Apunts Examen 3

Unitat 3. Teories lingüístiques.
Lingüística per a Mestres 2021/2022
1.- ESTRUCTURALISME
• Origen i finalitat. Principals autors i/o escoles.
L’estructuralisme té l’origen en el Curs de de Lingüística General de Saussure

(1915). Ferdinand de Saussure, a més de definir els principals conceptes que
constituirien l’estructuralisme, va ser el primer a aplicar un mètode científic a
l’estudi de la llengua.
A partir de les teories saussureanes es van desenvolupar diversos models

estructurals que s’agrupen al voltant de dos nuclis: l’estructuralisme europeu i
l’estructuralisme americà.
Escoles i integrants:
L’ESTRUCTURALISME EUROPEU naix amb el Cercle Lingüístic de Praga en 1926 iniciat

per Mathésius i integrat per Trubetzkoy i Jakobson. D’esta branca estructuralista
en sorgiran altres com són l’Escola de Copenhaguen (també anomenada
glossemàtica), el principal representant de la qual fou Hjelmslev), la gramàtica
de dependències (Tesnière), el funcionalisme (Martinet) i la gramàtica funcional
(Dik).
L’ESTRUCTURALISME AMERICÀ naix amb Bloomfield i la seua obra Language (1933).

D’esta escola van sorgir el distribucionalisme de Harris, la tagmèmica (Pike,
Fries) i la sistèmica (Halliday). Els estructuralistes americans es centraren més en
l’estudi de la morfosintaxi.
PRINCIPALS CONCEPTES A TRACTAR:
• El signe lingüístic: definició i característiques
El signe lingüístic és un concepte clau de l’estructuralisme. Segons Saussure, un

signe lingüístic és el producte de l’associació entre concepte -un significat- i una
imatge acústica -un significant.
concepte
/áɾbɾe/ imatge
acústica
El signe lingüístic té dos característiques: la linealitat i l’arbitrarietat.

1
FLORIDA Universitària. Grau en Educació Primària
Unitat 3. Teories lingüístiques. Lingüística per a Mestres 2021/2022
La linealitat: el signe es manifesta linealment, com a successió de sons:

p.e. [áɾbɾe] /a/ /ɾ/ /b/ /ɾ/ /e/
L’arbitrarietat: l’associació entre significat i significant és arbitrària, és a dir, ha

estat fixada de forma convencional per cada comunitat lingüística. Per això, a
cada concepte, cada comunitat li associa una cadena fònica: al concepte “arbre”
en castellà li s’associa la cadena ‘árbol’, però en anglés és ‘tree’ i en alemany
‘Baum’. Res a vore entre elles.
• La doble articulació del llenguatge
És un concepte introduït per André Martinet i fa referència als dos nivells en què
s’organitza el llenguatge:
1) Combinació d’unitats majors: paraules i/o monemes (unitats mínimes amb

significat). Exemple: El gosset jugava prop de l’arbre
El + gos(s)/et + jug/ava + prop + de + l’+ arbre
2) Combinació d’unitats menors: fonemes (unitat mínimes sense significat).

/e/ /l/ /g/ /o/ /s/ /e/ /t/
DICOTOMIES:
• llengua/parla
El llenguatge té dos manifestacions: una social (llengua) i una individual (parla).
• relacions paradigmàtiques/relacions sintagmàtiques
Els estructuralistes consideren la llengua com un sistema: un conjunt d’unitats que

tenen un valor i que, a més, es relacionen entre elles. La funció d’estes unitats ve
determinada per relacions d’oposició. Per exemple, pare s’oposa a mare, fill, etc. La
forma verbal cantaré (futur) s’oposa al passat cantava (imperfet). Dona s’oposa
fonològicament a sona.
2
Segons Saussure estes relacions de dependència poden ser paradigmàtiques o

sintagmàtiques:
Relacions paradigmàtiques (in absentia): un element del sistema està relacionat amb
altres perquè juntament amb ell constitueix una classe o paradigma. Per exemple: les
formes cantaré, cantaràs, cantarà, cantarem, cantareu, cantaran mantenen una relació
paradigmàtica basada en el tret comú “ser formes de futur del verb cantar”. És a dir, el
parlant té en el seu cervell totes aquestes formes però quan parla, de totes les formes,
modes i temps verbals possibles, solament tria una (la que li convé per a la cadena
parlada):
Demà cantaré en la coral polifònica del poble.

Demà cantarem en la coral polifònica del poble.
Esta setmana hem cantat en la coral polifònica del poble.
Ahir cantí en la coral...
L’usuari té totes les formes en el cap, cada vegada tria -segons el que vullga dir- la forma
que més li convé. Però no solament en quan als verbs, pot ser qualsevol element. Per
exemple, els adverbis i locucions temporals:
Demà cantaré en la coral polifònica del poble.

Esta setmana hem cantat en la coral polifònica del poble.
Ahir cantí en la coral...
Per això es diuen relacions “en absència” perquè no apareixen en la mateixa cadena
parlada al mateix temps, cada vegada s’escull -de totes les possibles, pertanyents a un
grup o paradigma- la forma més pertinent.
Relacions sintagmàtiques (in praesentia): un element del sistema manté relacions de

continuïtat en la cadena parlada. En l’oració anterior l’article ‘la’ manté una relació
sintagmàtica amb el substantiu cançó i viceversa. L’adverbi demà manté una relació amb
el temps verbal futur i ahir amb el passat. Has de triar la forma justa pensant en la relació
lineal, no pots mesclar: *Demà cantaré en el coral; *Demà cantí en la coral.
Per això es diuen “en presència” perquè la seua aparició està condicionada per els
elements integrants de la cadena parlada.
• sincronia/diacronia
Per tal d’analitzar la llengua, Saussure planteja dos punts de vista:

- Diacronia en grec vol dir “a través del temps”. L’enfocament diacrònic estudiarà, per
tant, l’evolució de la llengua al llarg dels temps. És a dir, els canvis que ha anat sofrint al
llarg de la seua història. Per tant, l’etimologia serà una especialitat lingüística
fonamental en aquest estudi. Un exemple d’estudi diacrònic seria remuntar-se als
orígens etimològics del mot dilluns que ve del llatí dies lunae /dies lunis (dia de la lluna):
dies lunis > diesluns > disluns> dilluns.
La diacronia estudiarà tots els canvis de l’idioma des del seu origen fins l’actualitat.
3
- Sincronia en grec vol dir “amb el temps”. L’enfocament sincrònic estudiarà, per tant, la
llengua en un moment concret de la seua història. Per exemple, si estudiem el valencià
que es parla actualment hem d’aprendre’l segons la normativa en vigor. Si volem
estudiar el valencià del segle XV ens remuntarem a eixa època i estudiarem les seues
característiques en eixe moment precís.
FONTS:
▪ CUENCA, M. J. (1994). Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València:
Universitat de València.
▪ SAUSSURE, F. (1970) Curso de lingüística general. Buenos Aires: Losada.
2.- Generativisme
La gramàtica generativa naix a finals dels anys 50 a partir de l’estructuralisme

americà (concretament del distribucionalisme de Harris i el concepte de
transformació). D’altra banda, sorgeix com una reacció a la lingüística
estructural, que Chomsky, pare del generativisme, considera inadequada i que
intenta superar amb la seua teoria mentalista (exposada en Estructures
sintàctiques, 1957) segons la qual:
- la facultat del llenguatge és innata (per a l’estructuralisme era una

facultat adquirida, ja que es basava en el conductisme).
- utilitza un mètode deductiu (no inductiu com l’estructuralisme) de base
matemàtica (l’àlgebra de Boole).
- Proposa un model sintètic-generatiu que va del sistema de la llengua a
les regles (i no al revés com proposava l’estructuralisme).
• Competència lingüística/actuació
La competència (competence) és el conjunt de coneixements que permeten a un

parlant-oient ideal de produir i entendre un nombre infinit d’oracions. Per això,
Chomsky parla de creativitat: un parlant és capaç de produir i comprendre
oracions que no ha dit o sentit abans; amb un nombre finit de regles pot generar
un nombre infinit d’oracions.
4
L’actuació (performance) és l’ús real i individual de la llengua en situacions

concretes. És l’actualització de la competència. De vegades, l’actuació és un
reflex imperfecte de la competència (es produeixen errors de parla degut a
factors ambientals. Per exemple: el cansament, l’embriaguesa, les distraccions,
les emocions, etc. poden alterar l’ús que fem de la llengua i ens fan cometre
errors.
És per això que la gramàtica ha de centrar-se en l’anàlisi de la competència,

perquè és la part (els coneixements teòrics) que es manté fixa i no sotmesa a
alteracions fortuïtes.
• Gramaticalitat/acceptabilitat
La competència del parlant li permet reconèixer quines oracions són gramaticals

i quines agramaticals.
Són gramaticals els enunciats s’ajusten a les regles i principis que regulen la
formació d’oracions. Per contra, aquells que violen estes regles són considerats
agramaticals.
Cal diferenciar entre el concepte de gramaticalitat i el d’acceptabilitat. Així, pot

haver enunciats gramaticals (ben construïts d’acord les regles i principis que
regulen la formació d’oracions) però que resulten inacceptables. També a la
inversa: enunciats agramaticals que resulten acceptables.
Vegem alguns exemples:
5
La casa és verda → gramatical i acceptable

Casa la és verda → agramatical i inacceptable
La casa verda es queda adormida → gramatical però inacceptable
Hi han molts arbres al voltant de la casa → agramatical (la construcció sintàctica
correcta és “hi ha” no *hi han) però acceptable (la construcció agramatical *hi
ha s’ha estés per tot arreu, s’ha ‘acceptat’).
Un altre exemple d’acceptabilitat seria: Jo... m’agrada molt esta pel·lícula. El

subjecte lògic soc “jo” però el subjecte gramatical és “pel·lícula” i perquè l’oració
fora gramatical hauríem de dir: A mi m’agrada molt la pel·lícula.
• Estructura profunda/estructura superficial
Estructura profunda (deep structure) també dita EP o Estructura-P és la forma

bàsica d’una oració que combina les regles d’estructura sintagmàtica i les
d’inserció lèxica. Per exemple: O → SN + SV en una oració enunciativa, però en
una interrogativa seria: O interrogativa: (Pronom interrogatiu) + V + S?
A més, podem combinar categories superiors (SN, SV) i categories menors (nom,
determinant, nexe, etc.). Si representem totes estes categories dona com a
resultat els coneguts diagrames arboris generativistes
La veïna pegà un crit a la matinada
Estructura superficial (surface structure) o també ES o Estructura-S: és la

representació sintàctica final de l’oració, que inclou les modificacions que ha
sofert l’estructura oracional bàsica (o profunda) a través de les regles
transformacionals. Les regles transformacionals mouen certs elements de la
posició que ocupen en l’estructura profunda per donar compte d’una altra
distribució sintàctica també gramaticalment possible. És el que passa en les
estructures actives-passives (signifiquen el mateix distribuint els elements de
manera diferent): Joan envia una carta / Una carta és enviada per Joan.
Estes dos estructures formen part del component sintàctic.
6
• Gramàtica universal
La gramàtica universal és el conjunt de principis, regles i condicions que tenen

en comú totes les llengües. Segons esta teoria, tots els éssers humans
adquireixen de forma natural una llengua qualsevol. Es tracta, per tant, d’una
capacitat innata i específicament humana.
Els parlants accedeixen al contingut de la gramàtica universal a través de
l’activació del DAL (Dispositiu d’Adquisició del Llenguatge, LAD en anglés).
Adquirir una llengua consisteix en aprendre a aplicar en la llengua en qüestió els
principis universals i identificar el valor adequat a cadascun dels paràmetres.
Amb esta hipòtesi, Chomsky pretén solucionar el problema de l’adquisició del
llenguatge, és a dir, vol explicar com pot el parlant adquirir el llenguatge en un
període de temps relativament breu, de manera regular i amb deficiències
d’input. Segons Chomsky, pot superar tot açò amb la idea que el parlant ja té una
gramàtica universal interioritzada que li permet avançar ràpid, ja que solament
li cal aprendre les regles particulars de cada llengua en qüestió.
Esta teoria chomskyana, universalment acceptada, rep no obstant algunes

crítiques en alguns aspectes parcials: segons alguns estudiosos els xiquets/es
inverteixen molt més de temps i amb major intensitat del que diu Chomsky. Un
altre aspecte és el caràcter innat d’alguns principis sintàctics que encara no es
considera suficientment establert.
• LAD
El llenguatge humà no s’aprén, segons el generativisme, per repetició, imitació i

analogia. L’adquisició del llenguatge es produeix quan s’activa el mecanisme
d’adquisició lingüística (Language Acquisition Device, LAD), a partir de
l’exposició a les produccions lingüístiques d’altres persones (que va constituint
el seu cabal lingüístic o input). Aquest mecanisme fa possible que el nen faça
hipòtesis que seran verificades i, posteriorment, acceptades o rebutjades.
La construcció d’oracions no es basa en la imitació, sinó en l’aplicació de les

regles i els principis gramaticals d’una llengua, que té interioritzades qualsevol
parlant.
L’error, per tant, és un element essencial en l’adquisició del llenguatge perquè

no és més que l’efecte d’una hipòtesi falsa i que, a través del LAD, es mostra no
viable, així es rebutja la formulació errònia i s’accepta la correcta.
Per exemple:
Açò es pot vore en infants i en principiants que volen aprendre una nova llengua.
Es tracta dels típics errors: l’aprenent de la llengua sap que la regla per fer la
primera persona del present d’indicatiu en castellà és afegir una -o al radical, per
consegüent, es fan errors com *quero per quiero o *sabo per sé. També del tipus:
7
doscientos, trescientos, cuatrocientos,*cincocientos per quinientos (que és

irregular).
• Lexicon
El lexicó (lexicon en anglés) és una mena de “diccionari” que té el parlant d’una llengua,
on hi ha totes les propietats inherents a les peces lèxiques (paraules, modismes,
expressions idiomàtiques...); estructura morfofonològica, significat i trets sintàctics
pertinents que limiten la combinació amb altres peces en la cadena parlada.
Per exemple:
llegir [ʎeʤíɾ] → informació fonètica /fonològica

acció de transformar signes gràfics en signes auditius → informació semàntica
Verb transitiu i intransitiu de la tercera conjugació → informació morfològica
Requereix d’un subjecte humà: SN [+humà] + llegir (SV) → inf. sintàctica
Llegir la cartilla (a algú): Dir-li les veritats clarament → informació cultural
La diferència entre ‘vocabulari’ i ‘lexicó’ és que el primer és comú a una comunitat

parlant, és un coneixement compartit per tota una comunitat lingüística, mentre que el
segon és propi del parlant i, per consegüent, és un coneixement individual i parcial.
PER SABER UN POC MÉS:
La gramàtica generativa té 4 components:
1) Component lèxic → LEXICON

2) Component sintàctic → formació d‘oracions amb regles (estructura profunda i
superficial)
3) Component fonològic → Forma fonètica
4) Component semàntic → Forma lògica
FONTS:
▪ CUENCA, M. J. (1994). Teories gramaticals i ensenyament de llengües.

València: Universitat de València.
Recerca de conceptes
http://cvc.cervantes.es/Ensenanza/biblioteca_ele/diccio_ele/default.htm
8
3.- La lingüística cognitiva
La lingüística cognitiva naix en Califòrnia de la mà de George Lakoff (Berkeley) i

Ronald Langacker (San Diego). La gestació d’esta teoria començà a finals dels 70
i principis dels 80, però la fita que marca l’origen d’este paradigma és 1987, l’any
de publicació de dos llibres fonamentals: Women, Fire and Dangerous Things, on
Lakoff exposa una sèrie de conceptes cabdals del cognitivisme, com
l’experiencialisme i la teoria de prototipus, entre altres. En segon lloc,
Foundations of Cognitive Grammar: Theoretical Prerequisites, on Langacker
explica els principis d’una concepció cognitiva de la gramàtica i desenvolupa els
aspectes relatius a les categories i les construccions gramaticals bàsiques.
Cal matissar el terme “cognitiu” per a este model lingüístic ja que pertany a
l’àmbit de la psicologia (la psicologia cognitiva de Piaget i Bruner que s’oposava
a la psicologia conductista) i entrà en la lingüística a través del Generativisme
que s’oposava al conductivisme.
R. Gibbs postula que la lingüística cognitiva mereix esta denominació de

cognitiva perquè "busca activament les correspondències entre el pensament
conceptual, l’experiència corpòria i l’estructura lingüística", al mateix temps que
"intenta descobrir els continguts reals de la cognició humana” (Gibbs 1996: 49).
A més, el cognitivisme investiga les relaciones entre pensament i llenguatge. En
conclusió, el que fa de la lingüística cognitiva un paradigma lingüístic diferent i
nou és que “les categories lingüístiques no són autònomes respecte a
l’organització conceptual general i als mecanismes de processament del
llenguatge”.
• Teoria de prototipus
E. Rosch va definir el prototipus com l’exemplar més representatiu i distintiu

d’una categoria, donat que és el que comparteix més característiques amb la
resta de membres de la categoria i menys amb membres d’altres categories.
Rosch defineix les categories com "grups d‘objectes del món relacionats a causa
de les similituds que mantenen entre sí, organitzats al voltant d’una imatge
central, prototípica, del membre de la categoria que és més representatiu de
tots”. La pertinència d’un element a una categoria s’estableix a partir del grau de
similitud amb el prototipus, encara que els atributs comuns entre l’element en
qüestió i el prototipus no deuen entendres com condicions necessàries i
suficients de tota la categoria.
9
Si demanes a algú que et diga el nom d’una fruita, segurament dirà pera, poma
o taronja. Si demanes el nom d’una flor, probablement et diran ‘rosa’. És a dir,
per a cada categoria construïm una imatge mental, que es pot correspondre de
manera més o menys exacta amb algun membre existent de la categoria, amb
més d’un o amb ningun en concret. Eixa imatge mental és el que denominem
prototipus de la categoria. Quan parlem d’un prototipus estem concretant una
abstracció que realment remet als judicis sobre el grau de prototipicitat. El
prototipus és, bàsicament, el producte de les nostres representacions mentals
del món, dels nostres models cognitius idealitzats. En paraules de Lakoff el
prototipus es defineix respecte a models cognitius idealitzats, no respecte al món
real o al coneixement que d’ell puga tindre un individu. Els efectes prototípics
sorgeixen precisament d’interrelacions imperfectes entre la realitat i el model
cognitiu idealitzat.
• Categorització
La categorització és un mecanisme d’organització de la informació obtinguda a

partir de l’aprehensió de la realitat, que és, en sí mateixa, variada i multiforme.
La categorització ens permet simplificar la infinitud de lo real a partir de dos
procediments elementals de signe contrari o, millor dit, complementari: la
generalització o abstracció i la discriminació.
Quan diem que una persona i una vaca són animals, estem generalitzant, i més
quan situem en una mateixa classe a una persona, una mosca o una ameba. El
ben cert és que no hi ha dos persones iguals, ni dos mosques iguals, ni dos
animals iguals. Per altra part, en parlar de tipus d’animals (carnívors, herbívors i
omnívors, per exemple), estem destacant les diferències que hi ha entre ells,
estem "discriminant” (en el bon sentit de la paraula, clar), si bé no deduïm d’açò
que els animals siguen completament diferents entre sí. Generalitzar és, doncs,
obviar les diferències entre entitats i agrupar-les segons les seues semblances,
mentre que discriminar és just el procediment contrari: insistir en els trets
diferencials de dos o més entitats amb la finalitat de no confondre-les entre sí.
Si no generalitzarem, no podríem sobrepassar el nivell de les entitats individuals
i la realitat seria caòtica i constantment nova, de forma que no podríem arribar
a una estructuració conceptual. Si no discriminàrem, tot seria u i tampoc hi
hauria pensament. Mitjançant la categorització agrupem elements diferents en
conjunts, la qual cosa ens permet pensar, percebre, actuar i fins i tot parlar. La
categorització té unes bases comunes a tot el gènere humà, uns principis
generals, però presenta també algunes diferències. Així, la categorització es pot
definir como un procés mental de classificació el producte del qual són les
categories cognitives, "conceptes mentals emmagatzemats en el nostre cervell",
que, en conjunt i una vegada convencionalitzats, "constitueixen el que
s’anomena lexicó mental” (Ungerer & Schmid 1996: 38). En este sentit, la
categorització fonamenta els processos de comprensió i producció lingüística.
10
• Metàfora i metonímia
La metàfora i la metonímia les hem estudiades com figures retòriques, però dins
la lingüística cognitiva adquireixen una rellevància especial. S’entenen com un
procés cognitiu que impregna el nostre llenguatge i el pensament habitual.
La METÀFORA constitueix un mecanisme per comprendre i expressar situacions

complexes servint-se de conceptes més bàsics i coneguts. De vegades, les
metàfores estan tan lexicalitzades que resulten ‘invisibles’: En les rebaixes d’estiu
cauran els preus més que mai. Els preus no es desplacen físicament, ni molt
menys poden ‘caure’.
Cal distingir entre metàfora conceptual i metàfora d’imatge:

Segons Lakoff i Johnson (1980), l’estructura interna de les metàfores
conceptuals s’analitza de la següent manera: anomenarem domini origen al
domini que presta els seus conceptes i domini destí al domini sobre el qual es
superposen dits conceptes. La metàfora s’entén, doncs, com la projecció d’uns
conceptes des d’un domini conceptual (el domini origen) cap un altre domini
conceptual (el domini destí).
Exemples: Sánchez atacà el sistema financer

La candidata republicana defensa la seua posició amb dents i ungles
Alguns ponents han intentat enderrocar els arguments contraris
L’advocat va minar la intervenció del testimoni.
Tots estos exemples presenten la mateixa idea metafòrica, en la qual s’empren

conceptes procedents del domini de la guerra per conceptualitzar i raonar sobre
el domini de la argumentació. Esta idea metafòrica -en este cas, la idea que la
argumentació és una guerra- constitueix una metàfora conceptual.
Les metàfores d’imatge, en canvi, són metàfores concretes que projecten la

estructura esquemàtica d’una imatge sobre la d’una altra. Un bon exemple seria:
Itàlia és una bota. En este cas es projecta la forma global d’una bota (a saber, el
domini origen) sobre la forma global de la península Itàlica (el domini destí).
La diferència fonamental entre ambdós tipus de metàfora és que la conceptual

desplega un sistema d’expressions metafòriques basades en una imatge
conceptual; mentre que la metàfora d’imatge té una expressió metafòrica única,
basada en una imatge visual.
La METONÍMIA es pot definir cognitivament com un tipus de referència indirecta

per la qual al·ludim a una entitat implícita a través d’una altra explícita. Pot ser
una referència que tinga la relació “el tot per la part” o “la part pel tot”.
Per exemple: Pere s’ha comprat un turbo-dièsel. En realitat, no estem dient que
Pere s’ha comprat solament una part del cotxe, el motor turbo-dièsel. Pel nostre
11
coneixement del món sabem que Pere s’ha comprat un cotxe amb motor turbo-
dièsel. El cotxe és el punt de referència, però de tot el cotxe s’activa la subpart
motor turbo-dièsel. De la mateixa manera, si diem Sona el telèfon no vol dir que
sone tot l’aparell sinó una part d’aquest, el timbre. El telèfon és el punt de
referència que activa la subpart rellevant (el timbre) i serveix per a vincular el
telèfon amb ‘sona’.
DIFERÈNCIES ENTRE METÀFORA I METONÍMIA
En certa mesura, la metàfora i la metonímia s’assemblen, perquè ambdues

constitueixen processos conceptuals que relacionen entitats. No obstant això, a
diferència de la metàfora —que opera entre dos dominis—, la metonímia opera
dins dels confins d’un únic domini. Açò ens permet distingir entre un procés i
l’altre: la metàfora associa entitats procedents de dos dominis distints (el domini
origen i el domini destí); la metonímia, pel contrari, associa dos entitats
conceptualment contigües pertanyents al mateix domini: el punt de referència
(PR) i la zona activa (ZA).
METÀFORA METONÍMIA
Domini origen Domini destí Domini
Els atributs del domini origen (A, B, C) El punt de referència (PR) i la

s’associen als atibuts del domini destí (1, 2, 3). zona activa (ZA) pertanyen al
Per exemple : El temps és or. mateix domini. Queden
L’or és un metall preciós (A), amb gran valor (B) associades per relacions de
i escás (C). Estes qualitats passen al temps : és contigüitat. Per exemple: S’ha
preciós (1), valuós (2) i cal aprofitar-lo perquè begut tres Baileys. El PR és la
és escàs i limitat (3). copa i la zona activada és el
contingut: el licor de la marca
Baileys.
FONTS:
▪ CUENCA, M. J. & HILFERTY, J. (1999). Introducción a la lingüística cognitiva.

Barcelona: Ariel.
12
4.- La lingüística textual
La lingüística textual va aparèixer a finals dels 60 i es va desenvolupar al llarg dels

70 i molt especialment dels 80, tot creant escoles i línies d’investigació
diferenciades que podem agrupar al voltant de dos nuclis: a Europa el nou model
s’ha centrat en produccions escrites (text com unitat central); als Estats Units,
seguint una tendència iniciada amb l’estructuralisme, l’enfocament textual s’ha
dirigit a les manifestacions lingüístiques orals (discurs).
L’estructuralisme és la base d’aquest nou model, però també va sorgir com

ampliació de la generativisme perquè hi va haver propostes de d’incloure un nou
component, posterior al semàntic, que podria donar compte dels fenòmens que
traspassaven el límit oracional (la pragmàtica estava en puixança). Aleshores, la
teoria textual sorgeix com a continuació i reacció al panorama lingüístic del
moment.
• Text i discurs
Encara que molts autors utilitzen indistintament els termes text i discurs, no totes
les escoles estan d’acord amb aquest ús indistint i veuen en el discurs la dimensió
dinàmica (el procés de producció de llengua, com esdeveniment comunicatiu) i
en el text la dimensió estàtica, el producte resultant.
Anem a tractar de definir cadascun dels conceptes:
El text és la unitat d’anàlisi de la llengua per a la lingüística textual. Producte

verbal -oral o escrit- és la unitat mínima amb plenitud de sentit, que s’estableix
mitjançant procediments de negociació entre emissor i receptor, i que se manté
en una línia de continuïtat de principi a fi del text.
La definició de text, segons els lingüistes textuals, incideix en el caràcter

semàntic, però, amb el pas del temps, s’ha evidenciat també el seu caràcter
eminentment comunicatiu. Així ho descriu Bernárdez (1982: 85):
“Texto” es la unidad lingüística comunicativa fundamental, producto de la

actividad verbal humana, que posee siempre carácter social; está caracterizada
por su cierre semántico y comunicativo, así como por su coherencia profunda y
superficial, debida a la intención (comunicativa) del hablante de crear un texto
íntegro, y a su estructuración mediante dos conjuntos de reglas: las propias del
nivel textual y las del sistema de la lengua.
13
Bernárdez ens introdueix, d’esta manera, les tres característiques que ha de

presentar un text: adequació, coherència i cohesió.
El discurs: tant el terme com la disciplina naixen associats a l’estudi de la llengua

oral (en particular de la conversació i altres formes anàlogues de comunicació,
como ara les entrevistes).
Amb discurs es designa, per tant, l’ús de la llengua en les diverses activitats
comunicatives. Constitueix l’objecte d’estudi de l’anàlisi del discurs que s’efectua
en diversos nivells aplicat a esdeveniments comunicatius produïts en qualsevol
àmbit social.
A diferència d’altres unitats de la llengua de natura abstracta (l’oració, el

sintagma, etc.), en el discurs es tracta sempre d’esdeveniments concrets,
realitzats. És per això que es prenen en consideració tant la descripció lingüística
(gramatical, fonètica, lèxica...) com els factors del context, ja que estos són els
que permeten donar compte del sentit del discurs en cada ocasió d’ús, de la seua
funció i de les regles i convencions socioculturals que el regulen. En esta dimensió
més ampla, els components paralingüístics i extralingüístics van a jugar un paper
fonamental.
• Competència comunicativa
El terme de competència comunicativa, encunyat pel sociolingüista Dell Hymes

(1971), va més enllà del concepte de competència lingüística de Chomsky,
superant-lo.
Podem definir la competència comunicativa com la capacitat d’una persona per

a comportar-se de manera eficaç i adequada en una determinada comunitat de
parla. Implica respectar un conjunt de regles que inclouen tant les de la
gramàtica i els altres nivells de la descripció lingüística (lèxic, fonètica, semàntica)
com les regles d'ús de la llengua, relacionades amb el context sociohistòric i
cultural en el qual té lloc la comunicació.
14
• Mecanismes de progressió discursiva
Abans hem fet menció de les tres característiques que ha de presentar un text
(implícitament en Bernárdez, 1982, ja explícita en Castellà, 1989): adequació,
coherència i cohesió.
L’adequació té un caràcter pragmàtic-social (s’estableixen unes relacions

entre text i context).
La coherència té un caràcter semàntic-pragmàtic (afecta al significat
global del text, les idees principals i secundàries han d’estar enllaçades
atenent a uns criteris lògics de repetició, progressió, relació i no-
contradicció).
La cohesió té un caràcter sintàctic-semàntic (afecta a les relacions
internes del text, com estan organitzades les parts a nivell intern. Ací té
un paper fonamental l’ús de pronoms, connectors, la consecució
temporal i la varietat lèxica, entre altres.
En primer lloc, citarem els mecanismes de progressió temàtica referents al

terreny de la coherència:
La progressió temàtica és la manera com s’articula la informació coneguda
(tema) i la informació nova (rema). Segons Combettes (1983) hi ha tres tipus
bàsics de progressió: 1) Progressió lineal: cada rema d’una oració és l’origen del
tema de l’oració següent. 2) Progressió de tema constant: reprén un mateix
element com a tema en frases successives, completat per remes diferents. 3)
Progressió de temes derivats: el tema inicial (un hipertema explícit o implícit) es
divideix en diversos subtemes o “parts”.
Este matí he estat en la perruqueria (T1). Ø (en la perruqueria (T1)) També

estava la veïna (R1). Ø (la veïna (T2)) M’ha dit que...((R2)). Es tracta d’una
exposició d’esdeveniments en cadena.
15
Gabriel (T1) és intel·ligent (R1). Ø (Gabriel T1) És molt ràpid pensant (R2). Ø
(Gabriel T1) Sempre diu coses oportunes (R3). El tema constant és Gabriel.
La obra de J. R. Jiménez suele dividirse en tres etapas (T): etapa de la poesía

intimista [....](T1); etapa de la poesía pura [....](T2); etapa de la poesía
deshumanizada [...](T3). En l’exemple, l’hipertema és [tres etapas], que a la seua
vegada es desglossa en tres subtemes, corresponents a cada etapa.
Per últim, farem un repàs als mecanismes de progressió en el terreny de la

cohesió:
a) Anàfora: és la relació establerta entre un element d’una oració i entre un

altre element de la mateixa o de diferent oració a través de la identitat de
referència o de sentit. És anàforic perquè la relació d’identitat s’estableix
entre un element que apareix abans en el discurs (un nom) amb un altre que
apareix després i hi fa referència (mitjançant un pronom).
Anàfora de referència: els dos elements tenen el mateix referent. P.e.: Has
llegit l’article? – No, encara no l’he llegit.
Anàfora de sentit: els elements tenen el mateix sentit però no el mateix
referent. P.e.: Agafa tu aquesta tassa. Jo n’agafaré una altra. Es refereix al
mateix concepte ‘tassa’, però no és la mateixa tassa és una altra.
b) Deïxi: és la funció que relaciona l’enunciat amb l’enunciació, és a dir, el

contingut proposicional de les oracions amb la situació comunicativa. Els
elements deíctics “assenyalen” elements de la situació extralingüística en
què es desenvolupa la comunicació per relació amb les coordenades
bàsiques de l’enunciació jo-ara-aquí. Són els pronoms personals (jo, tu,
ell(a)...; em, te, ens...; li, els...); els possessius (mon, teu, nostres...); els
demostratius (este, eixe, aquell...); els morfemes verbals; els adverbis
(espacials, ací, allà; i temporals, ahir, hui, demà...), etc.
c) El·lipsi: és l’absència en el discurs d’un element que, tanmateix, és

interpretable, en general perquè ha aparegut explícitament en el context
previ. Per exemple: A: Aniré al cinema esta nit.
B: Jo també Ø.
16
Per no repetir tota la seqüència “al cinema esta nit”, es dona per sabuda esta
informació i s’elideix.
d) Cohesió lèxica: es refereix a l’aparició en un text d’elements semànticament

relacionats (per sinonímia, hiponímia, antonímia, etc.). La relació de vegades
no prové tant del fet que els mots tinguen algun tret semàntic comú, com del
fet que tinguen una relació pragmàtica, és a dir, que apareguen associats per
als parlants a causa del seu coneixement del món.
Per exemple en l’àmbit del motociclisme: Aquest cap de setmana arriba de

nou la festa del motor al Circuit de Catalunya: el Gran Premi de motociclisme.
L’expectació és màxima i els circuits s’omplen ja abans de les curses per
assistir a les tandes lliures i oficials dels entrenaments, que determinen la
posició dels pilots a la graella de sortida ... en les tres categories del
campionat del món de motociclisme de velocitat: Moto GP, Moto 3 i Moto 2.
Una vegada més, les fotos més espectaculars ens ensenyaran les màquines
en un angle d’inclinació inversemblant als revolts, quan els pilots ja han
superat el punt de frenada i es preparen per a accelerar un cop superat el
vèrtex d’un revolt, o fins i tot abans.
e) Definització: es parla de definització o actualització per donar compte del

funcionament dels especificadors nominals i, concretament, de l’alternança
entre els especificadors presentadors (un) o quantificadors (dos, alguns,
molts…) i els actualitzadors (article determinant i demostratius). En general,
la primera vegada que es menciona en el discurs un individu o un objecte, se
sol emprar un sintagma nominal indefinit, però quan apareix de nou, s’usa
un sintagma definit.
Per exemple, en esta seqüència: Vaig fer una poesia a la meua mare. Li la
vaig fer el mes passat, la funció de l’article indeterminat ‘una’ en la primera
oració és de presentació de la informació. En la següent oració, com que la
informació ja està presentada i és coneguda, es fa referència a ella amb
l’article determinat ‘la’ poesia. Un altre exemple seria: Ahir vaig vore unes
sabates precioses. Hui he anat a la tenda i me les he comprades.
f) Relació de temps verbals: la correlació temporal és també un element

cohesiu important, sobretot en textos de tipus narratiu. L’alternança de
temps marca la relació del que es diu amb la situació de parla (temps deíctics)
o respecte a un punt de referencia del text (temps anafòrics).
g) Connexió: és la relació de significat que s’estableix entre dues o més unitats

contigües (sintagmes, clàusules, oracions, paràgrafs, etc.), i que es pot
manifestar explícitament a partir de connectors. Són elements connectors:
conjuncions (ja que, i, però…), mots o locucions modificadores de frase o
matissadors (no obstant això, consegüentment, tanmateix, més aviat, al
contrari…), algunes partícules i interjeccions (eh?, oi?, saps?...) i marcadors
discursius o metadiscursius (Per començar, per una part, per altra part, en
primer lloc, en segon lloc, en resum, en conclusió,...).
17
h) L’ordre de mots: l’ordenació de les paraules, que respon bàsicament a la

dicotomia tema (informació coneguda)-rema (informació nova), també
marca cohesió, i, a més, connecta amb la progressió temàtica, en la mesura
que és la base d’aquesta en l’estructura oracional.
• Tipologies textuals
Per a J. M. Adam els textos es poden classificar segons la funció lingüística

predominant. Adam pren com a punt de referència la classificació de Werlich
(1975) i amplia el nombre de les tipologies textuals a vuit i els afegeix una sèrie
de marques lingüístiques superficials distintives:
1. TEXT DESCRIPTIU
Definició: informa sobre l’estat de les coses (com són).
Funció comunicativa: asseverar enunciats d’estat.
Característiques lingüístiques: acumulació d’imperfets, oracions
atributives, adjectius i complements del nom, adverbis de lloc, etc.
Manifestacions: inventari, guia turística, diccionari, etc.
2. TEXT NARRATIU
Definició: narra fets i accions, tot situant-los en un desenvolupament
temporal i causal (cronològic).
Funció comunicativa: asseverar enunciats de fet.
Característiques lingüístiques: presència de verbs en passat (pretèrit perfet
en combinació amb altres temps) i d’expressions temporals.
Estructura: organització temporal en cinc parts (introducció, complicació,
avaluació i reacció, resolució i moralitat).
Manifestacions: reportatge, novel·la, pel·lícula, notícia, etc.
3. TEXT EXPLICATIU
Definició: té com a funció fer comprendre alguna cosa.
Funció comunicativa: asseverar per a explicar conceptes o per a fer entendre
alguna informació (intenció didàctica).
Característiques lingüístiques: presència de connectors causals (perquè, atès
que…), i d’expressions denominadores.
Estructura: introducció, desenvolupament i conclusió.
Manifestacions: llibres de text, exàmens, apunts, fullets explicatius, alguns
discursos polítics i religiosos, etc.
4. TEXT ARGUMENTATIU
Definició: serveix per a exposar punts de vista, opinions i també per a rebatre,
convèncer, persuadir o fer creure alguna cosa a algú.
Funció comunicativa: convèncer.
Característiques lingüístiques: presència de connectors causals, consecutius i
adversatius, bàsicament (en conseqüència, perquè, per tant, però…).
18
Estructura: com la del text explicatiu, amb un desenvolupament constituït per

arguments i subarguments.
Manifestacions: debats, cartes a la premsa, articles d’opinió, queixes, oratòria
judicial…
5. TEXT INSTRUCTIU
Definició: serveix per a donar instruccions, ordres o consells.
Funció comunicativa: ordenar, aconsellar.
Característiques lingüístiques: presència d’imperatius i de formes d’obligació,
així com també d’expressions de manera i frases nominals.
Manifestacions: receptes de cuina, llibres d’instruccions, contractes, lleis…
6. TEXT PREDICTIU
Definició: informa sobre accions, fets o estats que es produiran o s’han de
produir en el futur
Funció comunicativa: predir
Característiques lingüístiques: presència de futurs i condicionals.
Manifestacions: informes meteorològics, profecies, horòscops, etc.
7. TEXT CONVERSACIONAL
Definició: suposa un intercanvi d’informació entre diversos interlocutors.
Funció comunicativa: preguntar, i secundàriament també prometre, amenaçar,
agrair, etc.
Característiques lingüístiques: hi apareixen gairebé tots els tipus de modalitats
oracionals; hi ha, per tant, una gran varietat d’esquemes entonatius. S’hi
troben sovint oracions incompletes.
Manifestacions: diàlegs, entrevistes, converses telefòniques…
8. TEXT RETÒRIC
Definició: es basa en l’ús del llenguatge amb una funció estètica: per crear
bellesa o per a aconseguir determinats efectes en els receptors.
Funció comunicativa: funció poètica.
Característiques lingüístiques: abundància de figures retòriques, i en general,
de recursos que alteren les estructures lingüístiques més habituals.
Manifestacions: cançons, poemes, endevinalles, refranys, eslògans, anuncis,
etc.
Pot ser un text tinga característiques de més d’un tipus, però per tal de
classificar-lo dins d’una o d’altra tipologia, atendrem sempre a la seua funció
dominant. Per exemple, una faula inclou elements descriptius i conversacionals,
fins i tot instructius per la seua moralitat, però com que la funció predominant
és la narrativa, la classificarem dins d’esta tipologia.
Algunes fonts:
▪ CUENCA, M. J. (2007). Gramàtica del text. Alzira: Bromera.

19
▪ CUENCA, M. J. (1994). Teories gramaticals i ensenyament de llengües. València:

Universitat de València.
Recerca de conceptes:
▪ Centro Virtual Cervantes (2020). Diccionario de términos clave de ELE. Madrid:

Instituto Cervantes. Recuperat de:
http://cvc.cervantes.es/Ensenanza/biblioteca_ele/diccio_ele/default.htm
20

Apunts Examen 3

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Examen 3

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Unitat 3. Teories lingüístiques.

Lingüística per a Mestres 2021/2022

• Origen i finalitat. Principals autors i/o escoles.

L’estructuralisme té l’origen en el Curs de de Lingüística General de Saussure

A partir de les teories saussureanes es van desenvolupar diversos models

L’ESTRUCTURALISME EUROPEU naix amb el Cercle Lingüístic de Praga en 1926 iniciat

L’ESTRUCTURALISME AMERICÀ naix amb Bloomfield i la seua obra Language (1933).

PRINCIPALS CONCEPTES A TRACTAR:

• El signe lingüístic: definició i característiques

El signe lingüístic és un concepte clau de l’estructuralisme. Segons Saussure, un

El signe lingüístic té dos característiques: la linealitat i l’arbitrarietat.

La linealitat: el signe es manifesta linealment, com a successió de sons:

L’arbitrarietat: l’associació entre significat i significant és arbitrària, és a dir, ha

• La doble articulació del llenguatge

1) Combinació d’unitats majors: paraules i/o monemes (unitats mínimes amb

2) Combinació d’unitats menors: fonemes (unitat mínimes sense significat).

El llenguatge té dos manifestacions: una social (llengua) i una individual (parla).

• relacions paradigmàtiques/relacions sintagmàtiques

Els estructuralistes consideren la llengua com un sistema: un conjunt d’unitats que

Segons Saussure estes relacions de dependència poden ser paradigmàtiques o

Demà cantaré en la coral polifònica del poble.

Demà cantaré en la coral polifònica del poble.

Relacions sintagmàtiques (in praesentia): un element del sistema manté relacions de

Per tal d’analitzar la llengua, Saussure planteja dos punts de vista:

• Origen i finalitat. Principals autors i/o escoles.

La gramàtica generativa naix a finals dels anys 50 a partir de l’estructuralisme

- la facultat del llenguatge és innata (per a l’estructuralisme era una

PRINCIPALS CONCEPTES A TRACTAR:

La competència (competence) és el conjunt de coneixements que permeten a un

L’actuació (performance) és l’ús real i individual de la llengua en situacions

És per això que la gramàtica ha de centrar-se en l’anàlisi de la competència,

La competència del parlant li permet reconèixer quines oracions són gramaticals

Cal diferenciar entre el concepte de gramaticalitat i el d’acceptabilitat. Així, pot

Vegem alguns exemples:

La casa és verda → gramatical i acceptable

Un altre exemple d’acceptabilitat seria: Jo... m’agrada molt esta pel·lícula. El

• Estructura profunda/estructura superficial

Estructura profunda (deep structure) també dita EP o Estructura-P és la forma

La veïna pegà un crit a la matinada

Estructura superficial (surface structure) o també ES o Estructura-S: és la

Estes dos estructures formen part del component sintàctic.

La gramàtica universal és el conjunt de principis, regles i condicions que tenen

Esta teoria chomskyana, universalment acceptada, rep no obstant algunes

El llenguatge humà no s’aprén, segons el generativisme, per repetició, imitació i

La construcció d’oracions no es basa en la imitació, sinó en l’aplicació de les

L’error, per tant, és un element essencial en l’adquisició del llenguatge perquè

doscientos, trescientos, cuatrocientos,*cincocientos per quinientos (que és

llegir [ʎeʤíɾ] → informació fonètica /fonològica

La diferència entre ‘vocabulari’ i ‘lexicó’ és que el primer és comú a una comunitat

PER SABER UN POC MÉS:

La gramàtica generativa té 4 components:

1) Component lèxic → LEXICON

▪ CUENCA, M. J. (1994). Teories gramaticals i ensenyament de llengües.

3.- La lingüística cognitiva

• Origen i finalitat. Principals autors i/o escoles.

La lingüística cognitiva naix en Califòrnia de la mà de George Lakoff (Berkeley) i

R. Gibbs postula que la lingüística cognitiva mereix esta denominació de

PRINCIPALS CONCEPTES A TRACTAR:

E. Rosch va definir el prototipus com l’exemplar més representatiu i distintiu

La categorització és un mecanisme d’organització de la informació obtinguda a

La METÀFORA constitueix un mecanisme per comprendre i expressar situacions

Cal distingir entre metàfora conceptual i metàfora d’imatge:

Exemples: Sánchez atacà el sistema financer