1.

Explica les diferències entre liberalisme i absolutisme i assenyala com es va

establir el règim liberal a l’Espanya del s. XIX.

El liberalisme i l’absolutisme seran les dues grans ideologies enfrontades a Espanya

i Europa des de finals del segle XVIII, enfrontament que s’allarga durant el segle
XIX. L’absolutisme es caracteritzava per l’acumulació de poders en la figura del
monarca; aquest poder absolut és atorgat per Déu i és necessari per assegurar el
benestar dels súbdits. Amb l'absolutisme la noblesa i el clergat perden poder i el rei
s’envolta d’un aparell burocràtic complex i d’un exèrcit professional que l’ajuden a
mantenir el seu poder.

Per contra, el liberalisme rep la influència de la Il·lustració del segle XVIII i defensa
que el poder emana de la nació (sobirania nacional). Defensa també la separació de
poders i el dret a vot de la població, tot i que aquest s’acostuma a restringir (sufragi
censatari). A més, en un sistema liberal és imprescindible la defensa dels drets dels
ciutadans (llibertat, igualtat, etc.), els quals queden recollits en una constitució.

A Espanya el règim liberal es va establir de manera progressiva durant el segle

XIX. Els primers intents foren durant la Guerra del Francès amb la redacció de la
Constitució de 1812 i durant el Trienni Liberal (1820-1823), tot i que l’absolutisme
de Ferran VII es va acabar imposant. Fou durant el regnat d’Isabel II que aquest
sistema es va establir definitivament, començant amb l’Estatut de 1834 que establia
un liberalisme molt moderat i seguint amb la Constitució de 1837, que ja establia
un sistema liberal complet.
2. Quines eren les principals diferències entre moderats i progressistes a l’època
d’Isabel II?

El partit moderat i el partit progressista es disputaran el monopoli del poder durant

tot el regnat d’Isabel II. En primer lloc, cal especificar que no es tracta de partits
polítics en el sentit actual de la paraula, sinó que més bé es tractava d’agrupacions
entorn a algun notable (civil o militar), sense un programa polític elaborat i que
representaven poca població (sufragi censatari).

El partit moderat estava format per l’alta noblesa, l’alta burgesia (comerciants), l’alt
clergat i els alts comandants militars. Defensen l’ordre i la propietat, un sufragi
censatari molt restringit, la sobirania compartida entre el Rei i les Corts, amples
poders per la Corona, la limitació dels drets del ciutadà (sobretot col·lectius) i la
importància de l’Església catòlica

Per una altra banda, el partit progressista estava format per la mitjana i petita
burgesia i per alguns sectors de l’alta burgesia industrial i financera. Tenen esperit
de reforma i defensen un sufragi censatari més ample, la sobirania nacional, el
predomini del poder legislatiu (Corts) i els drets individuals i col·lectius, i no volen
tanta influència de l’Església catòlica.
3. Què va ser el carlisme? (Com era la seva ideologia, quins suports socials tenia
i quines foren les seves principals actuacions en el segle XIX?)

El carlisme fou un moviment polític iniciat el 1833 a causa del problema

successori originat a la mort de Ferran VII. Aquest havia mort sense descendència
masculina i havia derogat la Llei Sàlica mitjançant la Pragmàtica Sanció per tal que
la seva filla Isabel pogués regnar. El germà de Ferran VII, Carles Maria Isidre, va
declarar la guerra a la seva neboda, iniciant així la Primera Guerra Carlina.

El carlisme es caracteritza per ser tradicionalista i antiliberal: defensa la monarquia

absoluta, el catolicisme i el sistema foral. El seu lema és Déu, Pàtria i Furs. A més,
desconfia de les reformes liberals: igualtat jurídica, separació Església-Estat,
abolició dels furs tradicionals. Els seus suports regionals es troben al País Basc,
Navarra, interior de Catalunya, Nord d’Aragó i el Maestrat. Els seus suports socials
estan formats per part de la petita noblesa rural, gran part del clergat, petits
propietaris empobrits, artesans arruïnats i gran part de la pagesia del Nord-est de
la península. A nivell internacional, va rebre el suport de les potències absolutistes
europees: Rússia, Prússia i Àustria.

Les principals actuacions carlines consistiren en tres guerres durant el regnat

d’Isabel II i el Sexenni Democràtic: Primera Guerra Carlina (1833-1839), Segona
Guerra Carlina (també anomenada guerra dels Matiners a Catalunya entre
1846-1849) i Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Els carlins perderen les tres
guerres i durant el Sexenni Democràtic es constituïren en un partit polític que
obtingué representació a les Corts.
4. Com es va dur a terme la centralització política i administrativa a Espanya

durant el segle XIX?

Entenem per centralització política i administrativa com el procés que desvincula el

poder de les unitats més petites a favor d’una estructura institucional central i

comuna. Al llarg del segle XIX l’estat espanyol va desenvolupar estructures

administratives centralitzada pel que fa a l’organització territorial, però també

d’altres, com per exemple aquelles relacionades amb el transport (Llei general de

Ferrocarrils, 1855), també quant a l’ordre públic (1844 es crea la Guàrdia Civil) i la

creació d’un sistema educatiu centralitzat (Llei Moyano, 1857).

Per consolidar el control del territori es va reformar l’organització territorial de

l’Estat, aspecte que ja s’havia contemplat a les Corts de Cadis de 1812, i hi havia

hagut un intent durant el Trienni Liberal (1822). Finalment, durant la Regència de

Maria Cristina, l’any 1833, tingué lloc una gran reforma de l’organització

administrativa amb l’objectiu de crear un model unitari, uniformitzador i centralista

mitjançant la divisió territorial per províncies proposada pel secretari d’estat de

Foment, Javier de Burgos (49 en total). Cada una d’elles comptaria amb una capital,

un quarter, jutjats i la figura del governador civil com a màxima autoritat política

provincial (Diputació Provincial, qui estava per sobre dels Ajuntaments), sempre

depenent del govern central.

A aquesta divisió, cal afegir que durant la segona meitat del segle XIX hi hagué

diversos projectes de dividir el territori espanyol en grans regions administratives i

polítiques, que seran el germen de les futures comunitats autònomes (1981).

5. Què foren les desamortitzacions? Explica breument les de Mendizábal i
Madoz.

La desamortització és un acte jurídic pel qual l’Estat expropia els béns d’una
institució o individu i els posa a la venda en pública subhasta. Les primeres
desamortitzacions foren dutes a terme per Godoy, Josep I Bonaparte, les Corts de
Cadis i durant el Trienni Liberal de Ferran VII. Però les més importants foren les que
es dugueren a terme durant el regnat d’Isabel II: la de Mendizábal i la de Madoz.

La desamortització de Mendizábal (1836) va afectar exclusivament a béns de

l’Església i tenia com a principals objectius obtenir recursos per fer front a la Primera
Guerra Carlina, debilitar l’Església pel seu suport als carlins, afavorir la burgesia
liberal que donava suport al regnat d’Isabel II, desenvolupar una agricultura
comercial i capitalista i augmentar la producció agrària, ja que es confiava que els
nous propietaris aplicarien millores. La desamortització va fracassar perquè es van
vendre les terres sense dividir-les, moltes subhastes van ser truncades i es va
permetre el pagament amb diners o amb títols de deute públic; a més, els nous
propietaris seguiren amb les mateixes tècniques que els anteriors.

La desamortització de Madoz (1855) va ser la més important en superfície, ja que

va afectar a moltes terres, d’entre les que destaquen les terres de propietat comunal
o béns vinculats als ajuntaments. L’objectiu prioritari d’aquesta desamortització era
construir una xarxa de ferrocarrils que comuniqués totes les regions i que impulsés
la industrialització. Madoz exigí que les terres fossin pagades en metàl·lic i s’exercí
un control més estricte sobre la taxació i les subhastes.