L’orientalisme i la particularitat espanyola - Miguel Morera Escortell

Els occidentals, especialment britànics i francesos i més tard nord-americans, tenen una
experiència i relació única amb allò que anomenem “Orient”. Tal i com esmenta, Said al
llibre homònim i com s’ha pogut observar al llarg de les conferències i classes; el conjunt
de sistemes conceptuals, vocabularis i ensenyances que té Europa – i Occident – amb la
seua contrapart venen condicionades per aquest orientalisme. D’aquesta manera,
l’orientalisme és el sistema d’autoritat i control d’Occident sobre Orient en una relació de
poder on un defineix a l’altre i aquest últim està obligat a convertir-se al subaltern. Una
de les idees principals del llibre és analitzar com aquestes idees orientalistes s’arrelaren
d’una forma nova i intensa amb l’increment de l’interès cultural i intel·lectual que sorgeix
a Europa i on queden sotmeses totes les cultures hegemòniques. D’aquesta forma,
l’orientalisme seria la ferramenta que utilitzaria Occident per definir-se a sí mateixa
(“nosaltres”) i definir la divergència i allò estrany (“l’altre”). Aixina és com l’orientalisme
genera una realitat inventada d’Orient feta per i per a Occident on la moral, la política i
la economia – i els interessos occidentals respecte a aquestes –, són importants per
l’esdevenir del primer. En aquest procés de construcció del sistema conceptual
orientalista, l’únic obstacle real – almenys anterior al segle XX – seria l’Islam que havia
aconseguit internar-se en territori europeu i amenaçava a la civilització.

El llibre de Said, de fet, es centraria d’una forma més precisa en l’orientalisme respecte
al món islàmic en general i en Orient Pròxim en particular com aquella experiència
orientalista de les potències europees i la capacitat de mutació dels seus discursos segons
el transcurs dels esdeveniments, començant per un món on la traïció, la farsa i l’escàndol
de Mahoma havien envaït Terra Santa tal i com condemna Dante1, més tard un món
descarrilat amb un passat gloriós del primer orientalisme modern, i finalment un món
amenaçador, amb escassa moralitat o, directament, terrorista de l’actualitat. Tanmateix
resultà especialment destacable – personalment –, l’absència de la Península Ibèrica i, en
especial, de la relació entre el món islàmic, l’orientalisme espanyol i la identitat nacional.
El propi Said destaca aquesta observació al pròleg de la edició espanyola del llibre on
acaba considerant que “més que en qualsevol altra part d’Europa, l’Islam formà part de
la cultura espanyola durant tants segles i els ecos perduren fins els nostres dies” i “l’islam
i la cultura espanyola habiten mútuament en lloc de confrontar-se amb bel·ligerància”2.

1
Said, Edward (1978). Pàg: 104
2
Said, Edward (1978). Pàgs: 9-10
Fins i tot tenint en compte, la relació entre el nacionalcatolicisme i el passat jueu-musulmà
– esmenta Said –, existeix una complementarietat i intimitat que rara volta s’ha vist fora
de la Península Ibèrica. De la mateixa forma, Said tornà a referir-se a aquestes
peculiaritats de la identitat espanyola durant el discurs d’acceptació del Premi Príncep
d’Astúries de la Concòrdia a l’any 2002 quan reivindicà l’al-Andalús com un model de
“diàleg d’identitats i creences”3.

La singularitat de la història de la Península Ibèrica relacionada amb el sistema

orientalista és la consolidació d’un ens polític consolidat del món islàmic – al-Andalús,
com un Orient “domesticat”. De la mateixa forma, el cas espanyol també és d’especial
interès als estudis orientalistes per les actuacions durant el període colonialista al nord del
Marroc i al Sàhara Occidental. Segons Gonzalo Fernández, aquest altre Orient colonitzat
no encaixa, doncs, amb la formulació de Said on existeix un centre metropolità llunyà
que controla un territori que pocs veritablement coneixen4. D’aquesta forma, tant el
Magreb com al-Andalús, estarien massa arrelats històrica i geogràficament al concepte
de “Espanya” i, per tant, aquesta última seria atorgada amb una posició ambivalent
d’orientalitzador i orientalitzat. L’inici d’aquest procés vindria amb l’entrada de l’Islam
a la península i els vuit segles posteriors de convivència jueva-musulmana i cristiana on
es generarien imatges mítiques, com la figura de l’apòstol Santiago i, especialment la seua
vessant més amenaçadora: Santiago Matamoros. Posteriorment, amb la presa de Granada,
Castella iniciaria uns projectes d’expansió pel litoral nord-africà que inevitablement
enfrontarien la cristiandat amb el califat turcomà, tenint com a conseqüència una nou
agreujament dels sistemes conceptuals bel·ligerants cap als musulmans5.

Com a resultat d’aquesta història particular d’Espanya, l’orientalisme nacional fos des
d’un inici, un estudi pràcticament limitat als estudis àrabs amb una intenció no només
com a disciplina intel·lectual sinó també com un moviment propagandístic anti-islàmic
relacionat estretament amb el concepte de “Reconquesta”. Tant és així, que és impossible
comprendre el discurs de la història nacional de l’estat espanyol sense el seu contrapès
musulmà. Aquesta clau provocaria dos tendències dintre de la historiografia espanyola
que passarien una per eliminar tots els vestigis de la influència dels “mahometans”, i
l’altra per mistificar la societat andalusí. L’estudi d’al-Andalús, doncs, es tornaria una

3
El Mundo (2002)
4
Fernández, Gonzalo (2018)
5
Martín, Eloy (2004). Pàg: 41
paradoxa: no és una societat aliena cap a l’emissor com a la resta d’estudis orientalistes
citats per Said, sinó un fenomen nacional encarnant dos cultures i religions diferents però
extremadament coincidents als seus efectes per ser hispànics6.

Els orientalistes espanyols conviurien amb la expansió colonial del seu país a la segona
meitat del segle XIX i principis del XX, centrada en Marroc, i escolliren el terme
“arabisme” per a definir el seu camp d’estudi que es dedicava, com ja hem dit,
exclusivament al passat islàmic de la península. Aquest arabisme i la seua interpretació
partiria de la producció científica escrita i la documentació oficial dels diferents períodes7.
D’aquesta forma l’orientalisme espanyol quedaria desmarcat davant la tendència
colonialista dels termes culturals que apreciava Occident cap l’Altre. L’esforç
intel·lectual dels orientalistes es bolcaria a un espai geogràfic molt concret en un context
de maduració de la identitat nacional i la construcció de la seua història oficial buscant
formes per canonitzar el període islàmic dintre de la “història de la Hispanitat”8.
L’arabisme espanyol intentaria quedar-se a extramurs dels processos culturals
internacionals que estaven generant les grans potències imperials front a l’Orient
colonitzat sense donar-se compte, segons Bernabé López, que la moda oriental estava
influint de forma crucial a aquests discursos i que era producte històric d’una etapa molt
determinada de la historiografia9. El romanticisme espanyol trobaria al seu mateix
territori el “Orient domèstic” que atraïa també a viatgers, escriptors i intel·lectuals
europeus10. Al major moment d’expansió dels imperis europeus, tal com s’ha vist al llibre
del teòric palestí, varen anar en augment els col·loquis, conferències i congressos sobre
l’orientalisme, la tradició oriental i els seus entremitjos (fins al punt de preguntar-se si
Mahoma subjectava la ploma o escrivia11). Els congressos, amb l’interès per conèixer les
peculiaritats de les civilitzacions i racionalitzar l’atractiu per aquestes cultures, eren una
excel·lent ocasió per fer contacte de civilitzats, dictats per l’amor a la ciència i el progrés,
debatent sobre bàrbars.

Espanya estava massa llunyana a l’expansionisme imperialista que representaven aquests

i la cultura orientalista espanyola quedava massa abstreta als límits marcats per la societat

6
Fernández, Gonzalo (2018)
7
Marín, Manuela (1992). Pàg: 382
8
Marín, Manuela (2009). Pàgs: 118-119
9
López, Bernabé (2015). Pàg: 4
10
López, Bernabé (2015). Pàg: 6
11
Said, Edward (1978). Pàg: 348
andalusí i el Marroc12. Fins i tot, la pintura costumista espanyola del moment, començaria
a ocupar-se dels interessos orientalistes – especialment al Marroc – de la nació; en un
principi per raons geogràfiques davant l’ascendent interès cap aquests mons i,
posteriorment, pels interessos colonials espanyols que s’iniciaren amb la Guerra d’Àfrica
i continuarien durant l’espiral ascendent de violència del següent segle13.

En aquest nou període d’expansió colonialista, les estratègies imperialistes passaven des
de la penetració pacífica a una ocupació armada. Les perspectives eren que els comercials
parlaren àrab i pogueren viatjar tranquil·lament per l’interior del Marroc, sense el perill
dels “moros” que se sentien amenaçats per uns europeus que intentaven civilitzar-los a la
força. De la mateixa forma, en una possible ocupació, la imperiosa necessitat de
professionals militars amb coneixement lingüístic de l’àrab explica que l’interès
estratègic del coneixement de la llengua era dintre de la lògica de la pràctica imperialista
contemporània14. Per tant, es va tindre consciència des de ben prompte de les possibilitats
que oferia la formació d’especialistes orientalistes de tot tipus que contribuïren a
l’expansió. En aquest sentit, es fundaren Escoles dels Estudis Àrabs amb l’objectiu de
tindre un centre obert d’estudis clàssics, de llengua parlada i d’història de l’al-Andalús i
el Marroc. L’estudi del període andalusí estaria relacionat en dos vessants que es
complementaven: la importància de l’al-Andalús per la formació d’Espanya com a nació
i la reivindicació de l’Islam andalusí diferent – per ser occidental –, de l’Islam oriental.
La occidentalització d’aquest, doncs, començaria des de la terminologia pròpia on,
generalment, s’anomenava a aquest període com la “Espanya musulmana” o la “societat
hispano-aràbica”; dit d’altra forma, el discurs orientalista mutaria i es renovaria per
adoptar una forma discursiva que justificara – una volta més – la essència de la identitat
espanyola durant un procés de continu conflicte ideològic15.

La palatina conquesta del territori assignat, als tractats franco-hispànics, d’Espanya al

Magreb de principis del segle XX, generà una imatge orientalista dels marroquins com
aquells salvatges ingenus que el protectorat acabaria civilitzant. La Guerra del Rift i el
desastre d’Anual renovarien les imatges més obscures del l’africà que suportaria una nova
metamorfosi generant una doble visió – contrària però complementària – per definir
aquest “altre”: el “moro” amic i el “moro” del desert. Ambdós es reproduirien durant la

12
López, Bernabé (2015). Pàg: 17
13
Arias, Enrique (2008)
14
Marín, Manuela (2009). Pàgs: 140-141
15
Marín, Manuela (1992). Pàgs: 386-389
guerra civil espanyola amb la participació tant de militars espanyols africanistes com de
files marroquines contra el govern republicà i, de fet, cada bàndol prendria una de les dos
imatges ja nombrades (el bàndol revoltat amb el “moro” aliat – encara que semble
contradictori per l’aparença de Croada que donaren al colp d’estat –, i el govern republicà
amb marroquí salvatge i perillós d’Anual). El règim franquista emfatitzaria,
indirectament, aquestes relacions amistoses amb representacions visuals com la Guàrdia
Mora del Caudillo, mentre el discurs nacionalcatòlic prenia la lluita contra el infidel com
un element identificador de la identitat espanyola16, generant una paradoxa que la cultura
política hegemònica del règim havia d’explicar fent malabars.

La relació entre la imatge negativa i la tolerant no ha sigut mai – ni ho serà – estàtica i

dependrà dels canvis induïts per la conjuntura política i ideològica espanyola, dels
mateixos països del món musulmà i la situació geopolítica internacional17. Per situacions
i interessos distints, segons les circumstàncies del moment, el discurs orientalista ha
aconseguit mutar i adaptar-se a les situacions corresponents tenint una capacitat
increïblement interessant, a la volta que perillosa, de reproduir-se ràpidament en tots els
medis culturals disponibles. La particularitat espanyola i la seua íntima relació amb
l’Islam, és un exemple més d’aquesta capacitat que ja va mostrar Edward Said al llarg de
les pàgines de la seua obra.

16
Martín, Eloy (2004). Pàgs: 43-44
17
Martín, Eloy (2004). Pàg: 48
Bibliografia

ARIAS ANGLÉS, Enrique (2007): “La visión de Marruecos a través de la pintura orientalista
española” en OpenEdition Journals
EL MUNDO: Edward Said: “España ha sido un modelo de diálogo entre identidades”. 25
d’octubre de 2002. Recuperat el 4 de gener de 2022 en:
https://www.elmundo.es/elmundolibro/2002/10/25/anticuario/1035566996.html
FERNÁNDEZ PARRILLA, Gonzalo (2018): “Disoriented Postcolonialities: With Edward
Said in (the Labyrinth of) Al-Andalus” en International Journal of Postcolonial Studies,
vol 20.
LÓPEZ GARCÍA, Bernabé (2015): Arabismo y orientalismo en España: radiografía y
diagnóstico de un gremio escaso y apartadizo
MARÍN, Manuela (2009): “Orientalismo en España: estudios árabes y acción colonial en
Marruecos (1894-1943)” en Hispania. Revista Española de Historia, vol LXIX num 231.
MARÍN, Manuela (1992): “Arabistas en España: un asunto familiar” en Al-Qantara, num
2.
MARTÍN CORRALES, Eloy (2004): “Maurofobia/islamofobia y maurofilia/islamofilia en la
españa del siglo XXI” en Revista CIDOB d’Afers Internacionals, num 66-67.
SAID, Edward (1978): Orientalismo. Edició de 2012 de la editorial Debolsillo.