2º de Bachillerato Historia de España

Profesor: Luis Gorbe (Apuntes)

TEMA 1: La crisi de l'Antic Règim (1788-1833)

El regnat de Carles IV (1788-1808) va suposar la transició a Espanya de l'Edat Moderna a la

contemporània i va estar marcat pels fracassos militars, la crisi econòmica, les intrigues
polítiques i la lluita contra les idees revolucionàries que arribaven des de França.

Referent a la política exterior, es poden distingir dues fases. La primera d'elles entre 1789 i
1795, es caracteritza per l'hostilitat contra França. L'objectiu és impedir que les idees
revolucionàries arriben a Espanya. L'execució en 1793 de Lluís XVI, parent de Carles IV, provoca
que Espanya declare la guerra a França, que ja està lluitant contra Prússia, Àustria o Nàpols.
S'inicia així la Guerra de la Convenció (1793-1795), en la qual les tropes gal·les derroten a les
espanyoles i ocupen el nord peninsular, obligant a Espanya a signar la pau en 1795 i a entregar
Santo Domingo.

La segona fase de la política exterior, s'emmarca entre 1796 i 1808. En ella es recupera
l'aliança amb França, pel Pacte de Sant Ildefons (1796), com a conseqüència del qual, Espanya i
França inicien una prolongada guerra contra Anglaterra i el seu gran aliat, Portugal. Les
conseqüències per a Espanya són nefastes, perquè la seua flota és massacrada al cap de São
Vicente en 1797.

En l'àmbit de la política interior, l'home fort del govern va ser primer Floridablanca i després
des de 1792 Manuel Godoy. Des de llavors i de forma quasi ininterrompuda, Godoy està al
capdavant dels assumptes de govern, impulsant mesures reformistes que busquen
modernitzar el país i solucionar la fortíssima crisi econòmica que travessa Espanya. Així es
redueix la despesa estatal i es demanen préstecs a bancs estrangers, però no és suficient i
s'inicia una desamortització dels béns de l'Església en 1798. Tot això genera enormes
resistències entre el clergat i la noblesa, defensors dels seus privilegis, els quals veuen
amenaçats.

Així doncs, Espanya finalitza el segle XVIII en una fortíssima crisi econòmica i amb la
impossibilitat de realitzar les reformes necessàries, entre elles un vertader repartiment de
les terres. Aquesta situació es deu a l'immobilisme de l'oligarquia i el suport que la
monarquia ofereix a aquesta. No obstant això, els ministres il·lustrats posen les llavors per als
futurs canvis que s'introduiran en el segle XIX amb el liberalisme.

Espanya afronta en l'última etapa del regnat de Carles IV (1788-1808), al començament del
segle XIX, l'endeutament de l'Estat i l'endarreriment econòmic, posant de manifest la crisi de
les estructures de l'Antic Règim del país. De manera paral·lela, viu una guerra contra la França
de Napoleó, quan en 1808 aquesta força l'abdicació del rei en el seu germà José Napoleó i es
produeix un alçament nacional.

Guerra i crisi afavoreixen al país al llarg del segle, l'inici d'una sèrie de transformacions
socials i polítiques, caminant cap a la construcció de l'Estat liberal. Els sectors més

1
 2º de Bachillerato Historia de España
Profesor: Luis Gorbe (Apuntes)

progressistes, impulsaran canvis més profunds que introduiran els primers aspectes
democratitzadors del país.

Canvis polítics similars van tindre lloc al llarg d'aqueix segle en altres països d'Europa com
França, Bèlgica o Itàlia.

1. Les primeres mesures liberals al començament del segle XIX: Reformes de Godoy, Estatut de
Baiona i labor legislativa de les Corts de Cadis.

Per a fer front a la crisi de l'Antic Règim, el primer ministre de Carles IV, Godoy, reuneix un
govern amb il·lustrats com *Jovellanos o Francisco de Saavedra. El seu programa reformista
persegueix que hi haja, d'una banda, un major repartiment de terres i es, incremente el treball
d'aquestes, estimulant l'economia i, d'altra banda, que es liberalitze l'economia i la política
seguint el model anglés. En aquesta línia es redueixen monopolis gremials, es liberalitza el
preu de les manufactures, impulsen la desamortització amb l'expropiació i venda pública de
terres del clergat i se suprimeixen impostos a les classes treballadores.

Els canvis introduïts pels il·lustrats generen una forta oposició de les elits tradicionals del
país, que s'aglutinen entorn del príncep Ferran. Aquest en 1808 aprofita l'ocupació del país per
Napoleó per a pronunciar-se contra el seu pare i les reformes de Godoy, posant-los fi en
l'anomenat motí d'Aranjuez al març de 1808, però no aconsegueix el resultat esperat, perquè
Napoleó imposa al seu germà José Bonaparte que es corona com a rei d'Espanya com Josep I.

La invasió de Napoleó provoca l'alçament de la població espanyola en l'anomenada Guerra del

Francés (1808-1814) i en relació amb el liberalisme, genera dos nous conjunts de canvis per al
país.

Aquestes novetats són impulsades per les noves forces socials i polítiques de les quals parla
l'historiador Josep Fontana, en la seua obra “L'època del liberalisme” (2007), que aprofiten el
buit de poder per a introduir importants canvis. El primer d'ells ve del nou rei, Josep I
Bonaparte, el segon procedeix de la Junta Central i les Corts de Cadis, convocades pel Consell
de Regència d'Espanya i Índies, òrgan que governava en absència de Ferran VII en les zones no
ocupades pels francesos.

Josep I dota al país de l'Estatut de Baiona, que introdueix a Espanya la llibertat d'impremta, la
llibertat personal, la igualtat de furs, contributiva i supressió de privilegis, la inviolabilitat del
domicili i la promoció funcionarial conforme als principis de mèrit i capacitat. Llibertats i
igualtats que es guanyen el suport de milers d'espanyols, anomenats afrancesats, que es veuen
beneficiats per aquests canvis que suprimeixen algunes de les diferències entre privilegiats i no
privilegiats. No obstant això, aquest estatut no és una Constitució sinó una carta atorgada,
perquè no procedeix la seua elaboració ni proposició de la Nació sinó del Rei Josep I. A més, no
compta amb la separació de poders ni la sobirania nacional, principis que persegueixen els
partidaris del liberalisme.

2
 2º de Bachillerato Historia de España
Profesor: Luis Gorbe (Apuntes)

La Corts de Cadis, sense representació de les classes més baixes (obrers, artesans,
llauradors), van comptar amb un important nombre de grups progressistes burgesos de les
ciutats litorals. Segons l'historiador *Walther L. *Bernecker en la seua obra Espanya entre
tradició i modernitat, van perseguir un doble objectiu: A) la construcció d'un nou règim i B) la
transformació de la societat.

La construcció del nou règim es va dur a terme mitjançant la primera Constitució d'Espanya,
en 1812 de caràcter progressista. Aquesta Constitució convertia a Espanya i les seues colònies
d'ultramar en una monarquia constitucional i als súbdits en ciutadans, igualant peninsulars i
americans. A més, establia una divisió provincial que convertia l'imperi en províncies.

En l'elaboració d'aquesta Constitució van participar liberals com Agustín *Argüelles i Muñoz
*Torrero. Aquesta constitució compta amb 384 articles i tres principis fonamentals. El principi
de Sobirania nacional, pel qual la sobirania deixava de residir en el rei per a pertànyer al poble.
El principi de Divisió de poders, pel qual el poder legislatiu requeia en unes Corts unicamerals i
no estamentals, el poder executiu descansava en el rei, i el poder judicial en els tribunals i els
jutges. A més, el rei no podia dissoldre les Corts, i aquestes havien de reunir-se almenys durant
tres mesos a l'any. Finalment, el de representació, pel qual, a diferència de les antigues Corts,
els diputats representarien a la nació i no als estaments, sent triats per sufragi universal
indirecte de tots els homes majors de 25 anys. Aquesta Constitució va establir també la religió
catòlica com a única permesa (pel suport del clergat en la guerra) i va introduir una àmplia
declaració de drets (propietat, lliure expressió…). A més, va instaurar un exèrcit permanent
que defensava a la Nació i reemplaçava a l'exèrcit de la Monarquia, així com una Milícia
Nacional, formada per civils.

Per a la transformació de la societat les Corts van dur a terme una sèrie de decrets basats en
els principis liberals, no pretenent una revolució social sinó la creació d'una societat més
concorde a la manera de vida de la burgesia. Així entre 1810 i 1813 van aprovar una sèrie de
lleis que van establir: la llibertat de premsa i impremta, la confiscació dels béns de les Ordres
Militars, la conversió dels títols senyorials en títols de propietat, l'abolició de la Inquisició,
una tímida desamortització i la supressió dels privilegis de la *Mesta i dels gremis.