QUÈ ÉS LA VERITAT?

1. Els diversos sentits de la paraula “veritat”

Estrictament parlant no hi ha coses vertaderes o falses: les coses són o no són, però no hi ha
coses falses, sinó enunciats falsos que parlen sobre aquestes coses. Veritat o falsedat
són una propietat de les proposicions. Aquest és el sentit prioritari de la paraula veritat: la
veritat en sentit epistemològic, és a dir, en relació al nostre saber o coneixement
proposicional.

Quan la veritat es predica com a propietat d’una cosa utilitzem el terme en sentit òntic, per
diferenciar l’autèntica realitat de la mera aparença. La veritat en aquest sentit és allò
autènticament real, davant d’allò aparentment fals o ònticament fals. (Exemple: quan
preguntem si un anell és de veritat d’or).

També en ocasions parlem de veritat en un sentit moral, atenent a la intenció del subjecte,
que formula amb sinceritat la seva creença o bé formula un enunciat en el que no creu que
estigui enganyant a ningú. En aquest sentit moral s’entén per veritat la sinceritat i falsedat la
mentida.

En aquesta Unitat, i per a la majoria de teories, només la primera accepció és la correcta,

és a dir, la majoria de teories entenen la paraula “veritat” com a característica d’una
determinada proposició o coneixement, en el sentit epistemològic, doncs.

2. Teories sobre la veritat

Ens centrarem en el sentit epistemològic, com una propietat de les proposicions. Sobre això
hi ha diverses teories sobre quan una proposició és vertadera o no. Les diferències entre les
teories de veritat rau en el criteri de veritat utilitzat per diferenciar allò vertader d’allò fals.

2.1 Teoria de la veritat com correspondència

La veritat com a correspondència consisteix en esbrinar si el que pensem o diem es correspon

o no amb allò que considerem que és la realitat: el judici A és vertader si, i només si, el que
predica succeeix en la realitat. Segons aquesta teoria, la veritat d’un enunciat consisteix en la
seva concordança amb els fets; la veritat, doncs, és la correspondència entre allò que es diu i
allò que podem comprovar que succeeix a través dels nostres sentits, entre el contingut del
pensament i el món que percebem a través de la nostra percepció.

Per exemple, si algú em diu que està plovent, per comprovar aquest fet només haig de treure
el cap per la finestra i observar si el que diu es compleix en el món extramental, és a dir si
percebo que realment està plovent.

Per tant, la correspondència entre els judicis i la realitat que pretenen descriure dependrà de si
les facultats en què es basen són o no fiables; de si els sentits capten la realitat tal com és i no
ens enganyen, i de si la intel·ligència interpreta la realitat tal com és sense enganyar-se –i
enganyar-nos.

ACTIVITATS

-Busca una notícia en algun diari i demostra la seva veracitat, o falsedat, mitjançant
aquesta teoria. Exposa la notícia i comenta el grau de veracitat que té utilitzant aquesta
teoria de la veritat.

-A l’últim paràgraf ens explica alguns dels problemes amb els que ens podem trobar quan
utilitzem aquesta teoria de la veritat, posa un exemple de cadascuna de les qüestions
que planteja i explica a què es refereixen.

2.2 Teoria de la veritat com a coherència

La teoria de la veritat com a coherència sosté que una proposició o enunciat és vertader
només si presenta concordança lògica amb la resta de proposicions del sistema del que forma
part. Així, la proposició “3+2 = 5” és vertadera només en la mesura que és coherent amb les
regles de la matemàtica elemental.

Que una proposició sigui coherent amb la resta de proposicions d’un sistema vol dir dues
coses, en primer lloc, que aquesta proposició no contradiu la resta de proposicions del
sistema, i, en segons lloc, que aquesta proposició deriva – es desprèn- lògicament d’alguna de
les proposicions del sistema. Per exemple, la proposició “he doblegat una cullera amb la ment”
no es considera vertadera, perquè contradiu el conjunt d’enunciats de la física, considerats
vàlids; i la proposició “els professors tenen l’obligació d’avaluar els alumnes seguint uns criteris
objectius” és veritat, perquè es desprèn lògicament del conjunt d’objectius oficials marcats pel
ministeri d’educació. Encara un altre exemple, la proposició “la terra no és el centre de
l’univers” és veritat en la mesura que és una conseqüència lògica d’un altre enunciat que la
física dona per vàlid: “l’univers és infinit”

Aquesta teoria s’utilitza principalment en les ciències formals (matemàtiques i lògica), però
també pot ser útil en un altre camp del saber per determinar la veracitat d’un coneixement
dintre d’un conjunt o teoria més gran. Si el coneixement en particular que estem valorant és
coherent, és a dir, es desprèn lògicament de la resta de coneixements acceptats, aquest serà
vertader, però si per contra aquest entra en contradicció amb alguna part d’aquells ja
acceptats llavors el coneixement en qüestió serà fals. Per exemple, imaginem-nos que algú
ens diu que ha estat posseït per un esperit maligne i que aquesta possessió ha estat la raó per
la qual ha comès cert esdeveniments violents, utilitzant aquesta teoria podríem dir-li que
aquesta proposició és falsa, ja que en el nostre context cultural no està acceptat que puguin
succeir aquest tipus de possessions. Per tant, determinaríem que la persona ens està mentint,
ja que el que enuncia o diu no coherent –no concorda lògicament- amb el que donem per
vàlid.
ACTIVITATS

-Busca una notícia en algun diari i demostra la seva veracitat, o falsedat, mitjançant
aquesta teoria. Exposa la notícia i comenta el grau de veracitat que té utilitzant aquesta
teoria de la veritat.

-Per utilitzar aquesta teoria de la veritat hem d’acceptar per avançat una sèrie de
coneixements que els donem per vertaders, penses que podem utilitzar en tots els
casos possibles aquesta teoria per comprovar la veracitat o no d’un coneixement o
d’una proposició? Trobes algun problema en la utilització d’aquesta teoria de manera
exclusiva? Argumenta la teva resposta i posa exemples.

2.3. Teoria pragmàtica de la veritat

El pragmatisme parteix de la consideració del subjecte cognoscent com a un ésser viu que
actua i no com a una consciència pura i separada de la vida i de l’acció. De manera que és en
relació amb la pràctica i els seus fins vitals com s’ha d’abordar el problema del coneixement i la
veritat. A diferència de la teoria de la correspondència, els pragmatistes consideren que
l’objectivitat del saber només pot consistir en una intersubjectivitat. És a dir, l’enunciat no és
vertader perquè correspongui a un pretès objecte independent de tot subjecte, sinó que
depèn del consens entre les persones. La veritat és per tant un constructe social. La humanitat
considera vertaderes aquelles interpretacions del món i creences que funcionen en la pràctica,
que tenen conseqüències útils per a la seva supervivència i el seu benestar, que permeten
resoldre els problemes i satisfer les seves necessitats.

Les comunitats de saber elaboren interpretacions del món que funcionen i són com mapes que
permeten moure’s per un territori sense perdre’ns. Però el mapa no és el territori. Un
mapa absolutament fidedigne seria infinit i inútil, a més d’impossible, ja que tal mapa és un
constructe social realitzat per molts subjectes, que han fet diferents camins i observat el
territori des de diverses perspectives. Ningú té accés al territori objectiu en la seva
totalitat. Els possibles mapes esquematitzen allò que més ens interessa a la pràctica, que pot
variar històricament i segons les cultures. El criteri de veritat el dóna l’acció, no la pretesa
exactitud amb la que copia el territori: és un bon mapa si funciona. En paraules de Nieztsche:
tota veritat no és més que un error útil, una ficció que ens convé.

La raó humana ha sorgit de l’evolució de la vida com a mitjà de supervivència de la nostra

espècie, i la nostra manera de percebre i conceptualitzar la realitat està subordinada a
aquesta finalitat, no a la recerca de la veritat: la raó és un mitjà de supervivència animal, no
l’instrument d’uns déus per conèixer la realitat.
ACTIVITATS

-Busca una notícia en algun diari i demostra la seva veracitat, o falsedat, mitjançant
aquesta teoria. Exposa la notícia i comenta el grau de veracitat que té utilitzant aquesta
teoria de la veritat.

-Creus que podem fer servir aquesta teoria de la veritat en tots els aspectes de la nostra
vida? Planteja algun problema amb el que ens podem trobar al fer-la servir.

2.4. Teoria consensual de la veritat

Aquesta teoria defensada per Peirce, Apel i Habermas, entre altres, destaca la necessitat del
diàleg, com a marc per anar descobrint cooperativament la veritat de les proposicions.

En realitat, quan diem que quelcom és cert estem donant a entendre que creiem tenir raons
suficients per convèncer altres interlocutors de la veritat d’aquesta proposició, sempre que
puguem dialogar lliurement sobre la qüestió, sense pressions externes a la cerca de la veritat
mateixa.

Per això, les persones que tenen afany de veritat estan disposades a dialogar amb altres, sense
coaccions, sense trampes, per comprovar si poden arribar a suscitar l’adhesió dels altres
interlocutors, si poden generar un consens entorn del que tenen per cert.

Els arguments que s’addueixen en aquest diàleg poden procedir de diferents formes de
comprovar la veritat: correspondència, coherència, utilitat, etc., però el que es tracta de
descobrir-hi és si són capaces de generar el consens de la comunitat d’interlocutors. Així és
com funcionen, al cap i a la fi, les comunitats científiques que busquen cooperativament la
veritat.

Ara bé, el consens no és un criteri de veritat, perquè els interlocutors poden equivocar-se o
estar mancats d’informació rellevant. Per això les veritats científiques sempre són revisables.

ACTIVITATS

-Busca una notícia en algun diari i demostra la seva veracitat, o falsedat, mitjançant
aquesta teoria. Exposa la notícia i comenta el grau de veracitat que té utilitzant aquesta
teoria de la veritat.

-Creus que podem fer servir aquesta teoria de la veritat en tots els aspectes de la nostra
vida? Planteja algun problema amb el que ens podem trobar al fer-la servir.
3. Textos per analitzar.
-Fes el resum de cadascun d’aquests textos i explica de quina teoria de la veritat està
parlant i perquè.

TEXT 1

L’aportació bàsica d’aquesta teoria consisteix en mostrar que els éssers humans no tenim una
altra forma d’accedir a la veritat que no sigui adduint raons i escoltant les dels altres, amb la
pretensió d’aconseguir un consens pel que fa al que tenim per cert. En l’estat de naturalesa,
l’individu, si vol mantindre’s enfront dels altres individus, ha de fer servir l’intel·lecte, quasi
sempre només per a fingir; però l’home, tant per necessitat com per fàstic, vol viure en
societat, gregàriament, de manera que necessita un tractat de pau, d’acord amb el qual pugui
desaparèixer del seu món el més gran bellum omnium contra omnes. Aquest tractat de pau du
amb ell el primer pas per a la consecució d’aquest misteriós impuls cap a la veritat. En aquest
mateix moment queda fixat el que, a partir d’aleshores, ha de ser “veritat”, és a dir, s’ha
inventat una designació de les coses uniformement vàlida i obligatòria, i el poder
legislatiu del llenguatge proporciona també les primeres lleis de veritat en nàixer, per
primera vegada, el contrast entre veritat i mentida.

Friedrich Nietzsche, Sobre veritat i mentida en sentit extramoral

TEXT 2

¿Però com sé que no hi ha alguna altra cosa diferent d’aquestes que jutjo com a incertes
sobre la qual no hi pugui haver ni el més mínim dubte? (...) Si me n’he convençut o,
simplement, si he pensat alguna cosa, és que jo era. Però hi ha un no-sé-què enganyador molt
poderós i astut que se serveix de tot el seu enginy per enganyar-me sempre. Però si
m’enganya, llavors no hi ha dubte que sóc, i pot enganyar-me tant com vulgui, que mai no
podrà fer que jo no sigui res mentre em pensi que sóc alguna cosa. De manera que, després
d’haver-ho pensat bé i d’haver-ho examinat tot amb molt de compte, cal concloure finalment i
donar com a cert que la proposició “penso, per tant, jo existeixo” és necessàriament veritable
sempre que la pronuncio o que la concebo al meu esperit. Però encara no sé prou clarament
què sóc, jo que estic segur que sóc; de manera que, d’ara endavant, he d’esforçar-me per tal
de no confondre imprudentment cap altra cosa amb mi, i així no equivocar-me en aquest
coneixement, que sostinc que és més cert i evident que tots els que he tingut abans.

R. Descartes, Meditacions Metafísiques.

TEXT 3

Des de la teoria consensual de la veritat, un predicat es pot atribuir a un objecte si, i només si,
qualsevol altre que pogués dialogar amb mi pogués atribuir el mateix predicat al mateix
objecte. D’aquí que la condició de veritat en un enunciat consisteix en el consentiment
potencial dels dialogants potencials, és a dir, en l’expectativa d’assolir un consens racional. El
sentit de la veritat consisteix en el fet que sempre que entrem en un discurs pensem que es
pot assolir un consens fonamentat, però les condicions d’aquest consens racional ja no
dependran al seu torn d’un consens, sinó de les propietats formals d’un discurs, investigades
per la lògica del discurs, que comporten l’esbós d’una situació ideal de parla o d’argumentació,
dissenyada en condicions de racionalitat, de manera que no venci sinó la força del millor
argument.

Adela Cortina, L’ètica discursiva.

TEXT 4

Dir del que és que no és o del que no és que és és fals; dir del que és que és i del que no és
que no és és vertader.

Aristòtil, Metafísica, IV, 7

TEXT 5
TEXT 6

TEXT 7

TEXT 8
TEXT 9

TEXT 10