2 .

Coneixement i realitat

2.1 . El problema del coneixement

2.1.1 . Definició d’epistemologia

Les ciències (físiques, humanes...) ens aporten coneixements sobre la realitat o, almenys,
sobre una part de la realitat. La Física, per exemple, subministra coneixements sobre la
matèria i l’energia. La Psicologia, en canvi, proporciona coneixements sobre la vida
psíquica i el comportament humà. Però a més dels coneixements científics, tenim altres
tipus de coneixements: els que adquirim directament de la nostra experiència, els que
adquirim culturalment...; per exemple: els efectes del foc, els significat del llum vermell
d’un semàfor...
Encara que siguin de diferents tipus, en aquests casos i en els anteriors parlem de
coneixement. Ara bé, què tenen de comú?, en què consisteix conèixer?
L’epistemologia (del grec episteme: “coneixement”, o “ciència” i logos: “raó”, “teoria”,
“tractat”) és precisament la branca de la filosofia que s’ocupa d’analitzar en què
consisteix el coneixement, però també de determinar-ne l’origen, el mètode que
seguim per obtenir-lo, la validesa del coneixement i els límits del que podem conèixer.
L’epistemologia planteja preguntes com:
• En què consisteix conèixer ? Què volem dir quan afirmem que sabem o coneixem
alguna cosa ?
• Com s’origina el nostre coneixement ? (origen) De quina manera coneixem ?
(mètode)
• Com sabem que el que creiem sobre el món és vertader ? Què és la veritat ?
(validesa)
• Què podem conèixer ? (límits)
L’interès pel coneixement ha estat constant al llarg de la història el pensament. En totes
les èpoques trobem pensadors que, amb més o menys fortuna, s’han dedicat a
l’epistemologia.
Tanmateix, a partir del segle XVII el problema del coneixement adquireix una
importància cabdal i els estudis epistemològics passen a ocupar el centre de la reflexió
filosòfica. Alguns historiadors han donat, bàsicament, dues raons per a explicar aquest fet:
• la importància creixent de les ciències naturals. La Física va assolir, amb
Newton, la seva maduresa com a ciència. Els seus èxits i avenços van animar
l’anàlisi epistemològica d’aquest tipus de coneixement, per tal de poder determinar
què possibilitava l’eficàcia i la infal·libilitat de la ciència.
• la consciència de la seva dimensió bàsica. La filosofia d’aquesta època va
reconèixer que, abans d’iniciar qualsevol investigació, ens cal determinar si

14
 podem arribar a conèixer el que pretenem. I és que, si l’objectiu depassa les
nostres possibilitats, farem una tasca inútil des d’abans d’haver començat.
L’epistemologia, per tant, és considerada la base de la resta de ciències.

2.1.2 . Coneixement i saber

Tots tenim una primera concepció ingènua del que és el coneixement però si provem de
reflexionar sobre el procés del coneixement descobrirem un seguit de dimensions del
conèixer:
• Conèixer és una forma de presència : per mitjà del coneixement jo em faig
present en el món i el món es fa present en mi. Presència, del llatí “praesentia” vol
dir “prae” i “esse”: ser davant. Té un sentit de proximitat física. Aquesta presència
una vegada desapareix físicament pot ser re-creada, representada per la
memòria. En un primer sentit el coneixement seria, doncs, presència,
representació.
• Conèixer és una forma de relació : el fet de conèixer vol dir posar en relació un
subjecte que vol conèixer i un objecte que es vol conèixer.

• Conèixer és una forma d’activitat : en el procés de coneixement hi ha una

intervenció activa del subjecte. El subjecte no es limita a rebre els estímuls de
l’objecte sinó que els estructura, els elabora, construeix la imatge o
representació de l’objecte; esdevenint el coneixement un procés d’interacció
objecte-subjecte.
El professor Jesús Mosterín en el seu llibre “Grandes temas de la Filosofia actual”
estableix una diferència entre conèixer i saber.
• Conèixer:
◦ El coneixement seria aquest primer contacte amb la realitat. El coneixement
precisa de la proximitat d’una realitat aliena al jo.

15
 ◦ Ens permet, a través de la percepció, identificar objectes, persones, però no
idees. Conèixer és una operació perceptiva que fem amb l’hemisferi cerebral
dret.
◦ El conèixer està afectat pels límits de la nostra percepció, del nostre aparell
neuro-sensorial, no pot transcendir el món sensorial.
• Saber:
◦ Quan aquest coneixement és elaborat per la raó, és conceptualitzat, llavors
esdevé saber.
◦ El saber és una operació simbòlica lligada al llenguatge.
◦ Els conceptes i les idees són reservades al saber.
◦ Saber vol dir conèixer a fons, saber implica poder donar raó d’allò que sabem.
El mateix professor Mosterín proposa el següent exemple : No podem conèixer (percebre
amb el nostre aparell sensorial) les zones de l’espectre electromagnètic situades fora de
la franja visible (ones de ràdio, infrarojos, ultraviolats, raigs X...) però podem saber
moltíssim sobre aquest tipus d’ones.
No obstant això, en aquest tema usarem els mots “saber” i “coneixement” com a
sinònims, en la mesura que analitzem específicament el coneixement/saber dels
humans.

2.2 . Graus del coneixement

Com hem vist el coneixement es produeix en la relació que s'estableix entre un
subjecte i un objecte quan el subjecte aprehèn la realitat de l'objecte.
Segons el filòsof Immanuel Kant, la combinació dels plans subjectiu i objectiu que hem
esmentat dóna lloc a tres graus o nivells de coneixement: opinió, creença i saber en
sentit estricte.
• Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a
cert, però no en té seguretat.
◦ Des del punt de vista objectiu, no troba cap justificació que pugui comunicar
als altres de manera que hagin d'acceptar-la Una justificació és
objectivament valida quan ha d'acceptar-la qualsevol ésser racional que
l'examini.
◦ Des del punt de vista subjectiu, no gosa afirmar que n'està convençut, per
això s'acostuma a expressar dient “opino que” i “no estic convençut que”.
• Creença:
◦ Quan algu està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una
justificació que pugui ser acceptada per tots.
◦ La seguretat només és subjectiva: el que creiem no té una justificació
objectiva suficient.

16
 • Saber: en sentit estricte és una opinió fonamentada tant subjectivament com
objectivament. És a dir,
◦ qui afirma “jo sé que P” n'està subjectivament convençut
◦ i, a més, té raons per convèncer objectivament els altres. Seria absurd dir que
sé quelcom i pensar que és fals o que estic equivocat en el meu coneixement.
Saber quelcom és poder donar-ne raó davant els altres.
Dit d'una altra manera, per saber alguna cosa és necessari que aquest saber siga
vertader, que creiem que ho és i que tinguem raons per creure-ho (i, que cap d'aquestes
raons siga falsa). El “coneixement” és, doncs, una creença vertadera justificada.
El coneixement, aleshores el concebem com una creença subjectiva i, el nostre problema
principal és el de la seva fonamentació, i la nostra principal tasca, la de trobar
justificacions racionals d'aquesta creença subjectiva.

2.3 . L’origen del coneixement

2.3.1 . Coneixement sensible i coneixement intel·lectual

Si entenem “coneixement” en sentit ampli (captació de l'objecte per part del subjecte),
segons l'ordre o nivell en què es produeix aquesta captació, es distingeix entre
coneixement sensible i coneixement intel·lectual.
• Coneixement sensible: prové del procés de sensació-percepció, és a dir, de la
recepció de les dades sensorials (sensació) i de la interpretació que fa el nostre
cervell d'aquestes dades (percepció). La facultat de coneixement sensible és la
sensibilitat.
a) Receptivitat sensorial: alteració d’un òrgan sensorial a causa d’un estímul
extern o intern, és a dir, és el conjunt de sensacions que capta el nostre
organisme.
b) Percepció: procés psicofísic d’integració de sensacions mitjançant el qual un
subjecte capta un objecte. La informació bruta que ens proporcionen els sentits
és organitzada o processada pel subjecte que coneix, convertint-se en una
percepció d’objectes.
• Coneixement intel·lectual: també anomenat pensament, és la captació de
l'objecte mitjançant el “concepte”. La facultat de coneixement intel·lectual és
l’enteniment.
a) Concepte: és la representació intel·lectual d’un objecte, és a dir, la
representació d'un objecte en la nostra ment de manera que té un significat.
Aquest procés de representació mental és el que anomenem
conceptualització o abstracció, per la qual separem allò que és essencial de
l’objecte (és a dir, allò que té en comú amb altres objectes semblants) d’allò que
és accidental o irrellevant de l’objecte. Per exemple, el concepte “taula”
expressa allò que tenen en comú un conjunt de taules individuals.

17
 b) Judici: és una relació entre conceptes, també anomenat enunciat o
proposició. Fa una afirmació sobre la realitat: “un triangle té tres angles”, “el
Sol surt per Orient”, “aquesta taula és verda”…
c) Raonament: és una relació entre judicis o proposicions per tal d'obtenir una
conclusió, que és un nou judici. Això és el que nosaltres entenem per pensar:
relacionem els diversos conceptes de manera que creem judicis i després
elaborem una cadena de judicis que ens porten a una nova conclusió.

L'ésser humà és mortal

En Joan és un ésser humà

En Joan és mortal

2.3.2 . Teories sobre l’origen del coneixement

Sensibilitat i Enteniment, a més de dos tipus o nivells de coneixement, són també dos
“fonts del coneixement”; el paper i la interrelació d’aquestes dues fonts en el procés de
conèixer ha donat lloc a diverses posicions en la Història de la Filosofia:
• Empirisme. Per a l'empirisme, el nostre coneixement procedeix de l'experiència
sensorial. Hi destaquen els empiristes dels segles XVII i XVIII com Locke i Hume.
◦ Els escolàstics de l'Edat Mitjana ho van expressar amb la sentència: “Res hi ha
en l'enteniment que no haja passat primer pels sentits”.
◦ L’experiència és alhora l’origen i el límit del coneixement; en conseqüència, no
hi pot haver idees innates: tots els continguts mentals són adquirits.
Realitats no empíriques -com el jo o l'ànima- ens són absolutament
desconegudes.
◦ L’experiència és el criteri de veritat de tot coneixement. Com que
l’experiència és canviant, es qüestiona l’existència de veritats universals,
objectives i indubtables.
◦ El coneixement és limitat per l’experiència i, per tant, provisional. El seu
model de coneixement són les ciències empíriques i el seu procediment
inductiu. Tot judici s’ha de contrastar amb l’experiència.
• Racionalisme. Defensa l’autonomia i l’autosuficiència de l’enteniment o raó com a
font de coneixement, de tota ciència. Hi destaquen autors com Plató o els
racionalistes dels segles XVII i XVIII (Descartes, Spinoza i Leibniz).
◦ Confiança en la raó per assolir veritats objectives, universals i
necessàries. El coneixement pot ser il·limitat, si s’empra bé la raó.
◦ Desconfiança dels sentits: els racionalistes accepten que l'experiència és
també font de coneixement útil per a la vida pràctica, però desconfien del valor
"científic" d'aquest coneixement: els sentits ens enganyen amb freqüència i no

18
 podem con fiar en ells. L'origen del coneixement només pot ser la raó, no
l'experiència.
◦ Innatisme: en la raó humana hi ha idees innates, per tant universals.
◦ El seu model de coneixement són les matemàtiques i el seu procediment
deductiu. El seu coneixement és objectiu i universal.
◦ La raó pot conèixer el món perquè aquest és racional: "Tot el racional és
real, i tot el real és racional" (Hegel)
• Criticisme. Formulat per Immanuel Kant al s.XVIII, intenta superar l’oposició de
racionalisme i empirisme.
◦ Sosté que l’experiència ens proporciona el contingut o matèria dels nostres
coneixements, però la nostra raó és qui organitza aquests continguts donant-los
forma.
◦ El coneixement comença amb l’experiència, però no tot prové de l’experiència.
Cal explorar (fer una crítica) aquests elements a priori del coneixement (espai,
temps, causalitat...) que el subjecte aporta quan la nostra ment construeix
coneixement.

2.4 . Actituds davant el coneixement

Són diverses les actituds davant la possibilitat d’un coneixement global, vàlid i segur sobre
el món:
• Dogmatisme. És la posició filosòfica segons la qual podem adquirir coneixement
ferm, objectiu i universal, i tenir-ne una certesa absoluta.
◦ A més, defensa la possibilitat d’ampliar progressivament i de manera
ininterrompuda els nostres coneixements sobre la realitat. Els dogmàtics creuen
que podem arribar a conèixer i descobrir tot allò que és essencial en la realitat.
◦ El que no es pot conèixer per experiència es pot conèixer per intuïció.
L’experiència no ens manifesta, per exemple, l’existència de Déu. Aleshores, el
que cal fer és analitzar les idees que la nostra ment intuïtivament descobreix en
reflexionar sobre el tema, i aquesta anàlisi ens portarà a les oportunes
conclusions.
◦ Un dels filòsofs que ha estat considerat dogmàtic, en aquest sentit, és
Descartes. Tot i que és conscient dels perills que assetgen la raó, considera
que, amb un bon mètode, aquesta és capaç de proporcionar coneixement
veritable i universal de tot el que es proposi.
• Escepticisme. És la posició oposada al dogmatisme. Els escèptics creuen que és
impossible arribar a conèixer res amb certesa.
◦ Sovint els escéptics basen la seva crítica de la possibilitat de conèixer en un
qüestionament de l’experiència sensible: els sentits ens enganyen (què em
garanteix que em puc refiar del que veig?), l’experiència sensorial és subjectiva

19
 (com puc saber que existeix una realitat exterior que causi les meves
percepcions?, com puc saber que ara mateix no estic somiant?…).
◦ L’escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur.
Podem tenir algunes certeses (sensacions presents, coneixement matemàtic)
però no és possible construir sobre elles un coneixement ferm sobre tota la
realitat. El coneixement humà és limitat i provisional.
◦ En canvi, l’escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest
coneixement. Considera que la pretensió d’accedir a un coneixement ferm i
segur és un desig inabastable, per tant ha de ser refusat per irrealitzable. No
podem conèixer res, tot coneixement és mera aparença de la realitat i aquesta
és incognoscible.
◦ Pirró (360 – 270 aC) és considerat com el primer escèptic. Per a aquest filòsof,
la base de les nostres creences sobre la realitat són les sensacions. Defensa
que, com que les sensacions són canviants, no ens poden proporcionar
coneixement ferm i segur. Segons Pirró, la posició del savi és l’epoché, és a dir,
l’absència de judici, la renúncia total a saber res amb certesa i a opinar amb
seguretat sobre cap tema.
• Criticisme. És una posició a mig camí entre el dogmatisme i l’escepticisme.
◦ Per als pensadors crítics, com ara Kant (1724 – 1804), el coneixement és
possible, a diferència del que afirmen els escèptics.
◦ Tot i això, aquest no és inqüestionable i definitiu (com defensen els
dogmàtics), sinó que ha de ser revisat i criticat contínuament per tal de detectar-
hi possibles falsificacions i errors.
• Relativisme. És la posició que nega l’existència d’una veritat absoluta, és a dir,
vàlida en ella mateixa en qualsevol moment i en qualsevol lloc.
◦ Per aquest motiu, refusa la pretensió d’un coneixement objectiu i universal, i
considera que només existeixen opinions particulars i vàlides en un determinat
context social, cultural i històric.
◦ Així, el que és veritat en una determinada època i cultura, no ho és en una altra.
Els sofistes (segles V – IV aC) són considerats els pares del relativisme
epistemològic i moral.
• Perspectivisme. Encara que té molts punts en comú amb el relativisme, se’n
diferencia en un de fonamental: no nega la possibilitat teòrica d’una veritat
absoluta.
◦ Segons el perspectivisme, cada subjecte o col•lectiu que coneix ho fa des d’un
punt de vista o perspectiva particular; per tant, té una visió parcial de la realitat.
◦ Aquesta visió no és falsa i, a més, és insubstituïble, ja que tota perspectiva
recull un aspecte important de la realitat.
◦ Per tant, en la seva mesura, totes les perspectives són vertaderes, i la reunió
de totes, si fos possible, seria la veritat absoluta. Ortega y Gasset ha defensat el

20
 persepctivisme com a forma de superar el dilema entre dogmatisme i
escepticisme.

2.5 . Teories de la veritat

Al llarg dels temes anteriors, hem fet servir el concepte de vertader o fals, sense una
reflexió prèvia pel que fa al mateix concepte de veritat. Tal i com veurem, hi ha diferents
maneres d'entendre què vol dir que un enunciat és vertader; aquestes diferents
maneres d'entendre la veritat són les anomenades teories de la veritat.
Hem de pensar que no es tracta de teories contradictòries sinó complementàries: cada
teoria té el seu àmbit d'aplicació, és a dir, cada teoria ens serà útil en circumstàncies
diferents. A tall d'exemple: un enunciat podrà ser considerat com a vertader en l'àmbit de
la vida quotidiana i, en canvi, presentar molts dubtes a la investigació científica.
• Veritat com a correspondència: es tracta d'una teoria segons la qual un enunciat
és vertader sempre que descriu un estat de coses que es produeix de manera
efectiva a la realitat.
◦ És a dir, el criteri de veritat com a correspondència sosté que una afirmació és
veritable quan el que diu es correspon amb la realitat: l’enunciat “la taula és de
color verd” és vertader si la taula descrita és realment verda. L'enunciat és una
còpia de la realitat, l'estructura de l'enunciat correspon a l'estructura de la
realitat.
◦ Aquesta teoria presenta el problema d’haver de comparar entre dues coses de
naturalesa diferents, és a dir, compara els enunciats (que poden ser verdaders
o falsos), per exemple «aquesta taula és verda» amb la realitat (la taula real), ja
que aquesta comparació caldria efectuar-la necessàriament des d’un tercer punt
de referència, però quin pot estar fora de les proposicions i de la realitat? La
seva demostració és impossible, encara que sembli la teoria més evident de
totes.
◦ A més, oblida que la realitat no és independent del llenguatge, ja que l'única
manera de referir-nos a la realitat és per mitjà del llenguatge. Per poder establir
la correspondència entre un enunciat i la realitat, hauríem de poder situar-nos
fora del llenguatge i de la realitat per tal de dur a terme una comparació
"objectiva" i això, òbviament, és impossible.
• Veritat com a coherència: la paraula coherència vol dir "absència de contradicció
lògica".
◦ Aquesta teoria afirma que un enunciat és vertader si no es contradiu amb el
conjunt d'enunciats del que forma part.
Si A és igual a B i B és igual a C, aleshores A és igual C.
◦ Tot enunciat forma part d'un sistema (per exemple, la geometria) amb el qual
guarda aquesta relació de coherència (així, l'enunciat "existeix una figura
geomètrica de dos angles" seria fals en tant que entra en contradicció amb la
resta d'enunciats geomètrics).

21
 ◦ Aquesta teoria ens permet demostrar la veritat o falsedat d'un enunciat en
relació amb un sistema, però no ens permet decidir si el sistema al que pertany
l'enunciat és o no vertader.
• Veritat com a evidència : la paraula evident vol dir "clar i que seria irracional
negar". Per tant, aquesta teoria consideraria com a vertader qualsevol enunciat clar
i que resultés irracional negar.
◦ El problema d'aquesta teoria radica en el fet que la evidència és molt sovint una
experiència subjectiva (allò que és evident per a mi potser no ho és per a tu; allò
que era evident fa dos segles potser no ho és actualment).
◦ A banda que és fàcil confondre l'evidència amb les preferències personals, el
sentit comú i els propis prejudicis.
• Veritat com a utilitat: aquesta teoria afirma que un enunciat és vertader si resulta
útil, eficaç a la pràctica.
◦ No s'ha de confondre aquesta teoria amb un criteri subjectivista: per a mi és
veritat tot allò que em resulta útil de creure (així, un empresari consideraria que
l'enunciat "s'ha de pagar poc a canvi de molt treballar" és vertader, però, per
motius evidents, no ho seria per a un treballador de la mateixa empresa).
◦ Els filòsofs pragmatistes consideren que els sistemes de creences i els
conceptes que utilitzem per expressar-les són interpretacions del món que fem
per adaptar-nos-hi, satisfer les nostres necessitats i resoldre els problemes.
◦ Així doncs, una teoria científica es considerarà vertadera si a la pràctica serveix
per explicar determinats fets de forma útil. La veritat és només una creença de
caire més o menys provisional.
• Veritat com a resultat del consens:
◦ Segons aquesta teoria, un enunciat seria vertader si reflecteix l'acord a què han
arribat uns interlocutors en unes condicions ideals de diàleg: que cadascú
s'expressi amb igualtat de condicions amb els altres, amb la mateixa llibertat i
independència de criteri.
◦ El problema d'aquesta concepció de la veritat radica precisament en la dificultat
per assolir aquestes condicions ideals de diàleg.
◦ Tot i que es pugessin assolir, la veritat quedaria definida com a convenció (de
fet, és així com la comunitat científica estableix la veritat de les teories) i, per
tant, també es tracta d'una veritat provisional.

2.6 . El problema de la realitat: la metafísica

22