El mètode cartesià: ideal matemàtic de certesa, dubte metòdic i criteri de veritat.

Aquesta redacció gira entorn al pensament de Descartes pel que fa al seu mètode.
Segons Descartes, que és allò que destaca en les matemàtiques? Perquè les diferència de la
resta d’ensenyaments? Amb quina estructura concep Descartes el conjunt del saber? Quin
és l’objectiu del mètode? Quina estratègia utilitza per a identificar una idea totalment
evident? Quins són els motius de dubte als quals adduirà Descartes per tractar de ficar en
dubte totes les coses? Hi ha alguna idea que s’hi salve del dubte i, per tant, siga una certesa
absoluta? Quina?

Per a Descartes, l’únic coneixement cert i evident són les matemàtiques. Allò que fa
que les matemàtiques obtinguen coneixements vertaders, segons Descartes, és el mètode
que utilitza per a aconseguir aquests coneixements. Per tant, defensa que en cas de que els
altres ensenyaments utilitzaren el mateix mètode, també obtindrien coneixements
vertaders. És per açò que Descartes afirma que mentre no utilitzen el mateix mètode, la
resta d’ensenyaments seran confusos i falsos. D’aquesta manera, podem dir que Descartes
defensa la idea d’una ciència unificada i universal, la matemàtica universal, fonamentada en
la unitat de la raó i del mètode d’inspiració matemàtica.

El mètode cartesià consisteix a seguir l’ordre en una investigació filosòfica. D’aquesta

manera, concep el conjunt del saber com un estructurat matemàtic on proposa quatre
regles simples i universals per tal de seguir aquest ordre. La primera regla és la de
l’evidència, aquesta ens diu que només podem acceptar com a vertader allò que coneguem
evidentment com a tal, és a dir, allò que no podem ficar en dubte per a evitar acuradament
la precipitació i la prevenció. La segona és l’anàlisi, aquesta regla tracta d’analitzar els
problemes fins a reduir-los a idees simples, clares i distintes aprehensibles per la intuïció. La
tercera regla és la síntesi que ens explicita amb claredat la via de la deducció, és a dir, la
conducció amb ordre dels pensaments, començant pels més simples i fàcils fins al
coneixement dels més complexos. L’última regla, l’enumeració, té l’objectiu d’assegurar-se
de no ometre res en l'anàlisi ni en la síntesi mitjançant recomptes i revisions.

L’objectiu del mètode cartesià, per tant, és trobar veritats absolutament evidents
sobre les quals siga impossible dubtar, no en el nivell psicològic, sinó en el lògic, i que
permeten fomentar l’edifici del coneixement vertader amb una garantia absoluta. El primer
pas ha de ser ficar en dubte tot el que creiem i rebutjar inicialment tot allò del que puguem
dubtar. Aquest pas rep el nom de dubte metòdic, tot i que no és el pas definitiu ja que
Descartes no és escèptic, és a dir, no nega l’existència de la veritat. Aquest dubte, en canvi,
és provisional, una exigència del mètode per a obtenir la veritat absoluta. Descartes addueix
tres motius en els quals poder dubtar. El primer és el dubte sobre la viabilitat dels sentits o
sobre el món sensible, ja que els sentits de vegades ens enganyen i no és prudent fiar-se de
qui alguna vegada ens ha enganyat. El segon és la dificultat de distingir la vigília del somni,
aquest motiu de dubte és més radical que el primer ja que no només hem de dubtar de que
les coses siguen com les veiem, sinó també sobre l’existència del nostre cos i del món
material. La última i més radical és la hipòtesi del geni maligne que fica en situació de que
no hi ha un Déu vertader, sinó un geni maligne tan poderós com astut i enganyador que
utilitza el seu enginy per enganyar, el més important en aquest mètode és que també afecta
als objectes matemàtics, per tant, també hi podem dubtar d’aquests.

Tot i aquests motius de dubte, Descartes troba la primera veritat absoluta “pense,
ergo existisc” ja que afirma que aquell qui està pensant és indubtable que existeix perquè
l’acte de pensar va acompanyat de consciència. Descartes, una vegada afirmada aquesta
primera veritat, tracta de tenir plenes garanties que allò clar i distint és vertader, però la
hipòtesi del geni maligne dona possibilitat de dubte que aquests continguts siguen erronis.
Així que tractarà de provar l’existència de Déu, bondadós, que com és omnipotent i repudia
per tant l’engany, invalida l’existència d’eixe enganyador i elimina la hipòtesi del geni
maligne que ficava en dubte l’existència de les coses conegudes per la raó i de les coses
conegudes pels sentits.

Concloent, Descartes idealitza les matemàtiques pel mètode que s’utilitza i tracta de
fer una matematització d’allò real i del saber amb la creació d’un mètode universal i unificat.
El mètode cartesià consisteix a seguir l’ordre mitjançant quatre regles: regla de l’evidència,
de l’anàlisi, de la síntesi i de la enumeració amb l'objectiu de trobar veritats absolutes. El
primer pas que utilitza és ficar en dubte totes les coses que creiem, per a això addueix a
tres motius de dubte: el dubte sobre la viabilitat dels sentits, la dificultat de distingir la vigília
del somni i la hipòtesi del geni maligne. Descartes, tanmateix és capaç de trobar la primera
veritat absoluta sobre la qual no és possible dubtar “penso, ergo existisc".

La Introducció no és bona, les preguntes són massa “apegades” al contingut, poc generals
per plantejar el problema.

En la Conclusió no aprofites cap dels suggeriments que vaig penjar en Aules per a establir
una conclusió última a partir del resum de les idees del desenvolupament.

Tot i això, molt bé, Jordi.