U3: La Filosofia de la Ciència

1.- El Coneixement Científic

La ciència i la filosofia eren una sola en el seu inici, doncs totes dues comparteixen una actitud

crítica i indagadora vers al món que va sorgir en el s. VI a.C.

La separació entre aquestes disciplines es produeix en el que es coneix com a Revolució Científica

(s. XVI-XVIl) on trobem a Kepler, Galileu, Newton, etc. Van ser els que van assentar les bases de la

nova ciència i van caviar la manera d'entendre el món.

Científics com Galileu van ocupar-se per problemes com els que havien preocupat a Aristòtil: el

moviment dels cossos. Però la seva nova manera de procedir va ser el que van diferenciar la ciència

de la filosofia i d'altres sabers. Destaquen dues característiques:

1. Experimentació: Moltes situacions que estudiaven no eren factibles en la vida real (fricció i elements

pertorbadors), però es podia estudiar aquest fenomen creant una situació ideal on aquests fossin

eliminats. D'aquesta manera, estudiem les variables que ens interessen sense la intervenció de les

altres que pertorben.

2. Matematització: Es va afirmar que la natura segueix un ordre que es pot expressar mitjançant les

matemàtiques. Això va constituir una diferència clau entre la nova ciència i l'antiga, on hi havia cabuda

a certes qualitats ocultes. La quantificació que permeten les matemàtiques va afavorir l'objectivitat i

claredat en la nova ciència.

Una eina clau en la ciència és el seu llenguatge: com més especialitzada és una ciència, més s'ha

d'especialitzar el seu llenguatge. És per això que sovint ens resulta tan artificial, però aquest ajuda a mantenir-la

objectiva en els següents punts:

- Conceptes: Són termes específics de cada ciència. Estan els conceptes classificatoris (organitzen la realitat:

vertebrat o invertebrat, segons si té esquelet o no), els comparatius (ordenen els objectes gradualment d'acord

una escala: duresa...) i els mètrics (associen nombres a propietats dels objectes: longitud, massa... ).

- Lleis: Són enunciats bàsics del coneixement científic. Requereixen de conceptes que han d'haver estat

definits i tenen un caràcter universal: expliquen o donen unes certes propietats de fenòmens d'un mateix tipus.

- Teories: Les teories són conjunts interconnectats de lleis que són coherents i sistemàtics. Pretenen explicar

parts de la realitat de la manera més general possible.

Les Explicacions Científiques

Les explicacions científiques són una de les aplicacions més directes del coneixement científic al nostre

dia a dia. Aquestes consisteixen en donar resposta a un per què d'un succés particular, per a ser una

explicació científica ha de ser comprensible i ens ha d'aclarir els nostres dubtes referents a aquell

coneixement. El filòsof Ernest Nagel les classifica en 4 grups:

- Deductiva: És pròpia de la física i de les ciències formals (matemàtiques i lògica). La resposta es dedueix

de les lleis generals en les que es fonamenta el coneixement cientific. Ex: Perquè s'han trencat les

canonades? Degut al canvi de volum de l'aigua a diferents temperatures.

- Probabilística: No serà tan certa com la deductiva, dons es substitueix la certesa de la deductiva per el

concepte de la probabilitat. Ex: Perquè comet un crim un menor? - Teleològica: Cal recórrer a les intencions

per les quals es va dur a terme l'acció i els mitjans necessaris. Ex: Perquè va finançar la reina Isabel

l'expedició de Colón? - Genètica: Ens hem de remuntar a l'origen del fenomen per a poder respondre. Ex:

Perquè comparteixen tants mots el català, el castellà i l'italià?

Classificació de les Ciències

Segons si una ciència afirma quelcom sobre el món, se li diu que és una ciència empírica. Les ciències que

estudien relacions entre símbols, sense cap contingut pertanyent al món, com les matemàtiques i la lògica, es

coneixen com a ciències formals.

Dins de les pròpies ciències empíriques, si el seu objecte d'estudi és la realitat de la naturalesa, del món físic, es

diuen ciències naturals (física, química, biologia...). Altrament, si el seu estudi es basa en la realitat a nivell

social i humà, es diuen ciències socials o humanes (sociologia, història, psicologia...).

2.- El Mètode Científic

El mètode científic és el criteri i els passos seguits pels científics per a aconseguir el seu coneixement. El

mètode científic parteix d'una mateixa idea: el rigor propi de la ciència, tot i així, n'estudiarem dues

variants, el mètode deductiu i el mètode inductiu.

El Mètode Deductiu

Aquest és un mètode que parteix d'allò general cap a allò concret. Donades unes premisses o hipòtesis, si el

fenomen que estem estudiant les satisfà, podrem assegurar-ne la conclusió. Partint d'allò vertader, el mètode

deductiu ens assegura que la deducció que n'obtindrem també ho serà. Té 'inconvenient de que no amplia el

nostre coneixement, l'usa per a casos particulars. Ex: Els éssers humans tenen cèl·lules. En Tom és un ésser

humà. Per tant, en Tom té cèl·lules.

El Mètode Inductiu

Aquest procedeix de manera inversa: a partir d'un conjunt concret de fenòmens que comparteixen certes

característiques, elabora una tesi general que els engloba. Passa d'allò particular a allò general. El

mètode inductiu s'estructura en 3 etapes:

1. Fer un gran nombre d'observacions i que recullin una àmplia varietat de condicions, d'una forma

objectiva i lliure de prejudicis.

2. Comparar els fets per a ser capaç d'extreure'n generalitzacions (inducció). Aquestes es fonamentaran en

relacions causals entre els fets i es consideraran lleis.

3. De les lleis obtingudes, es poden fer prediccions per a un futur ì si aquestes es compleixen, es

confirmarà la teoria.

Una gran avantatja d'aquest mètode vers l'anterior és que aquest Sí amplia el nostre coneixement. Tot i això,

aquesta llei o teoria es mantindrà certa fins que trobem un cas en què no ho sigui, estarà en constant dubte.

Aquí plantegem alguns problemes que presenta aquest mètode:

1. Tota observació que s'estudi o es tingui en compte, no estarà mai lliure de teories. Res serà 100%

objectiu i lliure de prejudicis. Però això és això necessàriament, doncs si no hi hagués un criteri per a classificar

aquelles dades que jo vull obtenir. El científic observador acostuma a fixar-se en aquells fenòmens que

demostraran la seva teoria.

2. No és correcte passar d'una quantitat de fenòmens a englobar-los tots. Tot i que les observacions

semblin indicar que els corbs són negres, no és correcte passar a dir que TOTS ho són. Doncs potser no els

hem vist tots, o potser va existir un que ja és mort que no ho era, o existirà!

Davant els problemes que presenten, apareix un nou mètode: l'hipotètic-deductiu. Aquest tampoc es troba

lliure de problemes, però des de Galileu ha estat el mètode preferit pels científics. Els seus passos són els

següents:

1. Descobriment d'un problema i es planteja aquest de manera precisa. 2. S'intenta solucionar el problema

mitjançant una hipòtesi.

3. Deducció de les conseqüències de la hipòtesi (normalment, prediccions empíriques).

4. Contrast de la hipòtesi: Es veu si és compatible amb altres teories i es confronta amb dades empíriques. Si

el contrast ha estat exitós:

5. Confirmació de la hipòtesi (sempre provisional), que esdevé una nova llei o teoria.

3.- L'Optimisme Cientific i els seus límits

La qüestió de la demarcació

La qüestió a la que es refereix aquest problema es pregunta sobre quines teories són científiques i

quines no. La solució a aquest problema ve donada pel problema de la contrastació, com hem dit ja

abans, es basa en enfrontar una hipòtesi als fets. Els filòsofs han proposat dues maneres per a dur a

terme aquesta contrastació:

- Verificacionisme.- Per a que una teoria es pugui considerar científica, ha de ser verificable

empíricament. Partint de l'observació de suficients dades, es fan generalitzacions per a formular lleis i

teories. Neopositivistes del Cercle de Viena.

- Falsacionisme.- Karl Popper va definir com a teoria científica aquella que és falsable: aquella que

s'exposa a quedar defraudada. Segons Popper, les teories metafísiques o religioses no són científiques

doncs no hi ha cap observació que ens permeti refutar-les.

El Progrés de la Ciència

Tant Popper com els membres del cercle de Viena coincidien en l'evident avenç de la ciència. I

aquest es deu en gran part a la contrastació empírica. L'obra de Kuhn "La

estructura de las revoluciones científicas" es qüestiona aquest avenç analitzant la història de la ciència.

El diu que la comunitat científica accepta unes bases compartides i una manera d'enfocar els

problemes, i els conserva a tot cost. La ciència que es basa en aquests paradigmes la defineix com a

ciència normal. Si sorgeix quelcom irresoluble, primer es desestima. Si n'augmenta la gravetat, es

produeix una crisi. Apareix un paradigma rival que entra en conflicte amb l'anterior. Si la comunitat

científica opta pel no, es produeix una revolució científica (aristotelisme → lleis de Kepler, Galileu).

La tria d'un paradigma, segons Kuhn, no és objectiva, hi ha components de fe i irracionalitat.

El Problema de l'Objectivitat

Wooglar qüestiona l'objectivitat científica basant-se en el fet de que no es desenvolupa de manera

independent a la resta de la societat.

Cientifisme Ingenu

És un saber objectiu i moralment neutre, cada vegada descobreix més veritats de la realitat. Feyerabend

diu que no existeix un únic model científic al que apel·lar per a saber si algun cosa és ciència o no.
4.- Ciència, Techologia i Societat

De la Ciència a la Tecnologia

Galileu va ser dels primers en utilitzar les recerques de la mà de la tècnica. Des de llavors, la seva relació cada

cop ha estat més estreta. Definim com a tecnologia aquell conjunt de procediments i recursos de gran

complexitat i sofisticació.

Noves Tecnologies i Reptes

A mitjans del s.XX es vol contraposar la utilització de la raó instrumental, valora les accions en funció a

com milloren la nostra qualitat de vida. Definim com a tècnica la raó que només considera els mitjans més

eficaços per obtenir les finalitats desitjades. Es plantegen els següents reptes:

- Ètics: Els nous avenços han de respectar la dignitat humana.

- Mediambientals: El desenvolupament ha de no posar en perill 'entorn natural. - Socials: Les

noves tecnologies han de repercutir en el benestar de tota la població.

Cap a una Tecnologia Responsable

Tecnoètica: Desenvolupament tecnològic que delimita quines tècniques són o no correctes des del punt

de vista moral.

Hanas Jonas recorda i adverteix sobre la necessitat de que el desenvolupament sigui compatible

amb la permanència de la vida humana a la Terra.