TEMA 1

ASPECTES INTRODUCTORIS

HISTÒRIA I EPISTEMOLOGIA DE LA PSICOLOGIA

TEMA 1 – Aspectes introductoris
EPISTEMOLOGIA: branca de la filosofia que té per objectiu d’estudi de l’origen, naturalesa i validesa del
coneixement.

Història de la Psicologia: s’ocupa de l’evolució dels constructes, teories, pressupòsits o creences que formen
el conjunt del saber psicològic.

Þ Donar sentit al passat, comprendre la importància dels esdeveniments.

Þ El com i el per què dels fets i adonar-nos de la seva influència sobre el futur.
Þ Es un diàleg constant entre el passat i el futur on sempre hi ha postures i teories oposades.

• Dues concepcions de com estudiar la història de la psicologia:

1) Teoria del Zeitgeist: els contexts socials i culturals que enquadren èpoques i institucions.
Þ Subratlla la influència de factors aliens a la psicologia, com els fets d’altres ciències, el clima polític,
els avanços tecnològics i les condicions econòmiques.
2) Teoria dels grans homes: la vida dels grans personatges i les seves aportacions a la psicologia.
Þ Basada en el mètode biogràfic.

v Possibilita la comprensió de la psicologia actual, en donar-nos a conèixer la forma progressiva en com

s´ha constituït la ciència psicològica.
v Proporciona un marc en el que es poden enquadrar les diferents teories i conceptes psicològics.
v Ajuda en la investigació psicològica: font d’inspiració, evita repeticions, aprendre dels errors.
v Fomenta les actituds crítiques, tolerants i no dogmàtiques, ens ajuda a reconèixer allò que són modes
passatgeres, i ens dona independència individual.
v Contribueix a la nostra formació integral. Ens posa en contacte amb el marc històric i les forces culturals
que han configurat la disciplina, cosa que permet donar sentit a cada contingut específic de la psicologia.

1.1 Història, ciència i psicologia

1.1.1 Història
Donar sentit al passat, comprendre la importància dels esdeveniments, com i per què es van produir.

Adonar-nos de la seva influència sobre el present i el futur.

1.1.2 Ciència
Ciència = observació empírica + teoria

v El conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l’observació i el raonament sistemàticament estructurats

i dels que es dedueixen principis i lleis generals. – la màxima autoritat de la ciència es la observació
empírica
Þ Sempre poden haver excepcions.
v Utilitza diferents mètodes i tècniques, per a adquirir i organitzar el coneixement, sobre fets objectius i
accessibles a diferents observadors.
Þ Individus influents (com Galileo i Kant) han sostingut que la psicologia mai serà una ciència perquè tracta
de la experiència subjectiva.

MÈTODE CIENTÍFIC:

¨ Racionalisme i empirisme: dos antics mètodes d’obtenir coneixement, que la ciència combina.
¨ Observació sistemàtica, mesurament, experimentació, anàlisi i modificació d’hipòtesis.
¨ L’aplicació d’aquests mètodes (experimentació) i coneixements ens porta a:
- Generar més coneixement objectiu
- Replicabilitat:
Prediccions concretes à Prediu
Quantitatives à Es pot mesurar
Comprovables à Es pot comprovar novament

Racionalisme: les operacions mentals es donen abans d’obtenir el coneixement (mètode deductiu) – Teoria,
després observació.

Þ El racionalista considera que, per arribar al coneixement, primer s’han d’aplicar operacions o principis
mentals.
Empirisme: l’observació sensitiva és la font del coneixement (mètode inductiu) – Observació, després teoria.

Þ El empíric sosté que la font de tot coneixement es prestar atenció amb els sentits. El coneixement real
deriva de la experiència sensorial i només es podrà validar amb ella.

3 funcions de les teories científiques:

1) Ordenar i organitzar les observacions empíriques.

2) Actuar de guia per a futures observacions.
3) Generar proposicions confirmables.

LES LLEIS CIENTÍFIQUES:

Relació consistent i observable entre dos o més variables (successos empírics)

Þ Relació que s’observa de forma consistent entre dues o més classes de fets empírics.

Interès en els casos generals, no en els particulars.

Lleis generals observables. – la ciència no s’ocupa de fets privats o únics, sinó de lleis generals que es possible
observar i comprovar de forma pública, per tant una llei científica general es subjecte de la observació pública.

Dos classes generals de lleis científiques:

¨ Lleis correlacionals: com varien conjuntament i de manera sistemàtica dos fets (permeten la predicció).
¨ Lleis causals: especifiquen la relació causal entre dos fets (predicció i control). Si podem predir la causa,
podem evitar que succeeixi un fet. (causa-efecte)
Þ (una variable causa l’altre) et permeten predir i controlar.
Þ Les lleis causals no accepten l’atzar.

Les lleis de correlació permeten la predicció, però les lleis causals permeten la predicció i el control, per tant
aquestes últimes són més potents i solen ser més convenients.

Determinisme: Doctrina filosòfica que afirma que “per a qualsevol esdeveniment existeixen condicions, que
una vegada que es donen, no pot passar res més”.

¨ Qualsevol fet està sotmès a lleis causals, si es coneixen, es pot predir.

¨ Tot està sotmès a un número finit de causes. Com més causes coneixem més fiable serà la nostre predicció.
Þ Totes les ciències accepten aquest determinisme.
Þ Quan més senzilla sigui la conducta que volem estudiar mes fàcil serà trobar les causes que la provoquen.
COM EVOLUCIONEN LES CIÈNCIES?:

Karl Popper (1902-1994): falsabilitat

v La activitat científica inicia amb un problema i aquest determina el que observaran els científics.
El pas següent consisteix en proposar solucions del problema (conjectures) i d’allà tractar de trobar falles
en les solucions proposades (refutacions).
Þ El coneixement es reformula constantment.
Þ Una teoria científica s’ha de poder contrastar empíricament (generar prediccions que poden refutar la
teoria).
v Va diferenciar què és una ciència d’una pseudociència:

PRINCIPI DE FALSABILITAT: Una teoria (o proposició) és científica si pot ser falsejada: hem de poder
especificar situacions (observació/experimentació) que contradiguin la proposta/teoria.

o Teoria falsable o refutable: “imaginar un enunciat empíricament comprovable que contradigui la

proposició original”. - (una teoria científica a de ser falsejable o refutable) – s’ha de poder contradir.
o Les ciències evolucionen, en part, d’aquesta manera: si en algun moment es dona una situació que
refuta (contradiu) la teoria, aquesta proposta teòrica s’ha de reformular.

à Indicador de Pseudociència: la Postdicció: explicar fenòmens una vegada s’han produït. Això ens indica
que una teoria no es científica.

¡(Popper no jutja la utilitat de les teories sinó si poden ser considerades científiques)!

Thomas Kuhn (1922-1996): noció de paradigma.

v Afirma que la ciència no és tan neutral, sinó que està influenciada pels aspectes històrics, econòmics,
socials i culturals.
v El progrés científic comporta una sèrie de ruptures en les que intervenen factors socials aliens a la lògica
científica. – la evolució de les ciències ve donat pel paradigma del moment.

Paradigma: Grups de suposicions sobre el contingut d’una ciència en concret.

o Determina el que constitueix un problema de recerca i com es busca la solució a aquest – guia totes les
activitats de l’investigador. (Ciència bàsica - Quan un científic accepta un paradigma, aquest es converteix
en la manera de veure i analitzar la matèria de la seva ciència.
o Evolució dels paradigmes:

Es presenten observacions persistents que no poden ser explicades pel paradigma del moment (anomalies). Es
dona un període de crisis i un científic o grup de científics proposen un punt de vista alternatiu que expliqui
la majoria dels fenòmens que avarcava el paradigma anterior i que també aclara les anomalies.

o Etapes del desenvolupament científic:

Estat pre-paradigmàtic
Competeixen diversos punts de vista. Hi ha grups o escoles contraposades.
Estat paradigmàtic
Una escola guanya a les demés (factors socials) i es dona un període on es genera ciència bàsica.
Estat revolucionari
Un paradigma existent és desplaçat per un de nou (anomalies en el paradigma establert, necessitat
social de donar resposta als nous problemes).

Þ La psicologia es una disciplina pre-paradigmàtica: existeixen diferents escoles de pensament competint

sempre entre elles a l’espera d’un paradigma unificador.

1.1.3 Psicologia
És la disciplina que estudia la conducta dels individus i els seus processos mentals, incloent els processos
interns i les influències que s’exerceixen des del seu entorn físic i social (influències externes).

Definició que ha anat canviant en relació a la modificació dels seus objectius: estudi de la psique (o ment), de
l’esperit, de la consciència, o de la conducta.

Þ Alguns científics afirmen que la psicologia mai podrà ser una ciència degut al seu interès per l’experiència
subjectiva.

ÉS LA PSICOLOGIA UNA CIÈNCIA?

§ Totes les ciències són deterministes (lleis causals, tot té una causa) – Però l’objecte d’estudi dels psicòlegs
són els processos mentals, la conducta ... – Això no es pot predir, mesurar, comprovar...
§ Alguns psicòlegs assumeixen el determinisme i d’altres no. Els que no ho fan neguen l’existència de cuases
de la conducta.
§ Algunes afirmen que la psicologia mai podrà ser una ciència degut al seu interès per l’experiència
subjectiva.
Þ Podria ser una ciència perquè utilitza el mètode científic. Encara que no sigui una ciència certa (com les
matemàtiques) però sí és una ciència.
§ És molt important la psicologia experimental (aprenentatge, percepció, atenció, memòria, personalitat,
intel·ligència, motivació, psicoteràpia...).
- Els processos més bàsics de la nostra ment estan molt estudiats científicament.

§ Utilització del mètode científic amb èxit:

- Observació i teoria
- Experimentació i replicació
- Recerca de lleis
- Descripció, explicació i predicció
- Determinisme

à Per tant es podria afirmar que la psicologia, si bé potser ara no és una ciència oficial, pot acabar sent-ho.

TIPUS DE DETERMINISME EN PSICOLOGIA (causes de la conducta)

Determinisme: descriu breument una situació en què la teva conducta podria haver estat predictible.

1. Determinisme físic:
§ Biològic: expliquen la conducta per les condicions fisiològiques/predisposició genètica...
§ Mediambiental: estímuls (físics) de l’entorn determinen la conducta.
§ Sociocultural: tipus de determinisme ambiental. No són estímuls físics sinó regles socials i culturals,
costums, creences i regles.

2. Determinisme psíquic: idees, pensaments, records etc.

Els determinants més importants de la conducta són d’origen intern.

§ Determinants subjectius vs Determinants físics: els primers inclouen les creences, percepcions,
emocions, idees i valors de la persona, mentre que els segons representen els gens, els estímulos
mediambientals...

§ Successos mentals, conscients o no: experiència cognitiva i emocional (emocions, percepcions,

sensacions, idees, valors...).

Diferència de processos simples i processos superiors en l’acceptació del determinisme psíquic, en tant a poder
ser mesurats.
Aspectes comuns en tots els determinismes:

Com més causes es descobreixin més previsible i controlable serà la conducta humana.

Es considera quasi impossible conèixer totes les causes que ocasionen la conducta:

- La conducta s’origina per multitud de successos.

- Circumstàncies fortuïtes fan més complexa la causalitat.

Alguns dels determinants es poden mesurar directament (gens, costums,...)

Altres formes d’entendre el determinisme:

Alguns psicòlegs assumeixen el determinisme i d’altres no.

Þ Els que no l’assumeixen no acostumen a negar l’existència de causes de la conducta, però si el fet de no
poder arribar a conèixer-les.

1. Indeterminisme:
§ Les causes de la conducta són determinades però no poden mesurar-se.
§ Principi d’Incertesa de Heinsenberg: en ciència res es pot conèixer amb certesa (el propi acte d’observar
pot alterar la conducta). La simple observació altera els fets.

2. No determinisme: (lliure albir)

§ No s’accepta la ciència per estudiar l’ésser humà.
§ Les causes de la conducta s’auto-generen, independentment de causes físiques/psíquiques.
§ L’individu escull lliurement la realització de les seves accions, sent responsable d’elles.

1.2 Construcció del coneixement històric: dades i fonts de dades.

Per a descriure un relat històric, hem de recórrer a dades i fonts de dades.

Una vegada s’han compilat una sèrie de dades, extretes de les fonts, aquestes s’han d’elaborar.

1.2.1 Tipus de fonts

Fonts primàries:

Material de primera mà relatiu a un fenomen. L’autor/a expressa els seus pensaments originals.

Són fonts específiques, concretes i particulars.

Fonts secundàries:

Comentaris, anàlisi i crítica basades en fonts primàries (recull el que aquestes ens diuen).

Fonts terciàries:

Selecció i compilació de fonts primàries i secundàries. Ens ajuden a trobar fonts més específiques com
enciclopèdies, bibliografies, catàlegs de biblioteca, directoris, llistes de llibres etc.

1.3 Models explicatius en història de la psicologia

1.3.1 Evolució de la psicologia

v Inicialment formava part de la Filosofia
v La delimitació de l’objecte d’estudi i l’adopció de mètodes propis fan possible l’establiment d’una
disciplina independent.
v 4 etapes en la seva evolució de l’objecte d’estudi - 4 definicions de psicologia en funció del contingut.
- Ciència de l’ànima
- Ciència de la ment
- Ciència de la conducta
- Ciència de la ment i la conducta (actualment)

Ciència de l’ànima (Edat antiga i Edat mitjana)

Des de el S. IV amb Plató i Aristòtil fins a S. XVII amb Descartes.

Þ Psykhe racional de Plató: ànima racional, independent del cos (dualisme platònic)
Þ Psykhe biològica de Aristòtil: ànima biològica, inseparable del cos i que fora d’aquest no té sentit ni
existència.

Existència d’una ànima (depenent o independent del cos) à creences religioses.

Va suposar l’inici de la Psicologia, tractant d’explicar els fenòmens que afecten als humans a través d’aquesta
ànima.

Ciència de la ment (Món modern, Renaixement)

Hi ha una realitat, que és la ment (Consciència – importància de les idees)

Accentua la consciència o reflexivitat de l’ànima de l’edat mitjana.

Anàlisi descriptiu i reflexiu de l’activitat conscient.

Introducció de metodologies experimentals, pròpies de la fisiologia.

à Inici de la psicologia com a ciència.

Ciència de la conducta (Principis S. XX) conductisme

Nega la possibilitat de conèixer la ment humana.

Necessitat de construir una psicologia objectiva.

Les nocions de consciència o ment eren massa individuals, privades i heterogènies.

El comportament ha de ser una activitat observable i mesurable.

Ciència de la ment i la conducta (Mitjans-finals S. XX)

Tornem a incorporar la ment a l’estudi del ésser humà però des d’un altre perspectiva.

La psicologia cognitiva: estudi prioritari dels processos cognitius i simbòlics que tracta d’explicar la conducta
basant-se en processos mentals que:

Þ Analitzen i processen la informació que reben

Þ Prenen decisions
Þ Donen lloc a múltiples formes de comportament