Ètica: Quan es parla de moral (mos, moris), s’entén el conjunt d’hàbits o costums que són propis

d’un individu o d’un col·lectiu L’ètica és una disciplina NORMATIVA. L’ètica reflexiona sobre la
correcció de les accions. Pretén establir criteris orientatius de la nostra acció (què he de fer) i
valoratius de l’acció dels altres. La moral és l'acció, l’ètica reflexiona sobre l'acció (correcció), ens
dons criteris valoratius i orientatius. és una pràctica normativa. L'ètica estudia els principis que han
de regir la conducta humana en tractar d'explicar les regles morals de manera racional, fonamentada,
científica i teòrica. Es pot dir que l'ètica és, en aquest sentit, una teorització de la moral, que fins i tot
ajuda a definir criteris propis sobre el que ocorre al nostre voltant.

Metaètica, (filosofia moral) és descriptiva. La metaètica és la part de l’ètica dedicada a l’anàlisi de

l’origen dels principis ètics. És una disciplina que se centra en els valors morals, considerant si són
absoluts o relatius, si tenen existència independent de les persones, etc. Es pot dir que la metaètica
reflexiona sobre els judicis morals. S'encarrega de realitzar, des de la filosofia, un estudi sobre allò
que es defineix com a “dolent” o “bo” i sobre les bases dels judicis morals. Mentre que l'ètica
normativa indica què és el que cal fer, la metaètica enfoca la seva mirada a l'apartat ontològic i en la
relació que hi ha entre els valors morals i l'esquema objectiu de la realitat.

Filosofia pràctica: La renúncia en pensar teòric i en la veritat objectiva, el culte al subconscient, van
lligats en la filosofia pràctica a la dissolució del pensament en la funció biològica de l'adaptació: la
veracitat d'una idea no es determina pel que s'hi reflecteixi la realitat objectiva, sinó per la validesa
pràctica, per la utilitat: Part ètica dels sistemes clàssics de filosofia, teoria sobre els principis i les lleis
de l'acció. Es presta a més, per posar en pràctica allò que s'ha après o, allò que s'ha estudiat
anteriorment en la filosofia teòrica, centrada en els estudis dels fets teòrics.

Moral,La moral és l'acció, l’ètica reflexiona sobre l'acció. Es parla de moral quan s’entén el conjunt
d’hàbits o costums (propis d’una e`poca) que són propis d’un individu o un col·lectiu. La moral, per
tant, se centra en la pràctica, en les expressions concretes del comportament que deriven del sistema
de valors i principis. En altres paraules, la moral és el conjunt de regles que s'apliquen en la vida
quotidiana i tots els ciutadans les utilitzen contínuament. Aquestes normes guien a cada individu,
orientant les seves accions i els seus judicis sobre el que és correcte o incorrecte, és a dir, bo o
dolent dins d'una escala de valors compartida pel grup social.

Immoral: Com a immoral anomenem totes aquelles accions, conductes i comportaments que
s'oposen a la moral. La paraula, com a tal, es forma amb el prefix in-, que indica negació, i la paraula
moral. La moral és el conjunt de normes, valors, costums i creences tradicionalment considerades
bones dins una societat i una època determinada, i que, com a tals, són tingudes com a model de
conducta. En aquest sentit, allò immoral vindria a ser el contrari a tot això i, per tant, un antivalor. La
immoralitat, doncs, suposa actuar o observar conductes que atemptin contra els valors i les creences
de la societat. Així, actes immorals serien mentir, robar, enganyar, estafar, trair, trair, ser deslleial...

Amoral: No pots jutjar sobre una distinció moral (no està creat). Amoral és tota aquella cosa o
persona que manca completament de moral. Això significa que no té pautes per distingir entre allò
que és correcte i allò incorrecte, allò que és bo del que és dolent. L'amoralitat va ser plantejada com
un principi filosòfic per Nietzsche segons el qual la conducta humana és independent dels conceptes
del bé i del mal moral. Immoral, en canvi, és tot allò o tot aquell que actua en contra de la moral. Els
actes immorals es tenen efectivament consciència del que està bé i del que està malament.

Tetrapharmakon: Basant-se en aquesta cura, Epicur va dissenyar el remei per aconseguir la vida
més feliç possible, lluny de totes les pors (supressió de les pors). El remei el va resumir en quatre
versos, cadascun dels quals es corresponia amb una idea per aconseguir aquesta felicitat. Les quatre
cures són; 1, la MORT, 2 els DÉUS: feliços i no providents, 3 el DESTÍ (atomisme, clinamen): no està
escrit i, si ho estigués, no el podríem conèixer, 4 el DOLOR.
Descriptiu: L'Ètica descriptiva és un estudi que descriu els fenòmens de la vida moral, amb l'objectiu
d'explicar-los i que s'elabori una teoria sobre les conductes que es descriuen. determina normes,
valors i principis. Observem un grup, descrivim com es comporta aquell grup i d’aquesta descripció
extraiem l’ètica d’aquest grup. L’ètica descriptiva és una forma de recerca empírica sobre les actituds
d’individus o grups de persones. En altres paraules, aquesta és la divisió de l’ètica filosòfica o general
que involucra l’observació del procés de presa de decisions morals amb l’objectiu de descriure el
fenomen.

-Normatiu: El concepte de normalitat es divideix en estadístics+ (ésser=hi ha) i en la moral (s’hauria

de fer) correcció. Posa en relleu el que la majoria de la gent creu que és correcte o incorrecte. L'ètica
normativa té com a objecte d'estudi els problemes del sentit de la vida, el destí de l'home i el
contingut del bé i del mal, del deure moral. L'ètica normativa fonamenta teòricament els principis,
ideals i normes morals i investiga de manera teòrica les mateixes qüestions que sorgeixen de manera
espontània i es resolen per la consciència moral d'una o altra societat o classe.

Autonomia: La llei la faig jo (me dono la llei). L'autonomia d'una persona és la capacitat o condició
de desenvolupar tasques d'una manera independent. S'entén per autonomia a la capacitat de decidir
de manera pròpia, independent, sense la coerció o la influència de tercers.

-Heteronomia: estar sota les lleis d’un altre. Absència de autonomia de la voluntat. Defineix l'acció
que està influenciada per una força exterior a la voluntat de l'individu, considerant aquesta acció com
a "no moral". És a dir, el cas en què la voluntat no està determinada per raó del subjecte, sinó per allò
que és aliè a ella. El concepte d'heteronomia implica negar l'existència de la llibertat (determinisme)

Responsabilitat moral: fenomen subjectiu de la consciència, no hi ha més tribunal que un mateix →

mala consciència i remordiment, precisament perquè es pot actuar d’una altra manera, som
responsables d’allò que fem. Resposta responsable o resposta natural (estimul-resposta). El fet de
poder donar resposta. Ser conscient del que estàs fent. També forma part dels elements que formen
la confiança. És la qualificació que rep una persona per les seues accions des del punt de vista d'una
teoria ètica o de valors morals particulars. Es tracta llavors de la responsabilitat que es relaciona amb
les accions i el seu valor moral.

Condicionament: El condicionament és una mena d'aprenentatge mitjançant el qual s'associen dos

esdeveniments. Es pot distingir entre dos tipus bàsics de condicionament: el condicionament clàssic i
el condicionament operant. Aquesta llei sosté que, quan dos successos solen esdevenir alhora, cada
cop que apareix un, ve l'altre a la ment. Aquest tipus de condicionament té lloc quan un estímul que
no generava una resposta acaba sent vinculat amb un altre estímul que, en canvi, ja produïa aquesta
resposta. Així, el primer estímul, finalment, comença a desenvolupar la mateixa resposta.

-Determinisme: Tot s’explica per una causa prèvia. Segons la naturalesa d’aquesta es parla d’un
determinisme o un altre. Grau de negació de la llibertat. Diferents tipus: teològic, científic, físic,
genètic, històric i cultural. El determinisme és una teoria filosòfica que afirma que tots els fets i
accions humanes estan condicionats abans que aquests siguin executats. Segons el corrent
determinista, totes les accions que duen a terme els éssers humans estan basades en una relació
causa-efecte. Efecte que és relativament previsible, ja que no és fruit de l'atzar, sinó que és un fet
determinat (causa) qui el motiva.

Intel·lectualisme moral: El coneixement és virtut. Això assegura l’ intel·lectualisme moral. Qui fa el

mal és per ignorància i qui coneix el bé ho abraça i ho practica sempre. No hi ha homes dolents, sinó
ignorants, i que qui sap i coneix què és el bé ja no deixarà de practicar-lo, perquè s'adonarà que
aquest és el camí veritable cap a la felicitat. els valors morals (bondat, virtut, justícia) són objectius,
els criteris morals són verificables, els criteris morals estan establerts i són universalment reconeguts.
Objectivisme moral: Posició que sosté que les normes morals són normes categòriques, són
independents del subjecte, època i lloc on s'enuncien. És a dir, universals i necessàries. Expressen,
per tant el que és bo en si i per a tots amb independència que es conegui, s'accepti o agradi. els
valors morals transcendeixen els individus i l'època en què viuen.

Ètica teleològica: Totes les coses tendeixen a la consecució d’algun fi (teleologisme): fi, perfecció,
bé. la font de la moral és Déu. Aquest apareix com a encarnació del bé moral i de la virtut, mentre
que el mal i l'amoralitat de la societat s'expliquen per la “caiguda al pecat” de l'home. Déu és, a més,
el criteri únic del que és moral. Tal o quina acció és un bé o és un mal pel fet de correspondre o
contraposar-se a l'essència o voluntat de Déu. Déu apareix en qualitat de sanció moral, és a dir, és
l'autoritat única per estimar la moralitat d'un acte. Resulta, doncs, que l'ètica teològica és antisocial
per la seva orientació, ja que nega la competència de la societat per establir valoracions morals.

Ètica eudemonista:. Convoca la realització plena de la felicitat en l’existència terrenal.-Les ètiques

eudemonismes afirmen que el fi de l’acció (i, per tant, allò que ens permet jutjar la seva correcció
moral) és l’assoliment de la felicitat (eudaimonia). - La felicitat és allò que tots els éssers humans
desitgen (BÉ), sense desitjar-la per res ulterior (BÉ SUPREM) - No té sentit preguntar: per a què
volem ser feliços? - Dels diversos béns particulars (riquesa, honors, plaers), la felicitat és l’únic que
es desitja per si mateix La felicitat és el bé suprem, fi últim de l’acció Són ètiques teleològiques,
conseqüencialistes i de la virtut.

Ètica hedonista: El fi de l’acció és la consecució del plaer i el rebuig del dolor (hedonisme). Teoria
ètica en què el bé es defineix com allò que és font de plaer per a les persones o que lliura del dolor, i
el mal, com allò que condueix al dolor. maximització dels plaers /minimització dels dolors. Els
hedonistes, per tant, viuen per gaudir dels plaers, intentant evitar el dolor. Tot allò que l'home fa és un
mitjà per aconseguir una altra cosa. El plaer, en canvi, és l'única cosa que es busca per si mateix.

Ètica conseqüencialista: ètica que avalua accions i conductes d'acord amb els efectes i les
conseqüències que tenen. Afirma que les accions són correctes o incorrectes segons les
conseqüències. Una acció correcta és aquella que produeix el bé o una quantitat de bé que supera la
quantitat de mal. Una acció és bona si les conseqüències són bones, i una acció és dolenta quan les
conseqüències són dolentes. Si les conseqüències de l'acció no són bones ni dolentes, aquesta acció
resulta irrellevant des del punt de vista moral.

Virtut: La virtut és fruit d’un hàbit adquirit de manera voluntària i desenvolupat mitjançant l’exercici i la
repetició: acció, hàbit, caràcter (2a naturalesa). La virtut és el terme mig entre dos extrems viciosos
(excés i defecte). La virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als
altres, oposada al defecte (ètica) o vici (religió) «en un home virtuós la voluntat és la que és bona»

Autarquia: Ideal d’autosuficiència. La idea d'autarquia al·ludeix a tenir el domini d'un mateix o ser
autosuficient. L'autarquia equival a la independència: no se'n necessita cap altre o altres per al
funcionament o la subsistència. Una persona, per exemple, té autarquia si no depèn de la societat
per a la satisfacció de les seves necessitats essencials. quan un Estat pretén satisfer les necessitats
amb recursos propis, sense dependre dels altres.

Emotivisme moral: La font de la moralitat cal trobar-la per una altra banda; en el fet que la
naturalesa humana és fonamentalment sentiment i instint, i és justament per aquests que la raó és
esperonada a aclarir i valorar, críticament, el sentit d’allò que emotivament, instintivament s’accepta,
es creu o es vol. Són els sentiments els que poden mostrar la bondat o maldat de les accions
humanes. Això té com a conseqüència més important la no existència d'una moral general basada en
la raó, sinó que la moral està basada en els sentiments,
Ataraxia: tranquil•litat de l’ànim. és la disposició de l'ànima gràcies a la qual assolim l'equilibri
emocional, mitjançant la disminució de la intensitat de les nostres passions i desigs i la fortalesa de
l'ànima davant l'adversitat, i finalment la felicitat, La disposició anímica que porta la persona a
allunyar-se de les pertorbacions per assolir la felicitat. L’ataràxia requereix regular les passions i ser
prou fort davant les adversitats per portar una vida equilibrada i plàcida.

Apatheia: negació de les passions, és la insensibilitat o absència d'afeccions, emocions, sentiments i

passions. l'estat mental assolit quan una persona és lliure d'alteracions emocionals. que vol dir que
estem lliures de passions. les passions s'interposen en el camí de l'ataraxia, de la serenitat mental, i
per això és important que n'estiguem lliures, que tinguem apathéia.

Fal·làcia naturalista: natura , deure. S’entén per fal·làcia naturalista aquella que pretén derivar algun
tipus de necessitat dels fets - Aquesta fal·làcia ateny tant a l’àmbit teòric (problema de la inducció)
com al pràctic. Consisteix a argumentar que alguna cosa hauria de ser d'una manera perquè és
natural o perquè és així a la natura. Per tant, es dóna a la natura una autoritat moral.

Imperatiu hipotètic / Imperatiu categòric: Representen la necessitat pràctica d'una acció possible
com a mitjà d'aconseguir una altra cosa que es vol (o que és possible que es vulgui). L'imperatiu
categòric seria aquell que expressa la necessitat d'una acció per si mateixa, sense cap necessitat de
considerar el fi que s'obté amb aquesta. L'imperatiu hipotètic assenyala solament que l'acció és bona
per a algun propòsit possible o real, expressen la necessitat d'una acció per si mateixa, sense cap
necessitat de considerar el fi que s'obté amb aquesta. En el primer cas és un principi problemàtic-
pràctic, mentre que en el segon és un principi assertori-pràctic.

Ètica deontològica: S'anomena la ciència que tracta sobre el conjunt de deures i principis ètics que
concerneixen cada professió, ofici o àmbit laboral. La deontologia fixa les normes que regeixen la
conducta i l'acompliment a l'esfera professional, segons les quals s'exigeix al professional
determinades responsabilitats en relació amb els actes lligats al seu camp laboral. Com a tal, és una
ciència aplicada a l'àmbit moral, que s'enfoca a totes aquelles conductes i actuacions que no estan
no contemplades ni en el dret ni sotmeses al control de la legislació pública.

Principi d’utilitat: Utilitarisme (teleològica): Generar la major felicitat per el major nombre de
persones. Es diuen ètiques teleològiques perquè el que importa és la finalitat. Per principi d'utilitat es
vol dir aquell principi que aprova o desaprova qualsevol acció de què es tracti, segons la tendència
que sembla tendir a augmentar o disminuir la felicitat de la part l'interès de la qual està en joc; o, en
altres paraules, promoure o oposar-s'hi.

Transvaloració: o capgirament, transformación o cambio de valor. Expressió de Nietzsche per a

referir-se a la necessitat de canviar els falsos valors. (transvalorar) que han dominat tota la cultura
occidental des del moment en què la filosofia socràtica, va posar la vida, el terrenal, l'immanent i
l'esdevenir en funció de la mort, el suprasensible, el transcendent i l'ésser etern.

Nihilisme: negació del món existencial. Nega radicalment la possibilitat del coneixement.
«desvalorització dels valors suprems». Pensament filosòfic que nega tota creença, principi o dogma.
El nihilisme sosté que l'existència no té sentit, i que no hi ha, com a tal, cap entitat superior o
sobrenatural que el doti de significat, objectiu o propòsit en si. No hi ha, doncs, un sentit superior per
a la vida, ja que aquest no té explicació verificable.

Superjò: conjunt de normes, prohibicions i restriccions (consciència moral) → principi de realitat

Assimilació del model ideal del pare o la mare. La part psíquica que observa críticament el jo; és com
una consciència moral que determina els propis pensaments i accions. el superjo sorgeix del jo,
exerceix una funció de censura i de crítica (la censura que es manifesta en els somnis i la resistència)
Allò: l'inconscient, estrat de la vida psíquica, que es troba en una relació integrativa, estructural amb
els altres dos estrats, el jo i el superjò, els quals s’han diferenciat progressivament de l’allò en el curs
del desenvolupament de l’individu. Comprèn el món innat, inconscient dels instints. En el seu àmbit
regeix el principi del plaer i el procés primari. Tot el món tendencial de l’allò és expressat mentalment
per la fantasia. L’allò tendeix a la descàrrega de la tensió instintiva.

Sublimació: transformació dels impulsos instintius en activitats considerades superiors i, per tant,
més acceptades → fenòmens culturals (art, literatura, esport...) La sublimació és un mecanisme de
defensa que consisteix a tornar mentalment un acte socialment inacceptables o un record negatiu en
un acte o record positiu.

Existencialisme: esencia, existpencia. L'existencialisme és un corrent filosòfic i literari orientat a

l'anàlisi de l'existència humana. Fa èmfasi en els principis de llibertat i responsabilitat individual, els
quals han de ser analitzats com a fenòmens independents de categories abstractes, ja siguin
racionals, morals o religioses. Som essencialment lliures (estem condemnats a ser lliures)(hem de
decidir, hem de fer-nos)llibertat = vitalisme i angoixa (equivocar-se, som no-res) llibertat= decisió / no
escollir = no llibertat = deixar-nos portar per la massa.