de Telefònica, amb el propòsit de fer-se amb el control de les
comunicacions.

Això va comportar l’enfrontament d’alguns militants de la CNT i de tot el POUM amb els del
PSUC, ERC i la UGT, que van donar suport a la Generalitat. La lluita es va estendre arreu
de la ciutat, on es van construir barricades, i es va allargar gairebé una setmana. El conflicte
es va saldar amb més de 200 morts i la derrota dels anarquistes més radicals i del POUM i
una crisi molt profunda.

Els seus propòsits eren que calia aprofitar el moment per imposar un nou ordre revolucionari
que proposava canviar el sistema de propietat i destruir el poder de l’Estat.

Cada cop es feien més evidents les tensions entre el govern republicà i l’autonòmic per les
reticències del govern central sobre la capacitat de la Generalitat per governar, dirigir la
guerra i controlar els sectors públics i sindicals més radicals.

3.3. El govern de Negrín. La resistència a ultrança.

Els Fets de Maig van disminuir la influència de l’anarquisme i van enfortir les posicions
comunistes, sobretot per l’ajuda de la Unió Soviètica. D’acord amb les directrius soviètiques
de perseguir els trotskistes com a enemics de la revolució, els comunistes espanyols van
exigir la dissolució del POUM i la detenció dels seus líders. Largo Caballero es va negar a
les exigències del sector comunista i va dimitir.

Es va construir un nou govern presidit pel socialista Juan Negrín, que va posar la direcció de
la guerra en mans del ministre de Defensa, Indalecio Prieto. El govern es va construir
només amb partits polítics, es va il·legalitzar el POUM i els seus líders detinguts.

Negrín tenia com a objectiu principal guanyar la guerra. Per això va integrar totes les
milícies en l’Exèrcit Popular i es va establir un control sobre la producció industrial i agrària.

A Catalunya es va formar, el mes de juny, un nou govern presidit directament directament

per Companys amb l’aliança de ERC i PSUC.

Al novembre del 1937 Negrín va decidir traslladar el govern de València a Barcelona, per tal
de controlar directament els recursos econòmics i militars d’una de les zones més riques
que queden sota control republicà. El govern va assumir l’ordre públic, la gestió de
proveïments, etc.

El govern de Negrín va proposar una política de resistència de la República tot i que mai va
deixar de cercar un acord amb l’enemic. El seu programa dels Tretze Punts preveia la
permanència de la República, després d’un procés electoral democràtic, quan acabés la
lluita armada. El bàndol franquista no va acceptar cap tipus d’acord i només acceptaria “una
rendició sense condicions”
A partir del març del 1938, al territori republicà hi mancava aliments, els daltabaixos militars
eren continus i entre la població hi havia un cansament de la guerra. Negrín, amb gairebé
l’única ajuda dels comunistes, insistia en la necessitat de resistir. La pèrdua de Catalunya
entre gener i febrer de 1939 i la sortida cap a l’exili dels governs de la República, van
mostrar que la República tenia els dies comptats.

4. La zona insurrecta: La construcció d’un estat totalitari

4.1. Militarització i comandament únic
A la zona dominada pels insurrectes, anomenada “zona nacional” hi va haver un ordre des
del primer moment. Tot i que molt aviat hi van organitzar una Junta de Defensa Nacional, els
generals insurrectes van actuar com a petits virreis al territori respectiu.

La mort accidental, a Lisboa, el 20 de juliol del 1936, del general Sanjurjo, considerat al cap
principal va fer que la insurrecció no triomfés i van plantejar el problema del lideratge en la
direcció militar i en el govern del territori “nacional”.

El 24 de juliol es va crear a Burgos la Junta de Defensa Nacional, integrada per militars i

presidida pel general més antic entre els insurrectes, Miguel Cabanellas. La missió de la
Junta era governar el territori ocupat i les primeres mesures que va prendre van ser la
prohibició de l’activitat de tots els partits polítics, la suspensió de la Constitució i el decret de
paralització de la reforma.

Per a la direcció de la guerra va anar guanyant partidaris el general Francisco Franco. El

seu lideratge en l’exèrcit es va imposar sobretot després de l’alliberament de l’alcàsser de
Toledo i d’aconseguir que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor vàlid
per negociar el seu suport a la insurrecció. Finalment, el dia 30 de setembre, els militars el
van elegir cap de l’Alzamiento. L’1 d’octubre va publicar un decret que el nomenava cap de
govern de l’Estat i generalisimo dels exèrcits espanyols. La Junta de Defensa Nacional va
desaparèixer i es va establir una Junta Técnica del Estado, amb la seu a Valladolid i Burgos.

La creació del partit únic

Franco va aconseguir imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció.
Inspirant-se en el model d’Estat feixista italià i alemany, de partit únic i amb un cap amb
poders plens, l’abril del 1937 Franco va fer conèixer el decret d’unificació que establia la
creació d’un partit únic, Falange Española Tradicionalista y de la JONS, que comportava la
unificació de falangistes i carlins.

Franco esdevenia cap nacional d’aquest partit únic i concentrava així a les seves mans un
altre poder. El nou partit va adoptar l’uniforme amb la camisa blava falangista i la boina
vermella dels carlins i la salutació feixista amb el braç enlaire.

5.3. El govern de Burgos

El procés d’institucionalització del nou Estat franquista va culminar el gener del 1938 amb la
desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de Franco. El nou Estat
defensava el model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme.
Es va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral. Es van suprimir
les llibertats religiosa, política i sindical, i es va imposar la censura en la premsa i en els
mitjans de comunicació. Es van suprimir els estatuts d’autonomia i es va restablir la pena de
mort. La construcció de l’Estat franquista va anar acompanyada d’una violència extrema i
que va comportar l'aniquilació dels vençuts als territoris que ocupava.

El març del 1938, es va aprovar la primera de les lleis fonamentals, el Fuero del Trabajo,
amb un sindicat únic que agrupava els empresaris i treballadors, i es van prohibir les vagues
i les reivindicacions obreres.

Finalment, es respectava la important influència de l’Església catòlica, que el juliol de 1937

va publicar una pastoral col·lectiva dels bisbes a favor dels insurrectes. El nou Estat era
clarament confessional i va derogar les lleis del matrimoni civil i del divorci, va establir el
culte religiós en l’ensenyament i en l’exèrcit, i va instituir una retribució estatal per al clero.

6. L’evolució del conflicte bèl·lic

6.1. La batalla de Madrid
El primer objectiu dels insurrectes era la presa de Madrid, capital i símbol de la República.
Després de travessar l’estret (juliol 1936), les tropes de l’Àfrica van aconseguir l’enllaç amb
la zona sublevada del nord, després d’eliminar la resistencia de Badajoz.

Al setembre, després de la mort de Sanjurjo cap de l’exèrcit del sud, va ocupar Toledo i va
posar fi al setge de l’alcàsser d’aquesta ciutat. A la darrareia d’octubre era ja a les portes de
Madrid

La conquesta de la capital podia ser imminent; per això, el 29 d’octubre el govern de la

República va decretar la mobilització general per salvar Madrid. Milers d’homes i dones van
fortificar els accessos.

El 6 de novembre, el govern republicà es va traslladar a València i va deixar Madrid en

mans del general Miaja, mentre que l’estratègia de la defensa quedava en mans del
comandant Rojo. Això va ser possible gràcies també a l’arribada de les primeres Brigades
Internacionals i d’una columna anarcosindicalista des de Barcelona, la Columna Llibertat pel
líder sindicalista Buenaventura Durruti.

6.2. Les batalles del Jarama i Guadalajara

Els insurrectes van iniciar dues maniobres envoltants per aïllar Madrid i tallar-ne les
comunicacions amb València. Una primera maniobra va provocar la batalla del Jarama,
febrer del 1937 i no van aconseguir l’objectiu d’aïllar la ciutat.

En la batalla de Guadalajara, el mes de març del 1937. Va ser la primera victòria

republicana de gran ressò.

La batalla del nord

Franco va decidir aleshores canviar l’estrategia de la guerra, i va abandonar l’atac a Madrid.

La lluita es va traslladar al nord, a la franja cantàbrica. Els combats principals s’hi van
produir entre abril del 1937 i octubre.

Els insurrectes, comandants per Mola, van portar l’atac contra Biscaïa. El mes d’abril es
produïa el primer bombardeig aeri, el de Guernica. Va ser realitzat per l’aviació alemanya i
italiana.

La ciutat de Bilbao va ser ocupada el mes de juny del 1937. La República i més tard
Belchite, però no va poder evitar que les tropes de Franco entressin. Tota la franja nord
quedava en mans dels rebels.

6.4. La fractura del territori republicà

El desembre del 1937, l’exèrcit republicà havia estat reorganitzat amb la creació de les
Brigades Mixtes i tenia al capdavant un gran general, Vicente Rojo.

El nou exèrcit republicà, amb la intenció de prendre la iniciativa, la més exitosa, de les quals
va tenir lloc en direcció a Terol, es va lliurar una gran batalla l’hivern del 1937-1938. La
batalla de Terol, va portar a l’ocupació republicana, que va mantenir fins al mes de febrer.
L’exèrcit de Franco va endegar aleshores la campanya d’Aragó, en terres de Terol, va
arribar fins al Mediterrani el mes d’abril.

El territori republicà quedava dividit en dues zones, una de les quals era Catalunya. Va
preferir continuar l’atac cap al sud i lliurar forts combats per Castelló i València, capital de la
República.

. 6.5. La batalla de l’Ebre. L’ocupació de Catalunya

La batalla de l’ebre va ser una de les grans batalles de la guerra, i l’últim intent dels
republicans per aturar l’avançament de les tropes franquistes. Va començar el dia 25 de
juliol amb l’atac republicà. Una primera avançada dels republicans cap al sud, on van
aconseguir fer-se forts durant uns mesos. Franco hi va enviar grans reforços, incloses les
aviacions alemanes i italiana, i va aconseguir aturar l’atac. Després va contraatacar i, a la
primeria de novembre, l’exèrcit republicà va haver de replegar-se mentre l’exercit de Franco
avançava. El dia 16 es va considerar acabada la batalla, que deixava l’exèrcit republicà
greument delmat.
Franco va decidir aleshores endegar definitivament l’ofensiva contra Catalunya. Tarragona
va ser ocupada al gener i Barcelona sense resistència. La caiguda de Girona va significar la
fugida cap a França, de milers de refugiats, entre els quals hi havia els membres del
parlament català i del govern de la generalitat amb el seu president Companys. També va
exiliar-se el president Manuel Azaña, Juan Negrín i el govern basc. A començaments de
febrer s’havia completat l’ocupació de Catalunya.

6.6. La fi de la guerra
El febrer del 1939 la República no disposava de cap més territori que l’anomenava zona
centre, que comprenia Madrid i tota la regió Mediterrània. Malgrat que el cap de govern
republicà, Juan Negrín, havia tornat de França i volia continuar la guerra. Aquell mateix
mes, el Regne Unit i França van reconèixer el govern de Franco, i pocs dies després,a l’inici
del mes de març Manuel Azaña va presentar, a Paris, la seva dimissió com a president de la
República espanyola.

Al començament de març es va produir a Madrid una insurrecció contra el govern de la

República dirigida pel coronel Casado, cap de la defensa de la capital. Casado creia que la
influència dels comunistes sobre la República era la causa de l’allargament de la guerra i
que seria possible acabar-la mitjançant una negociació amb Franco.

Casado es va revoltar el dia 5 de març i es va fer amb el control de Madrid. Es va crear una
Junta de Defensa, amb l’objectiu de negociar amb Franco una pau “honorable” basada en la
“generositat del caudillo”. Franco, però, no va acceptar cap condició. El dia 28 de març, les
tropes de Franco van entrar a Madrid sense trobar-hi cap resistència.

L’1 d’abril, Franco va signar a Burgos el darrer “parte de guerra”, amb la qual declarava la fi
del conflicte i la seva victòria.

cartells:
-bandera, mà aixecada amb fusell, republicà la bandera, 1 febrer 73, 1 república, va durar 1
any i mig, 14 abril 31, 2 republica, esperaven fer canvis a espanya 16 febrer 36, eleccions
guanya front popular, agafen les armes a defensa de la república.

-juan negrin vol que tothom segueix les ordres de la república, junta municipal valenciana

- soldado resistid, es veuen soldats, en un mur que resisteixen l'atac dels enemics, “resistir
és vèncer” juan negrin va dir això, pero realment és molt difícil resistir i el novembre del 37
es quan la república va a barcelona, que venien de madrid, van anar a valència i després a
catalunya, barcelona, voldras centralitzar l ordre públic, gestió de proveïments, industria de
guerra, comerç exterior i l'administració de la justicia.

- cartell espanyol, bandera españa franco, una x vermella dels carlins

l'àliga fa referència als antics reis catòlics, la del mig representa la falange, i la creu de
l'església catòlica.