Exercici 1:

El problema filosòfic que es desenvolupa en aquest text, és què Descartes no pot

saber si un coneixement és veritat, ja que no el pot concebre de manera clara i
distinta.

Exercici 2:
A partir de la seva primera veritat (el cogito), l’autor afirma esborrar tot coneixement
que ell concebia com veritat, i tornar de nou a partir de la seva primera veritat, que
és que ell existeix. Per tant ho justifica com a regla general que tot el coneixement
veritable, ha de ser percebut de manera clara i distinta.
Com a solució crea un mètode que permet aconseguir veritats fermes i segures
damunt les quals es puguin construir tots els nostres coneixements.

Exercici 3:
Descartes decideix no refiar-se dels seus sentits, ja que pensa que obté una
informació que no és certa i ens enganyen. Els sentits no ens poden proporcionar
veritats indubtablement certes.

Exercici 4:
L’autor es refereix amb aquesta oració a que és una cosa pensant, és a dir, és una
substància que pensa. El fet que jo forçament he d’existir resulta una veritat evident,
que és pot conèixer sense cap mena de dubtes mitjançant la intuïció, de manera
directa i immediata.

Exercici 6:
Descartes resol aquesta afirmació, quan parla sobre una regla general, la qual
s’atribueix com a model per poder establir un criteri de veritat, és a dir, una idea serà
veritable si es pot copsar de manera clara i distinta, com per exemple, el cogito.
Exercici 7:
Descartes porta a eliminar tots els sabers i totes les creences que tinguin la menor
possibilitat de ser falsos. Això significa que no pot acceptar cap coneixement que
provenen dels sentits, ja que els sentits ens enganyen, tampoc pot refiar-se del món
que li envolta. Perquè sembla construir una realitat que de vegades allò que
percebem no és més que una il·lusió. No podem estar estar segurs d’un raonament,
perquè sovint es cometen errors quan raonem, i fins i tot estem convençuts d’haver
raonat d’una manera correcte. Aquesta relació entre el meu propi coneixement i
l’observació del que m’aporten els sentits, condueixen a conceptes que poden ser
falsos, a conseqüència d’aquest fet Descartes utilitza el dubte metòdic, que
consisteix en no acceptar cap coneixement que tingués la és petita possibilitat de
ser erroni.

Exercici 8:
Per tal de no córrer el risc d’acceptar com a vàlida alguna cosa que en realitat pugui
resultar falta, el que proposa Descartes és començar amb l’eliminació de
coneixements que no siguin absolutament indubtables. Per poder trobar aquestes
veritats, els enunciats han de complir no tenir la és petita possibilitat de poder ser
fals.

Exercici 9:
En la meva opinió, per poder arribar a un coneixement les dues maneres són
correctes, és a dir, podem utilitzar la raó però també els sentits, aquests dos
conceptes es complementen. N’hi ha veritats que es poden arribar per les dues
maneres. Encara que quan parlem sobre ciència per exemple, no podem refiar-nos
molt dels nostres sentits, igual passa amb les matemàtiques. Però a través de la raó
i els sentits podem arribar a un coneixement veritable, però és una mica relatiu, ja
que depèn de en quin camp s’apliquen aquestes dues maneres d'aconseguir un
coneixement que no sigui fals.

Exercici 10:
Crec que per poder jutjar que una cosa és certa o no, n’aplico tant la raó com als
sentits, encara que en la meva vida utilitza més la racionalitat que no pas als sentits,
com per exemple, quan es parla de Déu hi ha gent que arriba a la conclusió de que
existeix un Déu però mitjà de la racionalitat, però n’hi ha d’altres que n’arriben pels
sentits, per la fe, i no n’hi ha explicació racional sobre la fe, per això penso que una
cosa que existeix no necessàriament ha de tenir una explicació clara i indubtable.
Les veritats més evidents que trobo són que: Jo existeixo, com milions i milions de
persones més, tenim sentiments i emocions, una altre veritat és que a tothom se li
dóna bé una cosa, i n’hi altre que no, per altre banda també penso que no hi ha cap
ser perfecte, és a dir, la perfecció no existeix, sempre es pot millorar alguna cosa.