Meditacions de Descartes

Pensament de Descartes
El seu pensament es basa en la búsqueda de la certesa. El seu criteri de veritat és la
certesa, en cas de que dubtis un mínim d’una cosa s’ha de rebutjar com fals i no prendre-
s’ho com vertader.
Descartes està molt influenciat per el nou mètode científic i en especial per les
matemàtiques que donen resultats exactes, precisos i indubtables. Pel contrari le
decepcionen els filósofs que mai es posen d’acord en res, que la filosofia no avança i
sempre està al mateix lloc.
Llavors ell proposa un mètode per la filosofia igual de rigorós que el de les matemàtiques, el
mètode cartesià.

Mètode cartesià:
Per ell en aquest mètode la duda és el camí per arribar a la certesa, a allò que és vertader.
Aquest tindrà 4 regles:
1. Regla de l'evidència: no acceptar mai alguna cosa com vertader, solament fer-ho si
estàs convençut de que ho és (evitar la precipitació). Es tracta de buscar idees
clares i distintes.
2. Regla de l’anàlisi: consisteix en dividir el problema tantes vegades com sigui
possible (dividir lo complex en simple). L’objectiu és arribar a aquestes idees
bàsiques que són clares i distintes, és a dir, vertaderes.
3. Regla de la síntesi: una vegada hem arribat a lo més simple hem de conduir amb
ordre el nostra pensament i ascendir fins a arribar a lo més complexa. Això es fa a
través de pasos lògics i racionals, fins conseguir clarificar i evidenciar lo complex.
4. Regla de la enumeració: es basa en repetir i revisar tots el passos anteriors fins
estar completament segur i que no ens hem deixat res, arribant a la completa
certesa.

Les 6 meditacions metafísiques

Meditació I. Dubte

En aquesta meditació Descartes es proposa dubtar de totes les seves opinions antigues
(vetus opinio) i començar des de 0 fins trobar la veritat indubtable.
Descartes no troba cap veritat indubtable, ja que en aquesta meditació predominen els
dubtes.

Dubte metòdic/hiperbòlica:
Aquest consta dels 3 dubtes essencials pels qual Descartes no trobava cap veritat
indubtable.
- Dubte dels sentits: Descartes dubta de la fiabilitat dels sentits, suggerint que les
percepcions sensorials poden ser enganyoses o il·lusòries.
- Dubte del somni: ell qüestiona si les experiències són il·lusions creades per la ment
adormida, posant en dubte la realitat.
 - Hipòtesi del geni maligne: Descartes planteja la possibilitat d'un ésser enganyador
que manipula les percepcions humanes per enganyar-los. Així és com ell també
dubta de les matemàtiques.

Meditació II. Cogito

En aquesta meditació Descartes es troba amb una veritat indubtable. Ell deia que per molt
que existeixi un geni maligne, aquest no podia enganyar respecte la seva duda, és a dir,
que
quan un dubte, un està segur de que dubta, ja que ningú et pot enganyar en això. Però a
més a més, si dubtes això significa que penses i per lo tant, si penses significa que
existeixes (cogito ergo sum).

El: “si jo penso, existeixo”, seria la primera veritat indubtable que trobaria Descartes i la
primera de la nova filosofia. Llavors una persona existeix com una cosa pensant o res
cogitans.

Aquesta serà la base de la distinció que farà Descartes més endavant sobre l’ànima i el cos,
és a dir, la base del Dualisme cartesià de la Meditació VI.

La intermitencia del cogito és un problema que Descartes en aquesta meditació no resol

encara, perquè el cogito només existeix quan pensa, però no se sap si és així quan no
pensa.

En la Meditació II, Descartes presenta la seva teoria de la cera per il·lustrar la distinció entre
percepció sensorial i coneixement intuïtiu. Argumenta que la veritable comprensió de la cera
prové de la ment, no dels sentits, demostrant la superioritat del coneixement intuïtiu.

Meditació V. Déu i existència

En aquesta meditació Descartes presenta un tercer argument sobre l'existència de Déu,

anomenat argument ontològic.
Igual que la idea de muntanya es inseparable de a idea de vall, la idea de Déu es
inseparable de la idea d’existència. és a dir, igual que no podem pensar en una muntanya
sense vall ni un triangle sense tres costats, la idea de Déu implica necessàriament la seva
existència.
Això és degut a que la idea de Déu és la idea d’un Déu summament perfecte i un Déu que
no existeixi seria un Dios imperfecte perquè le faltaria una perfecció, la existència.
Jo puc pensar per exemple en un cavall amb ales o sense ales, però, extrictament parlant,
no puc pensar en Déu sense la existencia, igual que no pots pensar en un triangle de quatre
costats.

La idea de Déu implica necessàriament la existència, i com aquest és perfecte no pot ser
enganyador, ja que és bo. En aquest moment cau la hipòtesi del geni maligne i es
recuperen les veritats matemàtiques. A més, com Déu no enganya, podem confiar en els
nostres coneixements.
Meditació VI. Cos i ànima

En aquesta meditació Descartes recupera el món sensible, ya que com ha demostrat que
Déu existeix i no es enganyador, es pot fiar dels seus sentits, sempre i quan s’apliqui el
mètode cartesià.

En Meditació VI, Descartes tracta principalment la distinció entre la ment i el cos, així com
la relació entre ells. Argumenta que la ment, com a pensament, és completament diferent
del cos, com a extensió. A través del dubte metòdic, Descartes arriba a la conclusió que la
ment (res cogitans) i el cos (res extensa) són entitats separades i diferents. Aquesta dualitat
ment-cos és fonamental en la filosofia cartesiana i ha tingut un gran impacte en el
pensament occidental. A més, en aquesta meditació, Descartes també discuteix la
naturalesa de la realitat material i com la geometria pot ajudar a comprendre-la.
També demostra que hi ha una unió entre les dues parts del cos malgrat ser independents, i
que aquestes s'uneixen a través de la glàndula pineal, òrgan del cervell humà.

Ell diu que es pot fiar de lo que la naturalesa li ensenya perquè aquesta és bàsicament Déu.

Al final de totes les meditacions hem obtingut 3 substàncies:

- res cogitans = substància pensant finita (jo)
- res infinita = substància infinita (Déu)
- res extensa = realitat material o extramental (matèria)

Aquesta última queda asumida en la meditació VI i queda reduïda a l’extensió i això donarà
lloc al mecanicisme cartesià.

Mecanicisme i determinisme:
Tot lo material està subjecte a les lleis de la natura i es comporta de manera determinada i
mecanitzada (ex: animals)
Comparació coneixement, Descartes i Plató

Descartes i Plató van abordar la cerca de la veritat de manera diferent. Descartes, a través
del seu mètode de dubte metòdic, buscava assolir una certesa absoluta a partir de
fonaments indubtables. En el seu famós cogito, va afirmar: "Penso, llavors existeixo",
establint així l'existència d'un subjecte pensant com a punt de partida irrefutable per
construir coneixement. Descartes buscava la veritat a través de la raó i la introspecció,
distanciant-se de les percepcions sensorials que considerava enganyoses.

D'altra banda, Plató adoptava un enfocament dialèctic en la seva cerca de la veritat. A

través dels seus diàlegs, Plató buscava assolir el coneixement mitjançant la discussió i el
qüestionament d'idees. Utilitzava el mètode de la maièutica, inspirat en el seu mestre
Sòcrates, per extreure coneixement latent en la ment dels seus interlocutors. Plató creia en
l'existència d'un món de les Idees o Formes, que representava la realitat veritable i eterna, i
considerava que el coneixement genuí implicava la contemplació d'aquestes Idees
mitjançant la raó i la intuïció.

En resum, mentre Descartes buscava la veritat a través de la raó i el dubte metòdic, Plató
ho feia mitjançant el diàleg i la contemplació de les Idees. Tots dos enfocaments reflecteixen
diferents perspectives sobre la naturalesa del coneixement i el camí per assolir la veritat.

Comparacions Descartes i Plató

Conceptes:

- Subjecte: espontaneïtat certa i transparent a si mateixa, fonament, camp i origen del

sentit, amo de si i possible amo del món.
- Cogito ergo sum: no es pot pensar sense existir.
VI
- Esperit: la part d’una persona que té la capacitat de pensar.
- Una cosa única i íntegra: una cosa que no està composta d’altres coses.
Alternativament: una cosa que no té parts.
- Concloure: afirmar (o pensar)una cosa, perquè un sap que se segueix d’altres
afirmacions (o pensaments), que li donen suport.
- no hi ha cap raó: no hi ha res que ens justifiqui a creure-ho
- Omnipotència: la capacitat per a fer que passi allò que es vulgui, sense cap límit
(exceptuant, clar, allò que seria contradictori). (Alternativament: que no hi ha cap
límit a allò que s’és capaç de fer).
- No és extensa: no està situada en l’espai; no ocupa espai.
- Enteniment: La capacitat de raonar.
- Repugni: Que estigui en contradicció.
V
- Necessitat: Hi ha necessitat quan quelcom no pot ser d’una altra manera.
- Sofisma: Una manera de raonar que sembla correcta, però que no ho és.
- Essència: consisteix en les seves propietats “necessàries” –aquelles sense les
quals no podem concebre aquest alguna cosa.