1

MORAL, ETICA I FILOSOFIA

Introducció

Anteriorment s’ha analitzat quines eren les especificitats de l’ésser humà

respecte la resta dels altres animals. D’entre totes aquestes especificitats destacàvem
la capacitat lingüística, perquè sense ella la gran majoria de les nostres capacitats no
s’haurien desenvolupat. Sense llenguatge no hi hauria raó (que s’expressa a través d’ell)
ni tampoc no tindríem la capacitat de desplaçar-nos de la realitat i poder parlar no del
que és, ni del que ens agradaria que fos o el que hauria de ser.

A diferència de la resta d’animals, que només viuen en l’entorn sense plantejar-

se la racionalitat o no dels seus actes, la seva correcció o incorrecció moral, l’ésser
humà és l’únic que té la capacitat de plantejar-se-la contínuament. Com dirà el filòsof
que potser més ha aprofundit sobre la moral, Immanuel Kant (s. XVIII): la moral és un
faktum, és a dir, un fet propi i inexorable de la realitat humana.

Tan antic com la mateixa humanitat és l’interès per regular, mitjançant normes o
codis, les accions concretes dels humans; en totes les comunitats, en tots els pobles,
societats o cultures troben prescripcions i prohibicions que defineixen la seva moral. Ara
bé, lligat al naixement de la filosofia aparegué un altre tipus d’interès, el de reflexionar
sobre les normes o codis ja existents, tot comparant-los o tot cercant el seu fonament.
Aquests dos diferenciats nivells d’interès o d’activitat humana constitueixen el que
anomenem avui, respectivament, moral i ètica.

La moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la

conducta dels humans. Aquests judicis es concreten en normes de comportament que,
adquirides per cada individu, regulen els seus actes, la seva pràctica diària. Ara bé, ni

2
les normes o codis morals es proclamen com el codi de circulació, ni cada persona
assumeix o incorpora automàticament el conjunt de prescripcions i prohibicions de la
seva societat, ni cada societat o cultura formulen els mateixos judicis sobre el bé i el
mal. És per tot això que la moral sovint és un conjunt de preguntes i respostes sobre
què hem de fer si volem viure una vida humana, és a dir, una vida no amb imposicions
sinó amb llibertat i responsabilitat.

L’ètica, per altra banda, és una reflexió sobre la moral. L’ètica, com a filosofia de
la moral, es troba a un nivell diferent: es pregunta per què considerem vàlids uns i no
altres comportaments, compara les pautes morals que tenen diferents persones o
societats tot cercant el seu fonament i legitimació, investiga què és específic del
comportament moral, enuncia principis generals o universals inspiradors de tota
conducta, crea teories que estableixen i justifiquen allò pel qual val la pena viure.

Per tant, podem establir que La moral dona pautes per a la vida quotidiana, l’ètica
és un estudi o reflexió sobre què origina i justifica aquestes pautes. Però ambdues, si
bé són distingibles, són complementàries. De la mateixa manera que teoria i pràctica
interaccionen, els principis ètics regulen el comportament moral però aquest
comportament incideix alterant els mateixos principis. Sovint els conflictes de normes
morals que apareixen quan hem de prendre decisions són el motor que ens impulsa a
una reflexió de nivell ètic. És per això que diversos autors. reconeixent la vinculació entre
teoria i pràctica, anomena a l’ètica moral pensada i a la moral, moral viscuda.

Els termes ètica i moral, només superficialment poden considerar-se sinònims.

Alguns pretenen, no obstant això, que estem davant dos noms diferents (potser amb
connotacions expressives o apel·latives, molt diferents) per a designar la mateixa idea
–alguna cosa així com quan parlem d'oftalmòleg i d'oculista–. Uns altres redefineixen
gratuïtament el terme “ètica” per a designar amb ell al tractat de la moralitat.

D'aquesta manera, entre “ètica” i “moral” hi hauria la diferència que existeix entre
la “geografia” i el “territori”, o bé entre “gramàtica” i “llenguatge”, o entre “biologia” i “vida”.
Ètica seria l'estudi de la moral (“la recerca filosòfica del conjunt de problemes relacionats
amb la moral”, diu Günther Patzig en el seu llibre Ètica sense metafísica, 1971). Hem de
rebutjar semblant distinció entre ètica i moral a pesar que ella s'hagi propagat
àmpliament a Espanya a través de molts representants de l'anomenada “filosofia
analítica”. Els motius del nostre rebuig són de dos tipus:

❖ El primer té a veure amb la consideració del caràcter merament estipulatiu

(gratuït) de l'assignació dels termes moral i ètica als significats de referència
(“continguts de les normes o institucions morals” i “recerca filosòfica del conjunt
de problemes relacionats amb la moral”). Si partíssim de termes sense història
res caldria objectar. Però l'etimologia i la història semàntica d'aquests termes ens
adverteixen que ethos1 al·ludeix a aquell comportament dels individus que pugui
ser derivat del seu propi caràcter (aquesta arrel es conserva en el seu derivat
més recent, “etologia”), mentre que mos, moris al·ludeix als “costums” que

1
Caràcter moral, actitud ètica, generals, propis d’un individu, d’un poble, etc.

3
 regulen els comportaments dels individus humans en tant són membres d'un
grup social. En qualsevol cas, el motiu principal del nostre rebuig seria el
següent.

❖ En associar la “recerca filosòfica de la moral” a l'Ètica, com a ocupació d'un

gremi, confraria o “comunitat” (l’auto denominada a Espanya “comunitat de
filòsofs morals”) s'està molt prop de pressuposar que la conducta moral (incloent
aquí el que anomenem conducta ètica) pot tenir lloc al marge de tota reflexió
filosòfica, d'acord amb aquella recomanació de Wittgenstein: “No pensis, mira.”
Com si digués: “No pensis, actua.” (Unamuno havia recomanat molts anys
abans: “Primer dispara, i després apunta.”).

Ara bé, des de la nostra perspectiva, ni la conducta ètica ni la conducta moral

poden tenir lloc al marge d'una mínima intervenció filosòfica (“mundana”) destinada a
establir incessantment les connexions entre els comportaments personals ètics i morals
dins d'algun sistema de fins o de valors millor o pitjor definits, a través dels quals puguin
“reabsorbir-se” els conflictes entre les normes de diversos tipus que s'entrexoquen
invariablement en la vida real. En l'ús ordinari de l'espanyol el terme “moral” suposa,
d'alguna manera, la pressió d'unes normes vigents en un grup social dau (habitis =
costums) com ho confirmen els sintagmes: “moral burgesa”, “moral tradicional” o “moral
i bons costums”; mentre que qui declara: “això ho he fet per motius ètics”, està al·ludint
vagament a un deure que suposa que ha emanat de la “pròpia intimitat”, de la seva
consciència subjectiva, i no de la inèrcia i, menys encara, d'alguna pressió exterior. Ara
bé, si els deures morals anessin merament normes socials, no serien transcendentals;
si els deures ètics fossin dictats de la consciència, tampoc serien transcendentals a les
més diverses accions i operacions de la persona, perquè la consciència, si no va referida
a una matèria precisa, és una mera referència confusa, associada a una metafísica
mentalista.

4
 Gènesi de la moral

Moral del llatí mos, moris vol dir: “ costum, manera de comportar-se”.
Etimològicament ètica ve del grec ethos que vol dir: “caràcter o manera de ser”. Tot i
que són dos conceptes diferents sovint s’utilitzen com a sinònims. Es poden utilitzar
també‚ com a adjectius i volen dir "qualitat de bo, de just" o "concordança entre un fet i
el codi moral”.

Des d’un punt de vista evolutiu la moral apareix en els infants després d’un
fase d’amoralitat i adquireix una primera forma de moral heterònoma per passar a una
de moral autònoma.

La ignorància de la norma i de la possibilitat d’una acció conscient que la

compleixi o la vulneri ens situa en una fase d’amoralitat. No té sentit parlar de moral
si no podem parlar d’accions conscients i lliures que són les que produeixen fets
morals.

Aviat els infants topen amb barreres a la seva lliure expansió i les primeres
prohibicions no es fan esperar, comença la fase de la moral heterònoma perquè el
criteri o norma ens ve de fora, d’altres persones. Tres fets representen el
descobriment de la norma pels infants:

➢ l’aprenentatge del NO. Quan l’Infant ha madurat en la seva mobilitat

desenvolupa conductes que poden ser perilloses per a la seva integritat
(acostar-se a una estufa encesa, voler posar els dits en un endoll, voler
manipular objectes fràgils o perillosos...). Davant d’aquests comportaments
rep un no contundent dels adults que inicialment els sobta però que els fa
descobrir que hi comportaments no convenients.

➢ L’educació dels esfínters: La necessitat d’adquirir autocontrol en els processos

d’evacuació i tot el seguit de reforços positius i instruccions que rep per tal
d’aconseguir-ho apareixen com l’origen de l’ètica que no és altra cosa que
filtrar les accions automàtiques i espontànies per tal de filtrar-les amb
l’autocontrol.

➢ El desmamament : La prohibició del xumet i la incorporació de noves formes

d’alimentació més complicades i elaborades que modifiquen el reflex instintiu
de xuclar provoquen que el nen assumeixi normes noves.

“Moral es el conjunto de comportamientos y de normas que tú, yo y algunos

de quienes nos rodean solemos aceptar como válidos; ética es la reflexión
sobre por qué los consideramos válidos y la comparación con otras morales
diferentes”
Fernando Savater, Etica para Amador

5
 Fets i valors

En filosofia diferenciem tradicionalment entre l’àmbit del que és, els fets (al qual
fa referència la ciència), i l’àmbit del que hauria de ser, dels valors (al qual fa referència,
entre d’altres, l’ètica). Tothom diferencia entre un fet (que una cosa passi) i la valoració
que fem d’aquest fet (si ens sembla correcte o incorrecte). És un fet, per exemple, que
hi ha persones que fan mal a d’altres; és una valoració, seguint l’exemple anterior,
afirmar que això és incorrecte moralment, o que és “dolent”.

En aquest sentit, en filosofia acostumem a diferenciar entre:

✓ judicis de fet: són afirmacions contrastables sobre la realitat. Un judici de fet seria,
per exemple, “Certes fàbriques de calçat esportiu empren mà d’obra infantil amb
sous de 30 cèntims d’euro l’hora i jornades de 12 hores diàries”

✓ judicis de valor: són afirmacions valoratives sobre els fets de la realitat. Un judici
de valor va més enllà de la descripció dels fets i els valora, els qualifica; en aquest
cas seria: “És immoral i ataca la dignitat humana que certes fàbriques de calçat
esportiu emprin mà d’obra infantil amb sous de 30 cèntims d’euro l’hora i
jornades de 12 hores diàries”. En aquest sentit, un dels tipus més representatius
de judicis de valor són els judicis morals.

Cal tenir clar, doncs, que, a diferència del que passa en la ciència, que s’expressa
essencialment en judicis de fet, l’àmbit de moral i de l’ètica és el dels judicis de valor.

Procés d’un fet moral

Un fet moral passa per les següents fases

a) percepció: coneixement racional d’allò que motivarà el fet moral (detectar

el problema). La manca de percepció dóna lloc a les omissions. Hi ha omissions
moralment valorables. No només podem qualificar des d’un punt de vista ètic
les accions sinó que la manca d’acció té també un valor ètic.

b) deliberació: anàlisi racional de les possibilitats d’actuació (valoració de pros

i contres).

c) decisió: elecció d’una opció concreta renunciant a les altres.

d) actuació: activitat per la qual els humans executen l’acció que prèviament han
escollit.

Podríem resumir que un fet moral inclou: coneixement, judici, opció i actuació.

6
 Estructura d’un fet moral:

Fa referència als diversos elements que formen part d’un fet moral, que hi són
implícits.

motiu: és allò que impulsa a actuar. Respon al per què ho faig?

finalitat: Què pretenc amb la meva actuació? Per a què ho faig?

mitjans: Amb què ho faig? Com ho faig? .Instruments i procediments emprats en

la nostra actuació.

resultat: Què he obtingut amb la meva actuació?

conseqüències: Quina transcendència tindrà?

Per poder fer una correcta valoració d'un fet moral els cinc elements són importants.
Valor Moral

S’anomena valor moral d’un fet moral al seu grau d’adequació al bé.

Tipus de fets morals segons el seu valor:

a) morals: positius. S’ajusten a la norma moral. Ex: salvar una vida.

b) immorals: negatius. No s’ajusten a la norma moral. Ex: robar.

c) amorals: indiferents. No es relacionen amb cap norma moral. Ex: rentar-se la

cara.

Consciència:

És una norma que ha estat interioritzada

- Tipus: - psicològica : És la que ens fa conscients dels actes que fem.

- moral: És la que ens informa de la bondat o maldat dels nostres actes.

- Característiques de la consciència psicològica:

a) Íntima i inviolable: no pot ser violentada. Cap persona ni institució sota cap
pretext té dret a violentar-la.

b) concordant amb la norma.: hi ha d'haver un principi de concordança amb la

norma exterior.

c) educable: no naixem amb consciència. La primera consciència és

heterònoma i després d'un procés de

7
 rebuig – indiferència - assimilació ens formem la nostra pròpia consciència
autònoma.

- Qualificació de la consciència moral:

- segons el temps:
a) antecedent: precedeix a l’actuació.
b) simultània: acompanya a l’acció
c) posterior: segueix a l’acció (penediment)
- segons la seva autenticitat:

a) recta: actua amb sinceritat i honradesa

b) viciosa: actua amb malícia

- segons la conformitat a la veritat:

a) vertadera: concorda amb la norma
b) falsa: no hi concorda
- segons el grau de seguretat:

a) certa: actua amb seguretat

b) dubtosa: no té seguretat

- Desviacions de la consciència moral:

- patològiques:

a) impossibilitat d'interioritzar normes

b) situació de pèrdues de consciència

- no patològiques:

a) maximalisme: és una consciència estricta que té tendència a donar un

valor excessiu a la norma. La norma per la norma.
b) minimalisme: és una consciència laxa que té tendència a prescindir o
saltar-se massa sovint la norma.

Moral i ètica

A diferència del que passa amb altres espècies animals, els éssers humans
intenten orientar i dirigir la seva vida cap a allò que consideren racionalment una bona
manera de viure. En aquest sentit, es pot dir que l’ésser humà contínuament decideix
què ha de fer per convertir la seva vida en la millor possible. Aquest vessant és el que
s’anomena vida moral, que és, com s’ha dit, un constitutiu estructural de la condició
humana.

8
 Diferència entre moral i moralitat

Dins la vida moral distingim les creences

sobre quins comportaments són els correctes de
les accions que fem. Les primeres constitueixen la
moral, l’aspecte teòric; les segones, la moralitat,
l’aspecte pràctic. En aquest sentit, cal observar que
la moral es presenta com un ideal de comportament
i de vida, que no sempre és respectat per les
persones que el defensen. Massa sovint podem
observar, tant en els altres com en nosaltres, una
dissonància entre la moral que defensem i la
moralitat que mostrem amb els nostres actes.

Podem pensar que no és correcte moralment copiar en un examen (màxima o

norma moral), però tot i tenir aquesta creença, podem arribar a copiar-ne. Llavors es diu
que hi ha una dissonància entre les nostres creences morals i la nostra moralitat.

Diferència entre moral i ètica

Una diferenciació també que és fonamental i bàsica

en filosofia és la que fem entre moral i ètica.

Per moral s’entén un codi concret de

comportament; la moral fa referència a allò que cal
fer, allò que està bé o malament, que és correcte o
incorrecte. Es pot dir que els elements principals de
la vida moral són els ideals, els valors, els principis
i les normes. Dir la veritat, respectar els altres són
exemples de normes d’un codi moral.

L’ètica és la reflexió filosòfica i crítica sobre el fet moral, no dóna solucions a problemes
concrets, sinó que tracta qüestions generals com, per exemple, si hi ha valors universals,
quina és la naturalesa d’allò que considerem bo i just, com es pot justificar un sistema
de creences morals, quina és l’especificat del llenguatge moral, etc..

Diferència entre moral i dret

Una altra de les diferenciacions importants a tenir

en compte quan parlem de mora és la diferenciació entre
moral i dret, entre normes morals i normes jurídiques. Molt
sovint les nostres normes morals (que no s’ha de robar,
per exemple) coincideixen també amb les normes
jurídiques imposades per l’Estat (que també penalitza el
robar). Ara bé, tot i que de vegades tenen punts en comú,
la moral i el dret són diferenciables:

9
 Moral: és un conjunt de normes íntimes, que només requereixen adhesió interna
i personal, que regulen el comportament personal i interpersonal de forma no coactiva
(no hi ha càstig explícit). La vulneració d’una norma moral no comporta sancions
externes, sinó certs sentiments interns com el de culpabilitat o penediment. Si he fet
alguna cosa que va en contra de les meves creences morals, és molt probable que em
senti malament (culpabilitat, penediment) pel que he fet, tot i que ningú no s’assabenti
del què he fet.

Dret: és un sistema de normes públiques, que no requereixen adhesió interna,

recollida en la legislació dels països mitjançant prescripcions o prohibicions coactives,
la vulneració de les quals dóna lloc a sancions externes i formals tipificades, executades
per les institucions públiques. Si he fet alguna cosa que va en contra de les lleis del país
on visc, aparcar en doble fila, per exemple, i m’enxampen, tindré un càstig marcat per la
llei (una multa).

Requisits de l’acció moral

L’acció moral que observem en les

nostra vida quotidiana porta implícits
alguns requisits. Sense acceptar
aquests supòsits no té sentit parlar
de moral:

Llibertat: capacitat per a escollir

diferents alternatives de conducta.
És una condició necessària de la
moral. Aquells que neguen
radicalment la llibertat, els
deterministes en sentit fort, tal com
vam estudiar a l’apartat anterior, no
accepten que es puguin valorar moralment els actes.

Responsabilitat: capacitat de preveure i assumir-ne les conseqüències dels

nostres actes. Pressuposa coneixement de l’acció i absència de coacció. Sense llibertat,
tampoc no tindríem responsabilitat, ni es podria parlar tampoc de moral.

Valors: capacitat d’avaluar i jutjar accions d’acord a un codi determinat de valors:

“bondat”, “justícia”, “honestedat”, “veracitat”...

Universalisme moral

L’universalisme moral afirma que l’ésser humà pot aspirar a establir determinats
valors i principis morals com a bons universalment, és a dir, vàlids per a tot ésser humà
i per a tota cultura i tota època. Per a l’universalisme moral les creences morals
oposades sobre una mateixa qüestió no poden ser justificables o vertaderes alhora: hi

10
ha normes morals que són vàlides per tots. Sòcrates, Plató, Sant Tomàs d’Aquino són
els principals defensors de les teories universalistes

El principal retret que alguns filòsofs han fet a les posicions universalistes és que,
ben mirat, no trobem cap exemple de codi moral que hagi estat acceptat per totes les
cultures i tots els humans. Més aviat ens trobem amb el contrari: les diferents cultures
tenen visions diferents de l’adulteri, la validesa de la pena de mort, etc. D’altra banda,
alguns crítics han fet veure que els filòsofs que apel·len al fet que la raó humana és
única i que, per tant, els valors morals han de ser únics, tampoc no s’han posat d’acord
sobre quins valors són aquests. Molt sovint, també s’ha criticat que l’universalisme
acaba defensant l’etnocentrisme, és a dir, vol imposar els valors propis com a bons pels
altres.

Relativisme moral

El relativisme moral afirma que no hi ha valors morals que puguin ser acceptats
universalment, és a dir, per a totes les persones, cultures o èpoques. Segons el
relativisme moral les normes i principis morals són relatius, depenen de les
circumstàncies, la cultura, el moment social, etc. En aquest sentit es podria dir que per
al relativisme moral creences morals oposades poden ser igualment justificables o
vertaderes, depenent de la cultura o el moment en què ens trobem. Entre els grecs, els
sofistes i els escèptics són els principals defensors del relativisme moral, i, en cert sentit,
com a crítics radicals de l’universalisme moral, en el món contemporani, ho són Marx,
Nietzsche i Freud.

Els sofistes, filòsofs i mestres ambulants de

retòrica de l’antiga Grècia que havien conegut
diferents polis i cultures, com ara Protàgores
d’Abdera, van ser els primers en defensar el que
s’anomena relativisme moral, és a dir, la idea que
els valors morals són relatius a la cultura a la que
es viu i que no es pot establir de forma absoluta un
criteri moral vàlid per a totes les persones i per a
totes les cultures.

Per als sofistes, davant la pluralitat de maneres en què els humans organitzen
les seves societats, no hi pot haver un model fix de moral. Protàgores afirma que l’ésser
humà és la mesura de totes les coses, és a dir, cadascú i cada comunitat tenen una idea
de quin és el model moral adequat. Així, per als sofistes, les creences morals són
merament convencionals, no tenen res de permanent ni d’essencial, sinó que són només
acords humans.

El principals retret que alguns filòsofs han fet al relativisme moral és que si és
veritat que tots els valors són justificables en la mesura que els podem vincular a una
cultura o ideologia, resulta, doncs, que tot és relatiu, tot està permès o tot s’hi val, de
forma que no hi ha res sòlid sobre el que rebutjar diferents accions. D’aquesta manera,
determinades pràctiques cruels arrelades en diferents cultures (l’esclavatge d’infants,

11
l’ablació del clítoris, la discriminació de les dones, per exemple) han de ser tolerades i
respectades com a acceptables moralment. El relativisme extrem no permet
l’argumentació valorativa sobre fets morals.

Justificació de la validesa de les normes morals

La nostra vida es troba marcada per certes normes morals que assumim com a
pròpies. Dir la veritat, no aprofitar-se dels altres, respectar les propietats d’altres
persones, etc. són algunes d’aquestes normes morals.

Ara bé, la pregunta filosòfica per excel·lència és: per què una determinada
norma, com ara, per exemple, no matar, és vàlida? Què és el que li atorga validesa?
Quins factors s’han utilitzat al llarg de la història del pensament occidental per justificar
la validesa de les normes morals que es consideren vigents? Déu, la naturalesa, la raó,
l’experiència, els sentiments, l’entorn social o parietal han estat alguns dels factors que
els diferents filòsofs han considerat al llarg dels segles. Vegem en el següent quadre
algunes de les principals teories ètiques sobre quin és el fonament de la validesa de les
nostres normes morals:

12
DIFERENTS FACTORS JUSTIFICADORS DE LA VALIDESA DE LES NORMES MORALS
FACTOR ARGUMENTACIÓ REPRESENTANTS
Les normes morals obtenen la seva
validesa, en última instància, del fet que Sant Agustí (s.IV-V) St
DÉU Déu, que ha creat el món, és el seu Tomàs d’Aquino (s.XIII)
fonament i ha expressat allò que és Ockham (s.XIV)
moralment correcte i incorrecte.

Les normes morals són argumentables per

la raó. És la raó humana, autònoma i Sòcrates (s. V aC)
independent, la que fonamenta les normes, Plató (s. V – IV aC)
LA RAÓ
la que ens diu el que està bé o malament, Aristòtil (s. IV aC)
sense necessitat de recórrer a la divinitat per Kant (s. XVIII)
justificar-les.

Segons l’emotivisme moral, ni Déu,

l’existència del qual no podem assegurar, ni
la raó humana, que raona només sobre
Hutcheson (s XVIII)
ELS SENTIMENTS judicis de fet, poden fonamentar les normes
Hume (s. XVIII)
morals. El que anomenem bo moralment és
l’acció que genera en nosaltres un sentiment
d’aprovació i lloança.

No és possible justificar les normes morals

acceptades per un individu apel·lant a la
divinitat ni a la raó. Allò que tenim per bo o
LA SOCIETAT I Durkheim (s. XIX)
dolent no és sinó el que en la tradició, la
LA TRADICIÓ Freud (s. XIX- XX)
societat i l’entorn familiar en què ens hem
educat és considerat com a bo o dolent. No
hi ha una altra justificació superior.

El que fa que un determinat principi moral

sigui vàlid per a nosaltres és, en el fons, la
LA UTILITAT J. Stuart Mill (s. XIX)
utilitat que ens reporta i la seva contribució
al benestar del màxim nombre de persones.

Nivells del desenvolupament moral.

Un altre dels elements a tenir present en el camp de l’ètica és l’estudi del

desenvolupament dels valors morals al llarg del procés evolutiu personal en què els
valors morals apareixen. Un dels estudiosos del tema, Lawrence Kohlberg, afirma que
el desenvolupament moral dels humans passa per tres nivells: preconvencional,
convencional i postconvencional, cadascú d’ells constituït per dos estadis. Gran part de
les seves conclusions es van fonamentar en estudis fets en diferents cultures, com la
nordamericana, la mexicana, etc.

13
 A partir de l’estudi de les respostes de persones de diferents edats, Kohlberg va
establir els següents nivells i estadis de desenvolupament moral:

➢ Nivell I: Premoral o preconvencional (de 4 a 10 anys): En aquest nivell l’infant o

l'individu no pren en consideració la seva societat, ni entén les convencions. Les
regles es perceben com quelcom d’extern. La motivació moral més important és
evitar el càstig i obtenir les recompenses de l’obediència.

➢ Nivell II: Convencional (de 10 a 13 anys): En aquest nivell l'individu té un control

intern de la conducta, però d’acord a allò que el grup o la societat en la que es
mou considera moral. Aquí actuem moralment bé per ser considerats un “bon
noi” o una “bona noia” acceptats socialment, o bé perquè entenem que és el que
toca fer per garantir l’ordre social, sense qüestionar-se les accions d’acord a
principis superiors a la nostra cultura.

➢ Nivell III: Autònom o postconvencional (a partir dels 13 anys): En aquest nivell

l'individu és capaç de donar raons per a acceptar o rebutjar les lleis de la pròpia
societat. L'individu jutja les normes de la seva societat des d'una perspectiva
segons la qual hi ha principis ètics universals (vàlids per a tots els éssers humans
independentment de la seva situació) que estan per sobre de les
convencionalitats socials que puguin estar vigents i a les quals cal enfrontar-se,
fins i tot si això ens perjudica: respecte necessari a la dignitat de tots els éssers
humans, igualtat de drets, defensa de les llibertats bàsiques, etc.

14
15
 A la recerca d’una ètica mínima

A l’època contemporània s’està produint un intent de superació de la polèmica

entre universalisme i relativisme. Avui en dia resulta difícil no acceptar una de les tesis
bàsiques del relativisme i del multiculturalisme: cada cultura ha forjat uns valors diferents
que no tenen necessàriament validesa en altres cultures i, a trets generals, cap cultura
pot imposar el seus valors sobre una altra cultura. Ara bé, una vegada reconegut cert
relativisme dels valors, és freqüent que no ens resignem al tot s’hi val del relativisme
extrem i parem atenció en què, de fet, gran part dels valors morals, com ara no agredir
els altres, respectar la veracitat, són compartits per les principals cultures.

En aquest sentit s’ha proposat en la filosofia ètica contemporània, la recerca d’un

conjunt de valors i de drets que, tot i respectar les diferències culturals, es pensa que no
haurien de ser transgredits per cap cultura, perquè afecten al nucli bàsic de la dignitat
humana. Aquests valors compartits, aquesta ètica mínima, s’expressa, per exemple, en
la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un conjunt de valors (llibertat,
igualtat d’oportunitats, protecció en front de la discriminació i la violència gratuïta, etc.)
que aspiren a ser reconeguts com a vàlids interculturalment. Es tracta de valors molt
bàsics i, per tant, no incideixen en certes peculiaritats culturals diverses, però en la
mesura en que es presenten com a bàsics i inalienables, s’està ampliant
progressivament la seva acceptació universal.

Es tracta, per tant, d’una concepció que defuig tant de l’universalisme moral
etnocentrista com del relativisme moral extrem. Jürgen Habermas, Adela Cortina i
Victòria Camps, entre nosaltres, en són alguns dels seus principals defensors. Per a
aquests autors i autores, els elements bàsics que han de tenir els valors morals que
puguin ser acceptats per tots, serien els següents:

❖ Han de ser justificables racionalment, no només per tradició (en contra de la raó).

❖ Han de ser universalitzables, és a dir, totes les persones han de poder acceptar-
los en les mateixes circumstàncies. Una ètica mínima ha d’assegurar la igualtat
de tracte, no pot admetre normes que marginin a un sector de la població o que
representin només interessos d’una part de la població.

❖ Han de respectar la dignitat humana: no és acceptable cap norma moral que no

consideri als altres éssers humans com valors absoluts, com a fins en si
mateixos, és a dir, que admeti la instrumentalització d’un ésser humà al servei
d’altres sense el seu consentiment. Cap societat pot admetre, per exemple,
l’esclavatge o l’explotació laboral.

El cor d’aquesta ètica mínima vindria representat per allò que es coneix amb el
nom de regla d’or de la moral i que ha estat defensada per les principals tradicions
espirituals. Aquesta regla representa els dos grans requisits de l’ètica comuna: la
universalitat i l’exigència de dignitat.

16
 [...] Hay imbéciles de varios modelos, a elegir:

a) EI que cree que no quiere nada, el que dice que todo le da igual, el que vive en un
perpetuo bostezo o en siesta permanente, aunque tenga los ojos abiertos y no ronque.

b) el que cree que lo quiere todo, lo primero que se le presenta y lo contrario de lo que se
le presenta: marcharse y quedarse, bailar y estar sentado, masticar ajos y dar besos
sublimes, todo a la vez.

c) el que no sabe lo que quiere ni se molesta en averiguarlo. Imita los quereres de sus
vecinos o les lleva la contraria porque sí, todo lo que hace está dictado por la opinión
mayoritaria de los que le rodean: es conformista sin reflexión o rebelde sin causa.

d) EI que sabe qué quiere y sabe lo que quiere y, más o menos, sabe por qué lo quiere,
pero lo quiere flojito, con miedo o con poca fuerza. A fin de cuentas termina siempre
haciendo lo que no quiere y dejando lo que quiere para mañana, a ver si entonces se
encuentra más entonado.

e) EI que quiere con fuerza y ferocidad en plan bárbaro, pero se ha engañado a sí mismo
sobre lo que es la realidad, se despista enormemente y termina confundiendo la buena ida
con aquello que va a hacerle polvo.
Todos estos tipos de imbecilidad necesitan bastón, es decir, necesitan apoyarse en os as
de fuera, ajenas, que no tienen nada que ver con la libertad y la reflexión propias. Siento
decir que los imbéciles suelen acabar mal, crea lo que crea la opinión vulgar". […] Lo
contrario de ser moralmente imbécil es tener conciencia.[…] ¿En qué consiste esa
conciencia que nos curará de la imbecilidad moral? Fundamentalmente en los siguientes
rasgos:
a) Saber que no todo da igual porque queremos realmente vivir y además vivir bien,
humanamente bien.
b) Estar dispuestos a fijarnos en si lo que hacemos corresponde a lo que de veras queremos
c) A base de práctica, ir desarrollando el buen gusto moral, de tal modo que haya ciertas
cosas que nos repugne espontáneamente hacer (...).
d) Renunciar a buscar coartadas que disimulen que somos libres y por tanto
razonablemente responsables de las consecuencias de nuestros actos»,

Fernando SAVATER Ética para Amador

Un dels reptes que tota persona té en la vida és la d'evitar ser un imbècil. No

imbècil en el sentit psicològic de persona que sofreix una patologia mental, sinó imbècil
en un sentit original, de persona físicament sana però que necessita un bastó de suport
per a anar per la vida. És sabut que la paraula “imbècil” deriva del llatí “*baculus”, que
significa “bastó”. Així que un imbècil moral és aquella persona que necessita un suport
exterior a ella mateixa (com per exemple, l'opinió de les altres) perquè té la seva
capacitat crítica o la seva consciència desactivades.

Ser moral implica buscar racionalment la manera de viure millor, de portar una
bona vida juntament amb els altres éssers humans. Aquesta exigència només se satisfà

17
sent una persona reflexiva, responsable i lliure, la qual cosa ens allunya de tota
imbecil·litat moral.

Ètica. El seu lloc en les ciències socials

Esdeveniment: És tot allò que passa.

Ex: Baixa la rierada. En Pere ha copiat a l’examen.

Fet Moral: Són els esdeveniments que impliquen accions o comportaments

humans lliures. És un acte realitzat per l’home, conscient, lliure i voluntari i que
pot ser qualificat moralment. Ex: En Pere ha copiat a l’examen.

Ciències Socials: Són les ciències que estudien les accions o comportaments
humans. Algunes ciències socials són les següents:

Psicologia: Estudia com són les persones i com aquesta manera de ser influeix
en la seva conducta. (nivell d’intel·ligència, trets de personalitat, determinants
genètics i ambientals)

Sociologia: Estudia la influència del grup en els comportaments dels seus

membres. Rol i status de cada individu.

Antropologia Cultural: Estudia els comportaments dels diferents pobles i

cultures i com la cultura determina l’obrar de l’home.

18
 Dret : Estudia les normes i lleis que els homes es donen per organitzar la
convivència.

Ètica: És una disciplina filosòfica que estudia les accions humanes des de la
perspectiva de com haurien de ser.

Les altres ciències humanes fan una descripció i una anàlisi del comportament
humà. Utilitzen un llenguatge descriptiu. L’Ètica fa una anàlisi i una avaluació dels
actes humans. Utilitza un llenguatge prescriptiu i valoratiu.

Nivells ètics

El nostre comportament es regeix per diferents criteris o nivells ètics. Quan

volem justificar les nostres actuacions solem utilitzar tres tipus d’arguments:

nivell sociològic estadístic: Tenim tendència a acceptar com a bo allò que és

costum acceptat o generalitzat. "Tothom ho fa" esdevé‚ el gran argument.

nivell jurídic-legal: És la tendència a contrastar els fets amb les lleis i acceptar
com a bons els que s’ajusten a les lleis (legals) i rebutjar com a dolents els que
les contradiuen (il·legals).

nivell ètic: Es pregunta sobre el que és just. Fa una crítica als costums i a les
lleis i prova de descobrir els comportaments més humanitzadors.

Les discussions ètiques s’estableixen, en ocasions, sense tenir en compte el nivell

en el qual ens movem i això provoca conflictes.

19
 Principals teories ètiques

La felicitat és un sentiment que en positiu vol dir plaer i satisfacció i en negatiu

significa absència de patiment o de dolor. És un dels termes fonamentals en ètica i la
seva recerca sol ser l’objectiu primordial dels éssers humans. Com deia Boeci,
consisteix en «el màxim bé, que comprèn dins seu tots els altres béns». La felicitat,
però, tot i ser desitjada i cobdiciada, no sempre depèn de nosaltres.

La justícia és un concepte que implica estretament la relació amb els altres i, a

més de designar una virtut ètica, també s’usa el mateix mot per parlar de la institució
que vetlla per mantenir la legalitat de les lleis.

Les teories ètiques són les reflexions filosòfiques sobre els nostres
comportaments morals. És refereixen a la finalitat o als objectius: aconseguir plaer,
benestar, ser feliç, ser bo, assolir la perfecció, salvar l’ànima, etc., i plantegen com es
pot assolir el fi desitjat.

Algunes es fixen en objectius personals que cerquen l’eficàcia, el benestar, la

felicitat, etc. D’altres se centren més en les accions que van lligades a la convivència i a
la relació amb els altres. Així, felicitat i justícia són dues de les fites que,
independentment o plegades, busquem els éssers humans per tal de sentir-nos
realitzats

Al llarg de la història del pensament occidental hi ha hagut nombroses

concepcions filosòfiques sobre el fet moral. Gairebé cada filòsof ha proposat un sistema
ètic diferent dels altres i és per això que resulta problemàtica la seva reagrupació d’acord
a criteris senzills. Tot i això, podríem agrupar els diferents sistemes ètics en dos grans
grups, atenent al bé últim que proposen:

✓ Ètiques de la felicitat: aquelles que proposen que el fi últim de l’ésser humà

consisteix en assolir la felicitat i, per tant, les accions morals seran aquelles que
ens apropin a ella.

✓ Ètiques de la justícia i del deure: aquelles que consideren que, més enllà de
l’assoliment de la felicitat, que pot ser subjectiu, les accions morals han de
perseguir la justícia de les normes i l’acompliment del deure.

Ètiques de la felicitat

L’element comú a totes les ètiques de la felicitat és que proposen que la finalitat
última de totes les accions humanes és aconseguir la felicitat i, per tant, haurem de
procurar les accions que ens apropin a ella, que seran el nostre criteri moral. Ara bé, en
què consisteixi la felicitat és quelcom que diferenciarà els sistemes ètics.

20
 Eudemonisme.

Etimològicament prové de (eu=bo + daimon=esperit) Moltes vegades hauràs

preguntat per a què serveix tal o tal altra cosa, però, a vegades, aquesta pregunta és
absurda. Així, si preguntem per a què serveix la felicitat, la resposta seria que per a res,
perquè no és una cosa que es busqui com a mitjà per a una altra cosa, sinó que es basta
a si mateixa, és una fi. Les ètiques que consideren la felicitat (eudaimonía) la fi de la
vida humana i el màxim bé al qual es pot aspirar són eudemonistas. Ara bé, dir que
l'ésser humà anhela la felicitat és com no dir res, perquè cadascun entén la felicitat a la
seva manera. Aristòtil va ser un dels primers filòsofs a defensar l'eudemonisme. Però
què entenia Aristòtil per felicitat? Tots els éssers tenen per naturalesa una fi: la llavor té
com a fi ser un arbre; la fletxa, fer diana... No podria ser menys en el cas de l'home.
Com l'essencial de l'home (el que li distingeix) és la seva capacitat racional, la fi al qual
per naturalesa tendirà serà l'activitat racional. Així doncs, la màxima felicitat de l'ésser
humà residirà en el que li és essencial per naturalesa: la vida contemplativa, és a dir,
l'exercici teòric de la raó en el coneixement de la naturalesa i de Déu, i en la conducta
prudent, que es caracteritza per l'elecció del terme mitjà entre dos extrems, l'excés i el
defecte

Hedonisme

La paraula hedonisme prové del grec hedoné, que significa plaer. Es considera
hedonista tota doctrina que identifica el plaer amb el bé i que concep la felicitat en el
marc d'una vida plaent. Encara que existeixen moltes teories, solen diferir entre elles
per la definició proposada de plaer. Els cirenaics van formar una escola iniciada per un
deixeble de Sòcrates, Aristip (435 ac). Segons aquest filòsof, la finalitat de la nostra vida
és el plaer, entès en sentit positiu com a gaudi sensorial, com una cosa sensual i
corporal, i no com a fruïció intel·lectual ni com mera absència de dolor. Igual que els
anteriors, l’epicureisme identifica plaer i felicitat. No obstant això, a diferència d'aquests,
Epicuri defineix el plaer com la mera absència de dolor. No es tracta, doncs, de buscar
el plaer sensual del cos, sinó l'absència de pesar de l'ànima. Aquesta serenitat o
tranquil·litat de l'ànima (ataraxia) és l'objectiu que ha de seguir tot ésser humà. Com
aconseguir-la? El savi que es condueix raonablement i no tria a la babalà el que poden
ser només aparents plaers aconseguirà una vida més tranquil·la i feliç.

Utilitarisme

És una teoria ètica molt pròxima a l'eudemonisme i a l'hedonisme, perquè

defensa que la finalitat humana és la felicitat o plaer. Per això, les accions i normes han
de ser jutjades d'acord amb el principi d'utilitat o de màxima felicitat. Igual que les
anteriors, constitueix una ètica teleològica, perquè valora les accions com a mitjans per
a aconseguir un fi i segons les conseqüències que es desprenguin d'elles: una acció és
bona quan les seves conseqüències són útils (ens acosten a la felicitat) i és dolenta
quan les seves conseqüències no ho són (ens allunyen d'ella). Segons John S. Mill, la
principal diferència entre l'utilitarisme i l'hedonisme clàssic (epicureisme) és que el
primer transcendeix l'àmbit personal: no entén per felicitat l'interès o plaer personal, sinó
el màxim profit per al major nombre de persones. El plaer és un bé comú. Mill distingeix

21
entre plaers inferiors i superiors: hi ha plaers més estimables que uns altres segons
promoguin o no el desenvolupament moral del propi ésser humà

Ètiques de la justícia i del deure

Formalisme

Són formals aquells sistemes que consideren que la moral no ha d'oferir normes
concretes de conducta, sinó limitar-se a establir quina és la forma característica de tota
norma moral. Segons Immanuel Kant, només una ètica d'aquestes característiques
podria ser universal i garantir l'autonomia moral pròpia d'un ser lliure i racional com
l'ésser humà. La llei o norma moral no pot venir imposada des de fora (ni per la
naturalesa ni per l'autoritat civil...), sinó que ha de ser la raó humana la que ha de donar-
se a si mateixa la llei. Si la raó legisla sobre ella mateixa, la llei serà universal, perquè
serà vàlida per a tot ser racional. Aquesta llei que estableix com hem d'actuar
correctament, només és expressable mitjançant imperatius (mandats) categòrics
(incondicionats). Aquests de diferencien dels imperatius hipotètics, propis de les ètiques
materials, que expressen una norma que només té validesa com a mitjà per a
aconseguir un fi. Per contra, l'imperatiu categòric que formula Kant és: Obra de tal
manera que la teva acció pugui convertir-se en llei universal. Aquest imperatiu no depèn
de cap fi i, a més, no ens diu què hem de fer, sinó que serveix de criteri per a saber
quines normes són morals i quals no. Estableix quina és la forma que ha de tenir la
norma per a ser moral: només aquelles normes que siguin universalitzables seran
realment normes morals.

Estoïcisme

En un sentit ampli, poden considerar-se estoiques totes les doctrines ètiques que
defensin la indiferència cap als plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos.
Ara bé, en un sentit estricte, es coneix com a estoïcisme tant el corrent filosòfic
grecoromà, iniciada per Zenó, com la teoria ètica mantinguda per aquests filòsofs L'ètica
estoica es basa en una particular concepció del món: aquest es troba governat per una
llei o raó universal (logos) que determina el destí de tot el que en ell esdevé, el mateix
per a la naturalesa que per a l'ésser humà. Per tant, l'ésser humà es troba limitat per un
destí inexorable que no pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Aquesta és
la raó que la conducta correcta només sigui possible en el si d'una vida tranquil·la,
aconseguida gràcies a la impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat
cap al plaer i cap al dolor, que només serà assolible en el coneixement i l'assumpció de
la raó universal, o destí que regeix la naturalesa, i per tant, en una vida d'acord amb ella.

Iusnaturalisme ètic

Es pot qualificar de iusnaturalista tota teoria ètica que defensi l'existència d'una
llei moral, natural i universal, que determina el que està bé i el que està malament.
Aquesta llei natural és objectiva, doncs, encara que l'ésser humà pot conèixer-la i
interioritzar-la, no és creació seva, sinó que la rep d'una instància externa. Tomás

22
Aquino és el filòsof que ha mantingut de forma més convincent el jusnaturalisme ètic.
Segons aquest filòsof, Déu ha creat a l'ésser humà a imatge i semblança seva i, per
això, en la seva mateixa naturalesa li és possible trobar el fonament del comportament
moral. Les persones troben en el seu interior una llei natural que determina el que està
bé i el que està malament, gràcies a que aquesta participa de la llei eterna o divina.

Emotivisme

Per emotivisme s'entén qualsevol teoria que consideri que els judicis morals
sorgeixen d'emocions. Segons aquest corrent, la moral no pertany a l'àmbit racional, no
pot ser objecte de discussió o argumentació i, per tant, no existeix el que s'ha anomenat
coneixement ètic. David Hume és un dels màxims representants de l'emotivisme. Afirma
que les normes i els judicis morals sorgeixen del sentiment d'aprovació o rebuig que
susciten en nosaltres unes certes accions. Així, una norma com Deus ser sincer o un
judici moral com Dir la veritat és el correcte es basen en el sentiment d'aprovació que
provoquen les accions sinceres i en el sentiment de rebuig que generen les accions
enganyoses. Per als emotivistes, els judicis morals tenen la funció de suscitar aquests
sentiments no sols en mi, sinó en l'interlocutor i, així, promoure accions conforme a
aquests: la funció que posseeixen els judicis i les normes morals és influenciar en els
sentiment i en la conducta de l'interlocutor.

Ètica discursiva

Hereva i continuadora de l'ètica kantiana, l'ètica del discurs o ètica dialògica és

formal i procedimental, perquè no estableix normes concretes d'acció, sinó el
procediment per a determinar quines normes tenen valor ètic. El criteri és similar al
kantià, però formulat de manera diferent. Si en Kant tenia validesa aquella norma que
podia convertir-se en llei universal, per a les ètiques discursives és norma moral aquella
que és acceptable per la comunitat de diàleg, els participants del qual tenen els mateixos
drets i mantenen relacions de llibertat i igualtat, això és, a la qual s'arriba a través del
diàleg i no del monòleg. Per a Jürgen Habermas, només tenen validesa aquelles normes
acceptades per un consens en una situació ideal de diàleg. Aquesta situació de diàleg
ha de complir una sèrie de requisits: tots els afectats per una mateixa norma han de
participar en la seva discussió; tots els participants han de tenir els mateixos drets i les
mateixes oportunitats d'argumentar i defensar les seves postures; no pot existir coacció
de cap mena i tots els participants han d'intervenir en el diàleg tenint com a finalitat
l'enteniment.

Intel·lectualisme moral

Segons aquesta teoria, conèixer el bé és fer-lo: només actua immoralment el que

desconeix en què consisteix el bé. Pot comprovar-se que aquesta teoria és doblement
cognitivista, ja que no sols afirma que és possible conèixer el bé, sinó que a més defensa
que aquest coneixement és l'únic requisit necessari per a complir-lo. El filòsof grec
Sòcrates va ser el primer a mantenir aquesta postura ètica, Per a aquest pensador, no
sols el bé és una cosa que té existència objectiva i validesa universal, sinó que, a més,

23
a l'ésser humà li és possible accedir a ell. Així doncs, Sòcrates concep la moral com un
saber. De la mateixa forma que qui sap de fusteria és fuster i el que sap de medicina és
mèdic, només el que sap què és la justícia és just. Per tant, per a aquest filòsof no hi ha
persones dolentes, sinó ignorants, i no hi ha persones bones si no són sàvies.

Escoles ètiques

Els historiadors de la filosofia han proposat molt diverses formes de classificar

els diferents corrents ètics existents. Més endavant repassarem alguna d’aquestes
classificacions però en primer lloc les anirem presentant seguint un ordre cronològic.

L’intel·lectualisme moral de Sòcrates

És la proposta que Sòcrates (470 - 399 aC), fa oposant-se al relativisme dels sofistes.

Es caracteritza per:

❖ L’autèntica saviesa consisteix a conèixer les veritats absolutes i eternes per

mitjà de la inducció.

❖ Coneixement i comportament queden estretament relacionats: qui obra el mal

és perquè ignora el bé. Hem d’instruir el delinqüent.

❖ Optimisme sobre l’educació: la investigació ens porta al bé – bellesa –veritat.

El coneixement del bé ens porta a practicar-lo.

❖ Llibertat determinada: qui coneix el bé necessàriament el practica. El bé

captura la nostra voluntat.

❖ Existeixen lleis morals naturals que ens obliguen més enllà del consens i per
les quals val la pena sacrificar-ho tot. El valor de les lleis no ve dels ciutadans
sinó del seu caràcter sagrat.

Relativisme moral dels sofistes

Protàgores (480 - 411 aC), filòsof grec, nascut a Abdera, Tràcia. L’any 445
aC. es va establir a Atenes, fou amic de Pèricles i aconseguí fama com a mestre i
filòsof. Fou el primer pensador que va autodenominar-se sofista. Gorgues (485 - 380
aC), nascut a Leontini (Sicília) fou un altre sofista que es va establir a Atenes on
practicà i ensenyà l’art de la retòrica.

Els sofistes, contemporanis de Sòcrates (s. V aC) fan una proposta molt
contradictòria a la de l’intel·lectualisme moral:

Les lleis no són naturals sinó convencionals. Provenen d’acords entre els homes.

24
 Tota llei és defensable (relativisme). No es busca, per tant, cap veritat. El valor
del discurs moral recau en la paraula que és l’instrument que captiva la
voluntat dels homes. La dialèctica i l’oratòria són les eines del moralista.

“L’home és la mesura de totes les coses”.- Protàgores. De l’home depèn tota

moral.

La virtut és l’èxit polític o social.

Ètica aristotèlica

És l’ètica que proposa Aristòtil (384-322 aC). Va escriure Ètica a Nicòmac i

Ètica eudemia on exposa la seva proposta ètica:

- L’home busca la felicitat

- Per ser feliç cal ajustar-se al propi fi. L’home és bo si s’ajusta a la seva
condició d’ésser racional.
- L’hàbit o costum és important en ètica. No n’hi ha prou amb el
coneixement que proposa Sòcrates. Calen unes bones pràctiques.
- La virtut és el bon costum i el vici és el mal costum.
- La virtut és sempre el terme mig entre un excés i un defecte:

Ètica cínica
Els cínics (del grec Kynos: gos) s’anomenen així per la seva manera de
viure extravagant : austers, ignoren els costums i els convencionalismes socials.

El fundador fou Antístenes d’Atenes però el més famós Diògens de Sínope

(tots del s. IV a C). Dels cínics és també Hiparchia la primera dóna-filòsof
documentada. Es caracteritza per:

- Autarquia: Independència respecte a qualsevol domini com a base per a la

felicitat.

25
- Apatia: No desitgis res. Viu senzillament.

- Viu d’acord amb la naturalesa.

- Sigues autosuficient.

- El domini dels sentits, el control dels desigs i el desarrelament de qualsevol

terra (cosmopolitisme) et portaran la felicitat.

Ètica epicúria

Epicur de Samos (341 - 270 aC) va fundar prop d’Atenes amb altres amics
l’escola del jardí. Les seves màximes són:
- L’objectiu de les nostres vides és la consecució del màxim plaer.

- El plaer superior és el que satisfà les més grans aspiracions humanes: el plaer
intel·lectual.

- Per gaudir d’una felicitat completa hem de sentir-nos lliures per això els grans
enemics de la felicitat són les pors. Contra les pors proposa, Epicur, el
tetrafarmakon (quatre remeis):

a) no hem de tenir por als Déus: Si existeixen, no es preocupen de les

coses humanes
b) no hem de tenir por a la mort: Mentre vivim no existeix per a nosaltres
i quan morim no tenim vida per sentir-la o patir-la.
c) no hem de tenir por a l’atzar o al destí: una petita desviació dels àtoms
pot fer canviar totes les coses (indeterminisme)
d) no hem de tenir por al dolor: el més gran dolor és suportable i més enllà
d’això s’esdevé l’absència de sensació.

- El savi epicuri és aquell que ha arribat a la conquesta de la impertorbabilitat de

l’esperit (ataraxia) i la tranquil·litat del cos (aponia).

- Principi de l’economia del plaer: en ocasions cal triar un petit dolor que ens
conduirà a un gran plaer i evitar un petit plaer que pot conduir-nos a un gran
dolor.

- Són millors els plaer passius que els actius.

Ètica estoica

S’anomenen així els filòsofs que explicaven les seves doctrines en el pòrtic
(estoá). Fundats per Zenó (als voltants de l’any 300 aC) que es belluga per Atenes
sis anys després que Epicur fundés El Jardí. S’oposen a l’epicureisme i es
fonamenten un xic en els cínics que sempre han estat considerats precedents dels
estoics.

26
Les seves teories tingueren molts segles de vigència. Estoics foren un esclau,
Epíctet, un emperador, Marc Aureli i un filòsof cordovès, Sèneca.

Les propostes estoiques són les següents:

- L’Univers sencer és governat per una Raó Universal.

- La virtut consisteix en viure d’acord a aquesta raó i en conformar-se amb els

seus dictats.

- L’única llibertat que té l’home és la d’adhesió o acceptació dels moviments

necessaris dictats per la raó. És lliure qui viu d’acord a les lleis de la naturalesa.

- La virtut s’aconsegueix a partir d’exercitar la voluntat per tal que s’abstingui del
plaer i suporti el dolor. La seva màxima és abstine et sustine (domina´t i
aguanta´t).

- Només l’ignorant que desconeix la raó universal és esclau de les seves

passions. L’home savi que actua d’acord a la seva naturalesa racional segueix
sempre el bé superior.

Ètica escèptica

Els escèptics són un corrent de pensament que s’ha anat presentant al llarg
de la història de la filosofia. A la Grècia clàssica (360 aC - 270 aC) Pirró d’Elis és
el fundador d’aquesta escola que desconfia profundament de la capacitat humana
de coneixement. Més tard, Michel Montaigne (1533-1592) en fou un destacat
exponent. Els escèptics afirmen que:

- Cal refugiar-se en el dubte perquè la capacitat de la raó humana no li permet

explicar el món ni l’home.

- Els motius del dubte són cinc:

a) Tot principi és discutible perquè les opinions són relatives

b) cap demostració no arriba al principi últim

c) tota sensació és subjectiva

d) tota premissa és necessàriament hipotètica

e) pretendre demostrar la capacitat de la ment humana basant-se en la

mateixa ment humana és un cercle viciós.)

- La postura correcta és l’abstenció: no parlar de res com a cert (afàsia) ni emetre

judicis (epojé). Res no es pot definir, ni afirmar, ni predir. “no diguem mai això
és; sinó això sembla”.
27
 - La felicitat s’aconsegueix si adoptem una postura de tranquil·litat front els
esdeveniments del món exterior i una postura d’impertorbabilitat com equilibri
interior (ataraxia).

Ètica kantiana

Immanuel Kant (1724-1804) proposa una ètica formal i autònoma. Formal perquè
no dona instruccions concretes per a la felicitat. Kant afirma que la forma del
llenguatge moral són els imperatius (ordres) i els classifica en hipotètics (que poden
ser assertòrics o problemàtics) i categòrics (que són incondicionals i cal complir-los
sempre) . Exemples d’imperatius:

Hipotètic assertòric: Si vols viure, respira. Són falsos hipotètics perquè la condició
que posem tothom la vol.

Hipotètic problemàtic: Si vols venir amb nosaltres, afanya’t. La condició no té

perquè ser volguda per tothom.

Categòric: Obra de tal manera que puguis sempre voler que la màxima que guia
la teva acció sigui una norma universal. La moral és autònoma perquè emana del
propi subjecte en forma de deure. El deure és la necessitat de l’acció per respecte a
la llei.

L’utilitarisme

Proposat per Bentham i Stuart Mill

L’utilitarisme considera l’home com a membre integrant d’una societat que ha de

concedir idèntiques oportunitats a tots els seus membres. Per això proposa el principi
de major felicitat: Són bones les accions que fan felices al major nombre de persones.

• S’identifica virtut i benestar

• La felicitat consisteix en la presència del plaer i l’absència del dolor seguint

l’escala de l’aritmètica del plaer: intensitat, durada, proximitat i seguretat.

• L’objectiu final és que els homes assoleixin la màxima felicitat

28