MÈTODE CARTESIÀ

IDEAL MATEMÀTIC DE CERTESA, DUBTE METÒDIC I CRITERI DE VERITAT

Als segles XV-XVI es produeix la revolució científica, la qual porta a la filosofia a enfrontar
el problema del coneixement és a dir el seu origen, el mètode per trobar la veritat.A més
destaquen dues escoles als segles XVII, les quals són el Racionalisme i l'Empirisme els
quals tracten de resoldre la qüestió de l'Epistemologia.
El Racionalisme d'on destaquen diversos autors com Descartes o Pascal, utilitzen el
Racionalisme concedeix la primacia de la Raó i la defensa de les idees innates aconseguint
així la veritat.El projecte de Descartes és basara en la recerca d'un mètode inspirat en les
matemàtiques i quatre regles senzilles i bàsiques que donaran pas a trobar la veritat
absoluta.Aquest mètode empleat per Descartes serà conegut com el dubte Metòdic, d'on
Descartes trobarà la primera certesa absoluta: 'pense, per tant, existisc' aquesta serà la base
de la seua filosofia.

L'autor es sentia decebut per l'Escolàstica i dels seus estudis realitats, d'on hi havia acceptat
veritats com certes sense comprovar-les personalment.A excepció de les matemàtiques
considerava totes les altres assignatures amb un profund desengany, per això el seu projecte
filosòfic consistia a buscar un mètode que tinguera la mateixa seguretat que les
matemàtiques.
Descartes buscava un mètode que arribara a la veritat absoluta sense possibilitat d'error,
mètode el qual cap filòsof havia pogut arribar abans. Aconseguint aquest mètode s'arribaria
a la filosofia única i verdadera, necessari per a tot humà tant en la teoria com en la pràctica.
Aquestos objectius s'obtingueren amb les matemàtiques.
Per tant, el mètode cartesià està basat en les matemàtiques, en concret en la Geometria,
aquesta permetria avançar en la filosofia, ja que la Geometria té els correctes pensaments
d'Intuïció i Deducció i a més no accepta cap veritat sense una absoluta certesa.
La geometria sotmet tota dubte i no accepta cap idea sinó se està absolutament
segur.Aquesta treballa amb veritats evidents que es saben per intuïció, amb aquesta no es
pot dubtar. I a més parteix d'idees clares i distintes que passant d'evidència a evidència
s'arribara a la veritat.

A la segona part de Discursos del mètode trobarem la seua elaboració a més de les quatre
regles simples i de com el mètode de les matemàtiques es poden aplicar a la filosofia.
La primera regla és l'Evidència on s'ha d'evitar la precipitació i la prevenció així com
comprendre allò que siga clar i diferent dels juís. Amb la intuïció podem captar la veritat
immediata sense errar o dubtar, aquesta veritat depén de la simultaneïtat i la coherència
diferent d'idees. Però a més també hi ha dues condicions en aquesta regla, en primer lloc,
descobrim la precipitació i la prevenció que són causes d'error, per una banda la precipitació
és acceptar com evident una cosa confúsa que no és té veritat absoluta, d'altra banda, la
prevenció és el contrari suposa no acceptar allò evident és a dir negar-se a acceptar
l'evidència per excés de desconfiança.
En segon lloc, descobrim el criteri de veritat que estableix claredat i distinció com a
característiques de les idees les quals sobtenen amb intuïció. Perquè mentre que la claredat
és tindre un coneixement en la ment , la distinció és estar singularitzat, separat de la resta.
La segona regla consisteix a l'anàlisi, on l'autor proposa analitzar minuciosament els
problemes fins que siguen idees clares i simples a més de distintes aprehensibles a les
intuïcions, i a més reduir les percepcions confuses a clares.
La tercera regla és la síntesi que consisteix guiar els pensaments, iniciant amb els més clars i
fàcils de conéixer i acabant amb els més compostos. A més en aquesta regla també intervé la
segona operació de l'enteniment que és la deducció aquesta manté la cadena ordenada
d'evidències. El mètode deductiu consisteix a què la conclusió deriva de les veritats
establides, així descobrim noves idees.
La quarta regla esdevé l'enumeració, en aquesta es comprova tot el procés i s'assegura que
no s'hi ha omet res, així obtindrem una intuïció general i una evidència simultània.Amb
aquestes regles és pretén que al final totes siguen una, és a dir estendre l'evidència de la
intuïció a la deducció, tot és redueix a l'evidència.
El punt de partida verdader suposa un llarg procés de crítica i eliminació d'idees i
coneixements que consideràvem com a verdaderes però que no tenen una veritat absoluta.
Açò és conegut com el dubte metòdic on no s'admet mai cap cosa verdadera fins que no
tinga'm evidència.
D'aquesta manera vegem com l'autor dubta de tot o considera tot incert és a dir
escepticisme, d'una banda, considera el dubte com a paper important però a diferència dels
escèptics no vol trobar-se sempre en l'estat de 'paràlisis del pensament', ell sosté que dubtar
és l'inici per deixar de dubtar.Aleshores el dubte de Descartes és un objecte metodològic i
universal per a aconseguir l'objectiu. Aquest dubte és metòdic i no escèptic perquè es vol
una veritat indubtable i per això el dubte és el mètode que edifica la filosofia. A més
d'universal, ja que s'ha de dubtar de tot. A més de teorètic perquè no té un sentit de creences
ètniques sinó de reflexió filosòfica.

A continuació esmentarem els nivells o motius del dubte.

El primer nivell consisteix a la fiabilitat del coneixement sensible, ja que aquest és probable
i això suposa que no és absolutament verdader, no hi ha certesa del coneixement adquirit
pels sentits.
El segon nivell és la impossibilitat de distingir la vigília del somni, perquè moltes vegades
no som capaços de distingir una realitat d'altra, perquè moltes voltes quan somiem tenim
objectes o situacions que pareixen reals i quan despertem deixen d'existir, per tant ara no
sols dubtem de com percebem les coses sinó que existisquen.
El tercer nivell tracta de la hipòtesi del geni maligne, aquest nivell s'anomena 'dubte
hiperbòlic' ací Descartes qüestiona tot el conjunt del saber, a més comença a dubtar de les
matemàtiques, aquest nivell aconsegueix una major radicalitat, ja que es pot dubtar dels
propis coneixements, ja que ens podem equivocar en raonar i també dubtar de si mateix, ja
que puc tindre un esperit maligne que porta a error.
Amb el dubte radical l'autor extraurà la Certesa Absoluta, ja que hi ha un subjecte que raona
per tan 'cogito ergo sum', puc dubtar del coneixement, de la realitat o de les matemàtiques
però mai podré dubtar absolutament, per tant, existixc. Aquesta veritat immediata és la
simultanietat necessària en el pensament i l'existència. Aquesta veritat té intuïció i a més és
evident.

Acaba desmantellant els escèptics, ja que l'autor demostra que sí que és possible
obtenir veritats absolutes i fer l'edifici del saber i la realitat.Cal destacar que en 'La ciutat de
Déu' escrit per San Agustí tracta també el cogito igual que Descartes, així podem veure
l'influència de San Agustí en Descartes.
Aitana Perez Vercher 2bat C