PROVA FILOSOFIA BLOC 2

Mireya Gómez
LLegeix i comenta.

“Convé distingir la veritat en si mateixa de la veritat en la intel·ligència humana [...]. La

veritat en si mateixa és el que és; són les coses amb les propietats amb què el Creador
les ha dotat i les relacions en què les ha establert. Els éssers que componen l’univers,
tots, des de l’àngel fins a l’àtom, són el que són, el que Déu ha volgut que siguin, i això en
cada un d’ells és el que s’anomena la seva << essència>>, la seva <<naturalesa>>, la
seva veritat.

Però la veritat en la nostra intel·ligència són les nostres opinions, les nostres creences,
els nostres pensaments i judicis, quan opinem, creiem, pensem i jutgem les coses
conforme al que són realment. Per desgràcia nostra no sempre passa això: en moltes
ocasions afirmem de les coses el que no són, i llavors es produeix en nosaltres l’error,
Així que, la seva veritat i l’error són propietats dels nostres judicis, modificacions
intel·lectuals que resulten de l’acte d’afirmar les coses, les seves maneres i relacions en
conformitat o en disconformitat del que són.
La veritat en la intel·ligència és una equació entre la intel·ligència i els seu objecte, i es
forma afirmant aquella que és el que és, o que no és el que no és. Veritas intellectus est
adaequatio intellectus et rei, secundum quod intellectus dicit esse quod est, vel non esse
quod non est [ la veritat de l’enteniment és l’adequació entre l’enteniment i la cosa, i
segons això, l’enteniment dius que és el que és, o no és el que no és]”

JUAN JOSÉ ARBOLÍ

“Compendio de lecciones de filosofía”
A sociedad de la revista médica, 1844
PROVA FILOSOFIA BLOC 2

1. Expliqueu breument quines són les idees principal del text. [2 punts]

Aquest fragment de l’obra Compendio de lecciones de filosofia de Juan José Arbolí

tracta tipus de veritat i les seves creences.

Al primer paràgraf es pot veure com parla d’un Creador, de Déu, com aquella entitat
que ho ha format tot i amb això justifica la realitat. Amb la manera en que parla d’ell,
de la seva essència, naturalesa i creença, podem veure que el té tan present en
l'esperit que no dubta de la seva veritat ja que la posa en l’objecte, és a dir, el vulguis
o no conèixer la veritat és una propietat de objectiva.

A partir del segon paràgraf parla de la veritat com el conjunt dels pensaments, judicis
i opinions, ja que cadascú és capaç de jutjar la seva realitat i donar una versió
diferent al respecte. Encara i així ens proposa que dins dels nostres pensaments
existeix la possibilitat de l’error, d’afirmar que és el que no és i equivocar-nos. Això
forma part de la forma en la que la intel·ligència o subjecte coneix l’objecte.

Per últim, l’autor acaba per confirmar de forma directa que la veritat d’un enunciat en
relació a un objecte es pot afirmar només amb l’equació d’intel·ligènca (subjecte
humà) i objecte, és a dir, que el lenguatge amb el que descrius l’objecte coincideixi
directament amb la realitat del que és l’objecte per si sol, jutjant si es fals o cert.

2. El text diferencia dos tipus de “veritat”. Quines són? Com qualificaries la veritat del
coneixement tal com la descriu el text? [1,5 punts]

El text diferencia la veritat de correspondència i la realista. Per un costat parla d’una

veritat directament lligada a un enunciat, concretant amb el concepte de que és el
que és i que no és el que no és, donant pas al mètode de coneixement sense
contradir a l’objecte . Parla d’aquesta com una veritat amb possibilitat d’error, és a
dir, que el propis judicis o pensaments també poden no ser veritat, ens podem
equivocar. Per a allò introdueix el realisme, aquesta realitat basada en la relació
entre un subjecte i un objecte, adequant el coneixement i la veritat directament a
l’objecte, és a dir, que la realitat és com és i tu pots trobar qualsevol mètode i
afirmar-ho només si correspon amb l realitat de l’objecte en si mateix.

3. Estàs d’acord amb aquesta concepció de la veritat? Raona’n àmpliament la

resposta. [1,5 punts]

Estic d’acord amb la creença realista, on l’objecte ja té una realitat que no es pot
contradir, encara que també penso en que la relació de la intel·ligència del subjecte i
l’objecte són primordials per afirmar una veritat. La meva concepció es basa en una
realitat creada a partir d’una experiència, és a dir, no puc confirmar un enunciat a no
ser que ho hagi comprovat en contacte amb l’objecte o realitat.