La monarquia constitucional (1789-1792)

A la primera etapa de la Revolució, la burgesia moderada va intentar arribar a un

acord amb el rei i els privilegiats per convertir França en una monarquia
constitucional i parlamentària. D'aquesta manera, l'Assemblea Nacional
Constituent* va abolir els pilars de l'Antic Règim:

La Constitució de 1791.

● Va decretar l'abolició del feudalisme (estaments, servitud personal, delmes...) i

va promulgar la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà, que reconeixia
els drets i les llibertats individuals, així com la igualtat de tots els ciutadans
davant la llei i els impostos (agost del 1789).

● Va promulgar una Constitució (1791) basada en la separació de poders, la

sobirania nacional i la igualtat legal, malgrat que reservava al rei el dret de vet*.
Va establir el sufragi censatari, que donava el vot només als homes francesos
que tinguessin més del 25 anys amb un nivell de riquesa determinat.

Després de l'aprovació de la Constitució es va formar una Assemblea Legislativa,

que va elaborar noves lleis per implantar el liberalisme, va obligar la noblesa a
pagar impostos i va abolir l'organització gremial. Per defensar la Revolució, es va
crear un nou exèrcit: la Guàrdia Nacional.
Finalment, amb l'objectiu de solucionar la crisi financera, es van expropiar els
béns de l'Església (desamortització) i es van vendre a particulars. En
contrapartida, l'Estat es va comprometre a finançar el culte, i una Constitució civil
del clero va separar l'Església i l'Estat.

Tot i que a mitjan 1791 semblava que la monarquia constitucional estava

consolidada, la família reial i els privilegiats no van acceptar els canvis i van buscar
el suport de les monarquies absolutes d'Europa per restablir l'absolutisme.

Àustria va organitzar un exèrcit per envair França i Lluís XVI va fugir de París per
unir-se als austríacs (Fugida de Varennes, juny del 1791). Malgrat que el rei fou
detingut, l'exèrcit austríac va entrar a França i va avançar fins a les portes de París
(setembre del 1792).

LA TASCA DE L'ASSEMBLEA NACIONAL

Els drets de l'home havien estat ignorats durant segles, i la nostra declaració els
ha restablert per a tota la humanitat.

La nació no podia decretar lleis ni impostos, i se li ha restituït aquest dret. Els

antics privilegis socials han estat destruïts i els drets senyorials han desaparegut.

Francesos, vosaltres heu estat elevats al rang de ciutadans, podeu fer totes les
feines, sou iguals davant la llei, lliures de pensar, de parlar i d'escriure.

Nosaltres prosseguim la nostra tasca: redactar i oferir-vos una Constitució.

Proclama de l'Assemblea Nacional, 1790.

La república social (1792-1794)

Els grups polítics a la Revolució.

La traïció del rei i la invasió militar van provocar la revolta de les classes populars
(sans-culottes). El 10 d'agost de 1792 es va produir l'assalt al palau reial de les
Tulleries, es va empresonar la família reial i es va proclamar la república
(setembre del 1792). Amb això s'iniciava la fase radical de la Revolució.

La Convenció Girondina (1792-1793)

La república va quedar en mans dels girondins, representants del sector més
moderat de la burgesia. La nova assemblea es va anomenar Convenció Nacional i
va ser elegida per sufragi universal masculí (dret a vot independentment de la
riquesa).

La Convenció va iniciar un judici contra Lluís XVI i la reina Maria Antonieta.

Acusats de traïció, van ser condemnats a mort i executats a la guillotina (1793).

EXTERIOR

La mort del rei i la reina va provocar l'aliança de les monarquies europees, que van
formar una coalició absolutista contra França, mentre que a l'interior del país van
esclatar nombroses (INTERIOR)revoltes contrarevolucionàries i conspiracions
reialistes protagonitzades pels antics privilegiats.

La Convenció Jacobina (1793-1794)

El dirigent jacobí Marat és exalçat pels sans-culottes.

El juny del 1793, els jacobins, el sector més radical de la burgesia, van fer seves les
demandes dels sectors populars, van aconseguir el poder i la Revolució va entrar
en la seva fase més extrema.

Es va promulgar una nova Constitució que reconeixia la sobirania popular (sufragi

universal masculí) i el dret a la igualtat social. L'executiu va quedar en mans
d'un Comitè de Salvació Pública, que va atorgar el poder a Robespierre, un
dirigent jacobí.
Per fer front a la invasió austríaca es va organitzar una lleva en massa, que
obligava tots els ciutadans a enrolar-se a l'exèrcit, i per posar fi als conspiradors es
va impulsar la política del Terror.

El Comitè va suspendre les llibertats i uns tribunals revolucionaris castigaven amb

presó o mort a la guillotina els qui s'oposaven al govern (Llei de sospitosos).

Amb l'objectiu de satisfer les demandes dels sans-culottes, es van promulgar una
sèrie de lleis socials: el control dels preus i els salaris (Llei del màximum), la
distribució de béns dels contrarevolucionaris entre els indigents, la venda de les
terres del clero i la instrucció obligatòria.

El Terror i l'actuació dictatorial del govern van provocar l'oposició de bona part de
la població i, el juliol del 1794, un cop d'Estat va posar fi al govern jacobí.
Robespierre i altres líders jacobins van ser executats a la guillotina.

LA IGUALTAT SOCIAL

La societat està obligada a assegurar la subsistència de tots els seus membres, ja

sigui procurant-los feina, ja sigui garantint els mitjans de subsistència als qui estan
incapacitats per treballar. L'ajuda a aquells que no tenen el mínim indispensable
és una obligació per als qui posseeixen allò superflu.
Discuro de Robespierre, 21 d'abril de 1793.

La república conservadora: el Directori (1794-1799)

La burgesia moderada va tornar a prendre el control de la Revolució, que va
entrar en la seva tercera i última fase. Es van anul·lar les lleis jacobines i es va
promoure el retorn dels exiliats a causa del Terror. La Constitució de 1795 va
atorgar el poder executiu a un govern col·legiat (Directori) i va restablir el sufragi
censatari.

El nou Directori va viure en una inestabilitat permanent, perquè va haver de fer

front a l'oposició tant de l'aristocràcia, que pretenia instaurar la monarquia i
recuperar els seus privilegis, com de les classes populars, que donaven suport al
retorn dels jacobins. No va ser capaç de resoldre els conflictes polítics.

En aquest context de crisi i en plena guerra contra les potències absolutistes, el

1799, un jove general, Napoleó Bonaparte, va protagonitzar un cop d'Estat que
va posar fi al Directori.