CIÈNCIES NATURALS

Com han arribat les ciències naturals a oferir-nos tota aquesta mena de
coneixements sobre el món?
Al observar la realitat, els nostres sentits perceben multiplicitat i canvi. Ara bé, queda
clar que si la realitat fos pura multiplicitat en perpetu canvi desordenat no hi hauria
possibilitat d’entendre-la. Hi ha una creença fonamental del fet que la realitat sigui
cognoscible i és que la realitat és kósmos, és a dir, un àmbit que exhibeix regularitats
que podem expressar mitjançant lleis.
Quin és el mètode propi de les ciències empirico-naturals?
En les ciències empíriques no podem disposar de veritats apodíctiques (veritats
universals i eternes) ja que no disposem de cap procediment que ens permeti provar,
verificar que el que afirmem com a llei valgui per tots els objectes als que diem que
s’aplica. Amb tot, no podem deixar de creure que les lleis empíriques han de ser
universals, ja que aquesta creença forma part inseparable de la mateixa noció de ciència.
Quin és el procediment de què fan ús aquestes ciències per fer les afirmacions que
fan?
Donada la dependència d’una base empírica que és el que distingeix les ciències
empíriques de les no-empíriques, n’hi ha que pensen que aquesta base empírica és
precisament l’inici innegociable de la tasca investigadora.
S’anomena inductivisme la concepció de la ciència que defensa que aquesta procedeix
fent servir el mètode inductiu. S’anomena inducció al procediment que ens hauria de
permetre passar d’afirmacions particulars a afirmacions universals (lleis).
MÈTODE INDUCTIU
1. Observació i enregistrament dels fets, d’una manera objectiva i lliure de prejudicis,
tal com són “en si mateixos”.
2. Anàlisi i classificació dels fets.
3. Derivació inductiva d’una generalització a partir dels fets.
4. Verificació de les generalitzacions.
Què val aquest mètode inductiu?
Intentem respondre aquesta pregunta formulant-ne altres dues: les generalitzacions que
fa la ciència s’extreuen de l’observació dels fets? Aquestes observacions es poden
verificar?

Objeccions al mètode inductiu:

 No existeixen fets purs. Tot fet inclou alguna interpretació des de la teoria. Un
fet només pot ser significatiu per a la ciència si pot ser posta en relació amb
alguna teoria.
  Les generalitzacions inductives estan mancades de justificació lògica . Si no
enregistrem tots els fets, sempre n’hi pot haver algun que desmenteixi la
generalització ( i enregistrar tots els fets és impossible).
Per molts casos particulars que s’acumulin, mai ningú estarà autoritzat des del punt de
vista lògic a derivar una afirmació de caràcter universal>>MÈTODE HIPOTÈTICO-
DEDUCTIU.
En què consisteix el mètode hipotètico-deductiu?
1. Com a punt de partida hi ha el descobriment d’un problema, plantejat de manera
precisa (parteix de fets problemàtics).
2. Intent de solució mitjançant una hipòtesi, és a dir, una conjectura sobre com es creu
que deuen estar connectats els fenòmens; hipòtesi que n deriva de fets, sinó que
s’inventa.
3. Deducció de conseqüències de la hipòtesi (normalment, prediccions empíriques que
poden fer-se amb l’ajuda de la hipòtesi.
4. Es posa a prova la hipòtesi. D’això se’n diu contrastació. Aquesta es duu a terme
buscant, d’entrada, la seva compatibilitat amb les teories ja acceptades i confrontant
les conseqüències de la hipòtesi amb les dades empíriques, que poden ser
observacions o experiments.
5. Refutació (rebuig) o confirmació (sempre provisional) de la hipòtesi. En aquest
darrer cas, es converteix en llei o teoria.
EL PROBLEMA DE LA CONTRASTACIÓ
Contrastar vol dir posar a prova una hipòtesi, per veure què val, confrontant-la amb els
fets. S’han proposat dues formes de contrastació: verificació i falsació.
Les lleis científiques són contrastables, encara que no es puguin provar; poden ser
contrastades mitjançant intents sistemàtics de “refutació”. D’aixo se’n diu
falsacionisme, la possibilitat de ser falsades és el tret distintiu de les lleis i les teories
científiques.