TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

1- ORIGEN DEL LÈXIC CATALÀ

1.1 La realitat lingüística pre-romana dels Països Catalans

1.1.1 Els sorotaptes

1.1.2 Els celtes

1.1.3 Els fenicis

1.1.4 Els grecs

1.1.5 L’iberobasc

1.2 La romanització i la substitució lingüística pel llatí

1.2.1 Del bilingüisme a la substitució lingüística. El llatí

vulgar

1.2.2 Fonts de coneixement del llatí vulgar

1.2.3 El llatí: base lèxica del català

1.3 Les invasions germàniques

1.3.1 L’aportació germànica al català

1.4 La invasió musulmana

1.4.1 Els arabismes del català

2- LA FORMACIÓ DE LES PARAULES NOVES I L’ESTRUCTURA

2.1 La base o radical

2.1.1 Modificacions en el lexema

2.2 Els afixos

2.2.1 Els sufixos

2.2.2 Els prefixos

2.2.3 Els infixos

1
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

2.3 Altres procediments per a la formació de paraules noves

2.3.1 La Hipòstasi o habilitació

a) Noms habilitats

b) Adjectius habilitats

c) Adverbis i preposicions habilitats

2.3.2 La composició

a) Substantius formats per verb + substantiu

b) Substantius formats per subst + adjec./ adjec. +

subst.

c) Substantius formats per subst. + subst.

d) Adjectiu format per subst. + subst.

e) Adjectiu format per subst. o adject. + verb

g) Partícules compostes

h) Altres compostes

2.3.3 Les locucions

2.3.4 La comparació lexicalitzada

3- BIBLIOGRAFIA

2
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

1.- ORÍGEN DEL LÈXIC CATALÀ

1.1 La realitat lingüística pre-romana dels Paísos Catalans

El món pre-romà dels Països Catalans comprèn el període que va des del primer
mil·lenni abans de Crist fins a l’arribada dels romans a Empúries l’any 218 a.C. A
l’entorn de l’any 900 a.C. s’estableixen a les nostres terres onades diverses de pobles
indoeuropeus que parlaven llengües diferents: els sorotaptes i els celtes.

1.1.1 Els sorotaptes

Coneguts també amb el nom urnenfelder (pel seu costum de fer cementiris
d’urnes), són els més antics habitants de les nostres terres i provenen de
l’Europa central-oriental, des d’on partiren pels voltants de l’any 1200 a.C. Van
arribar a la Península Ibèrica a través dels Pirineus Orientals.

El coneixement que actualment tenim de la llengua d’aquest poble ha estat

possible gràcies a les troballes de restes arqueològiques (A Arles, municipi del
Vallespir, s’han trobat ploms amb inscripcions sorotàptiques) i a la toponímia.

Els elements sorotàptics en el català són de tres tipus:

- Fonèitcs: la paletització de L- inicial en català: el mot llatí LUNA
evoluciona a lluna.

- Lèxics: avenc, barana, branca, clenxa, galta...

- Topònims: Tec (riu de la Catalunya del Nord), Tivissa (Ribera

d’Ebre)...

1.1.2 Els celtes

Un altre poble indoeuropeu, el celta, arriba a Catalunya pel nord-est entre els
segles VII i V a.C. Estesos per bona part d’Europa, dominaven del Rhin a la
major part de la Península Ibèrica (sobretot, la zona occidental).

Tot i que el substrat cèltic del Principat és poc important, cal destacar tres
tipus de celtismes incorporats al català:

- Fonètics: La tendència del grup consonàntic llatí –PS- a esdevenir –IX-

: CAPSEALE evoluciona a queixal.

- Lèxics: balma, banya, blat, camí, llauna, maduixa, trencar, boira,

cleca, ple, perol, tancar, rusc, etc. Alguns mots ens han pervingut a
través del llatí, on havien penetrat ja abans de la romanització de la
Península:

o Camisa [CAMISIA]

3
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

o Carro [CARRUS]

o Cervesa [CERVESIA]

- Topònims: acabats en –u (procedents del celta –DUNUM):

BISULDUNUM > Besalú, VIRODUNUM > Verdú, Boldú, Salardú;
acabats en –BRIGA: VALA-BRIGA> Vallabriga, SEGOBRIGA> Sogorb.
Altres: Queralbs, Queralt, Querós, Cadaqués.

1.1.3 Els fenicis

L’expansió fenicio-cartaginesa arribà a Eivissa cap a la meitat del segle VIII a.C,
procedents en un principi de Fenícia, el Líban i l’Israel actual, i, després, de la
important colònia a Cartago. A les terres catalanes els fenicis només hi
establiren una colònia: Eivissa, que esdevingué un centre econòmic de gran
importància, dedicat sobretot a la producció agrícola (oli, sal i conserves de
peix). Amb la derrota a Cartago, l’any 201, Eivissa es lliurà voluntàriament de a
Roma. Pel que fa a la llengua fenícia, no va deixar senyals importants ni a
Eivissa ni a la resta del territori. De fet, només han quedat en català topònims
aïllats: el mateix nom de l’illa, Eivissa< IBISUM (“illa del Bes”, déu egipci i
fenicio-cartaginés); Maó< PORTUS MAGONIS (ciutat on es refugià l’esquadra
cartaginesa comandada per Magó –fill d’Àsdrubal- durant la segona guerra
púnica; Tagomago (illa pròxima a Eivissa).

1.1.4 Els grecs

Cap al segle VII a.C., la nostra terra es posà en contacte per mar amb la
civilització grega. Els grecs s’establiren a Empúries, potser l’únic centre urbà de
gran magnitud a la Península. La relació dels grecs amb els pobles indígenes
fou més aviat comercial. Van introduir l’ofici de terrissaire, la vinya i l’olivera.
Els grecs també són els introductors de la moneda a la terres catalanes
continentals, mentre que Eivissa la van introduir els cartaginesos.

Pel que fa al català, el substrat grec és pràcticament inexistent: només el

trobem en la toponímia: Roses <PHODE; Empúries< EMPORION. No obstant
això, el català posseeix un nombre considerable d’hel·lenismes, alguns arribats
a través del llatí (porpra, colp/ cop, cim, guix); d’altres, durant l’Edat Mitjana
(calaix, galera, gànguil, prestatge, xarxa).

Camp marítim: palangre, mòlit, noliejar, codonyat.

4
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

1.1.5 L’iberobasc

Entre els segles VI i V i fins a l’arribada dels romans, es va desenvolupar a la

zona oriental de la Península Ibèrica, entre Cartagena i el Llenguadoc, una
civilització amb característiques i personalitat pròpies: els ibers. No era un
poble nouvingut a la Península, sinó un fenomen de civilització, fruit del
contacte entre les cultures indígenes i les més desenvolupades (fenicis i
cartaginesos, grecs). Iniciada a mitjan del segle VII a.C., aquesta cultura
esdevingué decadent durant el segle I a.C.

La llengua ibèrica és encara avui desconeguda, tot i que van ser els primers
indígenes que, a les nostres terres, utilitzaren l’escriptura. L’alfabet ibèric
representa un estadi intermedi entre els signes amb valor sil·làbic i les lletres.
Aquesta barreja de signes alfabètics i de signes sil·làbics és un cas únic en tot
l’Occident. L’escriptura ibèrica utilitza vint-i-cinc signes i s’escriu d’esquerra a
adreta. Les inscripcions ibèriques són molt abundoses i es troben en plaquetes
de plom, esteles de pedra, fragments de ceràmica, monedes, etc. La majoria
són localitzables al País Valencià. Amb tot, actualment no estem en condicions
de llegir els textos de les inscripcions ibèriques.

Els elements iberobascos en la llengua catalana són de les menes següents:

- Fonològiques: la causa de l’absència de [v] en una part important del
domini català (aquesta consonant labiodental es conserva dins el
subdialecte tarragoní, el dialecte balear, a l’Alguer i dins el Valencià
no apitxat).

- Lèxiques: bassa, carbassa, esquerra, estalviar, lleganya, llistó,

pissarra, sucarrat, paparra, isard...

- Toponímiques: Algerri, Àneu, Arinsal, Artés, Besora, Cardona,

Cotlliure, Erts, Gerb, Gerri, Isavarre, Llesui, Tossa...

1.2 La romanització i la substitució lingüística pel llatí

Quan parlem de romanització ens referim al procés a través del qual s’implanten en un
determinat país la cultura, les lleis, els costums i la llengua de l’Imperi Romà. Per la
seva situació geogràfica i de fàcil accés, els primers territoris que reberen les
conseqüències de la romanització foren els de la província Tarraconense, és a dir, els
actuals Països Catalans.

5
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

1.2.1 Del bilingüisme a la substitució lingüística. El llatí vulgar

Com hem dit abans, els indígenes que habitaven les nostres terres van haver
d’assimilar per llei la llengua dels conqueridors romans. El procés de
substitució lingüística s’acomplí després de l’existència d’una fase de
bilingüisme: s’usava la llengua autòctona i, alhora, s’aprenia, s’assimilava i
s’intentava parlar de la llengua imposada.

A l’hora de romanitzar el territori, els mercaders, els legionaris i altres

estaments populars romans van tenir-hi ben aviat un paper destacat, ja que
transitaven contínuament tot al llarg de la costa mediterrània. Però, sobretot,
foren els veterans llicenciats de les legions romanes els que contribuïren d’una
manera més intensa a romanitzar el país.

La llengua que parlaven totes aquestes classes romanes era, evidentment, el

llatí, però no el llatí escolar, culte o literari, sinó el llatí vulgar. En efecte,
mentre que el llatí clàssic romania força estable, el llatí vulgar (o parlat)
evolucionava molt més ràpidament (es transformava el sistema vocàlic, es
destruïa la declinació nominal, els diminutius ocupaven el lloc dels mots
primaris, etc.) i no era gens uniforma.

A més, com que la costa mediterrània mantenia contactes sovintejats amb

Roma, les innovacions lingüístiques i els tics dels romans s’anaven introduint
amb facilitat en la parla dels que decidiren romandre en aquestes terres. A
l’interior d’Hispania, en canvi, a la zona de més difícil accés i poblada de classes
altes indígenes en contacte amb funcionaris romans, el llatí trigà més temps a
incorporar les innovacions de la llengua i, en conseqüència, fou més culta i
arcaïtzant.

1.2.2 Fonts de coneixement del llatí vulgar

Disposem de diverses fonts per conèixer el llatí vulgar o parlat:

- Textos literaris vulgaritzats: l’episodi el Festi de Trimalcio, del
Satiricó de Petroni (segle I d.C.), on alguns personatges utilitzen el
llatí col·loquial i popular.

- Tractats tècnics (d’agricultura, medicina, etc.) redactats per artesans

sense formació lingüística suficient del llatí escrit, en els quals
apareixien nombroses formes de la llengua parlada: és el cas, per
exemple, del text Mulomedicina Chironis (SEGLE IV d.C.).

- Inscripcions amb vulgarismes (epitafis, textos votius, etc.),

redactades i gravades per gent que no dominava el llatí escrit. Per
exemple, en una inscripció del segle I d.C. procedent d’Emerita
Augusta, hi trobem el mot Caballos, cosa que ens demostra la
substitució ja aleshores d’equus per caballus.

6
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

- Textos gramaticals que corregien formes considerades incorrecte i

que ens permeten de conèixer els errors en què incorrien els
escolars. El més conegut de tots és l’Appendix Probi, del segle IV d.C.,
que es compon d’una llista de 227 mots, dels quals dóna la forma
correcta i, al costat, la considerada incorrecte.

- Textos religiosos cristians, on s’observa l’ús popular de la llengua

dels primers cristians. N’és un exemple el text Itinerarium Egeriae o
Peregrinatio Aetheriae (pels volts de l’any 400 d.C.), del qual
reproduïm un fragment:

“Postmodum autem alloquitur episcopus populum confortans eos,

quoniam et tota nocte laborauerint et adhuc laboraturi sint ipsa die,
ut non lassentur, sed habeant spem in Deo, qui eis pro eo labore
maiorem mercedem redditurus sit. Et sic confortans eos, ut potest
ipse, alloquens dicit eis: ‘Ite interim nunc unusquisque ad
domumcellas uestras, sedete uobis et modico, et ad horam prope
secundam diei omnes parati estote hic, ut de ea hora usque ad
sextam sanctum lignum crucis possitis uidere ad salutem sibi
unusquisque nostrum credens profuturum. De hora enim sexta
denuo necesse habemus hic omnes conuenire in isto loco, id est ante
Crucem, ut lectionibus et orationibus usque ad noctem operam
demus’”.

- Glosaris explicatius en llatí tardà. S’explica amb un mot col·loquial

aquell mot clàssic que havia esdevingut inusual i ja no s’entenia. Per
exemple se substitueix “articulos” per “digitos”, mot que en català
esdevindrà dit.

- Les llengües romàniques que, en comparar-les, ens permeten donar

una forma hipotètica del llatí vulgar. Fixem-nos en aquest quadre:

LLATÍ CLÀSSIC LLENGÜES FORMA HIPOTÈTICA

ROMÀNIQUES DEL LLATÍ VULGAR

APES > APIS Abella (català) APÍCULA (diminutiu)

Abeja (castellà) CUL > C’L > ll, j...

Abelha (portuguès)

Abelha (occità)

Abeille (francès)

7
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

1.2.3 El llatí: base lèxica del català

A partir del llatí, la llengua catalana s’ha format per mitjà de diferents
procediments que afecten la fonètica, la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la
semàntica. Ara, però, ens fixarem en la font d’etimologies llatines del nostre
lèxic i en els noms (de persona, de llocs geogràfics i de llocs sagrats).

- Mots populars (o hereditaris). Són els que s’han format a partir de

l’evolució fonètica completa:

VETULA > VETLLA > vella

VINEA > VINIA > vinya

LACTE > LAITE > llet

ACUCULA > ACUCLA > agulla

FORMATIU > FORMADIGU > formatge

- Cultismes. Són els mots presos directament del llatí, sense passar per
les lleis d’evolució fonètica:

TITULU > títol

EXAMEN > examen

- Semicultismes. Mots l’evolució fonètica dels quals s’ha vista aturada:

SPATULA > espatlla

MIRACULU > miracle

SAECULU > segle

- Doblets ( o al·lòtrops). Quan un mateix ètim llatí dóna dos o més

mots, un per via popular i l’altre per via culta:

Cadira (popular) Raig (popular)

CATHEDRA (M) RADIUM (M)

Càtedra (culte) Radi (culte)

Enyorar (popular) Llec (popular)

IGNORARE (M) LAICU (M)

Ignorar (culte) Laic (culte)

8
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

En algunes ocasions, l’ètim llatí dóna tres resultats: un mot popular, un

semicultisme i un cultisme:

Mirall (popular) Rella (popular)

MIRACULU (M) Miracle (semiculte) REGULA (M) Regla (semiculte)

Miraculós (culte) Regular (culte)

El llatí també ha fornit la llengua catalana d’un gran nombre de noms de

persona (antropònims), de noms geogràfics (topònims) i de llocs sagrats
(hagitopònims)

1.3 Les invasions germàniques

Els segles V, VI i VII són un període de lluita pel control polític del país. Al principi del
segle V els visigots començaren a ocupar els territoris dominats fins aleshores pels
romans, i s’establiren a la Gàl·lia meridional (Occitània) i als territoris peninsulars
pròxims als Pirineus. Barcelona en fou la capital del 415 al 418, però de seguida fou
traslladada a Tolosa.

L’any 476 es produeix la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Els francs van expulsar
els visigots de quasi tots els territoris occitans, i aquests es van assegurar el domini del
sud hispànic i instal·laren la capital a Toledo.

De fet, els visigots no van ocupar mai les Illes Balears, només van dominar totalment
els territoris catalans continentals de l’inici del segle VII fins a l’any 711. En principi,
doncs, l’ocupació fou molt reduïda en superfície i molt poc consistent, tant en el
període tolosà com en el toledà. Ara bé, els visigots, que eren els més civilitzats dels
bàrbars germànics, de seguida es van sentir enlluernats per la superioritat de la cultura
llatina, i, més que no pas destruir-la, van voler assimilar-la. La influència visigòtica es va
notar sobretot en el Dret Privat, Penal i Processal, i en alguns aspectes polítics,
culturals i militars.

Pel que fa a les lleis, al principi els visigots i els hispanoamericans tenien cadascun les
seves pròpies, però, a poc a poc, es va arribar a la unitat legal: Quindasvint va dictar
per a tots la Lex Visigothorum o Liber indiciorum (654), que va tenir una influència
posterior fins al segle XIII. Quant a les lletres, les obres eren inspirades pel Cristianisme
i escrites en llatí.

Entre els anys 712 i 719, els musulmans ocuparen els Països Catalans, exceptuant l’Alta
Ribagorça, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Però amb la batalla de Poitiers
(732), els francs van aturar l’expansió musulmana.

La nació catalana començà a constituir-se al segle VIII, amb les seves estructures socio-
econòmiques, formes de vida, tarannà propi, la seva cultura i les seves institucions

9
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

socials i polítiques. En els inicis de la seva personalitat, Catalunya va sentir-se poc

lligada als altres pobles peninsulars, per als quals els catalans eren considerats
“francs”.

1.3.1 L’aportació germànica al català

L’aportació d’elements germànics a la llengua catalana s’ha fet per distintes

vies, que intentem resumir tot seguit:

- Abans de les invasions germàniques i produïdes a través del llatí

vulgar. Procedeixen dels dos-cents anys que els soldats, funcionaris i
comerciants romans havien passat en contacte fronterer amb els
veïns germànics.

- Per mitjà de les invasions germàniques (d’una banda els visigots, de

l’altre els francs).

- Després de la dominació germànica, a través de les relacions entre el

català i altres llengües, com ara l’occità, influïdes pel lèxic germànic.

En conjunt, el contingut de mots catalans d’origen germànic és notable i abasta

molts camps semàntics:

- Militar: alberg, banda, bandera, espia, estrep, guaita, guàrdia,

guerra, marca, mariscal, treva...

- Vida domèstica: adobar, amanir, banc, brodar, bugada, jardí, llesca,

rostir, sabó, sala, tap, tapa, tovallola...

- Vestuari: còfia, randa, roba...

- Animals i cacera: agró, carpa, esparver, marta, òliba, teixó...

- Vida rural: brotar, conrear, estaca, fang, esquella, parra...

- Parts del cos: anca, braó, esquena, melsa...

- Colors: blanc, blau, bru, gris, falb...

- Música: arpa...

- Sentiments: ardit, escarnir, marrit, orgull...

- Noms, adjectius i verbs diversos: gana, esmalt, estona, fresc, boig,

guerxo, lleig, ric, gratar, guarir, guanyar...

Pel que fa als noms propis de persona, l’empremta germànica fou

especialment notable en els documents anteriors al segle XII. Alguns
antropònims solen funcionar com a noms i d’altres com a cognoms:

10
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

Albert, Alfred, Alfons, Argemir, Aribau, Arnau, Berenguer, Bernat, Berta,

Bertran, Carles, Enric, Ferran, Frederic, Gomis, Guarner, Guillem, Llull, Miró,
Ramon, Ricard, Riquer, Rodolf, etc.

La toponímia catalana d’origen germànic també és abundant:

Arderiu, Areny, Bassegoda, Francolí, Geltrú, La Goda, Llofriu, Gisclareny,
Gombreny, Castell de l’Areny, Campdevànol (camp de Vandalu)...

1.4 La invasió Musulmana

El món àrab va exercir una influència molt gran a partir del segle VIII, en què
s’apoderaren de tota la Península Ibèrica. A la Catalunya Vella, la dominació fou de poc
durada; més llarga fou, en canvi a la Catalunya Nord (del Llobregat en avall), i més
encara al País Valencià i a les Illes Balears.

La reconquesta de tots aquests territoris dominats pels àrabs s’efectuà

progressivament així:

- Catalunya Vella: el Rosselló (759), Girona (785), l’Alt Urgell (789),

Barcelona (801).

- Catalunya Nova: Tortosa (1148), Lleida (1149).

- Illes Balears: Mallorca (1229), Eivissa (1235), Menorca (1287).

- País Valencià: València (1233-1245).

De fet, en els territoris que van estar sota la dominació musulmana, hi va continuar
vivint la mateixa població autòctona, que mantenia les institucions jurídiques romano-
visigòtiques, la religió cristiana i el llatí. Ara bé, l’art, la ciència i la cultura àrab, en
general, van enlluernar-los de tal manera que, de mica en mica, s’anaven arabitzant:
en la llengua, en les formes de vida, en l’art, en la religió...Els autòctons que
continuaven fidels al Cristianisme eren anomenats mossàrabs.

1.4.1 Els arabismes del català

Els elements àrabs presents en català són importants, encara que no tant
abundants com en el castellà i el portuguès. Per zones, el País Valencià i les
Illes Balear presenten major quantitat d’arabismes que la Catalunya Vella; de
debades, com hem dit abans, València i Mallorca foren terres més dominades
pels àrabs.

Una característica notable dels arabismes catalans és l’absència, en gran part

dels mots, de l’article àrab al-, que el castellà i el portuguès solen dur aglutinat.

11
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

CATALÀ CASTELLÀ

Quitrà Alquitrán

Carxofa Alcachofa

Cotó Algodón

Barnús Albornoz

magatzem Almacén

Els arabismes abunden en diversos camps semàntics del català, com per
exemple en:

- Noms del ram de la construcció: alcova, golfa, jàssera, magatzem,

racó, rajola, safareig...

- Noms de plantes i fruites: albercoc, albergínia, arròs, alfals, síndria,

taronja, llimona, garrofa, safrà, cotó...

- Noms d’estris domèstics: aixeta, catifa, flassada, gerra, matalàs,

safata, setrill, tassa...

- Noms del món comercial: albarà, duana, tanda, tarifa...

- Noms de vent: garbí, llebeig, ratxa, xaloc...

- Noms de productes químics: alcohol, càmfora, midó, sucre, quitrà...

- Noms insultants: gandul, bardaixa...

- Altres noms: arracades, xarop, barnús...

Quant als topònims, són molt nombrosos a les Illes i al País Valencià, per les
causes que assenyalàvem abans:

Albaida, Alcora, Alcalà, Alfara, Guadalaviar, Vinaròs, Altafulla, Borges, Vinaixa,

Alfacs, Benicarló, Benicàssim, Benidorm, etc.

I esmentarem els següents antropònims:

Borja, Belda, Gassull, Maimó, Massot, Mesquida, Rafegues, Ràfols, etc.

12
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

2.- LA FORMACIÓ DE LES PARAULES NOVES I L’ESTRUCTURA

El procediment de la derivació. Es tracta d’un dels recursos més emprats pel català i en
general, per les llengües romàniques: gràcies a un element fix (o arrel) i a l’adjunció
d’elements variables (morfemes, que aquí reben el nom d’afixos), podem matisar idees d’un
determinat camp semàntic.

Una de les maneres que tenen les llengües originàries del llatí de formar noves paraules és la
que anomenem derivació. Aquest procediment es basa en el fet de considerar la majoria de
paraules (noms, adjectius, verbs i adverbis) descomponibles en dues o tres parts, en dos o tres
elements:

- La base o arrel. Nucli que aporta la major part del significat.

- Els afixos. Conjunt de sons que adjuntem a una base per formar una paraula
nova, amb significat diferent.

- Els morfemes gramaticals. Sons que afegim a la base i als afixos, per designar
idees o significats constants: gènere, nombre, temps verbal, aspecte...

En aquesta unitat ens fixarem només en els afixos, elements que permeten la derivació de
noves paraules pel procediment d’afegir a la base (o lexema) uns sons significatius, que en
modifiquen el significat o en fan aparèixer un de nou. Vegem-ho en aquest exemple:

Llibr(e): llibreria, llibret, llibreta.

La base o lexema és llibr- i els elements que hi afegim ens permeten donar noms a objectes
relacionats (per la forma, pel lloc...) amb llibre: llibreria, llibret, llibreta. Els elements afegits: -
eria, -et i –eta són els afixos.

2.1 La base o radical

El procediment de la derivació actua només sobre les categories de paraules que

anomenem substantius, adjectius, verbs i en menor nombre, adverbis. Els altres tipus
de paraules (determinants, pronoms, preposicions i conjuncions), o no experimenten
normalment modificacions en les seves formes pel fet de ser paraules gramaticals que
serveixen d’enllaç, entre mots o construccions, o només varien segons els morfemes
gramaticals.

Per tant, la base o lexema ho serà d’un substantiu, d’un adjectiu, d’un verb o d’un
adverbi. Millor dit, el radical és una part d’aquestes paraules, la que aporta el
significat:

gat- (lexema) -a (-s  -es)

-s

13
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

gat- és el lexema o base, que pot ser modificat per ø (gat: masculí singular) o per –a
(gata: femení singular), per –s (gats: masculí plural) o per –a + s  -es (gates: femení
plural). Aquest és el procediment de canvis gramaticals (o morfemàtics) que poden
experimentar substantius i adjectius en català.

Els erbs tenen aquest mateix procediment, però una més complex, perquè les idees a
expressar són més i potser també més complexes: temps, aspecte, persona,
nombre...Una forma com donaríem té els elements o morfemes gramaticals següents:

don- (lexema)- a - rí – em

El nombre de lexemes d’una llengua és molt gran i formen el que podríem dir una sèrie
oberta, se n’hi poden afegir, o deixar d’utilitzar-ne algun... (Al contrari dels afixos i dels
morfemes gramaticals, que són conjunts tancats, amb un nombre fix d’elements.)

2.1.1 Modificacions en el lexema

Si tenim en compte que el lexema sol donar la base a un mot simple, no

derivat, que és el que solen enregistrar els diccionaris com a mot principal
d’una sèrie o família, podem anotar una colla de canvis que permeten adaptar
un lexema als seus afixos i evitar cacofonies o combinacions que afecten les
lleis fonètiques de la llengua:

a) Canvis d’accent

Com que els sufixos solen ser tònics en català el mot base perdrà l’accent, el
qual es traslladarà al sufix. En els dialectes rossellonès, baleàric i central,
aquest fet origina canvis vocàlics dels anomenats neutralitzacions.

casa  caseta
cel  celestial
vell  vellesa

b) Canvis fonètics

a. Quan la derivació es fa per mitjà de sufixos, aquestes consonants

deixen de ser finals perquè hi afegim altres sons. Aleshores
esdevenen sordes o sonores, segons el fonema:

grip  gripal llop  llobató

plat  platet nebot  nebodet

moc  mocar càrrec  carregar

gos  gossera vas  vaset

14
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

b. Els mots acabats en un so africat sord (oclusiu + fricatiu), escrit –ig

o –g (no els que escrivim –tx), fan els derivats en africat sonor (tg o
tj) o en fricatiu sonor (j o g).

lleig  lletgeta, lletjor

mig  mitjà, mitgera

fuig  fujo, fugim

c. Els lexemes que acaben en (u) (u semivocal, que forma part d’un
diftong poden fer –v- pronunciada [v] o [B] segons la zona) o bé
desaparèixer.

tou  estovar

déu  deessa

nou  novetat

Aquest mateix so, al llarg de la història, ha sofert altres variacions

com podem veure aquest exemples:

deu  desena

nou  noguera

perdiu  perdigot

d. En el cas dels mots acabats en –e (llibre), -a (bandera) i –o (carro)

els derivats per sufixació suprimeixen la vocal final.

llibr-e  llibreeria, llibrot...

bander-a  bandereta, banderola...

carr-o  carretejar, carreter...

Però fixa’t en els següents:

home  homenet

jove  joventut

(i altres mots plans, acabats en –e àtona: cove, rave...)

Aquests mots, antigament i encara avui en alguns dialectes del

català, fan el plural en –ns; de manera que el seu lexema,
pròpiament, acaba en –n: “homen-“. Aquesta –n queda suprimida
al singular quan va al final absolut de mot (en tots els dialectes) i
en el plural (en anar seguida de –s) en català central.

15
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

e. En altres casos, regles fonètiques com les que acabem de veure fan
modificar el lexema per adaptar-lo als sufixos corresponents.

 Afegint –n en mots acabats en vocal tònica:

germanor, agermanar...

 Intercalant altres sons:

cafè  cafeter

gran  grandària

vidre  vidrier

pit  espitregar

breu  abreujar

f. En el cas dels verbs, especialment quan tenen diversos lexemes

(verbs irregulars), s’escull com a base de la derivació el lexema del
gerundi (suprimint, per tant, la terminació –ant, -ent, -int). Per
exemple, un verb com moure té els lexemes següents: mou-
(moure), mogu- (mogués) i mov- (movia). El lexema del gerundi és
mov- (movent). Aquesta serà, doncs, la base per als derivats
propis: moviment, movible, movedís, moviola...

2.2 Els afixos

Hem dit més amunt que els afixos formen una sèrie (o conjunt) tancat. Per tant, el seu
nombre no és fàcilment alterable, sinó més aviat fix i delimitable.

Una altra característica és que no poden utilitzar-se independentment, sinó que

necessiten sempre anar units a un lexema. Per tant si bé a afectes d’anàlisi els podem
aïllar, separar, observar amb detall, atribuir-los significat, etc, ha de quedar ben clar
que això no té cap més sentit que el d’analitzar com es comporten aquests elements
lingüístics que van enllaçats amb un lexema o base i formen una sola paraula. En
aquest sentit, els afixos són com els morfemes gramaticals (verbals o nominals).

Les combinacions entre el conjunt dels lexemes (L) i el conjunt dels afixos (A) no són
arbitràries, ni a l’atzar, ni són totes possibles. Depenen en cada estadi de la llengua de
les necessitats dels usuaris, concretament, de les necessitats que puguem tenir de
designar un objecte un fet, una qualitat, una idea o qualsevol altre element designable.
És evident que si començaven a aparèixer botigues en què només es venien
macarrons, en català apareixeria el mot macarroneria, que avui no existeix. Però fa
anys tampoc no existia gelateria ni orxateria, que ara ha veiem escrit en diferents
indrets. Per tant- recordem-ho, depèn essencialment de les necessitats d’expressió
dels parlants, de la complexitat de les seves vivències, idees o objectes prodïts, que

16
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

poden augmentar les paraules noves, formades algunes per derivació: és a dir,
combinant un lexema (L) i un afix (A):

L A

macarró -eria
llibre
-eta
taula -et

LEXEMES AFIXOS

Advertim, però, que no sempre la combinació d’aquests elements és determinada per

necessitats internes de la llengua o dels parlants. Sobretot a la nostra època, la
influència d’altres llengües (l’anglès en general; el castellà, per a nosaltres) ha
condicionat i condiciona fortament la formació de nous derivats. S’atribueix, per
exemple, a la proliferació de verbs acabats en –itzar (realitzar, banalitzar,
coresponsabilitzar, estupiditzar, urbanitzar) en català modern, a la influència de
l’anglès.

Igualment s’han format diferents verbs acabats en –ar a partir de noms i adjectius,
substituint-ne alguns de ja existents, per influència del castellà: “calentar”, “reflexar”.
De fet, aquestes formes no han estat admeses perquè la llengua ja tenia verbs que
expressaven el mateix significat: escalfar, reflectir, etc.

Tradicionalment s’han dividit el grup dels afixos en tres categories, segons la posició
que ocupessin en relació al lexema:

- Prefixos, si van davant: immòbil, engaltar, anomenar...

- Sufixos, si van darrere: mobilitzar, galtada, nominal...

- Infixos, si van entre el lexema i el sufix: galt-ej-ar, estir-eg-ass-ada...

Els sufixos són els més nombrosos i que els donen un rendiment més alt.

Cal recordar un parell de qüestions que afecte tots els afixos. D’una banda, cal
observar que els parlants, a còpia d’anys –de segles- d’usar un determinat afix, li
podem fer perdre la significació originària i oblidar que es tracta d’un mot derivat.
Aleshores, diem que aquell afix ha quedat lexicalitzat o fossilitzat i ha perdut, en
alguns mots almenys, el significat primer. Avui, per exemple, poca gent en català

17
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

reconeix que rodet, corbatí, banderola o samarreta són diminutius, és a dir mots
formats per derivació afegint un sufix a la base i amb el significat de “més petit que...”.
Aquests mots ja no funcionen, des del punt de vist del significat, com a derivats
diminutius: han adquirir un significat propi.

D’altra banda, si el fet anterior és possible és perquè els parlants, en utilitzar

habitualment la llengua per comunicar-nos amb els altres o per conceptualitzar el
pensament, no ens aturem pas a pensar com és format cada mot, si és derivat o no,
etc. Això, aquesta reflexió, només la fem quan ens hi veiem obligats per la funció
metalingüística. Per tant, normalment, els mots que emprem són unitats significatives
globals, que no analitzem detalladament.

2.2.1 Els sufixos

Els sufixos són elements que col·loquem darrere una base o lexema per obtenir
un nou mot, amb un significat diferent.

Cal fer algunes observacions respecte als sufixos:

a) Des del punt de vist fonètic, tots els sufixos són tònics. Per tant, la
intensitat de veu que pugui recaure sobre alguna síl·laba, del lexema es
desplaçarà, en un derivat per sufixació, cap a l’element final. Aquest
desplaçament, com ja hem dit, produirà fenòmens de neutralització
vocàlica en alguns dialectes:

geni  geniüt

També val la pena que recordis que alguns sufixos exigeixen canvis fonètics
en el lexema:

llop  llobató

b) Si ens fixem en els aspectes morfosintàctics, la sufixació pot fer variar una
paraula de categoria gramatical i, doncs, el seu comportament a la frase.
L’addicció d’un sufix pot fer que la nova paraula sigui de categoria diferent
al lexema en estat més o menys pur.

pluj-a  pluj-ós (de nom a adjectiu)

lluny  a-lluny-ar (d’adverbi a verb)

Aquest és un dels trets més remarcables dels sufixos: la seva capacitat de

fer variar la categoria gramatical. El fet ha estat i és aprofitat per
escriptors, periodistes i creadors de llenguatge en general (poetes,
novel·listes, dramaturgs, publicitaris...), per inventar noves paraules, però
sobretot per expressar una mateixa idea de formes diferents, per mitjà de
paràfrasis:

Moure’s contínuament és bo per a la salut.

18
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

El moviment continuat és bo per a la salut.

Una altra observació a fer, des del punt de vista morfosintàctic, és que es
consideren derivats (de fet, impròpiament) formes verbals que han
adquirit significats propis i diferents del que significarien com a verbs. Ex:

cremada, pentinat

estudiant, aprenent

En el primer cas, es tracta de dues formes de participi que han adquirit

significat propi i han passat a designar l’operació, l’efecte o l’acció resultat
del verb: M’he fet una cremada. O una operació tècnica, en el segon
exemple: Per fer el pentinat, utilitza la pinta i l’assecador.

En el segon cas, estudiant i aprenent han passat a ser els gerundis

d’estudiar i aprendre a designar la persona que fa l’acció del verb. Els
estudiants han protagonitzat una manifestació: A les empreses tornen a
admetre aprenents.

Hi podríem afegir encara una colla de noms postverbals, obtinguts a partir

del lexema del verb en estat pur o amb una vocal de suport: tomb, records,
plany, estossec, esbarjo, crema...

Tants els uns com els altres, els veurem més endavant en parlar de
hipòstasi o habilitació, ja que més que derivats, es tracta de formes
verbals habilitades com a noms (o adjectius, en algun cas). De fet,
habitualment se’ls tracta sota l’etiqueta de la derivació impròpia.

c) Si parem esment als aspectes semàntics, o del significat, ens podem

adonar que cada sufix aporta un significat concret al lexema. Des d’aquest
punt de vista, podem dir, per exemple, que el sufix –et/-eta indica
diminutius, objecte petit: ditet, arbret, tauleta... I encara podríem aplegar
tots els sufixos que indiquen el mateix i classificar-los:

- • et/ -eta: ditet, arbret, tauleta...; grandet, lletget...

- • ic: planic, canic...

- • o/-ona: carreró, caixó...;C petitó, xicona...

- • ol/-ola: estanyol, bestiola...

- • ot/-ota: illot...

Són els sufixos que té la llengua per significar disminució o objecte petit.

Un altre aspecte a remarcar, des de l’òptica del significat, és la

fossilització o lexicalització d’alguns sufixos, com ja hem dit. Sense

19
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

moure’ns del camp dels diminutius, és evident que avui el sufix –ol/ola ja
no funciona com a diminutiu en mots com llençol, fullola, fillol,
banderola... per bé que originàriament aquests mots tenien el significat
de diminutiu.

2.2.2 Els prefixos

Els prefixos són elements que escrivim al davant d’un lexema per canviar-ne o
matisar-ne el significat. Quan un lexema porta un prefix i un sufic (em-paper-
ar), del mot resultant, se’n diu parasintètic ( un prefix-lexema-sufix). I del
procediment, parasíntesi.

Cal recordar que el nombre de prefixos és bastant inferior al de sufixos; per

tant, la formació de paraules noves per aquest procediment és bastant menor i
de poc rendiment. I encara dins del conjunt de prefixos, s’hi destaquen per la
seva rendibilitat els prefixos a- i en- (em-), com veurem més avall.

Des del punt de vist morfològic, la majoria de prefixos coincideixen en la forma

amb adverbis i preposicions. Sovint, però no sempre, tenen 0fins i tot un
significat semblant:

contra  contrasentit
fora  forassenyat

La llengua compta amb dos tipus de prefixos: els populars, qu existeixen en

català des de l’origen de la llengua i han sofert tota l’evolució com un element
més; i els cultes, que han estat presos directament del llatí o del grec. En
alguns casos conviuen dues formes amb el mateix significat:

Sotssecretari / vicesecretari
Però aquest fet és bastant excepcional.

Els prefixos no tenen la funció de fer canviar un mot de categoria gramatical.

Això no vol dir que no s’apliquin a mots que canvien de categoria, sinó que
l’element que indueix al canvi és el sufix i no pas el prefix; aquest darrer
acompanya només el canvi, no n’és l’element determinat.

Els prefixos s’apliquen a substantius, adjectius o verbs:

nivell  anivellar

motllo  emmotllar

flac  aflaquir

dins  endinsar

20
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

2.2.3 Els infixos

De vegades, entre el lexema i el sufix, s’intercala un element que, si bé no

aporta gairebé mai cap matis significatiu, adés actual de coixí fonètic, adés
permet que la llengua tingui dobles derivats amb significats diferents: ferr-er
ferr-et-er; plor-ar plor-iny-ar...

Els infixos permeten que hi hagi dobles derivats.

INFIXOS: -al- (apegalós...), -all- (agafallós...), -an- (caganer...), -any-

(afiganyar...), -ar- (bafararada...), -arr- (becarrada...), -ass- (allargassar-se...), -
at- (amagatall...), -atx- (esprimatxat...), -eg- (bordegàs...), -ell- (gotellada...), -
er- (aleró...), -et- (bosquetà...), -ic- (ploricó...), -ill- (branquilló...), -in-
(aixafinar...), -iny- (bassinyol...), -isc- (dormisquejar...), -iss- (acarissar-se...), -
itx- (magritxol...), -ol- (casolà...), -oll- (empatollar...), -on- (embordonir-se...), -
oss- (espicossar...), -ot- (amargotejar...), -uc- (menjucar...), -usc-
(pedruscada...), -uss- (cantussejar...).

2.3 altres procediments per a la formació de paraules noves

En aquest punt estudiarem alguns fenòmens que es relacionen amb el funcionament

del lèxic d’una llengua i que tenen en comú el desplaçament del significat original d’un
mot o d’un sintagma i la fossilització del nou significat fins a fer ignorar l’originari.
Aquest procediment, que globalment anomenem lexicalització, té lloc tant en paraules
aïllades com en mots compostos i en sintagmes. Per això, l’estudiarem per separat;
però convé que no perdem de vist que, en el fons, el procediment és el mateix.

2.3.1 La Hipòstasi o habilitació

Una de les formes que adopta la lexicalització és la que anomenem hipòstasi o

habilitació (en català de vegades se n’ha dit derivació impròpia). Consisteix a
canviar de categoria gramatical una paraula i donar-li un nou significat. Sembla
que aquest procediment és dels més emprats i productius en llengües com ara
el català, el francès, el castellà, etc. Vegem-ne alguns exemples:

Davant del viatjant, la calculadora es negava a funcionar.

Va comprar un bitllet d’anar i tornar.

Llevat de la ibeema i el túrmix, els altres aparell de la casa no funcionaven.

Aquest procediment s’inicia amb el canvi de categoria d’algunes paraules. En

efecte, quan a una paraula en una frase adopta les característiques d’un nom o
d’un adjectiu, diem que aquesta paraula s’ha substantivat o adjectivat. Vegem-
ne un parell d’exemples:

M’agrada més el vermell que el blau cel.

El dinar va ser prou bo.

21
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

En el primer cas, el mots vermell i blau, que normalment són adjectius i

acompanyen un no, aquí s’han substantivat: van precedits de l’article, fan
funcions sintàctiques pròpies d’un substantiu, es refereixen a una idea
abstracta amb una entitat pròpia, etc.; característiques totes elles dels
substantius. En canvi, el mot cel, habitualment un substantiu, exerceix en
aquesta frase una funció pròpia de l’adjectiu: la d’indicar una qualitat d’un
nom (blau); direm doncs que cel s’ha adjectivat.

En el segon cas, l’infinitiu d’un verb, dinar, s’ha convertit en un substantiu: va

precedit de l’article, fa funció de subjecte, CD... i es refereix a una idea amb
entitat pròpia. (Si tenim en compte que l’infinitiu és anomenat de vegades el
substantiu o el nom del verb, trobarem que aquest cas és absolutament
normal: dinar, sopar, esmorzar, fumar, etc.).

El canvi de categoria pot tenir tres tipus de repercussions: morfològiques,

sintàctiques i de significat. Pel que fa a les alteracions morfològiques, si una
paraula canvi, per exemple, de verb a nom, caldrà tenir en compte que els
noms poden tenir gènere i nombre. En el segon exemple que hem vist ha de
ser possible dir: Els dinars eren molt bons, en què dinars ha adquirit el
morfema –s, que en català és la marca del nombre plural. Per tant, el canvi de
categoria d’un mot comporta l’adopció de les característiques morfològiques
de la nova categoria (morfemes gramaticals) i l’abandonament de les anteriors.

Les repercussions sintàctiques es manifesten sobretot en les funcions que cada

categoria gramatical fa en una frase. Si, per exemple, una forma verbal esdevé
una locució adverbial (com és ara, comptat i debatut en la frase: Comptat i
debatut, no érem més de deu) deixa de comportar-se com un verb (no pot
tenir complements, per exemple) i assumeix les funcions pròpies de la nova
categoria, en aquest les de la locució adverbial: qualificar o modificar el
significat d’un verb o de tota una oració.

Les variacions de significat o semàntiques són les que més ens interessen en
aquest apartat: consisteix sobretot en un desplaçament semàntic, o de
recategorització, per mitjà del qual un mot, sense variar la forma, canvi de
significat. De fet, n’adquireix un de nou, de manera que la hipòstasi és una
forma molt productiva per a les nostres llengües de crear paraules
polisèmiques.

En català, gràcies a la hipòstasi o habilitació, podem obtenir noms, adjectius

adverbis, preposicions i conjuncions. Però no verbs, a causa precisament de la
complexitat dels morfemes d’auxiliaritat.

22
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

a) Noms habilitats

a) De noms propis a noms comuns. De fet, es tracta d’una

forma d’habilitació que no porta alteracions sintàctiques
gaire fortes, sinó simplement canvis de grup dins de la
mateixa categoria. Hi podríem trobar noms propis de
persona (o antropònims) que han passat a comuns,
noms de lloc, topònims) i noms de marques o models.
Alguns exemples:

 Noms de persona. Alguns noms d’animals

s’han format així: bernat, pescaire...També
apliquem aquest procediment quan volem
designar una obra feta per algú famós: un
Picasso...

 Noms de lloc. Apliquem el nom del lloc al

producte preferent que s’hi fabrica: guinea
(moneda, vestit, gallina...).

 Noms de marca o model: Un Citroën...

b) D’adjectius a noms. Alguns adjectius adquireixen la

condició de substantiu, després d’acompanyar-ne un en
molts contextos. Aquest és el procés que s’ha seguit en
adjectius aplicats a:

 Éssers animats. Un (home) savi, vell, jove...

 Objectes o coses. Un (abric) impermeable...

En general, la substantivació dels adjectius és un

fenomen prou estès, de manera que no se’ns fa
estrany veure un adjectiu en funció de nucli del SN o
com a subjecte d’una oració.

c) De verbs a noms. Aquest és un dels procediments més

freqüents i, per tant, de més alt rendiment. Molt sovint
infinitius, gerundis i participis esdevenen veritables
noms substantius i en fan les funcions dins d’una oració.
Força vegades n’adopten les particularitats
morfològiques: gènere (algunes vegades) i nombre.
Vegem-ho:

 Infinitius: l’esmorzar, el menjar...

23
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

 Gerundis: els considerants (d’una sentència).

Hauríem d’incloure-hi també les formes
substantivades derivades de l’antic participi
de present, coincident en molts casos amb
l’actual gerundi: amant, caminant, viatjant,
pretendent...

 Participis: fet, dita, escomesa, anada...

Un altre grup especialment nombrós és constituït pels

anomenats derivats postverbals formats a partir de
l’arrel o radical d’un verb, sol o amb alguna vocal de
suport (-a,-e,-o).

Tomb, embolic...; conversa, prova...Cal remarcar que

alguns d’aquests noms coincideixen en la forma amb
un verb, mentre que d’altres no: eixampla, minva, tria,
esmena, remarca...

d) Altres paraules habilitades com a noms. A més de la

que acabem de veure, qualsevol altra paraula, sigui de la
categoria gramatical que sigui, podria substantivar-se si
complia els requisits assenyalats: canvis morfològics,
acompanyament de l’article o d’altres determinants,
ocupar un lloc de substantiu en l’oració, etc. Així tenim
substantivats, entre d’altres, mots com:

 Numerals: un sis-cents, un catorze (a la

travessa)...

 Ordinals: (la classe dels de) setè, el primer...

 Pronoms: el jo, el tu...

 Adverbis: el prop, el dins...

 Preposicions: (els pros i) els contres...

 Conjuncions: els perquès, els peròs...

24
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

b) Adjectius habilitats

a) Adjectius procedents de noms. Distingirem entre

adjectius de colors i adjectius referits a animals i plantes:

 Adjectius de colors. La manera com s’han

format la majoria dels noms que ens
serveixen per designar els colors en la nostra
llengua presenta una característica curiosa:
hem d’agafar generalment el nom d’un
objecte que té de manera molt remarcable
un determinat color i l’hem aplicat a altres
objectes que també el tenien. És així com
s’ha format també en altres llengües molt del
lèxic referit a colors: en francès marron és el
nom per designar el fruit del castanyer: la
castanya.

 Adjectius aplicats a animals i plantes. Alguns

dels adjectius que utilitzem per referir-nos a
maneres de ser de les persones provenen a
través d’un procés metafòric de noms
d’animals i plantes. El procediment no està
pas acabat, és possible inventar-se nous usos
i significats aplicables a maneres de ser de
les persones seguint la mateixa tècnica: “És
una noia més saltadora i bellugadissa que
una cabra  És una cabra”. Així en tenim
d’aplicables a persones:

o Provinents d’animals: ase, be, burro,

porc, fura...

o Provinents de plantes: bleda, fava...

b) Participis. Molts participis s’han convertit amb facilitat

en adjectius gràcies al fet que el participi és la part del
verb que té morfemes de gènere i nombre, que indica
sovint la qualitat de l’acció verbal i que molts participis
s’adjectiven en molts contextos: el Pirineu nevat, cafè
mòlt, etc.

25
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

c) Adverbis i preposicions habilitats

Pel que fa les funcions d’adverbis i de preposicions, la llengua habilitat

diverses paraules i sintagmes. Concretament molts adjectius poden
ocupar la funció d’adverbi: parlar clar, escoltar fi...Alguns participis i
gerundis s’han convertit en adverbis: venir corrent... o en
preposicions: durant, mitjançant, tocant (a)...

2.3.2 La composició

Podem definir els mots compostos com a unitats lingüístiques formades per
dos mots, que adquireixen una forma i un significat propis, que poden ser més
o menys diferents que els dels originals. El que caracteritza, de totes maneres,
els mots compostos és justament la unitat morfològica i sintàctica: els dos
elements originals es fonen en un que, d’una banda, té autonomia lèxica, i de
l’altra, és format per dos lexemes o paraules pertanyents al lèxic general de la
llengua portadores de ple significat. Vegem-ne un exemple:

Filferro: dos lexemes pertanyents a dos substantius que designen una idea
nova des del punt de vist del significat.

a) Substantius formats per un verb + substantiu

És el compost de més rendiment en català i, per tant, també el més

abundós. El seu esquema de composició és el que permet més
fàcilment la creació de nous mots. Segons que l’apliquem a persones,
animals, plantes o coses i objectes, n’obtenim els següents:

o Persones: buscabregues, cagadubtes, cercaraons...

o Animals: bufaforats, caganiu, enganyapastors...

o Plantes: lligabosc, picapoll, xuclamel...

o Coses/ objectes: apagallums, caçapapallones, cobrellit,

cobretaula...

b) Substantius formats per substantiu + adjectiu/ adjectiu +

substantiu

El grau d’integració dels dos elements que formen el nom compost pot
variar moltíssim: des dels que ja no recorden gairebé en res l’origen –
com és el cas dels topònims: Vila-seca- fins als que encara el recorden
prou: poca-vergonya. Alguns exemples agrupats per característiques
ortogràfiques o morfològiques poden ser:

o Aiguafort, aiguamoll, arcbotant...

26
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

o Altaveu, bonaventura, centcames, malastre...

o Cama-roja, cap-gros...

o Males-mans, poca-vergonya...

o Topònims: Altafulla, Bell-lloc, Bellaguarda...

c) Substantiu format per substantiu + substantiu

L’origen dels mots compostos d’aquests tipus pot ser molt divers. Te’ls
donem agrupats segons aquesta característica:

o Dos noms coordinats que funcionen sintàcticament com un

de sol:

 Per síntesi: aiguaneu, aiguapoll, aigua-ros, autopista,

cappare, cine-club, coresforç, ferrocarril, filferro
fotocòpia, radionovel·la, voravia, terratrèmol...

 Per juxtaposició:

 amb guionet i marcant el plural en tots dos

elements: bergantí-goleta, faldilla-pantaló,
caça-bombarder, ciència-ficció, ciutat-estat,
cuina-menjador, compra-venda, figa-flor,
decret-llei, malva-rosa, poeta-cantant...

 Amb la conjunció i: allioli, cap-i-cua, cap-i-

peus, cap i casal, col-i-flor, pam i pipa, plats-i-
olles, vetes-i-fils...

o Dos noms en una relació de subordinació sintàctica o

semàntica:

 Sense preposició: camió-cisterna, camp escola, dona

objecte, fàbrica colònia, hora punta, home clau,
màquina eina, moble bar, paper moneda, planta
pilot, reglament base, país satèl·lit, vaixell escola,
vagó-restaurant, xalet refugi...

 Amb preposició: agulla de cap, anella de rosca, blat

de moro, blanc d’Espanya, cap d’any, cap de
setmana, carn d’olla, carn de canó, cap de turc,
conseller en cap, cuc de seda, cursa contra rellotge,
esperit de vi, marededéu, nit de Sant Joan, paret
d’obra, pis sota teulada, tauleta de nit, telegrafia
sense fils, ull de poll...

27
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

d) Adjectiu format per substantiu + adjectiu:

Són compostos en què s’han forçat les regles sintàctiques de manera

que al final adquireixen un caràcter el·líptic o sintètic. Cl afixar-se en la
falta de concordança nom-adjectiu: En Lluís és un autèntic
panxacontent.

o Alallarg, camatort, cama-segat, carabrut, caragirat, cara-

rodó, cara-xuclat, capbaix, capmoix, capblanc, capgròs,
cellajunt, cellapoblat, coll-llarg, colltort, cor-dur, cua llarg,
esquena-romput, esquenadret, esmaperdut, front-ample,
galtaplè, garratibat, llenguallarg, llampferit, llavifès,
panxabuit, panxacontent, pèl-llarg, pel-roig, potacurt,
potaplà, primmirat, salconduit, salcuit, testagris, totpoderós,
ullblau...

o Amb el segon element verbal substantivat: catalanoparlant,

clarivident, fefaent, maldient, malfaent, versemblant...

e) Adjectiu format per adjectiu + adjectiu

Pel que fa al significat, la forma de l’adjectiu ofereix dues possibilitats:

o Remarcar la idea única resultant: agredolç, afroamericà,

anglosaxó, francoprovençal, hispanoamericà,
llatinoamericà...Aleshores ho escrivim els dos mots simples
units sense guionet i només marquem el femení i el plural en
el segon element: agredolça, agredolços, agredolces.

o Remarcar que són dues les idees que concorren en el

compost:

 Sordmut, negre-blau, català-castellà...amb guionet al

mig i fent el femení i el plural en tots dos elements:
“diccionari català-castellà / enciclopèdia francesa-
anglesa”

 Àudio-visual, físico-químic, greco-romà, històrico-

artístic, literàrio- musical, materno-filial... amb un
guionet també enmig, però deixant el primer
element invariable i acabat en –o.

f) Verb compost de substantiu o adjectiu + verb

Llevat d’alguns casos populars, com és ara capficar-se, caragirar, solen

ser compostos cultes formats per síntesi: tenen els elements invertits:
aiguabarrejar-se, camatrencar, capalçar, capserrar, colltòrcer,

28
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

pelltrencar-se, peucalcigar, sanglaçar-se, tallgirar, ullpendre,

carcomprar, carvendre, migpartir, viltenir...

g) Partícules compostes

Entenem per partícules elements que fan dins de la frase les funcions
de preposició o de conjunció (per l’extensió, aquí també incloure els
adverbis compostos). És ben evident el procés de fossilització.

o Daltabaix, enlaire, onsevulla, aleshores, tothora, alhora,

d’hora, gairebé, potser, nogensmenys, tanmateix, malgrat...

h) Altres compostos

En distingirem de dos tipus segons la forma com són escrits:

o Arreveure, avemaria, envista, enhorabona, forabord giravolt,

marialluïsa, parenostre, passavolant, plusvàlua, sempreviva,
usdefruit, vaitot, vaivé...

o Adéu-siau, anar-i-tornar, bona-nit, cinc-en-rama, cul-de-sac,

cul-de.-got, cul-de-llàntia, Déu-vos-guard, entra-i-surt, estira-
i-arronsa, estira-i-afluixa, mil-en-grana, passi-ho-bé, sempre-
en-flor, toquem-i-toquem...

Algunes qüestions referides als compostos són les que fan referència a
la derivació i a l’ús del guionet. En parlarem breument tot seguit.

Com en qualsevol altra unitat de la llengua, en un mot compost es pot

aplicar el procediment de la derivació sense cap altra matisació. Però
l’aplicació d’ambdós recursos simultàniament presenta un cert aire de
complicació o enfarfegament, ca causa de la llargada de les paraules i
de la complexitat del significat. Presentem alguns exemples:

Aiguabeneita, anorrear, bonhomia, camí-raler, capicular,

comptecorrentista, curcicuitar, entotsolar-se, foraviar, gatamoixera,
jocfloralesc, lliurecanvista, maltempsada, marededeueta, percentatge,
poblenoví, preufetaire, puntimirat, robavellaire, setmesó, sotsobrar,
xiuxiuejar, zigzaguejar...

Recordem finalment l’ús del guionet en els mots compostos:

a) Escrivim guionet en les onomatopeies i repeticions: bum-

bum, gloc-gloc, nyeu-nyeu, piu-piu, rau-rau, xim-xim, a
corre-cuita, a mata-degolla, (el) gota-gota, pengim-
penjam, (fer la) suca-mulla...

29
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

b) També escrivim guionet, per evitar pronúncies difícils o

defectuoses:

 En un mot compost de verb + nom o

compost adjectiu, en què el primer element
acaba en vocal i el segon per les lletres r, s, x
(barba-rosenc, cara-rodó, guarda-roba,
barba-serrat, cama-sec, gira-sol, penya-
segat, cara-xuclat, escura-xemeneies, para-
xocs...I en els topònims: Coma-ruga, Riba-
roja, Vila-rodona, Vila-seca, Torre-serona,
Vila-xica...)

 En els mots compostos en què l’enllaç entre

el primer i el segon element pot induir a
confusió (Bell-lloc, coll-llarg, Font-rodona,
front-ample, Puig-oriol, Puig-reig, Vila-xica...)

NOTA: Comprovar el diferent punt de vist de Pujol i Solà (1995) que no

coincideix amb la normativa de l’IEC, encara que sigui la prospectiva
seguida per la majoria dels mitjans de comunicació catalans.

2.3.3 Les locucions

El diccionari defineix en una de les seves accepcions, el mot locució amb les
paraules següents: “Combinació fixa de dos mots o més, units sovint per una
sintaxi particular, amb sentit unitari i familiar a una comunitat lingüística”.

o Combinació de dos o més mots: una locució és sempre un

grup de paraules, mai una sola paraula. En aquest sentit, les
locucions tenen fortes semblances amb els mots compostos.

o Units per una sintaxi particular: aquestes combinacions de

dues o més paraules mantenen entre si unes relacions
sintàctiques fixes, constants, que no s’alteren en el context.

o Amb un sentit unitari i familiar a una comunitat lingüística:

des del punt de vist del significat, aquest és el tret que més
ens interessa. Remarca el caràcter d’unitat d’idea de tota la
locució, que no esdevé la suma del significat dels diferents
mots, sinó que expressa (com escau la lexicalització) una sola
idea. La millor prova d’aquest fet és que dins de la mateixa
llengua, o en d’altres, aquesta idea és expressada per un sol
mot: esperit de vi = alcohol; fer la verema = veremar; a
desgrat de = malgrat; etc.

30
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

Pels exemples que hem vist, una locució pot equivaler sintàcticament a un
grup nominal (esperit de vi, verbal (fer la verema), adverbial (a gratcient),
prepositiu (a desgrat de), conjuntiu (si més no).

Les locucions nominals tenen les característiques que hem vist en parlar dels
mots compostos, de manera que en molts aspectes pràcticament és indiferent
parlar en un terme o en l’altre. Recorda les següents:

o Arc de Sant Martí, argent viu, baix relleu, cuc de seda, curt
circuit, esperit de vi, estat major, franc tirador, fals escaire,
lesa majestat, lliure canvi, mà morta, mals endreços, targeta
postal...

Les locucions verbals (que alguns també anomenen frases fetes) tenen per
nucli un verb –que varia la forma segona les necessitats de l’expressió: temps,
persona, aspecte, nombre...-i se’ns presenten amb plena autonomia sintàctica,
ja que poden funcionar com una oració. El que les distingeix com a locucions és
el caràcter invariable de les seves relacions sintàctiques: anar de tort és una
expressió en què sempre hi ha el mateix verb amb un complement (de manera,
en aquest cas, invariable):

En Lluís anava de tort després d’aquell examen.

Quan surten del bar alguns van de tort.

Es tracta d’una lexicalització de tot el sintagma verbal. La majoria de locucions

verbals tenen per nucli justament un verb dels més habituals i comuns de la
llengua. O dit d’una altra manera: els verbs més corrents, els més usats, són els
que surten en la majoria de les locucions.

Destaca en aquest sentit el verb FER:

- Fer una carícia, fer pessigolles, fer una abraçada, fer un badall, fer
soroll.

- Fer l’efecte, fer goig, fer costat, fer dissabte, fer el pobre, fer l’orni,
fer malves, fer fer, fer l’ànec, fer cabal, fer-la petar, fer fila...

- Fer els ulls grossos, fer mans i mànigues, fer tots els possibles, fer
tots els papers de l’auca, fer el darrer badall, fer bullir l’olla, fer
Pasqua abans de Rams...

O moltes altres que pots trobar consultant el diccionari. Consulta també altres
verbs com és ara DONAR, ESTAR, ANAR, PRENDRE...i t’adonaràs de la riquesa
de la nostra llengua en aquest camp.

Dissortadament algunes locucions es perden per manca d’ús dels parlants. Per
exemple, difícilment coneixem locucions amb el verb FER mateix com

31
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

aquestes: fer aparer, fer farons, fer ali, fer forrolla, fer denteta... Cal que fem
un esforç per recuperar l’ús –sobretot en un registre col·loquial o familiar- de
les locucions més adequades.

Algunes locucions verbals o frases fetes mostren clarament l’origen o camp

semàntic del qual procedeixen. De fet, fixa’t que la lexicalització ha fossilitzat
un determinat sentit figurat, que passa a estendre’s a tota la llengua. Fixem-
nos en algunes locucions o frases fetes, en un sentit figurat, provinents del
camp semàntic de MARINA: anar (un afer) vent en popa, donar peixet, esta
amb l’aigua fins al coll, estar en voga, fer mala ganya, haver-hi mala maror,
perdre la carta de navegar, saber nadar i guardar la roba, ser home a l’aigua,
tocar fons...

Són especialment rics en locucions els noms referits a les PARTS DEL COS: la
cara, els dits, les orelles, el cap...

2.3.4 La comparació lèxica

Finalment arribem a les lexicalitzacions en forma d’oració o frase lexicalitzada,

semblant en alguns aspectes a les locucions verbals, però amb una forma
sintàctica especial: la d’una comparació. Forma sintàctica i alhora semàntica, ja
que suposa l’establiment d’una relació entre dos objectes o dues situacions
que tenen alguna semblança o analogia. La comparació se sol citar com a
primer pas cap a la metàfora:

Aquell noi té unes faltes vermelles com un pebrot.

Aquell noi té unes galtes (...) de pebrot.

Aquí ens referim només a les comparacions lexicalitzades, aquelles que

tothom coneix, perquè formen part del patrimoni comú de la llengua, del
registre familiar (o estàndard, en alguns casos). Es diferencien així clarament
de les comparacions lliures, o sigui les que creen o inventen de nous els autors
literaris per donar expressivitat al seu estil; en aquestes, hom busca sorprendre
el lector, ser original, cercar un efecte nou, no conegut o no dit fins aleshores.
En canvi, en les comparacions lexicalitzades és tot el contrari: es fa ús d’un
element del cabal propi de la llengua que ha quedat fossilitzat, sense cap
capacitat, en principi, de sorprendre.

Una comparació té sempre tres elements:

o La base o nucli que volem comparar. Sol ser, en el cas de les

comparacions lexicalitzades, un adjectiu o un verb: vermell
com un tomàquet, acabar-se com el rosari de l’aurora...

o El nexe o element que facilita la comparació, que uneix la

base amb el segon terme. Sol ser un verb (és, sembla), unit o

32
Secundària. Català
 TEMA 12

EL LÈXIC CATALÀ: ORIGEN, FORMACIÓ I ESTRUCTURA

no amb el mot com –que actua com a veritable mot d’enllaç-.

En alguns casos el nexe és tota una expressió: fa l’efecte, té
l’aire...

o El segon terme o mot o expressió amb què comparem la

base. Sintàcticament pot ser un nom sol, grup nominal, o una
frase.

Mirem alguns exemples:

o Alt com una perxa, arrugat com una vella, blanc com un glop
de llet, brut com una guilla...

o Parlar com un Sèneca, passar-se-la com un general, plorar

com una criatura..

3.- BIBLIOGRAFIA

BADIA I MARGARIT, Antoni M.: La formació de la llengua catalana. Públic. Abadia de

Montserrat, 1983

BONNASSIE, Pierre. Catalunta mil anys enrera. Ed. Edicions 62, Barcelona, 1979.

CABRÉ, M. Teresa, i RIGAU, Gemma: Lexicologia i semàntica. Enciclopèdia Catalana,

Barcelona, 1985.

BRUGUERA, Jordi: Història del Lèxic català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1985.

BADIA, J., BALCELLS, J., GRIFOLL,J.: Llengua COU, Ed. Teide, 1993.

PUJOL, Josep M. / SOLÀ, Joan: Ortotipografia Ed. Comumna, Barcelona, 1995.

33
Secundària. Català