RELACIONA I REDACTA

RELACIONA
-Raonament deductiu/inductiu:
Per racionalistes l’única font fiable de coneixement és la raó. Perquè creuen que la informació
rebuda a través dels sentits no és fiable. És aquesta una creença afermada en la filosofia des del
temps dels grecs, que ja menyspreaven el coneixement sensible per enganyós, per mostrar-nos un
món en continu canvi quan la ciència, és a dir el coneixement vertader, no pot donar-se més que de
veritats immutables i eternes, i el testimoni dels sentits ens condueix a una mera aparença. Els
racionalistes en general i Descartes en particular, es basaran en afirmacions de pur sentit comú com
el fet que quan sumergim un garrot en l’aigua ens sembla que s’haja doblegat i en realitat és tan sols
un efecte óptic degut a la refracció de la llum. Creuen també que la nostra ment porta al naixer una
dotació d’idees innates, és a dir que no hem aprés sinò que han sigut inserides en la nostra ment per
deu i, per tant, són absolutament vertaderes, no podent desperar en nosaltres cap dubte respecte de
la seua veritat. Responent a les crítiques dels empiristes, que no entenen perquè si venim al món
amb eixa dotació intel.lectual els xiquets xicotets no són capaços de parlar i raonar correctament.
Els racionalistes ho justificaran dient que, encara que les idees innates venen gravades al nostre
interior quan naixem, la nostra raó no és conscient de la seua existència fins arribar a la maduresa,
moment en el que estem capacitats per a comprendre-les. Però en el mateix moment en que les
descobrim tenim la sensació que la veritat que expressen és tan certa i evident que sembla l’haguem
conegut de sempre. Eixe reconeixement d’aquestes veritats xifrades a les idees innates i d’altres
semblants, és el que ells anomenen intuïció intel.lectual. Un coneixement immediat i directe
adquirit sense l’ajuda dels sentits, percebut pels “ulls de la ment”. Com que portem aquestes veritats
amb nosaltres, i aquells coneixements que podriem rebre a traves dels sentits no ens serien de molta
utilitat pel fet de no ser fiables, haurem de concloure que el coneixement si vol ser ecrt i vertader,
haurà de produir-se de dins cap a fora. És a dir, que per a que el nostre coneixement arribe a tindre
una mínima garantia d’expressar la veritat, haurem de deduir raonant a partir de veritats conegudes
fins a trobar-ne altres menys conegudes que, en certa manera, deriven d’allò que sabem del cert que
és veritat. Aquesta manera d’anar més d’allò més conegut, a través de l’anàlisi d’unes afirmacions
contingudes a unes proposicions o judicis que anomenem premisses, fins a una conclusió que
combina les dades que trobem eb elles, en un nou judici que expressa una veritat meys coneguda.
És el que anomenem raonament deductiu, base del mètode deductiu que utilitza la ciència, la
matemàtica sobre tot, en la construcció del seu coneixement objectiu. Aquest mètode es considerat
pels racionalistes com el millor per a qualsevol tipus de ciència, perquè la matemàtica es per a ells
la més segura i fiable, i per tant ha de servir de model a la resta de ciències. La matemàtica no és
només la més exacta de les ciències, les afirmacions de la qual són indiscutiblement vertaderes, sinò
que a més expressa el propi funcionament de la raó, i per tant, el mètode natural de la nsotra ment
per conèixer i relacionar uns coneixements amb els altres. Descartes i molts altres cièntifics
protagonitzaren la recerca d’un mètode que ens permeta fer ciència amb una certa seguretat. Si els
racionalistes consideren la matemàtica com a model de saber i adopten, com a ideal de mètode ,el
mètode deductiu, els empiristes s’orienten en el sentit de la ciència física i adopten, com a ideal de
mètode, el mètode inductiu. La deducció queda restringida a l’àmbit del saber matemàtic. El
coneixement factual consisteix, en canvi, en generalitzacions a partide de l’experiència.
L’empirisme nega que, pel que fa als fets, puguin existir lleis de valor universal i absolut. Com que
segons els empiristes, tot el nostre coneixement es redueix a l’experiència dels fets ja produïts, mai
no podem estar del tot segurs del que en el futur pugui succeir. Aixì, les lleis científiques seran
substituïdes per regularitats estadístiques: i com més número de casos favorables tinguem en el
passat, més possibilitat tindrem de que passi el mateix en el futur; però sempre probabilitat, i mai
certesa plena.
-Racionalisme/Empirisme:
Racionalisme i empirisme són les dues postures bàsiques en la comprensió de com es produeix el
coneixement, gnoseologia, i de com construïm la ciència, epistemologia. Existeixen des dels inicis
de la filosofia, no podem parlar amb propietat de Racionalisme ni Empirisme més que a partir del
segle XVII, en que aquestes tendències esdevingueren corrents de pensament i escola. La
localització temporal d’ambdues corrents de pensament es situa entre els segles XVII i XVIII,
bàsicament, i la localització geogràfica eks situa al racionalisme en la Europa Continental i a
l’empirisme a les Illes Britàniques. Per als racionalistes l’única font de coneixement és la raó.
Perquè creuen que la informació rebuda a través dels sentits no es fiable. Es aquesta una creença
afermada en la filosofia des del temps dels grecs, que ja emnyspreaven el coneixement sensible per
enganyos, per mostrar-nos un món en continu canvi quan la ciència, és a dir el coneixement
vertader, no pot donar-se més que de veritats immutables i eternes, i el testimoni dels sentits ens
condueix a una mera aparença. El racionalistes en general i descartes en particular es basaran en
afirmacions de pur sentit comú com el fet que quan submergim un garrot en l’aigua ens sembla que
s’haja doblegat i en realitat és tan sols un efecte òptic degut a la refracció de la llum. Creuen també
que la nostra ment porta al nàixer una dotació d’idees innates coneixements que estaven presents a
la nostra ment des del naixement i no són el resultat d’un aprenentatge, és a dir que no hem aprés
sinó que han sigut inserides en la nostra ment per Deu i, per tant, són absolutament vertaderes, no
podent despertar en nosaltres cap dubte respecte de la seua veritat. Responent a les crítiques dels
empiristes, que no entenen perquè si venim al món amb eixa dotació intel·lectual els xiquets
xicotets no són capaços de parlar i raonar correctament. Els racionalistes ho justificaran dient que,
encara que les idees innates venen gravades al nostre interior quan naixem, la nostra raó no és
conscient de la seua existència fins arribar a la maduresa, moment en el que estem capacitats per
comprendre-les. Però en el mateix moment en que les descobrim tenim la sensació que la veritat
que expressen és tan certa i evident que sembla l'haguem conegut de sempre. Eixe reconeixement
d’aquestes veritats xifrades a les idees innates i d’altres semblants, és el que ells anomenen intuïció
intel·lectual. Un coneixement immediat i directe adquirit sense l’ajuda dels sentits, percebut pels
“ulls de la ment”.
Com que portem aquestes veritats amb nosaltres, i aquells coneixements que podríem rebre a traves
del sentits no ens serien de molta utilitat pel fet de no ser fiables, haurem de concloure que el
coneixement, si vol ser cert i vertader, haurà de produir-se de dins cap a fora. És a dir, que per a
que el nostre coneixement arribe a tindre una mínima garantia d’expressar la veritat, haurem de
deduir raonant a partir de veritats conegudes fins a trobar-ne altres menys conegudes que, en certa
manera, deriven d’allò que sabem del cert que és veritat.
Aquesta manera d’anar d’allò més conegut, a traves de l’anàlisi d’unes afirmacions contingudes a
unes proposicions o judicis que anomenem premisses, fins a una conclusió que combina les dades
que trobem en elles, en un nou judici que expressa una veritat menys coneguda. És el que
anomenem raonament deductiu, base del mètode deductiu que utilitza la ciència (la matemàtica
sobre tot) en la construcció del seu coneixement objectiu.
Aquest mètode és considerat pels racionalistes com el millor per a qualsevol tipus de ciència,
perquè la matemàtica és per a ells la més segura i fiable, i per tant ha de servir de model a la resta de
ciències. La matemàtica no és només la més exacta de les ciències, les afirmacions de la qual són
indiscutiblement vertaderes, sinó que a més expressa el propi funcionament de la raó, i per tant, el
mètode natural de la nostra ment per conèixer i relacionar uns coneixements amb els altres.
Descartes visqué al segle XVII, època en la que l’esgotament de la ciència vigent abocava els
intel·lectuals cap a l’escepticisme, raó per la qual els pensadors del moment esperaven trobar un
camí segur per garantir la eficàcia de la ciència en la interpretació de la realitat. Descartes i molts
altres científics protagonitzaren la recerca d’un mètode que ens permeta fer ciència amb una certa
seguretat. Descartes formularà 4 regles que són considerades per la majoria de pensadors com molt
efectives.
Característiques generals de l’empirisme: Els continguts mentals són adquirits. Consideren la ment
com un receptacle –inicialment buit- que es va omplint amb les dades del món exterior, que els
sentits transmeten a través de la percepció.
L’experiència sensible és l’única font del coneixement. Aquestes dades o experiències sensibles
constitueixen tot el que és objecte de coneixement i són anomenades idees per Locke i Berkeley, i
percepcions per Hume.
L’empirisme posa límits a la pretensió racionalista. El coneixement no transcendeix els límits de
l’experiència: l’evidència sensible és l’únic criteri de veritat. Per tal que el coneixement no quedi
limitat a un grup de dades sonores, cromàtiques..., inconnexes, és necessari que aquestes sensacions
o idees tinguin la possibilitat d’acumular-se i combinar-se les unes amb les altres. Sense aquestes
possibilitats no es podrien realitzar operacions com pensar o recordar i, paral·lelament, no hi podria
haver nocions d’idees complexes que, lògicament, han de ser confirmades per l’experiència.
Els conceptes universals no tenen valor objectiu. Per als empiristes, l’abstracció serveix per a
formar les idees complexes o conceptes universals, encara que no els accepten com a coses
pròpiament reals, per la qual cosa no tenen valor objectiu. Si els racionalistes consideren la
matemàtica com a model de saber i adopten, com a ideal de mètode, el mètode deductiu, els
empiristes s’orienten en el sentit de la ciència física (Boyle, Newton) i adopten, com a ideal de
mètode, el mètode inductiu. La deducció queda restringida a l’àmbit del saber matemàtic. El
coneixement factual consisteix, en canvi, en generalitzacions a partir de l’experiència. L’empirisme
nega que, pel que fa als fets, puguin existir lleis de valor universal i absolut. Com que segons els
empiristes, tot el nostre coneixement es redueix a l’experiència, i com que només tenim experiència
dels fets ja produïts, mai no podem estar del tot segurs del que en el futur pugui succeir. Així, les
lleis científiques seran substituïdes per regularitats estadístiques: i com més número de casos
favorables tinguem en el passat, més probabilitat tindrem de que passi el mateix en el futur; però
sempre probabilitat, i mai certesa plena.
Aspectes positius de l’empirisme: S’oposarà al dogmatisme, en la seva pretensió d’imposar veritats
absolutes i definitives; Afavorirà i enaltirà els valors humans de tolerància i convivència. Com que
en aquest món no podem estar absolutament segurs de res, siguem prudents, siguem tolerants,
acceptem les llibertats i acostumem-nos a respectar els altres. Acostumem-nos als nostres febles
coneixements que són suficients per viure; aconformem-nos-hi i no pretenguem escrutar els
enigmes metafísics ni proclamar veritats absolutes. Així, els empiristes britànics es troben entre els
primers defensors d’una ètica i una pedagogia tolerants.
Van proposar la pluralitat i la llibertat religiosa; En política rebutgen l’origen diví del poder i
proclamen que el poder ve del poble i davant del poble són responsables els governants.
Van ensenyar la conveniència de la separació de poders (executiu, legislatiu i judicial). Locke, i
sobretot Hume, van ser lloats i exaltats pels il.lustrats francesos, per Voltaire, Diderot i molts
d’altres, com els primers defensors de la igualtat, la llibertat i la tolerància.

-Geocentrisme/Heliocentrisme:
La denominació món remet específicament a una realitat astronòmica geocèntrica i geoestàtica dins
del paradigma Aristotelic-Ptolemaic, i s'oposa en eixe sentit a la denominació univers: que suposa
un sistema planetari heliocèntric, que no es l'únic que existeix, l’existència de buit entre els àtoms
que conformen la matèria, el seu caràcter il·limitat i probablement infinit, l’homogeneïtat de
composició i comportament de totes les zones que poguérem distingir al seu interior i per tant un
únic tractament científic.
El geocentrisme: En astronomia la suposició que la terra ocupa el centre del món (conjunt ordenat
(cosmos) de tots els cossos o coses que existeixen), a mes a mes implica que la terra està quieta
(geoestatisme), l’existència de dues regions diferents en un sistema planetari que està format per
esferes materials concèntriques i tancat per l'esfera de les estrelles fixes. Representa l'idea central
del paradigma Aristotelic-Ptolemaic, que suposa un tractament diferent per a cadascuna de les dues
regions: en la supralunar, que va de l'esfera de la lluna a la de les estrelles fixes, tan sols poden
existir moviments naturals, com que la seua essència o naturalesa es estar fets d’èter (material
perfectissim) aquestos moviments son circulars, sempre en la mateixa direcció i a velocitat constant
i uniforme, aquestos moviments son estudiats per la Matemàtica; en la sublunar, composta per
quatre elements (foc, aire, aigua i terra) existeixen quatre llocs naturals i poden donar-se moviments
naturals (els que condueixen un cos cap al seu lloc natural) sempre verticals, cap amunt o cap avall,
i moviments violents (els que impedeixen o allunyen al cos del seu lloc natural) que tenen un motor
extern i poden ser horitzontals, tan sols es produeixen i es mantenen mentre el motor està en
contacte amb el mòbil.
Però aquest model té certes deficiències: el moviment es considerat com un procés transitori i no
com un estat dels cossos; Separació en dues zones amb tractament diferent, que dificulta les
explicacions , quantitatives en l'esfera supralunar i qualitatives en la sublunar, i en el fons suposa
l'admissió de dos tipus de realitat (platonisme); En astronomia no explica allò que veiem en
observar el moviment dels cossos celestes; I que la física no explica el moviment de projectils.
Totes aquestes deficiències condicionaren la seua substitució gradual pel paradigma de la Ciència
Clàssica (Newtonià) i en particular, en astronomia, pel paradigma heliocèntric, i el canvi del
concepte de món pel d'univers.
Nicolau Copèrnic Va propiciar un canvi enfront la concepció del cosmos:Va establir un sistema
heliocèntric, on la Terra i la resta de planetes giren al voltant del Sol; Va descriure el triple
moviment terrestre: rotació, translació i declinació; Va afirmar l’esfericitat de la Terra, així com la
dels cossos celestes; Es defensa del paral·laxi estel·lar augmentant descomunalment les dimensions
del cosmos; I, elimina l’equant (ja que trencava amb un principi universalment acceptat; el
moviment circular uniforme instaurat per Platò.)
L’astronomia copernicana suposava un trencament amb la ptolemàica, la qual era la que
s’ensenyava en les universitats de l’època. El model Copernic estableix les següents conclusions:
La Terra no ocupa el centre de l'Univers
L'únic cos que gira al voltant de la Terra és la Lluna
La Terra no està en repòs, sinó que gira sobre si mateixa, la qual cosa produeix, entre altres coses
l'alternança del dia i de la nit.
Copernic va tenir l'encert de determinar la posició correcta dels planetes i assignar-li una velocitat
relativa bastant exacta dins el conjunt del sistema planetari.

-Copèrnic/Kepler:
Nicolau Copèrnic va propiciar un canvi enfront la concepció del cosmos: va establir un sistema
heliocèntric, on la Terra i la resta de planetes giren al voltant del Sol; va descriure el tripe moviment
terrestre: rotació, traslació i declinació; va afirmar l’esferacitat de la Terra, així com la del cossos
celestes; es defensa del paral.laxi estel.lar agmentant descomunalment les dimensions del cosmos; i,
eliminà l’equant, ja que trencava amb un principi universalment acceptat, el moviment circular
uniforme instaurat per Platò. L’astronomia copernicana suposava un trencament amb la ptolemàica,
la qual era la que s’ensenyava en les universitats de l’època. Però amb el trencament de les idees de
Ptolomeu va recuperar el pensament d’Aristarc de Samos. L’obra magna de Nicolau, De
revolutionibus, va ser publicada un cop ell ja havia mort. A partir d’aquest moment neix una nova
vessant en l’astronomina de l’època, i amb l’impacte que va causar comença l’anomenada revolució
copernicana. La visió copernicana oferia una manera més senzilla de concebre l’Univers, però per
diversos motius no es va acabar d’imposar: l’esglèsia va donar suport al model ptolemaic, ja que en
diversos passatges bíblics s’afirma que la Terra és el centre del món; per a la gent amb pocs
coneixements d’astronomia, els es més facil afirmar que tot gira al voltant nostre; el model
copernicà no millorava les prediccions que es feien amb el de Ptolomeu. Històricament s’ha
considerat que l’esglèsia, i els eclesiàstics, han estat en contra del coneixement científic per diversos
motius, com per exemple polític o econòmics, però en aquest cas Copèrnic, canonge de la catedral
de Frombork, és qui comença la revolució cosmològica. El model copèrnic estableix les següents
conclusions: La Terra no ocupa el centre de l’univers; l’únic cos que gira al voltant de la Terra és la
Lluna; i, la Terra no està en repós, sinò que gira sobre si mateixa, la qual cosa produeix, entre altres
coses l’alternança del dia i de la nit. Copernic va tenir l’encert de determinar la posició correcta
dels planetes i assignar-li una velocitat relativa bastant exacta dins el conjunt del sistema planetari.
La Terra descriu una òrbita més petita que altres planetes, el 4º, de manera que gira més ràpid al
voltant del Sol que els que descriuen una òrbita major, de manera que aquests semblens desplaçar
cap enrere en relació amb el llunyà fons de les estrelles. Continuava considerant que els planetes
descrivien òrbites circulars, fet que feia necessari continuar utilitzant epicicles per explicar les
desviacions de les trajèctories dels planetes. Copèrnic manté que el món és esfèric i que l’esfera de
les estrelles fixes es estàtica; les esferes concèntriques; el moviment de les esferes circular i
uniforme; els 4 elements; l’èter, material perfectíssim; els epicicles i l’excentricitat; els moviments
naturals i violents; i, les direccions essencials. Johannes Kepler astrònom i matemàtic alemany, va
estudiar les posicions del planeta Mart durant molts anys. Es va adonar que les posicions del planeta
només es podien explicar si Mart seguia una òrbita el.líptica al voltant del sol. La consideració de
Gilbert de que la Terra era un gran iman, Kepler ka va estendre a tots els cossos del sistema solar,
demanera que el joc d’atraccions i repulsions convertien en el.líptiques les òrbites inicialment
circulars. Les lleis de Kepler van descriure matemàticament el moviment dels planetes en les seves
òrbites al voltant del Sol. Primera llei: tots els planetes es desplacen al voltant del Sol seguint
òrbites el.líptiques . El Sol esta en un dels focus de l’el.lipse. Segona llei: El radi del vector que
uneix un planeta i el Sol escombra àrees iguals en temps igual. És a dir, la velocitat areolar és
constant. La llei de les àrees és equivalent a la constància del moment angular, és a dir, quan el
planeta està mes allunyat del Sol, afeli, la seva velocitat és menor que quan esta més proper al Sol,
periheli. En el afeli i en el periheli, el moment angular L és el producte de la massa del planeta, la
seva velocitat i la seva distància al centre del Sol. L= m· r1· v1= m· r2· v2
La formulaci´matemàtica de Newton de la tercera llei de Kepler és:

On, P és el període orbital, a l’semeix major de l’òrbita, m1 i m2 les masses del cos central i el cos
orbitant respectivament i G una constant anomenada constant de gravitació universal el valor marca
la intensitat de la interacció gravitatòria i el sistema d’unitats a utilitzar per les altres variables
d’aquesta expressió. Kepler va deduir les seves lleis a partir d’observacions astronòmiques precises
obtingudes per Tycho Brahe i, encara que sabia que explicaven el moviment planetari observat, no
entenia les raons d’aquest comportament. La presentació de Kepler incorporava una gran quantitat
de detalls i fins i tot especulacions metafísiques. V aser Isaac Newton qui va extraure dels escrits de
Kepler la formulació matemàtica precisa de les lleis. Newton va ser capaç de relacionar aquestes
lleis empíriques. L’estudi de Newton de les lleis de Kepler va conduir a la seva formulació de la llei
de la gravitació universal. Kepler va continuar el seu treball en 1619 va publicar la seua obra
Harmonices mundi, Les harmonies del món, on va exposar la seva tercera llei: Els quadrants dels
períodes de revolució de dos planetes qualsevol són proporcionals als cubs de les seves distàncies
mitjanes al Sol. Amb aquesta llei relacionava els moviments de tots els planetes entre si i respecte al
Sol era la llei del “sistema” solar, i expressava la “harmonia” del mateix, més encara, l’ordre mateix
que Déu havia introduït al món. Amb la formulació d’aquestes lleis, s’havia completat, des d’un
punt de vista astronòmica, la revolució iniciada per Copèrnic. Es necessitava ara una nova Física i
una nova dinàmica per demostrar que la Terra podia ser realment un planeta i moure’s com els
altres, demostració que van fer sobretot Galileu i Newton. Malgrat la seva innovació, el sistema de
Copèrnic, es basava en un dogma compartit per Aristòtil, Ptolomeu i molts altres astrònoms: els
moviments naturals dels cossos havien de seguir unes regles de perfecció perque Déu no podia
haver creat una obra imperfecta. Per això els moviments només podien ser rectilinis o descrivint
cercles perfectes. Johannes Kepler suposa que les òrbites eren el.líptiques. De l’anàlisi detallat i
rigorós de les precises anotacions sobre la posició dels planetes vistos des de la Terra, Tycho Brahe,
alumne i col.laborador de Kepler, formula tres lleis simples que descriuen amb exactitud el
moviment dels planetes. Però les seves anotacions semblaven errònies ja que situaven a Mart fora
de l’esquema de Copèrnic. Kepler coneixedor del treball de Tycho Brahe, comprova que l’el.lipse
solucionava el problema. Si en lloc de òrbites circulars, es consideraven òrbites el.líptiques en un
dels focus estigués el Sol, tot quadrava a la perfecció. Les lleis de Kepler són les següents: Els
planetes es mouen en una trajèctoria el.líptica, i en un dels seus focus es troba el Sol; Una línia recta
traçada des del sol fins a un planeta descriu àrees iguals en temps iguals; El quadrat de la durada de
l’any de cada planeta, període, és proporcional al cub del radi de la seva òrbita. Les lleis de Kepler
constitueixen la cinemàtica del sistema solar, descripció simple i exacta dels moviments dels
planetes, però no expliquen les causes o forces que els produeixen. Isaac Newton donaria solució a
aquestes forces.

-Món/Univers:
El món és un conjunt ordenat (cosmos) de tots els cossos o coses que existeixen. Dins del
paradigma Aristotelic-Ptolemaic suposa les següents característiques: tancat (per l'esfera de les
estrelles fixes), limitat (per aquesta mateixa esfera), el que ens condiciona unes dimensions reduïdes
i una forma esfèrica, format per esferes homocèntriques (amb un mateix centre: la terra) materials,
la inexistència del buit, el caràcter heterogeni, representat per la distinció de dues regions (l'esfera
supralunar i la sublunar) amb diferents característiques (materials de que estan fetes, moviments
possibles i tractament científic), i únic. Podríem descriure'l com un únic sistema planetari que gira
al voltant d'un cos central (la terra) que roman quiet al centre.
La denominació món remet específicament a una realitat astronòmica geocèntrica i geoestàtica dins
del paradigma Aristotelic-Ptolemaic, i s'oposa en eixe sentit a la denominació univers: que suposa
un sistema planetari heliocèntric, que no es l'únic que existeix, l’existència de buit entre els àtoms
que conformen la matèria, el seu caràcter il·limitat i probablement infinit, l’homogeneïtat de
composició i comportament de totes les zones que poguérem distingir al seu interior i per tant un
únic tractament científic.
El canvi de paradigma significa un canvi en la manera de explicar el moviment, les explicacions
finalistes, representades per Aristòtil, perden importància en favor de les mecanicistes,
representades pels autors que representen el paradigma nou (Descartes, Galileu, Newton) tots ells
partidaris de considerar que el món físic està format per àtoms.
Univers és la totalitat del continu espaitemps en què es troba la humanitat, juntament amb tota la
matèria i energia que conté. A gran escala, és l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la
física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Actualment, els
experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'univers.
Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per a referir-se a la part de l'univers que
es pot observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan es considera com un sistema
ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat,
mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent, s'haja descobert o no. En aquest sentit,
'cosmos' és l'"univers conegut" o realitat.
Diversos experiments i observacions suggereixen que l'univers ha estat governat per les mateixes
lleis físiques i constants en tota la seva extensió i temps de d'existència. La força dominant en
distàncies cosmològiques és la gravetat, que funciona segons la relativitat general, actualment
considerada la teoria més acurada de la gravitació. L'univers té almenys tres dimensions d'espai i
una de temps. L'existència de dimensions addicionals ha estat suggerida teòricament.
El mot univers defineix gairebé sempre el tot. Amb tot i això, una definició alternativa d'univers
suggereix que hi ha diversos universos no connectats entre si i que en conjunt formarien la totalitat
de l'existència, que s'anomenaria multiunivers. Per exemple, la teoria de la bombolla universal, una
esfera que cobreix tots els universos, diu que hi ha infinites varietats d'universos, cadascun amb
diferents constant físiques.

-Esferes materials/ òrbites:

Les esferes són totes elles materials, ja que es tracta d’un plenum (no existeix cap espai buit). Tenen
un mateix centre, la Terra, per això reben el nom d’homocèntriques.
Distinció de dues regions radicalment distintes en quant a la seua composició, moviments o canvis
possibles i ciència que la estudia en el món:
sublunar, composta per quatre elements (foc, aire, aigua i terra) existeixen quatre direccions
essencials i poden donar-se moviments naturals (els que condueixen un cos cap al seu lloc natural)
sempre verticals, cap amunt o cap avall, i moviments violents (els que impedeixen o allunyen al cos
del seu lloc natural) que tenen un motor extern i poden ser horitzontals, tan sols es produeixen i es
mantenen mentre el motor està en contacte amb el mòbil. La ciència que explica el que passa a
aquesta esfera es la Física.
supralunar, que va de l'esfera de la lluna a la de les estrelles fixes, tan sols poden existir moviments
naturals, com que la seua essència o naturalesa es estar fets d’èter (material perfectíssim) aquestos
moviments son circulars, sempre en la mateixa direcció i a velocitat constant i uniforme, aquestos
moviments son estudiats per la Matemàtica.
Separació en dues zones amb tractament diferent, que dificulta les explicacions, quantitatives en
l'esfera supralunar i qualitatives en la sublunar, i en el fons suposa l'admissió de dos tipus de realitat
(platonisme).
En el sistema ptolemaic, cada planeta és mogut per cinc o més esferes; una d'elles n'és el deferent,
un cercle el centre del qual és un punt situat entre l'equant i la Terra. Una altra esfera és ancorat en
el deferent, i en què el plan l‘epicicle,eta està ancorat. El deferent gira al voltant de la Terra, mentre
que l'epicicle gira dins el deferent, fent que el planeta es mogui més lluny o més a prop de la Terra
en diferents punts de la seva òrbita, i fins i tot pugui alentir-se, aturar-se i retrocedir (moviment
retrògrad). Els epicicles de Venus i Mercuri estan sempre centrats en una línia entre la Terra i el Sol
(amb Mercuri més a prop de la Terra), cosa que explica perquè són sempre tan propers en el cel.
L'ordre ptolemaic de les esferes, a partir de la Terra, és el següent:
Lluna, Mercuri, Venus, Sol, Mart, Júpiter, Saturn, Estrelles fixes.
Segun Copèrnic
La Terra descriu una òrbita més petita que altres planetes (el 4 º), de manera que gira més ràpid al
voltant del Sol que els que descriuen una òrbita major, de manera que aquests semblen desplaçar
cap enrere en relació amb el llunyà fons de les estrelles.
Continuava considerant que els planetes descrivien òrbites circulars, fet que feia necessari continuar
utilitzant epicicles per explicar les desviacions de les trajectòries dels planetes.
Tycho Brahe
despres de vore el cometa afirma que no existeixen les esferes cristal·línes i subustituieix aquest
concepte pel de òrbita.
La consideracióració de Gilbert que la Terra era un gran iman, Kepler la va estendre a tot els cossos
del sistema solar, de manera que el joc d'atraccions i repulsions convertien en el·líptiques les òrbites
inicialment circulars.
Les lleis de Kepler van descriure matemàticament el moviment dels planetes en les seves òrbites al
voltant del Sol
Primera llei: Tots els planetes es desplacen al voltant del Sol seguint òrbites el·líptiques. El Sol està
en un dels focus de l’el·lipse.
Segona llei: El radi del vector que uneix un planeta i el Sol escombra àrees iguals en temps igual. És
a dir, la velocitat areolar és constant. La llei de les àrees és equivalent a la constància del moment
angular, és a dir, quan el planeta està mes allunyat del Sol, afeli, la seva velocitat és menor que quan
esta més proper al Sol, periheli. En el afeli i en el periheli, el moment angular L és el producte de la
massa del planeta, la seva velocitat i la seva distància al centre del Sol. L= m· r1· v1= m· r2· v2
La formulaci´matemàtica de Newton de la tercera llei de Kepler és:

On, P és el període orbital, a l’semeix major de l’òrbita, m1 i m2 les masses del cos central i el cos
orbitant respectivament i G una constant anomenada constant de gravitació universal el valor marca
la intensitat de la interacció gravitatòria i el sistema d’unitats a utilitzar per les altres variables
d’aquesta expressió. Kepler va deduir les seves lleis a partir d’observacions astronòmiques precises
obtingudes per Tycho Brahe i, encara que sabia que explicaven el moviment planetari observat, no
entenia les raons d’aquest comportament. La presentació de Kepler incorporava una gran quantitat
de detalls i fins i tot especulacions metafísiques. V aser Isaac Newton qui va extraure dels escrits de
Kepler la formulació matemàtica precisa de les lleis. Newton va ser capaç de relacionar aquestes
lleis empíriques. L’estudi de Newton de les lleis de Kepler va conduir a la seva formulació de la llei
de la gravitació universal.

REDACTA
-Les distintes cosmovisions:
Una cosmovisió és el conjunt d'opinions i creences que conformen la imatge o concepte general del
món que té una persona, època o cultura, a partir de la qual interpreta la seva pròpia naturalesa i la
de tot l'existent. Una cosmovisió defineix nocions comunes, que s'apliquen a tots els camps de la
vida, des de la política, l'economia o la ciència fins a la religió, la moral o la filosofia.
El terme "cosmovisió" és una adaptació del alemany Weltanschauung (de Welt= "món", i
anschauen = "observar")
Una cosmovisió no seria una teoria particular sobre el funcionament d'alguna entitat particular, sinó
una sèrie de principis comuns que inspirarien teories o models a tots els nivells: una idea de
l'estructura del món, que crea el marc o paradigma per a les restants idees.
No obstant això, una cosmovisió no és una elaboració filosòfica explícita ni depèn d'una; pot ser
més o menys rigorosa, acabada o intel·lectualment coherent.
Les cosmovisions són complexes i resistents al canvi; poden, per tant, integrar elements divergents i
encara contradictoris.
Hi ha quatre tipus de cosmovisions: caos, cosmos, món i univers.
-Caos: en les explicacions mítqiues que tenen com a objectiu comprendre i dominar el món,
s’expressen en mites o llegendes. Algunes de les seues característiques són la personificació i la
divinització de les forces de la Naturales, els esdeveniments del món depenen de la voluntad d’un
déu i que els objectes tenen propietats diferents de les naturals. Hi trobem també conseqüències que
són les següents, el món natural i el sobrenatural es superposen, com que els esdeveniments
depenen del caprici i la voluntat dels deus, al món reina l’Arbitrarietat. Cal recorrer a la magia per a
propiciar-se als deus i així dominar el món, no hi ha ordre, per la qual cosa desencadena en caos i
per últim, els mites romanen inalterables al llarg del temps, perquè el que transmet és un símbol que
ha de ser interpretat subjectivament.
-Cosmos: en les explicacions racionals que tenen com a objectiu comprendre i dominar el món, al
igual que les explicacions mítiques, pero les explicacions racionals s’expressen de manera
distintaLes explicacions racionals s’expressen mitjançant categories abstractes, és a dir, en
conceptes. Les característiques de les explicacions racionals són que les coses passen on i com han
de passar necessariament, que les coses estan ordenades seguint unes raons internes, les lleis o
causes, la Raó, i que les coses se comporten com ho fan en raó de la seua naturalesa. Les
conseqüències que trobem en les explicacions racionals són que el món esta ordenat de manera
racional seguint lleis fixes, que com que tot passa necessariament seguint un ordre lògic, racional,
es poden preveure els esdeveniments futurs com la ciència i treure profit d’aquests coneixements
per a dominar els fenòmens , que hi ha ordre aleshores hi trobem el cosmos i que les interpretacions
són sempre modificables depenent de les dades de que disposem en cada moment, què han de ser
comprensibles objectivament.
-Món: Conjunt ordenat (cosmos) de tots els cossos o coses que existeixen. Dins del paradigma
Aristotelic-Ptolemaic suposa les següents característiques: tancat (per l'esfera de les estrelles fixes),
limitat (per aquesta mateixa esfera), el que ens condiciona unes dimensions reduïdes i una forma
esfèrica, format per esferes homocèntriques (amb un mateix centre: la terra) materials, la
inexistència del buit, el caràcter heterogeni, representat per la distinció de dues regions (l'esfera
supralunar i la sublunar) amb diferents característiques (materials de que estan fetes, moviments
possibles i tractament científic), i únic. Podríem descriure'l com un únic sistema planetari que gira
al voltant d'un cos central (la terra) que roman quiet al centre.
Les característiques bàsiques es podrien resumir en:
Esfericitat, heterogeneïtat i geocentrisme.
Cosmos esfèric, tancat, de dimensions reduïdes i per tant finit, limitat per la esfera de les estrelles
fixes, que conté la resta de les esferes i que al moure's per amor a Déu (motor immòbil) comunica el
moviment a totes les altres.
Les esferes són totes elles materials, ja que es tracta d’un plenum (no existeix cap espai buit). Tenen
un mateix centre, la Terra, per això reben el nom d’homocèntriques.
Es tracta d’un cosmos geocèntric, perquè el centre l’ocupa la terra i també geoestàtic, ja que aquesta
no es mou, al estar al seu lloc natural i per tant no hi ha cap motiu perquè es meneje.
Distinció de dues regions radicalment distintes en quant a la seua composició, moviments o canvis
possibles i ciència que la estudia:
sublunar, composta per quatre elements (foc, aire, aigua i terra) existeixen quatre direccions
essencials i poden donar-se moviments naturals (els que condueixen un cos cap al seu lloc natural)
sempre verticals, cap amunt o cap avall, i moviments violents (els que impedeixen o allunyen al cos
del seu lloc natural) que tenen un motor extern i poden ser horitzontals, tan sols es produeixen i es
mantenen mentre el motor està en contacte amb el mòbil. La ciència que explica el que passa a
aquesta esfera es la Física.
supralunar, que va de l'esfera de la lluna a la de les estrelles fixes, tan sols poden existir moviments
naturals, com que la seua essència o naturalesa es estar fets d’èter (material perfectíssim) aquestos
moviments son circulars, sempre en la mateixa direcció i a velocitat constant i uniforme, aquestos
moviments son estudiats per la Matemàtica.
-Univers: El canvi de paradigma significa un canvi en la manera de explicar el moviment, les
explicacions finalistes, representades per Aristòtil, perden importància en favor de les mecanicistes,
representades pels autors que representen el paradigma nou (Descartes, Galileu, Newton) tots ells
partidaris de considerar que el món físic està format per àtoms.
'univers és la totalitat del continu espaitemps en què es troba la humanitat, juntament amb tota la
matèria i energia que conté. A gran escala, és l'objecte d'estudi de la cosmologia, que es basa en la
física i l'astronomia, tot i que alguns dels temes d'estudi voregen la metafísica. Actualment, els
experts no estan d'acord sobre si és possible (en principi) d'arribar a observar la totalitat de l'univers.
Els termes univers conegut, observable o visible, s'utilitzen per a referir-se a la part de l'univers que
es pot observar. El terme cosmos és l'univers, especialment quan es considera com un sistema
ordenat i harmoniós. De vegades, el terme cosmos es fa servir només per a l'univers observat,
mentre que el terme univers es refereix a tot l'existent, s'haja descobert o no. En aquest sentit,
'cosmos' és l'"univers conegut" o realitat.

El paradigma aristotelic-ptolemaic:
El moviment és un dels problemes centrals a la filosofia anterior a Aristòtil, els presocràtics, en
particular Heràclit i Parmènides, havien intentat donar-li solució de diferents maneres, les dues
teories més radicals al respecte son les defensades per aquestos dos autors: l’afirmació de que la
característica fonamental de la naturalesa consisteix en estar sotmesa al devenir constant o la
negació total del canvi afirmant que no es tracta més que d’un fenomen aparent i que la realitat, el
ser és immutable, únic, perfecte i per tant esfèric.
Aristòtil ens donarà una solució que salva el canvi i alhora confereix la major importància a la
permanència . Des del seu punt de vista el moviment no és més que un procés que afecta als cossos
mentre estan adquirint una nova forma .
Ara és menester explicar els conceptes de potència (dynamis) i acte (energeia) què son equivalents
a matèria i forma en parlar de moviment. Tot cos físic està en possessió d’una forma (la té en acte)
però té la potència o possibilitat de rebre’n altres. El moviment és el procés a través del què una
potència se actualitza, i només es produeix moviment mentre aquest procés està completant-se,
abans de començar el cos està immòbil i en acabar també.
Aristòtil ho expressa dient que el moviment és l’acte del ser en potència mentre que està en
potència.
La física aristotèlica és l’estudi de l’ésser en moviment. El moviment és el problema principal de la
física, i aquest té un caràcter teleològic, és a dir, sempre es dóna en ordre a una causa final. A la
natura hi ha moviment perquè els quatre elements tenen tendència a ocupar el seu lloc natural. Hi ha
diverses classes de moviment a l'esquema aristotèlic:
1. Canvi substancial: generació i corrupció.
2. Canvi quantitatiu: creixement i disminució.
3. Canvi qualitatiu: alteració.
4. Canvi de lloc: moviment de translació.
Veiem ara quines són les set lleis (les quatre lleis generals i les tres particulars que regeixen el
moviment:
1. Tot mòbil requereix d’un motor. En el ben entès que el motor ha d’ésser diferent del mòbil,
exterior al mòbil, i la seva acció sobre el mòbil ha de durar mentre dura el moviment.
2. Si cessa la causa, cessa l’efecte.
3. La natura és principi de moviment: “arché kinéseos”.
4. Principi de l'”horror vacui”: la natura avorreix el buit, i evita per tots els mitjans la formació del
buit.
I a més d’aquestes quatre lleis de caire general, n’hi ha tres més, referides a tipus particulars de
moviment:
5. El moviment a la regió supralunar és etern i regular, circular i perfecte: es regeix pel principi
platònic de la circularitat.
6. A la regió sublunar hi ha dos tipus de moviment:
6.1. El moviment natural (que es regeix pel principi de la recerca del lloc natural, i el segueixen els
cossos verticalment quan van a la recerca del seu lloc natural, així la pedra que cau, el foc que puja,
l’aigua que cau i puja, etc).
6.2. El moviment violent, que és el que segueix qualsevol tipus de projectil, i es regeix pel principi
de l'antiperístasi.
Explicació del moviment natural. A la regió sublunar hi ha moviment natural i moviment violent.
El moviment natural és dona sempre en sentit vertical, cap amunt i cap avall, i és el que segueixen
els cossos quan van a la recerca del seu lloc natural. Així, la pedra és greu, i cau perquè busca el seu
lloc natural, que és al centre de la terra; el foc és lleu, i puja sempre a la recerca del seu lloc natural,
que és per damunt l’aire, al costat de l’òrbita llunar; l’aigua és relativament greu: la de les deus puja
i la de la pluja cau, perquè ambdues cerquen el seu lloc natural, per sobre la terra; i l’aire és
relativament lleu, i puja per sobre de l’aigua perquè tendeix a ocupar el seu lloc natural.
el moviment violent Un cop perdut el contacte amb l’arc que la dispara, la fletxa hauria de caure
verticalment a terra, donat que ja no té motor. Per què no cau? El fenomen que es produeix es
coneix amb el nom d’antiperístasi: la fletxa -o qualsevol altre projectil- no cau perquè ha trobat un
nou motor, que és l’aire. La natura, que és la font del moviment i està sempre empenyorada en
evitar la formació del buit, genera un remolí d’aire al voltant de la fletxa, i és l’aire qui empeny la
fletxa pel darrere, evitant així la formació del buit i provocant la continuïtat del moviment.
Planetes i projectils: punts febles de l’aristotelisme
La cosmologia i la física d’Aristòtil, vigents fins la revolució científica dels segles XVI i XVII,
tenen
dos punts febles en aquestes dues qüestions que acabem de veure:
• Com es mouen els planetes?
• Com es mouen els projectils?
La primera, passant per Ptolomeu i Copèrnic, no trobarà resposta correcta fins a Kepler, amb les tres
conegudes lleis del moviment dels planetes; la segona haurà d’esperar Galileu i les lleis del
moviment dels projectils. Aristòtil les havia solventat, en el primer cas, amb la teoria de les 55
esferes homocèntriques d’èter, per tal de “salvar les aparences” del moviment arbitrari dels
planetes i conjuminar-lo amb la llei de la circularitat.
En el segon cas, amb el principi de l’antiperístasi, que explica el moviment de la fletxa sense
infringir les lleis generals del moviment. Hagueren de passar vint segles per tal que científics i
filòsofs trobaren respostes encertades a aquests dos problemes.
Retrogradacions I moviment de projectils
Segons Aristòtil perquè un cos tingués un moviment era necessari que l'impulsés un motor, la qual
cosa semblava impossible en els projectils una vegada llançats. Aristòtil argumentava que era el
propi aire que realitzava les funcions de motor del projectil.
Ptolomeu va proposar el sistema geocèntric com a base de la mecànica celeste.
Les seves teories i explicacions astronòmiques van dominar el pensament científic fins el segle
XVI.
Tot i que els principis del geocentrisme grec van ser establerts per Aristòtil, el seu sistema no es va
considerar com a estàndard, a diferència del de Claudi Ptolomeu, desenvolupat el segle II. És a
causa de la seva influència que el sistema ptolemaic s'identifica de vegades com a sinònim del
model geocèntric.
Ptolomeu afirmava que la terra era al centre de l'univers, a partir de la simple observació que, en tot
moment, la meitat de les estrelles es trobaven sobre l'horitzó i l'altra meitat per sota d'ell, i de la
creença que totes elles es trobaven a la mateixa distància del centre de l'univers. Si la Terra estigués
molt desplaçada del centre, la divisió entre les estrelles visibles i les no visibles no seria idèntica.
Per resoldre el problema de les retrogradacions (moviments anòmals dels planetes) Ptolomeu va
proposar els epicicles i deferents i el punt equant
El planeta es mou sobre l'epicicle (línia de punts petita), que al seu torn es mou sobre el deferent
(línia de punts gran). El centre del deferent és X, però el moviment angular de l'epicicle és uniforme
només respecte al punt •, que és l'equant
El planeta es mou sobre l'epicicle (línia de punts petita), que al seu torn es mou sobre el deferent
(línia de punts gran). El centre del deferent és X, però el moviment angular de l'epicicle és uniforme
només respecte al punt que és l'equant
En el sistema ptolemaic, cada planeta és mogut per cinc o més esferes; una d'elles n'és el deferent,
un cercle el centre del qual és un punt situat entre l'equant i la Terra. Una altra esfera és ancorat en
el deferent, i en què el plan l‘epicicle,eta està ancorat. El deferent gira al voltant de la Terra, mentre
que l'epicicle gira dins el deferent, fent que el planeta es mogui més lluny o més a prop de la Terra
en diferents punts de la seva òrbita, i fins i tot pugui alentir-se, aturar-se i retrocedir (moviment
retrògrad). Els epicicles de Venus i Mercuri estan sempre centrats en una línia entre la Terra i el Sol
(amb Mercuri més a prop de la Terra), cosa que explica perquè són sempre tan propers en el cel.
El tema central de Almagest és l'explicació del seu sistema. Segons aquest sistema, la Terra es troba
situada en el centre de l'Univers i el sol, la lluna i els planetes giren entorn d'ella arrossegats per una
gran esfera anomenada "primum movile", mentre que la Terra és esfèrica i estacionària. Les
estrelles estan situades en posicions fixes sobre la superfície d'aquesta esfera. També, i segons la
teoria de Ptolomeu, el Sol, la Lluna i els planetes estan dotats a més de moviments propis
addicionals que se sumen al del primun movile.
Ptolomeu afirma que els moviments dels planetes són circulars, però aquestos, en comptes de estar
situats a la esfera original, que ara passa a denominar deferent, estan inserits en una més xicoteta
anomenada epicicle que gira al voltant de un punt situat en el deferent que al seu torn gira de forma
excèntrica al voltant de la Terra. Per tant la totalitat dels cossos celestes descriuen moviments
perfectament circulars, tot i que les trajectòries aparents es justifiquen per les excentricitats. A més,
en aquesta obra va oferir les mesures del sol i la lluna i un catàleg de 1.028 estrelles.
La teoria ptolemàica és insostenible perquè parteix de l'adopció de supòsits falsos; no obstant això
és coherent amb ella mateixa des del punt de vista matemàtic. Malgrat tot, la seva obra astronòmica
va tenir gran influència a l'Edat mitjana, comparant-se amb la d'Aristòtil en filosofia.Va publicar
unes taules derivades de les teories de l'Almagest però independentment anomenades Taules de mà
les quals només es coneixen per referències escrites. També s'encarregà d'escriure i publicar la seva
Hipòtesi Planetària en llenguatge senzill per a disminuir la necessitat d'entrenament matemàtic dels
seus lectors.

-El coneixement (Racionalisme, Empirisme, Kant)

Conèixer es prendre contacte amb les coses i apropiar-nos-les d’una certa manera, fer-nos unamena
d’imatge mental que les capta i les interioritza. Es tracta d’una relació establida entre un subjecte,
qui coneix, i un objecte, allò que és conegut. En aquesta relació el subjecte s’apropia del objecte,
sense que aquest patisca el més mínim canvi, mentre que el subjecte es modificat arran d’aquesta
relació, passant a tenir un acosa que abans no tenia, un coneixement de l’objecte. Qaun coneixem
repleguem informació i la organitzem fent una interpretació d’allò que anomenem realitat que ens
permet comprendre-la i treure profit d’aquesta comprensió. Aquest material que repleguem i
processem nodreix el nostre pensament i fa funcionar la nostra raó. Tota aquesta activitat mental
que suposa el fet de conèrixer es desencadena apartir de la sensació. La sensació es el primer pas i
condició necessària per que es produisca el coneixement més elemental, és una reacció del cos a un
estímul. La psicologia diu que des del mey exterior alguna cosa estimula els meus òrgans sensorials,
aquestos envien un impuls nerviós al meu cervell que s’activa i produeix una resposta que
anomenem sensació, com el dolor o el fred. En cara que suposa el primer pas per al coneixement no
ho és pròpiament, serà la combinació de sensacions referides a un mateix objecte, la percepció el
que ja pot considerar-se com coneixement. La percepció és la primera fase del coneixement. És un
procés en que s’organitzen i combinen les diferents sensacions que identifiquem com procedents
s’un mateix objecte. Aquest objecet queda configurat en la percepció com una unitat perfectament
separada de les altres i relacionada amb la resta de coneixements previs del subjecte. Com indicatiu
d’aquest caràcter únic i distingible de la resta d’objectes li assignem un nom i passa a ser material
del nostre pensament com a concepte. Racionalisme i empirisme són les dues postures bàsiques en
la comprensió de com es produeix el coneixement, gnoseologia, i de com construïm la ciència,
epistemologia. Existeixen des dels inicis de la filosofia, no podem parlar amb propietat de
Racionalisme ni Empirisme més que a partir del segle XVII, en que aquestes tendències
esdevingueren corrents de pensament i escola. La localització temporal d’ambdues corrents de
pensament es situa entre els segles XVII i XVIII, bàsicament, i la localització geogràfica els situa al
racionalisme en la Europa Continental i a l’empirisme a les Illes Britàniques. Per als racionalistes
l’única font de coneixement és la raó. Perquè creuen que la informació rebuda a través dels sentits
no és fiable. Es aquesta una creença afermada en la filosofia des del temps dels grecs, que ja
menyspreaven el coneixment sensible per enganyós, per mostrar-nos un món en cintinu canvi quan
la ciència, és a dir el coneixement vertader, no pot donar-se més que de veritats immutables i
eternes, i el testimoni dels sentits ens conduiex a una mera aparença. Creuen també que la nostra
ment porta al nàixer una dotació d’idees innates, és a dir, que no hem aprés sinò que han sigut
inserides en la nostra ment per Déu, i per tant, són absolutament vertaderes, no poden despertar en
nosaltres cap dubte respecte de la seua veritat. Els racionalistes diuen que encara que les idees
innates venen gravades al nostre interior quan naixem, la nostra raó no és conscient de la seva
existència fins arribar a la maduresa, moment en el que estem capacitats per comprendre-les. El
coneixement si vol ser cert i vertader haurà de produir-se de dins cap a fora, és a dir, haurem de
raonar de deduir raonant a partir de veritats conegudes fins a trobar-ne altres menys conegudes que,
en certa manera, deriven d’allò que sabem del cert que és veritat. Aquesta manera d’anar d’allò més
conegut, a través de l’análisi d’unes afirmacions contingudes a unes proposicions o judicis que
anomenem premisses, fins a una conclusió que combina les dades que trobem en elles, en un nou
judici que expressa una veritat menys coneguda és el que anomenem raonament deductiu, base del
mètode deductiu que utilitza la ciència, la matemàtica sobre tot, en la construcció del seu
coneixement objectiu. Les regles del mètode són l’evidencia, l’anàlisi, la síntesi i la enumeració. Els
empiristes creuen que els continguts mental són adquirits. Consideren la ment com un receptable,
inicialment buit, que es va omplint amb les dades del món exterior, que els sentits transmeten a
través de la percepció. La ment es una tabula rasa en la que escriu l’experiència. L’experiència
sensible és l’única font de coneixement per als empiristes. Aquestes dades o experiències sensibles
constitueixen tot el que és objecte de coneixement i són anomenades idees per Locke i Berkeley, i
percepcions per Hume. L’empirisme posa limits a la pretensió racionalista. El coneixement no
transcendeix els límits de l’experiència, l’evidència sensible és l’únic criteri de veritat. Si els
racionalistes consideren la matemàtica com a model de saber i adopten, com a ideal de mètode, el
mètode deductiu, els empiristes s’orienten en el sentit de la ciència física i adopten com a ideal de
mètode, el mètode inductiu. La deducció queda restringida a l’àmbit del saber matemàtic. El
coneixement factual consisteix, en canvi, en generalitzacions a partir de l’experiència. Els
racionalistes tendeixen a caure en el dogmatisme, imposició de veritats absolutes i definitives,
mentre que els empiristes tendeixen a ser escepticistes, Racionalisme i Empirisme ens condueixen a
una situació en la qual hem d’optar entre dues postures enfrontades que ens condemnen a una
imatge dogmàtica de la ciència o una pràcticament escèptia. Aquesta situació deixa a la ciència en
una posició molt incomoda, o afirmar categòricament unes veritats massa evidents perquè siguen
novetat, o defendre que les interpretacions més innovadores i més aclaridores sobre el funcionament
del món són tan provisionals i estan sempre pendents de revisió i han de estar a l’espera de que
sorgisca una interpretació millor que tan sols durarà mentre no siga superada per un altra. Aquestes
postures oposades seran superades per Kant. Aquest filòsof parteix d’una postura racionalista-
dogmàtica però entra en contacte amb les teories de Hume i reconeix que té part de raó, i a partir
d’aquestes dos teories formularà la suea pròpia que les combina i supera en acceptar tant la raó com
l’experiència sensible com fonts del coneixement. De fet arribarà a la conclusió de que el
coneixement ha de ser el resultat del treball combinat d’ambdues facultats. I la seua explicació
replega també conceptes bàsics de les dos escoles: idees innatea/tabula rasa, i les interpreta d’una
manera absolutament nova, donant lloc a la denominació formes “a priori”. Les formes a priori s´n
innates com les idees dels racionalistes, però no tenen cap contingut, com afirmaven els empiristes
que arrivaba al món la nostra ment. Es tracta d’estructures que permeten l’ordenació del material
que ens arriba a traves dels sentits, i que són, per tant, absolutament imprescindibles per al
coneixement. Precisament per a Kant, conèixer és ordenar el material caòtic que ens arriba a través
dels sentits, única font de informació sobre allò que es troba fora de la nostra ment, i per atnt també
imprescindible perque és puga produir el coneixement. El procés del coneixement en Kant passa per
tres etapes, el coneixement sensible que produeix conceptes, el coneixement intel.lectual que
produeix judicis i finalment culmina en el coneixement racional que produeix raonaments. En totes
aquestes fases del procés ens trobem amb formes “a priori” que ens permeten organitzar la
informació i produir aixì el que es el seu objectiu, concepte, judici o raonament segons el cas.

El canvi de paradigma:
Deficiències del geocentrisme: el moviment es considerat com un procés transitori i no com un estat
dels cossos; la separació de dues zones amb tractament diferent, que dificulta les explicacions,
quantitatives en l’esfera supralunar i qualitatives en la sublunar, i en el fons suposa l’admissió de
dos tipus de realitat, platonisme; en astronomia no explica allò que veiem en observar el moviment
dels cossos celestes: i la física no explica el moviment de projectils. Totes aquestes deficiències
condicionaren la seua substitució gradual pel paradigma de la Ciència Clàssica, paradigma
Newtonià, i en particular, en astronomia, pel paradigma heliocèntric, i el canvi del concepte de món
pel d’univers.
Nicolau Copèrnic va propiciar un canvi enfront la concepció del cosmos: Va establir un sistema
helicèntric, on la terra i la resta de planetes giren al voltant del Sol; va descriure el triple moviment
terrestre, rotació, traslació i declinació; Va afirmar l’esfericitat de la Terra, aixì com la dels cossos
celestes; es defensa de paral.laxi estel.lar augmentant descomunalment les dimensions del cosmos; I
eliminà l’equant, ja que trencava amb un principi universalment acceptat, el moviment circular
uniforme instaurat per Plató. L’atronomia coperniana suposava un trencament amb la ptolemàica, la
qual era la que s’ensenyava en les universitats de l’època. Però amb el trencament de les idees de
Ptolomeu va recuperar el pensament d’Aristarc de Samos. L’obra magna de Nicolau Copèrnic, De
revolutionibus, va ser publicada un cop ell ja havia mort. A partir d’aquest moment neix una nova
vessant en l’astronomia de l’epoca, i amb l’impacte que va causar comença l’anomenada revolució
copernicana. La visió copernicana oferia una manera més senzilla de concebre l’univers, però per
diversos motius no es va acabar d’imposar: l’esglèsia va donar suport al model ptolemaic, ja que en
diversos passatges bíblics s’afirma que la Terra és el centre del Món; per a la gent amb pocs
coneixements d’astronomia, els es més facil afirmar que tot gira al voltant nostre; el model
copernicà no millorava les prediccions que es feien en el ptolemaic. Copèrnic, canonge de la
catedral de Frombork, és qui comença la revolució cosmològica. El model copèrnic estableix les
següents conclusions: la primera que la Terra no ocupa el centre de l’univers; la segona, que l’únic
cos que gira al voltant de la Terra és la Lluna; I tercera, que la Terra no esta en repós, sinó que gira
sobre si mateixa, la qual cosa produeix, entre altres coses l’alternança del dia i de la nit. Copèrnic va
tenir l’encert de determinar la posició correcta dels planetes i assignar-li una velocitat relativa
bastant exacta dins el conjunt del sistema planetari. Continuava considerant que els planetes
descrivien òrbites circulars, fet que feia necessari continuar utilitzant epicicles per explicar les
desviacions de les trajectòries dels planetes. Copèrnic manté les següents coses: el món esferic i
esfera de les estrelles fixes estàtica; les esferes concèntriques; els moviments de les esferes circular i
uniforme; els 4 elements, foc, aire, aigua i terra; l’èter, material perfectíssim; els epicicles i
excentricitat; els moviments naturals i violents; I, les direccions essencials. Tycho Brahe no va ser el
primer en descobrir l’aparició de l’estrella Stella Nova, pero va publicar les millors observacions de
la seua aparició i de l’evolució de la seva brilllantor, raó per la qual se la coniex amb el seu nom.
Per primera vegada es va demostrar que les eferes supralunars no eren en absolut immutables,
contràriament a l’opinió d’Aristòtil. Tycho Brahe després de vore el cometa afirma que no
existeixen les eferes cristal.lines i substitueix aquest concepte pel de òrbita; en 1572 les
observacions de la Nova el fan concloure que els cels no són immutables; i, a pesar de ser un gran
observador, els seus prejudicis ideològics li van impedir accpetar l’heliocentrisme. La consideració
de Gilbert que la Terra era un gran iman, Kepler la va estendre a tots els cossos del sistema solar, de
manera que el joc d’atraccions i repulsions convertien en el.líptiques les òrbites inicialment
circulars. Kepler va crear tres lleis que descriuen matemàticament els moviments dels planetes en
les seves òrbites al voltant del Sol. Kepler va deduir les seves lleis a partir d’observacions
astronòmiques obtingudes per Tycho Brahe i, encara que sabia que explicaven el moviment
planetari observat, no entenia les raons d’aquest comportament. La presentacio de Kepler
incorporava una gran quantitat de detalls i fins i tot especulacions metafísiques. Va ser Isaac
Newton qui va extraure dels escrits de Kepler la formulació matemàtica precisa de les lleis. Newton
va ser capaç de relacionar aquestes lleis amb els seus propis descobriments, donant un sentit físic
concret a lleis empíriques. L’estudi de Newton de les lleis de Kepler va cpnduir a la seva formulació
de la llei de la gravitació universal. La llei de gravitació universal de Newton demostra la dinàmica
del moviment dels cosses tant a la terra com en el cosmos. Aixì explica els fenòmens següents: la
caiguda i el pes dels cossos, el moviment dels satèl.lits, les marees i el moviment dels estels. El
canvi de paradigma significa un canvi en la manera d’explicar el moviment, les explicacions
finalistes, representades per Aristòtil, perden importància en favor de les mecanicistes,
representades pels autors que representen el paradigma nou, Descartes, Galileu i newton, tots ells
partidaris de considerar que el món físic està format per àtoms. Univers és la totalitat del continu
espaitemps en que és troba la humanitat, juntament amb tota la matèria i energia que conté. A gran
escala, és l’objecte d’estudi de la cosmologia, que es basa en la física i l’astronomia, tot i que alguns
dels temes d’estudi voregen la metafísica. Actualment, els experts no estan d’acord sobre sie es
possible d’arribar a observar la totalitat de l’univers. Els termes univers conegut, observable o
visible, s’utilitzen per a referir-se a la part de l’univers que es pot observar. El terme cosmos és
l’univers, especialment quan es considera com un sistema ordenta i harmoniós. De vegades, el
terme cosmos es fa servir només per a l’univers observat, mentre que el terme univers es refereix a
tot l’existent, s’haja descobert o no. En aquest sentit, ‘cosmos’ és l’”univers conegut” o realitat.

-El sistema copernicà:

Nicolau Copèrnic va propiciar un canvi enfront la concepció del cosmos: Va establir un sistema
heliocèntric, on la Terra i la resta de planetes grien al voltant del Sol; va descriure el triple
moviment terrestre: rotació, translació i declinació; va afirmar l’esferacitat de la Terra, així com la
dels cossos celestes: es defensa del paral.laxi estel.ar augmentant descomunalment les dimensions
del cosmos; i, elimina l’equant, ja que trencava amb un principi universalment acceptat, el
moviment circular uniforme instaurat per Platò. L’astronomia copernicana suposava un trencament
amb la ptolemàica, la qual era la que s’ensenyava en les universitats de l’època. Però amb el
trencament de les idees de Ptolomeu va recuperar el pensament d’Aristarc de Samos, els seus
hipòtesis sobre l’univers s’han extret a partir de les referències fetes per altres autors després de la
seva mort. Ptolomeu al Almagest ho nomena com un concienciós observador dels solsticis i
equinoccis. Sembla haver interpretat aquestes observacions correctament, atribuint aquests
fenòmens al moviment de la Terra al voltant del Sol. Va deduir per això que calia que l’òrbita
terrestre estigués inclinada per explicar els canvis d’estació. Arquimedes, el Arenario, els seus
hipòtesis són que els estels fixos i el Sol romanen immòbils, que la Terra gira al voltant del Sol
seguint la circumferència d’un cercle amb el Sol enmig de l’òrbita, i que l’esfera dels estels fixos
també amb el Sol com acentre, és tan gran que el cercle en el que suposa que la Terra gira guarda la
mateixa proporció a la distància de les estrelles fixes que el centre de l’esfera a la seva superfície.
Aristarc considerava al Sol com un estel i probablement que els estels eren sols. Del que es coneix
dels pensaments dels seus sobre el cosmos es pot resumir que va ser un dels primers en promulgar
la teoria helicèntrica. L’obra de magna de Nicolau, De revolutionibus, va ser publicada un cop ell ja
havia mort. A partir d’aquest moment neix una nova vessant en l’astronomia de l’època, i amb
l’impacte que va causar comença l’anomenada revolució copernicana. La visió copernicana oferia
una manera més senzilla de concebre l’Univers, però per diversos motius no es va acabar d’imposar.
Els diversos motius són els següents: l’esglèsia va donar suport al model ptlemaic, ja que en
diversos passatges bíblics s’afirma que la Terra és el centre del món; per a la gent amb pocs
coneixements d’astronomia, els és més fpacil afirmar que tot gira al voltant nostre; el model
copernicà no millorava les prediccions que es feien amb el de Ptolomeu. Històricament s’ha
considerat que l’esglèsia ha estat en contra del coneixement científic per diversos motius, com
polítics o econòmics, però en aquest cas Copèrnic, canonge de la catedral de Frombork, és qui
comença la revolució cosmològica. El model copernicà estableix les següents conclusions: que la
terra no ocupa el ecntre de l’univers; que l’únic cos que gira al voltant de la Terra és la Lluna; I, que
la Terra no esta en repós, sinò que gira sobre si mateixa, la qual cosa produeix, entre altres coses
l’alternança del dia i de la nit. Copernic va tenir l’encert de determinar la posició correcta dels
planetes i assignar-li una velocitat relativa bastant exacta dins el conjunt del sistema planetari. La
Terra descriu una òrbita més petita que altres planetes de manera que gira més ràpid al voltant del
Sol que els que descriuen una òrbita major, de manera que aquestes semblen desplaçar cap enrere en
relació amb el llunyà fons de les estrelles. Continuava considerant que els planetes descrivien
òrbites circulars, fet que feia necessari continuar utilitzant epicicles per explicar les desviacions de
les trajectòries dels planetes. Copèrnic manté el món esfèric i l’esfera de les estrelles fixes estàtica,
les esferes concèntriques,el moviment de les esferes circular i uniforme; els 4 elements (foc, aire,
aigua i terra), l’èter material perfectíssim; els epicicles i l’excentricitat; els moviments violents i
naturals; i, les direccions essencials.

Galileu i el Paradigma Aristotèlic-Ptolemàic:

Galileu al 1609 va sentir qye als Països Baixos havien inventat un telescopi. Al desembre de 1609
Galileu havia construít un telescopi de vint augments, amb el qual va descobrir muntanyes i cràters
a la Lluna. També va observar que la Via Lactea estava formada per estrelles i va descobrir els
quatre satel.lits majors de Júpiter. Al març de 1610 va publicar aquests descobriments en “El
missatger dels astres”. La seva fama li va valer d’èsser nomenat matemàtic de la cort de Florència,
on va quedar lliure de les seves responsabilitats acadèmiques i va poder dedicar-se a investigar i
escriure. Al desembre de 1610 va poder observar les fases de Venus, que contradien l’astronomia de
Ptolomeu i confirmaven la seva acceptació de les teories de Copèrnic. El seu argument en contra de
la heterogeneitat amb el descobriment de muntanyes i valls a la lluna estableix una similitud entre la
tipologia lunar i la terrestre, trencant així la distinció aristotèlica entre la regió sublunar i supralunar.
El descobriment de taques solars refuta la tesi de la incorruptibilitat i perfecció dels cels. Va
descobrir quatre planetes, anomenat “mediceos”, que giren al voltant de Júpiter. A més en contra del
geocentrisme descobreix que no tots els planetes giren al voltant de la Terra. A més, suposa un
model per al sistema solar copernicà. Les fases de venus eren una exigència del heliocentrisme. AL
paradigma Aristotèlic-Ptolemaic es considerava un fenomen atmosfèruc com alguna mena de nuvol
o cosa semblant, és a dir, que pertanyia a la esfera sublunar, si estava formada per estrelles no podia
pertànyer a aquesta esfera. En el camp de física va descobrir les lleis que regeixen la caiguda dels
cossos i el moviment dels projectils. Quarta jornada estudia el moviment dels projectils sobre la
superficie de la terra, essent la primera teoria científica sobre els moviments dels cossos en dues
dimensions, horitzontal i vertical. Galileu mostra que el projectil segueix un atrajectòria que és una
paràbola i demostra el principi de la composició de moviments. Al final del capítol, exposa la teoria
geomètrica del llançament dels projectils i presenta unes taules balístiques que es poden utilitzar per
calcular l’abast del projectil a partir de l’angle d’inclinació dels canons a terra, cosa que els artillers
no sabien fer fins en aquell moment. Al 1589 va treballar com professor de matemàtiques en Pisa,
on es diu que va demostrar davant els alumnes l’error d’Aristòtil, que afirmava que la velocitat de
caiguda dels cossos era proporcional al seu pes, deixant caure des de la torre inclinada d’aquesta
ciutat dos objectes de pesos diferents.

Tycho Brahe i el Paradigma Aristotèlic-Ptolemaic:

Ptolomeu va proposar el sistema geocèntric com a base de la mecànica celeste. Tot i que els
principis del geocentrisme van ser establerts per Aristòtil, el seu sistema no es va considerar com a
estàndard, a diferència del de Claudi Ptolomeu. Ptolomeu afirmava que la terra era el centre de
l’univers. Malauradament, el sistema disponible a lèpoca de Ptolomeu no concordava completament
amb les observacions, tot i que es considerava una millora considerable respecte al sistema
d’Aristòtil.
En la seva joventut, Tycho va observar una supernova en 1572 a la constel.lació de Cassiopea. En
aquella època es creia en la immutabilitat del cel i en la impossibilitat de l’aparició de noves
estrelles, però la brillantor d’aquesta era incontestable. Inicialment l’estrella era tan brillant com
Júpiter però aviat va superar la magnitud -4 i es va fer visible fins i tot de dia. A poc a poc va anar
esvaint-se fins a deixar de ser visible cap al març del 1574. Quan Tycho va publicar les
observacions detallades de l’aparició d’aquesta supernova es va convertir instantàniament en un
reputat astrònom. Va anomenar l'estrella Stella Nova (estrella nova en llatí).
Tycho no va ser el primer a descobrir l'aparició d'aquesta supernova, però va publicar les millors
observacions de la seva aparició i de l'evolució de la seva brillantor, raó per la qual se la coneix amb
el seu nom. Per primera vegada es va demostrar que les esferes supralunars no eren en absolut
immutables, contràriament a l'opinió d'Aristòtil.Les observacions de Tycho Brahe són les següents:
despres de vore el cometa afirma que no existeixen les esferes cristal·línes i subustituieix aquest
concepte pel de òrbita;1572 les observacions de la Nova el fan concluore que els cels no són
immutables; I, és un gran observador però els seus prejudicis ideològics li van impedir acceptar
l'heliocentrisme.
La Terra contínua en el centre, encara que ja no hi ha esferes materials, el sol i la lluna giren al seu
voltant. La resta dels planetes giren al voltant del Sol i l'esfera dels estels fixos ha d'estar molt més
lluny per tancar tot el sistema en el seu interior.

Coneixement i ciència (sensació, percepció, concepte, judici, raonament)

Conèixer es prendre contacte amb les coses i apropiar-nos-les d’una certa manera, fer-nos una mena
d’imatge mental que les capta i les interioritza.
És tracta d’una relació establida entre un subjecte (qui coneix) i un objecte (allò que és conegut).
En aquesta relació, el subjecte s’apropia del objecte, sense que aquest patisca el més mínim canvi,
mentre que el subjecte es modificat arran d’aquesta relació, passant a tenir una cosa que abans no
tenia: un coneixement de l’objecte. Quan coneixem repleguem informació i la organitzem fent una
interpretació d’allò que anomenem realitat que ens permet comprendre-la i treure profit d’aquesta
comprensió. Aquest material que repleguem i processem nodreix el nostre pensament i fa funcionar
la nostra raó. El coneixement ens permet pendre consciencia de la realitat enterior al nostre jo.
Comença en la percepció, que ja és una traducció i interpretació de les sensacions que rebem dels
objectes. Però no es limita al coneixement de coses aïllades, sinò que intenta articular-les com
elements que constitueixen un tot ordenat i estructurat.
Però el nostre coneixement és sempre la interpretació d’un subjecte particular i, en el procés
d’interpretar el món com un tot, no podem quedar-nos en les visions parcials i personals de
cadascun. Si volem treure profit d’aquesta informació, hem de posar en comú les dades per fer una
interpretació objectiva que és el que anomenem ciència.
Tota aquesta activitat mental que suposa el fet de conèixer es desencadena a partir de la sensació.
-La sensació, primer pas i condició necessària per que es produïsca el coneixement més elemental,
és una reacció del cos a un estímul. La psicologia diu que des del meu exterior alguna cosa estimula
els meus òrgans sensorials, aquestos envien un impuls nerviós al meu cervell que s’activa i produeix
una resposta a la que anomenem sensació (color, sabor, dolor, fred…).
Encara que suposa el primer pas per al coneixement no ho és pròpiament, serà la combinació de
sensacions referides a un mateix objecte, la percepció, el que ja pot considerar-se com coneixement.
La percepció és la primera fase del coneixement:
-És un procés en que organitzen i combinen les diferents sensacions que identifiquem com
procedents d’un mateix objecte.
-Aquest objecte queda configurat en la percepció com una unitat perfectament separada de les altres
i relacionada amb la resta de coneixements previs del subjecte.
-Com indicatiu d’aquest caràcter únic i distingible de la resta d’objectes li asignem un nom i passa a
ser material del nostre pensament com a concepte, idea mental que podem comunicar als altres a
través de la paraula. Es pot definir com una representació intel.lectual o mental de les coses, amb
què es pot operar com si fos la cosa mateixa. El coneixement perceptiu només ens aporta
informació sobre objectes sensibles i concrets. Comprendre el món que ens envolta com un tot
organitzat, per poder orientar-nos-hi i controlar-lo en el nostre propi benefici, requereix més que
aquesta simple comprensió de les coses que es presenten als nostres sentits. Hem de poder
classificar-les, ordenar-les, relacionar-les entre elles i amb nosaltres mateixos. Per desenvolupar
aquestes tasques, comptem amb una capacitat que, en el seu nivell més alt, sembla exclusiva de
l’esser humà, i és el pensament.
El terme pensament deriva del verb llatí “pensare”, que significa pesar, sospesar, jutjar, calcular,
valorar, apreuar... I expresa la capacitat d’analitzar tot el que ens envolta i de reflexionar sobre això
mentalment. Per pensar no es necessiten estímuls físics, es pot fer servir per això el material de la
memòria i amb el suport de la imaginació es poden fer projectes i programes anticipant fets que mai
no han passat. Quan pensem, també s’hi poden incorporar percepcions presents. Però el pensament
no es refereix a les coses sinó als seus significats, per la qual cosa sempre va més enllà del present.
Per tot això es pot definir el pensament com un procés interior que utilitza representacions
simbòliques de fets i coses no presents en la realitat immediata.
El pensament pot fer tres tipus d’operacions: Formar conceptes, descripcions per les quals
s’atribueix alguna propietat o conjunt de propietats a alguna cosa i que serveixen per a classificar-la
i definir-la; Elaborar judicis, en què s’estableix cert tipus de relacions entre conceptes; I, fer
raonaments (inferències deductives o inductives), comparant allò expressat en diversos judicis per
obtenir nous coneixements o conclusions.
Hi ha dos tipus de raonaments el raonament deductiu que es el mètode utilitzat per els racionalistes i
que és la base del metode deductiu que utilitza la ciència, la matemàtica sobretot, en la construcció
del seu coneixement perceptiu. Aquest mètode és considerat pels racionalistes com el millor per a
qualsevol tipus de ciència, perquè la matemàtica és per a ells la més segura i fiable, i per tant ha de
servir de model a la resta de ciències. La matemàtica no és només la més exacta de les ciències, les
afirmacions de la qual són indiscutiblement vertaderes, sinó que a més expressa el propi
funcionament de la raó, i per tant, el mètode natural de la nostra ment per conèixer i relacionar uns
coneixements amb els altres. Mentre que els empiristes s’orienten en el sentit de la ciència física i
adopten, com a ideal de mètode, el mètode inductiu. La deducció queda restringida a l’àmbit del
saber matemàtic. El coneixement factual consisteix, en canvi, en generalitzacions a partir de
l’experiència. Com que segons els empiristes, tot el nostre coneixement es redueix a l’experiència, i
com que només tenim experiència dels fets ja produïts, mai no podem estar del tot segurs del que en
el futur pugui succeir. Així, les lleis científiques seran substituïdes per regularitats estadístiques: i
com més número de casos favorables tinguem en el passat, més probabilitat tindrem de que passi el
mateix en el futur; però sempre probabilitat, i mai certesa plena.
Racionalisme i Empirisme ens condueixen a una situació en la qual hem d'optar entre dos postures
enfrontades que ens condemnen a una imatge dogmàtica de la ciència o a una pràcticament
escèptica. Aquesta situació deixa a la ciència en una posició molt incomoda, o afirmar
categòricament unes veritats massa evidents perquè siguen novetat , o defendre que les
interpretacions més innovadores i més aclaridores sobre el funcionament del món són tan sols
provisionals i estan sempre pendents de revisió i han de estar a l'espera de que sorgisca una
interpretació millor que tan sols durarà mentre no siga superada per un altra. Aquestes postures
oposades seran superades per Kant. El procés del coneixement en Kant passa per tres etapes, el
coneixement sensible que produeix conceptes, el coneixement intel·lectual que produeix judicis i
finalment culmina en el coneixement racional que produeix raonaments. En totes aquestes fases del
procés ens trobem amb formes "a priori" que ens permeten organitzar la informació i produir així el
que és el seu objectiu, concepte, judici o raonament segons el cas.