Tema 6

La descripció i caracterització del valencià.

Els subdialectes

ÍNDEX
1. Introducció: Concepte de llengua i dialecte
2. Diferències entre el català oriental i català occidental
2.1. Introducció
2.2. Teories sobre la constitució del valencià
1.Teoria del Repoblament
2.Teoria indigenista o autoctonista
3.Teoria de l’anivellament
3. Classificació dialectal del català
3.1. L’articulació dialectal: diverses teories
1. Milà i Fontanals
2. Barnils
3. Alcover
4. Badia i Margarit
5. Coromines
6. GEC
7. Veny
3.2. Classificacions dialectals del valencià
1. Barnils
2. Badia i Margarit
3. Sanchis Guarner
4. Vicent Pitarch
5. Joan Veny
6. Emili Casanova
4. Extensió i caracterització del valencià
4.1. Els parlars valencians
1.Valencià septentrional
2.El Castellonenc
3.L’Apitxat
4.El Valencià meridional
5. L’Alacantí
5. Situació sociolingüística del valencià
5.1. Introducció
5.2. Causes que possibiliten la situació actual

Bibliografia
BARBERÀ, J. i al., Accés 4, València, Ecir, 1994.
FERRANDO, A. i al., Invitació a la llengua catalana, València, Gregal, 1986.
SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Estella, Salvat editors, 1980.
VENY, J., Introducció a la dialectologia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1985.
VENY, J., Els parlars catalans, Palma de Mallorca, Moll, 1986

! 1!
1. Introducció: Concepte de llengua i dialecte

1.1. Concepte de llengua i dialecte

1. Distincions clàssiques: llengua/parla (Saussure), llengua/norma/parla (Coseriu),

competència/actuació (Chomsky). La famosa bipolaritat de Saussure entre llengua i parla
ha estat alterada per Coseriu amb la distinció entre llengua, norma i parla. Tot i això,
Chomsky parlarà de competència i actuació.

2. Varietats lingüístiques: diacrònica, diafàsica, diatòpica, diastràtica

Una llengua pot esdevenir diferent segons l’època, el lloc, el grup social o la situació de
comunicació en què es trobe el parlant. Aquest fenomen s’anomena variació lingüística,
i podem diferenciar entre quatre tipus de varietats lingüístiques:
- Varietat diacrònica (o històrica): dóna compte de l’evolució de la llengua al llarg de
l’eix temporal i és objecte d’estudi de la Història de la llengua.
- Varietat diastràtica (o social): s’ocupa de la relació entre les llengües i els seus
usuaris. Aquests usen un determinat tipus de llengua en relació amb la seua extracció
social, cultural, econòmica, etc.
- Varietat diafàsica (o funcional): rep també el nom de registre i es relaciona amb la
capacitat dels parlants d’adaptar-se a aquestes situacions.
- Varietat diatòpica (o geogràfica): relacionada amb les diferències que es donen per
raons geogràfiques dins una comunitat lingüística. Habitualment rep el nom de
dialecte.
3. Llengua/dialecte: el mot dialecte, diverses concepcions
La distinció entre llengua i dialecte ha estat feta per la Lingüística moderna. El mot
dialecte és una adaptació del llatí DIALECTUS, procedent del grec dialektos, que en un
primer moment volia dir “manera de parlar, conversa, col·loqui” i després va passar a
designar “llengua” i “varietat de llengua”. Com a conseqüència, Coseriu afirma que
objectivament no hi ha diferència de naturalesa entre llengua i dialecte. Francesc de Borja
Moll, en la mateixa línia, diu que entre aquests dos mots no hi ha diferència essencial,
sinó una diferència de comparació, és a dir, que qualsevol sistema de parla esdevé alhora
llengua i dialecte (per exemple, el mallorquí és una llengua en relació amb l’italià però,
és un dialecte si ho comparem amb el valencià).
4. Llengua-dialecte.
D’entrada, hem de tenir en compte que quan parlem de dialecte estem parlant de la
varietat d’una llengua.
- Tot dialecte, com a sistema lingüístic, que permet la comunicació entre els parlants
d’una comunitat lingüística, és considerat llengua, per això, són justificables els usos
de llengua valenciana, llengua mallorquina, llengua de Sueca, etc.
- En relació amb llengua històrica, el dialecte és una part d’aquesta. Però la llengua
històrica només es realitza de manera natural i espontània a partir dels seus dialectes
(o parlars concrets).
- La llengua estàndard pot formar-se sobre un únic dialecte (com el francés) o a partir
d’una participació pluridialectal (per exemple el català, encara que en aquest cas un
dels dialectes n’ha resultat més afavorit). Tanmateix, el fet de comparar llengua

! 2!
 estàndard amb dialecte ha provocat l’aparició del valor despectiu del mot dialecte.
Sovint, com diu Ferrando, el dialecte s’identifica amb el llenguatge oral, familiar i
regional, desproveït, per tant de prestigi i consideració social. I la llengua estàndard
suposa una selecció de formes i una codificació escrita reconegudes i utilitzades en
l’administració, en els mitjans de comunicació, en la literatura, etc.
5. Criteris per a determinar els dialectes. Hi ha diversos criteris per a delimitar els
dialectes, però cap n’és definitiu. Cal partir del fet que un dialecte és un cúmul
d’isoglosses no necessàriament coincidents, ja que sovint poden reaparéixer en altres
dialectes. I el seu traçat assenyala la transició a altres zones dialectals.
- Criteri de la intercomprensió: si la comprensió mútua, entre dos parlants, no ofereix
obstacles seriosos en la comunicació estem davant dos dialectes. Si, en canvi,
sorgeixen impediments greus en la comunicació, aleshores es tracta de dues llengües
diferents. Aquest criteri no és vàlid quan l’apliquem a dialectes constitutius (formats
in situ), per exemple el romanés. En el cas del català, on aquests coexisteixen amb
els consecutius (llengua transferida), sí que funciona el criteri de la intercomprensió.
- Criteri de la consciència lingüística: el sentiment de pertànyer a la mateixa llengua
esdevé un enllaç entre els membres d’una comunitat, i pot ajudar a delimitar un
dialecte o a determinar diferents conjunts de parlars (els parlars de Torreblanca i
Borriana se senten integrats dins el Valencià, però alhora, distants de l’Apitxat). Dins
el criteri de la consciència lingüística intervenen diversos factors: polítics, històrics,
geogràfics, socials, culturals... A més, la influència de la llengua estatal en un
ambient de diglòssia, pot modificar aquest sentiment (per exemple, els mallorquins
anomenen “forasters” als castellans).
- Criteri dialectomètric: l’intent de mesurar les diferències de l’espai català basat en
procediments dialectomètrics, no ha donat resultats positius, ben al contrari, en
alguns casos ha donat resultats que desvirtuen la realitat dialectal(segons aquest
procediment el Rossellonés no és un dialecte, en canvi, alguns parlars de la Vall
d’Aran es consideren subdialectes de català). Cal admetre que l’enfocament
quantitatiu d’aquests procediments, no és suficient, i que caldrà recórrer també a
aspectes qualitatius, a la consciència lingüística dels parlants, a les incidències
històriques, etc.
6. Classes de dialectes: podem classificar els dialectes a partir dels següents criteris:
- Criteri històric: segons l’origen dels dialectes podem parlar de dialectes constitutius
i dialectes consecutius.
- Dialectes constitutius: aquells que existeixen en la llengua des de la mateixa
etapa de formació. Són constitutius els dialectes de la Catalunya Vella i de la
Catalunya Nova.
- Dialectes consecutius: produïts posteriorment per diverses raons. Són dialectes
consecutius el Valencià, l’Alguerés, el Balear, etc.
- Criteri geogràfic: Segons l’extensió geogràfica s’han assajat diferents
classificacions, entre les quals cal destacar la de Vegh, el qual referint-se a
l’hongarés, distingeix entre:
- Parlar local: llengua dels habitants d’un poble.
- Subdialecte: llengua dels habitants d’un territori més ampli, més o menys
tancat.

! 3!
 - Dialecte: llengua dels habitants d’un territori on els subdialectes viuen un al
costat de l’altre, tot formant una unitat dialectal més gran.
- Criteri del grau de diferenciació: Guiter estableix la divisió de l’espai lingüístic
segons el percentatge de diferències. D’aquesta manera: llengua (de 80% a 100%),
dialecte (de 50% a 80%), subdialecte (de 30% a 50%), etc.
- Criteri de la vitalitat d’ús: Segons la vitalitat o el suport demogràfic, podem parlar
de:
- Dialectes normals: amb un sistema d’ús espontani (la majoria dels dialectes
catalans).
- Dialectes decadents: a causa de l’abandó d’una gran part dels seus parlants en
benefici d’una altra llengua o de la llengua estàndard (el rossellonés).
- Dialectes residuals: propis d’àrees on s’ha imposat una altra llengua, mentre
que l’autòctona queda reduïda a habituds fonètiques o al lèxic de certs camps
semàntics (les zones “xurres” o el parlar d’Oriola).
- Dialectes extingits: aquells que han deixat de parlar-se (el mossàrab).
- Criteri social: fa referència als Dialectes socials o sociolectes, és a dir, a diferències
de nivell i d’estil.
7. Factors que intervenen en la diversificació dialectal:
- Factors geogràfics: les àrees ben comunicades i amb una forta empenta econòmica,
solen ser més innovadores que no les àrees de difícil accés (isolades) com l’Alguer;
les que es troben en una situació marginal (laterals), com la Catalunya Occidental;
les que són resultat d’una colonització posterior (tardanes) com Mallorca; o les que
presenten petges d’una llengua que ha deixat de parlar-se (caduques) com Múrcia,
en relació al català. Tanmateix, aquests factors geogràfics, ara per ara, han deixat
d’actuar amb força. Ara els canvis venen donats pels mitjans de comunicació.
- Factors històrics: la diferent actuació del substrat, superstrat i adstrat lingüístics
condiciona l’evolució històrica d’una llengua. Les accions del substrat i del superstrat
expliquen, per exemple, l’antiga partició del català en dos grans blocs, l’oriental i
l’occidental. A més, les demarcacions administratives (creació del Regne de
Mallorca), les contingències polítiques (annexió del Rosselló a França), les
modalitats de repoblament (al s. XVIII la Marina va ser repoblada per mallorquins),
els moviments migratoris (el País Valencià, des del s. XIII ha viscut una constant
immigració aragonesa) contribueixen a explicar els trets específics que la llengua
pren en un determinat territori.
- Factors interns: de vegades són causes internes (l’homonímia, la polisèmia, la
fonosintaxi, etc.) les que provoquen mutacions en una llengua. És el cas, per exemple,
del substantiu masculí xocolate en català occidental però que ha esdevingut femení
xocolata en català oriental, a causa de la confusió fonètica provocada per la e neutra
final.
8. Factors que afavoreixen l’anivellament: També hi ha factors que suavitzen les
diferències dialectals i tendeixen a l’anivellament lingüístic, com ara: la propagació del
model urbà (l’apitxat), la influència del model lingüístic dels mitjans de comunicació, la
burla contra trets dialectals (cotre per quatre). L’emigració i la immigració (després de la
dictadura es produeix un augment migratori a causa de l’explosió industrial, i
consegüentment alguns trets dialectals, frases fetes o lèxic desapareixeran), els
desplaçaments de persones (es produeixen més contactes entre persones de diferent

! 4!
procedència, a causa de l’estiueig, el treball, el turisme... amb tot això, la gent s’adona
que el seu parlar és diferent i s’esforcen a substituir les formes peculiars, per formes
generals).També juga una gran paper el decandiment de la cultura popular (recordem que
la cultura popular sempre ha estat una de les bases de sustentació dels dialectes).
9. Modalitats de la dialectologia: La dialectologia o estudi dels dialectes, és una branca
de la lingüística, més concretament de la lingüística històrica, nascuda amb finalitats
científiques a finals del s. XIX. La dialectologia pot presentar diferents modalitats:
- Si partim del criteri cronològic o temporal, podem distingir entre:
Dialectologia sincrònica: s’ocupa de la descripció d’un dialecte en un moment
determinat.
Dialectologia diacrònica: s’ocupa de l’evolució històrica d’un determinat
dialecte.
- Si partim del criteri geogràfic o espacial, podem distingir entre:
Dialectologia monogràfica o puntual: estudia el parlar d’un punt geogràfic
concret.
Dialectologia geogràfica o geolingüística: el seu estudi transcendeix un àmbit
geogràfic restringit. Se serveix d’atles lingüístics (ALPI, ALPO. ALC, ALDC).
- Si partim del criteri sistemàtic podem distingir entre:
Dialectologia tradicional: s’interessa per les peculiaritats d’un parlar o dialecte,
d’una manera aïllada respecte del diasistema.
Dialectologia estructural: estudia els dialectes o parlars en relació al diasistema
corresponent.
- Si partim del criteri social, és a dir, de la dimensió social dels dialectes, aleshores,
parlarem de:
Dialectologia cultural o etnolingüística: en aquest cas l’investigador se centra
en els reflexos lingüístics dels aspectes culturals d’una determinada comunitat.
- Finalment parlarem de l’enfocament generativista: a partir d’unes formes de base,
s’elaboren regles de transformació. L’enfocament generativista pretén formular tant
regles d’inventari com de distribució. Tanmateix, aquesta aplicació del
transformacionalisme a la dialectologia encara és precària.
2. Diferències entre català oriental i català occidental
2.1. Introducció
Milà i Fontanals, l’any 1861, ja proposa la divisió dels dialectes catalans en dos grans
blocs: el grup oriental i el grup occidental. Aquesta bipartició es basa en el tractament de
les vocals àtones A i E, neutralitzades en e neutra en català oriental i diferenciades en
català occidental, i el tractament de les vocals àtones O i U, neutralitzades en /u/ en
oriental i també diferenciades en occidental. Els territoris que abasten cada variant són:
Variant oriental: Catalunya Nord, les comarques de Girona, les comarques de
Barcelona, les comarques orientals de Tarragona, les Illes Balears i la ciutat sarda de
l’Alguer.
Variant occidental: La Vall d’Andorra, la zona oriental d’Aragó, les comarques de
Lleida, les comarques occidentals de Tarragona, el País Valencià i la regió del Carxe
a Múrcia.

! 5!
Joan Veny sintetitza les diferències més importants entre català oriental i català occidental
d’aquesta manera:

2.2. Teories sobre la constitució del valencià

Són diverses les teories que han intentat explicar l’evolució de la varietat occidental al
País Valencià.
1. Teoria del Repoblament
Segons aquesta teoria la divisió dialectal es deu a la procedència dels repobladors.
D’aquesta manera, a Tarragona parlen la variant oriental perquè els repobladors
procedien de la Catalunya Vella (català oriental) i a València es parla la variant
occidental perquè els repobladors procedien de la Catalunya Nova (català
occidental). En principi, s’estableix una contradicció entre aquesta teoria i les dades

! 6!
 del Llibre de Repartiment de la ciutat de València, perquè en aquest document es fa
palés que la majoria de repobladors eren de parla oriental, malgrat que a València es
parle la variant occidental. En la mateixa línia que la teoria del Repoblament està la
famosa llegenda de les tres-centes donzelles de Lleida que vingueren a València i hi
portaren la seua variant dialectal, l’occidental.
2. Teoria indigenista o autoctonista
Els partidaris d’aquestes teories indigenistes o autoctonistes consideren que el
valencià és una llengua autòctona evolucionada del llatí vulgar. D’una banda, alguns
estudiosos defensen la idea que foren els mossàrabs els transmissors d’aquesta
llengua derivada del llatí vulgar. La paraula mossàrab pot tenir, concretament, dos
significats:
- Persones que viuen sota domini musulmà.
- Llengua romànica que existeix a Al-Àndalus.
Però, les cròniques i els documents medievals no fan cap tipus de referència al
mossàrab. Serà a partir de l’enfrontament entre Espanya i l’Islam quan es construeix
una llegenda per a mantenir la fe cristiana. Per això, podem dir que el mossàrab és
una història construïda a partir del s. XV, amb la finalitat de lloar i de donar prestigi
a la religió cristiana. És un intent de justificar la resistència cristiana durant els segles
d’arabització. De la mateixa manera, el personatge de sant Pere Pasqual també
resultarà una invenció dels mossarabistes. Però aquesta idea de mossarabia no sols
ha estat defensada per religiosos, també per filòlegs, com Menéndez Pelayo o
Guarner. Segons aquest, el mossàrab seria l’origen de la variant Occidental.
Aleshores, els mossarabismes serien paraules adaptades del llatí i després transmeses
al català, a través dels àrabs, configurant així la llengua valenciana.
Els estudiosos mossarabistes, però, no aporten cap document escrit que defense la
pervivència d’un romanç prejaumí, cosa que resulta poc creïble ja que Jaume I
demana 100.000 cristians a la ciutat de Barcelona per tal d’anul·lar el domini
musulmà. A més, la llengua de cultura dels cristians, sota domini musulmà, era
l’àrab. Pensem, per exemple, en els cristians de Toledo, els quals dos segles després
de la reconquesta de la ciutat continuaven conservant l’àrab com a llengua de cultura.
Per aquest motiu, el rei Alfons X El savi constituí la famosa Escola de Traductors,
per la pervivència de l’àrab com a llengua parlada i escrita entre la població cristiana.
Altres estudiosos consideren que els mossarabismes han perviscut per via aràbiga.
Tanmateix, això no és possible, perquè entre cristians i musulmans hi havia una gran
muralla lingüística, una incomunicació total. Recordem que el 1609 un dels motius
de l’expulsió dels moriscos fou el fet de negar-se a parlar català o castellà. Els àrabs
eren monolingües (únicament coneixien alguna construcció lingüística per a fer
creure que s’havien cristianitzat).El mossàrab està més relacionat amb la branca
hispànica (des del punt de vista fonètic i morfològic) que no amb la gàl·lica, per això,
moltes paraules que es consideren mossàrabs, al capdavall, formen part del lèxic
castellà. Amb tot, podem concloure que el Mossàrab no pot ser el precedent del
valencià.
Alguns estudiosos, formulen teories més extremistes, com Sanvalero que postula
l’origen iberista del valencià, atorgant-li a la nostra llengua un caràcter autòcton i
independent, fins i tot del llatí. No podem oblidar, a més, la teoria llemosinista,
l’objectiu de la qual és defugir la catalanitat del valencià. Segons aquesta teoria el
català, el mallorquí, el valencià, el gascó i el provençal provindrien de la llengua
llemosina, transportada per Jaume I a València. Un dels fonaments històrics en que

! 7!
 es basa aquesta teoria és el fet del naixement de Jaume I a Montpeller i la llengua de
la seua mare, la llengua d’oc.
3. Teoria de l’anivellament
Alarcos Llorach per tal d’explicar l’origen del valencià recorre a les teories
estructuralistes, és a dir, segons Llorach la formació del valencià s’explicaria a partir
d’un procés d’anivellament entre tres estrats lingüístics simultanis. Per exemple, en
el cas de CADENA (valencià): cadena (català oriental) / cadena (català occidental) /
cadena (aragonés). Segons això, el valencià seria una mena de llengua artificial,
formada per la coexistència de tres elements, on hi hauria un predomini de dos
elements (occidental i aragonés) que contrarestarien i anul·larien el tercer element
(oriental). Però Llorach sols aplica aquesta teoria al vocalisme, si ens fixem, però,
podem observar que també és profitosa amb el lèxic: espejo (aragonés), espill (català
occidental), mirall (català oriental) valencià > espill. Dissortadament, aquesta teoria
ha estat invalidada per A. Ferrando, ja que si d’una banda és aplicable al camp del
lèxic i del vocalisme, no ocorre el mateix ambla morfologia verbal, i més
concretament en el cas dels incoatius.

Segons Antoni Ferrando el problema de totes aquestes teories és que parteixen d’una idea
preconcebuda, es tracta de la idea, erròniament generalitzada que al País Valencià hi va
haver una majoria de repobladors occidentals (segons el Llibre de Repartiment de la ciutat
de València). Malauradament, aquestes dades no són fiables pel que fa a l’evolució de la
llengua al País Valencià:
- Aquest recompte s’ha basat en els cognoms derivats de topònims. És ben sabut que
no sempre el cognom assenyala el lloc de procedència, i a més amés, serà a partir del
s. XIII quan comencen a consolidar-se els cognoms catalans.
- Aproximadament, un 50% dels beneficiaris de les cases confiscades als àrabs, mai
no les van ocupar.
- El llibre de Repartiment únicament afecta a la ciutat de València, i no a la totalitat
del País Valencià.- Finalment, la repoblació del País Valencià fou un procés que es
perllongà durant tota l’Edat Mitja, és a dir, fou una repoblació dinàmica i canviant.
Per això, Ferrando considera que caldria reformular la teoria del Repoblament,
perquè la llengua, efectivament, procedeix de Catalunya, i més concretament de la
zona de Lleida. A més, afirma que els tres grups de repobladors que s’establiren al
País Valencià no estaven en igualtat, sinó que el contingent de catalans occidentals
fou majoritari. Aquesta afirmació la demostrarà a partir dels següents documents:
- Documents utilitaris (receptes de cuina, documents administratius...), perquè
aquests documents són els que posen oferir més distraccions normatives, i per
tant, serien un reflex de la llengua que realment es parlava. En un d’aquests
documents apareix la paraula “pudrixen” (grafia pròpia del parlar de Lleida i del
PV) i que respon a una distracció normativa.
- Documents del Jurats de València que s’adrecen als Jurats de Lleida (1379).
Els jurats valencians demanen una solució als de Lleida, perquè un inquisidor

! 8!
 lleidatà ha blasfemat contra València, i per tant, també contra Lleida, perquè
“vos sou els nostres pares”. Per tant, si tenim en compte els fets lingüístics i
històrics, no cal recórrer a explicacions metalingüístiques sobre el predomini de
la varietat dialectal del PV (hem de dir que la Teoria de l’anivellament no està
mal encaminada, per tal com es va produir un cert anivellament per la presència
d’aragonesos).
3. Classificació dialectal del català
3.1. L’articulació dialectal: diverses teories (aquest apartat també es troba en el
tema 5)
3.2. Classificacions subdialectals del valencià
Al llarg del segle XX els dialectòlegs han proposat diverses classificacions subdialectals
del català parlat al País Valencià. Destaquem les següents propostes(algunes de les quals
ja hem vist més amunt):

! 9!
4. Proposta de V. Pitarch (1981): L’autor considera que la divisió del valencià en diferents
subdialectes és ineficaç. Amb tot, distingeix encara entre:

4. Extensió i caracterització del valencià

Constitueix un dialecte molt suggestiu, format al llarg dels segles sobre la base d’una
llengua trasplantada des del Principat a un territori moro i en contacte constant amb el
castellà, d’on resulta un constant contrast de formes lingüístiques. Passarem a descriure
alguns trets d’aquest dialecte:
• Vocalisme:
- Sistema de set vocals i quatre graus d’obertura.
- Articulació creixent del diftong wi: cuina, buida.
- “E” àtona inicial dels grups em-, es-, en-, eix- > A, /astendre/, /amportar-se/.
- Assimilacions vocàliques: sancer, llauger.
- “O” inicial > au, aulor, aufegar.
• Consonantisme:
- Diferenciació entre b/v.
- Indistinció entre la palatal africada i la fricativa sonora.
- La -d- intervocàlica sol desaparéixer en els grups provinents de –ATA i – ATORE:
/vesprà/ vesprada.
- Manteniment de la –r final: carrer, cànter.
• Morfosintaxi:
- Conservació del plural –ns dels antics proparoxítons: hòmens.
- Predomini de la solució –ea > -ITIA, /perea/ peresa.
- Adopció de les formes incoatives amb –ix.

! 10!
 - Freqüència de formes velaritzades analògiques en verbs de la 2a i la 3a conjugació:
cullga, tusca, lligga.
- Pèrdua de la v en imperfet d’indicatiu: cantaves /cantaes/.
- Diferenciació de per i per a.
- Manteniment de les formes cultes dels numerals: quint, sext, sèptim...
- Numerals: huit, dèsset, díhuit...
- Díctics amb tres graus.
- Ús abundant de diminutius: nuet, homenet, blaneta...
- El pronom hi no és viu.
- Els diminutius amb –et són molt usats.
- Ordenació CI + CD+ en els pronoms febles: li la...
- Pleonasme: n’hi ha...
• Lèxic:
- Presenta arcaismes: fenoll, raïl, colp, brial.
- Caltellanismes: entonces, tenedor, cepillo, antes, ahorrar.
- Mossarabismes: clòtxines, xicon, fardatxo.
- Lèxic occità: granera, arena, fadrí, banyar-se, torcar, pigota.
4.1. Els parlars del valencià
1. El valencià septentrional o tortosí meridional: A l’hora de caracteritzar els parlars del
nord del nord del País Valencià, cal tenir en compte que totes les comarques
catalanoparlants de l’actual província de Castelló han pertangut fins a l’any 1957 a la
Diòcesi de Tortosa, i que encara hi pertanyen les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat, i
el Baix Maestrat, que constitueixen el que hem denominat tortosí meridional.
- En algunes localitats del Baix Maestrat, com ara Sant Mateu i Vinaròs, tota –a
final s’articula > e oberta: ara > ar
- Pèrdua de la –r final.
- Tendeix a fricativitzar el fonema palatal africat sonor: fetge > feige, fege.
- Els grups líquida + oclusiva final: -nt, -lt, -ng, -rd, perden generalment l’oclusiva
final.
- La -d- intervocàlica es manté: caçador, vesprada.
- Confusió b/v.
- Conservació de l’article arcaic lo, los.
- Utilitza l’adverbi aquí.
- 1a pers de l’IP amb –o: jo canto.
- Solen aparéixer els subjuntius en –iga: batiga.
- La 1a pers. del verb haver té la forma: hai, haig.
- Realitza epèntesi de la n: a n’aquell.
- Conservació en algunes poblacions de allavòrens i avui.
- Lèxic destacable: sortir, capsa/caixa, clatell, mancança, aixecar.
2. El castellonenc: S’inclouen les comarques de la Plana Alta, la Plana Baixa i l’Alcalatén.
- No es produeix l’obertura de les e inicials de: es-, em-
- A Almassora, Borriana i les Alqueries, es donen casos d’assimilacions:
cosa > coso, porta > porto.

! 11!
 - Apitxament parcial a localitats com Betxí i Onda tj > tx. A Xilxes i Almenara, a
més d’aquest ensordiment s’hi produeix el de les alveolars: z > s.
- La –r final se sol pronunciar. Només a la Plana no sol pronunciar-se quan un
infinitiu porta un pronom enclític: acabar-se > acabase.
- El present d’indicatiu a les localitats interiors més septentrionals de la Plana Alta:
jo canto. A l’Alcora i a les Useres: jo canta. La resta: jo cante.
- Les localitats més septentrionals fan el verb haver: hai.
- Extensió del pronom se en lloc de vos.
- Ús de huit.
3. L’Apitxat: Aquest subdialecte abraça la part central del País Valencià, aproximadament
les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i algunes
poblacions, les més pròximes a València de la Ribera Baixa. A més tenim els illots de
Xàtiva i Gandia, aquesta darrera localitat, irradia l’influx cap als pobles del voltant.
- Ensordiment de les sibilants sonores: menjar > mentxar, dotze > dotse, casa >
cassa.
- Betacisme: cavall > caball.
- Ieisme: cavall > cavai.
- Pronunciació de l’oclusiva del grup –NT.
- Tendència a palatalitzar els grups finals –nts, -ts: punts > punys, pots > potx.
- Plena vitalitat del perfet simple: tinguí.
- Conservació de les desinències –am, -au: entengam, dormam...
- Ús de les formes plenes dels clítics.
- El clític se substitueix mos o vos: se n’anem, se quedem.
- Conservació d’arcaismes: oir, noces d’argent, arracades, brials, agafar.
4. El valencià meridional: Comprén aproximadament des del riu Xúquer (amb alguns
illots apitxats com Gandia i Xàtiva) fins a la línia Biar-Busot. Ocupa doncs, les comarques
de la Safor, part de la Ribera Baixa (Sueca), la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida,
l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Comparteix amb el castellonenc les
característiques generals del valencià. Destaquem els següents trets:
- Realització d’harmonies vocàliques: terra > terre , porta > porto...
- Les poblacions properes a la línia Biar-Busot com ara Ibi i Alcoi solen perdre la
–r final en tots els contextos.
- La majoria de les comarques pronuncien l’oclusiva del grup –NT.
- S’utilitzen les formes reforçades dels pronoms febles.
- El clític et és substituït pel clític el o es: es done, el done.
5. L’Alacantí:
- Assimilacions vocàliques o harmonies vocàliques: guerra /guerre / cosa /koza/.
- Dissimilació /ów/ > /aw/: pou /paw/.
- Elisió del morfema –d- en tots els casos que apareix intervocàlica.
- Pèrdua per norma general de la –r final. Es donen casos de reforçament amb una
–t epentètica.
- Tractament paral·lel de /ts/ i /tz/ intervocàlics amb realitzacions com /ns/ /ks/ /nz/
i/gz/: llinsó, llicsó, dogze.
- Manteniment de la e- àtona inicial als grups em- es-.

! 12!
 - Elisió de l’oclusiva final als grups –lt > l, nt > n.
- Es donen alguns casos de metàtesi: arie (‘aire’), boria (‘boira’).
- Es donen alguns casos de n- inicial palatalitzada: nyiu, nyuc, nyugar.
- Reducció de les formes de l’article determinat a es: es cotxe..
- El verb haver-hi es conjuga sense el pronom adverbial hi.
- Futur i condicionals: ixtré, coneixtré.
- Ús de: astò i aquí.
- Ús de les variants: refredat, rompre, tafulla, comare, mançana, forment, tomello.
- Castellanismes: baldosa, monyica, limpiar, muebles.
6. Situació sociolingüística del valencià
6.1. Introducció
La situació lingüística oficial, dues llengües oficials amb el mateix estatus legal, no es
correspon amb la realitat sociolingüística. Tenim, a més dues zones de “predomini
lingüístic”, predomini que no es correspon amb la realitat (la zona castellanoparlant és
únicament castellanoparlant, mentre la zona valencianoparlant no sempre té aquest
"predomini lingüístic” –per exemple, la ciutat d’Alacant-). Evidentment, la situació de
bilingüisme no fa sinó amagar la situació real de diglòssia i el procés de substitució, de
conflicte lingüístic.
6.2. Causes que possibiliten la situació actual
♦ El “dualisme” valencià. L’origen divers dels repobladors que ha implicat, per a alguns
autors, un bilingüisme congènit. Això hauria provocat, així mateix, l’existència de
comarques castellanoparlants (tot i que sabem que la major part són productes de
repartiments territorials o repoblacions molt posteriors a la primera).També cal advertir
que, tot i que durant els primers cent anys d’existència del Regne la documentació es va
redactar en aragonés, després, arran de la desfeta nobiliària de la Corona, tota la
documentació oficial i eclesiàstica usa el català deforma continuada. Això indica,
ineludiblement, que la presència majoritària era catalanoparlant i la presència de parlants
aragonesos era anecdòtica.
♦ La pressió castellanitzadora. Arran de l’entronització dels Trastàmares, de llengua
familiar castellana, l’idioma de la Cort comença a ser el castellà tot i que l’aristocràcia
usa el català com a llengua familiar, literària i de comunicació habitual (estem en el Segle
d’Or).Quan a finals del segle XV es produeix la unió dinàstica entre Castella i Aragó, la
Cort s’allunya definitivament de les nostres terres i els monarques ja no entenen ni parlen
català, mentre que les classes altes (funcionaris, aristòcrates, comerciants...) tenen
necessitat del castellà com a llengua de comunicació a cert nivell. Fins i tot a la cort
virregnal de València. A més, aquesta situació propicià la dicotomia català > classe baixa
/ castellà > classe alta. Dicotomia que s’agreujà amb la Guerra de les Germanies on la
monarquia ajudà l’aristocràcia i va consolidar l’allunyament cultural entre les dues
posicions mentre apropava interessos de la monarquia castellanoparlant i l'aristocràcia de
les nostres terres. L’expulsió dels moriscos, a principis del segle XVII, amb la ruïna de
les classes mitjanes i la compensació del rei als grans propietaris va fer augmentar aquest
allunyament. Definitivament aquest segle suposà l’expansió castellana per Europa i
Amèrica i el “Siglo de Oro” de la literatura castellana, la qual cosa suposà la consolidació
del castellà com a llengua de prestigi.
♦ Els humanistes renaixentistes que podien haver jugat un paper important en la
conservació de la llengua usaren sense quasi excepcions, el llatí. Així del Segle d’Or,

! 13!
passem en cent anys a un període sense literatura en català. A principis del segle XVIII
tenim la mateixa situació, però ara la conservació del català com a llengua oficial és
purament teòrica, mentre en els cercles cultes el castellà s’està consolidant en totes les
situacions d’ús. L’abolició dels Furs no farà més que certificar la situació que ja es vivia,
ja que, a més, les classes dirigents emigren a Madrid. Homes com Cavanilles, Mayans...
miren la seua llengua materna amb un gest arqueològic, per tant, la consideren
directament com a llengua B i, malgrat la bona voluntat que demostren, la il·lustració es
fa en castellà. Mentre la burgesia manté, junt a les classes baixes, el català com a llengua
familiar amb tot el que això implica (dialectalització, castellanització...).
♦ La Renaixença va ser molt feble a València i encara s’incorpora una nova consideració:
pel seu to de recuperació folklòrica va ser considerada com a moviment conservador i per
tant, els sectors més progressistes s’hi oposaren (Blasco Ibáñez...).Es barreja la
recuperació popular (sainets, premsa humorística...) amb el to folklòric i tradicional sense
quasi compromís social. A això s’afegeix la darrera reculada en la recuperació, la Guerra
Civil.
♦ Aquesta deserció de les classes dominants encara perdura, fins el punt que els grans
focus urbans han perdut el català com a llengua majoritària i ha aparegut la dicotomia
català > rural / castellà > urbà.
♦ Els moviments migratoris posteriors a la Segona Guerra Mundial cap a les ciutats i les
zones considerades “riques” dins del nostre País, tampoc no han beneficiat la vitalitat del
català. Es considera que un 25% de la població no ha nascut al País Valencià i per tant
ells i la seua descendència són castellanoparlants. La mobilitat social que la
industrialització dels anys 60 provocà, originà la castellanització, no ja entre la burgesia
com a classe dominant, sinó entre els mateixos elements populars de les grans ciutats.
♦ Hi ha, doncs, una difícil situació. Les classes dominants valencianes, amb la mirada
posada sempre a Madrid, tracten de reforçar la vella dicotomia prestigi > castellà /
desprestigi > català. Es tracta de diluir la identitat valenciana en el projecte espanyolista
del franquisme. Van ser els intel·lectuals valencians els denunciants del bilingüisme com
a ideologia encobridora del conflicte lingüístic. Aquesta “informació” triomfa com a
postura ideològica entre els sectors progressistes que es mostren d’acord en la necessitat
de la normalització. En aquest moment, amb la fi del franquisme, les classes dominants
valencianes decideixen adoptar una nova estratègia canviant la vella dicotomia per una
nova: valencià / català.
♦ D’altra banda, les enquestes sobre la població evidencien la creixent ruralització i
l’envelliment de la població catalanoparlant valenciana; mentre la transcendència dels
mitjans de comunicació evidencia la necessitat d’una política decidida per a evitar allò
inevitable.

! 14!