L'ORACIÓ COMPOSTA

Si voleu que el vostre text sigui clar i atractiu per al lector, eviteu els paràgrafs espessos i les
frases massa llargues. No es tracta de convertir qualsevol tipus d'escrit en un telegrama ni de
repetir d'una manera monòtona una mateixa construcció de la frase. Es tracta de buscar
l'equilibri en l'estructura interna del text, variant amb mesura l'extensió de les oracions i dels
paràgrafs, i evitant l'ús reiterat de pronoms relatius i de subordinades, que podeu substituir per
frases simples. Es tracta, en definitiva, que el missatge arribi al lector amb naturalitat, amb
regularitat i eficàcia comunicativa.
I, AMADEO; J. SOLÉ, Curs pràctic de redacció

1. L'ORACIÓ. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ

2. L'ORACIÓ COORDINADA

3. L'ORACIÓ SUBORDINADA
3.1 Proposicions inserides substantives
a. Definició i funció sintàctica
b. Proposicions substantives introduïdes per la conjunció completiva que
c. Proposicions substantives interrogatives
d. Proposicions substantives d'infinitiu
e. Proposicions substantives de relatiu
f. Canvi i caiguda de preposicions
3.2 Proposicions inserides adjectives
3.3 Proposicions inserides adverbials
a. Proposicions circumstancials (lloc, temps i mode)
b. Proposicions quantitatives (comparatives i consecutives intensives)

4. L'ORACIÓ INTERORDINADA
4.1. Definició i classificació
4.2. Nexes i remarques normatives
 1. L'ORACIÓ. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ

Una oració simple és un segment del discurs limitat per dues pauses absolutes -punts en l'escriptura- que
està formada per un subjecte (S) i un predicat (P).

L'alumna aprova.
S P

Però de vegades l'oració pot estar formada per dues estructures o més dotades de S i P. És en aquest cas
quan parlem d'oració composta.

ø Hem participat i ø no hem guanyat.

S P nexe S P

ø Hem participat però ø no hem guanyat.

S P nexe S P

Joan ha dit que Pere arribarà tard.

S P
___ _________
S P

Seguint els estudis de la lingüística cognitiva, diferenciarem tres tipus d'oracions compostes segons la
relació existent entre les clàusules que conformen l'oració 1:
• oració coordinada i juxtaposada
• oració subordinada
• oració interordinada

L'oració coordinada i l'oració interordinada estan formades per dues proposicions (amb subjecte i
predicat cadascuna) unides per un nexe, segons l'esquema següent:

S+P nexe S+P

Ø Voré una sèrie o ø llegiré una novel·la.

S P nexe S P

L'alumna aprova perquè ø estudia.

S P nexe S P

1 Anomenarem proposicions o clàusules les estructures oracionals (subjecte+predicat) que s'inclouen

dins del marc d'una oració. Reservarem el terme oració per a l'estructura global situada entre punts.
L'oració juxtaposada es caracteritza per l'absència de nexe conjuntiu. En realitat es tracta de proposicions
coordinades o interordinades que han substituït la conjunció per una pausa o signe de puntuació: coma,
punt i coma o dos punts.
Dissabte anirem al cine, diumenge al teatre (relació de coordinació)

Aprovaràs; estàs treballant de valent (relació causal, d'interordinació)

L'oració subordinada és el resultat d'inserir una oració simple dins de l'estructura d'una altra oració on
funcionarà com un dels seus constituents. És a dir, tindrem una proposició inserida que farà una funció
sintàctica dins de l'oració matriu. Es tracta d'una estructura semblant a les nines russes, una proposició
s'inclou dins de l'altra.

La professora vol que l'alumnat escolte l'explicació.

S P
__ ___________________________
V+ CD
_______ ______________
S P
 2. L'ORACIÓ COORDINADA

L'oració coordinada uneix, per mitjà de conjuncions, clàusules jeràrquicament iguals que tenen una relació
d'autonomia estructural.

Pau llig un conte i Lluís llig un poema.

No hi ha, però, una única classificació de les proposicions coordinades. La més tradicional distingeix tres
classes: copulatives (Estudia i treballa), disjuntives (Estudies o treballes?) i adversatives (Està matriculat,
però no ve a classe). Tanmateix, algunes autores com M. Josep Cuenca defensen que les adversatives no
haurien de considerar-se coordinades sinó interordinades perquè vehiculen relacions complementàries entre
les clàusules.
D'altra banda, algunes classificacions amplien la llista de proposicions coordinades amb tres tipus més:
distributives (Ni fan ni deixen fer), continuatives (A més d'estudiar, treballa) i explicatives (Hi ha una parataxi,
és a dir, una coordinació).
Per donar una explicació més raonada, tenint en compte els criteris de M. Josep Cuenca i ampliant-ne la
llista de clàusules coordinades que ella proposa, seguirem la relació següent de proposicions coordinades
excloent-ne les adversatives:

Proposicions coordinades
copulatives Canta i balla.
disjuntives Veuré una pel·lícula o llegiré la novel·la.
distributives Ni fa ni deixa fer.
explicatives Manipulen la informació, és a dir, menteixen.
continuatives Vindrà tota la família; fins i tot, els cosins noruecs.

PROPOSICIONS COPULATIVES
Les proposicions coordinades copulatives expressen una relació de mera addició entre els elements que
uneixen. Les conjuncions copulatives són i, ni, que.

Canta que cantaràs.

!! La conjunció i, a diferència del castellà, sempre manté aquesta forma, encara que la paraula següent
comence per i- (Joana escriu i il·lustra llibres per a xiquets).

PROPOSICIONS DISJUNTIVES
Les oracions coordinades disjuntives presenten una alternativa entre dos esdeveniments i es connecten
mitjançant la conjunció o o la locució o bé.

!! La conjunció o, a diferència del castellà, es manté quan la paraula següent comença per o- (No sé molt bé
en què treballa Sílvia: dissenya o organitza actes socials).
PROPOSICIONS DISTRIBUTIVES
Les proposicions coordinades distributives indiquen alternança i presenten elements que encapçalen
cadascuna de les proposicions. Alguns autors i autores consideren que no són sinó una variant de les
proposicions copulatives i disjuntives en què la connexió es fa mitjançant dos elements gramaticals:

Vine o bé a les 10 o bé a les 11 = Vine a les 10 o a les 11 (disjuntiva)

Ho sabíem no solament nosaltres sinó ells = Ho sabíem nosaltres i ells (copulativa)

Els nexes més usuals són ara...ara, adés...adés, no sols...sinó, no solament...sinó, ni...ni, o...o,
mig...mig, ja...ja, el mateix...que, l'un...l'altre, d'una banda...de l'altra

!! La conjunció sia és pròpia de l'escrit formal; la forma siga ho és de l'estàndard oral.

Vull anar a París, siga de càmping, siga d'hotel (oral)
Això es farà sia per conciliació, sia per col·laboració (escrit formal)

Proposicions explicatives
En les oracions coordinades explicatives la segona proposició aclareix el significat de la primera. Els nexes
més usuals són és a dir, això és, o siga...

Aquest és un mot polisèmic, és a dir, té diversos significats.

Proposicions continuatives
Les proposicions coordinades continuatives assenyalen continuïtat, successió o acumulació respecte de
l'altra proposició. Els nexes són encara, a més, així mateix, fins i tot, d'altra banda...

Amb aquesta secció volem crear un espai de difusió de temes jurídics. Així mateix, mirarem
de connectar amb altres llocs de la xarxa
 3. L'ORACIÓ SUBORDINADA

Es produeix subordinació quan una clàusula ocupa la posició d'un sintagma i fa, doncs, una funció
sintàctica. Segons que ocupe el lloc que, en una oració simple, correspon a un sintagma nominal, un
sintagma adjectival o un sintagma adverbial, es parla de subordinació substantiva (A), subordinació
adjectiva (B) i subordinació adverbial (C). Aquesta clàusula inserida presenta una relació de dependència
sintàctica respecte a la resta de l'oració i se situa en un nivell d'anàlisi diferent.
Exemples:
(A) Va decidir [anar-se'n]
Va decidir la partida

(B) El llibre [que has comprat] és molt interessant

El llibre nou és molt interessant

(C) M'ho va comunicar [després d'haver parlat durant més de mitja hora]
M'ho va comunicar massa tard / a les tres

3.1. PROPOSICIONS INSERIDES SUBSTANTIVES

__________________________________________

a. Definició i funció sintàctica

Les proposicions substantives ocupen dins l'oració principal el lloc d'un substantiu o sintagma nominal i
poden fer les mateixes funcions que exerceix un substantiu en una oració simple: subjecte, complement
directe, complement indirecte, complement de règim verbal i atribut.
Segons com van introduïdes poden ser completives, interrogatives, d'infinitiu i de relatiu.

b. Proposicions substantives introduïdes per la conjunció completiva que

La conjunció que és utilitzada en les anomenades oracions completives i pot introduir clàusules que fan les
funcions sintàctiques següents:
• SUBJECTE: No m'agrada que arribes tard.
• CD: Vull que tornes prompte.
• CRV: M'alegre que vingues al viatge.
• CN o complement de l'adjectiu: Estic fart que no em tingues en compte.
• ATRIBUT: La seua preocupació és que s'acabe la beguda.

!! La conjunció que no pot anar precedida de l'article.

*El que sigues tan irresponsable et portarà problemes. x

Que √
El fet que √
!! És incorrecta l'omissió de la conjunció completiva que.
Li van pregar ø es presentara a la reelecció.
Li van pregar que es presentara a la reelecció.

L'empresa ha assegurat ø sí ø augmentarà la plantilla.

L'empresa ha assegurat que sí que augmentarà la plantilla.

!! Es pot utilitzar la conjunció que (sense accent) per a introduir interrogacions i exclamacions.
Que tens fred?
Que n'és de bonic, el xiquet!

!! Hi ha construccions amb infinitiu que en castellà van introduïdes per que; en català, però, ho fan amb la
preposició a.
No tinc res a dir (*res que dir)
No tinc res a fer (*res que fer)
La seua actuació política deixa molt a desitjar (*res que desitjar)

c. Proposicions substantives interrogatives

Les proposicions substantives interrogatives poden ser de dos tipus, directes o indirectes.

1. Les interrogatives directes es reconeixen gràficament per la presència dels dos punts i el signe
d'interrogació i es poden considerar juxtaposades perquè no empren cap conjunció.

Em va preguntar: “Vols sopar amb mi?”.

2. Les interrogatives indirectes són introduïdes per un interrogatiu o per la conjunció si. Poden
acomplir diferents funcions sintàctiques:

• SUBJECTE: M'interessa què feu.

• CD: No tinc clar què comprar.
No sé si aniré o no.
• CRV: Penseu de què tracta aquesta novel·la.

!! La conjunció completiva si s'utilitza en les interrogatives totals. No porta accent gràfic.

No sé si han tret ja les entrades.

!! Els pronoms interrogatius introdueixen les interrogatives parcials: qui, què, com, quan, per què, on i
quant.
Quan va arribar?
!! Els pronoms què i per què s'escriuen igual que en les oracions interrogatives directes, ja que continuen
tractant-se de partícules interrogatives.

Què fas? // No entenc què fas.

Per què has vingut? // Em pregunte per què has vingut.

d. Proposicions substantives d'infinitiu

Les proposicions substantives es construeixen amb infinitiu quan tenen el mateix subjecte que la clàusula
principal. Poden fer diferents funcions sintàctiques:
• SUBJECTE: M'agrada llegir novel·les d'aventures.
• CD: No vols menjar-te la poma?
• CRV: M'he oblidat d'haver-li-ho dit.
• ATRIBUT: La vida no és sols menjar i dormir.

!! Les proposicions substantives d'infinitiu poden anar introduïdes per la preposició de quan funcionen com a
subjecte i apareixen posposades.

Us interessa d'acabar el treball aviat.

!! També es pot utilitzar la preposició de davant infinitiu amb funció de CD, depenent d'un verb que expresse
voluntat, desig, projecte (decidir, acordar, aconsellar, desitjar, exigir, pregar, prohibir...).

Aquest estiu han decidit d'anar a París.

e. Proposicions substantives de relatiu

Són aquelles en què la proposició substantiva apareix introduïda per un pronom relatiu. Es diferencien
fàcilment de les oracions de relatiu adjectives perquè el relatiu de les clàusules substantives no té
antecedent explícit dins del text.
Qui no plora, no mama.
Del que parlaràs, tocaràs.
Qui no vulga pols que no vaja a l'era.

En les proposicions substantives de relatiu utilitzarem el pronom qui per a referir-nos a persones quan
l'antecedent és molt genèric.
Per mi, pots parlar amb qui vulgues.
Els qui creuen que qualsevol temps passat era millor tenen ben poca memòria històrica.

Tanmateix, farem servir el pronom que (sense accent) per a referir-nos a persones quan s'ha produït una
el·lipsi en l'antecedent, que és fàcilment identificable dins del text.
Aquest home i aquell ø que està vora la taula són els nous professors.
!!Les clàusules substantives de relatiu, a diferència de les adjectives, sí que poden usar la
construcció preposició + article + que.
Anirem de viatge amb el professor d'anglés i amb el que ens fa classes de repàs (subordinada
substantiva)
*Aquest és el professor amb el que treballe (subordinada adjectiva)
amb el qual

f. Canvi i caiguda de preposicions

➔ Davant la conjunció que no podem posar cap preposició. Per tant, la preposició introductòria d'un
complement del nom o d'adjectiu o d'un CRV desapareixerà davant la clàusula completiva
introduïda per que.
M'alegre de la teua vinguda.
M'alegre ø que vingues.
Ja estic acostumat a les seues bromes.
Ja estic acostumat ø que faça bromes.

➔ Si la construcció sense preposició ens resulta excessivament dura, podem intercalar-hi una
paraula (el fet, la circumstància...).
El problema prové ø que s'han oblidat de la comanda.
del fet que

Han atribuït els incidents ø que els organitzadors del congrés no han estat prou previsors.
a la circumstància

➔ En les proposicions substantives, davant l'infinitiu sols podem utilitzar les preposicions a i de. Per
tant, si l'infinitiu fa la funció d'un complement introduït per qualsevol preposició diferent, caldrà
canviar-la per a o de.
Sempre pensa en tu.
a/de divertir-se.

S'ha interessat molt en el nou edifici.

a finançar el nou edifici.
 3.2 PROPOSICIONS INSERIDES ADJECTIVES
_______________________________________

Les proposicions adjectives ocupen dins l'oració principal el lloc d'un adjectiu, és a dir, fan la funció d'un CN.
Per tant, davant de la proposició inserida sempre hi ha un nom que complementa, que és l'antecedent del
pronom relatiu. Totes les proposicions adjectives estan introduïdes per un pronom relatiu.

El professor que vas veure ahir (tu) és anglés.

CD V CCT
_________________ __
P S
__ ________ _____________________ __ _____
det N CN (clàusula de relatiu) V atribut
_________________________________ _________
S P

!! Cal recordar que les proposicions de relatiu poden fer la funció d'un substantiu (clàusules substantives) o
la funció d'un adjectiu -CN- (clàusules adjectives). Es diferencien fàcilment perquè el relatiu de les oracions
adjectives té un antecedent explícit, mentre que el relatiu de les oracions substantives no presenta un
antecedent explícit dins del text.

El llibre que ha guanyat el premi és de poesia (clàusula adjectiva)

El que vas comentar sobre els pressupostos ha estat ben acceptat (clàusula substantiva)

Les proposicions adjectives poden ser especificatives o explicatives. Les especificatives especifiquen o
delimiten l'extensió de l'antecedent, mentre que les explicatives afigen una explicació de l'antecedent que no
és necessària ni serveix per a determinar-lo. Les proposicions explicatives van entre comes.

La professora que ens fa classe d'anglés ha guanyat un premi literari (especificativa)

Mercè Pitarch ,que ens fa classe d'anglés, ha guanyat un premi literari (explicativa)

Observem que en la primera oració necessitem la proposició de relatiu per a saber de qui parlem, mentre
que en la segona oració, encara que eliminem la clàusula de relatiu, sabem qui ha guanyat el premi.

Quant a les formes i usos, hi ha quatre pronoms relatius invariables (que, què, qui i on), un de variable
(el qual, que pot prendre les formes el qual, la qual, els quals i les quals), la forma adverbial del relatiu (on)
i el relatiu neutre (la qual cosa). Els pronoms relatius què, qui, on es poden usar darrere de preposició. En
canvi, darrere de preposició, en les clàusules adjectives no s'utilitza mai que, el que, la que, els que o les
que.
El cotxe amb què ha vingut és del seu germà.
el qual

La persona amb qui vas acordar el pacte ha retirat la proposta.

la qual
El relatiu possessiu va precedit de la preposició de i darrere del nom que complementa. Equival
aproximadament a whose en anglés, a dont en francés i a cuyo en castellà.

L'església el campanar de la qual és romànic rep moltes visites cada any.

It applies to Member States whose currency is the euro.
Voici le livre dont tu as parlé.
Los países cuya riqueza es el petróleo son cada vez más escasos

El relatiu neutre s'utilitza solament en proposicions explicatives que tenen com a antecedent una oració
sencera. Les seues formes són la qual cosa i cosa que. Hi ha unes altres formes que són equivalents, com
fet que, i això...
Ha vingut la seva mare, la qual cosa l'ha sorprès molt
cosa que
fet que

3.3 PROPOSICIONS INSERIDES ADVERBIALS

_______________________________________

Les clàusules inserides adverbials fan una de les funcions sintàctiques de l'adverbi i es poden classificar en
circumstancials i quantitatives.

a. Proposicions circumstancials (lloc, temps i mode)

1. Les proposicions de lloc assenyalen la localització espacial de l'acció de l'oració principal. Nexe:
on.
Guarda aquests jocs on hi haja prou lloc.

2. Les proposicions temporals són aquelles en què l'acció expressada en la clàusula principal pot
ser anterior, simultània o posterior en relació amb la circumstància que s'expressa en la clàusula
inserida. Els nexes més habituals són els següents:

• Simultaneïtat: quan, mentre, a mesura que...

• Anterioritat: abans que (no), fins que (no)

• Posterioritat: després que, des que, d'ençà que, fins que, tot just, tot seguit que, tan
aviat com, tan prompte com, a penes, tot d'una que...

• Reiteració: cada vegada que, sempre que...

 !! Si coincideixen el subjecte de la clàusula inserida i el de la principal, es pot fer la inserció
mitjançant un infinitiu, un gerundi o un participi. Cal recordar que és incorrecte l'ús del gerundi
amb valor de posterioritat.

En acabar la classe, anirem a la biblioteca.

Fa deures escoltant música.
Acabada la classe l'alumnat marxà al pati.

!! L'expressió castellana nada más amb valor temporal no es pot traduir literalment, ja que la
construcció *només + infinitiu és incorrecta. Les locucions equivalents són així que, a penes, de
seguida que, tan bon punt...

Nada más llegar, nos llamaron.

Així que van arribar, ens van telefonar.

!! Les expressions temporals castellanes conforme i según no existeixen en català. Un equivalent

possible és a mesura que.

Los camareros distribuyeron a los invitados conforme (según) iban llegando.

Els cambrers distribuïren els convidats a mesura que anaven arribant.

!! No és correcta la locució *en tant que amb valor temporal.

Los alumnos no saldrán en tanto que no vengan a recogerlos.

Els alumnes no eixiran fins que no vinguen a recollir-los.

3. Les proposicions modals o de manera expressen com es du a terme l'acció indicada en la

proposició principal. Els nexes introductoris són: com, tal com, així com, segons, com si, igual
que, igual com. També es poden construir mitjançant un gerundi: Parlant la gent s'entén.

b. Proposicions quantitatives (comparatives i consecutives intensives)

Les proposicions quantitatives es construeixen amb dues partícules correlatives: una dins la proposició
principal, en la qual fa una funció adverbial; l'altra que serveix d'enllaç, en l'oració subordinada. Poden ser
de dos tipus: comparatives i consecutives intenses.
1. Les clàusules comparatives poden ser de quatre tipus: d'igualtat, de superioritat, d'inferioritat i de
proporcionalitat. Els nexes més habituals són els següents:
• Igualtat: tant (tan)... com L'obra és tan bonica com m'imaginava.
• Superioritat: més... que Tinc més fam que un rabosot.
• Inferioritat: menys... que Tens menys ambició que ell.
• Proporcionalitat: com més... més (menys), com menys... menys (més).
Com més tens, més vols.
Com menys faig, menys ganes tinc de fer.
 Sovint se suprimeixen, en la proposició inserida, els elements comuns als de la principal.
Lluïsa estudia tant com (estudia) Sílvia.
La teua germana treballa més hores que (treballa) el meu germà.

2. Les consecutives intenses utilitzen els nexes tant (tan)... que, de tal manera que...
Es fa servir la forma tan davant d'un adjectiu, i la forma tant, davant d'un substantiu i quan modifica
un verb.
Lluís és tan simpàtic que embadoca a tothom.
--->
Lluís treballa tant com Mercé.
<---

!! L'expressió castellana cuanto más, cuanto menos és equivalent a com més, com menys. Són
incorrectes les formes *quant més (menys), *quan més (menys).

Com més gran més animal.

En les comparacions d'inferioritat o de superioritat, la conjunció que pot anar acompanyada de

l'adverbi no o no pas.
Em casaré amb la filla del rei, que sóc més ric que (no) ell.
(no pas)
 4. L'ORACIÓ INTERORDINADA

4.1. Definició i classificació

________________________

Entre la coordinació i la subordinació trobem un grup d'oracions que es poden denominar interordinades
perquè les clàusules no manifesten relació de dependència sintàctica ni són autònomes, sinó que són
interdependents.
Si acabes aviat, podrem passejar.

En aquesta oració hi ha una relació d'interdependència entre les dues clàusules: Si acabes aviat indica la
condició d'un fet; podrem passejar representa l'efecte d'aquella causa hipotètica. Aquesta relació
semàntica binària es manifesta sintàcticament per la relació de temps verbals de les clàusules (la segona
s'ha d'interpretar com a posterior de la primera) i per la possibilitat de revertir la relació bàsica, de manera
que, amb els canvis verbals i de nexe corresponents, s'obté una oració final:

Acaba aviat perquè puguem passejar.

Formen el grup de les interordinades aquelles oracions que manifesten una relació semàntica de naturalesa
binària:

• les adversatives, tradicionalment considerades coordinades malgrat el caràcter binari que

tenen.

• les tradicionalment denominades 'adverbials no circumstancials': causals, consecutives,

concessives, condicionals i finals.

Com s'ha dit, les interordinades manifesten relacions binàries; expressen significats de tipus causatiu
('causa-efecte') i es relacionen de dos en dos:

a) causa real - efecte real

treballar amb esquemes resumir el tema

CAUSALS: causa real – efecte real

Atés que vull treballar amb esquemes, he resumit el tema.

CONSECUTIVES: causa real – efecte real

Vull treballar amb esquemes, de manera que he resumit el tema.

b) causa possible - efecte possible

llegir el diari cada dia estar ben informat

CONDICIONALS: causa possible (condició) – efecte

Si llegeixes el diari cada dia, estaràs ben informat.
 FINALS: causa – efecte possible (finalitat)
Llegeix el diari cada dia a fi d'estar ben informat.

c) causa (tesi) - efecte contrari (antítesi)

anar-hi tothom ser un fracàs la festa

CONCESSIVES: causa (tesi) – efecte contrari (antítesi)

Encara que tothom hi va anar, la festa va ser un fracàs.

ADVERSATIVES: causa (tesi) – efecte contrari (antítesi)

Tothom hi va anar, però la festa va ser un fracàs.

4.2. Nexes i remarques normatives de les interordinades

________________________________________________

CAUSALS

perquè, ja que, per tal com, vist que, atés que, com que, puix, puix que, car, que (oral informal)

• Les conjuncions puix, puix que, car són formes arcaiques, pròpies de registres molt formals.
• Atés que i com que obliguen a col·locar la clàusula causal en posició inicial.

Atés que van viatjar a països tropicals, s'hagueren de vacunar.

Com que

CONSECUTIVES

doncs, per tant, de manera que, així, doncs, en conseqüència

• La conjunció doncs no té valor causal sinó consecutiu.

Ha vingut a casa, doncs ha de recollir uns llibres meus*.X

ja que
perquè

S'ha quedat sense queviures a casa, doncs haurà d'anar al supermercat.Ѵ

 CONDICIONALS

si, posat que, a condició que, sols que, en cas que, només que,
si bé, mentre, llevat que, sempre que, fora que, excepte si...

• Posat que és una locució condicional i no equival a la castellana puesto que amb valor causal.

Posat que decidírem anar de viatge t'ho comunicaríem.

• En cas que no porta preposició de, a diferència del castellà.

En caso de que pregunte no le contestes.

En cas que pregunte no li contestes.

• Mentre té un valor condicional, a diferència de la locució mentre que de valor adversatiu.

Mentre acabe el treball a temps pot fer el que vulga (condicional)

Maria sempre acaba el treball ràpidament, mentre que Lluís necessita més temps
(adversativa)

• Són calcs del castellà els nexes *cas que, *a no ser que, *sempre i quan, *a no ser que. Serien
equivalències possibles en cas que, sempre que, amb la condició que, llevat que, fora que,
excepte si...
Anirem d'excursió llevat que ploga.
Anirem de viatge sempre que les circumstàncies ho permeten.

• També són calcs del castellà les construccions com+subjuntiu i de+infinitiu amb valor condicional.
De haberlo sabido, no habría acudido a la reunión.
Si ho haguera sabut, no hauria acudit a la reunió.
Como acepte el trabajo, exigiré algunas condiciones.
Si accepte el treball, exigiré algunes condicions.

FINALS

perquè, a fi que, per tal que...

• !! La conjunció final bàsica és perquè. És incorrecte l'ús de l'expressió per a què amb valor final. La
conjunció final perquè es diferencia de la causal pel mode verbal de la subordinada:

clàusula final: perquè + subjuntiu T'ho explicaré de nou perquè ho entengues.

(amb la finalitat que)
 clàusula causal: perquè + indicatiu Et va bé perquè ho entens tot.

• Per a què equival a preposició + interrogatiu.

Per a què has portat açò?

No sé per a què ho vols.

• La clàusula final pot ser una construcció d'infinitiu introduïda per la preposició per.

Ho has escrit per quedar bé.

CONCESSIVES

encara que, malgrat que, per bé que, tot i que, ni que, baldament, a pesar que, per més que...

• Són calcs del castellà les construccions *per molt que, per a + infinitiu o *així + subjuntiu.

Por mucho que lo intentes no te aceptaran.

Per més que ho intentes no t'acceptaran.
Para trabajar tanto, el sueldo es bajo.
Encara que treballa tant, el sou és baix.

ADVERSATIVES

però, altrament, sinó, sinó que, tanmateix, no obstant això, nogensmenys,

amb tot, així i tot, en canvi, per contra, més aviat, ans, ans al contrari...

• La conjunció no obstant va sempre acompanyada d'un demostratiu neutre o d'un sintagma

equivalent (no obstant això, no obstant les circumstàncies).

• La conjunció ans és arcaica. Hui en dia sols es conserva en la locució ans al contrari. Però com a
adverbi és equivalent a abans.

• La locució *més bé és un calc de l'expressió castellana. Convé utilitzar més aviat, més aïna, més
prompte.

• És preferible la forma no sols i no solament que no la forma cacofònica no només.

 No sols em presentaré a les eleccions sinó que les guanyaré.
No solament crec que el seu treball és admirable, sinó que mereixeria un reconeixement
públic.

• No s'ha de confondre la conjunció adversativa sinó amb la forma si no (si condicional o concessiu i
adverbi de negació).