2N TRIMESTRE.

CONTINGUTS TEÒRICS PRIMERA PART

1. EL CONEIXEMENT CIENTÍFIC I LA CIÈNCIA
1.1. EL CONEIXEMENT ORDINARI O REALISME INGENU

1.1.1. El realisme ingenu: El coneixement no científic es basa en el sentiti comú i és

espontani. Es construeix a partir d'una interpretació immediata i ingènua de les dades dels
sentits, segons la qual, l'herba és verda quan està fresca i marró quan s'eixuga.
Aquest coneixement també es construeix sobre un nombre limitat d’observacions i experiències
no rigoroses, i ens permet fer front a les exigències de la vida quotidiana, però no és
coneixement científic, ja que només fan referència a fets concrets i no a lleis generals.

1.2. LES CARACTERÍSTIQUES DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC

1. El coneixement científic és analític: descompon la realitat en diverses parcel·les i les

estudia per separat. Després reconstrueix els coneixements adquirits a través d’una síntesi
globalitzadora.
2. És especialitat: divideix la realitat en petits camps que estudia per separat.

3. És metòdic: cada disciplina científica, la biologia per exemple, planifica els passos què cal
seguir per arribar al coneixement.
4. Segueix el mètode hipotètic- deductiu – experimental, que posa a prova els
coneixements a través d’experiments, on la hipòtesi ha de ser demostrada o no.

5. El coneixement científic és comprovable: per tal d’entendre els fets crea suposicions o
conjectures, les hipòtesis que intenten explicar la causa dels fets. Però no hi ha prou en
formular una hipòtesi sinó que hi ha que comprovar-la a través d’un experiment o
l’observació del fet.

6. El coneixement científic utilitza un llenguatge específic i precís, i per tant, artificial, com per
exemple, el llenguatge de les matemàtiques, de la lògica o la informàtica.

7. És intersubjectiu: Comunicable o públic. És transmissible entre persones diferents;

qualsevol persona preparada i que disposi dels mitjans de recerca necessaris pot arribar als
mateixos resultats que l’equip científic que hagi fet el nou descobriment.
8. És legislador: la ciència pretén obtenir lleis científiques, que són les explicacions de les
regularitats dels fenòmens que segueixen unes pautes fixes. El descobriment d’aquestes
pautes és la llei, per exemple, la llei de la termodinàmica explica el mecanisme d’aquesta.
9. És predictiu. Hi ha fenòmens que ocorren regularment, i per tant, és poden preveure des del
moment que es coneix la llei per la qual ocorren (pauta de regularitat i condicions de l’última
vegada que va ocórrer).

Si la predicció es confirma la llei es considera confirmada, però si no, serà falsa.

10. És obert: no existeix la veritat, els coneixements són provisionals, s’accepten com a vàlids
fins que es demostri el contrari. És fal·lible, es pot equivocar, però també és perfectible, pot
rectificar els errors.
1.3. LA METODOLOGIA CIENTÍFICA
En unes ciències predomina una metodologia més lògica i deductiva, i en altres una més
empírica i experimental. El mètode hipotètic – deductiu és més característic de les ciències
empíriques. Llur passos són:

1. La constatació d’un problema i el plantejament d’una possible explicació: la hipòtesi.

2. La deducció del resultat d’aplicar la hipòtesi experimentalment.
3. La contrastació és la comprovació d’aquest resultat mitjançant l’observació o
l’experimentació. Si es demostra la hipòtesi queda confirmada, si no queda falsada.

1.4. ELS LÍMITS DE LA CIÈNCIA

1.4.1. La demarcació científica

- El verificacionisme: Al primer terç del segle XX, els neopositivistes o empiristes lògics del
Cercle de Viena crearen el «verificacionisme» que afirma que una teoria ha de ser verificable
empíricament per considerar-se científica. Primerament s’observa o constata i es reuneixen
dades suficients, després s’efectuen les generalitzacions per formular lleis i teories.

- El Falsacionisme: El filòsof austríac Karl Popper, en contra del Cercle de Viena, afirma que
el valor de la ciència és arriscar-se a fer prediccions, i proposà que es reconeguen només les
que superen el criteri de falsació, les que no ha pogut ser refutades (no s’ha pogut demostrar
que són falses).

La teoria de la relativitat d’Einstein prediu fets científics amb precisió, per exemple aquella
sobre la curvatura de la llum que s’havia d’observar quan es produís un eclipse de sol del 29
de mai de 1919. L’astrofísic Arthur Eddington aquell dia va fotografiar els estels que apareixien
al voltant del sol, i es va poder constatar la curvatura dels rajos de llum tal com havia predit
Einstein a la seva teoria.
No obstant, segons el falsacionisme, que la predicció es complís no provava que la teoria no
fos falsa pas.
Si una teoria no permet fer prediccions concretes, dient que hem d’observar en un lloc
determinat en un moment concret, assumint el risc que de no ser així, la teoria queda falsada o
refutada, i per tant, no és ciència. Les teories metafísiques o religioses no són científiques
perquè són impossible de demostrar que són falses.

Karl Popper (Viena, 1902 – Londres, 1994)

Va exposar les seves idees sobre la ciència en llibres com «La lògica de la recerca científica»
de 1959. Va defensar el neoliberalisme en llibres com «La societat oberta i llur enemics» de
1945.

Activitat obligatòria «sine qua non»

Karl R. Popper: La lògica de la investigació científica

«Només admetré un sistema entre els científics o empírics si és susceptible de ser contrastat
per l’experiència. Aquestes consideracions ens suggereixen que el criteri de demarcació que
hem d’adoptar no és el de la verificabilitat, sinó el de la falsabilitat dels sistemes.

(...) Dit d’una altra manera: no exigiré que un sistema científic pugui ser seleccionat, d’una
vegada per sempre, en un sentit positiu; però sí que sigui susceptible de selecció en un sentit
negatiu per mitjà de contrastos i proves empíriques; ha de ser possible refutar per l’experiència
un sistema científic empíric.
(Així, l’enunciat «plourà o no plourà aquí demà» no es considera empíric, pel simple fet que no
pot ser refutat; mentre que aquest altre, «plourà aquí demà», se l’ha de considerar empíric.)
(...) La meva proposta està basada en una asimetria entre la verificabilitat i la falsabilitat;
asimetria que es deriva de la forma lògica dels enunciats universals. Aquests enunciats no són
mai deduïbles d’enunciats singulars, però sí que poden estar en contradicció amb aquests
últims. En conseqüència, per mitjà d’inferències purament deductives (valent-se del modus
tollens de la lògica clàssica) és possible argüir de la veritat d’enunciats singulars la falsedat
d’enunciats universals.»

Analitza el text:

1. Científic i empíric és el mateix? Raona la resposta.

2. Què i com defensa K. R. Popper en aquest fragment?

3. Explica el sentit i significat d’aquestes paraules en el text:

«sentit positiu», «asimetria», «inferències»

4. Explica el sentit i significat d’aquesta oració:

«Així, l’enunciat «plourà o no plourà aquí demà» no es considera empíric, pel simple fet que no
pot ser refutat; mentre que a aquest altre, plourà aquí demà», se l’ha de considerar empíric».

5. Acceptant que la metafísica (va més enllà del món físic, no contrastable), segons Popper, no
pot ser mai ciència, consideres que és necessària? Té algun tipus de valor? Argumenta la teva
resposta.