DESCARTES: 

 
► Tractat del mètode:
- Cerca de la certesa.: El seu pensament està marcat per la cerca de la certesa, de manera
que si hi ha alguna cosa en la qual puga tindre cap mena de dubte, és millor rebutjar-ho i
tindre-ho com a fals.
- Vol per a la filosofía un mètode tan exacte i rigorós com el de les matemàtiques.
1) Regla de l'evidència: acceptar com a vertader només l'evident (el clar i diferent)
- Importància del dubte: dubtar de tot “almenys una vegada en la vida”.
- El dubte serveix per a arribar a la certesa.
- Fonamentar el coneixement de manera sòlida i segur
El mètode ideal matemàtic de certesa:4 regles
1) Regla de l'evidència: no acceptar mai gens vertader a menys que s'estiga completament
convençut que ho és.Buscant idees clares i diferents.
2) Regla de l'anàlisi: dividir el complex en el simple, per a arribar a idees clares i diferents
per a ser preses com a vertaderes.
3) Regla de la síntesi: ascendir des del simple (el clar i diferent) fins al complex
4) Regla de l'enumeració: revisar els passos per a comprovar que no m'he saltat res.

► Meditacions metafísiques:
► Primera Meditació: El dubte metòdic i el dubte hiperbòlic.
- Descartes dubta de totes les seues opinions antigues (vetus opinio). Començar de zero
fins a trobar una veritat indubtable per a fomentar el coneixement.
- No em puc fiar dels meus sentits
- Ja m'han enganyat alguna vegada (exemple del pal en l'aigua).
- Com puc distingir el somni de la vigília? ja que hi ha molts somnis que semblen veritat.
- No puc acceptar com a evident que existisca el món exterior
- Tampoc que existisca el meu cos
- I les veritats matemàtiques? Potser hi ha un geni maligne que m'enganya (dubte
hiperbòlic).Tampoc pot estar absolutament segur de les matemàtiques.
- Acaba la meditació i Descartes no aconsegueix cap veritat indubtable.

► Segona Meditació: La primera veritat indubtable.Encara que existisca un geni maligne, no

pot enganyar-me respecte del meu dubte, si jo dubte, estic segur que dubte, ningú em pot
enganyar d'això.
- Descobriment del “cogito”, del “yo pienso”
- Si dubte, pense, i si pense, existisc.
- “Jo existisc” és la primera veritat indubtable, però només s'és de moment una cosa que
pensa, perquè Descartes el cos ho rebutja al món sensible, no puc estar segur que el meu
cos existisca, només estic segur que existisc com alguna cosa que pensa.
- Què sóc? Una cosa que pensa (res cogitans).
- Problema de la *intermitencia del cogito:el cogito només existeix quan pensa, quan no
pensa, no se si existeix.
- Només sé que existesc quan pense
► Tercera Meditació : Existència de Déu (res infinit).
- Tipus d'idees:
a) Idees innates: sembla que han nascut amb mi
b) Idees adventícies: sembla que em venen de fora
c) Idees factícies: jo les construisc (centaure)
- Tres arguments de l'existència de Déu: Demostració de l'existència de Déu
1) Déu com a causa de la meua idea d'infinit
a) Tinc en mi una idea d'infinit,
b) Però jo soc un ésser finit
c) No puc haver creat jo aquesta idea d'infinit
d) Algú, igualment infinit, l'ha #haver posar en mi: Déu
2) Déu com a causa de mi:jo no podria existir si no existeix Déu
a) Jo soc un ésser finit i imperfecte
b) No m'he creat a mi mateix, ni existisc des de sempre
c) Si fora perfecte, no tindria el dubte i el meu coneixement seria perfecte
d) Per tant, si existisc, algú més perfecte que jo ha d'haver-me creat: Déu

- Aquest Déu, com és perfecte, és totalment bo

- No pot ser *engañador

► Quarta Meditació:: Explicació de l'error . Explica com pot ser que si Déu és bo, existisca
ell error
- Tenim dues facultats:
a) La intel·ligència: finita
b) La voluntat: infinita (més llarga que la *inteligéncia)
- L'error succeeix quan la voluntat , vol anar per davant de la *inteligéncia i no s'até als límits
que la intel·ligència posa
- Quan no se segueix el mètode de les 4 regles

► Cinquena Meditació : Argument ontològic de l'existència de Déu

a) L'essència de Déu implica necessàriament l'existència
b) L'existència és una perfecció
c) Déu, que és el ser summament perfecte, no seria perfecte si li faltara la perfecció de
l'existència
- Igual que no pot existir la muntanya sense la vall, no pot ser que Déu no existisca.
- Qui pensa en Déu com a inexistent, en realitat no sap el que pensa
- Aquest Déu és bo i no m'enganya: cau la hipòtesi del geni maligne
- Recupere les veritats matemàtiques
- Déu existeix, no m'enganya i és la garantia del meu coneixement

► Sisena Meditació : Recuperació del món sensible (cap de bestiar extens)

- Com Déu és bo i no m'enganya, em puc fiar dels meus sentits
- L'error no és el comú i el puc evitar amb el mètode de les 4 regles
- Seria contrari a la bondat divina que les idees que percebo com que venen de fora no
provingueren de res extern. Com estic segur que Déu no m'enganya, dubtar de la
*existéncia del món extern del meu cos és exagerat.
- "*Deus *sive natura": la Naturalesa com Déu. Cal fiar-se de la naturalesa, ja que està és
com Déu, i sabent que ell no m'enganya.
- Obtinc tres substàncies: Teoria cartesiana de *substáncia
a) Cap de bestiar *cogitans (substància pensant finita)
b) Cap de bestiar infinit (Déu)
c) Cap de bestiar extens (la realitat *extramental, reduïda a extensió)
- Mecanicisme : una realitat reduïda a extensió, no sols pot entendre's de manera mecànica,
afig dificultat a la relació cos ànima, que descartes entén com dues substàncies
completament diferents.Els animals també quedaran reduïts a màquines sense vida, gens
diferents d'un rellotge.
els rellotges es mouen quasi autònomament i amb precisió.

Descartes creia que existien tres tipus d'idees:

1)*Adventícias:( venen de fora del subjecte), coses que percebem a través dels sentits. *Ej//
un arbre
2)*Factícias:( les construïm amb la nostra imaginació)*Ej// un unicorn
3)Innates:( es troben en ell subjecte des del nostre naixement)i pensa en com ell ésser
humà pot albergar la idea de *infinitud i perfecció

El dualisme antropològic:
El L'ànima només és ell pensament i ell cos és el mecanisme. Però això només funciona en
els humans, ja que *Descartes diu que els animals no tenen ànima, com si foren màquines.
El pensament s'ocupa principalment de pensar( enteniment, voluntat i imaginació)i per això
és lliure.
El cos és una matèria tridimensional, perceptible pels sentits i no és la causa del seu propi
moviment ja que depèn de les lleis mecàniques i per tant no és lliure.
Descartes s'adona que ha d'haver-hi algun tipus de connexió entre ells, sent ell ànima la
que influeix al cos mitjançant la voluntat i el cos influeix sobre el l'ànima comunicant sobre
les sensacions i la informació que traiem dels sentits.
Ell ànima està situada en el centre del cervell, en un òrgan que es diu glàndula pineal, d'ací
ell ànima mou als esperits animals que eren com uns cossos molt xicotets que *transmitian
la informació del pensament a la resta del cos. i passava també al revés. *Metàfora de la
nau i el pilot.

La moral provisional:
1)Guiar-nos per les opinions dels homes perquè són els més prudents i continuar la tradició
seguint l'exemple dels moderats i deixar-nos portar per la falta de normes.
2)Mai dir “No es que fer”, és millor actuar *auque cometes un error, i la *constància és
preferible a la *inconstància i més aprofitable.Hem de resoldre-ho encara que no estem
100% assegurances.
3) Es distingeix clarament entre el que depèn de nosaltres i que podem controlar i ell que no
depén de nosaltres, està al marge de la nostra voluntat. Aconseguint fer-nos “amos “ dels
nostres pensaments i controlar nostres *judicios, arribarem a la felicitat i ell atzar estarà sota
el nostre control.
Les passions de l'ànima:
Són les responsables que els pensaments romanguen en ell ànima.

Discurs del mètode:

La part 1​ del Discurs del Mètode, de marcat caràcter autobiogràfic, ens compta les
vicissituds estudiantils de *René Descartes, i com aquestes van anar conformant els seus
interessos matemàtics i filosòfics. El seu valor, no obstant això, va més enllà de la mera
biografia, perquè conté consideracions fonamentals sobre la seua visió de l'home i de la
seua facultat suprema, la Raó. En la seua concepció subjau la idea d'un instrument de
coneixement universal, només desviat de les seues finalitats pel mal ús o la manca d'un
mètode adequat per a bé conduir-la.
Però no sols això. En aquesta primera part Descartes desgrana els seus estudis i justifica el
perquè de la seua confiança en el poder de les matemàtiques enfront d'altres ciències sobre
les quals mai hi ha hagut acord. La crítica al principi d'autoritat, representada per Aristòtil i
l'Escolàstica, està implícita en aquest capítol en el qual Descartes no desaprofita
l'oportunitat de reafirmar també la seua fe en Déu (obsessió latent en la totalitat de l'obra) i,
de pas, de proposar un model d'home que respecta les diferències culturals i d'opinions,
fundant així l'actitud moderna d'investigació racional enfront de les creences acrítiques en
les idees del passat.
La part 2​ del Discurs del Mètode conté, precisament, la descripció del Mètode. Es tracta del
capítol epistemològic per excel·lència de l'obra (i juntament amb el quart, el més important).
Encara que el Mètode està desenvolupat de manera menys extensa que en les seues
Meditacions Metafísiques, pot veure's amb claredat la seua naturalesa: es tracta d'un
conjunt de regles per a conduir la raó ordenadament i de manera deductiva (analític-sintètic)
d'unes qüestions a unes altres. La idea de fons és la d'una *mathesis *universalis, un
sistema universal generador de coneixement vertader inspirat en l'exactitud de la geometria
analítica, de la cual Descartes és el pare.
Prenent el millor de la geometría i de l'àlgebra, ens diu Descartes, podem transcendir el
caràcter purament demostratiu de la lògica sil·logística dels antics i dels escolàstics, per a
accedir a un món autènticament revelador de noves veritats. Per a això, el raonament
deductiu ha de basar-se en el criteri de debò per evidència. Sobre la base de l'evidència
amb què certes idees (innates) es presenten a la intuïció, “llum natural” de la raó, i de
manera deductiva, la raó accedeix a nous coneixements sense el suport extern de
l'experiència. És l'ideal racionalista d'un coneixement pur que construeix els seus objectes
sense passar l'àmbit de l'ànima, d'altra banda, anterior i superior al cos (sentits). Les
maneres del coneixement, doncs, són dos: la intuïció i la deducció. El primer en tant facultat,
el segon en tant manera de raonar, tots dos es constitueixen com els eixos epistemològics
del Mètode.
La part 3 ​del Discurs del Mètode tracta sobre la moral. Descartes considera aquestes
observacions com a “provisionals”, això és, un conjunt de regles que seguir mentre el filòsof
examinava d'acord amb el mètode les qüestions morals, ja que “abans de començar a
reconstruir l'allotjament en què s'habita” és convenient “haver-se proveït d'alguna habitació
on es puga estar allotjat còmodament durant el temps en què es treballa”.
El capítol sobre la moral és, com menys, curiós: no sembla seguir un ordre lògic dins del
Discurs, sinó que sembla estar afegit a posteriori, tal vegada amb la intenció de no aturar les
“aparences” als ulls de l'Església. Descartes es mostra com un ciutadà moderat, creient i
respectuós amb les lleis del seu país. Les seues màximes morals són conservadores, de tint
*estóico i socràtic. D'altra banda, la provisionalitat amb què presenta les seues regles
morals (en realitat es tracta d'un conjunt de regles, abans que d'un sistema ètic elaborat)
suggereix una posterior reelaboració d'aquesta part de la seua filosofia, que, per la qual
cosa sabem, mai va arribar a produir-se (Descartes treballava en el moment de la seua mort
en un tractat sobre les passions de l'ànima, que contindria també consideracions morals,
però aquests textos, encara extensos, són bastant incomplets o poc sistemàtics).
Aquesta ​part 4​ detalla l'ontologia del Discurs del Mètode, això és, el procés deductiu que va
del *Cogito, *ergo *sum (demostració de la substància pensant) a l'existència del món
(demostració de la substància extensa), passant per les necessàries proves de l'existència
de Déu (substància infinita). Constitueix, doncs, la seua metafísica o Teoria de la
Substància. L'ordre deductiu és summament important, encara que al final, l'única garantia
que el raonament del filòsof és correcte és el fet que Déu existeix i és un ésser perfecte.
En el Discurs del Mètode les proves de l'existència de Déu estan menys elaborades que en
les Meditacions Metafísiques. Encara així, Descartes s'afanya per provar que tal existència
és, no sols necessària a tota ontologia, sinó la garantia mateixa de la impossibilitat del dubte
hiperbòlic. En existir major perfecció a conéixer que a dubtar, i en quedar establida la
*infinitud i perfecció divines, els nostres raonaments tenen obert el camí cap a la veritat.
Anàlogament, el fet que aquests són més clars i persistents en la vigília que en el somni ha
de persuadir-nos de l'evidència de la nostra Raó. Descartes distingeix també entre la Raó,
els Sentits i la Imaginació.