DOSSIER DE TEXTOS PER COMENTAR

UNITAT 1.- L’ANTIC RÈGIM I LA SEUA CRISI

Història del Món Cotemporani (1er de Batxillerat)

Professor: Vicent Sanchis Bañuls

MODEL DEMOGRÀFIC ANTIC: FAMS I EPIDÈMIES

“En estar paralitzats tots els rams d'activitat, les ocupacions van cessar, desapareixent el
treball i, amb ell, el pa dels pobres; i els laments dels pobres eren, certament, molt
esquinçadors al principi, si bé el repartiment d'almoines va alleujar la seua misèria en
aqueix sentit. Cert és que molts van escapar al camp, mes va haver-hi milers d'ells que
van romandre a Londres fins que la pura desesperació els va impulsar a eixir de la ciutat,
al sol fi de morir en els camins i servir de missatgers de la mort, perquè va haver-hi els
qui van portar amb si la infecció i la van disseminar fins als confins més remots del regne.

Molts d'ells eren els miserables éssers d'objecte de la desesperació al fet que he al·ludit
abans; i van ser aniquilats per la desgràcia que va sobrevindre després, podent dir-se que
van perir, no per la pesta mateixa, sinó per les seues conseqüències; senyaladament, de
fam i d'escassetat de totes les coses elementals, sense allotjament, sense diners, sense
amics, sense mitjans per a aconseguir el seu pa de cada dia ni ningú que li ho
proporcionara, ja que molts d'ells mancaven del que anomenem residència legal i per això
no podien demanar res a les parròquies. (...).

Tot això, si bé no deixa de ser molt trist, va representar un alliberament, ja que la pesta,
que va refermar d'una manera horrorosa des de mitjan agost fins a mitjan octubre, es va
emportar durant aqueix temps a unes trenta o quaranta mil persones d'aquestes, les quals,
d'haver sobreviscut, hagueren sigut una càrrega massa pesada a causa de la seua pobresa.”

Daniel Defoe. Diari de l'any de la pesta (referit a l'epidèmia de 1722).

MODEL DEMOGRÀFIC ANTIC: FAMS I EPIDÈMIES

“En més de set huitenes parts del regne de França, exceptuant els boscos i les vinyes, totes
les especulacions, tots els esforços de l'agricultor tenen per objecte collir blat. És la venda
del blat la que proporciona els fons necessaris per a satisfer el pagament de l'impost, la
renda deguda al propietari, tots els drets d'explotació. (...). L'agricultura de la majoria de
les províncies de França (...) Pot ser considerada, per tant, com una gran fàbrica de blat.”

Antoine Lavoisier. Informe a l'Assemblea provincial del Orleanés. 1787.

SOCIETAT ESTAMENTAL: JUSTIFICACIÓ

“Tot sistema que, sota una aparença d'humanitat o de beneficència, portara a una
monarquia ben ordenada a establir entre els homes una igualtat de deures ja destruir les
distincions necessàries , conduiria prompte al desordre, conseqüència inevitable de la
igualtat absoluta i produiria la subversió de la societat. El noble consagra la seua dignitat
a la defensa de l'Estat i assisteix amb els seus consells al sobirà.
L'última classe de la nació que no pot atorgar a l'Estat serveis tan distingits, els supleix
amb els tributs, la indústria i els treballs corporals.”
Solennelles. Amonestacions del Parlament de París. 4 de març de 1776.
SOCIETAT ESTAMENTAL: LA BURGESIA
“Entre les classes privilegiades i les que ocupen els últims llocs de la jerarquia social, la
burgesia del segle XVIII s'aferma com la plataforma en la qual gravitarà pròximament el
pes total de les manifestacions polítiques, econòmiques i culturals de la Humanitat. En el
transcurs de les centúries precedents, la burgesia nacional s'havia fet càrrec de la direcció
del capitalisme comercial i financer, alhora que s'infiltrava en l'agricultura i en
l'administració de l'Estat. Aquesta gran burgesia arriba al Díhuit ennoblida, formant part
de les classes aristocràtiques del país. Però la massa burgesa, la que en conjunt es va
apropiar del nom del Tercer Estat, obri les portes del segle amb un nou ímpetu, força i
ideologia. Entre aqueixa burgesia no privilegiada, alta i baixa, negociants, industrials,
homes de lleis, patriciat urbà, es difonen les noves concepcions ideològiques,
racionalistes i crítiques, que postulen una transformació política i social. Perquè la
burgesia, d'esperit emprenedor i innovadora, coneixent-se com a element vital de la
societat del seu segle, pretén infringir les prescripcions i privilegis que li veden l'accés als
càrrecs públics i a l'exèrcit i la col·loquen en posició desavantatjosa enfront de les classes
socials aristocràtiques.”
J. Vicens Vives. Història general moderna.

ABSOLUTISME MONÀRQUIC
"És només en la meua persona on resideix el poder sobirà, el caràcter propi del qual és
l'esperit de consell, de justícia i de raó; és a mi a qui deuen els meus cortesans la seua
existència i la seua autoritat; la plenitud de la seua autoritat que ells no exerceixen més
que en el meu nom resideix sempre en mi i no pot tornar-se mai contra mi; només a mi
pertany el poder legislatiu sense dependència i sense divisió; és per la meua autoritat que
els oficials de la meua Cort procedeixen no a la formació, sinó al registre, a la publicació
i a l'execució de la llei; l'ordre públic emana de mi, i els drets i els interessos de la Nació,
dels quals se sol fer un cos separat del Monarca, estan units necessàriament al meu i no
descansen més que a les meues mans."
Discurs de Lluís XV al Parlament de París el 3 de març de 1766.
PARLAMENTARISME
“La nació anglesa és l'única sobre la terra que ha aconseguit regular el poder dels reis
enfrontant-se a ells i que, amb constants esforços, ha pogut finalment establir un savi
govern en el qual el príncep, totpoderós per a fer el bé, està limitat per a fer el mal; en el
qual els senyors són grans sense insolència i sense vassalls; i en el qual el poble
comparteix el govern sense desordre. La Cambra dels Parells (dels Lords) i la dels
Comuns són els àrbitres de la nació, i el rei és l'àrbitre suprem. No ha sigut fàcil establir
la llibertat a Anglaterra; l'ídol del poder despòtic ha sigut ofegat en sang, però els anglesos
creuen no haver pagat massa per les seues lleis. Les altres nacions no han vessat menys
sang que ells, però aquesta sang que han abocat per la causa de la seua llibertat no ha fet
més que consolidar la seua servitud.”
Voltaire. Cartes filosòfiques. 1734.
DESPOTISME IL·LUSTRAT
“Cal estar boig per a creure que els homes han dit a un altre home, el seu semblant:
t'elevem per damunt de nosaltres perquè ens agrada ser esclaus. Per contra, ells han dit:
Tenim necessitat de vós per a mantindre les lleis a les quals ens volem sotmetre, perquè
ens governe és sàviament, perquè ens defenses. Exigirem de vós que respecteu la nostra
llibertat.”

Federico II de Prússia. 1871.

PENSAMENT IL·LUSTRAT: EL CONTRACTE SOCIAL

“Per tant, si s'aparta del pacte social el que no pertany a la seua essència, trobarem que es
redueix als termes següents: cadascun de nosaltres posa en comú la seua persona i tot el
seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i nosaltres rebem
corporativament a cada membre com a part indivisible del tot (...).
No sent la sobirania més que l'exercici de la voluntat general, mai pot alienar-se, i el
Sobirà, que no és més que un ésser col·lectiu, no pot ser representat més que per si mateix
(...).
Què és, doncs, el govern? Un cos intermediari establit entre els súbdits i el Sobirà per a
la seua mútua correspondència (...) De manera que en l'instant en què el govern usurpa la
sobirania, el pacte social queda trencat, i tots els simples ciutadans, tornats de dret a la
seua llibertat natural, són forçats, però no obligats, a obeir. (...)
La sobirania no pot estar representada, per la mateixa raó per la qual no pot ser alienada;
consisteix essencialment en la voluntat general, i la voluntat no es representa; és la
mateixa o és una altra; no hi ha terme mitjà. Els diputats del poble no són, doncs, ni poden
ser els seus representants, no són més que els seus mandataris; no poden concloure res
definitivament. Tota llei no ratificada pel poble en persona és nul·la; no és una llei. El
poble anglés creu ser lliure, i s'enganya molt; no ho és sinó durant l'elecció dels membres
del Parlament; des del moment en què aquests són triats, el poble ja és esclau, no és res.”

Jean-Jacques Rousseau. El contracte social. 1762

PENSAMENT IL·LUSTRAT: DIVISIÓ DE PODERS
“En cada Estat hi ha tres classes de poders: el legislatiu, l'executiu de les coses pertanyents
al dret de gents, i l'executiu de les quals pertanyen al civil.
Pel primer, el príncep o el magistrat fa les lleis per a un cert temps o per sempre, i
corregeix o deroga les que estan fetes. Pel segon, fa la pau o la guerra, envia o rep
ambaixadors, estableix la seguretat i prevé les invasions; i pel tercer, castiga els crims o
decideix les conteses dels particulars. Aquest últim es dirà poder judicial; i l'altre,
simplement, poder executiu de l'Estat (...).
Quan els poders legislatiu i executiu es troben reunits en una mateixa persona o
corporació, llavors no hi ha llibertat, perquè és de témer que el monarca o el senat facen
lleis tiràniques per a executar-les de la mateixa manera.
Així succeeix també quan el poder judicial no està separat del poder legislatiu i de
l'executiu. Estant unit al primer, l'imperi sobre la vida i la llibertat dels ciutadans seria
arbitrari, per ser un mateix el jutge i el legislador i, estant unit al segon, seria tirànic, puix
que gaudiria el jutge de la força mateixa que un agressor.
En l'Estat en què un home sol, o una sola corporació de nobles, o del poble administrara
els tres poders, i tinguera la facultat de fer les lleis, d'executar les resolucions públiques i
de jutjar els crims i conteses dels particulars, tot es perdria enterament.”

Montesquieu. L'esperit de les lleis. 1748.

PENSAMENT IL·LUSTRAT: PAPER DE L’ARISTOCRÀCIA

“A França, un noble és molt superior a un negociant. Jo no sé no obstant això qui és més
útil a un Estat; el senyor ben engalanat que sap amb precisió a quina hora s'alça el rei, i
que es dona aires de grandesa, o un negociant que enriqueix al seu país, dona ordes al
Caire, i contribueix a la felicitat del món.”

Voltaire. Cartes filosòfiques. 1734.