UD.

4 - EL CONEIXEMENT

1. QUÈ ÉS EL CONEIXEMENT?............................................................................................ 1
1.1 Subjecte....................................................................................................................... 1
1.2 L’objecte....................................................................................................................... 1
1.3 Coneixement................................................................................................................ 2

2. COM CONEIXEM?.............................................................................................................. 3
2.1 La percepció.................................................................................................................3
2.2 La Imaginació............................................................................................................... 3
2.3 La memòria.................................................................................................................. 3
La memòria a curt termini.............................................................................................4
La memòria a llarg termini............................................................................................ 4
2.4 La raó........................................................................................................................... 4
!) EXTRA; VOCABULARI FILOSÒFIC............................................................................... 5

3. EXPERIMENTAR O RAONAR?.......................................................................................... 5
3.1 Empirisme i Racionalisme............................................................................................ 5
3.2 La síntesi de racionalisme i empirisme en Kant........................................................... 7

4. QUÈ ÉS LA VERITAT?........................................................................................................9
4.1 Els criteris de la veritat................................................................................................. 9

5. LES TEORIES DE LA VERITAT........................................................................................10

5.1 Teoria com a veritat com a correspondència..............................................................10
5.2 Teoria com a veritat com a coherència.......................................................................10
5.3 Teoria com a veritat com a utilitat (pangàmica)..........................................................10
5.4 Teoria com a veritat com a conses............................................................................. 11

6. ÉS POSSIBLE LA VERITAT?........................................................................................... 12
6.1 El Dogmatisme........................................................................................................... 12
6.2 L’Escepticisme............................................................................................................12
6.3 El Criticisme............................................................................................................... 12
6.4 El Relativisme.............................................................................................................12
6.5 El Perspectivisme.......................................................................................................12

7. INTERESSA LA VERITAT?...............................................................................................13
7.1 L’interès tècnic............................................................................................................13
7.2 L’interès pràctic.......................................................................................................... 13
7.3 L’interès emancipador................................................................................................ 13
 1. QUÈ ÉS EL CONEIXEMENT?

Hi ha cap coneixement al món tan cert que cap persona raonable no en pugui dubtar?
Aquesta qüestió, a primera vista no gaire difícil, en realitat és una de les més difícils que
hom pot plantejar. (…)
Ara em sembla que sec en una cadira, vora una taula d'una determinada forma sobre la
qual hi ha fulls de paper escrits o impresos. Si giro el cap en direcció a la finestra, a fora
veig edificis, núvols i sol. Tinc la creença que si qualsevol altra persona entra a la cambra
veurà les mateixes cadires, la mateixa taula, els mateixos llibres i els mateixos papers que
jo veig, i que la taula que veig es la mateixa taula que sento fent pressió amb el braç. Tot
això sembla tan evident que amb prou feines té sentit afirmar-ho, excepte en resposta a
algú que dubti que jo sàpiga res. I, tanmateix, de tot això en podem dubtar raonablement i
per poder estar segurs que hem formulat enunciats completament vers hem d'emprendre
abans una discussió molt més atenta.

BERTRAND RUSSELL, Els problemes de la filosofia

El que tenim al davant, necessita ser examinat detingudament per conèixer-ho amb
claredat. I la majoria de les coses sobre les quals opinem són fets que ni tan sols hem
experimentat. Vivim en una societat amb un accés fàcil a la informació, però on circulen els
rumors falsos (fake news). Amb això, es vol arribar al punt d’instaurar un pensament més
crític per a no permetre omplir de mentides el nostre pensament, i per tant la nostra societat,
perquè per conèixer o creure alguna cosa, necessitem examinar-ho detingudament per
conèixer-lo amb claredat.

La filosofia aspira a proporcionar-nos les claus per aconseguir un coneixement que no

només sacï la set que ens provoca la ignorància, sinó que a més, sigui cert. Però com puc
estar segur de què els meus coneixements són certs? O quan puc dir que sé alguna cosa?

SUBJECTE + OBJECTE = CONEIXEMENT

1.1 Subjecte
El subjecte és la persona que realitza l’acció de conèixer condicionada per les seves
capacitats o circumstàncies, això explica que l’aspecte subjectiu del coneixement.

1.2 L’objecte
La part de la realitat, que els éssers humans podem percebre o captar, això explica
l’aspecte objectiu del coneixement.

1
 1.3 Coneixement
Resultat del procés pel qual el subjecte s’apropia intel·lectualment d’un objecte. Quan
parlem de conèixer ens referim a l’activitat intel·lectual i quan parlem de coneixement ens
referim al resultat d’aquesta activitat.

Sovint, en filosofia s'ha definit conèixer com una activitat en la qual un subjecte aprehèn
(capta, agafa, fa seu) un objecte. Aquesta definició general té com a primera conseqüència
que en tot acte de conèixer podem diferenciar un pla subjectiu i un altre objectiu que afecten
el resultat final.

Moltes persones creuen tenir coneixements d'un tema determinat i n'emeten judicis, quan el
que posseeixen és una mera opinió o reprodueixen opinions dels altres. Vivim amb la
incertesa de no saber gaire bé quina de la informació amb què convivim és certa. El filòsof
s'exigeix i exigeix als altres bones raons per arribar a tenir alguna cosa per vertadera.
No podem confondre opinar amb conèixer; creure que una cosa és certa no la converteix
automàticament en vertadera.

Parmènides d’Elea va distingir el camí de l’opinió (doxa - coneixement que no ofereix cap
mena de certesa i que es fa confondre amb la veritat) del camí de la veritat (episteme -
estudi). Diu que el camí de l'opinió basa els coneixements en els sentits i d’això no es pot
fiar.

Immanuel Kant crida l’atenció sobre diferents graus de profunditat a l’hora de conèixer, en
funció a la seva proximitat a la veritat:

OPINIÓ No és segura. És una cosa que pensem, però que no

(no hi ha seguretat) demostrem. És una apreciació personal (subjectiva) de la qual
no estem del tot segurs ni podem demostrar, ja que no tenim
proves objectives.

CREENÇA Algú està convençut de què és la veritat, però no hi ha raons

(seguretat subjectiva) objectives per a convèncer a tots.

SABER Podem donar raons objectives per a convèncer als altres. El

(seguretat objectiva) saber és l’única forma de coneixement que pot ser provada per
una persona i comprovada pels altres.

2
 2. COM CONEIXEM?

Els éssers humans disposem d'una sèrie d'instruments per conèixer la realitat, als quals
ens referim com a facultats del coneixement. Les nostres principals facultats són la
percepció, la imaginació, la memòria i la raó.

2.1 La percepció

La percepció, o sensibilitat en filosofia, és la nostra eina per connectar amb els objectes
mitjançant la vista, el tacte o l'olfacte. Sense aquesta capacitat, estaríem confinats dins de
la nostra ment. (afantasia - no recorda ‘pantalla negra’) Mitjançant la sensació, rebem
estímuls externs que la percepció ordena per crear una imatge coherent de l'objecte,
com ara una taula o una cadira, en lloc de simplement percebre colors o textures disperses.

La percepció és un procés que transforma les sensacions en una imatge mental de

l'objecte exterior. Dependent de les persones, les divergències en aquesta construcció
mental poden derivar de l'organització sensorial, les experiències prèvies, els records,
les expectatives i els condicionaments culturals.

2.2 La Imaginació

La paraula «imaginació» deriva del llatí «imago» (imatge, visió) i de «imitari» (imitar), i fa
referència a la capacitat de construir imatges mentals a partir de les percepcions.

Existeixen dos tipus d'imaginació:

— Imaginació reproductora: reproduïm la imatge d'un objecte sense tenir-lo present.
— Imaginació creadora: creem lliurement imatges relacionades amb la sensibilitat, també
coneguda com a fantasia.

2.3 La memòria

La memòria és la capacitat de recordar i reproduir experiències passades, sigui a curt o

llarg termini, i reviure-la o reproduir-la mentalment, reconeixent-la com una experiència
prèvia. És importat emmagatzemar, evocar-nos i sobretot, reconèixer que els records son
part del passat. El record és el resultat d'aquesta capacitat i es produeix amb la presència
dels següents factors;

— Emmagatzematge de la informació a recordar.

— Reconeixement del record com una cosa pròpia del passat.

3
— Excitació o evocació del record, recordant coneixements, sensacions o emocions del
passat.

La memòria a curt termini

La memòria a curt termini reté temporalment la informació processada durant uns pocs
segons, entre la percepció i la seva reproducció. Té una capacitat limitada i una durada
finita.

La memòria a llarg termini

En canvi, la memòria a llarg termini implica emmagatzemar fets, coneixements o habilitats
per a recuperar-los en moments futurs, podent passar hores, dies o anys entre la percepció i
la memòria. Per mantenir la memòria, és essencial practicar-la i treballar-la, retenir la
informació i/o els fets.

2.4 La raó

La raó, una facultat exclusiva de l'ésser humà, permet comprendre i resoldre problemes.
Mentre altres animals poden percebre el món amb destresa, només els humans poden
pensar-ho, per tant, segons Aristòtil l’home és un animal racional, ja que aquest manté un
llenguatge intel·ligent, mitjançant un procés d'abstracció, la raó construeix coneixement
general a partir de casos particulars.

Per pensar el món, és necessari un procés d’abstracció. Tot el que percebem és particular.
Tenim la capacitat de construir un coneixement general a partir del coneixement de casos
concrets. Això, és possible per mitjà d’un procés mental pel qual la nostra raó extreu les
característiques comunes que comparteixen els objectes particulars d’un mateix grup;
obvia les que els diferencia i construeix un concepte. Aquests conceptes són actes mentals
expressats en el llenguatge mitjançant un terme.

Amb aquests conceptes, els humans formem judicis, proposicions que poden ser
vertaderes o falses, amb un subjecte i un predicat. Els judicis es combinen per construir
arguments, amb premisses que porten a una conclusió mitjançant la lògica.

Quan es diu que una cosa “és irracional,” significa que no concorda amb la raó i no pot
ser abordada amb la intel·ligència, com en àmbits com l'art, la religió o la fe, que NO
segueixen estrictament les lleis lògiques de la raó.

4
 !) EXTRA; VOCABULARI FILOSÒFIC

Abstracció: Procés mental que descarta els trets secundaris de les coses i obté el que
tenen en comú, l’essencial, i construeix un concepte.

Concepte: Representació mental d’un objecte que reuneix les seves propietats essencials.

Intel·ligència: Terme més utilitzat per la psicologia per descriure l’activitat racional que
consisteix a processar la informació aportada per la percepció, entendre la realitat que ens
envolta i resoldre problemes.

Judici: Enunciat que atribueix a un subjecte alguna propietat o relació (predicat) que pot
ser vertadera o falsa.

Raonament: Encadenament de judicis que arriben a una conclusió, que serà vertadera si
les premisses ho són i el procediment és correcte.

3. EXPERIMENTAR O RAONAR?

Hem estudiat què és el coneixement i quins són els instruments que fem servir per
construir-lo, però podem indagar encara més i fer-nos aquesta pregunta: la clau per
conèixer és experimentar o raonar? Durant l'edat moderna, en paral·lel amb la revolució
científica, la filosofia va voler determinar quin era l'instrument més fiable per conèixer, cosa
que va donar lloc a un debat entre posicions contràries;

3.1 Empirisme i Racionalisme

En els segles XVII i XVIII, es va desencadenar una contesa entre les teories racionalistes i
empiristes. El racionalisme, associat a Descartes, defensava la primacia de la raó per
aconseguir la veritat, menyspreant l'experiència. D'altra banda, els empiristes, sobretot
britànics, sostenien que tot coneixement provenia de l'experiència, amb la raó en un paper
secundari. Tot i aquestes divergències, ambdós moviments buscaven respondre a la
mateixa qüestió fonamental: quina és la facultat essencial per al coneixement i quin és el
mètode adequat. El racionalisme va destacar en els filòsofs continentals, mentre que
l'empirisme va prevaldre entre els pensadors britànics.

L'empirisme, abraçat per filòsofs com John Locke i David Hume, sosté que el
coneixement que es basa en l'experiència sensible, considerant la raó com un factor
secundari. Locke descriu la ment com un full en blanc que s'omple amb continguts a través

5
de l'experiència. Segons Hume, les idees són còpies debilitades de les impressions
sensorials, i l'empirisme, si es porta a l'extrem, pot conduir a l'escepticisme, ja que les
experiències són sempre subjectives. Aquest enfocament destaca la importància de la
percepció i l'experiència com a fonts principals de coneixement.

Segons Locke, les idees no són innates ni estan “pre”gravades en la ment humana. La
idea de que la ment és com «un paper en blanc» al principi, sense cap contingut o
inscripció prèvia. Utilitza una metàfora pretén il·lustrar que la ment no té idees inherents,
sinó que es troba en un estat inicial sense cap forma de coneixement. Aquest “paper en
blanc” es va omplir a mesura que tenim experiències i percepcions del món que ens
envolta. Les dues fonts d'experiència, segons Locke, són la sensació (impressions externes
dels sentits) i la reflexió (experiències internes, com la mateixa consciència i pensament).

Les idees provenen de les impressions sensorials que rebem del món exterior. La percepció
dels objectes i els esdeveniments a través dels sentits és el que proporciona a la ment les
primeres impressions i, per tant, les primeres idees. Locke fa una distinció entre sensació
(impressions directes dels sentits) i reflexió (observació interna de les operacions de la
pròpia ment), indicant que tot coneixement té el seu origen en aquestes dues fonts.

A més de les impressions externes, Locke destaca la importància de la reflexió sobre les
pròpies operacions mentals. Aquesta introspecció, segons ell, també contribueix al
desenvolupament d'idees, ja que les persones reflexionen sobre les seves pròpies
experiències i pensaments.

Locke critica explícitament la noció de les idees innates, afirmant que la ment no és
inherentment dotada amb cap forma de coneixement. Rebutja la idea que les persones
neixin amb principis universals o veritats absolutes, argumentant que tot coneixement es
deriva de l'experiència.

Locke destaca la importància de l'experiència, ja que considera que tot coneixement, sigui
sobre objectes externs o les operacions internes de la ment, té la seva arrel en les
impressions que obtenim del món exterior i de la nostra pròpia consciència. Aquesta
perspectiva posa l'èmfasi en la recopilació de dades empíriques com a base del
coneixement humà.

En contrast, el racionalisme, amb autors com Descartes, considera la raó com la font de
coneixement vàlid, prioritzant les veritats racionals i proposant un mètode deductiu.
Ambdues perspectives aborden la qüestió fonamental de quina facultat és essencial per al
coneixement i com s'aconsegueix.

René Descartes és considerat un racionalista perquè destaca la importància de la raó i la

reflexió com a font principal de coneixement. L'autor confia en la capacitat de la seva

6
pròpia ment per a la reflexió i el raonament com a mitjà per arribar a la veritat. Tot i que pot
dubtar de tot, Descartes no pot dubtar de la seva pròpia existència com a pensador.

RACIONALISME EMPIRISME

René Descartes, Baruch Spinoza o John Locke, George Berkeley o David

Gottfried Leibiniz. Hume.

Considera la raó com a font de Considera la percepció o experiència

coneixement, s’ha de desconfiar dels sensible com la facultat principal; sense
sentits i buscar veritats de tipus racional. experiència no hi pot haver coneixement.

Hi ha dos tipus de conceptes: els que Tots els conceptes tenen origen en
tenen l’origen en l’experiència (idea de l’experiència. No hi ha idees innates. Ment
vermell o de gos) i les idees innates que com un paper en blanc que es va omplint
són generades per la raó (idea de Déu o amb les dades que ens aporten els sentits.
infinit). Les idees innates són la base per
construir un coneixement sòlid i
universalment vàlid.

Proposa com a model de ciència les
matemàtiques i el seu mètode axiomàtic
(lògica), pel qual a partir d’uns principis
intuïts per la raó com a vertaders, es van
deduint noves veritats (mètode deductiu).
Pren com a model de ciència la física i el
seu mètode experimental. L’empirisme
agafa exemples particulars i, en funció dels
resultats, acaba desenvolupant una llei
general (mètode inductiu).

El coneixement és a priori (s’ha de trobar El coneixement és a posteriori (sempre es

en veritats anteriors a l’experiència). produeix després de l’experiència).

3.2 La síntesi de racionalisme i empirisme en Kant

Immanuel Kant va sintetitzar dues postures filosòfiques importants: el racionalisme i

l'empirisme. Ho va fer en la seva obra “Crítica de la raó pura”. Va argumentar que el
coneixement no només prové de l'experiència (com sostenien els empiristes), sinó que
també requereix l'aportació activa de la ment mitjançant les seves estructures innates (com
sostenien els racionalistes). Per tant, va integrar aquestes dues perspectives a la seva
filosofia.

Kant planteja el problema del coneixement a la seva obra “Crítica de la raó pura.” En
aquesta obra, trobem els següents plantejaments sobre el problema:

- No es pot conèixer tot, cosa que sí que afirmaven els racionalistes. A més, no pot
parlar-se de coneixement objectiu si no es compta amb els sentits.

7
 - Es pot conèixer alguna cosa més del que afirmaven els empiristes, ja que no tot és
experiència sensible, sinó que hi ha veritats de tipus objectiu i universals (lleis de
física.)

Es qüestiona sobre les condicions de possibilitat del coneixement, abordant la relació entre
l'experiència i les estructures innates de la ment, i com aquestes contribueixen a la
formació del coneixement.

Segons Kant, el valor a l'hora de conèixer coincideix amb la contribució activa del subjecte.
Les estructures innates de la ment, com les categories i les formes a priori, són essencials
per organitzar i interpretar les experiències, donant així valor i significat al coneixement.
Aquesta perspectiva ressalta la importància del subjecte en la construcció del coneixement.
Segons Kant, no és possible saber com són les coses en si mateixes (noümen). Només
podem conèixer els fenòmens, és a dir, les representacions o percepcions que tenim del
món, ja que estan necessàriament mediades per les estructures mentals. Les limitacions
inherents a la nostra manera de conèixer ens impedeixen accedir directament a la realitat
independent del nostre coneixement.

8
 4. QUÈ ÉS LA VERITAT?

L'escriptor alemany Bertolt Brecht ens presenta en un dels seus poemes un obrer a qui li
agafa per llegir llibres d'història i es fa moltes preguntes: per exemple, qui va construir la
ciutat de Tebas? Al Ilibre només hi apareixen noms de reis, però que potser van
arrossegar alguna pedra, ells? Al mateix volum també hi diu que Alexandre Magne va
conquistar l'Índia. Ell sol? I que Felip Il va plorar quan es va enfonsar la seva flota. No va
plorar ningú més?
Com l'obrer de Bertolt Brecht, et convido a preguntar-te: què és la història? Qui l'escriu?
Per a qui s'escriu? Hi ha només una història? N'existeixen unes al-res? On les podem
trobar? Quina és la vertadera?
EDUARDO INFANTE, Filosofia al carrer

4.1 Els criteris de la veritat

Vivim envoltats d’informació i en tenim accés, això fa necessari preguntar-se quina es
realment la veritat si no ens poden enganyar amb facilitat. Per aquesta raó, hem de tenir en
compte uns criteris que ens permetran identificar quina informació és certa i quina no ho
és. La veritat és un dels temes centrals de la filosofia, ja que els filòsofs es pregunten si
existeix i si hi podem accedir. En un món ple d'informació, és crucial determinar quina és
veritat i quins criteris utilitzar per avaluar-la. La ciència, amb el seu mètode d'investigació,
té autoritat en la matèria, però la veritat ha de dependre de les proves i els arguments
presentats. A més, la coherència i el consens també són criteris importants per determinar
la veracitat de la informació que rebem.

CRITERIS DE LA VERITAT

Autoritat Autoritat inqüestionable d’un expert en la matèria. Pot

impedir la investigació directa i no té en compte les raons
aportades.

Tradició Sempre ha estat així. El costum es converteix en veritat.

Un costum pot ser reprovable.

Evidència És veritat si es demostra amb l’experimentació (evidència

empírica) o mitjançant la deducció lògica (evidència
racional). Aporta raons objectives i comprovables.

Coherència Si no entra en contradicció amb altres veritats.

9
 Consens Allò que acorden els participants després d’un diàleg
ideal.

5. LES TEORIES DE LA VERITAT

5.1 Teoria com a veritat com a correspondència

El nostre llenguatge ha de descriure la realitat i, per tant, hi ha d’haver una relació
coherència entre els fets i el que diem. La no-contradicció. La veritat és la correspondència
entre un anunciat i un fet, és a dir, el pensament expressat en el llenguatge i la realitat,
doncs: El llenguatge realment està reflectint la veritat?

Fet El que passa al món i pot ser descrit

Enunciat vertader El que descriu adequadament un fet

Enunciat fals El que no descriu adequadament un fet

Els Sofistes deien que el llenguatge té interessos amagats que manipulaven els fets de la
realitat, mitjançant la descripció (metafòrica). I definien el llenguatge com una cosa
pactada.

5.2 Teoria com a veritat com a coherència

Propugnada per filòsofs com Hegel, aquesta teoria argumenta que la veritat no es troba en
la correspondència amb la realitat externa, sinó en la coherència interna d'un sistema de
creences o coneixements. Una afirmació és considerada veritat si s'ajusta lògicament al
conjunt de creences o principis que la sustenten. Això implica que una afirmació és
considerada veritat si és coherent amb altres afirmacions acceptades com a certes dins
d'un sistema de pensament o creences.

Hegel; principi de no contradicció

5.3 Teoria com a veritat com a utilitat (pangàmica)

Defensada pel pragmatisme, aquesta teoria sosté que la veritat d'una afirmació es
determina pel seu valor pràctic o utilitat. Segons aquesta perspectiva, una idea és
considerada veritat si funciona eficaçment en la vida quotidiana o en la consecució
d'objectius pràctics. Això implica que la veritat és relativa als resultats o conseqüències
pràctiques que se'n deriven.

10
 5.4 Teoria com a veritat com a conses
Desenvolupada per filòsofs com Apel i Habermas, aquesta teoria postula que la veritat es
construeix a través del diàleg racional i la cooperació entre individus. Una afirmació és
considerada veritat si és acceptada en un consens argumentat obtingut a través del diàleg i
la crítica racional. Això implica que la veritat és el resultat d'un procés social i discursiu en
què les diferents perspectives són debatudes i integrades per arribar a un acord raonat.

Per tant, la veritat és el resultat d'una tasca cooperativa on raonem i parlem conjuntament:

1. Tots els afectats han de participar en el diàleg.

2. Cap posició ha de quedar sense criticar.
3. Cadascun dels participants està obligat a argumentar.
4. Tots han de participar en igualtat i llibertat.
5. S'ha d'excloure tota relació d'autoritat i coerció.
6. Els objectius han de ser l'entesa mútua i l'acord argumentat.
7. La discussió ha de ser pública.
8. Tota afirmació és discutible, i l'argument més racional és el millor.
9. Qualsevol acord és qüestionable si apareixen nous arguments.

11
 6. ÉS POSSIBLE LA VERITAT?
Després d’haver estudiat les diferents teories de la veritat, ens hem de preguntar si els
éssers humans som capaços d’assolit un coneixement objectiu, universal i verdader de la
realitat o si tot és interpretació. Al llarg de la història s’han donat diferents respostes a
aquesta pregunta:

6.1 El Dogmatisme

En el context del cristianisme, el dogma és la creença fonamental i inqüestionable en

conceptes com l'existència d'un déu, el naixement de Jesús (fill de Déu), la seva divinitat
encarnada i la presència de l'Esperit Sant. Per a establir una relació amb "Déu", es
requereix una fe indestructible en aquests principis, ja que constitueixen els fonaments
indisputables de la religió. No obstant això, qui posseeix la veritat absoluta?

6.2 L’Escepticisme
L'escepticisme qüestiona l'existència d'una veritat absoluta. Aquells que adopten una
postura moderada reconeixen la limitació del coneixement humà i s'esforcen per indagar i
buscar respostes, encara que sense garanties d'aconseguir una veritat definitiva. Però què
hi ha d'aquells més radicals que sostenen que la veritat no existeix?

6.3 El Criticisme
KANT; vivim en una realitat, en la qual sempre et quedaràs amb els fenòmens viscuts, amb
una posició crítica per qüestionar coses, i per això, sempre veuràs les coses per la seva
representació, però no per la seva essència. Origen de les coses, problema/causa que mai
arribarem a saber, perquè no es coneix aquella essència. (?) preguntar

6.4 El Relativisme
El relativisme, originat en els primers sofistes, sosté que el que és vàlid en un context no
necessàriament ho és en un altre. Aquest enfocament reconeix la diversitat de perspectives
i contextos culturals, afirmant que no existeix una veritat universal i que la validesa de les
creences i valors depèn del marc de referència.

6.5 El Perspectivisme
Desenvolupat per Ortega y Gasset, el perspectivisme argumenta que les nostres
experiències i circumstàncies individuals modelen la nostra percepció de la realitat.
Provinents de diferents contextos culturals i socials, som el resultat d'aquestes influències,
la qual cosa implica que la veritat sorgeix de la convergència de múltiples perspectives.

12
 7. INTERESSA LA VERITAT?

7.1 L’interès tècnic

L'interès tècnic es refereix a la necessitat de dominar i explotar la naturalesa. Aquest interès
impulsa les ciències empíriques com la Física o la Biologia. Aquesta forma de coneixement
busca entendre els fenòmens naturals per poder controlar-los i fer-ne ús en benefici humà.

7.2 L’interès pràctic

L'interès pràctic se centra en establir una comunicació efectiva i comprensió entre els
éssers humans. Aquest interès guia les ciències humanes com la Filologia o la Història. A
diferència de les ciències empíriques, aquest tipus de coneixement no només busca
explicar els fenòmens humans, sinó que també intenta comprendre'ls a fons per millorar la
interacció i la convivència entre les persones.

7.3 L’interès emancipador

L'interès emancipador és el que mou les ciències socials, com la Sociologia. Aquest interès
té com a objectiu alliberar els éssers humans de situacions d'alienació i opressió. No es
tracta només de comprendre o explicar el món, sinó de transformar-lo per crear una
societat més justa i equitativa per a tothom.

Un dels principals problemes actuals és la manca de confiança en el valor i l'interès per la

veritat. Quan la ignorància, la desinformació, les notícies falses i la propaganda proliferen, la
nostra capacitat per comprendre la realitat es veu minvada, ens quedem estancats en lloc
de progressar i ens tornem cada vegada menys lliures. Aquesta època, coneguda com l'era
de la postveritat, segons Hannah Arendt, posa en perill la democràcia i obre les portes a
nous totalitarismes, ja que debilita els “repositoris de la veritat” com el sistema judicial, la
universitat i el periodisme objectiu.

Malgrat la limitació del nostre coneixement, no hem de concloure que mai podem estar
segurs de res. La mentida afecta la paraula en la seva essència. Sense la veritat, el
llenguatge perd les seves propietats i posa en perill l'estructura sobre la qual construïm les
nostres vides. Negar l'existència de la veritat ens polaritza en bàndols en constant conflicte
i fa impossible el diàleg fonamental per a la democràcia. Enfront d'aquesta actitud, els
filòsofs haurien de seguir els famosos versos d'Antonio Machado:

“La teva veritat? No, la Veritat, i vine amb mi a cercar-la. La teva, guarda-la.”

13