Tema 2

TEMA 2
SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

TELEVISIÓ, DEL CINEMA, DE LA RÀDIO, DEL CÒMIC I DE LA PUBLICITAT
1. SISTEMA DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTIC I NO LINGÜÍSTIC
1.1 Sistema de comunicació lingüístic
1.2 Sistema de comunicació no lingüístics
1.2.1 Recursos no vocals
A) Els il·lustradors
B) Els emblemes
1.2.2 Recursos vocals
2. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
2.1 La televisió
2.1.1 El llenguatge televisiu
2.1.2 El lèxic televisiu
2.1.3 Els gèneres televisius (tipus de programes)
A) Els informatius
B) Les varietats
C) Els musicals
D) Els esportius
E) El cinema i els serials
F) Els culturals i de divulgació
2.2 El cinema
2.2.1 El llenguatge del cinema; diferències amb el llenguatge

literari:
A) La descripció en cinema:
- Tècniques per a la descripció
- La descripció subjectiva
B) La narració en cinema:
- Tècniques per a la narració subjectiva
1
Secundària. Català
TEMA 2

C) El tractament del temps en literatura i en cinema:
- Ordre cronològic
- Ordre no cronològic
D) El diàleg cinematogràfic
E) La introspecció en cinema
2.3 La ràdio
2.3.1 El llenguatge radiofònic
2.3.2 EL guió radiofònic
2.3.3 Els gèneres radiofònics
A) Els informatius
B) Els magazins
C) Els musicals
D) Els esportius
E) Els dramàtics
F) Els culturals
2.4 El còmic
A) Les característiques del còmic
B) Tipus de còmics
2.4.1 El guió literari
A) La planificació del guió
B) La redacció del guió
2.4.2 L’estructura narrativa
A) El procés i ordre de la lectura
B) La gestualitat i les metàfores visuals
C) El moviment
2.4.3 Els personatges
2
TEMA 2

A) La creació dels personatges
B) La gestualitat i les metàfores visuals
C) El moviment
2.4.4 El diàleg
A) Tipus de diàlegs
B) La llengua dels diàlegs
C) El globus
2.4.5 El guió tècnic
A) La vinyeta
B) L’enquadrament i els plànols
C) L’angulació
2.5 La publicitat
2.5.1 La comunicació publicitària
2.5.2 Els subjectes de la comunicació publicitària
2.5.3 El llenguatge persuasiu
2.5.4 El text i la imatge
3
TEMA 2

1.- SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS

1.1 Sistemes de comunicació lingüístics
S’anomenen ACTES LINGÜÍSTICS o sistemes de comunicació lingüístics una mena

d’accions particulars que es poden fer parlant. Així, amb les paraules es poden fer una
sèrie de coses o accions: aconsellar, comentar, manar, demanar, censurar, aprovar,
prometre, etc. La majoria equivalen al verb DIR, que és com el pare dels enunciats
No és interessant saber si hi ha una quantitat tancada d’enunciats d’aquest (encara

que sembla que comptar-los sigui la preocupació fonamental de molts lingüistes). És
molt més important saber quines coses podem fer usant-los, com ens ajuden a
construir relacions lògiques amb els altres. Per ex: Quan fem una promesa...
- Relacionem el moment present amb el futur.
- Els sistemes d’aquest acte regulen la situació social.
- Sabem que hi ha gent que no compleix les promeses.
- Sabem que hi ha promeses impossibles de complir, etc.
CONCLUSIÓ: el resultat de l’acte prometre dependrà en part de l’OCASIÓ, i en part de

la GENT implicada, i a la inversa, la relació de la gent dependrà de l’ACTE
LINGÜÍSTICEN en què es vegin involucrats.
Els ACTES LINGÜÍSTICS posen de manifest per a què serveix el llenguatge, el que s’ha
anomenat el seu aspecte FUNCIONAL. La preocupació per les funcions del llenguatge
és molt antiga. Durant aquest XX, R. Jakobson ja tornat a posar de moda l’aspecte
funcional, i el seu esquema sobre la comunicació ha donat (més d’una vegada) la volta
al món.
Aristòtil féu una cosa molt semblant: relacionà tres grans funcions (o menes de
discurs) amb tres grups d’actes lingüístics, i en donà les regles d’ús bàsiques (Els tres
actes lingüístics són: consultar, discutir i comentar). Així parlant podem fer moltes
coses; però també potser que només parlem, sense obtenir cap efecte. En definitiva,
podem considerar la majoria d’ACTES LINGÜÍSTICS des de tres punts de vista:
A) Poden constituir SEQÜÈNCIES d’accions, i per tant formar parelles. Per exemple:
- Demanar – donar
- Donar – rebre
- Acceptar – rebutjar
B) Com a accions que són, impliquen una certa PERSPECTIVA. Resumint molt, podem
intervenir-hi (participants), o mirar-nos-ho des de fora (espectadors).
4
TEMA 2

C) Finalment, rebran alguna QUALIFICACIÓ: molestaran o beneficiaran algú,

agradaran o desagradaran algú.
1.2 Sistemes de comunicació no lingüístics
Un dels trets fonamentals de la llengua oral és la seva associació amb altres mitjans
comunicatius no verbals, que la matisen i completen en molts aspectes. Aquests
mitjans no verbals se solen anomenar paralingüístics, i entre les seves funcions es
troba la de conferir expressivitat als actes comunicatius.
La paralingüística es pot entendre per tant com el conjunt de fenòmens que, sense ser
intrínsecament lingüístics –verbals (paraules) o prosòdics (quantitat, intensitat, to)-,
acompanyen la parla tot completant-la:
A) Elements no verbals i vocals: la gestualitat que acompanya el text i que s’hi

relaciona directament.
B) Elements no verbals però vocals: fonamentalment les característiques de la veu i

els sons de tota mena que serveixen per il·lustrar seqüències del discurs, alguns
dels quals freguen la frontera de la verbalitat (les onomatopeies).
1.2.1 Recursos no vocals
Per bé que tota la gestualitat comunicativa o, almenys, informativa d’un

individu en els actes comunicatius, no queda lligada d’una manera directa a la
parla, als elements verbals.
Segons Paul Ekman i Wallace E. Friesen hi ha cinc classes de recursos no

vocals: emblemes, il·lustradors, manifestacions d’estat d’ànim, adaptadors i
reguladors. Farem una referència als dos primers perquè son els que es poden
considerar pròpiament paralingüístics.
Així, tota la llengua disposa o va acompanyada d’uns repertoris d’actes no

verbals (facials i sobretot manuals), que se solen anomenar il·lustradors i
emblemes, que permeten vehicular una sèrie de significats amb una relativa o
absoluta independència dels elements verbals.
A) Els IL·LUSTRADORS: accions no verbals que completen la parla però que,

tret d’ocasions excepcionals, no tenen la capacitat de substituir-lo, per
exemple:
- Els gestos que es fan per tal d’il·lustrar la mida o la forma d’un objecte
al llarg d’una explicació.
- La indicació del referent d’un díctic (amb la mà): “jo”, “allí”...
Comentaris típics com “parla amb les mans”, “sembla que parli més amb les
mans que amb la boca”, etc., condueixen a l’autocensura, a la repressió en les
5
TEMA 2

situacions de parla formals d’aquesta gestualitat il·lustrativa, mal interpretant-

la com un mitjà comunicatius succedani que resta precisió a la paraula.
B) ELS EMBLEMES: actes no verbals que, a més de poder acompanyar el

llenguatge, tenen la capacitat de substituir-lo. A més, a diferència dels
il·lustradors, els emblemes són fàcilment traduïbles al llenguatge verbal
amb una paraula o frase, per exemple:
- “És boig” (el dit índex fa rotacions en un costat del cap).
- “Cabró” (l’índex i el dit petit estirats, amb la resta dels dits closos).
Els emblemes també són de caràcter cultural, de manera que cada

comunitat en té un repertori propi, i també poden diferir segons variables
socials i contextuals, en especial la formalitat. Pel que fa a la seva
classificació pot procedir de criteris semàntics i pragmàtics. Els emblemes
fan referència a aspectes com:
- Característiques físiques d’una persona: “estar borratxo”, “tenir son”,

“tenir gana”...
- Altres característiques personals: “ser boig”, “ser tossut”, “ser avar”...
- Ordres: “vine!”, “allunya’t”...
- Respostes a demandes: “sí”, “no”, “més o menys”... i altres aspectes

interactius (salutacions i comiats).
- Insults: “cabró”, “botifarra”...
- Accions asseveracions diverses: “robar”, “fer auto estop”, “demanar

l’hora”...
1.2.2 Recursos vocals
La paralingüística vocal està constituïda per un conjunt de múltiples fenòmens

no estrictament verbals ni prosòdics. En relació als procediments expressius,
cal destacar-ne especialment:
A) El tempo o ritme de l’elocució, més ràpid o més lent, amb pauses de

major a menor durada.
B) El volum o intensitat de la veu: una ordre, per exemple, pot rebre

diferents modulacions, certs comentaris poden fer-se en veu baixa...
C) Els diversos son inclosos en l’elocució, per exemple:
o De dubte: [a:], [m:]...
6
TEMA 2

o Fàctics: [ha], [hi], [ha ha]...
o Per interpel·lar, saludar o cridar l’oient; [E], [ep], [ej], [tgist],

xiulets...
o Per demanar silenci: [s:]
o Per expressar desacord: [bu:], [ps:], xiulets...
o Emfasitzadors: [búf], xiulets...
Pel que fa a les onomatopeies, hem de dir que representen un procés de

verbalització respecte als sons paralingüístics anteriors. Així, per exemple,
s’adeqüen a les regles fonològiques de la llengua: ah! [a], eh! [E]... (sorpresa),
ecs! [Eks], uix! [uf]...fàstic, etc.
2.- ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
El paper dels mitjans de comunicació en la nostra societat és importantíssim. Hom fa

arribar fins a punts llunyans del planeta informacions sobre els fets ocorreguts en altres llocs
amb gran rapidesa o, fins i tot, de manera immediata.
La llengua sempre intervé en la transmissió de noticies. Però actualment els mitjans de
comunicació també empren altres codis diferents. Una mateixa notícia llegida al diari,
escoltada a la ràdio o vista a la televisió, origina missatges ben diferents.
La premsa escrita usa un determinat codi lingüístic i també una determinada composició
tipogràfica: més espais en unes notícies en que en unes altres, titulars més o menys grans
segons la importància que s’hi vol donar. Il·lustra les seves pàgines amb fotografies i dibuixos.
La ràdio se serveix d’elements exclusivament acústics. Podem sentir paraules, però, a més del
codi lingüístic, podem sentir sorolls i músiques.
Tot això vol dir que no en tindrem prou amb la lingüística per estudiar els signes de la
informació audiovisual. El llenguatge televisiu es compon d’imatges, sons musicals, sorolls i
missatges lingüístics.
El llenguatge televisiu completa la imatge visual amb la paraula, però gràcies al llenguatge
visual transporta al telespectador al lloc dels fets i li transmet una gran càrrega emocional.
Si escoltem una informació radiofònica i la comparem amb la dels altres mitjans veurem
moltes diferències. Veurem, però, que la ràdio tendeix a llegir poc (?) i a reproduir
l’espontaneïtat de la llengua parlada. A la ràdio li ha calgut buscar noves estratègies per
competir amb la televisió. Els professionals de la ràdio han de donar-nos les notícies d’una
manera més breu que els dels altres mitjans, tot i que la concisió és una característica general
del llenguatge periodístic.
7
TEMA 2

2.1 La televisió
La televisió és un mitja de comunicació social, basat en la transmissió a distàncies de

missatges audiovisuals, que combina informació, cultura i espectacles.
El missatge televisiu es caracteritza per ser fragmentari (les emissions acostumen a

veure’s afectades per tall de publicitat i molts programes presenten, a més, una
estructura fragmentària). Això té com a efecte que l’espectador acaba per convertir-se
en un consumidor de fragments.
La televisió ha transformat els hàbits de la societat. A Espanya, la majoria de la

població passa gran part de la seva vida davant del televisor: de dues a tres hores i
mitja diàries. Quan se superen aquest nombre d’hores es genera tele-adicció. L’èxit de
la televisió es deu al fet que ofereix un entreteniment barat i còmode durant les hores
d’oci. A més, es poc exigent en seu consum i permet la passivitat, ja que la imatge es
presentada sense que gairebé no suposi esforç comprensiu. Així mateix part del seu
èxit resideix en l’escapisme, ja que aquesta permet evadir-se de la realitat quotidiana,
encara que mantenint amb ella punts de contacte.
2.1.1 El llenguatge televisiu
La TV utilitza un llenguatge que combina la imatge i el so (paraula, música i

efectes sonors). De tots aquests elements, la imatge és la que millor defineix el
mitjà.
El llenguatge televisiu com a llenguatge plàstic, és a dir, com a imatge en

moviment, mostra una sèrie d’elements, entre els que destaquen:
- El tema o subjecte, és a dir, la realitat escollida per gravar.
- Els enquadraments de càmera o plànols, és a dir, els fragments de la

realitat seleccionats per la càmera.
- Les angulacions o punts de vista des d’on s’observa la realitat.
- Els moviments de la càmera: panoràmica (moviment de la càmera

horitzontal o vertical mentre aquesta roman fixa), travelling o
translació (la càmera es desplaça suaument sobre vies i segueix els
persones o objectes), efecte grua o zoom (apropament o allunyament
de la càmera del tema o personatge).
- Il·luminació o distribució de llums i ombres per a suavitzar o destacar

algun aspecte físic o psicològic.
- Escenografia, que inclou els decorats naturals o artificials, el vestuari,

el maquillatge i serveix per a situar en una època i en un lloc concret.
8
TEMA 2

- Muntatge, que és l’edició o mescla d’imatges o plànols per formar

seqüències, és a dir, una sèrie de plànols relacionats entre sí pel tema,
el lloc o el temps, per mitjà de fosos, aparició i desaparició gradual
d’imatges, pantalla dividida, tall brusc...
En el llenguatge televisiu com a llenguatge auditiu destaca la paraula, en unes

ocasions com a protagonista, per exemple, en els programes informatius, i en
altres, com a complement de la imatge, per exemple, en les retransmissions
esportives.
El llenguatge que empren els presentadors de TV difereix del dels locutors de

ràdio per a la seva característica de mitjà audiovisual ja que al timbre de veu,
s’hi ha d’afegir la gestualitat i la imatge; els presentadors i participants en
programes televisius són vistos pel públic. La música i els efectes sonors
compleixen a la TV les mateixes funcions que la ràdio.
2.1.2 El lèxic televisiu
La TV, donat que és el primer mitjà de comunicació audiovisual, ha hagut

d’adaptar, prendre en préstec d’altres àmbits i crear un nou lèxic que, amb el
temps, s’ha convertit en propi. Paraules i expressions com debat, telenotícies,
avanç informatiu, unitat mòbil o programació són característiques del
llenguatge televisiu.
La TV és el mitjà de comunicació més popular que existeix fins al moment. Això

la converteix en motor viu de la llengua; gràcies a ella els diferents espectadors
s’han familiaritzat amb els diferents dialectes que conviuen en una mateix
comunitat i, al mateix temps, han ampliat el seu vocabulari amb paraules i
expressions utilitzades als diferents programes televisius i que, fins a fa pocs
anys, només eren accessibles als especialistes. Així, doncs, donat el paper que
acompleix com a model i vehicle de la llengua, és molt important que les
persones que presenten els programes televisius parlin adequadament i
utilitzin un vocabulari ric i precís. És tanta la seva popularitat que, moltes
vegades, expressions inventades o incorrectes utilitzades per un presentador
de TV o un personatge convidat han passat a formar part del vocabulari usual
d’alguns sectors de la població.
2.1.3 Els gèneres televisius (tipus de programes)
Les cadenes de TV ofereix una variada programació que combina espais

d’informació, d’opinió i entreteniment. A la TV, la programació està
condicionada per l’audiència, de manera que cal que els programadors de
cada cadena coneguin el temps de permanència i la franja horària dels
espectadors davant la TV, així com l’índex d’acceptació de cada programa per
9
TEMA 2

oferir els que poden tenir més èxit a les hores de major audiència o prime
time.
Els programes de TV s’agrupen en gènere en funció de les seves normes de

producció, del seu contingut temàtic i del públic a què s’adrecen.
A) Els informatius: tenen per objectiu presentar els fets d’actualitat

quotidiana i d’interès general, que poden ser d’àmbit local o internacional.
El seu contingut es basa en les notícies, que acostumen a tractar temes de
política, economia, esports, cultura...Els informatius poden ser diaris o no.
En el primer cas, emeten notícies dos o tres cops al dia. En el segon, poden
fer-ho un cop a la setmana, cosa que permet tractar els temes amb més
profunditat, o quan es produeix un esdeveniment de gran importància com
unes eleccions, que dóna lloc a programes especials. Actualment, els
informatius són un dels gèneres més programats a les cadenes de TV de
tots els països, amb una duració aproximada d’una hora. La informació la
llegeix un presentador i s’il·lustra mitjançant imatges relacionades amb les
diferents notícies.
Els informatius poden adoptar diferents formats: telenotícies, avanços

informatius, revista setmanal, reportatge, col·loqui, debat o entrevista,
informació política, transmissions parlamentàries, informació
meteorològica, etc.
B) Les varietats: s’adrecen a una gran audiència, de tots els nivells socials. El
to i els temes acostumen a ser lleugers, amb predomini d’entreteniment i
diversió, potenciant les possibilitats que ofereixen actuacions musicals,
ballets, gags còmics, entrevistes a convidats especials... i tot això dirigit per
un presentador o presentadora de gran popularitat. Els formats que poden
adoptar són molt variats: jocs, concursos, talk-shows (tertúlies),
entrevistes, espectacles, varietats, programes satírics, dibuixos animats i
altres.
C) Els musicals: estan dedicats a tot tipus de música (clàssica, moderna), i es

poden emetre en directe o en diferit.
Entre els programes dedicats a la música moderna destaquen els

videoclips, que són pel·lícules de duració molt breu, tres o quatre minuts,
amb una finalitat bàsicament publicitària, ja que serveixen per a
promocionar grups musicals o intèrprets i facilitar la venda de discos. La
seva posada en escena s’inspira en el cinema i busca la màxima llibertat
expressiva, deslligant-se fins i tot de les lletres i convertint-se en un
“torrent visual”. Molts programes musicals incorporen els videoclips per a
substituir les actuacions en directe o com a complement d’aquestes.
10
TEMA 2

D) Els esportius: són els programes de major audiència. Sovint es realitzen

per mitjà d’unitats mòbils, amb la col·laboració de comentaristes
especialitzats. Els subgèneres més habituals són: els magazins esportius,
les revistes i notícies, i sobretot, les retransmissions en directe de futbol,
bàsquet, ciclisme i motociclisme, entre altres.
E) El cinema i els serials: ocupen una part molt important de la programació

televisiva. En tots dos casos s’explica una història de ficció que interpreten
uns actors a partir d’un guió previ. Els serials s’emeten per capítols o
episodis successius. Segons el seu tractament (humorístic o tràgic),
estructura narrativa i format de producció es poden dirigir, a més dels
llargmetratges, als següents subgèneres: teleteatre, telenovel·la (o
culebró), telecomèdia, comèdia de situació...En l’actualitat estan guanyant
adeptes, també, el “docudrama” i el reportatge humà.
F) Els culturals i de divulgació: adopten freqüentment la forma de

documental o de revista i tracten sobre una parcel·la concreta del
coneixement o de la realitat social, com la geografia i els viatges, l’art, la
naturalesa, les humanitats, les ciències, la tècnica, l’oci, el consum i altres.
Aquest tipus de programes tenen una audiència limitada.
2.2 El cinema
El cinema, en la seva essència, es defineix com l’art de representar sobre una pantalla,
mitjançant la fotografia, imatges en moviment.
El cinema és un moviment modern. Va nàixer l’any 1895. És un art del segle XX. Tot i
així es pot afirmar que la idea que donà origen al cinema, és a dir, la idea de
representar la realitat en moviment, és tan antiga com la literatura i que si el cinema
no va nàixer abans és perquè els mitjans tècnics no ho permetien.
2.2.1 El llenguatge del cinema, diferències amb el llenguatge literari
La narració escrita i la narració fílmica tenen en certa manera un objectiu

comú, però en els seus mitjans expressius presenten diferències fonamentals:
- El llenguatge literari té com a instrument la paraula i és només amb

les possibilitats que ofereix la paraula que la persona que escriu ha de
suggerir i fer veure uns paisatges, transmetre uns sentiments o crear i
fer viure unes situacions.
El llenguatge cinematogràfic és més complex i utilitza elements

visuals: les imatges en moviment, i elements auditius: diàlegs parlats,
música i sons.
11
TEMA 2

- La lectura d’una narració literària es fa fonamentalment amb la ment.

Aquest procés de lectura portarà a la persona que llegeix a la creació
d’una imatge mental, suggerida per les paraules de tots els
personatges, els escenaris o les accions que es van succeint. Aquesta
imatge mental, és, per tant, individual.
La visió d’una pel·lícula porta a la percepció directa d’imatges i sons, a

través de la vista i de l’oïda i, per tant, no requereix de cap procés
d’elaboració mental: les imatges i els sons ja estan creats.
- El llenguatge literari explica i es caracteritza pel fet de ser lineal. En un

text, les paraules vénen disposades successivament, l’una rere l’altra, i
condueixen el lector sense pèrdua possible (a no ser, és clar, que se
salti fragments). Qualsevol tret o fet rellevant serà especificat en
paraules que lector, forçosament, haurà de llegir.
El llenguatge cinematogràfic mostra, i es caracteritza, pel fet de ser

espacial; això vol dir que pot presentar en un mateix moment un
cúmul d’imatges i sons, tal com passa en la realitat. En aquest cas és
possible que un tret o fet rellevant, que apareix barrejat amb molts
d’altres, passi per alt al públic espectador si no se li remarca d’una
manera especial, ja sigui per mitjà de la càmera o a través dels diàlegs.
La persona que dirigeix una pel·lícula ha d’aconseguir, igual que qui escriu una
novel·la, conduir el públic a través de la història, amb la màxima eficàcia
narrativa i amb el seu ritme i estil propis.
RESUM:
- La literatura utilitza la paraula.
El cinema utilitza imatge i sons.
- En literatura les imatges es perceben amb la ment.
En cinema les imatges es perceben amb la vista i els sons amb l’oïda.
- El llenguatge literari és lineal i explica
El llenguatge cinematogràfic és espacial i mostra.
A) La descripció en cinema
Tècniques per a la descripció:
Si en literatura és freqüent que l’acció s’aturi per deixar pas a la descripció,

en cinema la descripció, tant de personatges com d’entorns, se sol
presentar conjuntament amb l’acció i els diàlegs i no és habitual trobar en
12
TEMA 2

una pel·lícula fragments que siguin exclusivament descriptius. Les

descripcions cinematogràfiques no són fetes de substantius ni d’adjectius i,
per tant, quan el director vol que el públic es fixi especialment en algun
objecte o en algun aspecte concret d’un personatge o d’un lloc, ha de fer
ús dels recursos del llenguatge cinematogràfic per remarcar-ho.
Les tècniques més habituals per a la descripció són:
- Allargament de la durada d’un pla en relació amb els plans que

precedeixen o el segueixen, per tal de retenir i fixar més l’atenció en
allò que hi apareix.
- Repetició de diversos plans sobre el mateix objecte, per insistir en les

seves característiques.
- Moviment de la càmera en travelling lent.
- Moviment de la càmera en panoràmica lenta.
La descripció subjectiva:
La descripció cinematogràfica també pot ser objectiva o subjectiva, és a dir,

pot voler mostrar allò descrit tal com és o tal com ho veu un personatge. En
aquest cas, s’utilitza el recursos anomenat càmera subjectiva, que
habitualment es realitza mitjançant el muntatge, mostrant alternativament la
cara, o la mirada, del personatge que observa i, a continuació, allò que veu.
D’aquesta manera el públic té clar que el que es veu a la pantalla és el que veu
el personatge i s’hi identifica.
B) La narració en cinema
Tècniques per a la narració subjectiva:
En una pel·lícula els fets no ens els expliquen, els veiem. En el cinema no hi
acostuma a haver cap narrador i, per tant, la sensació que produeix allò que es
veu és la d’una presentació objectiva.
Així, doncs, el cinema tendeix a la desaparició del narrador i a la visió objectiva

dels fets. Tanmateix, també es pot presentar, de vegades, el punt de vista d’un
personatge. No s’acostuma a fer al llarg d’una pel·lícula sencera, però sí en
determinades escenes o seqüències. Els recursos més freqüents són:
- La càmera subjectiva: el muntatge alterna el personatge i allò que veu

tal com s’ha explicat en la descripció. D’aquesta manera, el públic no
només serà espectadors dels fets que la càmera mostra, sinó que
també, mitjançant la interpretació i per tant les expressions i els
13
TEMA 2

gestos dels actors i les actrius, podrà assabentar-se dels sentiments i

emocions que aquells fets provoquen en els personatges.
- La veu en off: el personatge parla donant la seva visió dels fets. S’ha
utilitzat en pel·lícules com La plaça del Diamant (Francesc Betriu,
1981) o Rebeca (Alfred Hichcock, 1940); aquesta última s’iniia amb la
en off de la protagonista.
C) El tractament del temps en la literatura i cinema.
Ordre cronològic:
En cinema, els salts de temps s’anomenen hiatus o el·lipsis i s’han de resoldre

de manera visual a través dels recursos de muntatge. Moltes vegades, sense
que hi hagi cap tipus d’explicació especial, l’espectador veu perfectament que
entre un pla i el següent representa que han passat uns quants mesos o uns
quants anys. En algunes ocasions, per marcar aquest canvis de temps s’utilitza
la fosa o encadenat; però, de fet, aquests recursos eren molt més freqüents a
les pel·lícules antigues que no pas a les actuals.
Ordre no cronològic:
- El flashback: es retrocedeix en el temps.
En literatura s’acostuma a presentar els fets a partir d’un personatge

que recorda o explica fets passats. En cinema es resol per mitjà del
muntatge i es fa comprensible per la relació entre el contingut d’un pla
i el del següent, perquè s’entén que el personatge evoca, somnia,
explica o recorda.
- La simultaneïtat d’accions: es narren fets que passen al mateix

moment.
En literatura la simultaneïtat d’accions es pot presentar per mitjà

d’alguna expressió temporal que ho indiqui: “mentrestant...”, “en
aquell mateix moment...”.
En cinema la manera més habitual de presentar-la és el muntatge

paral·lel. En alguns casos, però, es poden veure accions simultànies en
un mateix pla. Això es pot aconseguit mitjançant la profunditat de
camp o a través de trucatges que permeten descompondre la pantalla
en diversos quadres, com es fa a la pel·lícula L’estrangulador de
Boston (Richard Fleischer, 1968).
14
TEMA 2

D) El diàleg cinematogràfic
En cinema, les imatges i els sons es presenten alhora. Des d’aquest punt de
vista, el diàleg fílmic només té sentit en relació amb les imatges, igual com les
imatges només tenen sentit en relació amb el diàleg. En el film, l’espectador,
quan sent parlar d’un personatge al mateix temps veu l’expressió del seu
rostre, veu els gestos que fa i sent la seva veu; i no tan sols això, sinó que
també pot saber els característiques bàsiques de tot el context que hi ha al seu
voltant.
D’altra banda, a causa de l’absència en general de veu narradora, en cinema el

diàleg acostuma a contenir, molt més que no pas en literatura, elements
descriptius i narratius alhora. Normalment és a través de la seva actuació
directa i dels diàlegs que es caracteritzen els persones i es narren els fets.
E) La introspecció en cinema
En cinema la introspecció és molt més difícil, perquè la càmera no pot entrar

dins del personatge. A part de la utilització de la veu en off, el director
demostrarà la seva creativitat a l’hora de trobar solucions pròpiament
cinematogràfiques per apropar al públic l’interior dels personatges.
A la pel·lícula Psicosi, hi ha una seqüència en què la protagonista, Marion

(Janet Leigh), fuig en cotxe amb 40.000 dòlars que ha robat de l’empresa on
treballa. Tota la seqüència és plena d’imatges que ens parlen de l’estat de
nerviosisme, angoixa, sentiments de culpa i remordiments de la noia:
l’expressió del seu rostre i la seva mirada en els primers plans, els seus
sobresalts continuats, el seu comportament insegur i atabalat...En tota la
seqüència hi té també un paper decisiu la música.
15
TEMA 2

2.3 La ràdio
La ràdio és un mitjà de difusió, comunicació i expressió de masses que emet els seus
missatges sonors a través d’ones electromagnètiques. Segons quina sigui la freqüència
i amplitud d’aquestes ones, les emissores poden emetre el so molt lluny, com les
d’AM, o molt a prop, però amb major fidelitat, com les de FM.
2.3.1 El llenguatge radiofònic
La ràdio utilitza un llenguatge propi que combina paraules, música, efectes

sonors i silenci.
- La paraula és fonamental a la ràdio, perquè ha de captar d’immediat

l’atenció i captivar l’oient, que acostuma a escoltar-la mentre realitza
altres activitats. El caràcter ràpid i momentani d’aquest mitjà
determina que el llenguatge ha de ser clar en l’expressió de les idees i
ha d’evitar paraules de significat difícil i dubtós; concís en l’exposició;
correcte en la dicció; ben articulat i sense afectació; senzill en
l’organització, potenciant el llenguatge directe, amb frases correctes,
repeticions i explicacions que no acostumen a usar-se al llenguatge
escrit. La veu humana, vehicle preferent de la comunicació
radiofònica, ha de ser clar, sonora i intensa, capaç de modificar el to, la
velocitat i el volum, segons el contingut. En molts missatges
radiofònics és més important la veu que la paraula.
- La música és en si mateix un llenguatge que ofereix una multiplicitat

de sensacions. D’aquí la necessitat de seleccionar-la amb atenció. La
música pot exercir diferents comeses: com a protagonista principal
d’un programa radiofònic, és a dir, independent de la paraula; o com
acompanyament o fons d’un programa el protagonista del qual és la
veu humana; en aquest sentit, pot motivar, descriure o insinuar, entre
altres. La música d’una emissora o d’un programa; introducció d’un
determinat tema o espai del programa; tancament del programa, del
tema o de l’espai, “cortina musical”, que separa seqüències,
continguts o blocs temàtics d’un programa...
- Els efectes sonors (sons i sorolls) ajuden a comprendre el contingut

d’un programa i a donar-li realisme ja que permeten, per exemple,
reconstruir o descriure el lloc o ambient en què se situa una acció (un
mercat, un carrer), transmetre sensacions (la por que provoquen uns
passos que s’aproximen), informar del pas del temps en una narració,
etc. Els efectes especials es poden obtenir recorrent a discos o de
manera artesanal com:
o Tro: làmina metàl·lica gran que es fa vibrar amb energia.
16
TEMA 2

o Tempesta: sacsejar perdigons dins d’un tambor.
o Foc: masegar suaument prop del micròfon paper de cel·lofana.
o Pluja: deixar caure petits grans sobre un paper.
o Ocells: fregant una ampolla amb suro humit.
o Baralla: cops secs contra un coixí.
o Frenada: un cristall fregat amb un metall.
- El silenci es produeix a través de pauses on no s’emet so i es pot

utilitzar amb intenció psicològica o dramàtica per suggerir alguna cosa:
timidesa, distància, por...
2.3.2 El guió radiofònic
És el text que conté anotades en ordre amb detall, les paraules que escoltaran
els oients i les indicacions tècniques per al control. L’existència d’un guió escrit
permet no oblidar res del que es vol dir i facilitar l’ordre en l’exposició i la
varietat d’idees i de formes d’expressió.
El procés d’elaboració d’un guió passa per la redacció dels següents punts:
- La idea o tema central del programa, escrita de forma clara i senzilla

en un màxim de dos línies, pensant en el públic a que s’adreça.
- La sinopsi o desenvolupament en forma d’esquema, de la idea inicial;

ocupa d’una a tres pàgines i determina el fil conductor del programa.
- El tractament o ampliació de la sinopsi, redactat en petits blocs d’acció

numerats i ordenats, ocupa de cinc a vuit pàgines i usa un llenguatge
proper a la forma radiofònica.
- L’escaleta de seqüències, que exposa de forma ordenada la durada,

expressada en minuts i en segons, de les diferents parts del contingut
del programa, amb les seves corresponents observacions tècniques.
- El guió literari, que recull les paraules que escoltarà l’oient, les
músiques i els efectes sonors.
- El guió tècnic, que és la suma de guió literari i les indicacions tècniques

per al control.
17
TEMA 2

2.3.3 Els gèneres radiofònics
Les emissores acostumen a estructura l’espai radiofònic en programacions

setmanals, amb uns espais fixos i altres de variables. La programació està
dividida en una sèrie de franges horàries –matí, tarda i nit- que presenten trets
formals comuns; encara que de tota manera, cada programa presenta els seus
continguts amb una organització pròpia i una durada determinada.
Tipus de programes:
Els programes de ràdio s’agrupen en gèneres atenent a les seves

característiques formals, de contingut i de producció:
A) Els informatius: transmeten notícies d’actualitat; són els més utilitzats a

les diferents emissores, ja que la ràdio és el mitjà més eficaç d’informació,
per la seva immediatesa, simultaneïtat i rapidesa. Els informatius es
classifiquen segons siguin de curta durada: flash informatiu, avanç
informatiu, butlletí de notícies i butlletí horari. O de llarga durada: les
notícies de..., l’edició especial, roda informativa i reportatge.
“Les notícies de...” és l’informatiu més important de qualsevol emissora

que, juntament amb les notícies de l’actualitat, inclou cròniques,
reportatges i entrevistes breus. Està estructurat en apartats o blocs de
notícies agrupades per temes: internacional, nacionals, el temps, esport...
Quan es redacta una notícies radiofònica ha de tenir-se en compte que els

missatges amb frases breus i construcció senzilla i directa són els més
eficaços (per exemple, els que segueixen l’estructura de subjecte, verb i
predicat), que cada frase ha de contenir una solia idea, que les expressions
han de reflectirla manera habitual de conversar i que la importància de
cada notícies ha d’estar en relació directa amb el temps que se li
concedeix.
B) Els magazins: (o programes de varietats) combinen paraules i música,

consten de diverses seccions o espais i tenen temàtiques, generalment
desenfades (humor, entrevistes a famosos, jocs de participació, concursos,
etc.), tractades amb superficialitat. S’adrecen a una audiència molt variada
a qui es pretén entretenir. En aquest tipus de programes destaquen la
acusada personalitat del seu conductor i la presència de públic en directe.
C) Els musicals: s’adrecen a una gran audiència, encara que cada un està
pensat per a un públic determinat. Aquest programes es classifiquen
segons emetin la música en directe, dins o fora de l’emissora:
retransmissions de concerts, de recitals...; o segons emetin música
prèviament gravada en disc, casset, etc...llistes d’èxits, discs dedicats...
18
TEMA 2

D) Els esportius: pensats també per a una gran audiència, informen dels
diferents esdeveniments esportius del moment amb retransmissions,
comentaris, entrevistes, reportatges i col·loquis.
E) Els dramàtics: narren històries, interpretades per actors, basades en obres

que pertanyen a altres mitjans de comunicació (literatura, cinema, etc.) o
en guions especialment creats per a la ràdio. En aquest gènere, cal
incloure les retransmissions d’una obra des d’un teatre, les emissions de
teatre radiofònic i els docudrames (recreacions de situacions reals). A les
obres dramàtiques, el diàleg s’indica com en una obra teatral, posant el
nom del personatge que ha de llegir.
F) Els culturals: van adreçats a una audiència minoritària i la seva estructura

és molt variada segons es basin en comentaris sobre art, crítica literària,
assessorament mèdic o fiscal, etc.
Existeixen, a més, programes especialitzats referits a temes diversos com la

realitat política o social, la informació religiosa, les campanyes benèfiques, etc.
2.4 El còmic
El còmic és un mitjà de comunicació que explica, a través del dibuix i generalment del
text, una història amb una acció que es desenvolupa al llarg de diverses vinyetes. El
còmic, que rep també el nom de tebeo o d’historieta il·lustrada, és una de les formes
d’expressió fonamentals de la cultura moderna.
A) Les característiques del còmic: la majoria dels tebeos presenten una sèrie de
característiques comunes a tots ells:
- El còmic té un caràcter predominantment narratiu, és a dir, s’hi expliquen

històries i la seva lectura segueix un ordre temporal que va d’esquerra a dreta i
de dalt a baix. Per tant, qualsevol notícies o informació que transcorri en el
temps es pot transformar en un còmic. Per exemple, a Mafalda l’acció es
desenvolupa al llarg de quatre vinyetes que es llegeixen començant per
l’esquerra i pel globus que està més amunt en cada vinyeta.
- El còmic inclou textos i imatges. El text el constitueixen: les descripcions i les

narracions, que apareixen als cartutxos o cartells, els diàlegs, que es troben en
els globus o bafarades, i les onomatopeies. Per exemple, a Mafalda els
dibuixos representen diferents personatges (Mafalda, Susanita i Manolito) i el
lloc on transcorre l’acció (una vorera al costat d’un edifici); els textos
corresponen al que diu o pensa cadascun dels personatges. Alguns tebeos no
tenen text, aquest és el cas de les historietes mudes.
19
TEMA 2

- El còmic té un llenguatge propi, que està a cavall entre la literatura, la pintura

i el cine. Entre els elements d’aquest llenguatge hi ha: la vinyeta, el globus o
bafarada, les figures cinètiques, la gestualitat dels personatges i l’el·lipsi.
- El còmic és un mitjà de comunicació de masses ja que s’imprimeixen un

número elevat d’exemplars, que es difonen pels canals propis d’aquests
mitjans. Aquesta característica va lligada al mateix origen del còmic, que va
veure la llum per primera vegada als diaris nord-americans de finals del segle
XIX. Per exemple, els còmics seleccionats han assolit una gran difusió.
B) El tipus de còmics. Els còmics es poden classificar atenent al seu format i extensió
en tres modalitats bàsiques: tires de premsa, revista de còmic o àlbums (comic-
book).
- Les tires còmiques acostumen a tractar temes quotidians de manera

humorística i tot hi està subordinat a unes poques vinyetes. Per
exemple, la Mafalda és una tira.
- Les revistes de còmic publiquen diverses històries, que pel general

ocupen una o vàries pàgines, completes o en episodis. Per exemple, la
Marc Antoni és una pàgina de revista.
- Els comic-book estan formats per històries completes que ocupen

unes trenta o més pàgines o per recopilacions d’historietes curtes. Per
exemple, Akira correspon a un fragment del comic-book del mateix
nom.
2.4.1 El guió literari
A) La planificació del guió:
En la fase de planificació del guió s’ha de:
- Determinar la idea sobre la que es desenvolupa la història. Qualsevol

idea és bona i pot sorgir de la pròpia persona (observacions, vivències,
pensaments, sons...) o d’altres (amics, alguna cosa que s’ha vist o
llegit...).
- Conèixer el públic al que anirà destinada la història per poder utilitzar

el llenguatge més acord amb aquests futurs lectors. Per exemple, el
còmic del Tintin està destinat a un públic infantil i juvenil.
- Establir l’objectiu que es persegueix amb la història (divertir, criticar,

ensenyar...) i el gènere que la veu millor (humor, aventures, ciència-
ficció, policíac, amorós, una combinació de varis gèneres...). Per
exemple, l’objectiu primordial del Tintin és divertir al lector i per
aquesta raó s’ha escollit el gènere d’aventures.
20
TEMA 2

- Descriure els decorats (el lloc i l’època en que transcorrerà l’acció) i

caracteritzar als personatges. Aquestes descripcions poden ser molt
detallades o molt vagues. Per exemple, al Tintin l’acció transcorre a la
coberta d’un vaixell, cap a la meitat del segle XX i els personatges
apareixen perfectament caracteritzats, de manera especial, el capità
Hadock.
- Determinar el punt de vista narratiu, és a dir, si el narrador es trobarà

dintre o fora de la història. Si el narrador és intern explicarà la història
en primera persona; si el narrador és extern, com en el cas del Tintin,
l’explicarà en tercera persona donat que no és un personatge.
- Buscar documentació sobre el tema, els llocs, els personatges i l’època

de la història per a crear una ambientació adequada.
- Escriure la sinopsis argumental, és a dir, un resum previ que

desenvolupi el més destacat de la història en forma de conte literari.
B) La redacció del guió: per descriure el guió literari d’un còmic s’han de
seguir aquests passos:
- Dividir l’acció en tres parts: plantejament, desenvolupament i

desenllaç.
- Organitzar cada part en seqüències, és a dir, en grups de vinyetes que

expliquin una acció sense que es produeixi un canvi de temps o de lloc.
- Escriure els diàlegs.
A l’hora de redactar s’han de tenir en compte les següents observacions:
- Escriure textos molt curts perquè càpiguen en les bafarades i globus.
- Utilitzar la llengua col·loquial (frases curtes, diminutius, repeticions,

etc.). De totes formes convé que la llengua s’adeqüi a les
característiques del personatge que parla.
- Incorporar recursos expressius que serveixin per captar l’atenció del

lector. Per exemple, les onomatopeies.
21
TEMA 2

2.4.2 L’estructura narrativa
A) El procés i ordre de lectura:
En un còmic, els textos complementen, amplien i determinen la

significació dels dibuixos. Per tant, en la lectura d’una historieta s’ha de
tenir en compte el text i la imatge per entendre el desenvolupament de
l’acció. El procés de lectura d’una historieta té diferents fases:
- Llegir la imatge de la vinyeta.
- Llegir el text.
- Relacionar la imatge i el text per obtenir el sentit complet de la

lectura.
- Enllaçar lògicament amb la vinyeta següent, el que permet avançar en

l’acció. En la cultura occidental, l’ordre de la lectura és de dalt a baix i
d’esquerra a dreta, i del segon al primer pla.
B) L’estructura narrativa:
En el plantejament, el còmic pretén atraure l’atenció del lector. Per

aconseguir-ho, sobre tot quan el còmic té una certa extensió, la primera
pàgina acostuma a tenir abundant informació sobre els elements que
composen la historieta: personatges, situació de partida, etc. Aquesta
informació acostuma a condensar-se en els cartutxos.
En el desenvolupament, el còmic fa ús del principi de l’economia

narrativa donat l’escàs espai disponible. Aquest principi es basa en l’el·lipsi
o supressió de tots aquells elements que es poden sobreentendre, cosa
que implica que el lector ha de participar activament en la lectura.
En el desenllaç es dóna la resposta als interrogants plantejats. La majoria

d’historietes són de final tancat, però també es pot optar per un final
obert si es vol deixar latent un cert misteri.
Així doncs, en el moment d’escriure el guió d’un còmic ha de tenir-se

presenten tant el procés de lectura com el principi d’economia narrativa,
sobre tot per distribuir convenientment text i imatge a les vinyetes i per
adequar l’espai dels cartutxos i globus al text, i viceversa.
C) El cartutx
És l’espai, generalment rectangular, de la vinyeta on figura la veu del

narrador, és a dir, la veu de qui explica la història.
22
TEMA 2

Si el narrador se situa dintre de la història, com un personatge més de la

mateixa, la narració estarà en primera persona. En canvi, si se situa fora, el
més freqüent és que estigui en tercera persona.
Els textos dels cartutxos fan diverses funcions: fan possible la continuïtat
de la narració, aclareixen el significat de la imatge, expliquen l’acció,
precisen del desenvolupament temporal, localitzen els llocs on passen els
fets, resumeixen el que ha anat passant, establint complicitat amb el
lector, etc.
Els cartutxos poden anar dintre d’una vinyeta o entre dues vinyetes
consecutives. En els còmics més antics, com el de Little Nemo de l’any
1905, l’ús dels cartutxos era molt més habitual que en els còmics més
moderns, on tenen un ús més restringit.
2.4.3 Els personatges
A) La creació de personatges:
Els personatges de còmic es poden inventar o crear a partir de

l’observació de la realitat, de la lectura, del cine...
Abans de dibuixar un personatge convé escriure una breu fitxa biogràfica,

on es farà constar: nom, família, classe social, cultura, treball, fets
rellevants del seu passat, aficions, desitjos, manera de ser, aspecte físic...
Els personatges s’acostumen a definir pel que diuen o pensen, però

sobretot, pel que fan. Per tant, ha d’haver una coherència entre la seva
manera de pensar, de parlar, de sentir i d’actuar.
B) La gestualitat i les metàfores visuals:
La representació gràfica del caràcter, els sentiments i l’estat d’ànim dels

personatges s’aconsegueix a través dels gestos, especialment de
l’expressió de la cara, i de les metàfores visuals.
L’expressió de la cara s’aconsegueix bàsicament per la posició de les celles

i la boca:
- Les expressions bàsiques de la cara són l’enuig, l’alegria, la tristesa i la

serenitat.
- Les expressions complexes s’aconsegueixen combinant els trets

característics de les expressions bàsiques. Així, la ingenuïtat s’obté a
partir de les celles de tristes ai la boca d’alegria.
Totes aquestes expressions de la cara es poden intensificar mitjançant el

color (el blanc, per exemple, acostuma a potenciar el sentiment de por) o
23
TEMA 2

a través d’alguns signes: les línies que surten de la cara reforcen la

sensació de fred o por quan tenen traçades tremoloses i expressen enuig
quan són com rajos; les gotes que sorgeixen de la cara poden representar
llàgrimes, suor, por o calor.
La gestualitat del cos reforça l’estat d’ànim dels personatges. Per exemple,
les espatlles caigudes reforcen l’estat de cansament.
Les metàfores visuals també s’utilitzen per a intensificar l’estat d’ànim

dels personatges. Es tracta d’imatges dibuixades que guarden relació amb
el que representen.
C) El moviment:
El moviment dels personatges i dels objectes es reflexa en el còmic

mitjançant el canvi de lloc i les figures cinètiques:
- El canvi de lloc s’aconsegueix representant diferents moments del

moviment en vinyetes seguides.
- Les figures cinètiques indiquen:
o La trajectòria que ha descrit el cos en l’espai mitjançant una o

diverses línies.
o Els efectes de la trajectòria: un cotxe, uns núvols, fum,

deformacions de la imatge, descomposició del moviment
Per interpretar o aplicar els codis cinètics i gestuals que apareixen en una
vinyeta s’ha de tenir en compte el context, és a dir, les altres vinyetes.
2.4.4 El diàleg
A) Tipus de diàlegs:
El diàleg s’interrelaciona amb la narració a través de tres modalitats

bàsiques:
- L’estil directe reprodueix exactament el que els personatges diuen o

pensen. En el còmic, aquest tipus de diàleg va tancat en els globus.
- L’estil indirecte reprodueix, per boca d’algun personatge o del

narrador, un diàleg mantingut en el passat per mitjà d’oracions
subordinades, precedides pel nexe que.
- En l’estil indirecte lliure, el diàleg acostuma a anar després de dos

punts i sense verb introductor.
24
TEMA 2

B) La llengua dels diàlegs:
Els diàlegs al còmic pretenen reproduir una conversa en aparença real, és

a dir, amb la riquesa de matisos expressius de la llengua oral. Es
caracteritza per:
- Adoptar el registre col·loquial, per tant, és freqüent trobar canvis

d’entonació, col·loquialismes, frases fetes, paraules comodí,
interjeccions, vocatius, expressions malsonants, diminutius.
- Utilitzar formes i estructures gramaticals pròpies de la llengua oral,

per tant, és freqüent trobar frases preferentment curtes, el·líptiques o
inacabades, frases curtes per l’altre interlocutor, repeticions.
C) El globus:
El globus o bafarada és generalment una superfície ovalada con van els

diàlegs i pensaments dels personatges.
El globus presenta dues parts clarament diferenciades: la silueta, que és

on s’escriu el text, i el delta, que és el signe generalment en forma d’angle
que assenyala l’emissor.
Les combinacions possibles entre la silueta el delta donen lloc a una

àmplia gamma de globus que compleixen diferents funcions expressives.
2.4.5 El guió tècnic
A) La vinyeta:
És la unitat narrativa essencial del còmic. En ella es representa i concreta

l’espai i el temps de l’acció narrada.
La vinyeta acostuma a tenir una forma rectangular, encara que admet tota
classe de modificacions. La macrovinyeta és un tipus de vinyeta molt
peculiar que inclou altres més petites al seu interior.
La vinyeta conté tots els elements verbals i icònics relacionats entre sí: els
diàlegs (globus), els textos narratius (cartutxos), les onomatopeies, el
moviment i la gestualitat, el pla i l’angle de visió, les metàfores visuals...
B) L’enquadrament i els plànols:
L’enquadrament és el fragment de realitat que se selecciona per a

dibuixar-se en una vinyeta.
25
TEMA 2

Els personatges i el decorat es presenten amb un volum ajustat a la

importància que tenen cada moment. La dimensió visual que pren cada
realitat a la vinyeta s’anomena pla.
Els plànols dramàtics ressalten un detall o la gestualitat dels personatges:

els plànols descriptius presenten els personatges en relació amb el decorat
que els envolta.
C) L’angulació:
És el punt de vista des del que s’observa la realitat que apareix dibuixada a
la vinyeta.
L’angulació pot ser normal (vista des de la mateixa alçada), en picat (vista
des de dalt) i en contrapicat (vista des de baix).
Així, el picat acostuma a donar la sensació de petitesa, mentre que el

contrapicat acostuma a expressar grandesa.
2.5 La publicitat
2.5.1 La comunicació publicitària
Si un dels fonaments bàsics de l’activitat publicitària és el màrqueting, l’altre,

que el complementa, és la comunicació. La publicitat és un procés de
comunicació que, com tots els altres –per exemple la informació periodística-,
es regeix per un esquema convencional en què un emissor fa arribar a un
receptor un missatges a través d’un canal.
Canal
Emissor Receptor
Missatge
La resposta és la imprescindible en el procés de comunicació publicitària

perquè ens permet saber el grau d’efectivitat del missatge publicitari. Es
considera que un missatge tècnicament incorrecte. En el procés de
comunicació publicitària el receptor no és passiu sinó actiu, de manera que la
seva resposta s’ha de fer evident. Per exemple, amb la compra d’un producte o
amb un canvi d’hàbits i actituds. La resposta és, per tant, l’objectiu final de tot
missatge publicitari.
26
TEMA 2

Canal
Emissor Receptor
Missatge
2.5.2 Els subjectes de la comunicació publicitària
En el procés de comunicació publicitària intervenen quatre subjectes sense els

quals aquesta no es pot produir:
- L’anunciant. És l’empresa que fa d’emissor del missatge. Les empreses

tenen la necessitat d’adreçar-se a mercats cada vegada més grans i la
publicitat els ho facilita.
- Els mitjans de comunicació de massa convencionals o massmedia

(televisió, premsa, ràdio, etc.) o bé altres mitjans que només utilitzen
la publicitat (màrqueting directe, màrqueting promocional, etc.).
Transporten el missatge des de l’emissor o anunciant fins al receptor
o públic objectiu, és a dir, són el canal. Els mitjans tenen un paper
imprescindible en la difusió massiva del missatge.
- El públic al qual va adreçat el missatge publicitari, anomenat públic

objectiu. És a dir, el receptor. D’ell, s’espera l’acció clau de tot el
procés publicitari: la resposta.
- L’anunci o la campanya publicitària –el missatge publicitari-. Està

elaborat per l’agència de publicitat o un altre servei professional
especialitzat en comunicació publicitària. Una elaboració professional i
correcta del missatge n’assegura la seva efectivitat, per això les
empreses confien en agències per a elaborar-los.
2.5.3 El llenguatge persuasiu
La característica principal dels missatges publicitaris és la clara intenció de

persuadir l’individu al qual s’adrecen –el receptor- perquè actuï. Una forma
d’actuar pot ser comprant el producte anunciat; una altra, seleccionant les
deixalles per a facilitar el seu reciclatge. En el moment de crear un anunci
s’intenta preveure com actuarà el receptor. L’efecte persuasiu de la publicitat
no es produeix de forma gratuïta o arbitrària, sinó amb argument que
s’inclouen en els anuncis.
La creativitat busca la manera de fer aquesta argumentació tingui la força

persuasiva necessària perquè el consumidor prengui una decisió i actuï en
27
TEMA 2

favor del producte anunciat. Trobar l’argument necessari i explicar-lo de la

forma adequada és una tècnica difícil ne la qual descansa gran part de l’èxit de
publicitat.
La persuasió publicitària té el origen en la retòrica, art de la paraula inventat

pels sofistes en la Grècia antiga del segle V aC. Els sofistes eren filòsofs i
literats amb una gran capacitat d’oratòria i poder de convicció i de persuasió,
que utilitzaven, per exemple en un discurs públic, per a fer canviar la gent
d’opinió. També se servien de la retòrica en discussions que sobre qualsevol
tema establien entre ells amb l’objectiu de sortir-ne vencedors.
Aquesta capacitat de persuasió i de crear missatges convincents permet

establir un clar paral·lelisme entre el sofista i el creatiu publicitari.
2.5.4 El text i la imatge
En els anuncis normalment es combina text i la imatge. Tots dos formen un tot
interrelacionat, però cada un té una estructura.
El text, en els primers mitjans gràfics, sol tenir aquesta estructura:
- Titular. Serveix per a captar l’atenció del consumidor. Una mateixa

campanya en pot utilitzar de diferents.
- Cos de text. És el text llarg que serveix per a explicar o argumentar tot
el que calgui sobre el producte.
- Marca i eslògan. La marca (conjunt de logotip i símbol) identifica

l’anunciant; l’eslògan sintetitza i unifica la campanya.
En els mitjans audiovisuals el text pren forma de guió, que és una pauta
organitzada en apartats que permet fer-se una idea general de com serà
l’anunci i on s’incorporen els elements que en formaran part, però sense
imatges.
- La imatge té una importància capital en la publicitat moderna. La

creativitat publicitària té en les imatges una font de recursos
inesgotables que ajuden a fer la publicitat més atractiva i persuasiva.
La civilització actual està acostumada a la cultura de la imatge i no li
costa gens entendre la publicitat només iconogràfica. Moviment,
color, formes, textures, símbols, paraules incloses en la imatge amb
formes tipogràfiques, ofereixen unes possibilitats que l’equip creatiu
ha de saber aprofitar.
28

Tema 2 - Sistemes de Comunicacio Lingüístics I No Lingüístics

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Tema 2 - Sistemes de Comunicacio Lingüístics I No Lingüístics

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

1. SISTEMA DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTIC I NO LINGÜÍSTIC

1.1 Sistema de comunicació lingüístic

1.2 Sistema de comunicació no lingüístics

1.2.1 Recursos no vocals

1.2.2 Recursos vocals

2. ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

2.1.1 El llenguatge televisiu

2.1.2 El lèxic televisiu

2.1.3 Els gèneres televisius (tipus de programes)

E) El cinema i els serials

F) Els culturals i de divulgació

2.2.1 El llenguatge del cinema; diferències amb el llenguatge

- Tècniques per a la descripció

- Tècniques per a la narració subjectiva

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

C) El tractament del temps en literatura i en cinema:

2.3.1 El llenguatge radiofònic

2.3.2 EL guió radiofònic

2.3.3 Els gèneres radiofònics

A) Les característiques del còmic

2.4.1 El guió literari

A) La planificació del guió

B) La redacció del guió

2.4.2 L’estructura narrativa

A) El procés i ordre de la lectura

B) La gestualitat i les metàfores visuals

2.4.3 Els personatges

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

A) La creació dels personatges

B) La gestualitat i les metàfores visuals

B) La llengua dels diàlegs

2.4.5 El guió tècnic

B) L’enquadrament i els plànols

2.5.1 La comunicació publicitària

2.5.2 Els subjectes de la comunicació publicitària

2.5.3 El llenguatge persuasiu

2.5.4 El text i la imatge

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

1.- SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS

S’anomenen ACTES LINGÜÍSTICS o sistemes de comunicació lingüístics una mena

No és interessant saber si hi ha una quantitat tancada d’enunciats d’aquest (encara

- Relacionem el moment present amb el futur.

- Els sistemes d’aquest acte regulen la situació social.

- Sabem que hi ha gent que no compleix les promeses.

- Sabem que hi ha promeses impossibles de complir, etc.

CONCLUSIÓ: el resultat de l’acte prometre dependrà en part de l’OCASIÓ, i en part de

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

C) Finalment, rebran alguna QUALIFICACIÓ: molestaran o beneficiaran algú,

1.2 Sistemes de comunicació no lingüístics

A) Elements no verbals i vocals: la gestualitat que acompanya el text i que s’hi

B) Elements no verbals però vocals: fonamentalment les característiques de la veu i

1.2.1 Recursos no vocals

Per bé que tota la gestualitat comunicativa o, almenys, informativa d’un

Segons Paul Ekman i Wallace E. Friesen hi ha cinc classes de recursos no

Així, tota la llengua disposa o va acompanyada d’uns repertoris d’actes no

A) Els IL·LUSTRADORS: accions no verbals que completen la parla però que,

- La indicació del referent d’un díctic (amb la mà): “jo”, “allí”...

SISTEMES DE COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICS I NO LINGÜÍSTICS. ELS LLENGUATGES DE LA

situacions de parla formals d’aquesta gestualitat il·lustrativa, mal interpretant-

B) ELS EMBLEMES: actes no verbals que, a més de poder acompanyar el

- “És boig” (el dit índex fa rotacions en un costat del cap).