Història d’Espanya.

2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

El Franquisme (1939-1975)

El Franquisme II: creixement econòmic i

immobilisme polític (1959-1975)

1. Aspectes polítics

1.1 Reformisme polític i immobilisme

1.1.1 El govern del tecnòcrates

En aquest context de transformació econòmica i social el franquisme va intentar

modernitzar la seva estructura política per mitjà d’una obertura que no presentava
canvis democràtics i d’una reforma que permetés augmentar el consens social i
assegurar el règim.

L’obertura a l’exterior, el desenvolupament econòmic i la transformació de la societat

van empènyer al govern a un seguit de reformes polítiques per emmascarar la
dictadura

L’ascensió de l’almirall Carrero Blanco va significar el reforçament dels tecnòcrates,

funcionaris i altres càrrecs públics escollits en virtut de la seva preparació tècnica,
vinculats al Opus Dei i la marginació de les famílies més falangistes i tradicionalistes del
règim. Aquests governs van incorporar a Laureano López o el jove falangista Manuel
Fraga Iribarne.

L’objectiu era la promoció i el desenvolupament econòmic, la renovació política,

modernització de l’administració, legislació i institucions del règim.

1
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Pensaven que la prosperitat econòmica de la població enfortiria la pau social, el

benestar social i supliria la manca de llibertats i democratització d’Espanya.

1.1.2 El reformisme polític

Per canviar la imatge repressiva, al 1963 el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), va passar els
delictes polítics de la jurisdicció militar a la civil.

En el 1966 el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va promoure la Ley de

Prensa e Imprenta, va suprimir la censura prèvia i permetre la publicació de revistes,
diaris i llibres fins aleshores prohibits. Va crear, però, un sistema de censura amb
multes si es superava lo permès pel règim.

En el terreny social al 1967 la Ley de Bases de la Seguretat Social, cobertura per part
de l’Estat, assegurances per malalties, vellesa i viduïtat. Un intent d’apropar-se a
Europa en l’estat del Benestar.

Al 1967 es va promulgar la Ley Orgánica del Estado, aprovada per referèndum on

només es permetia propaganda del sí, va retocar algunes Lleis Fonamentals, mantenia
concentració de poders en el dictador, va separar cap d’estat i cap de govern que va
exercir ell també fins al 1973 que va passar a Carrero Blanco.

Va confirmar el traspàs monàrquic del règim amb un futur “atado y bien atado” segons
Franco.

Al 1967 també, La Ley de Representación Familiar, permetia la representació com a

procuradors d’un “terç familiar”, solament afins al Movimiento, votaven sols caps de
família i sense dones generalment.

L’any 1969, tal com estipulava la Ley de Sucesión, Franco va designar com a successor
Joan Carles de Borbó, fill de Joan de Borbó. Això va agreujar les tensions entre

2
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

falangistes, partidaris de continuar amb el Movimiento, i tecnòcrates, partidaris

successió monàrquica

1.1.3 Tensions entre immobilistes i oberturistes

Totes aquestes reformes van incrementar les distensions dins del règim franquista. La
Llei de Bases de la Seguretat Social, la Sindical i la de Premsa van estar criticades i
inclús bloquejades.

Al 1969 les diferències polítiques a l’interior del govern es van destapar, arran del cas
Matesa. Una empresa de maquinària tèxtil connectada a l’entorn de l’Opus Dei, va
provocar una crisi governamental. Va realitzar un frau financer amb l’exportació de
maquinària que va implicar a alguns ministres i va ser difós àmpliament per la premsa.
Els immobilistes van culpar de l’obertura informativa.

El cas Matesa va tenir repercussions polítiques importants, victòria de Carrero Blanco,

considerat com el braç dret de Franco, creació un govern monocolor, i sortida de
ministres oberturistes com Fraga i Solís, responsables de la contestació social i ordre
de tornar a la repressió opositora.

Alguns delictes van tornar a ser considerats rebel.lió militar i l’Estat d’excepció (1969 i
1970) era un recurs freqüent. El consell de guerra a Burgos (1970), amb penes de mort
per a membres d’ETA va portar moltes protestes populars i una campanya
internacional per l’indult

Va ser doncs als darrers anys el triomf de l’immobilisme

1.2 Reorganització de l’oposició política. L’antifranquisme

1.2.1 Els grups polítics d’oposició

3
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Als anys seixanta es va començar a recompondre l’oposició política de

l’antifranquisme. Les organitzacions clandestines van planificar plantar cara a la
dictadura, amb el descrèdit de la dictadura, denúncia de la precarietat de les
condicions de vida i manca de llibertats.

L’esquerra perseguida va tenir un protagonisme important. El PCE (Partido Comunista

de España), dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago de Carrillo. Va patir la dura repressió,
, el 1963 li van condemnar a mort el dirigent Julián Grimau.

Van aparèixer noves organitzacions socialistes-marxistes i grups que propugnaven la

lluita armada (FRAP).

El PSOE menys present als moviments socials va estar condicionat per la direcció a
l’exili i els militants interiors. Al Congrés de Suresnes, celebrat el 1972, els militants
interiors van aconseguir el control liderats per Felipe González.

L’oposició moderada, formada per dissidents del règim, monàrquics,

democratacristians i liberals. Tots van participar conjuntament amb republicans i
socialistes al Congrés del Moviment Europeu a Munic.

A Catalunya el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), FOC (Front Obrer Català),
Moviment Socialista de Catalunya (MSC), UDC (Unió Democràtica de Catalunya), FNC
(Front Nacional Català) i ERC (Esquerra Republicana de Catalunya). Tota aquesta
oposició catalana es va coordinar en la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de
Catalunya.

Al País Basc, el PNB mantenia l’estructura i inspirava al govern a l’exili, i ETA.

1.2.2 ETA

4
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Va aparèixer al 1959 ETA (Euskadi Ta Askatasuna: Euskadi i Llibertat) com a branca de

les juventuts del PNB. Organització revolucionària, nacionalista i socialista radical,
que el seu objectiu era la creació d’un estat basc independent de França i Espanya. Al
1962 a Baiona es presenta com El Moviment Basc d’Alliberament Nacional. Es va
fragmentar a la meitat dels seixanta en un sector més socialista i revolucionari (ETA
político-militar),i un altre partidari de la lluita armada (ETA militar). A partir del 1968 va
cometre els primers atemptats contra policies i guàrdia civils.

L’increment terrorista d’ETA comportava que el règim declarés l’Estat d’excepció i els
delictes de sang passessin pel tribunal militar. Al 1970 el consell de guerra de Burgos va
condemnar sis penes de mort contra ETA, això va provocar protestes a Espanya i
Europa.

Fins a 1975 que va morir Franco, va provocar 44 víctimes (24 forces d’ordre i 20 civils) i
es van empresonar 500 membres.

S’ha dissolt al maig del 2018, amb l’’entrega d’armes amb un total de 817 morts, 339
civils i 478 policia i militars.

1.2.3 El moviment obrer

La protesta treballadora va ser la principal manifestació d’oposició al règim a partir

dels anys seixanta. Entre 1960 i 1975 els conflictes laborals es van multiplicar a les
zones obreres (Astúries, Catalunya, País Basc, Madrid, valència, Sevilla, Ferrol,...)

La majoria de conflictes reivindicaven laboralment alguna cosa però totes demanaven

llibertat política i sindical. Cada protesta era reprimida durament.

Al 1964 es va crear CCOO (Comissions Obreres), organització clandestina que

impulsava la lluita laboral i la política. A les eleccions del 66 van treure molt bons
resultats i el govern els van declarar il.legals i van ser fortament. Detinguda la direcció
li van caure condemnes molt severes entre els quals hi havia Marcelino Camacho
dirigent de CCOO

5
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Al 1967 es va crear USO (Unión Sindical Obrera), escissió cristiana de CCOO.

La UGT va mantenir activitat clandestina i la CNT pràcticament va desaparèixer.

1.2.4 El moviment estudiantil

A partir de la dècada dels seixanta va manifestar el seu ideari antifranquista. La seva

lluita a les universitats va ser permanent. L’any 1966, estudiants de la Universitat de
Barcelona van crear, al convent dels Caputxins de Sarrià, el Sindicat Democràtic
d’Estudiants, que va aconseguir anorrear el SEU, sindicat imposat franquista.

El règim va sancionar estudiants, tancament de centres i expulsió de professors. Això

va radicalitzar el moviment ,de la mà del Maig del 68 francès, i va convertir les
universitats en uns centres de contestació i rebel.lia permanents.

1.2.5 Organitzacions veïnals

A la dècada dels 70 van sorgir aquests moviments de protesta veïnals als barris
populars de les grans ciutats. Eren associacions de veïns impulsades per la repressió,
les condicions de vida de barris desatesos i la manca de serveis i infraestructures.
Aquest activisme veïnal van anar introduint les reivindicacions democràtiques.

1.2.6 Moviment cultural català

A Catalunya, capdavantera en la protesta antifranquista, per la dura repressió, la

reivindicació de l’ús de la llengua catalana, va donar lloc a una represa cultural, també
els signes d’identitat i les llibertats democràtiques.

Va emergir un moviment cívic catalanista, que comportà l’aparició de revistes en

català (Serra d’Or) i la creació i consolidació d’entitats com Òmnium Cultural, projectes
editorials com Ed 62, la Enciclopèdia, etc.

6
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Però el fenomen més fort va ser la Nova Cançó catalana (Raimon, Serrat, Lluís Llach,
Maria del Mar Bonet...). Sons de protesta que arribaven a l’estranger.

1.2.7 Crisi i renovació a l’Església

El Concili Vaticà II es va distanciar del suport al règim franquista ofert al 1939, en

acabar la guerra.

La nova orientació, va renovar la jerarquia eclesiàstica i va posar al capdavant al

cardenal Vicent Enrique Tarancón, un reformista, a favor de les llibertats
democràtiques i reconciliació política. Conjuntament a Catalunya i des de Montserrat
l’abat Aureli M. Escarré es posicionava en aquest discurs.

La irritació del govern i la duresa com tractava l’Església reformista en el context de

laïcització de la societat va influir en l’augment de capellans joves que es van alinear en
l’oposició antifranquista.

1.2.8 L’exèrcit

La reivindicació democràtica va arribar també a files de l’exèrcit, on un grup d’oficials

van crear un grup clandestí anomenat Unión Militar Democràtica (UMD).

1.3 La crisi de la dictadura

Des dels primers anys setanta fins a la mort de Franco (1975) el franquisme va estar
condicionat per l’augment de la conflictivitats social, l’ampliació de l’oposició
democràtica i les tensions a l’interior del règim desgastat i impopular. A aquests
problemes s’hi va afegir una dura crisi econòmica per l’augment del preu del petroli i
un conflicte internacional a la colònia espanyola del Sàhara.

7
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

1.3.1 La crisi final política del règim

Les tensions internes i l’augment de la mobilització antifranquista va decantar al règim

a posicions immobilistes. Lleis d’associació política, premsa i sindical no van tirar
endavant o van quedar paralitzades.

Al juny de 1973, l’almirall Carrero Blanco va ser nomenat president del govern, va ser
assassinat per ETA a Madrid.

La diferència es va fer més gran que mai entre immobilistes i oberturistes partidaris de
creació associacions polítiques.

Al gener 1974 es va formar un nou govern presidit per Carlos Arias Navarro que
pretenia la unió, altre cop, de les dues postures. Va presentar el projecte “Espíritu 12
de febrero”. Prometia una nova llei municipal, pluralisme polític, augment del poder
dels procuradors i les Corts, reformes sindicals i polítiques. Els sectors ultradretans,
amb Franco malalt, van fer que Arias Navarro es decantés al final cap a l’immobilisme,
mentre els ministres oberturistes van abandonar el govern. Al final no va convèncer a
ningú i menys a l’oposició democràtica.

1.3.2 L’augment de la mobilització popular

A partir del 73 va tenir lloc un creixement espectacular de la conflictivitat social obrera,

estudiantil i veïnal. Accions conjuntes en previsió de la mort del dictador.

Es van crear organismes unitaris. Al 1974 a iniciativa del PCE, es va constituir a París la
Junta Democràtica, que integrava CCOO i partits d’esquerra principalment. El 1975
juntament amb el PSOE es va impulsar la Plataforma de Convergencia Democrática
juntament amb democratacristians, la UGT i el PNB. Els dos programes proposaven la
formació d’un govern provisional que implantés un règim democràtic, l’amnistia i
convocar eleccions lliures.

8
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Al 1976, mort Franco, es van fusionar en la Coordinación Democrática o Platajunta.

A Catalunya al 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que comprenia tota

l’oposició catalana (partits, veïns, estudiants, sindicats, entitats culturals,...) va
mobilitzar les masses amb l’eslògan “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia”.

Es va augmentar la violència i els atemptats d’ETA i va sorgir un nou terrorisme

ultraesquerrà representat pel FRAP i pel GRAPO. Com a resposta el govern d’Arias va
intensificar la repressió.

Al 1974 va ser executat Salvador Puig Antich, jove anarquista i antifeixista català. Al
1975 es va declarar l’Estat d’excepció i al setembre van ser condemnats a mort i
executats cinc activistes d’ETA i el FRAP malgrat les peticions internacionals d’indult.

1.3.3 El conflicte del Sàhara

El procés de descolonització africà dels anys seixanta havia sorprès a Espanya sense
previsió. El 1956 França havia pactat amb el rei del Marroc la independència de la zona
francesa sense consultar amb la dictadura espanyola. Espanya doncs es va veure
forçada, agonitzant Franco, a procedir igual al protectorat espanyol.

Va cedir Guinea Equatorial al 1968, el territori d’Ifni al Marroc al 1969. Per procedir a
la descolonització del Sàhara, ric en fosfats i bancs de pesca, el govern espanyol havia
acceptat celebrar un referèndum d’autodeterminació, a proposta de l’ONU i del Front
Polisari, una formació independentista saharauí.

El rei Hassan II amb el suport d’Estats Units per frenar l’expansió del socialisme que
dominava Algèria, va organitzar l’octubre del 1975, la Marxa Verda, una invasió
pacífica, de milers de marroquins, del territori. Davant l’ocupació i del perill d’un
conflicte bèl.lic, amb Franco agonitzant, Espanya va claudicar i el 14 de novembre va
signar l’Acord de Madrid, que comportava el lliurament d’aquest territori al Marroc i
Mauritània.

9
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Un conflicte encara no resolt on encara es reclama la independència i el referèndum

d’autodeterminació. Mentre l’ocupació és repressió i camps de refugiats a Algèria i
Mauritània.

1.3.4 La mort de Franco i fi de la dictadura

En un context de condemna internacional de la repressió franquista, hi va haver una

retirada dels ambaixadors internacionals, agudització de les tensions en el mateix
règim i de la crisi provocada pel Sàhara, el 20 de novembre de 1975, va morir Franco.
Darrera deixava un règim anacrònic, en crisi profunda i sense futur, sense la seva
figura.

2. Aspectes econòmics

2.1 Liberalització econòmica i plans de desenvolupament

econòmic

2.1.1 Els tecnòcrates

A partir del 1957 els governs nomenats per Franco van incorporar una nova generació
de polítics, alguns dels quals vinculats a l’Opus Dei. Presentaven un perfil més tècnic
que ideològic i estaven més preparats professionalment ( advocats, economistes, etc.)
que els seus antecessors. Per això van ser anomenats tecnòcrates.

Per als tecnòcrates l’única manera de mantenir el règim franquista era fer algunes
reformes administratives i, sobretot, impulsar una política de creixement econòmic. El
desarrollismo econòmic havia de ser la garantía principal d’estabilitat social i de
continuïtat política, sense haver de qüestionar els principis polítics de la dictadura.

10
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

El predomini dels tecnòcrates va despertar les retinències dels sectors falangistes, que
van ser relegats als ministeris més socials ( treball, habitatge, sindicats).

2.1.2 El Pla d’estabilizació

Cap al 1957 l’economia espanyola estava col.lapsada per l’exhauriment de les reserves
del Banc d’Espanya, el gran dèficit comercial, la inflació elevada i el fort desequilibri
pressupostari. L’ajuda demanada a organismes internacionals, com ara l’OCDE i el
FMI, va comportar l’acceptació d’un conjunt de mesures correctores que implicaven la
liquidació de la política dirigista i autàrquica i l’opció per una economia lliure de
mercat.

La nova orientació econòmica va quedar recollida en el Plan de Estabilización ( 1959),

que comprenia tres grans eixos d’actuació:

a) Estabilització de l’economia. Per reduir la inflació, es van elevar els tipus

d’interès, es van limitar els crèdits bancaris i es van congelar els sous.
b) Liberalització interior de l’economia. Es va dur a terme eliminant organismes
estatals interventors i també la reglamentació de preus fixos.
c) Liberalització exterior de l’economia. Eliminació dels obstacles per a l’entrada
de mercaderies estrangeres i per a la inversió de capitals exteriors. Per facilitar
els intercanvis, es va devaluar la pesseta gairebé un 50% en relació amb el
dòlar.

Com a contrapartida, uns quants organismes internacionals van atorgar préstecs a

Espanya per evitar una possible suspensió de pagaments i plantar cara a la greu
situació econòmica. A més llarg termini aquesta nova política pretenia incorporar
l’economia espanyola als mercats internacionals i estimular el creixement econòmic.

2.2.3 Els plans de desenvolupament

Després de les mesures del Pla d’Estabilizació es van engegar uns plans de
desenvolupament econòmic i social. Eren una planificació econòmica indicativa amb

11
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

l’objectiu d’impulsar des de l’Estat el creixement de l’economia mitjançant la

programació de l’activitat del sector públic, d’oferir previsions, informació, incentius
fiscals i ajudes als inversors privats.

Es van promulgar tres plans de vigència quadriennal ( 1964-1967, 1968-1971 i 1972-

1975) i, per controlar-ne el funcionament, es va crear una Comissaria del Plan de
Desarrollo, presidida per Laureà López Rodó. Aquests plans van obrir dues línies
d’actuació:

1. Les accions estructurals, que pretenien resoldre algunes deficiències de la

indústria
2. Els pols de desenvolupament, que havien de reduir els desequilibris regionals
mitjançant la promoció d’empreses noves en zones d’industrialització escassa.

Els resultats de la planificació franquista van ser molt limitats, en una bona mesura
perquè en molts casos els recursos es van invertir ineficaçment. El resultat més reeixit
va ser dotar el país d’infraestructures ( electrificació, refineries de petroli, carreteres,
etc.) i de matèries bàsiques ( acer, carbó, alumini, etc.). L’actuació més important va
ser el sector petroquímic a Tarragona i per la refineria

2.1.4 El paper de l’Estat

La proposta dels tecnòcrates incloïa la necessitat d’adequar el funcionament de les

administracions públiques a la nova orientació econòmica i incrementar-ne els
recursos: es va implantar una reforma fiscal que va resultar insuficient pel fet que la
càrrega fiscal més important afectava els impostos indirectes. L’actuació d’Hisenda es
va concentrar a limitar el dèficit públic i a controlar la despesa pública.

Durant aquests anys es van modificar les prioritats econòmiques del govern, en bona
part motivades per les necessitats del desarrollismo. Els pressupostos dels ministeris
dedicats a serveis socials i a infraestructures van experimentar un creixement notable
en perjudici del més ben tractats tradicionalment, com a defensa i governació.

12
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

2.2 Anys de creixement econòmic

2.2.1 El sector primari. Agricultura i ramaderia

Les transformacions econòmiques dels 60 van provocar una crisi a l’agricultura

tradicional. Aquesta es basava en abundància mà d’obra, salaris baixos, un
mercat poc diversificat, poc extens, poc adequat entre oferta i demanda segons
les necessitats alimentàries.

A Espanya seguia subsistint el minifundi i el latifundi en mans de pocs

propietaris poc partidaris de reconvertir i si de treure el màxim guany.

Les oportunitats de la indústria a les grans ciutats van estimular l’èxode rural
que va anar lligat en un descens de la mà d’obra pagesa i això va fer augmentar
de salaris del camp.

Els propietaris per tal de millorar els guanys van iniciar el procés de
mecanització i l’ús d’adobs químics. I aquest procés va intensificar els conrreus
i van fer créixer encara més l’emigració.

D’altra banda, la millora de la renda de la població va comportar una

diversificació de la demanda d’aliments, amb la disminució de consumició de
cereals i de llegums, l’augment de productes ramaders (llet i carn), fruita i
verdura i l’estimulació del regadiu.

Tot i aquest procés, la població activa agrària va disminuir.

A Catalunya es va reduir una quarta part. El producte agrícola català va passar

de cereals a viticultura, fruita, cítrics, productes de l’horta i tubercles.
L’explotació fruitera (pomeres, pereres i presseguer) va ser per la plana de
Lleida i a les ribes del riu Ebre

Aquesta diversificació va comportar la creació d’explotacions ramaderes

modernes. A Catalunya, el canvi més important es va produir en la ramaderia

13
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

intensiva (sobre tot aviram i porc), que va arribar a significar més del 50% de
tota la producció agropecuària. Posteriorment el vacun va anar creixent pel
nord de Catalunya.

2.2.2 Sector secundari. La indústria i la construcció

Espanya entre el 1959 i 1973 va ser la segona en desenvolupament econòmic

després de Japó entre els països de OCDE.

El motor de l’expansió va ser la indústria que entre 1960 i 1973 va augmentar a

un ritme del 10%. Les causes d’aquest creixement van ser la millora de la
productivitat industrial, la importació de maquinària i tecnologia, la inversió
estrangera i també els baixos costos salarials.

Es va produir una diversificació de la producció derivada del creixement del

sector metal.lúrgic (automòbils i electrodomèstics), del químic (farmacèutic,
plàstics i detergents), de l’alimentació i de la reestructuració del tèxtil,
siderúrgia i naval.

Les zones amb més tradició fabril (Catalunya i el País Basc) van continuar
dominant, però es van industrialitzar noves zones a Espanya (Madrid, Ferrol,
Vigo, Sevilla, Valencia Cadis, Pamplona..).

A Catalunya va créixer la metal.lúrgica, les químiques (complex petroquímic de

Tarragona), les farmacèutiques i als anys setanta es van obrir les centrals
nuclears de Vandellós i Ascó.

La construcció va créixer gràcies a l’edificació de nombrosos habitatges a les àrees

urbanes en creixement, apartaments i hotels en zones turístiques i obres
d’equipament públic (escoles, hospitals, carreteres, etc) als voltants d’aquestes zones.
Es van començar a fer les autopistes de peatge.

2.2.3 Sector terciari. Serveis i el boom turístic

14
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

El progrés del sector terciari

Els factors que van influir en aquest progrés van ser: un procés d’urbanització
molt intens, l’augment de les xarxes de distribució i comerç, la millora dels
mitjans de transport i comunicació i l’augment notable del turisme.

El boom turístic de la dècada dels 60 va comportar una font d’ingressos. El

benestar europeu aprofitava les vacances pagades per anar a destins càlids,
amb platja i molt barats.. Es va passar de 6 milions de turistes al 1960 a 34
milions el 1973). Espanya es va vendre a l’exterior com “Spain is diferent”.

La necessitat de finançament van promoure el creixement del sector bancari.

També va augmentar el comerç internacional tan a nivell d’exportacions com

d’importacions

Un creixement també del finançament exterior en la inversió de capitals

destinats a la indústria per les bones condicions que oferia Espanya (sous
baixos, escassa pressió fiscal i poca conflictivitat laboral).

També una manera de finançament van ser les divises exterior provinents dels
turistes i l’altra les remeses de diners que enviaven a les famílies espanyoles els
milers d’emigrants acollits per Europa principalment.

La necessitat de finançament de les noves activitats econòmiques va promoure

el desenvolupament del sector bancari, que va invertir capitals en les noves
indústries, va oferir crèdits a empreses i particulars i van fer d’intermediaris de
les inversions estrangeres. Això va fer que al 1970 ja controlessin el 80% de les
finances del país.

L’economia espanyola es va vincular al mercat internacional i va rebre recursos

financers que va permetre equilibrar el dèficit de la balança de pagaments per les
importacions.

15
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

2.2.4 Les limitacions i la fragilitat del model econòmic

En primer lloc, entre les limitacions principals destaca que el creixement es va fer en
dos sectors: l’industrial i els serveis, i a la vegada es va abandonar el sector agrari. El
camp espanyol va restar en una situació de retard i la població va tenir que emigrar.

En segon lloc, l’escassa despesa en investigació i la feblesa del sector financer

espanyol, que van consolidar una economia amb una gran dependència de la
tecnologia i la inversió estrangera.

Malgrat d’augment del 40% en la renda per habitant, el nivell de vida es va mantenir
per sota de les economies industrialitzades d’Europa. L’Estat no va ser capaç de
redistribuir la riquesa mitjançant una fiscalitat progressiva ni d’impulsar
infraestructures per absorbir el creixement. Aquestes deficiències es van fer evidents
quan al 1973 hi va haver la gran crisi en l’economia mundial pel petroli.

3. Aspectes socials

3.1 Canvis demogràfics i socials

3.1.1 Gran creixement demogràfic

En els quinze anys que van de 1960 a 1975 Espanya va experimentar l’augment de
població més alt de la seva història. Aquest creixement va ser provocat bàsicament per
la devallada de la mortalitat, sobretot de la infantil, i pel fet que es va mantenir una
natalitat elevada. Tots dos factors van ajudar al creixement demogràfic.

També va ajudar el creixement econòmic, la prohibició dels mètodes anticonceptius i

l’esperonament del govern a una política natalista .

La taxa de fecunditat es va situar al 2’8 fills per dona. La mortalitat infantil va passar
del 6’3%o al 1’9%o entre els 50 i 70.

16
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

També l’esperança de vida va passar de 67 a 70 anys els homes i de 72 a 76 anys les

dones entre 1960 i 1975. Recordem que al 1945 era de 47 anys homes i 53 per les
dones.

El creixement de la població catalana va ser encara més accelerat i va passar 2’8

milions al 1940 a 5’5 el 1975. Paral.lelament a l’onada migratòria la taxa de natalitat
anava per sobre de l’espanyola. La piràmide d’edats va reflectir un baby boom molt
important.

3.1.2 Els moviments migratoris

El creixement demogràfic va anar acompanyat d’importants moviments migratoris.

Les causes, van ser el poder d’atracció de les grans ciutats industrials, les dificultats de
subsistència als pobles, el procés de mecanització i modernització de l’agricultura que
va deixar sense feina a milers de pagesos i que van veure en l’emigració una solució.
Això va produir un èxode rural per fugir de condicions de vida miserables.

Del 1960 al 1975 es van moure mig milió a l’estranger i cinc milions a l’interior
d’Espanya.

Les migracions interiors de les regions agrícoles van traslladar-se a zones més
dinàmiques econòmicament com Madrid, Catalunya, el País Basc i València. Les zones
més latifundistes del centre-sud d’Espanya i les àrees minifundistes com Galícia i Lleó
on la transformació mecànica de l’agricultura va deixar sense feina molts pagesos són
els que més van emigrar.

Pel que fa a les migracions exteriors, es van traslladar a zones industrials de països
d’Europa per trobar feina: França, alemanya, Suïssa i Bèlgica principalment.

A Catalunya els nouvinguts van instal.lar-se al cinturó industrial de Barcelona

(Badalona, Santa Coloma, Cornellà, Sabadell, Terrassa, Sant Boi, Sant Feliu...) que van
absorbir el 80% dels immigrants. També a Catalunya hi va haver un desploblament
interior, de comarques més agrícoles com l’Urgell, Pallars, Solsonès, Conca, Terra
Alta..) atrets també per les grans ciutats.

17
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

Tot això va comportar un increment de la natalitat en les zones receptores ja que els
immigrants eren joves, i un fort envelliment de les zones rurals emissores.

Les condicions de vida dels immigrants van ser molt deplorables i es va crear un fort
desequilibri territorial a Espanya.

3.1.3 Canvis en l’estructura laboral i social

El creixement de la població urbana va permetre que els activitats professionals i les

formes de vida de les ciutats s’anessin imposant al conjunt de valors de la societat.

La industrialització va canviar l’estructura socioprofessional espanyola en, l’augment

dels assalariats, puixança del pes social de la classe mitjana, la consolidació de la
burgesia urbana, l’augment de treballadors autònoms, funcionaris i els professionals
liberals

Canvis també en la distribució sectorial de la població, on els actius agrícoles es van

traspassar a la indústria i els serveis. Al 1975 el nombre d’obrers industrials era
superior al dels pagesos. A Catalunya els assalariats representaven el 85% de la
població activa

3.1.4 Millora en el nivell de vida

La millora dels salaris i l’increment del nombre d’ocupats va fer pujar tant la renda per
càpita com la familiar, escurçant la distància amb països europeus on estaven a anys
llum.

L’increment del nivell de vida va millorar la capacitat de consum que es va duplicar del
60 al 73.

Les despeses familiars en alimentació van passar del 55% al 38%, mentre que
s’incrementaven les destinades a l’habitatge, domèstiques i de lleure

18
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

3.2 Procés d’urbanització i desequilibris territorials

La urbanització va ser sense planificació, caòtica, sense respectar plans urbanístics i

amb polítiques irregulars. Això va desconfigurar les gran ciutats i la seva perifèria i tot
el litoral. L’accés a l’oci de sol i platja que atreia Europa va afectar al procés
d’urbanització.

Espanya va destrossar en aquest creixement bona part del seu medi natural.

Les ciutats van créixer fins la saturació i sense disposar d’infraestructures. El

barraquisme, barris nous mal equipats, sense clavegueres, paviments, parcs, amb
habitatges precaris i dèficits de serveis bàsics.

També aquest procés va comportar uns desequilibris econòmics i de nivell de vida

entre diferents regions espanyoles.

La magnitud del fenomen migratori va desbordar les previsions oficials, que no van
atendre les demandes d’habitatge, d’infraestructures i de serveis públics de les ciutats.

Les zones rurals es van anar despoblant i l’activitat econòmica quedava estancada
també. Es van configurar les dues Espanyes: una més poblada, dinàmica i jove i una
altra despoblada endarrerida i envellida.

3.3 Modernització de la societat

Les transformacions socials, la urbanització progressiva i la millora del nivell de vida

van fer possible l’abandonament progressiu de bona part d’actituds, de les normes de
conducta i fins i tot de la rigidesa de la moralitat de la postguerra. La societat es va fer
més oberta i plural a mesura que anaven imposant-s’hi els hàbits socials i culturals de
les societats que predominen Europa. Aquesta modernització social es va fer evident
en diferents aspectes:

19
 Història d’Espanya. 2n Batxillerat
Institut Antoni de Martí i Franquès (Tarragona)
Albert Sunyer

 L’accés progressiu a la societat de consum gràcies a l’augment del poder

adquisitiu i a la incorporació creixent de les dones al treball assalariat.
 Un procés de laïcització i de secularització que va distanciar la societat de la
rigidesa de les normes i de la tutela fèrria que l’Església hi havia exercit durant
el primer franquisme
 L’accés a l’ensenyament bàsic de tots els espanyols, incloent-hi les dones, i un
augment considerable dels universitaris. La Ley General de Educació de 1970 va
reorganitzar el sistema educatiu i va donar accés a l’estudi a famílies obreres.
 La modificació de l’estructura familiar, que va comportar el pas de la família
extensa, pròpia d’ambients rurals, a la família nuclear (pares i fills),
característica del món urbà.
 La influència dels medis de comunicació (cinema i televisió), el contacte amb el
turisme, els moviments juvenils europeus (hippisme, eivissa..) i els viatges a
l’estranger van imposar les pautes de comportament familiar predonimants a
Europa.
 El canvi de paper de les dones. El creixement de la incorporació de les dones al
món dels estudis i a la feina assalariada, així com la difusió europea i americana
que propugnava el feminisme sobre la igualtat de sexes, van impulsar
l’abandonament del paper tradicional com a mares i esposes en exclusiva per
l’home del franquisme.
 Les generacions nascudes després i què no havien viscut la guerra van
distanciar-se dels arguments i van veure més atractius la clandestinitat
antifranquista. Es volien equiparar a les societats europees desenvolupades
econòmicament,modernes i democràtiques.

20