TEMA 5: L’ÈPOCA DEL TEOCENTRISME I EL

FEUDALISME: L’ALTA EDAT MITJANA I LA

JUSTÍCIA VINDICATÒRIA PRIVADA
A l’alta edat mitjana la societat del moment era molt molt religiosa. Hi havia una profunda religiositat i això
ho condiciona tot a la terra: la moral, el dret, els costums, etc.

Per tant, dues de les paraules més importants de l’època són

- Teocentrisme
- Feudalisme

El feudalisme durarà fins quasi el segle XIX, per tant, és molt important i ho condiciona absolutament tot.
Determina les relacions polítiques, morals, jurídiques, etc.

CONTEXT GEOPOLÍTIC, LECTURES

HISTORIOGRÀFIQUES I MITIFICACIONS DE L’ALTA
EDAT MITJA IBÈRICA

Ensulsiada del regne visigòtic. El factor religiós.

Conquesta o invasió musulmana. Reconquesta o recuperació cristiana. Nocions molt ideologitzades, en
revisió
Paràmetres de poblament / despoblament / repoblament. Fortes conseqüències en termes ètnics
Personatges mítics de la conquesta i la Reconquesta.
De Toledo als Reis Catòlics, tot passant pels regnes de taifes: un cicle molt sucós políticament
La “Reconquesta” o recristianització ha estat instrumentalitzada des de diverses bandes: lectures
nacionalistes d’arrel romàntica, espanyoles (goticistes) i catalanes (carolíngies-europeistes); actualment es
promouen visions “multiculturalistes”: Pressuposa que la península ibèrica estès cridant que volia ser
cristiana i deprés de la invasió d’uns bàrbars, per fi van poder tornar a fer cristiana a la península.

En aquest mapa podem veure el panorama de l’alta edat mitjana. Per

una banda tenim l’imperi romà d’Orient.

Després tenim els francs (de blau) que verdaderament van durar molt
poc i que es van fragmentar en tres parts.

Per altra banda podem trobar també els musulmans a gran part de
península ibèrica i als asturians al nord de la península.

24
 EVOLUCIÓ POLÍTICA DE L’ALTA EDAT MITJA, A LA
MEDITERRÀNIA I A HISPÀNIA (S. VIII-XII)

MEDITERRÀNIA
• Grans poders a final del segle VIII: Bizanci i Bagdad
• ¿La ressurrecció de l’Imperi d’Occident? L’efímer somni carolingi, des de la coronació de Carlemany (800)
fins al tractat de Verdum (843)
• El Papat i la seva auctoritas, que s’aniria traduint en un arbitratge al món polític cristià. El papa és la
màxima autoritat del cristianisme a la terra i qui aguanta l’església.

• Multiplicació d’espais polítics a les espanyes altomedievals, com a la resta d’Europa. Pluralitat de
territoris tot i que són de dimensions força petits.

• El nucli de comtats catalans: ‘delegacions’ de l’Imperi carolingi que depenen (ss. VIII-X) dels francs.
Aquests comtats s’aniran aliant i unint (no sense incidències), sota la preeminència del comtat de
Barcelona i acabaran donant lloc a la institució d’una dinastia autòctona de transmissió hereditària que
s’independitzarà de facto. S’aniran allunyant de l’imperi franc cada vegada més fins que arribi un moment
en el que els omple de Barcelona decideix que quan acabi el seu regne, ell serà qui estableixi el nou
compte. Establirà un mecanisme de transmissió hereditària que serà d Ferran importància perquè d’aquí
naixeran els llinatges.

• Els regnes i comtats a la zona d’Astúries, Galícia, Lleó i Castella

La paraula compte és algú que camina amb, que acompanya a.. això es important perquè és freqüent que
el rei d’Astúries, quan envaeix un territori, nomena un compte que tendeix a convertir-se en rei.
Aquesta nova zona conquerida amb el temps desitja independitzat-se i esdevenir un regne. Per tant, la
península es converteix en un territori plens de petits regnes.

• Els regnes de Navarra i Aragó

25
 CONCEPCIÓ SUBJECTIVA DEL DRET A L’ALTA EDAT
MITJA

Per falta d poders públics forts i de normes clares, cadascú acaba identificant el que pot fer i el que no pot
fer en el seu àmbit d’actuacions i cadascíú identifica depenent de la seva creència fins a on arriba el seu
dret i fins a on arriba els drets dels altres.

Com no hi havia poders per poder regular la vida de tota la societat de la península, cadascú intenta saber
el que ha de fer i el que no ha de fer però, si més no, hi havia un poder molt superior, el religiós. Tothom
sabia que no e podia matar, que no es podia robar, perquè si hi feien no anirien al cel. Per tant, la voluntat
que tenia la societat d’anar al cel feia que seguíssin els manaments de la llei de Dèu, qie si que eren
coneguts.

El jurament, on el persones comprometien les seves ànimes, prometen i afirmaven que x coses són seves
però, diu-li al pastor del costat que les ovelles i vaques que el ha vist nèixer i les ha cuidat no són seves.

Tots ells recorreran a un mecanisme anomenat autotutel·la que es basa en que cadascú considera seus seus
el que li semblava sense capó regulació, i si dues persones entraven en conflicte no hi havia ningú ni cap
institució que regulès aquests conflictes.

Si més no, l’església va desenvolupar les ordalies com a solució per a aquests conflictes. En aquestes
ordalies “Dèu” s’havia de manifestar d’alguna mandra para saber de quina part estava Dèu i, per tant, qui
de les dues persones implicades al conflicte tenia raó.

En resum, les persones campa en amb molta llibertat però hi havien certes normes, les normes divines.
Però també hi havia fenòmens de dret positiu però aquest no podia anar per sobre del dret diví.

• El teocentrisme polític: Crist en majestat

• La concepció subjectiva del dret. Mon dret, ton tort. La pràctica dels juraments
• Imbricació íntima (i confusió!) de les esferes de dret diví / dret natural / dret positiu
• A la pràctica, preval l’autotutela en la resolució de conflictes d’interessos
• El recurs als judicis de Déu. Les ordalies i els duels

Exemple:
- No mataras —> diví
- Els pares han de respectar als fills i els fills al pares. —> dret natural
- Privilegi d’organització de un mercat. —> dret positiu.

26
 FEUDALISME I SISTEMA SENYORIAL

Per què va haver un desenvolupament tecnològic molt important i només van accedir a aquest avanç uns
pocs mentres que els altres van haver d e posar-se a la seva protecció ?

- Domini o senyoriu de propietat ( senyoriu dominical)

- Domini o senyoriu jurisdiccional (qui mana i qui decideix com es fan les coses): Dicta sentències
- Domini o senyoriu vanal (senyoriu de les infraestructures): Com s’han de fer les activitats en el territori
que t’ha tocat.

Hi ha una subjecció polièdrica i el domini del poderosos sobre els humils es dona en tots els àmbits.
Fidelitat i lleialtat són dues maneres de relació. La lleialtat té uns certs límits, les lleis mentres que la fidelitat
va molt més enllà.

Quan pensem en feudalisme ens imaginem la típica piràmide feudal però hi ha una altra part i es que
aquest és un mercat dinàmic. Els senyors feudals, no tenen perquè acumular tots els poders. Quan per
exemple els feudals podien tenir les protestades sobre un territori i l’altre feudal podia gestionar la justícia i
el cobrament d’impostos.

• Proliferació de la violència privada a l’Europa de l’any 1000. Noves armes inassumibles per a les
precàries estructures de dret públic.

• Diferents tipus de senyoriu: dominical (cobrament de censos per l’ús de la terra) i/o jurisdiccional
(exercici de potestats ‘públiques’ sobre els vassalls) i/o banal (els vassalls han d’usar quotidianament les
infrastructures monopolístiques del senyor).

• La immissió o interferència abusiva dels vincles de dret privat en els de dret públic.: Els vincles de
dependència privada era més important que aquells vincles de dependència privada. Això passa a les
societats quan les relacions de dret privada contaminen les eleccions de dret públic. El feudalisme va
comportar un afebliment de la dependència pública a favor de la privada.

• L’origen del feudalisme a Catalunya: a partir de capitulars carolíngies i al llarg del successiu procés de
“Reconquesta”, concessions d’immunitat a magnats i monestirs i a altres persones físiques i jurídiques, a
qui es confia o aliena jurisdicció i/o altres potestats públiques.

En el procès de reconquesta, el poder públic de Barcelona no tenia poder per impulsar les campanyes
militars i va haver de demanar ajuda a l’església a canvi de territoris . Els va donar a concessions
d’immunitat. Això a la pràctica era donar-Los un poder jurisdiccional i territorial a aquestes persones
adinerada s i a l’esglèsia.

En el cas català el feudalisme sobretot va triomfar a la Catalunya vella ( als territoris per sobre del riu
Llobregat).

• Cadenes de vassallatge en estructura piramidal.

27
• Abusos i arbitrarietats del sistema. Els cèlebres mals usos de la Catalunya feudal i la seva ‘lògica
interna’: remença, intestia, cugucia, eixorquia, arsia, firma d’espoli
Cugúcia: Si la dona li feia el banyes al senyor, el camperol amb qui li havia enganyat la dona havia de pagar
una sanció al senyor. Si moria el camperol i havia descendència havien de ser aquests el que paguèssin i si
no els parents havien de pagar.

EVOLUCIÓ JURÍDICA DE L’ETAPA FINAL DE L’ALTA

EDAT MITJA PENINSULAR (S.IX-XII)

• Aplicació personal (versus territorial) del dret a les espanyes altomedievals. La idíl·lica convivència
(il·lusòria o real?) de comunitats musulmanes, jueves i cristianes a l’alta edat mitja ibèrica

• Comarcalització i localisme dels fenòmens jurídics: proliferació de petits illots de seguretat jurídica en un
context d’incerteses i violències

• Pluralitat de situacions jurídiques a les espanyes altomedievals:

• Abundància de costums (arreu) Drets consuetitudinari: Hi ha un consens i quan segueixen aquests
costums els anirà bè. És el dret més bàsic de la societat.
• Capitulars carolíngies (als comtats catalans). Estaven dividides en capítols.
• Fazañas (a Castella). Són com fites jurídiques d’una comunitat a castellà. Per exemple: hi ha una vil·la i
hi ha una disputa entre dues persones i un tercer el resol, això és una resolució que fixava un bon
precedent de cara al futur.
• Drets senyorials (arreu): Quan els senyors diuen “això es farà així” això passa a ser dret.
• A Lleó, Toledo i Cataluña, pervivència del Liber Iudiciorum (millor dit, d’una tradició del Liber
Iudiciorum ‘deslegalitzada’, de caràcter més jurisprudencial). El Liber iudicirium va seguir tenint molta
importància en el marc jurídic, si més no, posteriormente es fa anar afegint coses i treient unes altres.
Cada Comunitat ha deixat de copiar algunas capítols qu eno eren utilitzats i han anat afegint
altres capítols que en qualsevol altre Comunitat pot ser no el teníen.

Va passar de ser un text que expressava la voluntat dels reis visigots sino que va esdevenir un
text jurídic acceptat per diversos jutges de diferents comunitats.

• Cartes de poblament i de franquesa (principalment on hi hagi reconquesta). Atracció de nous

pobladors. Què representa ser terra de frontera: la usucapió d’un any i un dia com a paradigma.
Documents que es donen a una comunitat per incentivar que la gent hi vagi a viure. Són documents de
foment, pretenen fomentar i estimular alguna cosa.
• Primers furs municipals (sovint sobre la base de cartes de poblament)
• La forta difusió de la Pau i la Treva de Déu a la Catalunya altomedieval: iniciatives de dret canònic per
mitigar la violència privada generalitzada. El poder polític no trigarà a participar en elles, alimentar-les i
finalment instrumentalitzar-les.
La Pau i Treva de Dèu foren Iniciatives que va promoure l’església en difrents parts d’europa no
només per acabar amb la violència feudal sino per a restringir-la. Dexar que sigui llegitima en una

28
 sèrie de situaciones i que sigui ilícita en altres ocasions. No pretenia abolir la violència, pretenen
limitar-la.
En aquest momento, al capdamunt es situa el magnat, la persona més poderosa i que es revesteix
amb una capa i afirma defensar l’interés públic i general ja que la seva naturalessa política és
diferent ala de la resta de persones dle territori. Pretén ser el regulador de tota la societat.

La sobiranía feudal implica pretendre exercir un poder públic universal sobre la teva Comunitat
política i fer-ho en nom del poder públic i com a senyor feudal.

Aquesta iniciativa, en el seu sprincipis no va estar junt sinó que eren dues iniciatives (La Pau de Déu i
la Treva de Déu) diferents que quan vam veure qu etenien ambues molt d’èxit, es va decidir ajuntar-
les.

• Els Usatges de Barcelona (s. XI-XII) →

ELS USATGES DE BARCELONA

Flashback a la protohistòria de Catalunya: els comtats es desvinculen del poder franc —fàcticament a final
del s. X, de iure a mitjan s. XIII, amb el Tractat de Corbeil de 1258

Els comtes de Barcelona, autoidenti cats amb la dignitat de prínceps (a partir de legitimitats
complementàries) i abocats a la construcció i sacralització d’un aparell de dret públic, positiven (posen per
escrit) durant els segles XI i XII les pràctiques i les resolucions de la seva cúria, impregnades del feudalisme
imperant a la societat catalana altomedieval, per superar i completar el Liber Iudiciorum, cada cop més
anacrònic.

Els comptes consideraven que tot el territori li pertanyia i ells eren els senyors absoluts i que totes aquelles
persones que Vivien al territori dependien d’ells. Alguns comptes ho portaven més a l’extrem que altres.
Alguns afirmaven que tot el territori era seu i altres comptes s’autodenominaven guies que portarien al seu
Estat a la glòria.

Així, s’impulsa una transició molt primerenca cap a una concepció objectiva del dret a Catalunya. Remissió
a l’usatge ‘Camini et stratae’ a la cerca de residus de l’antiga concepció subjectiva del dret.

Projecció dels Usatges de Barcelona sobre altres comtats catalans, sobre la illa de Mallorca, etc. La seva
consideració com a eix del sistema polític i de l’ordenament jurídic del Principat.

Aquest usatges ens ajuda a desenvolupar la Concepció subjectiva del dret.

USATGE CUM DOMINUS: CYADC (1704), VOLUM III, LLIBRE 10,

TÍTOL 6, USATGE 1

29
fi
Clau: pròleg; els Usatges en relació al dret d’arrel teocèntrica precedent
“Abans que els Usatges fossin establerts, solien els jutges jutjar que totes les malifetes fossin esmenades
sempre, si no podien ser menyspreades, per sagrament o per batalla, o per aigua freda o calenta, així dient:
‘Jo, tal, juro a tu, qual, que aquest dany que t’he fet, te l’he fet de tal manera, a mon dret i a ton tort, que
no te l’he d’esmenar, per Déu i per aquells sants Evangelis, i que n’estaré a batalla o a un dels sobredits
judicis d’aigua freda o calenta’.”

Copseu la força legitimadora d’aquest pròleg a la col·lecció normativa dels Usatges?

Indica al súbdit del comte la sort que fa de comptar amb un text normatiu que li dóna certesa,
a diferència del que passava abans, on imperaven la concepció subjectiva del dret i les proves
ordàliques

Claus: pròleg; legitimació per establir els Usatges; llur superació del dret visigòtic precedent; la força de la
cort
“Com el senyor en Ramon Berenguer vell, comte, marquès de Barcelona i subjugador d’Espanya, tingué
honor, i veié i conegué que en tots els plets d’aquella terra no podien ésser observades les lleis godes, i
veié molts clams i molts plets que aquelles lleis no jutjaven especialment, amb lloament i consell dels seus
prohoms, juntament amb la seva molt sàvia muller Almodís, constituí i establí Usatges amb què tots els
clams i malifetes en aquells insertats fossin destrets, pledejats, ordenats, esmenats o venjats. Això féu el
comte per autoritat del ‘Jutge’, qui diu que el príncep tingui elecció i llicència d’ajustar lleis si justa novetat
de plets ho requerirà, i que sigui tractat per la discreció de la reial majestat de quina manera començament
de plet sigui a lleis ajustat. I la reial potestat sigui franca, en totes coses, qualsevol pena manarà ser posada
en plet. I els Usatges que establí el senyor comte comencen axí…”

En aquest text, el compte justifica el perquè de la seva potestad extraordinària i legitima el seu poder
mitjançant la seva intel·ligència superior. La cort i la legitimitat del liber iudiciorum (que estableix que en cas
de llacuna s’ha de consultar al rei). El compte de Barcelona doncs preten solucionar els problemes
provinents de les llacunes.

De vegades l’ordenament té llacunes i d’aquí neixen els principals problemes de la societat.

USATGE IUDITIUM IN CURIA

CYADC (1704), VOLUM I, LLIBRE 1, TÍTOL 14, USATGE 1

Claus: la força i la legitimitat de la cort... una cort feudalitzant; la sacralitat de l’aparell de poder ‘públic’;
l’arbitri jurisdiccional del príncep

“Judici donat en cort, o donat per jutge elegit de la cort, sigui de tots rebut i sempre seguit. I ningú, per
engany o per arteria, no el gosi rebutjar. I aquell que ho farà, que vingui amb tot el seu patrimoni en mà del
príncep a fer la seva voluntat. Car qui rebutja el judici de la cort damnifica la cort, i qui damnifica la cort
danya el príncep, i qui voldrà danyar el príncep sigui punit i damnificat per sempre, ell i també els seus
hereus. Car és foll i desassenyat qui vol contrastar al seny i al saber de la cort, on hi ha prínceps, bisbes,
abats, comtes, vescomtes, comdors, vasvassors, filòsofs, savis i jutges.”

30
 El comte s’ha envoltat d’un aparell de notables i pretén que tots els súbdits en respectin les
resolucions. Qui les incompleixi comet un tort tant greu que no és possible ni oportú preveure-li una
sanció: aquesta queda a l’albir o discreció de la cúria comtal. S’entén que, com a mínim, si el
transgressor era un home lliure, passarà a ser vassall del comte, i s’anticipa una confiscació de tots els
seus béns –us podeu fixar en la dimensió col·lectiva de la pena, que també afecta els descendents
del reu.

USATGE CAMINI ET STRATAE

CYADC (1704), VOLUM I, LLIBRE 4, TÍTOL 22, USATGE 2

Claus: la sacralitat de l’aparell de poder ‘públic’; la lluita contra la violència; la protecció del comerç; doble
escala de penes (pública i privada); traces de concepció subjectiva del dret

“Els camins i las estrades, per mar i per terra, són de la Potestat, e per defensa d’ella han de ser en pau i en
treva durant tots els dies i totes les nits, així que tots els homes, cavallers, mercers, mercaders i homes de
peu, anants i vinents, vagin i vinguin segurs i lliures amb totes llurs coses, sense cap por. I si algú els
escometrà, els batrà, els nafrarà o els deshonrarà en res, o els prendrà alguna de llurs cosas, el mal i
deshonor que els farà en el cos els l’esmeni en doble, segons el seu valor. I allò que els prendrà, que els ho
restituixi en onze dobles. I més endavant, que doni a la Potestat tant de son haver i honor que per
sagrament juri sobre l’altar que, pel deshonor que li haurà fet, no li ha d’esmenar més.”

És destacable que comporten penes més greus els furts de béns i mercaderies que no pas els danys
a persones.
I el malfactor no només ha de compensar la víctima, ans també el comte. I és que, a més de cometre
un delicte contra un privat, també ha lesionat un interès jurídic superior com és el de la seguretat a
les rutes marítimes i terrestres, sota protecció de la potestat pública.
La composició a la víctima està força objectivada, en canvi la que caldrà pagar al comte no ho està
gens, dependrà del que li dicti al malfactor la seva consciència, condicionada per l’amenaça de
perdre la salvació eterna.

S’ha de compensar el Dany físic i el dany d’allò privat. Però aquí no s’acaba. El culpable no només ha
de respondre pel mal individual sino que també ha de respondre pel mal a les vies públiques i la
seguretat pública.

USATGE ALIUM NAMQUE

CYADC (1704), VOLUM I, LLIBRE 10, TÍTOL 1, USATGE 7

Claus: la promoció de l’aparell de poder ‘públic’; la força de la cort

“Un altre noble, honest i profitós usatge establiren els sobredits prínceps, que ells observaren i a llurs
successors manaren respectar sempre, això és, que tinguessin cort i gran companya, i fessin condit i
donessin soldades, i fessin esmenes, i tinguessin justícia, i jutgessin per dret, i mantinguessin l’oprimit, i
socorressin l’assejat, i, quan volguessin menjar, que fessin cornar, que tots, nobles i no nobles, vinguessin a
llur taula, i que partissin els vestiments que tindrien entre els magnats i entre llur companyia, i que dirigissin
hosts amb què anessin a destruir Espanya, i que fessin cavallers novells.”

31
 L’aparell de poder no pot només reivindicar potestats i mostrar una cara punitiva. També ha d’oferir
mesures de foment i impuls i assumir compromisos davant la comunitat política, particularment de
recta administració de justícia i de protecció interior.
En el ‘jutgessin per dret’ s’hi identifica una primigènia formulació d’un cert ‘principi de legalitat’, una
assumpció per part del comte d’atenir-se a les regles –es discuteix si només les de caràcter processal
o també les substantives–, de no pretendre situar-se per sobre del dret.
Que ningú es sobreexciti, ni positivament ni negativa: ‘Destruir Espanya’ no és una declaració
incendiària de sobiranisme medieval arrauxat. S’ha d’entendre com un deure que el comte s’imposa i
trasllada als seus descendents de liderar empreses bèl·liques per fer retrocedir els musulmans a la
península Ibèrica.

USATGE PRINCEPS NAMQUE

CYADC (1704), VOLUM I, LLIBRE 10, TÍTOL 1, USATGE 3

Claus: la sacralitat de l’aparell de poder ‘públic’; impregnació de feudalisme

"El príncep, si per algun cas serà assetjat, o ell tindrà els seus enemics assetjats, o oirà algun rei o príncep
venir contra seu a batallar, i advertirà la seva terra que el socorri (per cartes o per missatgers o de les formes
com habitualment sol ésser la terra avisada), tots els homes que això oiran o veuran, així cavallers com
homes de peu, que tinguin edat i poder de combatre, com més aviat puguin que el vagin a socórrer. I si
algú li fallirà de l’ajut que en això li podrà fer, ha de perdre per sempre tot el que tingui rebut d’ell. I aquell
que res no tindrà d’ell, li haurà d’esmenar el falliment i el deshonor que li haurà fet amb haver i amb
sagrament, jurant amb les pròpies mans. Car ningú no ha de fallar al príncep en tan gran necessitat.”

A partir d’aquest usatge i la interpretació que en facin els juristes i les institucions –reials o no– al llarg
de les edats mitjana i moderna quedaran regulades les obligacions militars dels catalans... fins al
Decret de Nova Planta!
Quins supòsits podria esgrimir un català per negar-se a socórrer el comte amb armes?
S’estipulen unes sancions per als que són súbdits i vassalls del comte i unes altres per als que només
li són súbdits. Copseu la diferència?

Els catalans no podien ser utilitzats pels reis per a la conquesta d’altres territoris

PROBLEMES RESUM

En general podem dir que hi havia una debilitat del poder públic, una escassetat de fonts deñ dret ja que si
bé hi havien cartes, etc aquestes no arribaven a totes les comunitats, hi havia una manca de normes
jurídiques.

Per últim cal destacar que aquest règim feudal no és incompatible amb una Comunitat política, si més no,
les contamine.

32