TEMA 26: Orígens del feudalisme. L’economia senyorial. Debat historiogràfic.

INTRODUCCIÓ
El feudalisme va ser el sistema de govern i organització social i econòmica que va caracteritzar
l’Edat Mitjana. El seu origen es remunta a la crisi del Baix Imperi romà (segles III-V). El
feudalisme s’estén per Europa occidental entre els segles X i XIII i comença la seva crisi entre el
XIV i XV. En aquest tema exposarem la problemàtica historiogràfica en torn del concepte del
feudalisme, el funcionament de l’economia senyorial i l’economia feudal, les seves institucions
i evolució.

El desenvolupament d’aquest tema seguirà el següent esquema:

1. Debat i corrents historiogràfiques sobre el feudalisme
1.1. Entorn del concepte de feudalisme
1.2. Aspectes bàsics del debat historiogràfic
2. Origen i desenvolupament. Les institucions.
2.1. Orígens del feudalisme
2.2. Desenvolupament del feudalisme
2.3. Les institucions
3. L’economia senyorial
3.1. Agricultura
3.2. Comerç
4. La societat feudal
4.1. Piràmide social
4.2. Societat urbana
5. Expansió i crisi del feudalisme
5.1. Expansió del feudalisme
5.2. Crisi del feudalisme

A nivell curricular els continguts d’aquest tema poden ser treballats a l’assignatura de
Geografia i Història a 1r i 2n d’ESO, tal i com ho estableix els següent currículum:
-Per a l’ESO el Decret 187/2015, de 14 de maig.
1. Debat i corrents historiogràfiques sobre el feudalisme
1.1. Entorn del concepte de feudalisme
S’entén com a feudalisme el sistema de govern i organització econòmica, social i política propi
de l’Edat Mitjana, basat en una sèrie de llaços i obligacions que vinculaven a vassalls i senyors.
Actualment, les consideracions sobre aquest concepte giren entorn de dues idees essencials: el
feudalisme com a mode de producció econòmic i com a institució política. Cada escola
historiogràfica ha ofert la seva visió sobre què és el feudalisme. En destaquen les següents:
 Historiografia marxista: Considera el feudalisme un mode de producció, successor del
sistema esclavista i antecessor del capitalista, on predomina l’economia agrària, i que
mostra un escàs desenvolupament de les forces productives, les quals no estan
especialitzades. Maurice Dobb creu que a aquest mode de producció el caracteritzen tres
trets fonamentals: primerament l’existència de servitud, que implica l’explotació del serf
per part del senyor, i s’entén com una obligació imposada al productor, per la força, per a
satisfer les exigències econòmiques del senyor en forma de prestació de serveis o de
pagament de quantitats de diners o en espècie. En segon lloc, la base econòmica era una
agricultura de baixa productivitat. Per últim, la patent debilitat del poder central (el rei
pactava amb els senyors el repartiment del poder territorial). Trobem interpretacions
similars en Paul Sweezy, Pierre Vilar i Karl Marx. Aquest darrer remarca el feudalisme com
a sistema de producció diferenciant-lo del sistema capitalista, ja que l’obrer industrial pot
escollir patró, però no és el propietari dels medis de producció, i el productor feudal
posseeix els medis de producció, però no té la llibertat del primer.
 Accepció juridicoinstitucional: Neix a mitjans del segle XIX a mans de François-Louis
Ganshof. Aquest el defineix com un conjunt d’institucions que obliguen a l’obediència i
servei d’un home lliure, anomenat vassall, cap a un altre home, anomenat senyor, qui té
obligacions de protecció i sosteniment respecte al vassall. El problema el trobem en la seva
desatenció cap a l’aspecte econòmic.
 Escola dels Annales: Aquest grup i revista fundat per Lucien Febvre i Marc Bloch va intentar
unificar els criteris econòmics, socials i polítics per a l’estudi del feudalisme. Bloch el
considera un mode de producció agrícola on existeix un exercici de drets sobre els serfs
per part del senyor degut a la supremacia d’una classe social de guerrers. És de les
corrents historiogràfiques més comunament acceptades.
 Alternativa politicoideològica: Es vincula a l’accepció institucional de Ganshof. Va ser
desenvolupada per Jean-François Lemarignier. Remarca la importància dels pactes i
cessions de poder que van conduir a una atomització del poder central, i que van suposar
un seguit de conseqüències socials de vincles de dependència.
1.2. Aspectes bàsics del debat historiogràfic
També trobem debat historiogràfic sobre el feudalisme entorn dels seus límits cronològics,
espacials i la seva transició cap a l’Edat Moderna i el capitalisme.
Pel què fa als límits cronològics, cada escola historiogràfica els fixa de forma diferent. Per a
alguns historiadors liberals com Adolphe Thiers i François Mignet, el feudalisme acaba amb
l’abolició del règim senyorial durant la Revolució Francesa (1789). Altres el fan coincidir amb el
final de l’Edat Mitjana, coincidint amb l’aparició de noves formes d’organització política,
transformacions econòmiques i canvis de mentalitat. Fixar l’origen del feudalisme presenta un
problema similar. Els defensors de la corrent institucional el fixen al segle IX, amb la
consolidació de l’imperi carolingi, i els historiadors marxistes el situen a la crisi del segle III de
l’Imperi romà, amb el canvi del sistema de producció esclavista al colonat.
Els límits espacials presenten la mateixa problemàtica. Claude Cahen sosté que existeixen dos
tipus d’errors al definir una organització com a feudal: denominar “feudals” institucions que no
ho mereixen i considerar feudals societats que només presenten alguns elements de
feudalisme. Defensa que no ha existís un sistema íntegrament feudal, només algunes societats
medievals s’hi van aproximar a aquest model, com les de l’Europa occidental, sobretot les de
l’Imperi carolingi. Aquesta tesis també és defensada per Claudio Sánchez-Albornoz, defensant
que a Castella no hi va haver feudalisme (només un mode de producció feudal) i que les
úniques institucions feudals eren als regnes asturlleonès i navarrès.
Una de les escoles que més ha tractat la transició del feudalisme al capitalisme ha sigut la
marxista. Podríem parlar de tres tendències diferenciades:
 Maurice Dobb: Remarca les causes endògenes, defensant que la ineficàcia del feudalisme
com a mode de producció dona pas al capitalisme.
 Paul Sweezy: Defensa causes exògenes relacionades amb l’aparició d’una economia
monetària vinculada al comerç de llarga distància i l’aparició d’una nova classe social, la
burgesia.
 Pierre Vilar: Unifica criteris i apunta una nova idea. El pas d’un mode de producció a l’altre
només va ser decisiu quan els canvis polítics van permetre la creació de monarquies
autoritàries (pas del segle XV al XVI).

Com a resum, podem dir que, actualment, la major part d’historiadors coincideixen que,
cronològicament, el moment de plena vigència feudal és dels segles X al XIII. El període
formatiu correspondria als segles VII-IX (Alta Edat Mitjana) i la seva decadència als segles XIV i
part del XV (Baixa Edat Mitjana). El seu àmbit geogràfic va ser l’Europa occidental (àrea de
l’Imperi carolingi).

2. Origen i desenvolupament
2.1. Orígens del feudalisme
Trobem dues accepcions oposades entorn de l’origen del feudalisme: el feudalisme des de dalt
i el feudalisme des de baix.
 Feudalisme des de dalt: Aquesta tesi pertany a Henri Pirenne. Sosté que la situació que
dona origen al feudalisme neix a l’època carolíngia, ja que la unitat del món romà es manté
durant el període merovingi; va ser l’expansió musulmana la que va suposar el retrocés de
la unitat romana i l’aparició de clienteles polítiques feudals com a mode d’organització per
a fer front a la invasió de l’islam.
 Feudalisme des de baix: D’interpretació marxista. Georges Duby (Escola dels Annales)
endarrereix l’inici al Baix Imperi romà (segles III-V). En aquesta època d’inestabilitat política
i econòmica la vida urbana va decaure, juntament amb l’economia monetària i el comerç.
L’economia es va centrar al latifundi, autosuficient econòmicament i antecessor del
senyoriu, cèl·lula del sistema feudal. Començava a resultar més rentable el llibert (esclau
alliberat) vinculat a la terra que l’esclau, ja que era més productiu. Aquests van convertir-
se en colons i, posteriorment, en serfs. També van estendre’s els vincles de dependència
personals davant la inseguretat del moment. El latifundi va acabar funcionant
autònomament, on el senyor tenia el seu exèrcit personal i protegia els colons, obligats a
obeir-lo. A finals de l’Imperi romà, doncs, s’observen elements socials i econòmics
embrionaris del feudalisme.

2.2. Desenvolupament del feudalisme

Miguel Ángel Ladero Quesada estableix les següents etapes de desenvolupament del
feudalisme:
 Formació de les primeres clienteles merovíngies: Aquestes es formen al segle VII amb la
dita dinastia, davant la inseguretat causada per la caiguda de l’Imperi roma d’occident. Es
van començar a establir vincles de dependència interpersonals a diferents nivells. A nivell
inferior entre colons i senyor i, a nivell superior, entre els senyors i el rei, qui els concedia
beneficis o terres per a què les governés en el seu nom.
 L’aparició de les primeres formes feudovassallàtiques amb els carolingis: Es donen entre
els segles VIII i IX, quan les clienteles polítiques prèvies adquireixen forma de relació
 feudovassallàtiques. La raó del canvi va ser la continuïtat de la crisi d’autoritat política a
l’Europa occidental, degut a les invasions (musulmans, àvars, magiars, etc.) i la incapacitat
dels regnes germànics de fer-hi front. Aquesta situació va provocar que es realitzessin més
vincles de dependència personals entre homes lliures, que passaven a dependre dels seus
senyors. També es va viure un període de decadència de la vida urbana, amb una reducció
de l’economia monetària i el comerç. Carlemany va intentar consolidar el seu gran imperi a
través dels seus vassalls, els missi dominici, que, a la seva vegada, tenien els seus propis
vassalls. Enlloc de reforçar el poder reial, aquestes pràctiques el van acabar dissolent. La
situació es torna irreversible quan Carles el Calb estableix l’heretabilitat dels beneficis
atorgats als seus vassalls amb la Capitular de Quercy (877). Això va fer aparèixer una
noblesa de sang autònoma respecte del poder reial, els senyors tenien autoritat en el seu
feu per exercir els seus drets sobre els seus serfs.
 Feudalisme clàssic: Es dona entre els segles X i XIII, quan les relacions feudovassallàtiques
es consoliden a l’Europa occidental. El contracte de vassallatge augmenta en complexitat i
comença a consistir en una cerimònia d’homenatge, on s’incloïa el jurament de fidelitat al
rei i la investidura del feu.

2.3. Les institucions

La cerimònia de l’homenatge es practicava a vàries alçades; la més alta, entre el rei i l’alta
noblesa i, a nivell inferior, entre l’alta noblesa i la baixa noblesa. Normalment, el senyor
entregava al vassall el feu: un terreny (o càrrecs), possessions materials o diners. El vassall
debia al seu senyor fidelitat, auxilium (ajut militar en forma d’host, cavalcada i guàrdia),
arriervan (crida del rei a qualsevol home capaç de dur armes) i consilium (aconsellar el senyor).
El principal element del feu era el castell (l’Església tenia monestirs, catedrals, etc.). Era la
residència dels senyors; el centre d’administració de justícia i de recollida de rendes i tributs;
magatzem de provisions; i refugi pels habitants de la zona.
L’incompliment dels compromisos de vassallatge (de qualsevol de les dues parts) es
denominava fellonia i suposava la dissolució del contracte feudovassallàtic i la pèrdua del feu
en el cas del vassall.

3. L’economia senyorial
L’economia senyorial va descansar sobre el règim de servitud en l’agricultura, dels gremis en
l’artesania, i d’un escàs desenvolupament del comerç. Les diferents invasions i crisis patides
per Europa des de la caiguda de l’Imperi romà occidental van frenar l’activitat econòmica fins
l’any 1000. A partir del segle XI es percep una important expansió agrària i comercial.

3.1. Agricultura
Aquesta es va caracteritzar per una baixa productivitat, l’ús d’eines molt rudimentàries i el poc
ús d’adobs biològics. No s’invertia capital i la producció era d’autoconsum. Van predominar el
blat i l’ordi.
La cèl·lula econòmica bàsica de l’Edat Mitjana va ser la senyoria: el domini territorial i
institucional d’un senyor feudal. Aquesta era autosuficient, però presentava un molt baix
rendiment econòmic. La senyoria es dividia en tres parts diferenciades: la terra dominicata
(explotada per al senyor) on trobem la farga, el molí, el forn, etc.; la terra indominicata (resta
de la senyoria) que es divideix en masos, on habiten i treballen els serfs; i les terres comunals,
prats i boscos d’on s’obtenia fusta i aliment pel bestiar.
A partir del segle XI es viu un renaixement econòmic que dura fins la Pesta Negra de mitjans
del segle XIV. Es deu a tres grans desenvolupaments tecnològics agrícoles: la utilització del molí
d’aigua i vent, l’ús d’animals de tir (bou i cavall), i l’ús de l’arada normanda de ferro i amb
rodes.

3.2. Comerç
El comerç va viure un fort retrocés des de la caiguda de l’Imperi romà occidental. El comerç
medieval es caracteritzava per l’escàs volum de productes a comerciar, degut a la manca
d’infraestructures (camins de terra, ponts i calçades romanes deteriorats, etc.) i a mitjans de
transport primitius (carros, galeres, etc.).
El comerç interior l’integraven els mercats, quinzenals o setmanals. El comerç exterior es feia a
través de les fires, on venien objectes d’origen llunyà, sobretot d’Orient. A l’Alta Edat Mitjana
només hi havia dos centres comercials importants: Venècia, comerciant amb Orient, i Flandes.
A partir del segle XII s’observa un renaixement comercial. D’entre les seves causes podríem
parlar d’un gran augment de la població, degut a l’augment de producció agrària, part de la
qual es dedicarà l’artesania; el renaixement de les ciutats i la vida monetària; i la millora de les
infraestructures.
Durant la Plena i Baixa Edat Mitjana destaquen els següents punts comercials:
 Flandes: Es va centrar en la producció de draps a través de treball domèstic dirigit pel
comerciant i amb matèries de provinença llunyana (llana anglesa, colorants normands,
etc.). El centre d’aquest comerç va ser Bruges.
 La Lliga Hanseàtica: Va ser una lliga de ciutats comercials del mar Bàltic nascuda a inicis del
segle XIII. Destaquen Hamburg i Lübeck.
 Itàlia: El comerç es concentra a Venècia i Gènova, sobretot relacionat amb Orient. Van
especialitzar-se el articles de luxe i espècies.
 La Xampanya: Fins el 1300 el punt d’unió entre el comerç del nord i italià es va fer a través
de les fires de la Xampanya, sobretot a Brie, on s’intercanviaven draps i pells per productes
orientals. Aquest centre serà substituït per Bruges, tot i mantenir-se com enclavament
financer fins el segle XVII.

4. La societat feudal
La societat feudal estava totalment compartimentada en grups tancats, d’una gairebé
inexistent mobilitat social. L’estatus jurídic es vinculava al social i l’econòmic, els quals
depenien de la possessió de terres. S’estructurava en funció dels vincles de dependència
interpersonals i també vincles econòmics. L’ordre social presentava un marcat caràcter
teològic, marcat per l’Església i organitzat en una divisió tripartida: els oratores (qui prega, el
clergat), els bellatores (qui lluita, la noblesa); i els laboratores (qui treballa, els serfs). Els dos
primers grups eren l’estament privilegiat i als darrers, en canvi, els mancava qualsevol privilegi.
Aquest model encaixa amb els presentats per Sant Agustí a “La ciutat de Déu” i Plató a “La
República”.

4.1. Piràmide social

A la cúspide de la piràmide social trobem el rei. De iure, autoritat màxima, de facto, només
dels seus dominis. A ell, per mitjà de llaços de vassallatge s’hi vinculaven tots els habitants del
regne com a vassalls (directament l’alta noblesa i, indirectament, els vassalls d’aquesta), no
com a súbdits.
Les classes dominants tenien com a principal ocupació la guerra, i el seu manteniment
econòmic l’obtenien de l’explotació de les seves senyories amb mà d’obra servil. Després del
rei trobem l’alta noblesa (ducs, marquesos, comtes, etc.). Tots ells tenien “feus de dignitat”,
directament concedits pel rei. Darrere d’aquests apareix els “feus militars”; els nobles, com el
rei, divideixen els seus territoris i els entrega als seus vassalls directes. La senyoria d’aquests
feus era el castell. Aquests darrers subenfeudaven el seu territori als “feus de cavalleria”,
vedats que servien per a mantenir un cavaller que prestés serveis militars al seu senyor. Els
senyors tenien poder polític i, a més, havien anat adquirint tot de poders a nivell
socioeconòmic. Amb el debilitament i fragmentació del poder reial, els senyors feudals havien
assumit la delegació del comandament judicial i fiscal: podien jutjar els seus vassalls i tenien
drets econòmics com el cobrament de tributs, impostos, rendes, etc. La senyoria s’havia
convertit, d’aquesta forma, en la unitat fonamental del poder feudal. L’Església, inclosa dins la
classe dirigent, tenia prerrogatives similars a les dels senyors laics.
Dins les classes baixes trobem una varietat de grups socials. Els esclaus, ja pocs, no tenien cap
dret. Al grup dels homes lliures eren poc freqüents els petits propietaris alodials, els quals es
trobaven en retrocés durant l’Edat Mitjana; alguns voluntàriament s’encomanaven a un gran
propietari buscant protecció, altres patien la violència dels senyors fins a perdre la propietat i
entrar en servitud, d’altres perdien les terres pels deutes. Entre els primers i els segons trobem
els homes semilliures, els serfs, l’origen dels quals podem establir-lo en els colons del Baix
Imperi romà. Una variant era el serf de la gleba, adscrit a la terra. Els serfs es comprometien a
pagar en forma de prestacions (treball, agrícola o no, a les terres dominicates, el qual solia
coincidir amb moments clau dels seus camps) o cànon (en diners o espècie) o ambdues, a canvi
d’un mas i la protecció del senyor.

4.2. Societat urbana

La vida urbana a l’Alta Edat Mitjana va ser molt reduïda. El burg altmedieval només és la
residència d’un bisbe o gran senyor. A partir del segle XII els burgesos (habitants del burg)
accedeixen a certa independència política, formant una comuna que defensava la ciutat i
escollia representants democràticament. A vegades van revoltar-se contra els seus senyors en
defensa dels seus drets i llibertats.
Els drets de les ciutats eren reconeguts per les cartes de privilegis, furs o cartes de poblament.
Sovint les ciutats buscaven el recolzament reial, i aquest dels burgesos, per enfrontar-se a la
noblesa i el clergat.
El comerciant, tret d’alguns mercaders estrangers jueus, gairebé no existeix. Als petits mercats
setmanals el mateix pagès ven la seva producció. L’artesà tampoc és gaire present en aquest
moment. A partir del segle XII augmenten aquestes dues figures, vinculades al renaixement
urbà i al comerç de llargues distàncies i agrupant-se en gremis.

5. Expansió i crisi del feudalisme

5.1. Expansió del feudalisme
A partir del segle X, el règim feudal i el sistema de senyores està perfectament consolidat als
territoris de l’Imperi carolingi. Entre els segles XI-XIII s’expandeix el feudalisme fora d’aquests
territoris. Va instal·lar-se en els regnes cristians peninsulars, l’Europa central i de l’est i també a
les regions nòrdiques i a Anglaterra. Les iniciatives de colonització de noves terres van córrer a
càrrec de senyors laics i eclesiàstics, sent aquests darrers els que, a mesura que es consolida i
generalitza el feudalisme, li proporcionen el que li mancava en els inicis: legitimació ideològica.
En aquest sentit els ordes militars i les croades juguen un paper fonamental, transmetent i
establint el règim feudal.

5.2. Crisi del feudalisme

La crisi i el final del feudalisme també han sigut intensament debatudes en aspectes com el
cronològic, espacial i conceptual. Va ser d’especial interès entre els historiadors francesos dels
anys 70 del segle XX. L’obra clau d’aquell moment va ser L’abolició del feudalisme en el món
occidental (1971) de Marcel Garaud. Trobem dues postures diferenciades, tot i que no
incompatibles entre sí: la del final del feudalisme com a conseqüència última d’un prolongat
procés de crisi i transformació gradual; i l’alternativa revolucionària, afirmant que aquest fou
abolit per revolucions com la francesa de finals del segle XVIII. Actualment trobem cert
consens en dir que el sistema feudal, globalment, va desaparèixer entorn dels segles XIV i XV,
tot i que no fou abolit totalment fins el XVIII-XIX.
La clau per entendre la fi del feudalisme es troba en analitzar la multiplicitat de factors que van
contribuir a la seva desaparició i a la transformació total de la societat i les seves bases
econòmiques.
Políticament, les monarquies van anar enfortint-se progressivament, gràcies a la concentració
de poder econòmic, judicial i militar en mans dels reis. Aquests van deixar de ser un primus
inter pares, per a situar-se al graó superior inqüestionablement. Van contribuir a aquest fet
crisis socials i revoltes de llauradors contra els seus senyors feudals, ja que veien en el domini
reial major llibertat. Els senyors es van veure obligats a apropar posicions a la cort. També van
ser molt importants les constants guerres entre senyors i regnes, que van fer aparèixer grans
exèrcits, la responsabilitat dels quals requeia en la corona, fent perdre el sentit als pactes de
vassallatge i protecció. Les guerres també van fer augmentar la recaptació d’impostos, la
consolidació d’una fiscalitat pública i la formació d’un aparell d’estat organitzat i fort. També
van aparèixer tot d’ens públics en l’administració del territori que va implicar una progressiva
pèrdua de poder dels senyors feudals.
També cal tenir en compte les transformacions socioeconòmiques, relacionades al
desenvolupament de les ciutats i l’auge de la vida urbana, que van fer disminuir les relacions
senyorials amb els pagesos. Les noves grans fortunes van determinar noves formes
d’organització social, més d’acord amb els interessos de les classes urbanes, la burgesia.
D’aquesta forma s’obria camí cap a la nova economia monetària vinculada al capitalisme, que
va suposar la caiguda definitiva del règim feudal.
 CONCLUSIÓ
Vist aquest tema podríem resumir el feudalisme com la forma d’organització política, social i
econòmica, basada en un sistema de relacions de dependència interpersonals, que va
caracteritzar l’Edat Mitjana. Va ser un procés històric complex i heterogeni. Avui dia la
historiografia manté un intens debat teòric sobre aquest concepte i el seu abast temporal i
espacial, així com en el seus orígens i desenvolupament.

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA
