Unitat 2

Liberalisme i nacionalisme.
L’inici de la democràcia?
Història del Món
Contemporània
Índex

01 02
La independència de Orígens de la Revolució
les Tretze Colònies
Francesa
03
La Revolució Francesa 04
L’Imperi Napoleònic

05 06
La Restauració Europea i les
revolucions burgeses de 1820, Les unificacions
1830 i 1848 d’Itàlia i Alemanya
 LIBERALISME

Liberalisme polític Liberalisme

(Estat lliure amb econòmic
una Constitució) (capitalisme)

Libertat de
Pacte social o Propietat privada i
Divisió de poders producció
sobirania nacional sagrada
(d'empresa)

Declaració de
Dret de Llibertat de
Drets i Llibertats
representació comerç
individuals
 01
La independència de les Tretze
Colònies nord-americanes

1775-1783
Les Tretze Colònies
 Orígens de la independència
● Després de la Guerra dels Set Anys
(1756-1763), els britànics van
imposar nous impostos als nord-
americans. Aquests es van negar
emparant-se en la llei anglesa de
1689 (prohibia engegar nous
impostos sense el consentiment del
Parlament), doncs els nord-
americans no estaven
representants al Parlament de
Londres.
● Els britànics van derogar alguns
impostos, però altres, com que
gravava el te, es van mantindre,
producte monopolitzat per l’Estat
britànic.
● La resposta dels colons americans fou la Boston Tea
Party (també coneguda com Motí del Te) el
desembre de 1773. Però els britànics van multar als
habitants de Massachusetts com a resposta.
● El 1774, dotze de les tretze colònies es van reunir a
Filadèlfia per fer un llistat de greuges que acabaria en
la declaració d’independència del Estats Units el 4
de juliol de 1776 redactada per Thomas Jefferson.
● Era una declaració que es basava en els principis de
la Il·lustració i el liberalisme polític (igualtat, llibertat
econòmica, drets individuals i divisió de poders).
Fragment de la sèrie Jhon Adams, que tractat la
independència dels Estats Units
https://youtu.be/8OKoIBLEb2k
Fragment de la sèrie Jhon Adams, que tractat la
independència dels Estats Units
https://youtu.be/0F33Nz-0bsE
 Fases de la independència
FASE 1 (1775-1777) FASE 2 (1778-1782)

● Les tropes rebels dirigides per George ● El Regne Unit és derrotat de nou a
Washington van derrotar als britànics Yorktown.
a Saratoga.
● El 1783 al Tractat de Versalles els
● Els nord-americans reben suport britànics van reconèixer la
franco-espanyol. independència dels Estats Units
d’Amèrica.
 La Constitució dels Estats Units
● Acabada la guerra, cada colònia s’havia
convertit en un Estat sobirà, però a
proposta d’Alexander Hamilton es va
elaborar una única Constitució, la qual
inclouria la Declaració de Drets de
Virginia (1776), i que seria redactada per
un Congrés format per 50 delegats (els
anomenats Pares Fundadors).
● Aquests es reuniren a Filadèlfia el 1787 i
la Constitució entraria en vigor el 1789.
● Poder legislatiu: Congrés bicameral (Senat i
Cambra de Representants). El Senat
defenia els interessos dels Estats i la Cambra
de Representants els dels ciutadans. A més, el
Congrés aprovaria impostos, tindria la
iniciativa de les lleis i declararia la pau i la
guerra.
● Poder executiu: seria el president elegit per
sufragi universal masculí (homes blancs)
cada 4 anys. Les seues funcions són:
nomenar ministres, promulgar lleis,
comandar l’Exèrcit o tindre dret a veto. El
primer president fou George Washington.
● Poder judicial: són els jutges i tribunals,
“independents” al poder polític. Al capdamunt
estava el Tribunal Suprem format per 6
membres nomenats pel president. Ha de
vetllar per la constitucionalitat de les lleis.
 Parts de la Declaració de Drets de Virginia (1776)
● 1. Tots els homes són per naturalesa
igualment lliures i independents, i tenen
certs drets inherents, dels quals, quan
entren a un estat de societat, no poden
ser privats o postergats; en essència, el
goig de la vida i la llibertat, junt als
medis d'adquirir i posseir propietats, i la
recerca i obtenció de la felicitat i la
seguretat.
● 2. Tot poder resideix en el poble i, en
conseqüència, en deriva; que els
magistrats són els seus administradors i
servents, en tot moment responsables
davant el poble.
● 5. Els poders legislatiu i executiu de
l'estat han de ser separats i diferents del
judicial;
● 6. Les eleccions de membres que actuen
com a representants del poble en
l'Assemblea han de ser lliures; tots els
homes que tinguen evidència suficient
del comú interés tenen dret al sufragi, i
no se'ls poden imposar impostos o
expropiar la seua propietat sense el seu
consentiment o el dels seus
representants així triats.
● 13. Una milícia ben regulada, composta
del cos del poble entrenat per les armes,
és la defensa apropiada, natural i
segura d'un estat lliure; que en temps de
pau, els exèrcits permanents deuen
evitar-se per perillosos per la llibertat; i
que en tots els casos, els militars deuen
subordinar-se estrictament al poder
civil, i ser governats pel mateix.
 Dret a la possessió d’armes
● L’actual polèmica de la possessió d’armes
als Estats Units prové d’una llei que té un
llarg recorregut.

● La primera vegada que es va legislar fou a

l’Article 13 de la Declaració de Drets de
Virginia.

● Posteriorment es va refrenar a la Segona

Esmena (1791) inclosa a la Constitució.

● Aquesta llei es va promulgar com a

resposta a l’ocupació britànica de les
colònies, però per por a que hi haguera un
govern no-democràtic, s’ha mantingut fins
l’actualitat.
 02
Orígens de la Revolució
Francesa
Què va ser la Revolució Francesa?
● La Revolució Francesa va posar fi a les bases que
assentaven l’Antic Règim (drets senyorials, sistema
gremial, absolutisme monàrquic, societat estamental,
privilegis eclesiàstics, etc.)

● Les bases de la mateixa provenen dels grans pensadors de

la Il·lustració, és a dir, Montesquieu (divisió de poders),
Voltaire (tolerància i antiprivilegis) i Rousseau (pacte social i
democràcia).

● Aquesta revolució està considerada com el punt d’inici de

l’Edat Contemporània, malgrat que és posterior a la
Revolució de les Tretze Colònies nord-americanes.

● Els orígens de la revolució són complexos, trobant de factor

de caràcter econòmic, polític, sociològic i ideològic.
Orígens de la revolució: problemes de la Hisenda Reial
● Des de l’últim quart del segle
XVIII, França travessa una greu
crisi econòmica que limita
l’actuació del govern de Lluís
XVI.
● Ministres com Turgot,
Calonne i Loménie de
Brienne va proposar seguir
alguns dels dictats de la
Il·lustració, però trencaven
amb el sistema estamental
per fer pagar impostos als
privilegiats.
● La crisi es va veure agreujada
per ajudar als nord-americans
a la seua independència.
● Un Assembla de Notables (1787)
es negava a que hi haguera una
recaptació d’impostos per igual i
demanaren la convocatòria dels
Estats General, els quals no es
reunien des de 1614.
● Als Estats Generals es reunien
representants dels tres
estaments, però sols hi havia un
vot per estament, per la qual cosa
els privilegiats sempre guanyarien.
● Després dels desordres de 1788,
Lluís XVI nomenaria ministre
d’Hisenda a Necker, un banquer
reformista.
 Estats Generals (1789)
● Finalment el monarca va convocar els ● La gran difusió de les idees il·lustrades i
Estats Generals, doncs França es veia la greu crisi en la que es trobava França,
immersa en una crisi de subsistència. va portar a que part de la noblesa i el
clergat s’uniren a les demanes del
● La crisi va provocar que el preu del pa es Tercer Estat.
triplicara i, per tant, el poble deixà de
consumir altres productes, la qual cosa
va conduir a l’atur, la mendicitat i el
desordre.

● Abans de reunir-se els Estats Generals,

cada estament havia d’emplenar un
“quadern de greuges” amb les seues
peticions i les diferencies entre
privilegiats i no privilegiats eren
insalvables.
https://open.spotify.com/episode/066xFXGFgmobdW1n
NIIiu1?si=fd8436c0c9984165
 03
La Revolució Francesa

1789-1799
 L’Assemblea Nacional (1789-1792)
● Al maig-juny del 1789 els representants
del Tercer Estat es van rebel·lar i van
conformar l’Assemblea Nacional.
● El desencadenant de la revolució va
ser la manera en la que es reunien i
votaven els tres estaments als Estats
Generals.
● El poble pla demanava que cada
persona tinguera un vot i que es
duplicarà el seu nombre de
representants, doncs simbolitzaven la
gran majoria dels francesos.
● Lluís XVI acceptà doblar el nombre de
representants, però es negà a comptar
un vot per representant.
 L’Assemblea Nacional (1789-1792)
● La revolta institucional va començar
el 10 de juny, quan els diputats del
Tercer Estat, dirigits per l’abat Sieyès,
van sol·licitar a la noblesa i al clergat
deliberar en comú, trencant amb la
tradició.
● Així pensaven que podrien aconseguir
un vot per persona, però els privilegiats
es negaren a reunir-se conjuntament.
● El tercer estat, com a resposta, es va
autoproclamar Assemblea Nacional,
dipositària de la sobirania.
● El rei va ordenar anul·lar totes les
mesures preses pel tercer estat i va
tancar la sala de sessions
● El 20 de juny els diputats del poble pla
es van reunir a la Sala del Joc de
Pilota, on juraren no dissoldre’s fins
haver donat a França una constitució,
raó per la qual van passar a anomenar-
se Assemblea Constituent.
● Va ser el primer acte revolucionari i va
suposar el triomf dels grups socials
contraris als privilegis.
 De la revolta institucional a la popular
● Com a resposta, el rei va concentrar les
tropes a Versalles i va destituir el
ministre Necker (reformista).
● La contestació del poble fou una gran
rebel·lió urbana el dia 14 de juliol de
1789, amb l’assalt a la presó de la
Bastilla de París.
● Va suposar un símbol de la pròpia
revolució per la insistència dels
assaltants.
● La fermesa dels revolucionaris va evitar
la tornada de l’Antic Règim i va obligar
al rei a reconèixer l’Assemblea Nacional.
● Es formar una Guàrdia Nacional,
encarregada de restablir l’ordre desrés
de la revolta.
● L’estiu de 1789 tingué lloc la Gran Por,
un fet protagonitzat pel camperolat que
va consistir en assaltar els castells dels
senyors i cremar els títols de propietat
arran el rumor que els nobles havien
contractat a bandits per castigar els
rebels.
 L’Assemblea Constitucional
● El 4 d’agost de 1789 l’Assemblea va
abolir el sistema feudal. Suprimint-se
els privilegis senyorials a la volta que
es declarava la igualtat a l’hora de
pagar impostos.
● La segona mesura fou adoptar la
Declaració de Drets de l’Home i del
Ciutadà del 26 d’agost. Era una
declaració que reconeixia els drets
naturals, la llibertat de pensament,
econòmica i de religió, el dret a la
propietat privada i la resistència a
l’opressió. La sobirania residiria en la
nació i la presumpció d’innocència de
qualsevol imputat en un procés penal.
● També es van centrar en qüestions
religioses, expropiant béns a l’Església,
es van dissoldre els ordes monàstics i es
va decretar la constitució civil del
clergat (juliol de 1790).
● Ara els religiosos depenien de l’Estat, no
de Roma. Sols cobrarien si juraven
fidelitat a la constitució. Els que
acceptaren les mesures s’anomenaren
juramentats, els que es negaren,
refractaris.
● Altra mesura fou la nova organització
territorial de França, dividida en
departaments i comunes (ajuntaments).
 L’Assemblea Constitucional
● La Constitució de 1791 establia:

○ Sobirania nacional

○ Separació de poders

○ Divisió entre ciutadans actius i passius.

Sols els actius (homes majors de 25
anys amb certa renda) podrien votar
(4,3 milions d’habitants). Complint amb
l’ideal burgés del sufragi censatari.
 Assemblea legislativa
● Lluís XVI va intentar fugir amb els ● Olympe de Gouges va elaborar la
aristòcrates exiliats per formar un Declaració de Drets de la Dona i la
exèrcit i detindre la revolució. No Ciutadana, però no fou acceptada. De
obstant, va ser detingut a Verennes i va fet, com també s’oposava a l’execució
ser obligat a tornar a París. de Lluís XVI, va ser considerada una
● L’Assemblea Constitucional es va traïdora i fou guillotinada el novembre
dissoldre i es van celebrar eleccions per de 1793.
formar una Assemblea Legislativa
(setembre de 1791-agost de 1792).
Aquesta estaria dominada pels
moderats i els monàrquics.
 Assemblea Legislativa
● Va ser un període turbulent, amb
escassetat d’aliments i una declaració
de guerra per part d’Àustria, Prússia i
Espanya, que tenien por que les idees
revolucionàries s’estengueren per
Europa.
● El 20 d’abril de 1792, l’Assemblea va
declara la guerra a Àustria, fet que va
exaltar el patriotisme francès. La
Marsellesa, actual himne nacional, es
va composar aleshores.
● Els francesos van perdre contra Àustria i
Prússia estava envaint el país gal, per la
qual cosa la revolució corria perill.
 La Convenció (1792-1794)
● Davant l’amenaça de la guerra, el poble
va assaltar el Palau de les Tulleries
(residència dels monarques).
● Els assaltants eren els anomenats
sans-culottes, les classes populars de
la ciutat, on les dones tenien un paper
decisiu.
● Després de la insurrecció del 10 d’agost
de 1792, la revolució es va radicalitzar.
● L’Assemblea Legislativa va suprimir la
monarquia i va decidir triar una nova
assemblea, anomenada Convenció,
esta vegada per sufragi universal
masculí.
● El 20 d’agost els francesos derrotaren
als prussians i, eixe mateix dia, la
Convenció va començar les sessions.
● El dia 22 es va proclamar la Primera
República Francesa.
● En la Convenció destacaren 3 grups:
○ Girondins (revolucionaris moderats)
○ Jacobins (partidaris d’una democràcia i
de l’aliança amb els sans-culottes)
○ Plana (burgesos defensors de la
propietat).
 La Convenció (1792-1794)
● La lluita entre girondins i jacobins va ser
la tònica dominant d’aquesta etapa.
● Els jacobins aconseguiren que el rei
fora declarat a pena de mort i va ser
executat el 21 de gener de 1793, fet que
va alarmar a la resta de països
europeus.
● La Convenció declarà la guerra a Regne
Unit, Províncies Unides, Espanya i els
estats italians, cosa que provocà que es
formara la Primera Coalició per fer
front a la revolució.
 La Convenció (1792-1794)

● La situació interna també va empitjorar:

○ La Vendée (monàrquics i catòlics) es va rebel·lar contra la

revolució i fou fortament reprimida.

○ Es van adoptar mesures repressives contra els enemics de la

revolució, creant-se el Comitè de Seguraretat General, un
òrgan policial. També comitès de vigilància revolucionària, un
tribunal d'excepció i el Comitè de Salvació Pública, un
autèntic poder executiu, dirigit per Danton (jacobí).

● A banda, els sans-culottes van demanar el control del

preu del pa, en contra dels girondins.

● El 2 de juny, Robespierre es va fer amb el control de la

Convenció, que va acceptar arrestar a 29 diputats
girondins.
 La Convenció dels montagnards (1792-1794)

● La victoria jacobina va voler legitimar una nova Constitució de caràcter revolucionari radical, que no
entraria mai en vigor.
● Es va incloure la Declaració de Drets de l’Home i dels Ciutadà, que ampliava la de 1789 en sentit
democràtic i social. Procalva la sobirania popular, postulava un règim democràtic i establia per
primera volta el dret a la insurrecció contra un Govern que violara els drets del poble.
● El nou govern va instaurar el Terror (setembre de 1793) amb l’ordenació de detencions i execucions
sumàries (40,000 condemnes a mort). A més, moriren més de 200,000 persones en la guerra civil que
estava en marxa.
● També va entrar en vigor la Llei del màxim general (fixava preus màxims i els salaris), l’abolició total
del sistema feudal, la supressió del culte i un nou calendari.
● No obstant això, l’autoritarisme aplicat per Robespierre (va executar als seus enemics polítics,
inclosos alguns líders jacobins) va provocar que els seus adversaris s’uniren la seua contra. El 9 de
termidor de l’any II (27 de juliol de 1794), Robespierre i els seus aliats foren executats sense judici
previ, acabant l’etapa més radical de la Revolució.
 El Terror de la Revolució Francesa (1792-1799)

⚫ Segons la historiografia podem diferenciar tres etapes del terror:

− El Primer Terror (1792-1793) els sans-culottes van organitzar tribunals per acabar amb els
«enemics de la revolució», sobretot clergues refractaris.

− El Segon Terror (1793-1794), ja durant la Convenció jacobina, Robespierre va voler acabar de

nou amb els «enemics de la revolució», que suposadament eren aristòcrates, però es va executar a
un gran nombre de camperols i treballadors que estaven en contra del que estava passant.
− El Terror Blanc (1795-1799), va ser un moment de reacció dels monàrquics
contrarevolucionaris. Va ser un fenomen espontani, no estava lligat a cap llei ni norma, i es va
produir en regions de França que ja s’havien alçat en contra de la revolució (oest i sud-est).
Nou de Termidor (1864), de Valery Jacobi, conservat en la galeria Tretiakov de Moscou. Tombat sobre una taula, ferit, en una sala del Comitè de
Salvació Pública, *Robespierre és objecte de la curiositat i dels insults dels seus guardians, davant dels seus amics, desfets.
 La República conservadora (1794-1799)
⚫ La burgesia moderada va donar un colp sobre la taula i va instaurar una república conservadora
i censatària.

⚫ Es va proclamar una nova Constitució de l’any III (1795) que acabà amb el terror, va tancar clubs
patriòtics, va liberalitzar l’economia i va fer desaparèixer de l’escena política als sans-culottes.

⚫ Ara el poder executiu estava en mans d’un Directori de cinc membres, provocant que la Convenció
fora tancada.

⚫ El nou règim va recórrer de forma regular a la força, reprimint totes les amenaces dels radicals i dels
reialistes.

⚫ El 1799, Sieyès va ser escollit com a director i va preparar un colp d’Estat amb Napoleó Bonapart.
Així, el 18 de brumari (9 de novembre de 1799), Napoleó (recolzat per l’Exèrcit) va dissoldre el
Directori per la força.

⚫ Napoleó va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i Napoleó), donant
fi a la pròpia revolució.
Napoleó esbroncat pels
diputats. Del General
Bonaparte i el Consell dels
Cinc-cents en Saint-Cloud el 10
de novembre de 1799 (François
Bouchot, 1840).
 04
L’Imperi Napoleònic

1800-1815
 El consolat
• Napoleó va iniciar una política
pacificadora mitjançant:
• Pau amb Àustria a través del Tractat de
Lunéville (1801)
• Pau d’Amiens amb el Regne Unit (1802)
• Normalitzar les relacions amb l’Església a
través del Concordat amb la Santa Seu
(1801), però a canvi el Papa Pius VII demanà
que la religió catòlica fora protegida a França
i que Napoleó protegirà els Estats Pontificis.
• El 1802 Napoleó fou nomenat cònsol únic i
vitalici.
• Es va proclamar un Codi Civil (1804) que
recollia els assoliments de la revolució: llibertat
i igualtat civil, supressió del règim feudal i
propietat lliure de la terra.
 L’Imperi Napoleònic
• El maig de 1804, el Consolat va nomenar a Napoleó emperador hereditari, cosa que es va refermar
a la Constitució de l’any XII i es va fer coronar davant la presència del Papa.
• No obstant, Regne Unit i Rússia formaren la coalició antifrancesa, afegint-se Àustria més tard.
• Napoleó va vèncer als russos i als austríacs, però fou derrotat pels britànics a la Batalla de Trafalgar.
França va fer d’Àustria un estat aliat, dissolent el Sacre Imperi, mentre i Prússia fou ocupada.
• Per frenar als britànics, Napoleó va decretar el bloqueig continental (1806) per evitar que cap
país poguera comercials amb els anglesos.
• Per completar l’imperi, Napoleó va vèncer a Rússia (1807), convertint-la en aliada, a més va invadir
Portugal, Etrúria, Roma i Espanya.
 El fracàs de l’Imperi
• La invasió de Rússia el 1812 va ser tot un
error, doncs els l’hivern rus va jugar una mala
passada als francesos, que acabaren retirant-se
• A Espanya, la invasió napoleònica va provocar la
resposta del poble, iniciant-se la Guerra
d’Independència o Guerra del Francés
(1808-1814), suposant el desgast definitiu de les
tropes napoleòniques i l’inici de la seua
decadència.
• El Regne Unit va vèncer a Vitòria i Leipzig
(1813).
• El març de 1814, Napoleó fou deposat,
retirant-se a l’illa d’Elba i Lluís XVIII de Borbó
tornà al tron de França.
• No obstant, de març a juny de 1815 es va
instaurar l’Imperi “dels Cent Dies”, doncs
Napoleó tornà a França i prengué el poder, però
fou derrotat a Waterloo davant d’un exèrcit de
la coalició. Fou desterrat a Santa Elena, on va
morir.
Desterro de Napoleó a Santa Elena
L’herència de la Revolució Francesa i l’imperi
Econòmiques i socials Polítiques Administratives Culturals i ideològiques

• Supressió dels
privilegis i igualtat de • Constitució escrita amb • Nova estructura
centralista del territori. • Influència del pensament
pagament d’impostos. sobirania nacional, revolucionari als liberals
separació de poders i
llibertats individuals. • Laïcitat de l’Estat. europeus.
• Dret a la propietat. • Nou sistema judicial amb
• Igualtat davant la llei. • Enfrontament amb
tribunals civils, criminals l’Església.
• Llibertat econòmica, i jurats.
• Assemblees
malgrat que es representatives per • Codi Civil napoleònic de • Condemna de l’esclavatge.
prohibició les sufragi censatari. 1804.
associacions obreres. • Fundació de grans
• Formació d’un Estat- institucions nacionals
nació (biblioteques, museu,
• Desamortització de
universitats...).
terres eclesiàstiques.
• Unificació de pesos i
• Creació dels banc de mesures (sistema mètric
França. decimal).
 05
La Restauració europea i les
revolucions de 1820, 1830 i 1848
1814-1848
 La tornada a l’Antic Règim

• Després de la derrota de Napoleó, es va iniciar a Europa una època de reacció anomenada Restauració, caracteritzada
per:
1. Legitimisme monàrquic. Es considerava que la pau sols era possible si hi havia un monarca legítim al
capdavant dels Estats. Així, els monarques de l’Antic Règim tornaren al tron com si la Revolució Francesa no
haguera existit.
2. Responsabilitat internacional. Les grans potències podien intervindre militarment a altres països que
corregueren perill de viure una revolució.
3. Sistema de congressos. S’organitzaren reunions de les grans potències per resoldre problemes internacionals.
4. Unió de tron i altar. L’Església Catòlica i les monarquies absolutes s’aliaren.
 El Congrés de Viena (1814-1815)
• Les principals potències europees es reuniren a Viena a un congrés, presidit per Metternich, per garantir la pau i
evitar revolucions liberals.
• Van establir un nou mapa d’Europa:

1. França tornà a les fronteres anteriors a la Revolució.

2. Nou Estats al voltant de França: Holanda annexionà Bèlgica i el Piemont va fer el mateix amb Savoia i Gènova.
3. Rússia, Àustria i Prússia es repartiren territoris de manera equilibrada.

• El gran problema d’aquest congrés és que no es tingué en compte el sentiment nacionalista que havien adquirit els
pobles durant les guerres napoleòniques, la qual cosa acabà posant-se en la seua contra, doncs ni nacionalistes ni
liberals estigueren a favor. De fet, aquest nou panorama provocà la seua unió i la posterior caiguda definitiva de
l’Antic Règim.
 Aliances internacionals contrarevolucionàries
• Les aliances efectuades entres les potències europees foren:
⚫ La Santa Aliança (Rússia, Prússia i Àustria). Va sorgir del Congrés de Viena i era de caràcter antiliberal. Reconeixia
l’origen diví de les monarquies històriques i els seus membres es comprometeren a intervindre militarment allà on
calguera defensar l’absolutisme i sufocar els moviments revolucionaris, com passà a Nàpols o a Espanya.

⚫ La Quàdruple Aliança (Regne Unit, Rússia, Prússia i Àustria). L’any 1818 es va incorporar França i es convertí en la
Quíntuple Aliança. Tenia caràcter militar i els països signants es comprometeren a mantindre Lluís XVIII al tron
francès i a defensar l’ordre creat en el Congrés de Viena.

⚫ La principal actuació de la Santa Aliança va ser a Espanya el 1823, on va enviar els Cent Mil Fills de Sant Lluís per
tornar el poder absolut al rei Ferran VII de Borbó.
 LIBERALISME I NACIONALISME

• El retorn a l’Antic Règim no va ser possible tal i com havien planejat els països absolutistes.
• Els habitants d’estos territoris havien adquirit una consciència revolucionària en la lluita contra l’ocupació napoleònica. Ja no es
consideraven súbdits, sinó ciutadans de ple dret.
• Consideraven els seus territoris com a nacions, és a dir, comunitats formades per persones amb les quals els unien llaços
històrics i culturals. Aquestes persones exigien tindre el dret a participar en el govern de la comunitat i no admetien el retorn de
la situació de submissió pròpia de la monarquia absoluta i de l’Antic Règim.
• La pugna entre les dues maneres d’entendre un Estat i la societat es va resoldre a favor de la causa liberal i nacionalista, malgrat
que no va ser al mateix ritme en tots els territoris, per això hi ha tres onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848).
 Revolucions de 1820
Els trets d’aquesta onada revolucionària són:
• Les causes profundes foren l’antiabsolutisme i el nacionalisme, volent una monarquia constitucional de caràcter liberal.
• Noves formes de lluita, mitjançant la proliferació de les societats secretes liberals (maçons, carbonaris, comuners).
• La participació de l’exèrcit per donar suport o reprimir la revolta.
• El fracàs per la reacció interna o la intervenció de la Santa Aliança.
• Els llocs més destacats on hi hagué una revolució foren:
• Espanya: Rafael de Riego va donar un pronunciament que aconseguí restablir la Constitució de 1812 i obligar a Ferran VII
a acceptar-la. No obstant, el monarca Borbó sol·licità l’ajuda a la Santa Aliança, qui envià als Cent Mil Fills de Sant Lluís el
1823 per retornar al rei en el seu absolutisme.
• Grècia: amb un desenvolupat sentiment nacionalista a causa de l’ocupació turca des del segle XVI, la burgesia finançà una
revolució per la independència llarga però exitosa (1821-1830).
• Amèrica Llatina: les colònies espanyoles iniciaren la seua lluita per l’emancipació, liderades per Simón de Bolívar i José de
San Martín.
 Revolucions de 1830
• Aquesta onada revolucionària va començar a França i es va estendre per Bèlgica, Polònia i altres territoris. Va ser una revolució
liberal, però amb un destacat component nacionalista.

• A França, 1824 va començar a govern Carles X va voler imposar un model autoritari, enmig d’una crisi agrícola i financera. La
revolució va començar a París amb l’aprovació de les Quatre Ordenances (1830), que suspenien la llibertat de premsa, dissolien
les cambres, reduïen la base electoral i permetien governar per decret. Les “Tres Glorioses Jornades” de juliol amb barricades a la
capital, unides a la complicitat de l’exèrcit, portaren a Carles X a exiliar-se, iniciant-se el regnat del liberal Lluís Felip d’Orleans
(1830-1848). No obstant, una vegada en el poder, aquest nou rei també anà apropant-se a l’autoritarisme.

• Bèlgica des de 1815 depenia d’Holanda, però amb fortes divergències de caràcter econòmic i religiós (catòlics contra protestants).
L’aixecament belga, recolzat per França i Regne Unit, li va permetre la independència el 1831, elaborant-se una constitució que
serviria de model a les demés monarquies constitucionals d’Europa. A més, es declarava Estat neutral (com Suïssa), mantenint-se
així fins 1914.

• A altres territoris europeus, com Polònia, territoris alemanys, italians o suïssos, les revolucions profundament nacionalistes no
van triomfar, malgrat que el liberalisme sí va poder avançar.
 Revolucions de 1848
• Aquestes onades revolucionàries de 1848 són degudes a un conjunt de causes econòmiques (crisi agrícola i financera de 1847),
de política internacional (ruptura de l’aliança França-Regne Unit) i socials (moviment obrer, republicans i socialistes).

• De nou les revolucions van començar a França per la prohibició d’uns actes reivindicatius a París. Les pressions populars obligaren
a Lluís Felip d’Orleans a abdicar, instaurant-se la Segon República Francesa amb mesures revolucionàries (sufragi universal
masculí, creació dels Tallers Nacionals, reducció de la jornada laboral a 10 hores o el dret a la vaga). No obstant, a les eleccions
van guanyar els moderats, que limitaren aquestes mesures. La voluntat “d’ordre” per part de les classes propietàries portaren a
nomenar a Lluís Napoleó (nebot de Napoleó Bonapart) com a president de la República. No obstant, el 1851 va donar un colp
d’Estat per autoproclamar-se emperador, com a Napoleó III, amb clares tendències autoritàries.

• A la península itàlica els revolucionaris demandaven una constitució liberal, sufragi universal i el final de l’ocupació austríaca
(Àustria dominava els territoris del nord). Les revoltes liberals foren reprimides pels austríacs, que aprofitaren per ocupar la
Toscana, Mòdena i Parma.

• Els Estats alemanys van aconseguir convocar un Parlament a Frankfurt, que es proclamà sobirà. No obstant, el rei de Prússia es va
oposar i el Parlament es va dissoldre el 1849.
Retrat de
Napoleó III
Itàlia abans de
la unificació
 Balanç de les revolucions
El balanç fou el següent:

1. Malgrat que molts moviments revolucionaris foren fonamentalment liberals i nacionalistes, també es van unir
republicans i socialistes. De fet, el Manifest Comunista de Marx i Engels es publica en 1848.
2. Es tancava un cicle revolucionari iniciat el 1789 amb l’inici de la Revolució Francesa, suposant el triomf de la burgesia.
3. Es va abolir la servitud a Europa central i oriental, excepte a Rússia.
4. S’instaurà un liberalisme democràtic (monarquia constitucional, sufragi universal masculí, llibertat de premsa, ajuda als
pobres...) a tota Europa, malgrat que de vegades amb limitacions.
5. En conjunt, es considera que les revolucions van fracassar relativament, doncs no s’aconseguiren tots els objectius, però
si alguns molt importants.
 06
Les unificacions d’Itàlia i
Alemanya
1849-1871
 El nacionalisme a l’Europa del segle XIX
• La nació, en sentit polític, va sorgir durant les guerres que hi hagué durant la Revolució Francesa i l’Imperi napoleònic, doncs els
habitants d’eixos territoris desenvoluparen un sentiment nacional de rebuig a l’estranger.
• El nacionalisme va madurar entre 1815 i 1848, sobretot arran del rebuig al Congrés de Viena. S’establiren nacionalitats.
• El sentiment nacional, influït per l’esperit del romanticisme, es va nodrir de l’exaltació de la identitat pròpia: una llengua, una
història, una cultura i una religió comunes. Es van buscar arrels nacionals en el passat històric de l’antiguitat o de l’Edat Mitjana.
En molts casos, la consciència nacional es va reforçar per la lluita contra els estats opressors, ocupants o administradors.
• Trobem dos tipologies de nacionalismes:
• Centrípeta, on els pobles d’una mateixa nacionalitat s’agrupen per formar un nou Estat (cas d’Itàlia).
• Centrífuga, que pretén Estats plurinacionals, però amb la creença del dret d’autodeterminació de les nacionalitat (cas grec
front els turcs)
• Per altra banda, trobem dos concepcions de nacionalisme:
• L’orgànic-historicista o germànic, que considera que la nació és un organisme viu que és independent de la voluntat dels
individus (cas d’Alemanya).
• El liberal o llatí, que considera que la nació s’ha de construir artificialment i que, per tant, l’individu és qui elegeix si vol
formar part d’ella (cas d’Itàlia).
Unificació d’Itàlia
Podem diferenciar tres fases:
Unificació d’Itàlia
1. 1849-1860. El líder del moviment unificador és el rei de Piemont-
Sardenya, Víctor Manuel II de Savoia, acompanyat del seu ministre
Cavour des de 1852. Gràcies a l’aliança amb Napoleó III va poder
derrotar a Àustria a les batalles de Margenta i Solferino (1859). El
Piemont va rebre alguns territoris a la Llombardia. Posteriorment,
gràcies a una sèrie de referèndums va incorporar a Parma, Mòdena i
la Toscana, creant-se un Parlament comú a Torí dominat per Víctor
Manuel II.
2. 1860-1865. Els camperols sicilians es revoltaren contra el rei de Nàpols,
de la branca dels Borbó espanyols. Cavour va aprofitar l’ocasió i envià a
Sicília a les “camises vermelles”, comandades per Garibaldi. Així,
s’uniren al Piamont Sicilia, les Marques i Úmbria. El Parlament de Torí
va decidir nomenar a Víctor Manuel II com a rei de tota Itàlia.
3. 1866-1870. Itàlia, ajudada per Prússia, va vèncer a Àustria (1866), qui
va cedir el Véneto, però no Trentino ni Ístria. Roma va quedar unida a
Itàlia, sent proclamada capital del nou Estat després de la derrota de
França a Sedan (1870). El Papa no va reconèixer l’annexió, plantejant-
se la “qüestió romana”, resolta el 1929 ambla creació de l’Estat del
Vaticà al centre de la ciutat de Roma.
 Unificació d’Alemanya
Prússia va liderar la unificació d’Alemanya, que també es va dividir en
tres fases:

• 1859-1865. El 1834 tots els Estats alemanys (excepte Àustria) van

acordar una unió duanera (Zollverein) per fomentar la cooperació
econòmica i com a primer pas per a una futura unió. Prússia, com a
Estat més fort, va liderar una industrialització, va reforçar l’exèrcit i
va fer reformes polítiques. El 1862, Otto von Bismarck va ser
nomenat Canceller de Prússia. Dos anys després, en 1864, va
intervindré en la crisi dels ducats danesos amb l’annexió de dos
d’ells (Schleswig i Lauenburg)

• 1866-1869. Prússia i Àustria eren cada volta més rivals. La primera

volia una petita Alemanya liderada pels prussians, mentre els
austríacs volien una Gran Alemanya encapçalada per ells. Bismarck
va aprofitar els problemes dels austríacs a Itàlia per invadir
Holstein. La derrota d’Àustria a la Batalla de Sadowa (1866) va
confirmar l’annexió i la creació de la Confederació d’Alemanya del
Nord, deixant als austríacs fora de la unificació.

• 1870-1871. Bismarck signà una aliança militar amb els Estats del
sud d’Alemanya, però Napoleó III s’oposava pel perill que podia
suposar per a França. Així, s’inicià una guerra entre Prússia i França,
la qual seria derrotada a Sedan (1870). Alemanya, com a resultat,
es va annexionar Alsàcia i Lorena (disputada fins la Primera Guerra
Mundial) i proclamava el Segon Reich, amb Guillem I com a kàiser.
L’imperi alemany passà a ser una de les grans potències de l’època.