2.

EL PROBLEMA FILOSÒFIC DEL

CONEIXEMENT
 1. La teoria del coneixement (p. 44)
• L’epistemologia és la branca de la filosofia
que estudia tot allò que fa referència al
coneixement.
 1.1 Concepte i graus de coneixement 
• El coneixement és una explicació de la realitat
que ens permet comprendre-la millor:
entendre les seves causes i poder predir
algunes de les seves conseqüències
 Es poden distingir diverses formes o graus de coneixement:
 
• Opinió: És una apreciació subjectiva de la qual no podem dir que
n’estem segurs i que tampoc podem provar davant els altres. Sol ser
una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els
nostres interessos, creences, desitjos..., però que no pot recolzar-se en
raons contundents.
• Creença: En el concepte de creença podem distingir dos usos o tipus
fonamentals:
- Ús dubitatiu: Expressa que no estem realment segurs de la certesa
d’allò que afirmem; és a dir, que dubtem sobre el seu compliment,
encara que tenim raons importants per a creure que les coses són
d’una determinada manera.
- Ús assertiu: En aquest cas, parlem de creença quan estem segurs
d’alguna cosa, encara que no tinguem suficients proves per a
demostrar-ho.
• Saber: És una creença de la qual estem segurs, però que, a més,
podem provar. Poder justificar racionalment alguna cosa (donar raons)
és característic del saber.
 
 1.2 Eines del coneixement (p. 46)
Les nostres principals facultats cognitives són: 
• Percepció: Ens posa en contacte amb la
realitat i ens permet construir-ne
representacions a partir de les dades
proporcionades pels sentits.
• Memòria: Capacitat per a retenir
experiències del passat. Permet tant
l’aprenentatge com la nostra continuïtat i
identitat com a persones.
• Imaginació: És la capacitat de produir imatges,
però sobretot de modificar-les i crear-ne de
noves amb major llibertat i espontaneïtat.
• Intel·ligència: És la capacitat de pensar,
entendre, assimilar, elaborar informació i
utilitzar-la per a resoldre problemes. En el cas
de l’ésser humà, la intel·ligència adquireix una
qualitat diferent a la dels animals perquè es
recolza en la capacitat simbòlica, la qual
possibilita l’ús del llenguatge articulat i
l’abstracció mental.
•  
 1.3. El procés de coneixement: l’abstracció (p. 47)
 
• En general es considera que el coneixement
de la realitat comença en l’experiència o amb
les dades sensorials que rebem d’aquesta. A
partir del coneixement d’un o de diversos
casos particulars podem aspirar a un
coneixement de major abast. Això és possible
gràcies al procés d’abstracció.
 
• Els filòsofs discuteixen si cal situar la base del
coneixement en les dades que ens aporten els
sentits, o si per contra el fonament del saber
humà ha de recaure més aviat en la raó. Els
empiristes entenen que la raó és clau per a
desenvolupar el coneixement, però defensen que
el coneixement racional ha de partir sempre de
les dades sensorials i recolzar-s’hi, si no vol
perdre’s en elucubracions i fantasies. En canvi,
els racionalistes argumenten que, com que els
sentits no són sempre fiables, és la raó i no
l’experiència sensorial l’única que pot constituir-
se legítimament com una base sòlida per al
coneixement.
René DESCARTES: Filòsof John Locke: Filòsof empirista. Quan naixem la
racionalista. Accepta l’existència nostra ment és un “paper en blanc” on no hi
d’idees innates. ha res escrit  No hi ha idees innates
 1.4. L’epistemologia kantiana (p. 48)
• Segons Kant, en el procés de coneixement participen
simultàniament tres facultats humanes: la sensibilitat,
l’enteniment i la raó.
 
La sensibilitat
 
• Per a poder aconseguir coneixement necessitem rebre
dades externes. Sense aquestes dades no descobrim
res nou i, per tant, no podem aconseguir cap
coneixement. Aquesta capacitat humana de rebre
sensacions que procedeixen de l’exterior, i de captar-
les i retenir-les de cara a descobrir veritats noves,
s’anomena sensibilitat.
• Ara bé, qualsevol percepció que ens arriba,
per mitjà dels sentits, des de l’exterior de la
nostra ment prové d’alguna cosa que es troba
en un punt de l’espai i ubicada en un moment
exacte de la línia del temps. L’espai i el temps
són, així, els recipients en els quals la nostra
sensibilitat recull les dades que es troben fora
de la nostra ment.
 L’enteniment
 
• Les dades percebudes que capta la nostra sensibilitat
són inconnexes. És necessària, per tant, una altra
facultat que pugui crear una síntesi, és a dir, reunir i
ordenar aquesta diversitat caòtica de percepcions. La
facultat encarregada de “fabricar” aquesta unió és
l’enteniment humà.
• Aquesta capacitat de l’enteniment per a ordenar les
dades que procedeixen de l’experiència i de generar
aquesta síntesi es deu al fet que treballa mitjançant
uns conceptes predeterminats que ja té incorporats
des de que naixem i que compartim tots els éssers
humans (les categories).
 La raó
 
• La raó és la facultat que ens indueix a plantejar-
nos el perquè de les coses de manera constant.
Com que la cadena de successius “perquès”
tendeix a fer-se infinita, i la nostra raó no pot
pensar la infinitat, aquest fet la condueix a
generar allò que Kant anomena les “idees
metafísiques”; és a dir, idees que no tenen el seu
origen en l’experiència, però a les quals
inevitablement recorre l’ésser humà per a
explicar-se la realitat (Jo, Món, Déu).
 2. La veritat (p.51)
• Distingim dos tipus de veritat: la veritat de fets i la veritat de
proposicions.
 
2.1. Veritat de fets
 
• Segons alguns filòsofs, cal distingir entre la realitat autèntica
(objectes i fets del món tal com són realment), i la realitat
aparent (forma com apareix o es manifesta aquesta realitat).
La veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a
la realitat aparent. Per això, la cerca de la veritat s’entén com
un procés de desvetllament d’allò autèntic, que, d’una altra
manera, romandria ocult per les aparences.
 2.2 Veritat de proposicions
 
• La veritat no tan sols s’atribueix a la realitat,
sinó, sobretot, a les afirmacions que en fem.
Així entesa, la veritat seria una propietat que
poden tenir les nostres proposicions. Ara bé,
podem diferenciar dos tipus de proposicions
(empíriques i formals), per la qual cosa també
podem distingir dues classes de veritat.
 
 Veritat de les proposicions empíriques
 
• La veritat com a correspondència: Considera que una
proposició és vertadera quan hi ha una adequació
entre allò que la proposició expressa i la realitat a la
qual es refereix. Encara que aquesta teoria resulta
molt intuïtiva, no aconsegueix determinar en què
consisteix exactament aquesta correspondència entre
el llenguatge i la realitat.
• La veritat com a coherència: Considera que una
proposició és vertadera si no entra en contradicció
amb la resta de les proposicions acceptades.
• La veritat com a èxit: Considera que una proposició és
vertadera quan és útil i, per tant, condueix a l’èxit. La
veritat o la falsedat d’una proposició coincideix amb
les conseqüències que comporta aplicar-la.
 Veritat de les proposicions formals

• En les proposicions formals, l’únic sentit que

pot tenir la veritat és com a coherència. Per
exemple, la proposició “3 elevat al quadrat és
9” únicament serà vertadera si és coherent
amb les regles i els principis que formen el
sistema matemàtic.
 2.3 Criteris per a reconèixer la veritat 
L’evidència 
• Un coneixement és evident quan produeix
una certesa que ens impedeix dubtar de la
seva veritat.
• Insuficiència d’aquest criteri: Aquest
sentiment de certesa i seguretat que
acompanya l’evidència i que ens impedeix
dubtar de les proposicions que ho són és un
estat mental o sentiment i, per tant, és propi
del subjecte que coneix i no d’allò que coneix;
és a dir, és alguna cosa subjectiva.
 La intersubjectivitat
 
• Consisteix en el fet que les nostres creences, per a
ser admeses com a vertaderes i constituir
coneixement, han de ser acceptades per a
qualsevol subjecte racional. Aquest criteri es basa
en la idea que el coneixement és objectiu i, per
tant, compartible per a tots i no exclusiu d’una
persona en particular. La veritat requereix el
consens de la comunitat.
• Insuficiència d’aquest criteri: Encara que la veritat
exigeixi consens, aquest no és garantia suficient
de veritat.
 3. Els límits del coneixement (p.54)
 
3.1 La possibilitat de coneixement

Són diverses les actituds davant la possibilitat

d’un coneixement global:
 
• El dogmatisme: És la posició filosòfica segons la
qual podem adquirir coneixement segur i
universal, i tenir-ne absoluta certesa. A més,
defensa la possibilitat d’ampliar progressivament
i ininterrompudament els nostres coneixements.
(DESCARTES)
• L’escepticisme: És la posició oposada al
dogmatisme. L’escepticisme moderat dubta
que sigui possible un coneixement ferm i
segur. L’escepticisme radical nega que aquest
coneixement sigui possible. (PIRRÓ)
• El criticisme: És una postura intermèdia entre
el dogmatisme i l’escepticisme. Considera que
el coneixement és possible però no és
inqüestionable i definitiu, sinó que ha de ser
revisat i criticat contínuament per a detectar-
ne possibles falsificacions i errors. (KANT)
• El relativisme: És la postura que nega
l’existència d’una veritat absoluta, és a dir,
vàlida en si mateixa en qualsevol temps i lloc.
(sofistes)
• El perspectivisme: No nega la possibilitat
teòrica d’una veritat absoluta. Segons el
perspectivisme, cada subjecte o col·lectiu que
coneix ho fa des d’un punt de vista o
perspectiva particular; per tant, té una visió
parcial de la realitat. (ORTEGA Y GASSET)
 3.2. La conquesta de la veritat: una
tasca col·lectiva
• La conquesta de la veritat suposa un esforç
continu en una doble direcció: sortir de la
ignorància, augmentant el coneixement
mitjançant l’estudi i la recerca, i sortir de
l’error, mitjançant la crítica del fals
coneixement. Aquesta doble tasca ha
d’abordar-se de manera permanent i
col·lectiva.