TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LES SOCIETATS

CONTEMPORÀNIES
EL CAMÍ CAP A LA DEMOCRÀCIA: LA DEMOCRATITZACIÓ DELS ESTATS
LIBERALS
EL FINAL DE L’ANTIC RÈGIM I LA DESCENS DE L’ABSOLUTISME POLÍTIC: CARECTARÍSTIQUES

 L'augment de l'autoritat del monarca:

El procés de creació dels estats absolutistes, amb el final del feudalisme, ve dau per
l'augment de l'autoritat del monarca que es va produir a partir d'aquell moment.

Fins llavors, el Rei, com primer entre iguals, no tenia un poder totalment absolut i fins i
tot van arribar a haver-hi casos de monarquies electives com en l'Imperi romà. El
vaticà és de fet una monarquia electiva en l'actualitat.

Entre el 1450 i el 1550, les velles monarquies medievals es van convertir en estats
absolutistes on els reis justificaven la seva legitimitat amb el dret diví. Deixen així de
ser primers entre iguals i la seva autoritat es converteix en sagrada.

De fet, en els estats liberals del segle XXI encara podem trobar reminiscències
d'aquests elements. Va haver-hi també tot un corrent de pensament que justificava la
legitimitat divina del monarca, formada per pensadors com Jean Bodín o Hobbes.

 La importància de la burocràcia, l'exèrcit i la guerra:

Felip II va poder governar el seu imperi des del seu despatx gràcies a tot el seu cos
burocràtic. Aquesta burocràcia era un altre fet que diferenciava als nous estats
absolutistes de les monarquies medievals.

Molts d'aquests monarques també van unificar els seus exèrcits, deixant enrere els
diversos exèrcits mercenaris que cada Senyor posseïa en l'època medieval. Amb això es
va fer major la conquesta de territoris (i súbdits).

 Les limitacions del poder absolut del monarca:

Les institucions representatives del regne:

Els estats absolutistes van conservar les institucions (corts, parlaments, consells…) que
ja existien en l'època medieval per a canalitzar els interessos de les elits de la societat,
els súbdits del rei. Així i tot, els reis es negaven constantment a convocar aquestes
institucions ja que suposaven una certa amenaça per al seu poder absolut.

En la Monarquia Hispànica, el rei havia de reunir-se amb les institucions de cadascun

dels regnes, que presentaven demandes diferents. Però, amb la conquesta d'Amèrica i
els recursos que això va suposar, van deixar de necessitar tant el suport de segons
quines institucions i van deixar de convocar a les Corts Castellanes.
La filosofia del dret natural o “jusnaturalisme”:

Aquest corrent de pensament, molt vinculada a l'església en els seus inicis,

argumentava que totes les persones, pel mer fet de ser-ho, tenen una sèrie de drets
naturals individuals, 2 inalienables i imprescriptibles. El debat sobre quals eren
concretament aquests drets es mantindria durant els segles posteriors.

Durant el segle XVI, un corrent de pensament castellana de l'escola de Salamanca va

debatre profundament sobre aquestes qüestions dels drets naturals. Alguns d'aquests
pensadors van ser Francesc de Vitòria, Gonzalo Suárez o Juan de Mariana, Hugo
Grocio, Locke o Rousseau eren també pensadors “jusnaturalistes”.

El punt de partida i d'anàlisi per a molts d'aquests intel·lectuals era la Polis grega de
l'Atenes del segle V a. C.

En El contracte social, Rousseau argumentava que aquests drets s'havien de poder

cedir i recuperar a voluntat. Fins i tot pensadors com Juan de Mariana defensaven que
el regicidi (assassinat del rei) podia ser legítim quan el rei sigues tirà i no gestionés el
dret que el poble li “atorgava”.

Seguint aquesta filosofia, durant la rebel·lió contra l'ocupació francesa, les juntes
formades van reclamar el seu dret a exercir el poder ja que el rei no podia fer-lo.

- Els elements “jusnaturalistes” de les revolucions atlàntiques:

- La Declaración de Independencia de los EEUU i la Declaración de los Derechos

del Hombre y del Ciudadano són textos profundament “jusnaturalistes” que
apel·len sovint als drets naturals dels homes.

UN NOU LLENGUATGE SOCIO-POLÍTIC (de ruptures i continuïtats)

- Ciutadans contra súbdits
- Una nació de ciutadans
- Sobirania
LA REPRESENTACIÓ DEL COS POLÍTIC:
- Rousseau defensava que la sobirania mai pot ser representada, que els
diputats no poden ser representants del poble, sinó que han de ser mandataris
d'aquest (aquell règim basat en la representació no és realment democràtic).
Però Rousseau no va ser ni l'únic ni el primer a pensar així. De fet, es basava
amb el concepte democràtic de l'Atenes clàssica. També criticava la
importància que els diners estava prenent en els nous estats liberals.

- Benjamin Constant defensava, per contra, els sistemes representatius liberals.

També discernia amb Rousseau respecte als diners, al qual *Constant "adora".
Valorava els diners com un element positiu i com un poder superior al poder
polític. Criticava els despotismes del poder quan anaven en contra de la
voluntat individual (Si un individu havia de fer el que decidia la majoria, estant
ell en contra, ho considerava despotisme).