DESCARTES

”Meditacions Metafísiques”
Meditació 1ª
Text nº1

 Reconeixement de la poca validesa, falsedat dels coneixements

que havia rebut, i amb els que havia estat format.
 Coneixements que només eren opinions i que havia acceptat
com a vàlids, però que ara veu clarament qüestionables, falsos.
 Es necessari, per tant, deixar de banda tota l’herència rebuda, i
mirar de poder establir uns nous principis que puguin servir
per fonamentar i desenvolupar de bell nou el coneixement, la
ciència
 Es tracta per tant d’un text introductori. L’autor reconeix
l’experiència personal dels errors dels seus coneixements
anteriors, i manifesta la seva decisió de reconstruir el
coneixement amb nous principis.
Text nº2
 Entre les antigues opinions n’hi ha que semblen certes, però no
totalment, coses que no son totalment indubtables ; i d’altres que son
falses completament, de forma manifesta.
 Per tant, aquestes últimes no caldrà analitzar-les, però per les primeres,
com decidiré quines es poden mantenir i quines no.
◦ Per solucionar-ho proposa el criteri del dubte : si una opinió, d’aquelles, pot ser
susceptible del més petit motiu per dubtar d’ella, ja en tinc prou per considerar-la
falsa
◦ Per tant, es pressuposa que : fals = lo que es susceptible de dubte, i vertader =
allò indubtable.
 En segon lloc estableix una estratègia per dur a terme la seva tasca (la
revisió de les antigues opinions) : centrar-se en l’origen, en els
principis d’on em formava les antigues opinions o creences. D’altra
manera, el revisar-les totes una per una, seria una tasca inacabable
 Per tant en aquest fragment l’autor estableix el criteri per fer revisió de les
antigues opinions : lo susceptible de dubte = fals, i a l’hora s’estableix
l'estratègia per dur a terme aquesta tasca.
Text nº3
 Una de les fonts d’on provenen els coneixements eren els
sentits.
 Aquests, alguna vegada, m’han portat a l’error, per tant, tots

els coneixements que havia construït a partir d’ells seran

susceptibles de dubte, podran ser falsos.
 Però aquelles percepcions que tinc de coses molt properes i

ben definides, les he de considerar dubtoses també?

 Es difícil, ens costa acceptar-ho, semblaria massa extravagant.

 En aquest fragment es qüestiona, es posa en dubte una de

les fonts més grans del coneixement, els sentits i
l’experiència. Ara bé, sembla haver-hi una resistència en
nosaltres al fet de tenir que acceptar que sempre ens
enganyin els sentits
Text nº4
 Les percepcions que tenim de coses properes i ben definides
(p.exem de les parts del nostre cos ) de les quals em costa
dubtar pel motiu de l’engany dels sentits, es poden qüestionar
(posar en dubte) per un altre motiu: el del somni
 Per què? : el que percebo en somnis es tant semblant a lo
percebut despert, que a vegades em sembla el mateix.-
 I com que no hi ha un criteri per distingir-los, podem dubtar
d’aquestes percepcions tan convincents, perquè ven bé
podrien ser ficcions, un somni.
 Per tant, en aquest fragment, l’autor presenta el motiu del
somni per dubtar completament de tot el que puguin
aportar els sentits, també d’aquelles percepcions tan
convincents, i supostament certes.
 Text nº 5
 Els somnis, encara que ficcions, son com quadres, estan
construïts per elements que imiten coses reals, no
imaginàries (ulls, caps..)
 Però també hi haurà d’haver en aquestes representacions

coses més elementals, més simples, que al combinar-les

donen lloc a les representacions : l’extensió, les formes, les
magni-tuds, la posició..
 Es a dir, lo representat pot ser fictici, però aquests compo-

nents semblen necessaris, no fingits, reals.

 Per tant, en aquest fragment, l’autor proposa la possible
existència de “coses” que no queden afectades del dubte,
pel motiu del somni
Text nº 7
 Si suposem d’acord amb la opinió general que hi ha un Deu
que ho pot tot, es podria considerar que aquelles nocions
simples que semblen ser certes i reals (que son necessàries
per la representació dels somnis), i les veritats de la
matemàtica, fossin una ficció, un engany d’aquest Deu.
 Però aquesta suposició es poc raonable, es contrària a la

naturalesa bona d’aquest Deu.

 No obstant, de fet ens equivoquem, i no seria contradictori

que ho permetés, encara que no sempre, aquell Deu bo i

veraç
 En aquest fragment l’autor proposa, com a motiu de

dubte: el “Deus deceptor”, per aquelles certeses que

encara subsistien amb el motiu del somni.
Text nº 8
 El motiu del “Deus deceptor” era massa problemàtica, poc
raonable : aquest Deu es considerat, segons l’opinió general, com
completament bo i veraç, es a dir, no enganyador.
 Ara Descartes proposa com a motiu més raonable el que
s’anomena la suposició del “geni maligne”
 Aquelles certeses de les que encara teníem un fort conven-ciment
(dins del motiu del somni) es podrien posar en dubte degut a
l’actuació d’aquesta “força” enganyadora : em faria creure coses
convincents quan en realitat no tindrien cap exis-tència, només
serien una ficció
 Per tant en aquest fragment Descartes presenta la suposició ,
com a motiu de dubte, del “geni maligne”, en substitució de la
hipò-tesis anteriorment proposada del Deus deceptor”
DESCARTES
”Meditacions Metafísiques”
Meditació 2ª
Text nº 1

 Text introductori de la 2ª meditació.

 L’autor comença aquesta 2ª meditació fent

una recapitulació, amb to dramàtic, de

l'amplitud del dubte generat al llarg de
l’anterior meditació.
 Malgrat tot, es reafirma en continuar la seva

recerca de poder trobar alguna cosa amb

absoluta certesa, si es que pot ser possible.
 Encara que només en pugui trobar una, ja

seria suficient per poder començar a

fonamentar la nova orientació del saber
Text nº 2
 Tots els “coneixements” que s’han revisat en la 1ª meditació referents al
món corpori resulten dubtosos, i per tant, l’existència dels cossos als que es
referien també es dubtosa. S’haurà de concloure que no hi ha possibilitat de
trobar cap cosa certa, vertadera ?
 Es que no podria ser que aquells coneixements, que ara reconec dubtosos,
poguessin haver estat produïts per alguna altra cosa diferent de lo corpori,
un Deu, o una altre ésser ? I en conseqüència tenir que acceptar l’existència
d’aquests éssers.
 Serà ara quan Descartes ja introdueix el reconeixement d’una primera
evidència, d’una primera existència : no fa falta suposar cap altre autor, o
causa dels meus pensaments, soc jo mateix qui els havia produït. Per tant
“jo” ja soc alguna “cosa”.
 Ara intentarà assegurar la validesa d’aquesta convicció, d’aquesta evidència,
aplicant els motius de dubte anteriorment utilitzats (en la 1ª meditació) : el
dubte sobre l’existència de lo corpori i l’engany del geni maligne
Text nº 2
 En ambdós casos l’evidència i la necessitat de l’existència del “jo” anul·la
l’acció del dubte
 Es conclou amb la necessitat de tenir que reconèixer una primera
evidència, l’existència del “jo”, una cosa diferent de lo corpori, davant la
qual els motius anteriors del dubte no poden qüestionar-la.
 Aquesta primera evidència manifesta la seva intrínseca validesa o veritat al
expressar-se en forma de judici : “jo soc, jo existeixo “
 En aquest fragment Descartes ha arribat al final del seu particular
procés de revisió dels coneixements, el final del procés del “dubte
metòdic”. Un procés en el que intentava provar la possible validesa de
l’escepticisme. I ara es quan acaba demostrant que el coneixement pot
arribar assolir la certesa, l’evidència absoluta, encara que sigui només
en una primera cosa (el jo). Els motius del dubte escèptic resulten
ineficaços. L’escepticisme com a tesis i valoració del coneixement no es
pot acceptar.
 Text nº 3
 Una vegada ja s’ha trobat la 1ª evidència, la primera cosa
no susceptible de dubte, el jo- /cogito, el que cal es
continuar amb aquesta primera veritat, per tal de poder
obtenir més coneixement sobre el què es aquest “jo”, poder
aconseguir una definició que expressi lo que es realment.
 Per dur a terme aquesta tasca el que farà es una revisió de

la concepció que havia acceptat del què es l’home, per

veure si hi havia alguna noció que es pogués acceptar com
a vàlida.
 Aquesta revisió la farà dins dels texts nº 4,5,6
Text nº 6
 En el fragment anterior, es reconeix el pensament com a tret
essencial que defineix el jo.
 Ara en aquest fragment el que es fa es veure com es manifesta
aquesta substància, la “cosa pensant”, el jo.
 Què es una “cosa pensant” : es una “cosa” que dubta, entén,
afirma, nega, que vol o rebutja, que imagina i que sent.
 Per tant la ment (res cogitnas), el “jo-pensament” no sols inclou
les capacitats cognitives, sinó també les volitives, la imaginació
i la sensació.
 Es a dir, en aquestes manifestacions o aspectes de la nostra
conducta sempre es pressuposa com a condició de possibilitat
el jo/pensament : si dubto, entenc, imagino, sento, sempre ens
remetem com una cosa implícita a l’existència del nostre “jo”.
 Sense aquest pressupòsit, no tindria consciència del fet que
estic sentint, imaginant, dubtant..
Text nº 7
Introducció al fragment :
 Descartes es centrarà a partir d’ara a posar de manifest una

peculiar tendència de la nostra conducta.

 Les coses que puc percebre en el pensament, en el jo, que em son

donades amb absoluta certesa i evidència, sembla que no tenen

tanta credibilitat com les idees sobre coses corpòries formades
amb la participació dels sentits. Més estrany es si reconeixem que
els sentits no son fiables.
 Descartes acceptarà aquesta paradoxa de la nostra conducta :

sembla que la ment es complau en extraviar-se i no es deixa, li

costa mantenir-se dins dels límits de la veritat.
 Però, segons Descartes, malgrat això, malgrat aquesta major

credibilitat a lo que em ve donat pels sentits, en realitat, el

coneixement essencial de lo que es una cosa corpòria no prové
dels sentits, sinó que es resultat de l’acció de la ment, del
pensament.
Text nº 7

 Per justificar aquesta tesi emprèn l’argument

que es coneix com l’anàlisi del tros de cera,
que es desenvolupa en els fragments nº 7,
7.1,7.2.
Text nº 7.3
 Després de l’anterior anàlisi del tros de cera,
recapitula Descartes, i observa que no cal estranyar-
se, pues la nostra naturalesa finita, imperfecta (la
nostra ment, el jo) ens indueix a l’error sense
gairebé adonar-nos.
 Així es manifesta per exemple en la parla, quan diem

:que coneixem una cosa perquè la veiem, la toquem

o qualsevol altra inspecció dels sentits.
 Quan en realitat el que s’ha fet es un acte de la

ment, un judici : jutjo, amb el pensament, que allò

que veig es tal cosa o tal altra. I no a l’inrevés, tal
com tenim la tendència a dir : conec tal cosa en tant
que ho veig amb els ulls.
Text nº 8

 Resum i conclusió final de l’anterior anàlisi:

allò que puc trobar en la mateixa naturalesa
de la ment gaudeix de més evidència, es més
fàcil de conèixer que la credibilitat aparent
que sembla m’ofereixen les coses corpòries
donades pels sentits.