L’ORACIÓ


COMPOSTA 


 Definició



•  Oració
simple:
segment
del
discurs
limitat
per
dues
pauses

(dos
punts)
format
per
un
subjecte
(S)
i
un
predicat
(P).

–  La
jove
escolta
música.

•  Oració
composta:
de
forma
tradicional
es
defineix
com

aquella
que
està
formada
per
dues
oracions
o
més.

–  Espere
que
Joan
arribe
demà.

–  El
llibre
que
em
vas
regalar
és
molt
interessant.

–  Si
no
vols
escoltar‐me,
no
em
preguntes.

–  No
sap
on
anirà
demà.

–  No
vindrà
ni
ens
acompanyarà.

 Classificació
tradicional

L'ORACIÓ
COMPOSTA


Juxtaposada
 Coordinada
 Subordinada


copulaBves

i,
ni

causaBves
 complexes


DisjunBves

o.
o
bé,
o
si
no...

causals
 substanBves
 adjecBves
 adverbials


DistribuBves

ara...ara,
adés,,,adés,
 consecuBves
 d'infiniBu
 explicaBva
 lloc

no
solament...sinó


AdversaBves

conj.
que
+

però,
ara,
sinó,
ara
bé,
 condicionals
 especificaBva
 temps

tot
i
això...

oració


ConBnuaBves
 finals
 conj.
si+oració
 manera


a
més,
i
encara...


ExplicaBves

això
és,
és
a
dir,
o
 concessives
 pr.
interrogaBu

comparaBves

siga...
 +
oració


pr.
relaBu
+

oració

 L’ORACIÓ
COMPLEXA
I
L’ORACIÓ
COMPOSTA


•  Oració
complexa:
inserim
una
oració
en
l’estructura
d’una
altra
oració
on

funcionarà
com
un
dels
seus
consTtuents:

–  La
jove
que
està
al
jardí
escolta
música.

–  Anna
vol
que
vingues
demà
a
l’excursió.

–  Tornarem
quan
parles
amb
Maria.


•  Oració
composta:
està
formada
per
dues
proposicions
(amb
subjecte
i

predicat
cadascuna)
unides
per
un
nexe:

–  La
jove
escolta
música
perquè
li
agrada.

–  Has
de
llegir
el
llibre
i
estudiar
per
a
l’examen.

Fa
la
mateixa
funció

que
un
substanTu:
S,CD,CI,CRV,CN,Cadj,Atr.

Exemple:
 
Té
por
del
rebuig
al
seu
quadre

=
Té
por
que
rebutgen
el
seu
quadre



 
 
No
m’agrada
que
li
hages
parlat
així
=
No
m’agrada
la
teua
manera
de
parlar

PracBca:

1.  Transforma
els
sintagmes
subratllats

en
oracions
subordinades
substanBves.

a)  Ell
és
l’equivocat.



b)  Espera
bons
resultats
de
vendes.




c)  Hauran
d’acudir
hui
els
absents.


2.
 
Reemplaça
les
oracions
subordinades
substanBves
en
negreta
per
un
sintagma
nominal,
introduït


per
preposició
si
és
necessari:

a)  Es
va
entossudir
que
ho
acabàrem
hui.


b)  Desconec
com
hem
d’arribar‐hi.



c)  Heu
de
donar
menjar
a
qui
ho
necessite.

Van
introduïdes
per:

–  Un
infiniBu
(precedit
o
no
de
preposició):


 
M’agrada
llegir
novel∙les
d’aventures


 
Us
interessa
d’acabar
la
feina
ràpid?

–  Un
enllaç
:


A.  Que
conjunció
:
Anna
li
va
dir
que
no
aniria

B.  Si:
M’ha
demanat
si
estava
interessada
en
el
llibre

C.  Pronom
interrogaBu:
Joan
ha
preguntat
què
feia
allí

D.  Pronom
relaBu:
Qui
vulga
que
vinga
amb
mi

•  Tenen
el
mateix
subjecte
que
la
principal

–  No
vols
menjar‐te
la
poma?

•  S’insereixen
directament
o
poden
anar
introduïdes
amb
la
preposició
a
i

de

–  Aquest
esHu
han
decidit
d’anar
a
Paris

(CD)

–  Fa
pena
de
veure’l
tan
abatut

(subjecte)

•  Davant
d’infiniTu,
en
els
CRV,
les
preposicions
en
i
amb
es
canvien

respecTvament
per
a
i
de

–  Ens
amenaçava
de
dimiHr


(amb
la
dimissió)
(CRV)

–  Maria
insisHa
a
afirmar
la
seua
innocència
(en
la
seua
innocència)
(CRV)

A.
Conjunció
QUE
+
oració
=
Oracions
substanBves
compleBves

–  Funció:

•  Subjecte:
No
m’agrada
que
arribes
tard.

•  CD:
Vull
que
tornes
prompte.

•  Atribut:
La
seua
preocupació
és
que
no
vingues
tard.

•  CRV:
M’alegre
que
vingues
al
viatge.

•  CN:
Anna
tenia
el
pressenHment
que
no
vindries.

•  CAdj:
EsHc
fart
que
no
em
Hngues
en
compte.

Recorda:

•  La
conjunció
que

no
s’ha
d’ometre
davant
els
verbs
de
voluntat
o

desig:
Desitge
que
Tngues
un
bon
viatge
(Desitge
Tngues
un
bon
viatge).

•  Davant
la
conjunció
que
mai
es
posa
preposició:
S’ha
acostumat
que

arribes
tard.

Oracions
substanBves
interrogaBves:

Tipus:

B.
Nexe:
conjunció
si




Funció
de
CD:

Pere
pregunta
si
vindràs
demà.

C.
InterrogaBva
indirecta
parcial

Nexes:
els
pronoms:
Què,
qui,
quin,
quina...,
quan,
quant,
quanta...,
com,

on,
per
què...).

Funcions:


–  Subjecte:
M’interessa
què
feu.

–  CD:
No
Hnc
clar
què
he
de
comprar.

–  CRV:
Penseu
de
què
tracta
la
novel∙la.

D.
Oracions
substanBves
de
relaBu:


•  Van
introduïdes
per
un
pronom
relaTu
que
no
té
un
antecedent
explícit
en

el
text:


–  Qui
no
vulga
pols
que
no
vaja
a
l’era.

–  Aquell
que
ho
desitge
és
el
meu
amic.

•  Podem
construir
l’oració
substanTva
adjecTva
amp
preposició
+
arTcle
+que:

–  Anirem
de
viatge
amb
el
professor
d’anglés
i
amb
el
que
ha
vingut
nou.

Recorda

Per
comprovar
si
és
correcta
la
construcció
preposició
+
arTcle
+que
sempre
podràs

subsTtuir
l’arTcle
per
un
demostraTu:




 
“...
Amb
aquell
que
ha
vingut
nou”.

•  Funció:
CN,
la
mateixa
que
un
adjecTu
en
l’oració
simple.

–  Els
alumnes
que
van
acudir
a
la
reunió
van
eixir‐ne
molt
decebuts

–  Els
alumnes
assistents
van
eixir‐ne
molt
decebuts

•  Tipus:

–  EXPLICATIVES:


•  Afegeixen
una
informació
no
essencial
a
la
principal.

•  S’escriuen
entre
comes
i
es
pronuncien
amb
una
pausa
marcada.

Els
xiquets,
que
estan
jugant,
són
francesos

–  ESPECIFICATIVES:

•  Determines,
delimiten
el
significat
de
l’antecedent.

Els
xiquets
que
estan
jugant
són
francesos

Nexes:


Pronoms
relaTus:


Que:
El
jove
que
vas
veure
ahir
és
anglés. 


Què:
El
premi
literari
a
què
em
vaig
presentar
ha
quedat
desert.

Qui:
La
xica
amb
qui
s’ha
casat
Jordi
és
estrangera.

On:
La
casa
on
vius
és
molt
gran.

El/la
qual,
els/les
quals:
Aquest
és
el
moHu
pel
qual
em
dirigisc
a
vosaltres.

La
qual
cosa/cosa
que:
No
fas
bé
el
treball,
la
qual
cosa
em
disgusta
molt.

Art.
+
N
+
prep.
+
art.
+
qual:
Tinc
un
assumpte
del
qual
no
vull
parlar.

Funció
del
pronom:


a)  El
pronom
subsTtueix,
dins
de
l’oració
adjecTva,
un
element
de
l’oració

principal
anomenat
antecedent:

–  Els
llibres
que
he
llegit
aquest
curs
m’han
agradat
molt

 que
=
llibres

b)  El
pronom
exerceix
una
funció
sintàcTca
dins
de
l’oració
subordinada

–  El
vagó
en
què
viatjaven
era
de
tercera
classe
 en
què
=
CCLloc

Recorda

•  Podem
posar
preposició
davant
el
pronoms
qui
(persones),
el
qual
(coses
i

persones)
 La
jove
de
qui
et
parle
està
dormint

•  Què
(coses)
sempre
va
precedit
de
preposició
L’assumpte
de
què
t’he
parlat
és

secret

•  És
incorrecte
la
construcció
preposició
+
arTcle
+
què/que

–  No
he
vist
el
llibre
del
què
em
parlaves


...
de
què/del
qual

–  El
cotxe
amb
el
que
hem
vingut
és
alemany
 ...amb
què

Té
el
valor
d’un
adverbi
o
locució
adverbial.

Fa
funció
de
complement
circumstancial.



Van
accedir
per
allí.


Van
accedir
per
on
havien
entrat
els
companys

Segons
el
significat
que
aporten
disTngim:


A.
Circumstancials


B.

QuanTtaTves

DE
TEMPS:

Expressen
circumstàncies
simultànies,
anteriors
o
posteriors
a
l’acció
de
l’oració

principal.

Connectors:
quan,
mentre,
abans
que,
després
que,
des
que,
fins
que,
d’ençà
que...



 
Escolta
la
ràdio
mentre
fa
els
deures.



 
Abans
que
arribe
a
casa,
heu
de
fer
el
llit.

Si
tenen
el
mateix
subjecte
poden
estar
introduïdes
per:

InfiniBu,
precedit
d’una
preposició
o
locució
preposiTva.



En
arribar
a
casa,
he
fet
el
dinar.

Gerundi.
Només
pot
indicar
anterioritat
o
simultaneïtat
respecte
de
l’acció
principal.




Vam
coincidir
tornant
de
vacances.



Havent
dinat,
fa
una
migdiada.

ParBcipi.
Expressa
un
temps
anterior
a
l’acció
del
verb
principal.



Trencat
el
consens,
cadascú
es
preocupa
dels
seus
interessos
personals.

DE
LLOC:

Expressen
circumstàncies
de
lloc
referides
a
l’acció
de
l’oració
principal.

Connectors
més
habituals:
on,
precedit,
a
vegades,
per
allí
o
allà.



Guarda
aquestes
joguines
on
hi
haja
prou
lloc.


DE
MANERA:

Expressen
la
manera
com
es
desenvolupa
l’acció
de
l’oració
principal.


Connectors
més
habituals:
com,
com
si,
tal
com,
sense
que,
segons
com,

segons
que,
igual
que,
igual
com...



 
Fes‐ho
com
pugues.

Amb
gerundi,
amb
senTt

de
manera.



 

L’Anna
fa
els
deures
tot
mirant
la
televisió.


 
Parlant
la
gent
s’entén.

 

COMPARATIVES:

•  Estableixen
una
comparació
amb
la
principal.

•  Connectors
més
habituals:
tant
(tan)...com,
més...com,
menys...com,
menys...que,

com
més...
Més(menys),
com
memys...
menys(més).

–  Treballa
tant
com
ell.

–  Com
més
gran,
més
ruc.


CONSECUTIVES
INTENSES:

•  Assenyalen
una
conseqüència
derivada
de
la
intensitat
de
l’oració
principal

•  Connectors
més
habituals:
tant
(tan)...
que,
de
tal
manera
que...

–  Plogué
tant
que
hagueren
d’evacuar
la
gent.

–  Parlava
de
tal
manera
que
no
l’entenia.

 L’oració
coordinada


Uneix,
 per
 mitjà
 de
 conjuncions,
 dues
 o
 més
 proposicions
 jeràrquicament

iguals. 

Tipus:


COPULATIVES:
expressen
una
relació
d’addició.


Conjuncions:
i,
ni,
que.


No
sap
ballar
ni
paHnar
 
Balla
que
ballaràs

DISJUNTIVES:
expressen
opció.


Conjuncions:
o,
o
bé.


T’ho
contaré
per
telèfon
o
t’escriuré.

ADVERSATIVES:
expressen
oposició.


Conjuncions:
però,
sinó
(que),
tanmateix,
no
obstant
això,
amb
tot,
així
i
tot,

en
canvi…


No
vull
paraules
sinó
que
m’ajudes
de
debó

DISTRIBUTIVES:
expressen
alternança
o
distribució.


Conjuncions:
ni…
ni,
ara…
ara,
ja…
ja,
mig…
mig,
etc.

Tot
el
dia
igual:
ara
em
crida,
ara
em
demana
aigua.


O
passegem

o
visitem
l’exposició.


EXPLICATIVES:
expressen
una
aclaració
del
significat.


Nexes
més
usuals
són
és
a
dir,
això
és,
o
sia…

ConHnuarem
amb
la
part
més
complicada,
és
a
dir,
amb
la
teòrica


CONTINUATIVES
:
expressen
conTnuïtat,
successió
o
acumulació.

Conjuncions:
encara,
a
més
,
així
mateix,fins
i
tot,
d’altra
banda.

Els
he
comprat
xocolate
i
encara
en
volien
més.

 L’oració
subordinada


S’enllaça
amb
tota
la
proposició
principal
mitjançant
un
nexe
i
en
depén

formalment:

M’ha
dit
això
perquè
m’irrite.

Tipus:

CAUSAL:
assenyala
la
causa
de
l’acció
o
de
l’estat
de
la
principal.

Conjuncions:
perquè,
ja
que,
per
tal
com,
vist
que,
atés
que,
que
(oral),
puix

(que),
car

No
us
acompanye
perquè
esNc
cansada.

CONSECUTIVA
IL∙LATIVA:
expressa
una
conseqüència
derivada
de
l’acció
o
de

l’estat
de
la
principal.

Conjuncions:
doncs,
així
doncs,
de
manera
que,
per
tant

M’ha
desobeït,
doncs
no
em
demanes
que
faça
bona
cara.

CONDICIONAL:
indica
la
condició
necessària
perquè
es
complesca
el
conTngut

de
la
principal.

Conjuncions:
si,
a
condició
que,
posat
que,
sols
que,
amb
que,
en
cas
que,

només
que,
si
bé,
mentre,
llevat
que.

En
cas
que
no
vinguen,
tanca
tu
la
porta.


CONCESSIVA:
introdueix
una
objecció
al
que
es
diu
en
la
principal,
que
no

impedeix,
però,
la
seua
realització.

Conjuncions:
encara
que,
malgrat
que,
per
bé
que,
tot
i
que,
ni
que,

baldament,
a
pesar
que,
per
més
que.

No
podria
alçar‐me
encara
que
volgués.


FINAL:
indica
l’objecte
del
que
es
diu
en
la
principal.

Conjuncions:
perquè,
a
fi
que,
per
tal
que.

Em
donaren
diners
per
tal
que
els
comprara
un
llibre.

 REMARQUES

•  PERQUÈ,
PER
QUÈ
I
PER
A
QUÈ:


 
Perquè
+
IND
=
causal:

Me’n
vaig
perquè
ara
treballa


 
Perquè
+
SUBJ
=
Final:

Me’n
vaig
perquè
puga
treballar


 
Per
què
=
per
(prep)
+
que
(pr.
interrogaTu
o
relaTu):



 
Per
què
li
ho
has
dit?
(Per
quina
raó
li
ho
has
dit?)



 
La
raó
per
què
li
ho
he
dit
ningú
no
la
sabrà
(...
per
la
qual
li
ho...)


 
Per
a
què
=
per
a

(preposició
composta
+
què
(pr.
interrogaTu)
:
Per
a
què

serveix
açò?
 .
No
té
valor
final:

 Ho
he
fet
per
a
què
vingues

=
Ho
he
fet
perquè

vingues

•  POSAT
 QUE
 =
 valor
 condicional
 (
 En
 castellà
 Puesto
 que
 té
 valor
 causal
 ):

Posat
que
vinguen
ens
n’anirem
amb
ells

•  DEGUT
A
=
parTcipi
del
verb
deure
El
retard
va
ser
degut
a
una
avaria